Indemnitzacions? A sant de què?

La Llei que permet a Catalunya abolir la pràctica de les curses de braus, si no hi ha res de nou, entrarà en vigor a principis del 2012. Els nacionalistes espanyols, especialment els del PP, ferits en el seu orgull, intentaran fer trampa a la democràcia i a la voluntat del poble de Catalunya mirant que sigui des de fora, des de Madrid, que es decideixi què es pot fer i no fer a Catalunya. Fins aquí res de nou, i és el que es podia esperar dels hereus del franquisme.

És d’esperar, però, que CiU no s’arronsi i que, realment, el 2012 ja no hi hagi més curses de braus a Catalunya. I això tindrà, lògicament, les seves conseqüències: hi ha unes empreses i unes persones que en viuen, i que han tingut el seu temps per a reconduir la seva activitat professional. Incomprensiblement, algú ha pretès que la Llei hagi de preveure una indemnització, bàsicament per a l’empresari de les places taurines. La falsedat d’aquesta argumentació es posa en evidència quan les indemnitzacions només es preveuen per a aquest empresari i no pas per a moltes altres persones que directa o indirectament també estan vinculades econòmicament amb les curses de braus. Es tracta més aviat d’un peatge polític per a escenificar que s’està provocant el tancament d’una iniciativa empresarial, de la qual se suposa que només se n’ha de beneficiar l’empresari.

Que hi haurà persones que es veuran afectades per aquesta mesura, això és evident. El que no ho és tant és que l’administració hagi d’indemnitzar-les. L’Administració contínuament està legislant i reglamentant activitats socials i econòmiques, amb efectes directes, en positiu o en negatiu, per a determinades persones o empreses, sense que es plantegi la qüestió d’indemnitzar-les. És el que passa quan s’estableix la prohibició de determinats productes o l’obligació d’utilitzar-ne d’altres, quan es desvia una carretera que passava just per davant d’una gasolinera o d’un restaurant, quan s’aboleixen les duanes o s’adopta la moneda única, quan es prohibeix la caça o la pesca d’una determinada espècie, etc. Si finalment es paga algun tipus d’indemnització a l’empresari taurí, només podrà ser atribuït a una compensació o xantatge polític. I a la feblesa dels nostres governants.

Nacionalistes espanyols de la prehistòria

De cop i volta ha tornat la “crosta” als mitjans públics de comunicació, TV3 i Catalunya Ràdio. L’inefable Joan Ferran s’exclamava temps enrere que en aquests mitjans de comunicació eren excessius els periodistes o tertulians que podien respondre a un perfil nacionalista. I ara, havent estat descavalcats del poder, i encara que no hi hagi hagut, de moment, cap canvi significatiu, els torna a desqualificar dient que “formen part de la prehistòria”. I, naturalment, a aquest discurs s’hi han afegit de seguida els seus companys nacionalistes espanyols del PP.

I val a dir que té una part de raó en el fet que, en general, els tertulians i els personatges entrevistats als mitjans de comunicació públics no es corresponen, en el seu conjunt, a la diversitat ideològica del país. Per exemple, s’acostuma a donar una representativitat exageradament sobredimensionada i fora de lloc a formacions xenòfobes, sense representació parlamentària; i passa quelcom de semblant amb formacions nacionalistes espanyoles, com C’s, que tenen una representació mínima al Parlament. Si les enquestes ens donen que hi ha un 40% de ciutadans que votarien per la independència, enfront de menys d’un 30% que hi votarien en contra, és evident que aquest no és el percentatge que es correspon als tertulians de TV3 o de Catalunya Ràdio. Socialistes i populars, fent pinya, ja s’exclamaven que en les enquestes del CEO es formulés una pregunta tan òbvia com la de la independència; segons ells aquest tema que tindria el suport del 40% de la població hauria de ser silenciat. L’independentisme, diuen, divideix la societat catalana; i l’unionisme, no?

De tota manera, la falsedat i mesquinesa d’individus com el Joan Ferran queden en evidència quan només troben pegues en la representativitat dels mitjans catalans i no en troben en altres mitjans espanyols, on com a mínim un 25% haurien de correspondre a persones de llengua i cultura diferent de la castellana; però el fet que es negui absolutament aquesta realitat, per ell ja entra dins de la normalitat. És la vella mentalitat franquista, que per a Joan Ferran no forma part de la prehistòria sinó de la més viva actualitat, que fer política partidista és anar contra els principis del “Movimiento”, de la unitat sacrosanta del seu imperi, no pas defensar-los.

Lideratge per a frenar o per a empènyer

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És relativament freqüent llegir o escoltar l’argument dels resultats electorals per a definir la voluntat de la ciutadania, com a prova irrefutable de què la direcció majoritària és la correcte. Segons aquest plantejament, si ara mateix hi ha una majoria aclaparadora de CiU a les institucions catalanes és perquè aquest és el recte camí a seguir i demostra la bondat de les propostes convergents enfront de les altres i sobretot enfront d’aquelles propostes que han rebut un càstig per part de l’electorat. Fàcilment es confon el que pot representar el suport electoral a una tendència política, que pot venir donat per raons diverses, amb el suport incondicional als seus líders i a les seves actuacions.

I, pitjor encara, es confon el resultat de circumstàncies diverses que es plasma en unes eleccions amb la raó per a continuar amb determinades polítiques. Un bon resultat electoral no dóna més raó; en tot cas, constata que s’ha sabut introduir un missatge i guanyar-se la confiança de la gent. I, està clar, en política ja es tracta d’això, de guanyar-se una credibilitat, sigui per bé o per mal.

Si fos així, hauríem d’admetre no solament que els valencians abominen de la seva llengua sinó que això justifica la política lingüicida del PP. I el mateix podríem dir de la gent de les Illes, de la Franja o de la Catalunya del Nord. I no s’hi val a dir que la política temorosa de CiU és la correcta perquè és la que ha obtingut el suport majoritari, però que això llavors no sigui aplicable en els altres casos. La victòria del PP a Badalona o el creixement de Plataforma x Catalunya no dóna més raó a la xenofòbia i al racisme; constata, això sí, que hi ha sectors de la població que s’han deixat captar per un missatge populista com aquest.

No tinc pas tan clar que ens n’acabem sortint com a país. Sembla evident que estem perdent la batalla, o la tenim ja pràcticament perduda, tant a la Catalunya del Nord com al País Valencià, i podem anar pel mateix camí a les Illes. El discurs de desafecció envers la llengua i la pròpia identitat i, en conseqüència, l’assimilació d’una nova consciència nacional està arrelant en la majoria de la població perquè hi ha una classe política amb més recursos i més hàbil que ha sabut conduir-la cap als seus interessos. A Catalunya, en canvi, tenim una estranya sensació d’estar avançant per una banda pel que fa a consciència nacional i a la voluntat sobiranista, però de l’altra també d’estar creixent un sector que assumeix com a pròpia l’espanyolitat.

De la mateixa manera que al País Valencià o a les Illes hi ha una classe política obsessionada i dedicada de ple, amb cos i ànima, a aniquilar les restes de catalanitat per abraçar l’espanyolisme més abrandat, a Catalunya la força dominant manté una posició ambigua. És cert que no es rendeix fàcilment als embats de l’espanyolisme, però també ho és que més aviat actua de fre a les aspiracions nacionals d’anar més enllà i de cercar una solució definitiva a la situació de submissió que patim. El lideratge convergent es basa en mantenir la flama de la reivindicació, però aplicant uns terminis que s’allarguen indefinidament. I el temps no ens va a favor.

Que CiU hagi guanyat les darreres eleccions, respon a la credibilitat que s’ha guanyat després del desastre del tripartit, tenint en compte que cap altra opció nacionalista no ha estat capaç de guanyar-se la confiança de l’electorat. Però això no vol dir que la seva sigui la política correcta: correm el risc, amb governs tripartits o convergents, d’anar-nos diluint per manca d’un lideratge disposat a empènyer la població cap a la fita de l’alliberament, amb un entusiasme com a mínim semblant el que posen els nostres enemics per a aniquilar-nos.

Noves enquestes, noves confirmacions. Però res.

És normal que hi hagi opinions diverses, diferents punts de vista, sobre una mateixa realitat quan es tracta de valoracions subjectives. No ho hauria de ser tant quan s’ha pogut constatar el desencert de determinades posicions, i comença a ser del tot incomprensible quan les proves i demostracions són reiterades i totes en la mateixa direcció. L’endemà mateix de les eleccions del novembre els màxims responsables tant del PSC com d’Esquerra haurien d’haver presentat la seva dimissió. Però, no. Es van entestar en continuar al capdavant, a vegades al·legant motius tan ridículs com el de no crear un buit de poder o el de fer una transició tranquil·la.

La nova rebolcada de les municipals sembla que hauria d’haver estat més que suficient com per a demostrar-los el seu error. Però, tampoc. Continuaven encaparrats amb la ximpleria de no abandonar la nau en moments difícils, sense voler-se adonar que era el seu encaparrament el que allargava i aprofundia els moments difícils. I és que tothom sap que les interinitats no són mai bones: el partit ha de carregar amb el ròssec de la mala imatge dels lideratges que ja es consideren superats, alhora que aquests ja no tenen ni la força ni la credibilitat per a guiar la nau. Es va seguir un rumb erràtic durant una colla d’anys que ens han portat fins aquí, fins aquest cul de sac; i ara, amb la seva presència s’impedeix prendre cap rumb, i romanem més temps del compte a la deriva. Quan arribi el nou capità, suposant que li permetin redreçar el rumb, ho tindrà molt més difícil de recuperar el nord. I si a sobre s’organitza el sarau de tal manera que, prèviament, hi ha una nova lluita per agafar el timó, aleshores encara pitjor.

Les noves enquestes tornen a indicar que continuem en el pendent vertiginós, i els militants, simpatitzants, votants o possibles votants continuen veient, astorats, com encara són els mateixos els qui menen la nau, impertèrrits, com si no s’haguessin assabentat de res, com si les tempestes que hem patit pel seu mal cap no ens haguessin fet malbé el pal major, esquinçat bona part de les veles i deixat a la deriva. Gosaria demanar a Carles Bonet que es retiri de la cursa per la presidència d’ERC; potser com a únic candidat l’Oriol Junqueras podria començar a donar una nova cara al partit. Si el deixen, és clar.

La disbauxa espanyola és més que una disbauxa

A partir d’avui es farà efectiu el tancament de la línia de TGV entre Toledo i Conca, inaugurada només fa uns mesos. El fracàs és estrepitós: un promig de nou passatgers diaris. I la situació no és gaire millor en altres trajectes, com el que uneix Conca amb València. I, encara, perquè Renfe no publicita la rendibilitat de molts altres línies d’alta velocitat, que no deuen ser gaire millors. Caldria saber si abans de projectar-se aquestes línies se n’havia fet un mínim estudi de mercat; si no s’havia fet caldria demandar els responsables de semblant imprudència, i si s’havia fet caldria saber qui és l’inútil que el signava.

És evident que hi ha unes negligències tècniques escandaloses, de suposats especialistes que van avalar tècnicament el projecte sense tenir-ne la més remota idea o sabent que era un perfecte disbarat. Però hi ha, sobretot, innegables responsabilitats polítiques. La disbauxa econòmica i el malbaratament de recursos públics és de jutjat de guàrdia; no és possible que una administració hagi fet d’una manera tan irresponsable inversions multimilionàries amb els diners dels ciutadans, i que ningú es plantegi portar-los davant dels tribunals. Com és absolutament indignant que aquesta mateixa administració després pretengui exigir sacrificis a la ciutadania, imposar-los retallades socials i posar normes sobre les excessives despeses d’altres administracions. Està clar que l’objectiu de crear una xarxa de línies de tren d’alta velocitat arreu del territori espanyol i al marge de qualsevol criteri racional era fonamentalment polític, més que el d’oferir cap servei real a la població. Es plantejava com una forma de promoció personal i de partit.

Però més enllà de la corrupció política que representa aquest malbaratament de fons públics amb finalitats estrictament propagandístiques, hi ha una concepció de l’acció política encara més perversa. No cal ser cap especialista, ni tenir els estudis primaris acabats, per saber quines línies d’alta velocitat podien ser prioritàries a l’Estat Espanyol. A qualsevol nen de primària de Madrid se li acudiria que el més lògic hauria estat començar per una línia que enllacés les dues principals ciutats de l’Estat, Madrid i Barcelona, o les dues capitals de la Península, Madrid i Lisboa, o la capital espanyola amb París i la resta d’Europa. Però la perversitat dels governants espanyols no té límits, i sabent que per a connectar Madrid amb Europa forçosament havien de passar per Catalunya o pel País Basc, van optar per dilapidar els recursos públics en projectes conscientment abocats al fracàs. Els projectes eren ruïnosos, els qui els emprenien eren simplement roïns.

Els pistolers també van a l’atur

La crisi és dura, i no perdona. És cert que les grans empreses i els bancs presenten balanços altament satisfactoris; els beneficis d’una sola empresa com Telefònica serien suficients com per a evitar totes les retallades del Govern català, per exemple; i els grans directius cobren primes i sous astronòmics, fins i tot els d’aquelles entitats que poden acabar essent intervingudes per falta de solvència, Però per al comú dels mortals, la crisi provoca estralls; en alguns casos, només representa estar-se d’anar de vacances, de canviar de pis o de cotxe, en definitiva consumir menys i per tant agreujar encara més la crisi; en d’altres, es tracta d’haver de fer mans i mànigues per arribar a final de mes; i pitjor encara els qui han quedat sense feina, alguns amb la seguretat que no arribaran a final de mes si no compten amb suport institucional, d’entitats benèfiques o de familiars.

I els qui segur que han quedat sense feina són els pistolers. Els mafiosos i sicaris que en altres temps feien la feina bruta, ja sigui per a eliminar elements que podien resultar un destorb per als beneficis de l’empresa, ja sigui només per a intimidar-los i assegurar-se que no aixecaven massa la veu. Extorsionistes i xantatgistes han vist com el seu negoci se n’anava a l’aigua. I no pas perquè ja no s’estili el joc brut; ben al contrari, per una competència deslleial sense límits. Fins no fa pas tant, diuen, hi havia empreses que rebien la proposta de contractar un servei de vigilància, a un preu desmesurat. Si s’hi negaven el “comercial” de l'"empresa de seguretat" se n’anava amb un “a reveure” d’allò més premonitori. I al cap d’uns dies, vés a saber qui provocava de nit destrosses vandàliques a l’empresa, normalment petites empreses, Aleshores el “comercial” de l’”empresa de seguretat” insistia per si la víctima de l’agressió vandàlica s’hi havia repensar. En cas contrari, els anònims trinxeraires podien provocar més destrosses, o cremar el cotxe del petit empresari o rebre amenaces més directes, fins a convèncer-lo de contractar el servei de vigilància que, evidentment, no consistia en altra cosa que en no agredir-lo més, mentre pagués religiosament. Això existia, i no sempre se’ls enxampava, per falta de proves, però com a mínim quedava clar que era una acció delictiva

Però tot això ha fet aigües, de resultes de la crisi. Ara, qualsevol banc o empresa sigui una companyia aèria, un fabricant de cotxes o un distribuïdor del que sigui, sense necessitat de pistolers, pot plantar cara a l’administració i reclamar que li subvencionin la seva activitat i els seus beneficis empresarials sota l’amenaça de deixar la gent al carrer; o pot rebaixar la qualificació del deute d’una estat sencer per a poder-li cobrar els interessos molt més elevats; o pot amenaçar els treballadors perquè acceptin un conveni amb sous a la baixa, si no volen ser acomiadats, sense més; o pot obligar els seus camioners a donar-se de baixa “voluntària” de l’empresa per a continuar-hi treballant com a autònoms i amb unes pèssimes condicions. I si abans les víctimes de l’extorsió podien, si gosaven, denunciar el cas a la Justícia, ara no cal que ho intentin perquè la llei empara els xantatgistes i extorsionadors. Se l’han feta a la seva mida. A més, ara ja no en diuen així, ara són directors generals de grans empreses i presidents d’entitats bancàries, i eufemísticament en diuen també de forma col·lectiva “els mercats”.

El pitjor crim d’Otegi

Otegi s’equivoca, si el que pretenia era que l’absolguessin. En el primer dia de la vista oral, Arnaldo Otegi posava un especial èmfasi en el fet que la seva és una opció estrictament pacífica i democràtica, i que condemna la violència. I no solament això, sinó que ell mateix es confessava com un dels artífex del gir abertzale que ha seguit un procés gradual en relació a la lluita armada: des de defensar-la com recurs legítim, a justificar-la, a comprendre-la, a no condemnar-la, a rebutjar-la i, finalment, a condemnar-la.

Si fins ara no han servit de res els arguments de la lògica jurídica, com que no es pot condemnar per omissió (per no condemnar uns fets) i sobretot que no es pot condemnar sense proves fefaents, tampoc li serviran ara aquests arguments. És cert que el Tribunal Constitucional va advertir el Suprem que no podia procedir a la il·legalització de Bildu, basant-se només en suposicions i especulacions; i encara està per veure què passarà amb el cas de SORTU. Però aquesta gent ja ha creat jurisprudència amb les seves sentències jurídicament impresentable basades només en especulacions tals com les de dir que determinada organització és la continuació d’una altra; de dret a llei, si hi ha uns nous estatuts hi ha una nova entitat jurídica. I si la llei de partits exigeix que es condemni la violència, és frau de llei argumentar que la condemna que en fa una nova organització no és sincera. Amb aquest argument podrien invalidar la presa de possessió de molts càrrecs institucionals que de ben segur que han jurat o promès la Constitució, pensant interiorment exactament el contrari. Però per al Tribunal Suprem la lògica i el rigor jurídic és quelcom absolutament negligible si està en joc l'interès nacional, el de la seva ideologia nacionalista espanyola.

Però és que Otegi ha comès la imprudència de declarar-se culpable no solament d’optar per la via pacífica sinó d’haver impulsat el gir de l’esquerra abertzale en aquest sentit. Un error gravíssim, perquè això no li perdonaran mai. A l’estat, al nacionalisme espanyol que representen aquest pretesos jutges, li interessava justament que es mantingués la violència etarra; era la seva coartada perfecta per a lluitar contra el nacionalisme democràtic basc. No crec que ni el PP ni el PSOE, i per tant els seu subalterns a la judicatura, pugui perdonar una afronta tan greu com la d’Otegi, que els pot haver matat la gallina dels ous d’or; i aquest, per ells i pels jutges, pot ser el pitjor i més condemnable dels crims.

Professionals fent política o professionals de la política

Imagino que a tots els partits deu passar el mateix: en teoria, l’activitat política es fa o s’inicia de forma altruista perquè es creu en uns ideals i es té la voluntat de col·laborar en el seu assoliment. Passa, però, que per gota que no es tracti d’un grup molt marginal, aviat es veu la necessitat que hi hagi gent que s’hi dediqui més professionalment. I aquí ja podríem distingir el paper d’aquells professionals que en un moment donat decideixen dedicar una part de la seva vida i de les seves capacitats a la política, i aquells altres que pensen ja d’entrada dedicar-se professionalment a la política.

El problema d’aquest darrer grup, probablement molt més nombrós que el primer, és que ells mateixos es prefiguren una carrera professional en el món de la política a base d’anar escalant posicions. L’objectiu personal passa per davant del col·lectiu, i esdevenen incapacitats per a analitzar i escollir el que més pot convenir al partit i al país; aleshores, es deixa de pensar en termes d’interès general per veure quin perfil de persona convé per a ocupar els càrrecs de responsabilitat. I com que en aquest món hi ha fortes rivalitats, convé buscar-se les suficients aliances, fidelitat i complicitats d’aquests “professionals de la política”. S’aprofiten, a més, que molts bons professionals ja estarien disposats a assumir responsabilitats en bé del país, si se’ls ho demanés, però per iniciativa pròpia moltes vegades no fan el pas; i ells mai els ho demanaran, està clar. Diuen: és perfectament legítim que qualsevol pugui aspirar a ocupar un càrrec, ja sigui intern de partit ja sigui institucional, i que faci els passos necessaris per a aconseguir-ho. Potser, sí. Però entenc que un partit seriós hauria de barrar-los el pas i propiciar més la cultura de la predisposició dels militants o de persones afins que la de la cursa pel poder. Els professionals de la política s’hi mouen molt bé en aquest tipus de cursa, tant com angúnia i mandra els fa als altres professionals haver de fer-se un lloc on ningú els valorarà per la seva capacitat, sinó pels suports que han estat capaços de recollir.

Carles Bonet, un dels aspirants a la presidència d’ERC, advertia en el seu bloc que per a aspirar a la presidència del partit s’hauria d’establir un mínim d’anys de militància. No ho diu pas perquè cregui que sigui millor tenir anys de militància per a dirigir el partit, ni tan sols perquè cregui que l’Oriol Junqueras no pugui ser un bon president d’ERC, sinó simplement perquè el veu com un contrincant difícil d’abatre. I si no el pot guanyar contraposant la personalitat de l’un i de l’altra, ho tindria molt més fàcil amb una norma reglamentària que li deixés via lliure. Carles Bonet seria un dels candidats continuistes, fins i tot amb aquestes males maneres d’entendre el paper de la militància.

El PSC contra el català a Europa

De fet, ja han estat moltes les oportunitats que hem tingut per a aconseguir l’oficialitat del català a Europa. I ara en tindrem una altra, aprofitant l’entrada de Croàcia a la Unió europea que implicarà incrementar el nombre de llengües oficials. Per això, els eurodiputats catalans s’han mobilitzat per a reclamar-ho una vegada més, entenent que és molt més fàcil fer-ho en un moment en què ja s’està revisant la qüestió, que pretendre que es revisi expressament pel cas del català.

Però la Comissària europea de multilingüisme, la senyora Androulla Vassiliou, ha deixat ben clar que tot depèn de la voluntat del govern espanyol: "Tenim 23 llengües oficials a la UE i són les 23 que els Estats han demanat". El Govern espanyol ha pres sempre la decisió de negar als catalans els mateixos drets que la resta de ciutadans de l’Estat que sí que tenen la seva llengua reconeguda com a oficial a Europa. No es tracta de cap complicació legal ni institucional, sinó de la ferma voluntat del Govern espanyol d’impedir-ho. El tracte vexatori que des de Madrid sempre s’ha dispensat als catalans ha comptat, però, amb complicitats de gent d’aquí. Si en aquests moments el Govern espanyol no fa el pas de demanar, i per tant d’aconseguir, que el català sigui llengua oficial a la Unió europea és per l’expressa voluntat del socialistes catalans, la mateixa que tenien els populars catalans quan el seu partit governava a l’Estat. Els seus vots són imprescindibles per a negar al català un tracte just i equitatiu en relació al castellà; però rebel·lar-se contra això molestaria els seus superiors, i ells sempre han prioritzat la servitud al PSOE, que al capdavall és qui els dóna càrrecs i privilegis personals, abans que la defensa del país. Perquè cal insistir-hi: l’oficialitat del català a Europa no és només una qüestió simbòlica o de poder parlar en la pròpia llengua a les institucions europees, sinó també un requisit indispensable per a acollir-se a determinats programes, convenis i ajudes que ara ens són vetats.

El cinisme dels socialistes catalans, però, no té límits. Quan algú els exposa la necessitat de tenir un estat propi, immediatament argumenten que no hi ha necessitat de crear noves fronteres (com si algú volgués crear fronteres a Europa) podent anar plegats cap a la construcció d’una Europa unida. I podria entendre’s si com a mínim ells defensessin que si hem d’estar dins de l’Estat espanyol hi siguem amb els mateixos drets que els altres. Però no, ens obliguem a romandre dins d’un Estat que no solament no ens representa a Europa, sinó que hi és el nostre principal enemic, el que ens nega quelcom tan elemental com la pròpia existència. Els socialistes catalans afirmen amb la mateixa rotunditat que no ens cal tenir Estat i que no podem pretendre tenir determinats drets que són reservats als estats. Cinisme pur.

És possible la renovació d'Esquerra?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És evident que encapçalo aquest article amb una frase interrogant, com un element retòric, perquè per a mi és una clara afirmació. No hi ha res d’irreversible, llevat de la mort; i ERC, com qualsevol altra organització, pot renovar-se, rectificar i recuperar la credibilitat perduda.

Ja sé que n’hi haurà que, més per ressentiment que per cap altra cosa, voldran fer veure que ERC és irrecuperable, i que res del que faci, ni amb un nou lideratge ni amb uns nous plantejaments, encara que fossin exactament iguals que els seus, no serà suficient. Jo he estat més crític que ningú amb la erràtica política de la direcció d’Esquerra, tant o més que molts dels qui han estripat les cartes i han emprès una altra ruta. I no solament he entès que ho hagin fet, sinó que penso que ells també han tingut un paper decisiu en el nou rumb que vol emprendre ERC. I no he deixat ERC perquè, mentre no se’m demostri el contrari, i malgrat les errades, continua essent l’eina més vàlida per avançar cap a la independència.

Puc imaginar com es deuen sentir els independentistes que, desencantats amb Esquerra, van fer l’opció convergent i ara es veuen compartint taula amb el PP; puc imaginar com a es deuen sentir els seguidors de Joan Laporta que després de blasmar CiU i Esquerra, es troben anant de bracet amb els republicans a l’Ajuntament de Barcelona, i votant a favor de les propostes conservadores de CiU; i puc imaginar els qui havien posat tantes esperances amb les noves formacions que molts pronosticaven que havien de desbancar Esquerra, i s’han quedat a les portes o han entrat de puntetes. Avui per avui, ERC continua essent la força independentista amb més capacitat d’incidència en la vida del país; i, renovada, pot tornar a ser la punta de llança, sense menystenir cap de les altres formacions amb les quals en algun moment o altre haurem de confluir.

És cert que no ho tindrà fàcil, Esquerra, per a fer una seriosa autocrítica i emprendre un nou rumb que ens torni a il·lusionar. Però vull creure que això és possible. És evident que cal trencar amb la imatge del passat més recent, amb un nou lideratge com pot ser el de l’Oriol Junqueras; no cal tampoc seguir l’estratègia de Puigcercós de foragitar els adversaris, de manera que els actuals dirigents haurien de retirar-se en un segon pla, però mantenir-se fidels al projecte comú, i en tot cas procurar recuperar alguns dels actius perduts en les insensates batalles anteriors.

Però no tot es resol canviant els noms de la cúpula del partit. Caldran unes grans dosis d’humilitat i de generositat envers l’entorn que darrerament s’havia distanciat, a partir del moment que corregim els errors que els van motivar a fer-ho. Caldrà obrir el partit a la societat per convertir-lo en un ampli moviment on la majoria dels independentistes puguin sentir-s’hi identificats, per més que hi hagi diferències puntuals o programàtiques. Caldrà, especialment, renovar les estructures del partit perquè deixi de ser un clan de fidelitats mal enteses per convertir-se en una organització seriosa capaç d’aprofitar tots els seus actius, acceptant la crítica com un element positiu que ens fa avançar, i valorant molt més la predisposició de la seva gent que les ànsies de protagonisme. Caldrà renovar el discurs, deixant enrere la caduca història d’aspirar al govern a qualsevol preu perquè des d’allà es pot fer no sé pas què. Hem de voler ser un partit amb voluntat de govern sempre que els companys de viatge ens facin avançar de forma efectiva cap als nostres objectius.

ERC no ha de renunciar als seus plantejaments d’esquerres, amb la falsa pretensió de crear un únic bloc independentista. Si avancem en la bona direcció, ja ens trobarem pel camí. Però ERC tampoc ha d’oblidar que el seu objectiu és l’alliberament del poble català, la independència; ho volem fer des de la nostra personalitat d’esquerres, però sense alterar el veritable objectiu.

El camí no serà fàcil; i l’actual direcció del partit, potser per mantenir la tònica fins al darrer moment, no està facilitant gens el procés. Inicialment, ha propiciat una caòtica situació on sembla que tothom vagi per lliure, els uns per reivindicar els errors comesos, els altres per salvar-se del naufragi, i encara uns altres que voldrien acabar d’ensorrar la nau. Però estic convençut que la voluntat de renovació de la majoria de la militància és tan gran que acabarà per aglutinar-se en un projecte comú, de nou engrescador. Malgrat ells, ens en sortirem.

Temps al temps; però aquesta seria una de les vegades que més greu em sabria equivocar-me.

Ningú gosa plantar cara al sistema

Sempre n’hi ha que es fan l’orni i volen simular que les escridassades no van per a ells. Ara resulta que tothom se sent interpel·lat pel moviment dels “indignats”, que els comprèn i que està disposat a escoltar les seves reivindicacions. És el que fa IC-V, animant els seus militants a participar activament en les assemblees del 15-M per fer veure que les reivindicacions del moviment coincideixen amb les del partit. Suposo que és per indignar-se encara més. Com es pot ser tan barrut?

Entenc perfectament els recels que pot despertar un moviment assembleari on, com per art d’encantament, hi ha propostes que surten i s’aproven en un no res i d’altres que per més que es debatin o que es posin a votació no s’acaben d’incorporar mai als documents finals; un moviment assembleari que fa gala de no tenir dirigents ni estructura de partit, però que sempre hi ha unes mateixes cares que s’autoerigeixen en portaveus, sense haver estat mai elegits democràticament per ningú; un moviment que, a l’estil del franquisme, discerneix perfectament entre els temes a rebutjar perquè estan catalogats de partidistes o de nacionalistes, i els temes a defensar quan del que es tracta és de la llengua única i de la nació espanyola. Entenc que hi poden haver recels envers aquest moviment, perfectament dirigit des de l’ombra per qui sap que no tindria prou capacitat ni suports si ho hagués de fer obertament.

Però les raons de fons que van generar el moviment dels indignats apuntaven directament al conjunt del sistema econòmic establert, que cap de les forces polítiques actuals no estaria disposat a posar en qüestió; o almenys no ho ha pas estat quan ha estat en posició de Govern. Entenc que des dels partits es digui que es comprèn el malestar, perquè la crisi l’haurien de pagar els qui la van generar, però no que vulguin apuntar-se al carro, com està fent ara IC-V. Seria més honest admetre que la seva utopia pot ser comprensible, però que és inviable perquè no hi ha ningú amb capacitat ni amb voluntat de plantar cara al sistema. Millor dit, la indignació té molt més sentit precisament perquè el sistema establert no permet cap altra opció que la de resugnar-se al sistema.

Qui va escapçar els brots verds?

Ara fa dos anys, el president del Govern espanyol ens va avisar que ja es podien començar a entreveure els primers brots verds de la recuperació. Fins aleshores, molts economistes defensaven que l’endeutament públic en època de crisi era normal, inevitable i un mal menor que ja es redreçaria que es produís l’esperada recuperació econòmica. I tots els esforços del Govern espanyol, com els de molts altres governs europeus anaven orientats a incentivar de nou el consum, perquè era la manera que es recuperés l’activitat empresarial, es creessin llocs de treball i, en conseqüència també se’n beneficiessin les arques públiques a través dels impostos.

Però, tot d’una, algú va decidir canviar el rumb. El problema ja no era ni l’ocupació ni la reactivació econòmica en sí, sinó l’endeutament de les administracions. Tant li feia que els nivells d’endeutament fossin similars als d’altres èpoques; la prioritat absoluta era la reducció de l’endeutament, deien, per a recuperar la confiança dels mercats. Com que els mercats no tenien confiança amb determinades administracions, no tant pel nivell d’endeutament com perquè consideraven que eren més vulnerables, van començar a posar-los la soga al coll incrementant els interessos que cobraven per a concedir-los crèdit, i a no afluixar si no feien les reformes que convenien als grans poder econòmics. I aquí, el Govern espanyol va actuar servilment posant-se al servei d’aquests interessos de la gran banca i de les grans empreses: retallar despeses socials, i sobretot modificar la legislació per tal que aquests poders econòmics recuperessin el que durant decennis els treballadors havien aconseguit en forma de drets socials i laborals. La reforma del mercat de treball, tan aplaudida pel Banc d’Espanya com per les grans institucions financeres, va servir per a crear més atur, més precarietat laboral, més inestabilitat, i menys costos laborals per als empresaris; que és del que es tractava. Però un cop aconseguit això, immediatament contraatacaven: les reformes van pel bon camí, però encara són insuficients. Ara ja no hi ha ni negociacions col·lectives ni històries. Qualsevol empresa, per més que tingui beneficis pot fer el xantatge als treballadors per forçar-los a acceptar rebaixes salarials, increments de productivitat o pèrdua de tota mena de beneficis socials, sota l’amenaça de l’acomiadament. Ara, amb les noves legislacions que van aprovant els governs, els grans empresaris van desbocats amb imposicions tan dràstiques i forassenyades, que pocs anys enrere no solament haurien estat impensables, sinó que els haurien portat directament als tribunals per xantatgistes.

El Govern espanyol segueix fent reformes, com la que va aprovar abans d’ahir, encaminades a fer més planer el camí dels grans empresaris assegurant-se que la crisi s’allargui no sé si indefinidament però sí el suficient com perquè d’aquí en surti una legislació molt més pròpia del capitalisme salvatge de finals del segle XIX que de cap país civilitzat de principis del XXI. Però per més reformes que facin, sempre seran insuficients perquè la fam dels especuladors amb noms i cognoms a les direccions de la gran banca i de les grans empreses, mal anomenats col·lectivament com “el mercat”, és del tot insaciable. La crisi és la gran inversió de futur d'aquests poders econòmics, i l’allargaran mentre vegin que encara hi ha reformes a fer en benefici seu. De brots verds, de moment, ni parlar-ne.

Ningú rescata Grècia?

El Govern grec sembla que ha rebut el suport necessari al Parlament per a poder tirar endavant les reformes i reestructuracions que li imposa la Unió europea. Això permetrà que es desbloquegi una part dels ajuts que s’havien aprovat en la primera operació de rescat, i tot seguit es procedirà a estudiar la fórmula per a renegociar el deute, o procedir a una nova injecció de diners a la depauperada hisenda grega. En diuen, sarcàsticament, el segon rescat de Grècia.

És un pas més d’una estratègia perfectament planificada que els està sortint brodada. En cap moment, ni a la Unió europea ni al Banc europeu no els va passar pel cap, ni remotament, rescatar l’economia grega. Ben al contrari, sabedors de les dificultats econòmiques del país van veure que d’una banda alguns bancs i Estats que havien fet crèdits a Grècia podien tenir dificultats per a cobrar-ne els interessos corresponents, i de l’altra era una oportunitat per a fer agenollar el poble grec i obligar-los a complir unes condicions que, sense aquesta amenaça de la crisi, democràticament serien rebutjades per la població. Aleshores van simular un “rescat” de l’economia grega, a canvi de reduir sous de funcionaris i pensionistes, de limitar les prestacions socials i d’adaptar la legislació grega a la conveniència de les grans empreses i grups financers. En realitat, doncs, els diners de la Unió europea no anaven a les arques gregues, sinó anaven directament als bancs creditors; és a dir que servien per assegurar que el Govern grec complia amb els compromisos contrets, i per tant es garantia que la banca feia el negoci rodó, sense cap mena de risc. I qui pagava aquests diners, per tant, tampoc era la Unió europea sinó els treballadors i pensionistes grecs. No es feia cap mena de rescat de l’economia grega sinó que se li posava una altra soga al coll, ja que aquests diners aportats es concedien a un interès elevadíssim. Tal com havien previst els maquinadors de l’operació, el Govern grec tampoc, o encara menys, pot fer front a aquests crèdits i ara, un cop perpetrat l’espoli a la població grega, es troba igualment a punt de fer fallida. Això permet als poders econòmics dominants imposar noves condicions per a acabar d’esprémer el país: la recepta que els dóna la Unió europea és que s’endeuti encara més, acceptant el seu “rescat” a un interès desmesurat. I per a pagar-ho, si veuen que ja no poden ofegar més la població, s’obligarà l’Estat grec a malvendre el seu patrimoni, les seves empreses públiques, etc.

Amb l’agreujant que escanyant les economies domèstiques allunyen cada vegada més tota possibilitat de recuperació econòmica. Però aquest ja era l’objectiu. Rescatar els bancs per tal que no corrin cap risc i empitjorar la situació econòmica del país per a treure’n el màxim de profit possible. I la pregunta que quedarà pendent de resoldre serà: i qui recatarà Grècia?

Carles Bonet, la seva part de raó

Continuant amb el comentari que feia ahir sobre l’anàlisi de Carles Bonet, candidat a la Presidència d’Esquerra, sobre la situació i el futur del partit, avui voldria donar-li la raó; almenys en un aspecte. Ell defensava d’una manera ben peculiar que el que havia fet mal a Esquerra no havia estat el tripartit, sinó que els problemes van venir el darrer any en trobar-se incòmodes al govern i en veure’s pressionats per l’aparició nous grups independentistes. I un dels arguments que hi donava era que el segon tripartit s’havia aprovat per amplíssima majoria, sense contestació interna. I citava la defensa que n’havia fet l’Uriel Beltran i, com a mínim, la no oposició de Joan Carretero.

I és amb això que li dono la raó, alhora que penso que és un dels temes a resoldre de cara al futur d’ERC. L’actual direcció del partit ha establert una dinàmica interna basada sempre en l’amiguisme i en les fidelitats personals per damunt de tot. Qualsevol crítica és vista com una deslleialtat i equival a ser bandejat de les esferes de poder o de direcció del partit. Les persones, i per tant els candidats a ocupar càrrecs al si d’ERC o en nom d’ERC, no són valorats per la seva capacitat o idoneïtat per al lloc de responsabilitat, sinó pel grau de fidelitat al líder. És aquella vella metodologia d’Alfonso Guerra: “Qui es mogui no sortirà a la foto”. Això fa que es deixin perdre valors que podrien ser importants per al partit, que ens donarien molta més credibilitat, i alhora fa que la militància s’acostumi a l’acriticisme i que es confongui l’anàlisi política amb la simple justificació. I té raó Carles Bonet en dir que quan la direcció d’Esquerra proposa (de fet imposa) el segon tripartit, la immensa majoria dels quadres del partit, i per tant del Consell Nacional, hi donen el seu suport sense qüestionar-se res. I de fet, l’acció de govern d’aquest segon tripartit, així com la gestió interna del partit tan poc hàbil com per a propiciar les escissions de Reagrupament primer i del sector de l‘Uriel Beltran després, són sempre aplaudides per una majoria indiscutible, incapaç de qüestionar-se res.

A Esquerra tothom hi és fidel als líders sense fissures, fins que estripa el carnet. Sembla com si, de cop i volta, descobrissin els errors comesos, ja imperdonables per més que fins aleshores ells mateixos hi haguessin col·laborat o com a mínim no s’hi haguessin mostrat críticament. Recordo, un mes abans del trencament de l’Uriel Beltran, tenir-hi un debat obert en una reunió del partit jo en solitari enfront d’un Uriel defensant les tesis oficials del partit, i la resta en silenci o recolzant-lo plenament. I el mateix es podria dir de Carod, de Carretero, o de tants altres. Sigui quina sigui la nova direcció del partit caldria que canviés radicalment aquesta dinàmica, que abominés de les fidelitats a ultrança que impedeixen una saludable actitud crítica i ajuden a perpetuar els errors, i que s’aposti decididament per buscar les persones més idònies i més aptes per a cada responsabilitat, que es tendeixi més a la predisposició de les persones a assumir responsabilitats que a la cursa permanent per a assolir el poder.

Carles Bonet, causes i conseqüències

És evident que tot pot tenir més d’una cara i se n’hi pot fer més d’una lectura. Tothom tendeix a apuntar-se tots els mèrits quan una cosa ha sortit bé i a buscar en els altres les responsabilitats del que ha sortit malament. Per això mateix és molt important ser molt acurat a l’hora de fer el diagnòstic de la situació, i valorar-ne amb precisió les causes. Altrament, podem reiterar-nos en els errors i enfangant-nos cada dia més sense saber sortir del llot.

No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que hi havia, i hi ha encara, un gran malestar entre sectors més o menys afins a Esquerra, o com a mínim antics votants, que es van indignar i van quedar molt decebuts tant de la formació del segon tripartit com de la gestió posterior de l’acció de Govern. I semblava que això havia quedat prou clar, fins i tot per als mateixos protagonistes que ens hi van portar. Però, no. Carles Bonet, que ja s’ha postulat com a candidat a presidir Esquerra, fa una anàlisi més que sorprenent. Segons explica en una entrevista, la davallada d’Esquerra no va venir pel tripartit sinó que “El problema és l’últim any, sobretot, quan Esquerra comença a estar molt incòmoda dins el govern, comença a sentir els cants de sirena de nous partits i contestació interna que li retreu que no encapçali l’independentisme”. Fantàstic! O sia que el problema és que Esquerra no va saber aguantar el tipus quan s’adonava que d’una banda no podia capitalitzar cap gran obra de Govern i de l’altra nous partits independentistes li disputaven el terreny que li era propi.

Sorprèn, però, que Carles Bonet no es pregunti per què Esquerra se sentia incòmoda al Govern, en aquell Govern, i per què apareixien nous grups independentistes que menystenien Esquerra.. És cert que des de CiU s’ha volgut magnificar el desastre del tripartit, i els nous grups independentistes blasmaven en excés el partit republicà posant-lo al bàndol espanyolista; però des del moment que aquesta imatge va calar entre molts militants i electors és que alguna cosa de cert devia tenir. I Carles Bonet atribueix com a causes, el que en realitat són les conseqüències de la deriva d’Esquerra. Per emprendre un nou rumb, a partir del proper congrés d’ERC, és imprescindible haver analitzar amb més rigor d’on vénen els errors comesos. Altrament, serà impossible corregir-los.

I aquí s’acaba la història

L’any que ve, referèndum sobre el Concert econòmic. Això és el que es podria desprendre d’alguna de les afirmacions fetes aquest cap de setmana pel mateix president d’Esquerra Joan Puigcercós. En un intent de donar crèdit a l’estratègia seguida fins ara, com si encara se’n pogués recuperar alguna cosa, el líder republicà proposa la celebració d’aquesta consulta per al 2012, comptant amb el posicionament del Tribunal Constitucional respecte a la llei catalana de consultes recorreguda pel Govern espanyol, i amb els resultats de la comissió parlamentària sobre el concert econòmic.

Val a dir, d’entrada, que el Tribunal Constitucional no ha donat per vàlida la llei sinó que simplement n’ha aixecat la suspensió argumentant que, al capdavall, qualsevol consulta d’acord amb la llei catalana sempre haurà d’estar autoritzada pel Govern espanyol. Curiós l’argument del Constitucional perquè dóna a entendre que, malgrat que hi hagi dubtes sobre la seva constitucionalitat, la llei pot aplicar-se perquè qui en tindrà la darrera paraula és el Govern espanyol; és a dir, que es pressuposa que un mateix text legislatiu pot ser aplicable o no en funció de qui en sigui el garant polític i no pas en funció del text en sí. D’altra banda, es dóna per fet que la comissió parlamentària sobre el concert econòmic arribarà a bon port; cosa difícilment creïble, perquè ni el Partit Popular de Catalunya ni el PSC no tenen cap autonomia per a decidir si recolzen o no una proposta de concert econòmic, ni que sigui un pacte fiscal o una simple revisió del model de finançament, que tal com el va pactar el tripartit no correspon revisar-lo fins al 2014, com a mínim. I amb un Govern sustentat pel Partit Popular, CiU difícilment voldrà jugar-se el tipus amb aquesta iniciativa d’Esquerra, que a més contradiu la seva proposta electoral que preveu aquesta possibilitat de consulta popular sobre el finançament només després d’haver intentat negocia-ho amb el nou Govern espanyol, després de les eleccions, és a dir com a mínim el 2013.

Però és que en el supòsit que la comissió parlamentària del Concert econòmic arribés a conclusions, sinó unànimes sí àmpliament majoritàries, a favor d’un nou pacte fiscal; en el supòsit que com a mínim el PSC no s’hi mostrés bel·ligerant, potser calculant que el conflicte en tot cas es generaria enfront del nou Govern de Mariano Rajoy; en el supòsit que CiU acceptés recollir la proposta d’una Esquerra afeblida al Parlament, cosa difícil d’imaginar...; si al final de tots aquests supòsits, que no és pas poc suposar, el Govern de CiU decidís aplicar la llei de consultes populars per a convocar el referèndum sobre el concert econòmic o el pacte fiscal, aleshores ens trobaríem amb la paret infranquejable de la lletra mateixa de llei, que estableix que en tot cas la facultat d’autoritzar o no el referèndum correspon al Govern espanyol. I aquí s’acaba la història.

Espanya no enganya

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Podem mirar-nos l’actualitat del país des de qualsevol perspectiva que sempre apareix una mateixa situació d’una Espanya que ens espolia, que ens enganya i que se’n riu de nosaltres. Tant se val si parlem d’un traspàs de Rodalies Renfe que resulta que es traspassava tot menys els trens, les vies, les estacions, el personal i la capacitat de canviar-lo; com si parlem de l’estratègia muntada pel Banc d’Espanya, per encàrrec de la banca privada espanyola, per a eliminar el sistema de Caixes català; o dels límits d’endeutament, tenint en compte que a part del dèficit fiscal, és l’Estat espanyol qui no compleix amb els seus compromisos; o de les inversions de l’Estat a Catalunya que a més de no complir amb els mínims establerts per l’Estatut, després resulta que al final tampoc no se n’executen ni la meitat.

Els eurodiputats catalans emprenen ara, per enèsima vegada, una acció per a pressionar el Govern espanyol per tal que inclogui el català com a llengua oficial de la UE, aprofitant l’ingrés de Croàcia que implicarà l’acceptació del serbocroat com a nova lengua oficial europea. Saben que seria una cosa tan senzilla com una simple petició formal de l’Estat a la UE, però saben també que l’odi que senten els espanyols envers el català és més que suficient com per a negar una igualtat de drets a 7 o 8 milions de catalanoparlants. Ramon Tremosa es queixa també aquests dies que el Govern espanyol havia boicotejat una visita d’eurodiputats a les instal·lacions portuàries de Tarragona, amb la clara intenció d’evitar que s’afavoreixi el corredor del Mediterrani.
I història d’aquestes, algunes més anecdòtiques, altres de més calat polític o de transcendència econòmica, es repeteixen constantment. I sovint van acompanyades d’exclamacions simulant un enuig per les agressions de què som víctimes, de protestes verbals que no van més enllà, i fins i tot d’acusacions de frau i d’engany al poble de Catalunya.

I jo, sincerament, no em sento gens enganyat ni frustrat per les accions del Govern espanyol, senzillament perquè hem d’admetre que el Govern espanyol, sigui del color que sigui, no enganya mai. Perquè hi hagi engany hi ha d’haver prèviament una acció que sembli tenir una determinada intenció i que després resulta ser falsa. I aquest no és el cas.

Hores d’ara, ningú amb dos dits de front pot afirmar haver-se sentit enganyat per algú que va prometre respectar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, per algú que afirmés que resoldria el greuge econòmic que pateix Catalunya, o per algú que prometés acabar amb la discriminació que pateix la llengua catalana. Tothom sap perfectament quin és l’objectiu dels espanyols, tant si són del PP com del PSOE. Poca cosa tinc a dir-hi, doncs, sobre aquesta gent: ells tenen un objectiu que sé que és diametralment oposat i incompatible amb el meu.

Ells no enganyen a ningú. Els únics que m’enganyen, i contra els quals vull rebel·lar-me, són aquells que simulen anar de bona fe i volen fer-nos creure que si acaben pactant amb ells és al capdavall per l’interès de Catalunya. Fan tota mena de concessions i de renúncies amb la vaga promesa que els espanyols els acabaran entenent i els permetran de tirar algun peixet al cove. O aquells que ens diuen que no ens cal la independència perquè és possible trobar un encaix amb Espanya. Després, quan finalment es veuen frustrats perquè els espanyols han acabat essent fidels al seu programa i als seus objectius, aleshores simulen exclamar-se dient que els han enganyat.

Mentida! Els únics que ens han enganyat són els partits i dirigents catalans que van pactar amb el PSOE i els que ara ho tornen a fer amb el PP. No té cap mena d’explicació ni de justificació un pacte amb els populars que a canvi de res aconseguiran tenir via lliure per acabar amb la llengua catalana al País Valencià i a les Illes, aconseguiran reduir o tancar les delegacions catalanes a l’estranger o evitar que es faci una consulta oficial ni tan sols sobre el pacte fiscal. No sé si hi ha algú que es cregui, ni que sigui mínimament, que es complirà la promesa d’exercir el dret a decidir pel que fa al tema del finançament. Els dirigents de CiU saben perfectament que no trauran el tema fins passades les eleccions de l’any que ve, que mentrestant hauran anat mantenint-se amb el suport dels populars a canvi de tallar qualsevol iniciativa de caràcter nacional, que cap a la segona meitat de la legislatura com a molt començaran a posar el tema sobre la taula, a Madrid, i que després de llargues, dilatades i infructuoses negociacions ja no seran a temps de convocar cap referèndum, sinó que ho proposaran altre cop com a esquer electoral dels següents comicis.

No, Espanya no enganya. Els qui ens prenen el pèl, ens menteixen i ens enganyen vilment són els qui sempre troben alguna excusa per acabar pactant amb l’enemic: per part seva tot són concessions i per part dels espanyols vagues promeses que ningú s’ha fet mai el propòsit de complir-les.

Quan l'educació és el que menys importa

El Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució que insta el Govern a mantenir la sisena hora a les escoles públiques de Primària. Però, com era d’esperar, CiU ja ha advertit que no en pensa fer cas. No és una qüestió de valorar si cal reconsiderar o no la decisió presa, pensant en l’interès de les escoles i de l’educació. El tema no té res a veure amb el Departament d’Educació, sinó en el d’Economia. L’estalvi econòmic que representa eliminar aquesta sisena hora és prou sucós i difícilment substituïble per cap altre, si es manté l’obsessió imposada pels socialistes de reduir tan dràsticament el dèficit.

Preocupa la retallada, per suposat, però preocupa encara més que els qui l’han d’aplicar pretenguin enganyar la població dient que això no afectarà la qualitat de l’ensenyament. Si la seva supressió no ha d’afectar la qualitat de la formació rebuda pels alumnes, per quina raó la mantenen en aquells centres considerats amb necessitats educatives especials? CiU justificava el regal que vol fer als més adinerats en el tema de l’impost de successions perquè ho tenia en el seu programa electoral. També hi tenia reduir el fracàs escolar i millorar la qualitat de l’ensenyament, i ara està donant passes enrere sense que l’importi gaire incomplir les seves promeses. Però hi ha encara un altre element en tot aquest afer, i que en aquest cas afecta tant al Govern com als grups de l’oposició: estem a final de curs, i a les escoles hi ha encara moltes incògnites per descobrir, i tot just ara se’ls ha acudit que potser calia aturar aquesta bogeria d’eliminar la sisena hora?

Hores d’ara, el desgavell de cara al curs vinent està servit. Hi ha incerteses sobre els horaris, no se sap com es faran els reforços ni quines àrees curriculars es retallaran, tampoc es té clar quines plantilles hi ha haurà a cada centre, ni si aquestes mesures restrictives s’han de prendre definitivament o com a provisionals per a afrontar la crisi. Aspectes importants de les programacions fetes fins ara, i que sovint des del mateix Departament s’exigien amb tota escrupolositat, ara quedaran en desús o desfasades... Massa improvisacions, massa desori, massa desgavell per a un tema que mereixeria una mica més de respecte.

ERC, no n’aprendrem mai?

El que està passant a ERC és del tot insòlit. Hi ha hagut una gestió i una erràtica política que ens ha portat al més estrepitós dels fracassos, i encara no ens hem refet de la desfeta que ja s’està plantejant la reincidència en tots els errors passats. I ja no parlo ara de la política de pactes, on evidentment no vam pas ser pocs els qui no vam entendre el segon tripartit; em refereixo simplement a la gestió del partit com a organització. Devem tenir molt poca memòria, perquè fa tot just tres anys que vam encetar un procés de renovació portat de la pitjor manera possible, i tot sembla indicar que anem pel camí de repetir la història, ara ja només amb les restes del naufragi.

Tres anys enrere hi havia quatre corrents dins d’ERC que es disputaven el control de la direcció. Probablement hi havia discrepàncies estratègiques entre els sectors de l’Esquerra Independentista de l’Uriel Bertran i el de Reagrupament d’una banda, i els de Puigcercós i Carod de l’altra. La pugna entre aquests dos darrers era purament una disputa personal per obtenir el control del partit. Allò va ser un desastre, per més que aleshores, o bé per pura estupidesa o per mala fe, no solament es negués el perill que es corria sinó que es feia un elogi del procés obert. Sense cap majoria abassegadora va guanyar qui tenia més controlat l’aparell del partit i va encetar la política de foragitar a tort i a dret tots els possibles adversaris o dissidents. Amb el silenci còmplice, és cert, de la majoria dels quadres del partit, segurament temorosos de no sortir a la foto si alçaven excessivament la veu. Un cop bandejats tots els contrincants de Puigcercós, ja hem vist on ens ha portat tot plegat: hem deixat molts i valuosos actius a la cuneta, alhora que hem perdut una part important de la confiança dels electors. Els que queden, afins a Puigcercós o col·laboradors de la seva forma de gestionar el partit, es veu que ni han après la lliçó ni han entès res de res. Encetem de nou el mateix procés, amb gent que després d’haver negligit la seva responsabilitat en el recent desastre té la pretensió d’obrir-se camí cap al poder, encara que sigui a costa de carregar-se el que queda d’Esquerra.

Sembla que hauríem d’haver après la lliçó i entendre que no podem encetar un altre procés de lluites internes, per més que s’empri l’excusa de ser més democràtics que ningú, i obrir nous fronts de confrontació. Doncs, no. En lloc de fer una reflexió serena, autocrítica, de reconeixement dels errors comesos i per tant de voluntat d’esmena, de recerca d’una nova direcció unitària capaç d’aglutinar el conjunt de la militància i de recuperar la il·lusió i la confiança dels electors, ens llancem a un procés caòtic on cada pretendent al tro mourà els seus fils i contactes, buscarà tota mena de complicitats i conxorxes per a abatre l’adversari i acotar una estratègia personal de la qual molts se’n sentiran exclosos. Jo mateix havia dit alguna vegada que em semblava impossible fer-ho pitjor del que s’havia fet fins ara; és possible que hagi de reconèixer el meu error.

Qüestió de desproporcions i despropòsits

Les mateixes imatges que una setmana enrere deixaven en evidència la pèssima actuació policial a la Plaça de Catalunya, ara han girat les tornes contra els “indignats”. Per més que Felip Puig digués que calia pensar que darrere de les imatges que oferien els mitjans de comunicació hi havia la provocació d’alguns buscabregues camuflats entre els indignats, el cert és que les imatges no deixaven cap marge per al dubte: L’actuació policial va ser desproporcionada i excessivament violenta contra manifestants que, aparentment, no oferien cap mena de resistència i molt menys agressivitat. En qualsevol cas, si algú comet algun delicte se l’ha de detenir i portar davant la justícia, però no garrotejar-lo per després deixar-lo marxar.

Doncs, les imatges d’ahir ens mostraven la visió que Felip Puig ens explicava l’altre dia: uns “indignats” amb actituds violentes i de coacció envers les persones, en aquest cas uns diputats, enfront d’una policia molt mesurada que amb prou feines si podia garantir la seguretat dels agredits. La necessitat d’actuar amb contundència, en tot cas, era molt més clara ahir que s’estava agredint uns ciutadans que no pas l’altre dia que es pretenia fer neteja d'una plaça per la força. Probablement era la imatge que molts buscaven per a desacreditar definitivament el moviment dels “indignats”. Si ja en les assemblees vespertines de la plaça hi havia qui es queixava de la seva manipulació per part d’un grup molt reduït, tant a l’hora de les intervencions com de decidir què i com es posava a votació, ara hi ha més arguments per a desconfiar dels qui no accepten el joc de la paraula. El moviment, doncs, pot entrar en una fase de descrèdit i d’esllanguiment; el que no vol dir que moltes de les raons que van impulsar-lo no continuïn plenament vigents.

Curiós també que encara hi ha grups que pretenen treure’n rendiment electoral. Alguns partits d’esquerra s’han mostrat força condescendents i comprensius amb el moviment, pensant que les protestes contra les retallades afecten bàsicament el Govern de la Generalitat, sense preveure que la revolta no s’adreça a cap grup en concret sinó a tots en el seu conjunt. Anna Simó, per exemple, demanava als indignats que permetessin a ERC anar a defensar la seva oposició a les retallades. També els representants d’Iniciativa semblaven no entendre res. Com si la indignació no anés contra tots. Cas a part és el del Partit de la Rosa Díez que assegurava ser el grup amb més coincidències amb el moviment, perquè en aquest cas té raó si ens atenem a la defensa que fan molts indignats de la política nacionalista espanyola.