Un condicional que es fa etern

L’alcalde de Figueres, el convergent Santi Vila, feia una afirmació que de tant sentir-la ja ens sona a l’enfadós: “si no hi ha pacte fiscal, el camí cap a al secessionisme serà imparable”. S’ha dit tantes vegades que no crec que ningú s’ho prengui seriosament. Ja el President Pujol repetia allò que “si Espanya no ens facilita un encaix que ens respecti tal com som, haurem de buscar una altra sortida”. I, evidentment, per més que a Madrid el menystinguessin una i altra vegada ell mai trobava el moment de buscar l’”altra sortida”, que es guardava prou d’especificar.

En aquest cas, però, el condicional es posa no sobre una idea vague i abstracte com la de trobar l’adequat encaix a Espanya, sinó sobre una hipòtesi molt més tangible com la del pacte fiscal. I no crec que hi hagi ningú, ni a Madrid ni a Barcelona, que cregui que hi ha cap possibilitat que això del pacte fiscal tiri endavant; a no ser que, com deia Miquel Iceta, els convergents acabin donant per bona la reforma prevista, amb petits retocs, de l’actual model de finançament. I li posin el nom de “pacte fiscal”. Ni el PP ni el PSOE no cediran en un tema com aquest, i menys en un període de crisi com el que vivim, que si més no els servirà d’excusa. I esperar que el PP no tingui la majoria absoluta, cosa molt improbable, i que a més no tingui la possibilitat d’obtenir la majoria parlamentària pactant amb cap altra força política que amb CiU, em sembla que és esperar un miracle per no dir un impossible; a part que cada vegada que s’han donat situacions en què la força de CiU ha pogut ser més o menys decisiva, han acabat pactant a canvi d’unes promeses que sabien del cert que mai no complirien.

Hi cap la possibilitat que tot plegat sigui una estratagema com la que s’explicava pel tema de la reforma de l’Estatut. Es tractava de presentar una proposta de reforma d’Estatut, no pas perquè es cregués que podíem obtenir un Estatut raonablement acceptable, sinó perquè el fracàs de la reforma ens faria veure que no tenim altra alternativa que la independència. Alguns convergents, com a mínim, expliquen aquesta història, potser perquè és la que els agradaria sentir: Ara es planteja el tema del Pacte Fiscal, sabent que no serà acceptat a Madrid i que per tant donarà peu a fer el pas següent i definitiu: la independència.

Després de Bonet, ara és l’hora de Ridao

Era a principis de juliol quan vaig escriure un article en què acabava demanant a Carles Bonet que es retirés de la cursa per la Presidència d’ERC. Entenia que al partit no li convenien noves conteses internes, ni que sigui emprant els mecanismes legals establerts per a la presentació de candidatures. Per a una bona renovació i recuperació d’ERC calia donar una nova imatge d’engrescament i d’il·lusió per un projecte comú, en lloc de reiterar-nos en les habituals lluites internes pel poder. I posava a Carles Bonet l’exemple de Ridao que havia renunciat a presentar-s’hi. Ara em toca insistir-hi, però amb les tornes canviades.

Està clar que tothom té dret a presentar-se com a candidat per a aquells càrrecs o candidatures que cregui oportú. Però, en les actuals circumstàncies, unes primàries per a escollir candidat a les eleccions generals seran negatives, tant per a la candidatura en sí que es veurà debilitada com per al partit en general. Sembla clar que una majoria del partit ha optat per la via de la renovació, deixant via lliure a Oriol Junqueras perquè presideixi el partit i constitueixi un nou equip de direcció. Però també és cert que Joan Ridao és un personatge que controla els ressorts del partit i, fins i tot encara que una majoria opini que cal una renovació, pot aconseguir un bon nombre de suports, sobretot de gent que li deu favors. Si, en lloc de presentar-se com a segon darrere de l’Alfred Bosc presenta batalla en unes primàries serà molt més difícil fer després el tàndem; i de ben segur que aconseguirà que, guanyi qui guanyi, hi hagi un sector del partit que se senti derrotat i per tant poc implicat en la candidatura. És difícil imaginar que, un mateix dia, una majoria de militants doni suport al nou President d’ERC i en canvi el desautoritzi en la seva primera decisió d’optar per l’obertura del partit amb un candidat com l’Alfred Bosch.

Guanyi qui guanyi el dia 17 de setembre, si hi ha primàries, haurem perdut tots una altra vegada. La candidatura haurà començat amb mal peu; de fet és una de les raons per les quals no va acceptar un altre bon candidat com hauria estat Ferran Requejo. El partit tornarà a estar més dividit que mai; i això sense ni imaginar les conseqüències del que podria representar una derrota del candidat proposat pel flamant nou President d’ERC. Potser és demanar massa, tenint en compte el paper que ha tingut Joan Ridao obstinant-se en l’estratègia que ens ha portat al desastre, però gosaria demanar-li que reconsideri la seva actitud: que renunciï a presentar-se en aquestes properes eleccions i que deixi pas a la necessària renovació del partit.

Vaga als aeroports, altre cop?

Algú pot arribar a pensar que s’ha produït algun fet rellevant en les relacions laborals dels treballadors d’Aena perquè aquests anunciïn una nova vaga, aquesta vegada dels treballadors de terra. En absolut. Res de nou no es pot dir ara que no es pogués dir ara fa dos mesos. Només hi ha una circumstància decisiva: ara és el moment en què es pot fer més mal al turisme, a les empreses que esperen aquest mes per fer el seu agost en el més precís sentit de l’expressió, i a les persones que han esperar tot l’any per a poder fer uns dies de vacances.

I és que els sindicats, que ja fa molt de temps que van abolir dels seus esquemes mentals, encara que alguns ho mantinguin per fer bonic als papers teòric, tot allò de la lluita de classes o de la defensa dels treballadors, veuen ara una bona oportunitat per a arreplegar un pessic del que sigui. Res a veure amb aquell vell concepte del poder de la classe treballadora enfront de la patronal. Són els mateixos sindicats que negocien els nous convenis a la baixa, renunciant a tot sota l’amenaça d’un sistema que ha trobat la clau per a desmuntar-los, o millor dit per a mantenir-los com a excusa o coartada. Avui, el poder dels treballadors no rau ni en la capacitat de mobilització ni molt menys en la legitimitat del que puguin defensar, sinó en la possibilitat de fer mal a un màxim de població possible. A la Nissan poden negociar reduccions de sous, increment d’hores de treball o empitjorament dels nous contractes, perquè saben que una vaga contra l’empresa tindria la resposta fàcil de traslladar la producció a un altre indret. En canvi, sí que té força que algú sigui capaç de paralitzar un sector tan important com el transport aeri. No pas perquè afecti excessivament l’empresa, Aena, sinó perquè afectant a centenars o a milers de persones, majoritàriament també treballadors, creen un estat d’alarma que pot obligar el Govern i per tant Aena a fer algunes concessions.

A la taula de negociacions s’hi poden asseure representants de l’empresa i dels treballadors. Però si no s’arriba a cap acord, els sindicats no disposen de cap mecanisme per a fer-los entrar en raó que portant la guerra a un altre terreny. La patronal, i les persones adinerades en general es poden veure afectats relativament per una vaga d’aquest tipus, perquè tenen molts més recursos i alternatives; són els treballadors els qui poden veure perillar les seves vacances perquè uns altres puguin aconseguir alguna reivindicació. I és que també entre la classe treballadora hi ha sectors privilegiats.

Val més tard que mai

El Govern espanyol exigeix ara, tant a ajuntaments com a la Generalitat, el retorn de quantitats avançades de més, corresponents a l’any 2009. Una exigència que agreuja encara més els problemes econòmics de les administracions catalanes. La Ministra Salgado, en un exercici de cinisme, ha ofert la concessió de crèdits, se suposa que a un interès raonable, per a poder retornar aquests diners; una manera de dir que es cobrarà l’ajornament.

El Conseller d’Economia Mas-Collell no descarta agafar-s’hi, mentre que altres s’han exclamat dient que això era impensable i fins i tot alguns han apuntat la via de l’incompliment de les obligacions contretes. Perquè no oblidem que, per més que ens pugui semblar injust que a sobre de tot l’espoli que patim encara haguem de tornar diners a l’Estat, en realitat aquest és un deute real sorgit de l’aplicació del darrer model de finançament pactat. Ja aleshores, pel que sabem, alguns economistes van alertar del que s’esdevindria, però els polítics del tripartit no els en van fer cas. No es pot protestar ara per haver de retornar els diners a l’Estat sense reconèixer que el tripartit va cometre un greu error amb aquell acord de finançament que ens venien com un gran èxit. És cert que tampoc va ser unànime l’opinió al si dels partits. Els socialistes catalans no tenien ni veu ni vot per decidir si acceptaven o no l’acord que els imposava el PSOE, però dins d’Esquerra sí que hi havia la gent més lúcida que ja veia a venir la patacada; entre altres l’Oriol Junqueras i alguns dels qui seran a la nova direcció republicana.

No deu ser casualitat que els qui han de portar a terme la renovació d’ERC siguin, almenys en bona part, els qui ja no veien clara la deriva que prenia el partit, que es posicionava al costat dels socialistes en el que ha resultat ser la gran enganyifa. Personalment, lamento, però, que quan en el seu dia alguns ja vam alertar del mal pas que estàvem fent, no solament ni tan sols aquests no van sortir a la llum defensant el que creien, sinó que s’arrengleraven al costat de la direcció per increpar-nos o recriminar-nos la nostra posició opositora. Era la fidelitat mal entesa que no solament els feia còmplices del mal pas, sinó que n’impedia tota possibilitat de rectificació. Val més tard que mai.

Malgrat tot, l’esperança

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És ben cert que ERC patirà fins al darrer moment la rèmora d’una direcció que a més de portar el partit al límit del desastre, també ha conduït tan pèssimament com sempre el procés de transició. No han volgut reconèixer obertament els errors comesos, tot i fer-ho amb la boca petita en petit comitè, van especular amb les municipals per si la feina feta als ajuntaments podia salvar-los la pell quan en realitat era la seva mala feina la que tirava per terra la bona tasca feta a molts municipis, i han allargat exageradament el procés per a poder influir en la nova direcció i mirar de mantenir alguna cota de poder.

Hem perdut una nova oportunitat de presentar a la societat catalana una nova ERC que, un cop reconeguts els errors, es proposés de fer net i recuperar la credibilitat i la confiança perduda en amplis sectors. Podíem haver arribar a aquest Congrés, que s’hauria d’haver fet molt abans, amb un plantejament renovat que hagués generat confiança, des dels inicis, tant als qui ens hi vam mantenir emprenyats com a militants com els qui legítimament van prendre altres opcions. Però, no. Arribarem a aquest Congrés encara amb l’estigma d’una direcció que intenta lligar fils, encara que sigui des del darrere, i que es resisteix a donar pas a nova gent amb aire fresc i no viciat per les marrades de la darrera etapa.

I malgrat tot, s’obre una porta a l’esperança. Ja és curiós el procediment, que d’altra banda tampoc és nou, d’escollir primer la direcció i després fer el Congrés on es debatin les idees i les línies estratègiques a seguir. Però, tant se val, perquè tothom sap què hi ha darrere de cada nom. L’intent de Carles Bonet de reivindicar l’estratègia del tripartit no va obtenir de la militància ni el mínim suport per a presentar-se, i Ridao que representaria més del mateix va tirar la tovallola abans conscient del fracàs que l’esperava, però també amb l’as a la màniga de reivindicar-se com a cap de llista per a les eleccions espanyoles. Els noms, en aquest cas, ja pressuposen una definició política força precisa, encara que després s’hagi de ratificar en el Congrés.

I dic que, malgrat tot, s’obre una porta a l’esperança perquè, d’entrada, el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira respira un aire ben diferent. I l’opció d’anar a buscar com a cap de llista persones de fora del partit, ja sigui un Ferran Requejo o un Alfred Bosch, posa en evidència tota una altra concepció del que ha de ser el partit com a espai obert capaç de captar, des del rigor, el que la gent espera de nosaltres. No serà fàcil, però estic convençut que la nova direcció trencarà amb la inèrcia egocèntrica de creure’s el melic del món per entendre que el partit ha de ser una eina al servei del país.

Hi poden haver dubtes, naturalment; jo també tinc les meves reserves. Però, ara més que mai caldrà ser generosos i no deixar-nos portar per velles picabaralles estèrils ni per ressentiments verinosos. Ja hem vist que l’ensulsiada d’Esquerra no va venir compensada, suficientment, per cap altra força política independentista. Per tant, des de la humilitat i el reconeixement que en el passat no s’han fet les coses bé, ara tenim una nova oportunitat per a redreçar el moviment independentista; tots, els d’ERC, els qui van marxar cap a altres formacions i els qui senzillament es van quedar a casa.

No serà fàcil ni serà d’avui per demà. Però hauríem d’endegar una nova dinàmica d’entesa i de complicitat entre les diferents forces polítiques que compartim un mateix espai independentista, encara que hi pugui haver diferents perspectives ideològiques, en la mesura que entenguem que per damunt de tot hi ha d’haver l’objectiu final d’assolir la independència. I que l’enemic espera, i si pot potencia, que continuïn les lluites fratricides que no fan sinó facilitar-los la feina.

De ben segur que algú podrà començar a posar objeccions a un o altre candidat, a una o altra estratègia electoral o a qualsevol acció o discurs que no comparteixi plenament. Tots podem tenir objeccions i mai trobarem ni el líder ni el partit que ens satisfaci plenament. Però hauríem de fer un vot de confiança en el futur, cadascú des de la seva posició i amb una decidida voluntat de confluència. No sé si aquesta serà la direcció d’ERC que refarà definitivament el rumb del partit, però personalment no tinc gaire més llocs on dipositar la meva confiança.

Jean-Claude Trichet, un incompetent?

En plena crisi pels atacs dels mercats contra el deute de països considerats vulnerables, com Espanya i Itàlia, s’esperava la compareixença del President del Banc Central Europeu per a calmar els ànims. I tot anava més o menys bé fins que tot d’una va deixar entreveure que el BCE comprava deute de Grècia, d’Irlanda o de Portugal, però no d’Espanya i d’Itàlia. A partir d’aquí, la prima de risc es va disparar cap amunt i la borsa es va desplomar cap avall.

És curiós que la majoria dels mitjans de comunicació es feien ressò de les nefastes repercussions de les declaracions de Jean-Claude Trichet, i es limitaven a constatar que havien tingut l’efecte contrari a “l’esperat”. Per la seva banda, el President de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà, censurava obertament Trichet de qui va dir que més li valia tenir la boca callada. En qualsevol cas, hom parteix de la idea que va ser una relliscada; de la mateixa manera que s’admet que les recomanacions fetes, i seguides pel Govern grec, en el moment del primer rescat no van servir de gran cosa, com tampoc van servir les mesures preses pel Govern de Portugal per tal d’evitar el seu rescat, ni sembla que serveixin de massa les mesures preses pel Govern espanyol, i que les autoritats monetàries internacionals li aplaudeixen. Podríem pensar que tenim unes “autoritats monetàries”, des de l'FMI al BCE amb el Jean Claude Trichet al capdavant, absolutament incompetents. Els seus consells i les seves recomanacions, sovint imposicions, serveixen per acabar d’ensorrar els països amb dificultats.

Hi ha la possibilitat que siguin una trepa d’incompetents, economistes de baix perfil professional i amb escassa qualificació. I, en aquest cas, podem fer com Joan Hortalà i demanar-los que mantinguin la boca callada per no empitjorar encara més les coses. Però hi ha una altra possibilitat, i és que no siguin tan incompetents com sembla; una cosa és que algun ingenu es pensi que les institucions econòmiques tenen la funció de vetllar per l’economia en general dels països i per tant de la seva gent, i s’oblidi que la seva funció és la de defensar els interessos dels especuladors per als quals treballen.

Les primes de risc poden provocar retallades socials o la supressió de la monarquia

Els mitjans de comunicació, igual que els polítics, no tenen per què entendre de tot; el que sí que han de saber és qui hi entén per a cercar-hi el consell i l’assessorament. Però, de la mateixa manera que hi ha periodistes i polítics que volen ser entesos en tot, també hi ha suposats professionals que van força més enllà de donar la seva opinió tècnica. Això no tindria res de particular si no fos perquè sovint hom ens presenta la veu del tècnic com a veu imparcial i merament professional que està per damunt de les picabaralles i de les opcions partidistes.

L’altre dia, la Televisió de Catalunya ens donava la notícia de la crisi del deute i les famoses primes de risc que s’han disparat en el cas d’Espanya. Un cop donades les dades, el reportatge periodístic acabava amb una pregunta per a ser resposta per un economista: “I què representa que la prima risc sobrepassi la línia dels 400 punts bàsics?” La resposta de l’economista, al qual es demanava la seva opinió estrictament professional, va ser molt clara i entenedora: “això representa que l’Estat haurà de pagar més interessos per a cobrir les seves necessitats de finançament, i com que aquest sobrecost no estava previst en els pressupostos, s’hauran de retallar...” i aquí l’economista no va dubtar ni un moment en completar la frase “s’hauran de retallar despeses socials”. I així es donava per acabat el reportatge, amb la veu de l’expert que no donava opinions polítiques sinó que sentenciava veritats científiques irrefutables “s’hauran de retallar despeses socials”.

L’economista, per ser neutral i rigorós, hauria d’haver acabat la frase dient que la despesa de més per a pagar l’encariment del deute s’hauria de treure d’algun lloc o altre, o incrementar encara més el deute. Però, no. Va donar la seva opinió política, de partit, tan respectable com qualsevol altra si no fos perquè ell parlava en qualitat d’expert i no de polític. També podia haver dit que aquest increment dels interessos implicaria suprimir la monarquia, reduir l’exèrcit a la meitat, o en el cas de Catalunya haver de declarar la independència per imperioses necessitats econòmiques; però aleshores, hom s’hauria escandalitzat, i haurien dit exactament allò que haurien d’haver dit en el cas que ens ocupa: que la seva no era una visió imparcial i tècnica sinó estrictament política. I aquest és ell drama: se’ns presenta una determinada visió de les coses, tant en l’àmbit econòmic com en nacional, com si fossin realitats científicament establertes, contra la qual són estèrils les discussions polítiques.

Espanya Una, no gaire Gran i, menys encara, Lliure

El nacionalisme espanyol està desbocat i ja no guarda ni les formes. No en tenen prou amb prohibir que els pobles que ho desitgin puguin tenir les seves pròpies seleccions, sinó que a més prohibeixen la llibertat d’expressió ni per a exhibir una bandera “regional”. D’una forma absolutament insultat, i donant la talla mensypreable del personatge, el seleccionador espanyol de futbol en la categoria de sub 19, Ginés Meléndez, va arrabassar de males maneres a un jove jugador asturià la bandera d’Astúries que exhibia en el moment de donar-los el títol europeu.

Curiós el cas, perquè probablement el jove jugador de l’Sporting no tenia cap intencionalitat política amb el seu gest, més enllà de manifestar la seva alegria per haver aconseguit la victòria, i de fer-ho exhibint amb orgull la seva ensenya local. Però curiós sobretot pel raonament que hi donava el seleccionador espanyol: no és que hi hagi cap problema, “és que són normes de la casa”. I amb això donava per suposat que el seu gest d’ultratge al jugador i a la bandera asturiana no s’havia d’entendre com a cap imposició de caràcter polític i autoritari. És aquesta forma que té el nacionalisme espanyol, ja utilitzada pel general Franco, de considerar com a normal la imposició i la negació de les llibertats dels altres; en tot cas, per ells, polititzar l’esport i voler buscar confrontació seria que algú protestés per un fet com aquest o el sol fet d’exhibir una bandera. Com les lleis repressores franquistes, que segons el general eren apolítiques, també les normes de la Federació s’han d’acceptar com si fossin neutres, i l’únic que va trencar la concòrdia va ser el jugador asturià. Ja s’ha de ser mesquí per a reglamentar el que uns jugadors poden o no poden exhibir un cop acabat el partit, i concretar-ho a més en el moment just del lliurament del trofeu, se suposa que perquè és el moment que pot sortir a la foto.

Una vegada més, els nacionalistes espanyols queden retratats en el seu engany permanent sobre el concepte d’identitat nacional, i en aquest cas d’identitat nacional espanyola. Sovint, aquí, sentim a dir a botiflers d’aquesta mena que no hem d’entendre la identitat catalana com a excloent de l’espanyola, ja que són compatibles les dues identitats. Però és evident que menteixen grollerament quan neguen a algú el dret a manifestar la seva espanyolitat a través de la bandera d’Astúries. S’ha de ser un perfecte imbècil o un solemne pocavergonya per a dir que “ser català és la seva manera de ser espanyol”. Per als nacionalistes espanyols, d’Espanya només n’hi ha Una, no molt Gran i menys encara Lliure.

Per coherència, el PSC no té dret a decidir

El mal tracte que dispensen els socialistes espanyols als catalans és de campionat. Ja sabem que qui mana, mana, i qui té la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol; però, probablement, altres tindrien una mica més de miraments i de consideració amb els qui consideren com a companys de partit i, al capdavall, els qui els han donat els vots necessaris per a accedir al poder. Però, no. El PSOE no en té prou amb tenir subjugats i sense veu ni vot els socialistes catalans, sinó que cada vegada que en té l’ocasió els vanta pels nassos la seva prepotència i els deixa en ridícul. Ho ha fet moltes vegades en moments delicats dels socialistes catalans, i ho ha tornat a fer ara que el PSC està intentant refer-se de la patacada electoral i debat sobre la possibilitat de tenir veu pròpia a Madrid.

Tantes vegades que els més innocents del PSC, els anomenats de l’ala catalanista, s’han esforçat per convèncer a no sé qui que ells són un partit autònom, amb estatuts i personalitat jurídica pròpia, i ara els companys amics dels PSOE els ho tiren tot per terra: Per a tenir grup propi els socialistes catalans necessiten el vist i plau dels seus superiors, del PSOE, els ha recordat el Secretari general del Grup Socialista, Eduardo Madina. Diguin el que diguin els Estatuts del PSC. Tots els debats que han tingut les darreres setmanes, amb els posicionaments dels alcaldes de Sabadell i de Lleida, amb els ja sabuts d’Ernest Maragall o de Joaquim Nadal, i els no menys coneguts de Miquel Iceta o Josep Collboni, no han servit per a res, perquè a Madrid ja els han llegit la cartilla i els han fet saber qui té la potestat de decidir sobre aquestes coses. I els socialistes catalans en això són molt disciplinats i coherents: ells no creuen que com a catalans haguem de tenir el dret a decidir sobre el nostre futur, això és cosa que han de decidir els espanyols, i per tant com a secció regional del partit és lògic que acceptin que tampoc han de poder exercir aquest dret per a decidir si volen o poden tenir veu pròpia a Madrid. De fet, el cinisme d’Eduardo Madina anava més enllà: ell afirmava que respectava tot el debat intern del PSC, faltaria més, i que calia esperar les resolucions polítiques que sorgirien del proper congrés, però que al capdavall s’haurien d’atenir al seu reglament.

I ja és curiós que es pugui dir que per a tenir Grup propi a Madrid els socialistes catalans necessiten l’autorització del PSOE. La llibertat s’exerceix i no s’espera que gentilment te l’atorguin. Ara mateix, el debat intern dels socialistes no està en decidir si es tindrà o no es tindrà Grup propi a Madrid, perquè això ja es dóna per suposat que no, sinó en decidir si poden gosar fer la petició, sabent no només que la resposta serà negativa sinó que pot enutjar els seus superiors. I amb l’amo val més estar-hi bé.

Racisme és discriminació de drets, no de gustos

Malament rai quan algú comença el seu discurs aclarint que ell no és pas racista; de ben segur que és conscient que n’està a punt de dir alguna amb clares connotacions racistes. I és que fins i tot els més xenòfobs procuren evitar que els apliquin el qualificatiu, i els més cínics fins i tot són capaços de bastir una teoria segregacionista amb intenció de protegir i salvaguardar la seva cultura. I probablement, és molt pitjor aquest racisme que no ho vol ser, que pretén disfressar-se de normalitat, que aquell altre més obert i declarat.

I aquí hi juguen un paper important els tòpics que alguns suposats antiracistes han arribat a inculcar, fins al punt que per a no ser considerat racista sembla que s’ha d’anar a les festes de la diversitat i dir que t’agrada el mate argentí o el te aigualit amb pastes. És allò d’aquell anunci que deia “no emprenyis el meu amic”. I bé, a mi no m’agrada el mate argentí ni el paraguaià, i a mitja tarda d’estiu prefereixo una bona cervesa anglesa, alemanya o belga, tant se val. Vull dir que amb aquesta tesi bonista és possible que més d’un hagi arribat a la conclusió que és racista perquè li agrada més la gent d'un aspecte físic determinat, com li poden agradar més les noies rosses que les morenes, o perquè no s’hi troba bé en determinats ambients on es puja fàcilment el to de veu o on el caràcter tan extravertit converteix tothom en amic de l’ànima quan tot just s’acaben de conèixer. El límit infranquejable no rau, doncs, en aquestes preferències i gustos, que poden ser molt personals, sinó en la negació dels mateixos drets per a totes les persones en tant que persones.

I, sobretot, que aquesta negació es faci en nom de la normalitat. En l’època de l’aparheid sudafricà, per exemple, eren molts els negres que consideraven normal que ells no poguessin anar als mateixos autobusos dels blancs, com als inicis de la nostra societat democràtica es considerava normal que només anessin a votar els homes. És per això que em repugnen molt més els arguments dels qui d’una banda neguen que els catalans tinguem dret a veure reconeguda la nostra llengua com a oficial a Europa, i alhora s’excusen en la mateixa no oficialitat per a impedir-nos poder gaudir dels mateixos drets, en matèria lingüística, que els espanyols o la resta d’europeus. I aleshores surt el racista de torn, que segur que ja ha advertit que no ho era, per a dir que això no té res a veure amb el racisme perquè això és una qüestió de la legislació vigent. Està clar que la discriminació, en aquest cas, no es fa per raó del color de la pell, però s’imposa el mateix criteri que hi ha uns ciutadans privilegiats que tenen per natura més drets que els altres.

Electoralisme amb mala bava

Resulta gaire bé insultant. Ara, quan els socialistes donen per acabada la legislatura amb l’absolut convenciment que el proper Govern espanyol serà del Partit Popular, es treuen de la màniga algunes mesures de caràcter electoralista per a mitigar la imatge que s’ha guanyat el PSOE de partit de dretes i centralista espanyol. Rodríguez Zapatero, al mateix temps que anunciava la celebració d’eleccions pel dia 20 de novembre, potser perquè Mariano Rajoy tingui un doble motiu de celebració, anunciava també un seguit de mesures que poden afectar l’impost de societats.

A corre cuita, els socialistes intentaran alguna modificació de l’impost per donar la impressió que ells són un partit d’esquerres, amb l’esperança que la gent oblidi que les polítiques que han fet durant tots aquests anys han estat polítiques conservadores com les que podia haver fet el PP. I el mateix passarà amb algunes altres matèries que han estat bloquejant durant tot aquest temps i que ara poden desencallar-se sobtadament. És el cas, també, del veto que el Govern espanyol havia imposat fins ara a la ILP “Televisió sense Fronteres” presentada per Acció Cultural del País Valencià amb l’objectiu que no es posin més traves a la recepció de TV3 al País Valencià; PP i PSOE, hostils a la diversitat lingüística de l’Estat i per tant a totes les llengües que no són el castellà, han fet tot el que estava a les seves mans per impedir que es resolgués el tema de TV3 al País Valencià, tot i sabent que la seva era una posició que anava en contra de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, ratificada per Espanya i, per tant, d’obligat compliment. El Partit Popular ha actuat amb la seva habitual virulència, inclosa la permissivitat dels grups violents que han actuat en contra de la llengua i la cultura dels valencians; però el PSOE hi ha condescendit, i des del Govern espanyol, tant si els ministres eren catalans com valencians, s’han negat en rodó a aplicar la legislació i a fer efectiva la recepció de Televisió de Catalunya al País Valencià.

Algú deia que, ni que fos per un afany electoralista, benvingudes eren les noves mesures. S’oblida, però, que l’electoralisme del PSOE té molta més mala bava del que sembla. Una cosa és que un Govern prengui decisions amb visió electoralista, de manera que el període pre electoral sigui un període més fructífer per al ciutadans; val més tard que mai, podríem dir. Però és que el PSOE ja té calculat que no serà tard, sinó mai. El PSOE aixeca ara el veto a la ILP “Televisió sense Fronteres”, així com prendrà altres decisions de cara a la galeria, única i exclusivament perquè sap que ja no hi haurà temps per a fer-les efectives. Així complirà amb el seu desig d’evitar que es portin a la pràctica, i d’electoralista només en tindrà el fet de poder carregar les culpes al Partit Popular.

És exportable l'experiència de Bildu?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquest cap de setmana, de la mà de Solidaritat, una delegació de Bildu recorre diverses poblacions catalanes per tal d’explicar la seva experiència. Tot i que els amfitrions ja advertien que els processos i les situacions del País Basc i de Catalunya eren ben diferents, a ningú se li escapa que forma part de la tradicional fascinació que sempre ha provocat en el món independentista català la lluita del poble basc. Una fascinació de la qual no n’havia quedat exclosa ni la lluita armada.

No cal dir que sempre és bo conèixer la realitat d’altres països i, per què no, procurar treure’n el màxim d’idees que ens puguin ser útils. Altra cosa seria pretendre establir un mimetisme i, pitjor encara, elaborar-ne un patró a partir del qual es discernís entre el que són les estratègies adequades i les que no. De fet, els intents de reproduir a Catalunya el model de lluita armada a la basca va fracassar perquè hi faltava el suport, la connivència o la comprensió que sí que tenia abans al País basc.

Després d’un període en què semblava que havia minvat aquesta atracció pel model basc, l’eclosió de Bildu n’ha despertat de nou l’interès i alguns sembla que hagin trobat la pedra filosofal que ens ha de treure de l’atzucac: una gran coalició que aglutini tot l’independentisme. A part que no és cert que Bildu fos la gran coalició independentista, sinó el resultat d’una cadena de prohibicions i desencerts dels unionistes, hi va tenir un paper fonamental la valentia d’EA d’apostar fort per la via rupturista. Una EA, no ho oblidem, que també havia compartit Govern amb els socialistes bascos, i que venia de patir una de les davallades més severes que n’amenaçaven la seva supervivència.

A part dels dirigents abertzales de l’antiga Batasuna que n’havien quedat exclosos per llei des d’un principi, i d’Aralar que feia el seu camí per una altra banda, hi havia els membres de plataformes que havien impulsat altres temptatives, com ara SORTU, i que finalment també n’havien quedat al marge. És a dir que la proposta electoral, amb noms i cognoms, que va obtenir un èxit esclatant podia haver estat tota una altra, i no tant per la voluntat de la mateixa societat basca sinó per les maniobres antidemocràtiques dels espanyols. D’alguna manera, l’èxit esclatant de Bildu és més equiparable al punt més àlgid d’Esquerra, amb Josep Lluís Carod Rovira al capdavant, justament en el moment en què és víctima d’un intent de linxament per part dels mitjans polítics i mediàtics espanyols.

Vull dir amb això que la creació de Bildu, com en el seu moment ho va ser el Partit Comunista de les Terres Basques o l’Acció Nacionalista Basca, no és un procés d’unificació ni tan sols de coalició de les diferents forces independentistes basques sinó la consciència inequívoca de formar part d’un mateix projecte nacional. Si Herri Batasuna no hagués estat il·legalitzada, EA probablement s’hauria presentat pel seu compte amb uns resultats discrets, de la mateixa manera que abans tampoc hauria ressuscitat ANB que era un partit sense cap estructura ni militància activa. En aquest cas EA, arriscant-se a quedar exclosa del mapa polític, va tenir l’audàcia i el convenciment que havia de posar la seva organització al servei de la causa, de la mateixa manera que la resta de formacions descartades i en general el món abertzale basc els van reconèixer sense fissures el paper de representants d’aquell moviment que els nacionalistes espanyols torpedinaven a cada pas.

Aquí ens afartem de reiterar la imperiosa necessitat d’anar cap a una gran unió de l’independentisme, però blasmant primer els qui d’alguna manera ja ocupen aquest espai per crear cada vegada una nova plataforma “unitària” de la qual se n’escindeix de seguida una part que considera que no hi té el pes que es mereix. El model seguit per Esquerra, Solidaritat i Reagrupament és literalment el contrari del seguit per Bildu: els uns foragiten els dissidents o es formen a partir d’escissions, sense arribar a acords ni amb els companys d’escissió, en un afany de protagonisme desmesurat, mentre que els altres posen a disposició del país la seva organització i el conjunt del món abertzale els ho reconeix amb un suport incondicional.

És aquesta consciència de formar part d’un mateix projecte nacional, tant se val quines siguin les sigles, i sense necessitat de compartir-ho tot, estar d’acord amb tot, ni de voler trobar immaculat el seu historial, el que hauríem d’aprendre de la realitat política basca.

No s’han de demanar responsabilitats?

Mitjans de comunicació i politics estan tan avesats a donar per fet el seu discurs que ni s’entretenen a raonar-lo ni a explicar-lo amb detall, ni a contrastar o escoltar les argumentacions de l’adversari. El tema de les retallades s’ha enfocat com una qüestió global, per a uns una imperiosa necessitat vista la magnitud de la tragèdia i per als altres un desballestament de l’estat del benestar inacceptable. Fora que algú faci un plantejament trencador amb el sistema, cosa que ni en broma no insinua ningú de l’arc parlamentari del PP a IC-V, els números són els que són i per algun lloc s’ha de començar. Altra cosa és fer un plantejament trencador no tant amb el sistema sinó amb la submissió a l’Estat que ens espolia i ens impedeix qualsevol possibilitat de reeixir com a país; però aquesta tampoc és l’opció com a mínim de les tres principals forces polítiques de Catalunya, avui per avui.

Com a mesura immediata, i havent de fer front a les amenaces de les fraudulentes Agències de qualificació que fan la valoració del risc del deute en funció dels interessos especuladors per als quals treballen, sembla inevitable que totes les administracions s’ajustin el cinturó. Però, alhora, potser caldria pensar també en demanar les responsabilitats dels gestors que ens han portat fins aquí. Com pot ser que a partir de les darreres eleccions municipals aparegui una llista d’una cinquantena de municipis catalans que estan al punt de la fallida? Com s’ha arribat a aquest punt sense que els anteriors administradors (del color polític que sigui) no se n’haguessin adonat abans i no haguessin començat a frenar la despesa? Com és possible que se’ns digui ara que hi ha serveis d’urgència que es mantenien, amb tot el cost que això suposava, amb una mitjana que no arriba ni a un servei per torn (se suposa que de nit)? I el mateix pel que fa a ambulàncies que romanien aturades la major part del dia, o de la nit? Com és possible que s’hagi mantingut amb diners públics durant dos anys un centre hospitalari amb una mitjana que ben just si arribava als deu malalts ingressats, quan a quatre passes hi havia un altre centre públic de referència?

Estic radicalment en contra de les retallades, perquè Catalunya com a país tindria recursos suficients si no fos per l’espoli a què està sotmès el país en mans d’Espanya. Per tant, la posició més raonable, més lògica i més eficaç és la d’afrontar decididament la qüestió de la independència. Però si no ens hi veiem amb cor i volem jugar amb les escasses eines que permet l’Estat, és evident que en hem d’estrènyer el cinturó, no indiscriminadament sinó amb racionalitat i coherència. Però, alhora, potser s'han d'exigir responsabilitats als qui han permès algunes de les disbauxes que ara, amb comptagotes, van sortint a la llum pública; responsabilitats polítiques, i penals si és el cas.

Algú sap on ens portarà en Mas?

El President de la Generalitat Artur Mas afirmava l’altre dia que fins ara havíem seguit una camí que “només ens portava a una paret molt alta i gruixuda i infranquejable” contra la qual ens hauríem estavellat. I, segons ell, ara calia emprendre un nou camí que en deia de “transició nacional” que, sense saber massa en què consistia, sí que assegurava que “serà sensiblement diferent al reconegut". I el més xocant de tot és la seva afirmació de què “No sé on portarà la transició nacional catalana”.

És a dir que té una consciència clara de què s’ha esgotat una etapa, altrament seria la nostra perdició, i que n’encetem una de nova en la qual el Pacte Fiscal n’ha de ser una primera estació, però reconeixent que no sap cap on ens porta aquesta “Transició nacional”. Ja és gruixut que el màxim dirigent d’un país, i per tant el que se suposa que en porta el lideratge, digui que no sap cap a on ens està conduint. Una cosa era que Convergència i Unió jugués sempre amb aquella ambigüitat calculada, de no dir mai l’objectiu final però procurant sempre fer una passa més, i l’altra és que ens digui que ara farem un salt transcendental, que trenca amb tot el que s’ha fet fins ara, però que no sabem cap a on va a parar. Aleshores, se m’acut que hi ha bàsicament tres possibilitats: una primera, que sigui realment tan inconscient com per a no saber cap on anem; una segona, que ja sàpiga que no anem enlloc, que renunciï a fer cap pas definitiu ni a curt ni a mitjà termini i que, per tant, ja sigui conscient de la nostra irremeiable dilució com a poble condemnat al provincianisme d’un Estat mediocre que ens maltracta; i una tercera, que tingui una estratègia ben definida que passaria, com pregona tothora, per aquesta primera estació del Pacte Fiscal, convençut que serà picar ferro fred, i que ens abocarà definitivament a l’exercici del dret a decidir amb la creació d’un Estat propi.

Naturalment, els independentistes voldríem creure que la bona és la tercera. Voldríem creure que no tenim un President que no sap on va, ni un President que es dóna per vençut, sinó un President amb un full de ruta marcat que té les seves estacions establertes, que poden impacientar algú, però que al capdavall ens ha de portar a bon port. Això és el que sovint ens diuen amics convergents, molts d’ells independentistes, que creuen estar embarcats en un vaixell que té un rumb ben definit, encara que sigui fent alguna marrada. Com deia aquell desconfiat personatge evangèlic: “envieu-nos com a mínim un senyal perquè us puguem creure”.

En el benentès que tingui els diners

No sé si encara queda algú que es cregui la fal·làcia de la imparcialitat de la Justícia. El sistema legislatiu és exageradament recargolat, amb una infinitud de lleis i de preceptes que s’entrecreuen i fins i tot es contradiuen. Però no és pas només per la imperícia dels legisladors a l’hora de formular drets i deures clars i inequívocs, sinó que hi ha una voluntat interessada per tal que el jutge a conveniència de cada cas pugui emetre sentència en funció d’uns determinats interessos i en defensa d’unes determinades ideologies. Quan políticament convé, per exemple, el Tribunal Constitucional és capaç de trobar inconstitucionalitats fins i tot en la pròpia Constitució i, en conseqüencia tombar lleis i estatuts que no pretenien altra cosa que el seu desenvolupament. Però quan els convé, la Constitució és un text genèric la interpretació i aplicació del qual s’ha de deixar en mans del legislador i del Govern.

Podríem reiterar el tema de la llengua i l’Estatut: el text Constitucional reconeix l’oficialitat de les altres llengües de l’Estat “d’acord amb els seus respectius estatuts”; però aleshores, quan seguint fil per randa aquest text constitucional s’aprova un Estatut que no complau políticament a determinat partit i els seus representants al TC, aleshores diuen que el text contradiu la Constitució. I ara n’hem vist un altre cas ben diferent: la Constitució estableix com a principi fonamental el dret a l’habitatge. Un dret que, en determinades circumstàncies, pot entrar en col·lisió amb el dret dels bancs a recuperar els diners prestats o amb el dret dels propietaris a cobrar el seu lloguer. Però els jutges i magistrats tenen ben clar que això del dret a l’habitatge que diu la Constitució és pura retòrica, que s’hi posa perquè queda bé, però que evidentment no té cap validesa jurídica. De manera que la Justícia opta sempre per no permetre que es vulneri el dret d’un banc o d’un propietari, però sí el dret a la vivenda d’un ciutadà o d’una família. És la posició constant dels jutges, i ara també la del tribunal Constitucional.

El curiós del cas, però, és l’argumentació que dóna el TC per negar que un desnonament suposi cap vulneració del principi constitucional del dret a l’habitatge. Segons els magistrats, el fet que es deixi al carrer a una família per impagament d’una hipoteca no vulnera el principi constitucional perquè el desnonat ja tenia l’opció de pagar religiosament la hipoteca; sense tenir en compte que aquesta opció se li havia denegat per haver-li vulnerat prèviament un altre principi constitucional com és el del treball i el de la vida digna. Si és aquesta la interpretació que s’ha de fer dels principis Constitucionals, valdria més anul·lar-los o, si voleu, afegir-hi el dret a disposar de cotxe de luxe, de segona residència a la platja, o d’un iot al port de Palamós. Maleïda la gràcia que em reconeguin el dret a la vida digna, a l’habitatge, a la sanitat o a l’educació, si després resulta que això s’ha d’interpretar "en el benentès que tingui els diners per a pagar-m’ho".

Qui ha de subvencionar Ryanair?

L’empresa Ryanair manté el pols amb la Generalitat. S’acusen mútuament d’incomplir els acords signats amb l’anterior Govern, i potser no val la pena entrar en el detall de la disputa. El cert és que l’empresa irlandesa demanar més subvencions per a volar des de Girona, i la Generalitat sap que ha d’apurar-ho al màxim si vol ser conseqüent amb la seva política de retallades i ajusts pressupostaris, malgrat que aquest és un aeroport estratègic per al turisme.

Mirant l’historial de l’empresa, amb mil litigis oberts amb administracions d’arreu d’Europa, es pot ben dir que ja forma part de la seva política empresarial: Buscar un aeroport petit, ocupar-hi una posició dominant fins a fer-se imprescindible, i aleshores recórrer a l’extorsió i el xantatge d’abandonar les instal·lacions si no es satisfan els seus desitjos. La companyia sap que, precisament perquè estem en temps de crisi, la Generalitat ho tindrà més malament per a justificar un trencament dels pactes per a subvencionar la companyia, donat que la marxa sobtada de Ryanair de Girona pot afectar greument el turisme de la Costa Brava. I d’això es valen. El sector turístic ja ha començat a pressionar la Generalitat perquè pagui el que faci falta per a no perdre el turisme que els feia arribar l’aereolínia. Però, tant li fa; perquè, com en els típics casos d’extorsió, si la jugada els surt bé i aconsegueixen un bon pessic de l’administració, res no els impedirà repetir la història. Diran que és una qüestió d’oferta i demanda; i la seva posició dominant fa que tinguin una forta demanda i per tant hi poden posar preu.

Una primera reacció podria ser senzillament engegar-los a pastar fang i afanyar-se a buscar altres companyies que vulguin cobrir el buit que deixaria Ryanair. Però això no és fàcil si no s’està disposat a subvencionar igualment una altra companyia i, a més, pot portar el seu temps amb els perjudicis immediats per al sector turístic però també empresarial i de serveis de les comarques gironines. ¿Però tindria explicació que els diners que s’escatimen i es retallen a la sanitat i a l’ensenyament públics anessin a parar a subvencionar una empresa privada? Potser algú dirà que aquesta mena de subvencions són necessàries en la mesura que beneficien un sector tan important com el turístic. Aleshores, no hauria de ser aquest sector que en rep els beneficis el que hauria de subvencionar la companyia que els porta els clients?

No hem après res de la crisi

En una d’aquestes tertúlies radiofòniques, recordo que a principis de la crisi algú amb molta moral i un optimisme desbordant vaticinava que, com a mínim, la crisi hauria servit per a corregir els errors del sistema. Segons ell, res tornaria a ser igual perquè la societat s’havia adonat que no es podia funcionar amb la cultura especulativa permanent i que es prendrien mesures per anar cap a un sistema més racional i equilibrat. Aleshores, algun il·lús, o un mala peça que ja sabia per on anaven els trets, fins i tot pontificava sobre la caiguda del sistema capitalista. En aquella ocasió, devia ser el 2008, em va tocar fer el paper de vell remugaire que es malfia de tot i arreu hi veu ombres allargades.

Llàstima de no tornar a ser amb aquells tertulians perquè els podria ventar per la cara que vaig quedar molt curt en les meves pessimistes previsions. El sistema no solament s’ha adaptat perfectament a la crisi sinó que l’ha emprada com a nou i rellevant element especulatiu que no desaprofita. Un aspecte tan evident com el del finançament de les hisendes locals, basat en bona part en el creixement urbanístic, continua exactament igual sense que ningú, des de CiU a IC-V, hagi fet el més mínim gest per a canviar-ho. I és un sistema demencial i del tot insostenible. Amb l’actual sistema, que ningú està disposat a modificar, les finances municipals depenen en bona mesura del volum de construcció al municipi; això fa que els ajuntaments tinguin necessitat de fer constantment plans urbanístics per a fomentar el creixement que li ha de permetre disposar de recursos. En època de vaques grasses això servia per a fomentar l’especulació urbanística, engreixar la bombolla immobiliària, però també per a crear nous serveis per al municipi. De fet, era una trampa perquè en la mesura que es feien nous habitatges i es potenciava el creixement de les poblacions, s’incrementaven els recursos, però també les despeses i la necessitat de més serveis. Uns serveis i instal·lacions que després s’han de mantenir, i que ara, amb l’afluixada de la construcció, fan que els ajuntaments es trobin amb l’aigua al coll.

Hi ha qui diu que dels errors sempre se n’aprèn. En aquest cas, no és pas veritat. No hem après absolutament res de la crisi, i tots els esforços van encaminats a recuperar l’absurda i demencial situació d’abans, sense cap canvi de fons. O pitjor, encara. Els promotors i beneficiaris de la crisi ens fan creure que s’han d’emprendre reformes que ells en diuen “estructurals” quan en realitat no són sinó l’adaptació als seus interessos de les mateixes estructures de sempre. Canviar les lleis per a facilitar els beneficis empresarials, per a limitar els drets i els beneficis socials, per a garantir que l’Estat invertirà els recursos de tots els ciutadans en donar suport a aquesta economia especulativa i usurera, això no són “reformes estructurals”, sinó un retorn al capitalisme salvatge del segle XIX, amb més diferències entre rics i pobres, amb menys garanties laborals per als treballadors... Però això sí, mantenint intactes les estructures econòmiques que ens han portat a l’actual situació de crisi. I per molts anys!

L’Iceta, puny enlaire; mofa o impudícia?

Hi ha imatges televisives que poden ferir la sensibilitat de l’espectador, a no ser que aquest se les empassi sense mirar massa prim de què va la cosa. L’altre dia, davant del consolat noruec de Barcelona, diverses persones i grups van voler-hi testimoniar la seva solidaritat pels tràgics fets esdevinguts divendres passat a Noruega. Per TV3 ens van mostrar les imatges de l’acte organitzat per les Joventuts Socialistes, donat que el campament noruec víctima de la massacra de l’extrema dreta era també socialista o socialdemòcrata. I, entre altres, hi havia la figura de Miquel Iceta.

Fins aquí, tot entra dins de la més absoluta normalitat. Però heus aquí que tot d’una es posaren a cantar La Internacional i, sense el més mínim pudor, Miquel Iceta també aixecà el puny enlaire. Algú pot dir que és un gest sense sentit ni valor que el dirigent socialista devia fer per la inèrcia de veure la resta seguint la coreografia escaient a l’himne. Se suposa que no és obligatori entonar un himne per més que ho facin els de l’entorn, però sí que ho és mantenir-hi un mínim de respecte. El Partit socialista tenia tot el dret a canviar el rumb ideològic i deixar els principis que inspiraven el socialisme per acabar rendint-se a la irrefrenable força del liberalisme i de l’economia de mercat. Potser hauria estat més honrat canviar-se el nom per evitar equívocs, però tant se val. La seva política no té res a envejar a la majoria de partits conservadors o liberals; polítiques basades en acontentar els poders econòmics per tal que els seus beneficis acabin beneficiant de retruc el conjunt de la població, en lloc de garantir l’interès i el benestar de la majoria, encara que sigui a base de demanar més sacrificis als qui més tenen.

El Partit Socialista té tot el dret a fer polítiques de dretes, de dreta pura i dura, com ha fet en els darrers temps, i competir pel mateix espai ideològic que el Partit Popular. El que no veig tan clar és que pugui fer mofa dels símbols i himnes dels seus antecessors, cantant la Internacional i aixecant el puny enlaire. Hi ha imatge que fereixen la sensibilitat dels qui encara en conserven una mica.

Ja està bé de tanta tonteria!

(article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Ja s’entén que tant els qui són a l’oposició com els qui tenen responsabilitats de Govern, en l’administració que sigui, a part de tenir unes grans línies d’actuació i un projecte global de país també s’han d’ocupar d’aspectes menors, a voltes purament anecdòtics, a voltes molt més circumstancials o d’un àmbit restringit. No té massa sentit la política del dia a dia, del detall, sense tenir aquestes grans pautes i objectius generals; com tampoc en tindria la política de grans plantejament que fos incapaç de tocar de peus a terra i d'atendre les necessitats més peremptòries i immediates de la població.

I ara que pràcticament tots els partits han passat per l’experiència de Govern, sembla que, per honestedat, haurien d’entendre que la política es construeix a base de grans plantejaments però també de petites accions. Però, no. Des de diferents posicions, polítics de tots els colors cauen en la ximpleria de voler alliçonar sobre allò que és important i allò que no ho és tant; i ho fan a més a més des de la petulància de pretendre saber què és el que de veritat interessa als ciutadans. Així, es pot menystenir qualsevol proposta amb el fal·laç argument d’“això no és el que interessa o preocupa als ciutadans” o de “la ciutadania espera sortides per a la crisi i no aquestes ximpleries”. Qui més qui menys, tots els polítics s’han vist en alguna ocasió menystinguts amb aquesta mena d’estúpides excuses, però sembla que ningú vulgui renunciar a emprar-les quan se li presenta una ocasió.

És una fal·làcia molt emprada pels nacionalistes espanyols quan no els interessa entrar en temes que ells consideren anecdòtics o de xapes. Naturalment, són els mateixos que en fan casus belli quan exactament el mateix afecta la seva identitat. I ho hem vist de nou en el debat intern del PSC sobre la conveniència o no de poder disposar de Grup propi a Madrid, és a dir de poder disposar de la llibertat de defensar els interessos de Catalunya. El diputat Daniel Fernàndez parlava en aquest sentit de “fugir de debats interns” i centrar-se en “Allò que preocupa la societat catalana i el que la societat catalana espera de nosaltres”. A part de la petulància de pretendre interpretar el que preocupa o el que espera la societat catalana, així en la seva globalitat, haurien d’entendre que probablement van perdre bona part del suport electoral perquè el tripartit no va respondre al que esperaven molts catalans, o molts no esperaven que col·laboressin amb els enemics de Catalunya, que votessin en contra de les pròpies decisions del Parlament de Catalunya, o que renunciessin a tenir la llibertat de defensar Catalunya.

Sembla evident que per als ciutadans que es troben en greus situacions econòmiques derivades de la crisi el tema de les matrícules dels cotxes, per exemple, o de les delegacions catalanes a l’exterior els pot semblar quelcom de superflu, llunyà o intranscendent; però no ho és tant que Catalunya pugui recuperar la seva capacitat de decidir sobre el seu futur, de la qual les plaques de la matrícula en serien un símbol i les ambaixades una eina de projecció exterior, perquè només amb aquesta capacitat de decidir sobre el nostre futur i els nostres recursos podrem sortir de la crisi i esdevenir un país avançat d’Europa; i això sí que interessa a tothom.

Ja està bé de tanta tonteria! ¿És que els ciutadans esperaven les polítiques que ens han abocat a la crisi? ¿O esperaven que el Govern socialista emprengués les reformes laborals que beneficien les grans empreses i que creen més precarietat laboral sense sortir de la crisi? Com a mínim que tinguin la decència de no posar-se a la boca el que volen, el que interessa, el que pensa i el que espera la societat catalana.

El frau de la dependència

Resulta curiosa la manera de fer els números que tenen els polítics. Segons la darrera enquesta del CEO un 42’9% dels catalans votaria a favor de la independència si es convoqués un referèndum, enfront d’un 28’2% que hi votaria en contra i un 23’3% que s’abstindria. Una enquesta feta ara, amb un Govern que diu que no té previst convocar cap referèndum, sense cap campanya prèvia i amb una representació política declaradament independentista que amb prou feines si sobrepassa el 10%, al Parlament de Catalunya. És fàcil d’imaginar què passaria si el Govern d’Artur Mas fes un cop de cap i optés definitivament per la independència: els partidaris del si es dispararien.

Però, no. Artur Mas no solament no està disposat a fer el pas, sinó que adverteix que “Seria un frau que el Govern liderés la independència”. I per a sustentar aquesta afirmació explica que un 42% no és encara una majoria clara, i que ells no tenien el tema del referèndum en el seu programa electoral. Començant pel segon raonament, hom es podria preguntar si en el seu programa electoral hi tenien l’eliminació de la sisena hora en l’ensenyament primari, el tancament de quiròfans, de centres d’Assistència i d’urgències, la reducció del servei d’ambulàncies, l’increment del preu de l’aigua... i tantes altres mesures que ha de prendre un Govern en l’exercici de les seves funcions. Que algunes d’aquestes mesures les pren perquè han de reduir dràsticament el dèficit pressupostari i l’endeutament, objectius que sí que tenien en el programa electoral? D’acord. També podrien convocar el referèndum pel mateix motiu, donat que els problemes de finançament no provenen d’haver estirat més el braç que la màniga, sinó de l’espoli que patim els catalans per culpa de la nostra dependència d’Espanya.

L’argument de la insuficiència del 42’9% de partidaris del sí a la independència és encara més absurd. A part que aquest 42’9% surt d’una situació en què les nostres institucions no es mostren partidàries de convocar cap referèndum, i que per tant aquest percentatge s’incrementaria notablement amb una Generalitat abocada a favor del sí, com pot ser que digui que seria un frau convocar-lo perquè no arriba a ser una majoria suficient? No convocar el referèndum és el que volen el 28’2%; i aquest percentatge sí que és suficient? No és un frau actuar d’acord amb les preferències d’un 28’2% i en contra del 42’9%?. De fet, els convergents segueixen el mateix argument dels nacionalistes espanyols quan afirmen que un referèndum per la independència dividiria la societat catalana. I no convocar-lo, tal com vol una minoria, no divideix la societat catalana?