S’escapen tots els trens, perquè no tenim ni vies ni estació

“Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació”. Aquest és un dels contes brevíssims de Pere Calders. Per la data en què fou escrit no podia referir-se a la situació política catalana, però en podria ser una viva imatge.

Les enquestes ens confirmen l’increment constant del sentiment independentista, i a certs ambients sembla que ja tinguem les maletes a punt. Però no deuen gosar-nos dir que el tren no és que ens passi de llarg sinó que aquí no hi té parada, ni vies ni estació. Quan va esclatar la Unió Soviètica i creixien nous estats arreu, algú va apuntar que havia arribat el nostre torn; però el tren va passar de llarg. El mateix va passar amb la desintegració de la vella Iugoslàvia; a part d’Eslovènia, de Sèrbia i de Croàcia, naixien alguns estats que ningú havia sospitat. Per nosaltres, el tren també passava de llarg. També ens han passat de llarg els trens del reconeixement de la nostra llengua: ni en el moment de la integració d’Espanya a la Unió europea, ni en les successives ampliacions. La darrera, la de Croàcia, que amb la seva integració inclourà el croat a la llista de llengües oficials d’Europa. El català també ha perdut aquest tren.

No sé si finalment el Partit Nacionalista Escocès farà realitat el seu projecte de referèndum que l’hauria de portar a la independència, però té molts més números que nosaltres. I a les properes eleccions al País Basc és més que previsible que hi hagi una majoria nacionalista, com també ho és que el PNB a diferència de CiU no deixi passar el tren de la independència. Nosaltres ens quedarem aquí amb aquesta cara de babaus, amb les maletes a punt, esperant no sé quin tren sense saber que al nostre país no hi ha vies ni estació.

Espanya no entabana ni enganya ningú

No sé si es fan el ximple o si ho són de veritat. A què ve ara que s’exclamin pel fet que el Govern espanyol es negui a pagar els 759 milions d’euros que correspondrien a Catalunya en compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut? Per què des del Govern fan veure que se senten enganyats? I per què un personatge cínic i sinistre com l’Iceta simula posicionar-se al costat del Govern animant-lo a presentar una demanda pel que considera un incompliment per part de l’Estat.

Per favor! Una mica de serietat. El Govern espanyol, pel fet de negar-se a complir amb el que estableix l’Estatut, no entabana ni enganya ningú. No es pot parlar d’incompliment ni molt menys d’il·legalitat pel fet de no fer cas del que marca el text de l’Estatut d’Autonomia. El Govern espanyol es limita a fer ús de les prerrogatives del seu poder, avalat no només per la Constitució espanyola que deixa clar que hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona, sinó sobretot per l’acceptació que en fa la classe política catalana. Deu ser precisament per això que gentussa gens honorable, i de la qual els catalans ens hauríem de sentir profundament avergonyits, té la insolència d’imposar la prohibició de dir que “Espanya ens roba”. El Govern espanyol no té per què complir amb el text de l’Estatut, i cap jutge gosaria mai contradir-lo: les lleis són per a utilitzar-les quan convé al poder, i el poder avui per avui és a Espanya; i la justícia només intervé quan l’incompliment de les lleis pot anar en perjudici d’aquest poder.

Des del moment que CiU, PSC i PP es neguen a fer un pas de dignitat per alliberar-nos del jou d’Espanya, des del moment que accepten jugar les cartes constitucionals espanyoles, des del moment que s’oposen frontalment a permetre fins i tot que es parli de l’espoli que pateix Catalunya, no tenen dret a queixar-se pel tracte que els dóna l’amo a qui ells mateixos reconeixen com a tal. Espanya no roba ni entabana ningú, són els polítics catalans els qui traeixen Catalunya lliurant a Espanya la capacitat de fer amb nosaltres el que els rota.

La cimera passa de la crisi

Tothom ho té clar: Alemanya ha estat la gran vencedora de la darrera cimera europea. Ha pogut imposar còmodament el seu criteri: no hi haurà eurobons, el banc europeu estarà sota el seu control i en cap cas per ajudar les economies d’aquells països que, segons el seu punt de vista, no han fet els deures, s’imposarà una fèrria disciplina pressupostària a tots els països de la zona euro menys a Alemanya, per suposat, i qui no pugui seguir el ritme que ells imposin s’haurà de quedar pel camí...Res de nou. Tothom s’hi ha hagut de doblegar, inclòs el Sarcozy que per a no fer tan evident el seu fracàs ara fa veure que sempre ha defensar les tesis alemanyes, a canvi de ser la seva crossa principal, és clar.

Pitjor ho ha tingut el Zapatero que, ni amb l’aval de l’invisible Rajoy, no hi ha tingut art ni part, i tan sols se li ha deixat obrir la boca a l’hora de dir que combregava amb totes les rodes de molí que l’imposaven. Sembla que els grans poders econòmics, els mal anomenats mercats, s’han mostrat prou satisfets. Però això no vol dir, ni de tros, que no continuïn especulant, de forma coordinada i perfectament orquestrada, amb els països que considerin més febles. En altres temps, haurien saludat amb satisfacció l’arribada d’una dreta més conservadora al Govern d’Espanya, ara ja no tenen necessitat ni d’això: el faran anar com un titella, perquè en realitat ja són ells qui directament controlen les polítiques econòmiques dels estats. I pel que sembla, i per més que alguns creguin que ja s’ha tocat fons i que no poden esprémer més la mamella, encara tenen molt de camí per córrer: han d’acabar de forçar la reforma de les diferents legislacions que no els són del tot favorables en matèria fiscal i laboral, han d’acabar de traspassar a la banca els recursos que fins ara es dedicaven a serveis bàsics i a prestacions socials. El seu poder i la seva fam de riquesa no té ni límits ni escrúpols de cap mena.

I la crisi? Quina crisi, deuen pensar. Ni un sol mot, ni una sola mesura que ens pugui fer pensar que hi ha cap intenció de sortir de la crisi. Ben al contrari, les mesures que ens proposen estan dissenyades per a aprofundir encara més la crisi, de la qual ells en poden treure un bon rendiment. Van com cavalls desbocats arrasant tot el que troben al seu pas, ara ja sense cap mirament ni pudor, amb l’aquiescència d’uns governants titelles que a tot estirar arriben a argumentar que aquest és el mal menor que hem d’acceptar. si no volem ser el blanc de les seves ires. Tenim crisi per temps, com a mínim, mentre els sigui rendible com ho està essent ara.

Un quadre o el Senat, on és el malbaratament?

A primer cop de vista em va semblar que els mitjans de comunicació en feien un gra massa. Que el Senat espanyol es gasti quatre calerons per un quadre commemoratiu dels gestors de la seva Constitució em semblava la cosa més natural del món. A més, veient la naturalesa dels “quadres”, que en realitat eren uns apunts de retrat més aviat discrets i de factura simple, em semblava desproporcionat parlar de disbauxa econòmica per més que estiguem en temps de crisi.

No es pot pas dir que amb aquest quadre el Senat espanyol ampliï el seu patrimoni, perquè més aviat semblen uns d’aquests retrats que qualsevol pintor traçut de les Rambles et pot fer per un preu ben mòdic. En aquest cas, es tracta de 34 retrats que a les Rambles podien haver sortit ben bé per 25 euros la peça i que, potser per tractar-se d’una comanda a l’engròs, a ells els ho han fet a meitat de preu. Pel poc interès econòmic de la comanda, el pintor ho devia anar postergant en el temps, perquè l’encàrrec era, segons sembla, del 2007. La crisi, és cert, no farà ni de més ni de menys per aquesta fotesa.

Resulta, però, que després veig que el valor d’aquests retrats exprés no és de 417 euros sinó de quatre-cents disset mil. I el primer que se m’acut és pensar a quina presó els han tancat o a qui han de tancar: artísticament és un frau, una presa de pèl; l’encàrrec, una temeritat i una manifesta malversació de fons; i el seu pagament, una indecència, en temps de crisi.

Però torno al principi. Potser ara jo també en faig un gra massa, potser és desproporcionada aquesta crítica si ho valorem tot amb una mica més de perspectiva. Tenint en compte que el Senat és una institució gaire bé tan inútil com la monarquia, i que el seu pressupost és de 55 milions d’euros, aquests 417 mil no representen sinó el 0’75%. El malbaratament de recursos públics, doncs, no ve d’aquesta fotesa.

Equiparant-nos amb la Xina

Temps enrere, quan es parlava de la invasió dels productes provinents de països asiàtics com la Xina, Taiwan o Corea, es deia que tampoc calia patir perquè el mateix sistema posaria les coses al seu lloc. La teoria era que aquests països en desenvolupament, momentàniament podien oferir uns preus molt avantatjosos perquè allà es pagaven uns sous baixíssims, amb unes condicions laborals precàries, escassa fiscalitat i ben poques exigències de qualitat, de seguretat i de conservació del medi ambient. Però segons aquesta teoria el mateix desenvolupament faria que cada vegada les condicions laborals i legislatives d’aquests països s’anirien equiparant a les nostres.

Ja es veu que les prediccions han fet fallida. La mateixa Europa que a voltes es mira amb lupa que aquí no hi hagi competències deslleials, que els estats no donin subvencions a determinats sectors o empreses, que els diferents estats de la Unió tinguin règims fiscals similars, és la que permet l’entrada sense reserves d’aquests productes fabricats en unes condicions amb les quals no es pot competir. La lògica que s’imposa al si de la Unió Europea basada en un lliure mercat, però també en una igualtat de condicions, no s’aplica quan es tracta d’aquests països. En principi es podria pensar que això va en detriment de les empreses locals que no poden competir amb el mercat asiàtic; només cal recordar la caiguda de la indústria tèxtil catalana. Però hom s’adona de seguida, que això de forma deliberada es permet bàsicament perquè, encara que perjudiqui les petites i mitjanes empreses i per tant vagi en detriment de l’ocupació, sí que beneficia a les grans empreses que fàcilment poden aprofitar les condicional laborals d’aquests països per a traslladar-hi els seus centres de producció.

I l’altre gran avantatge: amb l’excusa de guanyar competitivitat, com que ningú els exigeix a ells que millorin les condicions laborals, de seguretat o de conservació del medi ambient, el que se’ns proposa, i de fet se’ns imposa, és igualar-nos nosaltres al seu sistema. I cap aquí anem: desmantellament de l’Estat del benestar, pèrdua de totes les conquestes socials, treballar en pèssimes condicions i amb sous tercermundistes (que cínicament en diuen competitius), i supeditació del sistema polític democràtic als interessos i a les necessitats del mercat. Estem reculant a marxes forçades vint, trenta o quaranta anys enrere, i no pas per cap inèrcia ni fat incontrolable sinó per l’expressa voluntat d’unes elits econòmiques que en surten molt beneficiades.

Bancs i caixes, qui és el client?

Tinc la sensació que moltes persones quan van a una entitat financera hi van amb l’esperit encongit més semblant al del contribuent que acut a l’oficina d’Hisenda que al del client que sol·licita un servei d’una empresa o d’una botiga. És com si tinguessin davant seu un funcionari que pot exigir-li condicions i davant del qual es mostren submisos i indefensos.

Tothom sap que cap entitat podria suportar una retirada massiva dels seus fons, i menys ara que totes van necessitades de recursos. I malgrat tot, continuen tractant els seus clients amb total desconsideració: poden apujar comissions sense avisar o crear-ne de noves, posar condicions a la seva mida a l’hora de prestar determinats serveis i fins i tot per l'ús que facin els clients dels seus diners, aconsellar inversions de dubtosa fiabilitat, i tractar els clients en les seves oficines com si els anessin a importunar. Saben que la majoria de la gent no canvia de banc o de caixa amb la mateixa facilitat que podem canviar de bar, que no gosen demanar un tracte de client i fer valdre la màxima segons la qual “el client sempre té raó”, que sovint consideren que són aquests els qui necessiten el banc enlloc de ser les entitats financeres les que necessiten els clients. I si per a les grans actuacions es basen en el principi de l’oferta i la demanda, per què no ho hem de fer nosaltres?

Em deia l’altre dia una oficinista d’una entitat d’estalvi “ho sento, però no és pas culpa meva”, quan jo li reclamava que em fes una gestió que segons ella no podia fer. “Culpa seva, no, però si jo no puc sortir d’aquí amb la gestió que li demano, quan torni a entrar a l’oficina serà per a cancel·lar el meu compte”, li vaig dir amb to enèrgic i sense perdre les formes. Al cap d’uns minuts sortia amb els paper arreglats. Fora bo, potser, entrar a les seves sucursals amb una altra actitud i fer-los veure que nosaltres som els clients i que no hem de dubtar a posar la cancel·lació dels comptes damunt del taulell.

Justícia Popular

El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha donat la raó a uns pares que volien que el seu fills fos escolaritzat únicament en castellà. La sentència representa un disbarat en la mesura que nega el precepte estatutari que estableix que els alumnes han de sortir de l’escola primària amb un correcte coneixement de les dues llengües oficials. Però no ens ve pas de nou. Tot s’emmarca en l’estratègia del partit Popular d’anihilar la llengua catalana.

I, encara que des de Catalunya sovint fem veure que no ens adonem de la magnitud de la tragèdia, el cert és que la victòria del Partit Popular en contra de la llengua i la cultura catalana és inapel·lable: a àmplies zones del País Valencià, i sobretot a les capitals, ja han aconseguit trencar amb la transmissió generacional, pas previ a la desaparició imminent d’una llengua, i és el mateix camí que estan seguint a les Illes on es pot dir que jan assolit aquest punt com a mínim a Ciutat de Palma. I la victòria no consisteix només en legislar en contra de la llengua, en retallar o suprimir els ajuts a les entitats que la defensen o en fer tancar els mitjans de comunicació propis, sinó sobretot en aconseguir que la majoria de la població s’hi mostri indiferent, i sobretot acabar tenint l’aval del sistema judicial per no haver de complir les lleis que els ho podrien impedir. L’objectiu del Partit Popular és un de sol, comú als populars de Madrid, de València, de les Illes o de Catalunya: l’eliminació de la llengua catalana arreu. I si les seves propostes no són iguals a tot arreu no és perquè creguin que a uns llocs cal fer prevaldre la llengua materna, en d’altres la llibertat dels pares a escollir i en d’altres ja es pot fer plena immersió lingüística (en castellà, està clar), sinó perquè a cada lloc utilitzen l’estratègia adequada en funció de si el procés d’eliminació de la llengua està més o menys avançat.

I en el cas de la trama judicial passa exactament el mateix. Fa uns anys fins i tot el Tribunal Constitucional havia donat per bona la immersió lingüística a Catalunya, però ara els temps han canviat i el nacionalisme espanyol se sent prou fort com per a canviar de posició. Les sentències dels Tribunals segueixen fil per randa l’estratègia popular: A Catalunya hi ha sentències que encara no es poden dictar perquè saben que generarien un excessiu rebuig social i poític, però sí que ho poden fer a les Illes i, per suposat, a València. Però aquí també les tenen en cartera, per quan trobin el moment oportú, d’acord amb l’estratègia del partit.

Que no ens passi res!

Que no ens passi res! Aquesta és una expressió que se sent de fa dies; de fet, des que es van convocar les darreres eleccions, que el PP ja tenia guanyades d’entrada. El Partit Popular s’ha guardat prou d’explicar el seu programa de Govern, no tant perquè volgués enganyar ningú, sinó per descarregar la consciència dels seus votants, que ja saben perfectament cap on aniran les seves polítiques, com saben que els models Camps, Matas i companyia ara tornaran a tenir carta blanca.

Les prevencions dels catalans amb aquest “Que no ens passi res” sembla que estan més que justificades. El Partit Popular és un partit de dretes, però fonamentalment és un partit nacionalista espanyol intolerant amb les altres cultures i identitats.Com a partit de dretes no haurà de fer gaire més del que ja ha anat fent el PSOE, potser amb les mans més lliures per a continuar fent pagar la crisi als treballadors i als més desfavorits, tot garantint els privilegis dels poderosos. Però la por de la majoria del PP no ve per aquest cantó, sinó per la qüestió nacional. És una partit que a Catalunya ha fet de l’odi a la llengua i a la cultura catalanes la seva raó de ser, que a València i a les Illes se n’està sortint amb l’eliminació definitiva de la llengua pròpia, i que ara aprofitarà el poder en majúscules per aprofundir en la seva croada. Res de nou, ja ho sabíem; ja han demostrat que optaran sempre per la confrontació, per trencar qualsevol model de cohesió social per aconseguir el seu objectiu. I continuaran amb la política dels socialistes de buscar l’ofec econòmic de Catalunya. Sense la més mínima vergonya ni dignitat els mateixos dirigents que recriminaven al PSOE no haver pagat els fons de competitivitat, l’endemà de les eleccions han deixat clar que ells, igual que els socialistes, “ni en broma” tampoc ho pagaran. No és que tinguem a Madrid un govern poc amic, que ens margini o atengui poc les nostres necessitats, és que tenim un govern declaradament hostil a Catalunya i als catalans, inclosos els votants populars.

Però tot això ja ho sabíem, ja ho havíem viscut en l’època d’Aznar. El problema, doncs, no està en l’amenaça certa del Partit Popular, sinó en la més que possible claudicació de CiU. Tot sembla indicar que ja ha tirat la tovallola pel que fa al pacte fiscal, que no farà sinó buscar-hi fórmules de col·laboració en les quals CiU es doblegarà a les exigències anticatalanes del PP, com és la retallada de TV3 o la censura a la cambra catalana per no molestar els nacionalistes espanyols, a canvi de res per a Catalunya. Que no ens passi res, no tant per les agressions que patirem com per l’actitud passiva o còmplice d’una CiU incapaç i sense voluntat de fer-hi front.

La presa de pèl del Pacte Fisacal

Ja s’ha fet popular la dita segons la qual si no vols que es faci una cosa, crea una comissió. S’acostuma a entendre com una manera de frenar un projecte amb l’excusa que primer l’hem d’estudiar amb deteniment, i entre tots. Aleshores es crea una comissió que ja costa de constituir, que no arriben mai a cap acord excepte el de tornar-se a reunir, i així va passant el temps fins que el tema ha perdut interès o les circumstàncies que el van motivar ja han canviat suficientment com per necessitar tot un plantejament nou. Aquesta és la impressió que em dóna l’anunci fet per CiU de crear una comissió per a estudia el tema del pacte fiscal.

La proposta de Pacte Fiscal, que ja no era ben bé el mateix que Concert econòmic, la portava CiU com a tema estrella de la seva campanya electoral. S’ha de pensar, doncs, que era una proposta suficientment pensada i raonada, que no era un bluf improvisat. Guanyades les eleccions d’ara fa un any, es va constituir al Parlament de Catalunya una Comissió parlamentària per a estudiar el Pacte Fiscal, i CiU ja va deixar clar que esperaria a què hi hagués nou Govern espanyol per a començar a negociar res. Aquesta comissió parlamentària tenia ja a punt les seves conclusions, però es va considerar que era millor no donar-les a conèixer en plena campanya electoral perquè ningú en fes un ús partidista. S’han celebrat les eleccions espanyoles amb el resultat ja previst, i ara falta saber quin és el resultat dels treballs de la comissió parlamentària. Abans, però, CiU ja adverteix que no farà cap consulta popular abans d’haver negociat amb Madrid, com li demanava ERC; com adverteix també que ja entén les dificultats econòmiques del moment, cosa que farà que en el millor dels casos el Pacte Fiscal s’aplicaria gradualment. De fet el PP ja ha dit que ni gradualment ni de cap manera. És en aquest moment que Artur Mas es treu un altre as de la màniga per allargar i diluir la seva proposta estrella: crear una comissió a través de les seva fundació CATDEM perquè estudiï el tema. Tot i que diu que la comissió vol comptar amb els diversos sectors i sensibilitats de la societat, el cert és que fer-ho a través de la Fundació del Partit no serà mai reconegut com un treball transversal i no partidista. De fet, ja admet que el resultat d’aquest treball després s’haurà de negociar amb la resta de forces polítiques; probablement es proposarà la creació d’una nova Comissió Parlamentària.

Però, de què haurà servit, doncs, la Comissió Parlamentària que l’ha estudiat fins ara? Doncs, per això: Aquella proposta electoral que es presentava com l’eix central del programa de CiU, s’ajorna inicialment esperant el resultat de les eleccions espanyoles; amb la proposta d’aquesta comissió es paralitza la negociació que s’hauria pogut iniciar ara a Madrid, ja que fins a finals del 2012, en el millor dels casos, no en tindrem uns primers resultats; llavors caldrà renegociar-ho al Parlament, creant una nova Comissió Parlamentària; si tot arriba a bon port, a finals del 2013, ja tindrem un esborrany per a iniciar la negociació amb el Govern de Mariano Rajoy. Però aleshores ens trobarem ja en el darrer any de la legislatura, a les portes d’unes noves eleccions, de manera que es dirà que és més sensat deixar-ho per a després presentant de nou el tema del Pacte Fiscal com la proposta central del seu programa electoral. Una presa de pèl, vaja!

Què li passa a Don Mariano?

Des de mesos enrere que Dona Mariano deia que urgia un nou Govern que donés confiança als mercats. Ell exigia eleccions anticipades quan Zapatero encara deia que volia esgotar la legislatura; i quan aquest les va convocar pel novembre li va semblar que era excessivament enllà. I bé, Don Mariano ja ha guanyat les eleccions sense haver desvelat el seu programa, ni durant la campanya ni un cop ratificada la seva victòria. Abans, el sol fet que guanyés la dreta els mercats ja ho interpretaven positivament perquè és aquesta la que millor representa els seus interessos. Però ara ja no es conformen en fer de lobby, en aplaudir governs que els poden ser més favorables; ara, els mercats volen governar directament.

I Don Mariano que no se n’ha assabentat encara. Ni les borses ni les primes de risc no van millorar l’endemà de la seva victòria; en tot cas ho han fet més tard a rel de les declaracions de la senyora Merkel. Tothom sap que el nou Govern Popular farà retallades arreu, però sobretot allà on fan més mal: a la classe treballadora, als pensionistes, als aturats i, per suposat a les finances autonòmiques. No tindrà cap mania a l’hora d’incomplir les poques coses que deia en el seu programa, segurament excusant-se en les finances que s’ha trobat en arribar al Govern, com si no les conegués quan es presentava a les eleccions. Tothom sap que la recepta de la dreta, i que a vegades dóna els seus resultats, consisteix en fer contents els “mercats” (eufemisme per referir-se als grans poders econòmics) i a les grans empreses; podem veure, doncs, com els diners que s’escatimen en serveis bàsics, en pensions i sous de funcionaris, i en prestacions socials, van a parar a les butxaques dels grans directius de la Banca (sense ells l’economia del país no funcionaria, diuen) o per afavorir les classes més benestants, amb reducció dels seus impostos (els hem d’incentivar perquè inverteixin, diuen). Tothom ho sap, però Don Mariano no diu res, per més que sàpiga que això perjudica l’economia espanyola.

Hi ha diferents hipòtesis. Uns asseguren que la paràlisi de Don Mariano no li ve pas d’ara, que forma part de les seves incapacitats: des de l’oposició ja ha donat prou mostres de no saber reaccionar davant de temes tan importants com la corrupció generalitzada al seu partit, o els darrers moviments d’ETA i de l’esquerra abertzale. Altres, en canvi, considerarien aquesta indefinició com una estratègia calculada; si no té propostes ni solucions, deixar passar el temps pot ser un bon recurs tot esperant que les coses es resolguin soles o es posin al seu lloc. També hi ha qui confirma que Don Mariano ostentarà només nominalment el títol de President del Govern, perquè en realitat haurà de seguir el que li dictin entre la senyora Merkel i el senyor Sarkozy, a part dels banquers que li paguen la festa.

Hi haurà temps per a plantejaments més agosarats?

Hi ha dies que voldria creure en la sinceritat dels polítics. Però no és pas fàcil. Jordi Pujol es va passar 25 anys dient incansablement que si Espanya no ens acceptava tal com érem, hauríem de replantejar-nos el nostre encaix amb Espanya; a Madrid li demostraven també reiteradament que d’acceptar-nos tal com són, amb llengua, cultura i personalitat pròpia, ni en broma. El catalanet amenaçava i a l’espanyol se li escapava el riure perquè sabia del cert que tot plegat era una pantomima i que el catalanet acabaria ajupint el cap, passés el que passés.

L’Artur Mas també ha emprat aquest recurs de simular que s’amenaça Madrid. Ho va fer amb l’Estatut, amb la sentència del Constitucional, i ara hi torna amb el Pacte Fiscal. El President advertia abans d’ahir que si la seva proposta de pacte fiscal fracassa, ja “hi haurà temps per a plantejaments més agosarats”. Però tot seguit, ell mateix proposa una estratègia basada en allargar el màxim el procés: primer crearà una comissió d’estudi a través de la seva fundació CATDEM (com si no estigués ja sobradament estudiat, o no hi hagués una comissió parlamentària amb un dictamen a punt); d’aquí a un any, suposant que es compleixin els terminis, es disposarà d’un primer esborrany que voldrà posar a la consideració dels altres partits, per a després iniciar el procés negociador... Total, que ens n’anirem al final de la legislatura i encara no haurem començat ni a negociar, i per tant encara no serà el moment de formular “plantejaments més agosarats”. A les portes d’unes noves eleccions, es tornarà a posar el tema en el programa electoral, i qui dies passa anys empeny... però tot seguirà exactament igual.

Si el problema fos que hi ha independentistes que voldrien córrer massa, i uns altres sobiranistes que tenen l’estratègia d’anar pas a pas, ben mirat no seria cap problema. El raonament de portar a Madrid una proposta, sigui un Estatut, una concepció federal o un pacte fiscal, amb el plantejament de canviar de rumb en cas que no ens sigui acceptat, no estaria pas tan mal enraonat. El que passa és que durant massa anys i de forma excessivament reiterada hem vist que aquest recurs no era sinó una estratagema per a continuar vivint del “cuento” sense fer mai cap pas definitiu a favor del país. Que aquesta vegada va de debò? Costa de creure, la veritat.

Propostes o presidents denigrants

Al Parlament de Catalunya s’ha donat un dels espectacles més denigrants dels darrers temps. Ens semblava que Franco ja era mort i enterrat, però es veu que el seu esperit és ben viu encara. De fet, ja ho sabíem, i per tant no ens podia estranyar que un grup ultra nacionalista com Ciutadan’s plantegés la necessitat de censurar determinades expressions que, precisament perquè són certes, no agraden als nacionalistes espanyols. El que sí que ens ha estranyat és que una persona d’un partit democràtic, que per més inri és Presidenta del Parlament de Catalunya, els hagi fet el joc.

Està clar que als ultres espanyols els molesta sentir l’expressió “espoli fiscal” o “Espanya ens roba”. A quin lladre no li molesta que li tirin en cara! A molts catalans ens pot molestar, però, que ens incloguin dins d’Espanya, que per referir-nos a nosaltres es parli d“espanyols”, o que es digui que els catalans no tenim dret a decidir el nostre futur. Però, bé, a cap demòcrata català no se li acudiria dir que en un Parlament o en qualsevol altra institució o fòrum s’han de censurar aquestes expressions pròpies del nacionalisme espanyol. Vaig sentir vergonya quan em vaig assabentar que la Núria de Gispert (i ometo el qualificatiu de molt honorable perquè li seria impropi) havia atès la petició de C’s. Que després el diputat López Tena qualifiqués aquesta persona de “cosa vestida de fada” o de “mamarratxa” em sembla absolutament irrellevant; entenc que com a diputat se senti terriblement ofès de tenir com a Presidenta una “mamarratxa” com aquesta. Com és possible que partits democràtics acceptin que a la Cambra catalana s’estableixi una censura d’aquesta mena! O sigui que es poden dir disbarats, a vegades amb raó i a vegades sense, sobre la gestió de l’anterior o de l’actual Govern, però no es pot qualificar el greuge fiscal que Espanya ens imposa!.

I això coincideix en el temps amb la designació de l’ex President José Montilla com a nou senador. I té tot el dret, està clar. Però no deixa de ser un menysteniment del càrrec de President que va ostentar; acceptar ara el càrrec de senador implica considerar el seu pas per la presidència com un simple esglaó més en la seva carrera política. No són comparables les dues actituds, i només tenen en comú una manca de respecte per les institucions del país. Del Montilla, tot i que com a President va actuar amb prou dignitat, ja ens ho podíem esperar; però de la Núria Gispert, nomenada per CiU, no. Un partit democràtic no hauria d’admetre, i molt menys mantenir en el càrrec, una persona que té tan poc sentit democràtic com per a imposar censura als diputats.

CiU escull el PP com a soci preferent

Fa dies que des d’ERC es van enviant missatges a CiU per tal d’obrir un nou escenari de pactes entre ambdues formacions nacionalistes. Fins fa ben poc, eren els convergents els qui es lamentaven, o ho feien veure, que els partits catalans es neguessin a col·laborar amb ells de manera que es veien obligats a pactar amb el PP. Uns pactes relativament fàcils per les coincidències en les polítiques econòmiques i socials netament de dretes, que a més permeten al PP reclamar contrapartides d’hostilitat envers la llengua i la cultura catalanes. Les retallades de TV3, per exemple.

Estic convençut que l’oferiment dels republicans és del tot sincer, amb la voluntat de passar pàgina a l’època gris que ha representat el tripartit. Però això no vol dir que no sàpiguen quin és el destí de la seva proposta. Sembla clar que CiU no té cap interès en buscar pactes de caràcter nacional, perquè els abocarien a prendre actituds d’enfrontament amb Espanya, amb el risc que l’opció sortís bé i féssim passes definitives cap a la sobirania nacional, però també amb el risc d’esguerrar carreres polítiques personals. Gent com el Duran no s’ho perdonaria. El recurs és prou conegut: si es dubta de la veracitat del que t’ofereix l’adversari no hi ha millor prova que la d’acceptar de ple el seu oferiment. CiU afirma una i altra vegada que es veu obligada, a contracor, a pactar amb el PP; però quan ERC li respon que està disposada a pactar en base a la proposta convergent, sobrevé el pànic als seus dirigents. I immediatament han de fer marxa enrere en les seves propostes originals: el pacte fiscal pot limitar-se a iniciar una negociació d’un nou sistema de finançament, que el PP ja ha dit que no se n’ha de parlar fins que haguem sortit de la crisi (més enllà, doncs, d’aquesta dècada). I tant se val que els populars incompleixin una i altra vegada, còpia exacta dels socialistes, i diguin que ni en broma compliran amb el que ells mateixos van votar com a partit d’oposició .

Ara el tema en discòrdia pot ser la consulta popular sobre el Pacte fiscal. CiU sap de sobres que és molt diferent anar a Madrid a negociar havent fet la consulta popular, que fer-ho sense. No solament sap que li donaria molta més força, sinó que sap que li donaria massa força, fins al punt que tindria més difícil renunciar-hi i sobretot incomodaria el seu soci preferent. Una cosa és mantenir la proposta de pacte fiscal en cartell, més que res per acontentar el seu electorat, i una altra és fer una decidida aposta de país, encara que sigui només per a quedar-se amb el seu Pacte Fiscal. I és que els primers que no hi creuen són els convergents.

La independència no és a tocar

Un mitjà de comunicació remarcava “la prestigiosa revista Time no situa Catalunya en el top 10 de nacions que es podrien independitzar”. I ho deia en forma de retret, tot considerant aquest un oblit imperdonable, i més quan aquesta publicació americana ja és la segona vegada que ho fa. Una primera cosa que se’ns pot ocórrer és pensar que hi ha hagut un error, que els autors del reportatge no disposen de prou informació, o que s’han deixat portar per la premsa oficial, la dels corresponsals estrangers que tenen la seva seu a Madrid.

Potser, sí. Però alguna cosa deuen tenir de raó. A Catalunya el sentiment independentista creix, és cert; però també ho és que la principal força anomenada nacionalista, avui per avui, està molt lluny de plantejar qualsevol proposta independentista. Els qui no confien en la imminent, ni que sigui a mitjà termini, independència de Catalunya no són els periodistes de la revista Times, sinó la ciutadania catalana que continua negant el seu vot a les formacions que es declaren obertament independentistes. Estem veient com l’actual Govern de la Generalitat pot reconèixer que Catalunya és maltractada a Espanya en tots els sentits, que no compleixen mai ni amb les seves promeses ni amb el que estableix l’Estatut, que procuren boicotejar els nostres aeroports o posen tots els pals a les rodes a la convivència i a la integració social, que lluiten aferrissadament contra la nostra llengua catalana... i malgrat tot, tots els seus pressupòsits són els de continuar dins d’aquest Estat que ens empobreix, i procurar només alleugerir el mal que ens ocasiona. Els autors dels reportatge de Times deuen saber que una majoria dels catalans es poden plànyer de la seva desventura, però que mai tindran el coratge suficient com per a plantar-hi clara; i menys els seus líders polítics, gens disposats a arriscar la seva carrera personal. No crec que vagin tan mal encaminats.

Per tant, no crec que sigui cap disbarat afirmar que Catalunya no té la perspectiva immediata d’assolir la seva independència; almenys mentre CiU no faci un gir radical. Ara bé, que la “prestigiosa” revista col·loqui en aquest top 10 països com la República de Cascàdia, la Padània i la Segona República de Vermont, em sembla un despropòsit majúscul. Com també seria discutible creure, com fa el Time, que hi ha més possibilitats per al Tíbet, per al Kurdistan o per a Ossètia, que per a Catalunya, tenint en compte la delicada situació d’aquests països i sobretot del caràcter poc democràtic dels Estats als quals pertanyen. Sincerament, no crec que sigui seriós qualificar de “prestigiosa” una publicació que és capaç de publicar tants disbarats. Cap periodista amb un mínim de rigor professional no ho faria.

Rigor informatiu, ni en broma

Un informe sobre la premsa del Regne Unit senyala que la immensa majoria de les notícies que publiquen els mitjans de comunicació en realitat són redifusió del que han dit altres, en forma de comunicats, de notes de premsa, de declaracions i de contra declaracions, etc. I no tinc cap dubte que els resultats serien molt semblants a casa nostra: els periodistes, majoritàriament sembla que renunciïn amb tota normalitat al que hauria de ser el seu objectiu bàsic, informar. Només cal donar un cop d’ull als titulars de premsa per adonar-se que la principal preocupació dels periodistes no és informar sobre la realitat del que ha passat sinó la interpretació interessada que en fan els polítics.

Així, als ciutadans, en lloc de donar-los la informació veraç i contrastada, se’ls dóna la visió que en tenen els protagonistes; això en el supòsit que el mitjà de comunicació es prengui la molèstia d’oferir les diferents opcions. Normalment, els surt més a compte de cara a obtenir declaracions exclusives difondre primer unes declaracions i l’endemà publicar les oposades. Però, el que no sol passar és que davant d’unes declaracions d’un dirigent polític el periodista faci la tasca que li correspondria d’obtenir primer la informació a què fan referència les declaracions; no és el mateix publicar unes declaracions que es fonamenten en fets reals que unes altres sense cap base real per on agafar-se. El lector o l’espectador, amb aquestes pràctiques periodístiques, donat que rep informacions absolutament contradictòries, arriba a la conclusió que tots plegats són una colla de mentiders i de farsants, sense fer cap més distinció que les simpaties que pugui tenir per un o per un altre. Res a veure amb el que podria ser la premsa rigorosa o científica: un professional o un científic que fes unes declaracions faltant a la veritat serien simplement rebutjades, no mereixerien la seva publicació, o en tot cas anirien seguides d’informació contrastada deixant en evidència l’autor de les declaracions infundades, que a partir d’aleshores seria menystingut per manca de seriositat.

Sense que contradigui aquesta pràctica habitual dels mitjans de comunicació, val a dir que aquests dies hi ha hagut un cas en què sí que els mitjans de comunicació, almenys alguns, han fet bé la seva feina. Es tracta de les declaracions de Jorge Fernàndez Díaz que, tot i haver votat anteriorment reclamant que el Govern pagués a la Generalitat els diners corresponents als fons de competitivitat, un cop el seu partit guanya les eleccions amb tota la cara dura diu que “ni en broma”. El tema no és només que aquest individu és un farsant pocavergonya, sinó que si la premsa és seriosa hauria de menystenir-lo com a tal. El que pugui dir a partir d’ara, no té cap mena de credibilitat.

Patxi López, cinisme en estat pur

El Patxi López ja se la veu a venir. Sap que ocupa il·lícitament el càrrec de Lehendakari perquè el seu partit i el Partit Popular von orquestrar una tupinada electoral, impedint que la formació que representava l’esquerra abertzale es pogués presentar. A Catalunya, davant la il·legalització d’una formació política probablement les organitzacions afins se n’haurien desmarcat; al País Basc, amb molt més visió de país, és a dir de patriotisme, van seguir el procés a l’inversa, ja que partits que sí que eren legals, com EA, assumien el risc d’associar-se amb els sectors il·legalitzats justament per facilitar-los l’accés a les institucions. I els va sortir bé a les municipals, i els ha sortit encara millor en aquestes eleccions espanyoles. A la propera, la minoria que representa Patxi López haurà de deixar el poder obtingut de forma vergonyant.

Per això mateix, no pas per evitar la seva derrota, que la té tan segura com la tenia el Rubalcaba, sinó per fer-la menys escandalosa, ara intenta aparentar un paper democràtic. No va tenir cap interès en què ETA deixés les armes, i malgrat l’anunci fet per l’organització armada ell insistia encara en què no s’havien de seguir els principis democràtics, ni tan sols la legalitat vigent en matèria de presos. Ara, en canvi, vist el suport electoral del sector que ells barroerament van apartar de les conteses electorals, molt superior al que té ell mateix, intenta fer un gir en els seus posicionaments. Ha afirmat: “Ha arribat l’hora d’apropar els presos”. Aquesta hora hi ha estat sempre en la legislació espanyola on s’estableix que els presos han de ser internats en centres el més propers al seu domicili. Recordem que, sorprenentment per a molts observadors, moltes de les accions d’ETA tenien com a objectiu no pas demanar l’alliberament de presos sinó simplement que es complís la legislació espanyola en el sentit de traslladar-los a presons del País Basc.

Però seguint la tònica general dels socialistes, en què el cinisme i la mentida formen part de la seva identitat, ara el Patxi López demana al nou Govern del Partit Popular que faci els primers passos per acostar els presos etarres. Fins la setmana passada podia haver-ho reclamat al Govern de Zapatero, del seu mateix partit. No ho va fer llavors, perquè ja li anava bé la injustícia institucionalitzada; i ho demana ara perquè sap que el Partit Popular tampoc hi serà massa receptiu, i més aviat li pot portar conflictes interns. Com sempre, el que interessa menys als socialistes és la justícia, la democràcia i els drets dels ciutadans. Cinisme en estat pur.

Pírriques victòries; gossos mesells

L’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, es mostrava molt satisfet perquè havia aconseguit introduir en la Comissio d’Economia del Parlament europeu una esmena per tal “que s'asseguri que els acords bilaterals sobre transport aeri entre països no donen prioritat formal a cap aeroport específic pels vols d'un país a un altre”. L’esmena, dita així, no significa res; però Ramon Tremosa sap que ell es referia a la prioritat que sempre ha donat el Govern espanyol a l’aeroport de Barajas, en detriment del de Barcelona. Una clara victòria perquè ve a ser un advertiment o censura a les pràctiques centralistes dels governs espanyols.

Però, està clar, el Parlament europeu serveix pel que serveix, i no pas per més. L’aprovació per part del Parlament europeu de l’informe sobre Política de Competència, inclosa l’esmena de Tremosa, té un valor estrictament simbòlic perquè no és vinculant. Se n’ha fet ressò algun mitjà de comunicació de Barcelona, es deu haver publicat al diari de sessions del Parlament europeu o en les actes de la Comissió d’economia... i aquí s’acaba la història. El Govern espanyol no té per què modificar ni una coma de la seva política d’hostilitat envers Catalunya; i això ja ve de lluny, ha estat la pràctica habitual dels governs socialistes als quals dona suport el PSC, i ho han fet i ho continuaran fent els governs del Partit Popular, al qual donen suport molts empresaris catalans. Com a mínim hi ha 23 tractats bilaterals entre Espanya i altres països, en els quals s’inclou la prioritat de l’aeroport de Barajas o més directament la prohibició que s’estableixin vols a altres aeroports, com el del Prat. Però al Ministre del ram, José Blanco, fent gala del pitjor dels cinismes i seguint la tònica habituals dels governants espanyols, per als quals la mentida permanent és la més pura normalitat, ni es ruboritza quan afirma que no hi ha cap tracte de favor per a Barajas.

Però és el que ja he dit en alguna altra ocasió. Aquesta és la seva victòria i la nostra derrota com a país: aconseguir que els socialistes catalans, igual que els populars i en general els empresaris d’aquest país, en contra dels seus propis interessos, donin ple suport a aquestes mesures que impedeixen el desenvolupament de l’aeroport de Barcelona. Tenim un enemic, és cert, que treballa incansablement, invertint-hi els esforços i els recursos que calgui per evitar cap benefici per a Catalunya; però tenim aquí una classe dirigent que s’arrossega com gossos per llepar els peus del que consideren el seu amo que no escatima garrotades, també contra ells.

Retallades costosíssimes

Hi ha retallades i retallades. N‘hi ha de lògiques en la mesura que són veritables mesures d’estalvi; n’hi ha de contradictòries, que representen un estalvi per un cantó, però que s’hi acaba perdent per l’altre; n’hi ha d’aparents, que en realitat no representen sinó un ajornament; i n’hi ha de directament ruïnoses, que suposaran un cost molt més elevat per a l’administració del que es pretenia estalviar. No caldria oposar-se, com sovint fa l’oposició, a totes les retallades “lògiques”, com ara el reordenament de serveis infrautilitzats o la millora de l’eficiència administrativa, però sí a la resta.

Totes aquelles retallades en forma de rebaixes en els sous dels funcionaris o directament en forma d’acomiadaments és cert que representen un estalvi important per a l’administració, però també ho és que redueixen poder adquisitiu i, per tant, provoquen que hi hagi un menor consum i més dificultats per a les empreses, més famílies que no poden fer front a les hipoteques, més recels dels bancs que acaben de tancar l’aixeta del crèdit... i tot plegat implica més aprofundiment de la crisi, però també menys ingressos de la Generalitat en forma de tributs, cosa que li portarà nous problemes de tresoreria que probablement voldrà resoldre amb noves retallades.

El tancament de serveis sanitaris, especialment de quiròfans, de fet no són un estalvi real, sinó només un ajornament. Se suposa que, en algun moment o altre, aquelles visites o operacions ajornades s’hauran de fer. I potser, com va passar no fa gaire anys, vindrà un nou Conseller de Sanitat que voldrà reduir les excessivament llargues llistes d’espera i haurà de fer mans i mànigues, sovint a un cost més elevat, per a incrementar aquest tipus d’actuacions sanitàries. Ara simplement tirem pilotes fora, potser amb l’esperança que quan vinguin temps millors algú trobarà la manera de fer-hi front.

Però el cas més evident de l’excessiu cost que poden tenir les retallades és l’anunciat a TV3. I no parlo del cost polític o de les repercussions a nivell nacional que poden ser gravíssimes, sinó d’un cost econòmic real. Ara mateix Televisió de Catalunya és una televisió de prestigi, amb àmplies audiències, i per tant també amb capacitat per a atreure publicitat. Si TV3 perd les emissions de futbol i de Fórmula 1, per exemple, és evident que la cadena perdrà molts punts en el panorama televisiu i d’això se’n ressentirà, sobretot, la publicitat; no només la publicitat específica de les retransmissions esportives, sinó del conjunt de la cadena. TV3 pot tenir, per culpa d’aquestes retallades una caiguda monumental en tots els sentits, fent-la molt més deficitària que no pas ara.

Des d’un punt de vista estrictament economicista, però, és fàcil de rebatre aquests arguments, si pensem que l’objectiu real dels qui les promouen no té res a veure amb objectius de país o de serveis a les persones. És cert que a més retallades, més crisi, menys recaptació per part de l’administració; però és que aquest és l’objectiu, reduir l’administració, sobretot l’administració catalana està clar. És cert que les operacions o visites mèdiques que es deixin de fer ara incrementaran les llistes d’espera per a un futur proper; però també ho és que molts d’aquests, davant del risc de la seva salut, es buscaran una solució a través de la sanitat privada, i d’altres no arribaran a temps a una segona cita. És cert que el dèficit de TV3 es pot incrementar encara més com a resultat directe de les retallades; però és que ja està previst que davant d’un nou dèficit es facin noves retallades fins a deixar-la en quelcom residual: del que es tracta d’eliminar un competidor de les televisions privades.

Les retallades ens semblen incomprensibles, i de fet ho són, per als qui creuen en un model de país i d’administració al servei dels ciutadans; però tenen tota la seva lògica per als qui creuen que l’administració ha de ser només el garant dels seus interessos particulars.

Retallades en clau de partit

Més enllà de les consideracions de tipus nacional o estrictament econòmiques, és evident que les retallades tenen també una interpretació partidista. Artur Mas anuncia, de cop i sense poder concretar res encara, unes retallades dos dies després de les eleccions. Podia haver optat, per exemple, per anar-les anunciant més gradualment, quan les tingués més definides, i potser sota l’ombra de les retallades que aplicarà el Partit Popular.

L’oposició ja s’ha afanyat a dir que el gest no ha estat gaire honest perquè si ho hagués anunciat uns dies abans potser no hauria tingut tan bons resultats electorals. Això té sentit dir-ho per al Partit Popular, ja que aquestes eleccions no eren al Parlament de Catalunya sinó a les Corts espanyoles, i qui com a resultat d’aquests comicis podrà aplicar o no retallades no és altre que el partit de Mariano Rajoy. També protesten des de l’oposició perquè consideren que, precisament perquè no eren unes eleccions catalanes, el seu resultat no es pot interpretar com un aval a les retallades del Govern de la Generalitat. I tindrien tota la raó si no haguessin estat ells, i sobretot el PSC i IC, els qui van demanar a l’electorat que els passés factura per les retallades; els mateixos que, en cas que els convergents haguessin patit una davallada, haurien argumentat que era una desautorització a la seva política.

Deixant de banda, doncs, la meva absoluta disconformitat amb el sistema econòmic que impulsa a fer retallades socials, podríem valorar l’oportunitat d’anunciar-les ara. Sembla clar que, amb la coartada que li han donat els partits d’esquerres, Artur Mas ha aprofitat el moment de gràcia immediat a la seva victòria electoral, convençut que el desgast que li pot provocar ara és molt menor al que li provocaria si ho hagués fet d’aquí a uns mesos. D’altra banda, el que ha fet és anticipar-se a les decisions que de ben segur prendrà el Partit Popular; tant si és per a deixar clar que ell ja ha fet els deures, sobretot tenint en compte la indecisió que està mostrant Rajoy i que està posant nerviosos els “mercats”, com si és per fer evident que ell no necessita que li imposin mesures d’austeritat des de Madrid, o si és per a tenir suficients arguments com per a poder desatendre les peticions que li faci el Govern espanyol, cosa que no crec que arribi a fer.

Hi ha també una altra raó de pes: amb les anteriors retallades, donava la sensació que cada Departament de la Generalitat tirava pel seu cantó amb un cert desgavell de govern, mentre que ara ha deixat clara la seva autoritat i control de la situació. I amb aquestes retallades s’assegura que ERC i PSC no puguin donar-li suport en els pressupostos, que li haurien reclamat contrapartides nacionals o socials que CiU no està disposat a donar, i podran simular que han hagut de pactar amb el PP, tal com ells volien, perquè no els han deixat altra opció.

Des de la perspectiva dels qui creuen en el sistema, que són la immensa majoria dels partits polítics, la jugada sembla que ha estat prou intel·ligent i els ha guanyat la partida.

Més retallades, més crisi; ja se sap

No és pas res de nou. Ja s’ha dit moltes vegades que poc després del primer impacte de la crisi enfront de la qual tots els governs, amb el suport teòric de la majoria dels economistes, van emprendre accions per a parar el cop i buscar fórmules per a recuperar l’activitat, els mateixos poders econòmics que l’havien generada van obligar els estats a fer un gir radical. Quan ja hi havia països que començaven a sortir de la crisi, altres que si més no insinuaven brots verds o en qualsevol cas auguraven un repunt de l’economia a partir de la segona meitat del 2009, tot va capgirar-se seguint les indicacions en forma d’amenaça dels qui ostentaven el control real dels ressorts econòmics.

La pèssima gestió del conjunt del sistema financer havia de tenir les seves conseqüències: en primer lloc, garantir que els ineptes directius que havien provocat la crisi cobrarien escandaloses i milionàries comissions, primes i jubilacions daurades; en segon lloc, forçar que els ciutadans, a través dels impostos, garanteixin que rescataran les operacions de risc empreses pels bancs, encara que sigui simulant que es rescaten països sencers; i en tercer lloc, però potser el més important, es tracta d’aprofitar l’avinentesa, i allargar-la tant com sigui possible, per a forçar les reformes legislatives, de relacions laborals i de desmantellament de l’estat del benestar, a la mesura dels interessos d’aquests poders econòmics. Tot i que aquesta gran farsa s’ha denunciat repetidament, el cert és que la immensa majoria dels mitjans, de les organitzacions polítiques i de les institucions donen per fet que aquesta és l’ortodòxia econòmica a seguir. Poques diferències es poden percebre entre les anomenades dretes i esquerres, ja que ningú reclama la lògica que caldria extreure d’aquesta situació que seria, com a mínim, la persecució judicial dels causants de la crisi. El PSC-PSOE, per exemple, reclamava a CiU que havia de retallar el doble del que ho ha fet fins ara.

Els sindicats diuen aquests dies frases tan extravagants com que “aquestes retallades no serveixen per a sortir de la crisi”. Oh, està clar que no! Ja ho saben que aquestes retallades, com la reforma recent del mercat laboral, i en general les polítiques que han pres i que prendran tant el govern espanyol com el català, van orientades a aprofundir i allargar la crisi. No és cert que els economistes que dirigeixen les polítiques econòmiques d’Europa i dels Estats siguin tan curts de gambals que ens vagin empenyent al fons de la crisi, sense voler. Ja saben cap a on porta tot plegat; però hi ha l’amenaça dels poders econòmics que han trobat el sistema d’eludir els mecanismes democràtics de control del poder. I a ells ja els surt a compte continuar empantanegant-nos a tots plegats; primer són els seus interessos, després els seus, i el que resta és per a garantir-se unes milionàries retribucions.

Retallades. O l’estupidesa nacional

L’anunci de noves retallades ens ha fet posar el crit al cel. El President de la Generalitat reconeixia que no podien continuar retallant el funcionament dels serveis bàsics perquè ja havien arribat a l’os, a punt de sobrepassar la línia vermella que no volia passar. Per tant, donat que els grans poders econòmics reclamen més retallades per a eixugar els esguerros que ells mateixos han fet, no se’ls acut altra cosa que continuar retallant el sou dels funcionaris públics i incrementar les taxes de serveis fonamentals. Que les retallades són inevitables? Això només és cert si s’accepta que no volem canviar les injustícies sobre les quals se sostén la nostra economia.

Algú deia que potser l’Artur Mas havia fet aquest anunci de les retallades ara, quan ho podia haver anat fent més gradualment i a l’empara de les retallades fortes que vindran amb el govern popular, precisament per posar en evidència que si Catalunya tingués un tracte fiscal just, aquestes retallades s’haurien pogut estalviar. Hores d’ara hi ha prou dades ben contrastades sobre el dèficit fiscal que patim els catalans: un dèficit que les versions espanyoles més interessades voldrien limitar a uns 9 mil milions d’euros anuals, quan altres fonts molt més fiables eleven aquesta xifra com a mínim als 16 mil i d’altres arriben als 21 milions d’euros. Doncs bé, les retallades d’enguany tenien l’objectiu d’estalviar uns 4 mil milions i les de l’any que ve mil milions més. Tot plegat, les retallades dels dos anys, no representen gaire més del 40% segons la versió més espanyola, i menys d’un 25% segons la versió més catalana, de l’espoli fiscal d’un sol any. O si ho voleu, les retallades previstes per l’any que ve, i que agreujaran la realitat diària de molts catalans, no representen més que el 5% de l’espoli fiscal que patim. Una fotesa, vaja. El que no és una fotesa és el 95% que encara ens sobraria, a part de no fer retallades, si Catalunya pogués disposar dels seus recursos.

Però, ai làs! La victòria del nacionalisme espanyol ha estat aconseguir que molts catalans acceptin com a normal que nosaltres hem de retallar el nostre benestar per a poder continuar finançant una Espanya que dilapida els nostres diners. Els votants del PP o del PSC saben perfectament que la seva opció s’ha negat fins ara i es continua negant a què Catalunya pugui disposar dels seus recursos, cosa que obliga a fer les retallades. I els votants de CiU saben que la seva opció brandava el tema del pacte fiscal sense cap possibilitat d’obtenir-lo, i que preferiria posar en marxa les retallades abans d’enfrontar-se a l’Estat. Si Catalunya no pot resoldre el tema de l’espoli fiscal, i la independència en seria la fórmula més eficaç i definitiva, és evident que ha d’assumir rebaixar el seu estat del benestar. I electoralment, ara per ara, guanya aquesta opció submisa d’optar per les retallades per no fer enfadar l’Estat espanyol. Serem estúpids?

Qui confia en els militars?

Quan va esclatar la revolució egípcia, el paper dels militars era més aviat fosc, almenys vist des de la distància. Inicialment, com acostuma a passar, els militars donaven tot el suport a la dictadura; de fet eren ells qui la sustentaven. I no era pas de franc, perquè a canvi d’aquest suport la dictadura els donava tota mena de privilegis. I va ser precisament per a conservar aquests privilegis que, quan van veure que anaven mal dades, que van passar per la fase de no intervenir en la repressió per acabar situant-se al costat dels revoltats.

Recordem aquelles imatges en què els manifestants es posaven al costat dels militars i els saludaven amicalment o els felicitaven pel fet de descarregar les seves armes contra ells, com havien fet fins aleshores. Des de la meva perspectiva em semblava tan insòlit com inversemblant que la gent confiés en l’exèrcit; de fet em sembla del tot inversemblant que hi hagi gent que confiï en qualsevol exèrcit. No sé si en trobaríem cap al món que el seu historial no hagi estat molt més farcit d’accions d’agressió contra el propi país o d’agressions contra l’exterior que no pas accions de defensa del propi país. Ara, a Egipte, s’han reprès les revoltes populars contra els qui de fet pretenen continuar amb els mateixos privilegis, i els mateixos mètodes, de la dictadura que es pensaven que havien enderrocat. Ben mirat, només havien canviat el cap visible de la dictadura, però no les seves conseqüències.

I és que és una pura quimera, només comprensible per l’estat de desesperació en què es devien trobar els egipcis, haver confiat amb els militars. Suposo que és una lliçó que no aprendrem mai: els exèrcits no són mai la salvació de res ni els que poden resoldre els problemes. Són el problema, aquí i arreu.

Eleccions generals. Ressaca del Duran

Deia ahir que, donat que era inevitable la majoria absoluta del PP, era millor que no necessités dels vots de CiU. D’una banda perquè això de “necessitar” és un dir; el màxim que es podia esperar era que al PP li faltessin uns quants vots que quan li convindria els aniria a buscar a CiU, i quan els convergents volguessin obtenir-ne alguna contrapartida aleshores els podia trobar en d’altres formacions polítiques. Però, de l’altra perquè amb aquesta presumpció de tenir la paella pel mànec, es corria el risc de perdre el temps intentant maniobrar amb la idea de portar algun peixet al cove, quan l’únic que té la capacitat i el poder de decidir quins peixets ens poden cedir és el PP.

El Duran ja devia començar a fer les seves càbales, amb el que podria arribar a exigir amb els seus vots. Doncs, pel que sembla, i malgrat la majoria absoluta del PP, el Duran no vol alliberar-se d’aquest condicionant i està disposat a posar-se a la disposició dels populars, encara que sigui a canvi de res o de ben poca cosa. Acaba de declarar que Rajoy no podrà prescindir del suport de CiU, que ell ha nomenat de qualitat. Lògicament, la dirigent popular Alícia Sánchez Camacho ja li ha recordat que a Madrid no el necessiten per a res, mentre que és a Catalunya on l’Artur Mas necessita del PP; cosa que tampoc seria certa si no fos perquè l’Alícia sap perfectament que CiU els preferirà d’aliats per a portar a terme polítiques neoliberals, abans d’optar per ERC que li exigiria a canvi accions de reforç i defensa de la identitat nacional.

No escarmentem, ni quan ens posen la mel a la boca i ens deixem entabanar per una situació enganyosa, ni quan la situació és diàfana del tot i som nosaltres mateixos els qui ens hem d’imaginar la situació que ens ha de portar a l’engany. Tot sembla indicar que hi ha polítics, com el Duran, que ja tenen traçat el camí i l’objectiu a perseguir, i el mantenen malgrat que la realitat els contradigui. Ell vol ser decisiu a Madrid, pensant que en podrà obtenir contrapartides; i la seva obstinació per a ser-ho, malgrat que la realitat ho fa impossible, serà ell qui cedirà les contrapartides.

Eleccions generals. Apunts d’urgència

Qualsevol resultat electoral pot tenir lectures ben diverses, totes elles vàlides i necessàries. En el cas d’aquestes eleccions espanyoles, és evident que no té res a veure el que ha passat a Catalunya i a Euskadi amb el que ha passat a Espanya. Per als espanyols, no és més que la inèrcia de l’alternança, aquesta vegada cantada; hi ha un sector important de la població espanyola que oscil·la entre PSOE i PP, i que en aquesta ocasió ha tingut en compte la pèssima gestió de la crisi feta pels socialistes; deuen haver pensat que per aplicar polítiques de dretes, tant se val que ho facin els populars que les aplicaran millor. I com sempre que s’ensorren els socialistes, una part dels desencantats se’n van cap a l’esquerra més real, la que representa IU: si l’opció de govern està perduda, tant se val votar una esquerra de veritat. Per la seva banda, l’increment d’UPyD no és més que el símptoma del nerviosisme existent a Espanya en veure com la seva sacrosanta unitat trontolla. Per tant, a Espanya, cap novetat, res que no fos més que previsible.

A Catalunya, en canvi, hi ha algunes dades significatives. D’una banda la victòria, per primera vegada en unes generals, de CiU davant dels socialistes. Això implica que ha disminuït força aquell sector de població que tradicionalment ja li anava bé votar CiU a Catalunya però que pensant en clau espanyola optava pel PSOE, encara que només fos per evitar la victòria popular, aquesta vegada inevitable. Un títol honorífic, el del liderat a Catalunya, que servirà només per a ratificar el pes de Duran i Lleida al sí de la coalició. Donat que la majoria del PP era segura, probablement és millor que CiU no sigui necessària a Madrid, si més no per no caure en la temptació del potineig pactista. Ara, CiU no tindrà ni aquesta excusa per a defensar els interessos de Catalunya: podrà escollir lliurement entre aliar-se amb els enemics de Catalunya o amb els qui voldrien anar més enllà.

ERC ha superat la revàlida del canvi de tendència i les bones maneres apuntades per la nova direcció. Perquè no es tracta de repetir els resultats del 2008, sinó d’aturar una caiguda estrepitosa que alguns auguraven que ens podria portar fins a deixar-nos fora. L’important, doncs, no era mantenir o no aquest escó per Girona sinó encarrilar el futur del partit amb uns altres aires. I això s’ha aconseguit. Un èxit completat amb l'entrada de Compromís al País Valencià. Per la seva banda, l’èxit d’Iniciativa cal buscar-lo en el mateix raonament de IU en l’àmbit estatal, a part d’una bona campanya, conduïda per un candidat creïble com era Joan Coscubiela.

La davallada socialista a Catalunya, més greu encara que al conjunt de l’Estat, té de positiu que és el sector més espanyolista del PSC, amb la Carme Chacón i la Teresa Cunillera al capdavant, el qui ha d’assumir la seva derrota. De tota manera, ja sabem que els estrategs del carrer de Nicaragua també són capaços de culpar de la derrota els més catalanistes que no hi han tingut ni art ni part. I en el cas català, la pèrdua de vots socialistes s’ha repartit entre el PP, CiU i Iniciativa.

El canvi espectacular, però, ha estat al País Basc. Amaiur es converteix en la primera força política en escons, superant el PNB i, per suposat els socialistes. Ja s’entén per què els espanyols volien impedir, amb les trampes que fos com fins ara, que aquests fossin presents a les eleccions: perquè tenen molta més representativitat que no pas els partits espanyolistes. Del nou escenari en pot sorgir una perspectiva cap a la independència molt més clara i definida que la que podríem tenir nosaltres. Se n'haurà de parlar.

I com en totes les eleccions, hi ha els aspectes més residuals: d’una banda el Senat, sense campanya pròpia, sense candidats coneguts ni donats a conèixer, i sense comptar en els mitjans de comunicació; els resultats, per obvis, eren el de menys. Els grups xenòfobs i els ultra nacionalistes espanyols han tret a Catalunya un resultat irrellevant, com era d’esperar. Tan irrellevant com ha estat el vot nul, per més que s’hagi incrementat: ja se sabia que no tenia cap interès ni cap incidència real.

Polítics, periodistes i l’ego del Cuní

Divendres, finalment, no hi va haver debat de candidats al Canal 8. Els espectadors es van quedar, doncs, sense poder tornar a veure com s’explicaven els polítics, però qui de veritat es va quedar sense debat va ser Josep Cuní. Estava encès i ferit, i amb més o menys raó va dedicar-se tot el vespre a autoerigir-se en el defensor de la Informació en majúscules i dels drets dels ciutadans a aquesta informació.

No li faltava raó, està clar. Probablement una de les mentides més sonades de la classe política és aquella que no es cansen de repetir en el sentit de voler dignificar la política i de voler acostar-la a la ciutadania. Amb els esforços que arriben a fer per aconseguir que sigui tot el contrari! La claca que es va muntar el Cuní per presentar-lo com l’heroi de la jornada tenia tota la raó quan carregava contra la classe política: la que en trenta anys ha estat incapaç d’aprovar una llei electoral catalana, senzillament perquè cadascú voldria fer-la a la mida dels seus interessos partidistes; la mateixa que es nega en rodó acceptar sistemes de llistes obertes, o com a mínim desbloquejades; la mateixa que vol un control absolut dels mitjans de comunicació durant tot l’any, però d’una manera molt més estricta en els períodes electorals, imposant un minutatge en els informatius; la mateixa que s’autoatorga ingents subvencions públiques per a poder fer costosíssimes campanyes electorals; la mateixa que té por de les consultes populars i les limita tant que esdevenen inviables o inútils; la mateixa que es permet d’incomplir les seves promeses, les electorals i les no electorals, amb la mateixa alegria que les havia fet....

No va quedar tan clar, però, entre els contertulians del Cuní, llevat d’alguna excepció, que els periodistes també hi tenen la seva part de culpa: són els periodistes que habitualment ja renuncien a informar sobre la realitat contrastada i es limiten a reproduir la visió que tenen els polítics d’aquesta realitat; són els periodistes que davant de qualsevol discurs polític n’extreuen i emfatitzen aquelles frases més altisonants, però no pas les més rigoroses i carregades de contingut; i a sobre, són els periodistes que en base a la seva pròpia tria esbiaixada, carreguen contra la classe política de no fer altra cosa que frases altisonants; són els periodistes que en campanya electoral s’avenen a passar les imatges i els talls de veu que els proporcionen els partits, renunciant a l’aplicació de criteris professionals i d’interès real per a la ciutadania, ja que la llei només els obliga a dedicar un temps determinat a cada grup; són els periodistes que normalment sobrevaloren les formacions xenòfobes, perquè els seus esgarips són més mediàtics i rendibles; són els periodistes que sabent de la falsedat d’algunes de les afirmacions dels polítics ni tan sols es molesten a contrastar-les o a documentar-les (tasca feixuga i poc rendible per al gran públic) i en tot cas prefereixen que siguin els adversaris polítics els qui les contradiguin, sabent que probablement també ho faran amb noves mentides...

Però, enmig de la mediocritat de polítics i periodistes, sobresurt l’ego de Josep Cuní.

El darrer sospir de campanya

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És de calaix que el dia abans d’unes eleccions toca fer el darrer toc de campanya. I qualsevol que em conegui, personalment o a través dels meus escrits, sabrà de la meva adscripció a ERC i per tant que el meu vot és per a aquesta formació; i ara, amb la nova direcció i el nou rumb que sembla haver pres, ho faig amb més convenciment que mai. Dit això, no penso dedicar gaire més espai a convèncer ningú.

Ja he dit en alguna altra ocasió que, per mi, aquestes eleccions tenen una importància relativa per a Catalunya. El que de veritat importa és el que puguin fer els partits catalans aquí. Perquè la sobirania i la dignitat nacional es defensen i s’exerceixen des de les nostres institucions. El que no vol dir que, mentre els catalans estiguin convocats a dir-hi la seva, no haguem de dir-hi la nostra. Ja sabem que les promeses electorals del Partit Popular són una farsa, perquè tothom sap (votants inclosos) que un cop guanyades les eleccions farà tot allò que ara diu que no farà, i encara tindrà la barra de culpar-ne els socialistes. I que les promeses electorals de la resta de partits quedaran reduïdes al dret a picar de peus o, com diuen encertadament els d’Iniciativa “... i a sobre hem de callar?”. L’important, doncs, no és el programa que puguin aplicar els diferents partits catalans, perquè no en podran aplicar cap, sinó la visualització del suport que tenen aquestes opcions. En el cas basc, no són pas pocs els qui estan preocupats pel suport que pugui tenir Amaiur; no pas per les iniciatives que pugui emprendre a les Corts espanyoles, està clar.

D’altra banda, per més que jo tingui la meva opció i que cregui que és la més escaient de votar, també penso que mirat globalment no hi ha una sola opció vàlida per als interessos de Catalunya. Els resultats no es podran valorar en funció només de l’èxit o el fracàs d’un partit, encara que sigui el meu, sinó del panorama global que quedarà retratat a les urnes. A part que puc entendre les raons personals que poden portar algú a passar de tota la “farsa” del sistema, o a abstenir-se particularment en aquest cas, o fent el gest d’emetre un vot en blanc o posar a la papereta una estelada que no es mirarà ningú més que els membres de la mesa corresponent i que es confondran amb la resta de nuls.

Ara bé, sí que voldria puntualitzar un fet. A vegades ens sorprèn que tenint tots els arguments a favor i creient-nos investits de la veritat absoluta, no obtinguem la resposta adient de la ciutadania. Una part, però només una part, es pot explicar perquè uns compten amb tots els recursos i el suport dels grans mitjans de comunicació i altres són silenciats sistemàticament i van amb un esclop i una espardenya. Però hi ha altres explicacions plausibles. Primer, que tenint bona part de la raó les opcions que es presenten amb els missatges més redemptors no mereixen prou confiança. Tan poca que alguns, malgrat tenir el Govern de Catalunya, es poden disputar la segona posició justament amb els enemics de Catalunya; d’altres, com el meu partit, aspiren a tenir una mínima representació; i encara n’hi ha que han optat per no presentar-se perquè sabien que la visualització del pèssim resultat que traurien els faria més mal que bé. Segon, que sovint per a defensar unes idees, o millor dit uns interessos partidistes, no només s’exposen els arguments reals i positius que les sustenten, sinó que s’exagera i es distorsiona la realitat fins al punt que la conclusió del ciutadà és que la proposta que podia estar carregada de raó els mereix ben poca confiança.

I en aquest darrer cas voldria posar-hi els qui essent partidaris de presentar-se a les eleccions espanyoles, en no poder-ho aconseguir perquè no ha estat acceptada la seva proposta de coalició, intenten vendre la moto que l’adversari polític amb qui volien coalitzar-se ja no és independentista i que no val la pena presentar-s’hi. No parlo dels qui, sincerament creuen que no s’han de presentar en aquestes o en d’altres eleccions, sinó d’aquells que no podent-s’hi presentar sense posar-se en evidència, opten per estripar les cartes i preferir que es perdi el vot independentista abans que vagi a parar a la competència. Probablement, la repercussió que pugui tenir aquesta mena d’actitud serà més aviat escassa, encara que impossible de quantificar, però sí que desacredita qui la pren.

No és perquè sí, que s’ataca TV3

Ho deia quan es parlava de la immersió lingüística. Quan els partits nacionalistes espanyols, especialment el PP, van veure que no podrien liquidar-la per la via democràtica van optar per fer servir els seus peons corruptes de la Justícia. I, com a resposta, des d’aquí s’argumentava il·lusament que la immersió lingüística havia estat molt positiva, que fomentava la cohesió social, que garantia el coneixement de les dues llengües oficials... com si els jutges i els polítics espanyols no ho sabessin! Precisament, actuen contra la immersió lingüística per això: perquè veuen que ha estat positiva, perquè no ha creat conflictes, perquè garanteix el coneixement de les dues llengües.

És exactament el que està passant ara amb les amenaces contra TV3. Els qui la defensen, argumenten que és un servei públic de primera magnitud per a fomentar la llengua catalana, però també per fomentar la cultura en general, inclosa la indústria audiovisual; argumenten que ajuda poderosament a fomentar també la cohesió social i una visió de país; que la qualitat d’aquesta televisió és infinitament superior a la porqueria que ens ofereixen la majoria de les privades, a favor de les quals (i al servei de les quals) es voldria liquidar TV3. I, com en el tema de la immersió, en fan una defensa com si l’evidència irrefutable d’aquests arguments hagués de convèncer els qui fan de l’odi a Catalunya i a la seva cultura la seva principal raó de ser. El Partit Popular i la resta de partits nacionalistes espanyols proposen aprimar fins a deixar en residual la Televisió de Catalunya, precisament per tot això.

I no ens enganyem, a CiU també hi ha elements infiltrats que, simulant no renegar del tot del seu país, propugnen fer el joc amb els enemics de Catalunya, els regalen la responsabilitat de Cultura a la Diputació, proposen governs espanyols de concentració, i no els fan fàstics quan proposen atacar TV3 per tal d’afavorir les seves televisions privades; qualsevol cosa a canvi de beneficis particulars i d’ideologia favorable als poders econòmics.

Falsos governs tecnòcrates

Els “mercats” han fet la gran descoberta amb aquesta crisi. Han descobert que no els cal fer de lobby per pressionar els governs perquè legislin i governin en funció dels seus interessos; ara poden obligar, posar condicions i, quan cal, destituir i nomenar directament governs a la seva mida. És cert que van ensopegar, en part, a Islàndia, model que la majoria dels mitjans s’han cuidat prou de silenciar i d’evitar perquè no sigui una temptació a seguir per a d’altres. Però, a la resta de països, els ha sortit rodó, essent Grècia i Itàlia els darrers capítols on han aconseguit canviar els respectius governs.

Ha estat una tasca metòdica i perfectament ordenada. La crisi hauria pogut portar al llindar del col·lapse molts països alhora, però això els hauria dificultat la vampirització particularitzada i a fons. Per això han programat les crisis dels estats amb un ordre franciscà, un darrere l’altre, sense aturador però també sense encavallar-se. Els espanyols poden estar tranquils, mentre els depredadors estan ocupats amb Itàlia, però ja cal que es calcin si fan cas al seu refrany “cuando veas la barbas del vecino...”. Hores d’ara ja tothom legisla segons els seus dictats, i ni tan sols en plena campanya electoral ningú gosa dir que no s’avindrà al seu joc: no n’hi ha d’altre per jugar. O millor dit, no n’hi ha d’altre si es vol conservar el càrrec. Ho van imposar a Grècia, ho han fet també a Itàlia, i ara ja en parlen també per a l’estat espanyol: els partits polítics poden dirimir les seves diferències o la seva disputa per les cadires del poder amb unes eleccions, però al capdavall hauran de seguir les seves consignes, agradin o no als ciutadans. I per a fer-ho més fàcil, millor si es forma un govern dels anomenats tecnòcrates, com a Grècia o a Itàlia; així no tindran dubtes ni contradiccions ideològiques.

En cap cas, mai, els tecnòcrates no són gestors sense ideologia que actuen només per motivacions tècniques o professionals. Són els designats pels poders econòmics, aquí els “mercats”, per a executar les seves polítiques amb una ideologia molt concreta i precisa, de dreta extrema. Una dreta, a més, que té el desvergonyiment de disfressar-se d’apolítica, de tècnica i de no ideològica, perquè saben que democràticament les seves mesures serien rebutjades de ple, i les conseqüències són tan nocives i greus per al conjunt de la població que no les assumiria cap partit per pròpia iniciativa.

Independència exprés...i per què no?

Ara fa un any, aquella direcció d’Esquerra que no sabia on tenia el nord estava nerviosa perquè es veia venir el daltabaix i no se’n sabia avenir que una nova força política com Solidaritat sorgís amb empenta. Aleshores, amb més ressentiment que voluntat d’anàlisi i de comprendre la realitat, acusava els solidaris amb aquella absurda història de la independència exprés. Era una manera de ridiculitzar el grup que aleshores liderava Joan Laporta, titllant-lo de bufanúvols.

És evident que un procés d’independència és quelcom molt complex que no es pot frivolitzar. Per entendre’ns, és molt més complicat que trobar la fórmula per a sortir de la crisi; no es tracta de gestionar l’actual situació, per difícil que sigui, sinó de crear-ne una de nova. Per això, quan es parlava de la independència exprés es venia a dir que els qui la proposaven eren una colla d’inconscients que no sabien el que tenien entre mans. Però la realitat és que Solidaritat no proposava la independència per al mes següent, sinó que exposava el fet que el pas fonamental per a assolir-la era disposar de la majoria social suficient. A partir d’aquesta majoria, i de fer-la valdre democràticament, la independència era perfectament possible, a l’abast de la mà; el que no suposa que sigui una feina fàcil ni senzilla, sinó una ingent tasca de construcció de les infraestructures d’Estat. Afortunadament, la nova ERC ja té assumit que el plantejament de Solidaritat no era gens descabellat. De fet, és el plantejament que sempre havia defensat el partit republicà: cal avançar cap a la majoria social favorable a la independència, i un cop hi sigui ja només és qüestió de posar-la sobre la taula, votar-la a les institucions, referendar-la democràticament i tirar endavant en la creació d’un nou marc legal sobirà.

Bé, segons totes les enquestes, aquesta majoria social favorable a la independència ja hi és. Una majoria, a més, que es veuria incrementada en gran mesura si veiés que les seves institucions i els seus polítics també li fan costat. Avui, la independència exprés no és cap utopia, a no ser que considerem una utopia que CiU i el Govern de la Generalitat tinguin, ara o en un termini relativament breu, el coratge i la dignitat nacional d’atendre el que diu i reclama aquesta majoria social. En aquests moments, CiU és més responsable del fre al procés cap a la independència que de l’impuls cap a noves cotes de sobirania.

Presumpció d’innocència, però...

Els espectadors i els lectors de mitjans de comunicació escrita no tenen, o no tenim, massa elements de judici quan se’ns anuncia un possible cas de corrupció. Podem reproduir o fer referència a la font d’informació, però sabent que cada font ens donarà la versió que li interessi. I de la mateixa manera que una gran estafa es pot maquillar amb allò que alguns anomenen enginyeria financera o fiscal, també una lleugera irregularitat formal es pot presentar com un enorme desfalc. I, si al darrere hi ha interessos polítics, a favor o en contra, encara ens hauríem de malfiar més.

Quan tots els mitjans es van fer ressò de la possible implicació d’un tal Iñaki Undangarín en els casos de corrupció del Partit Popular a les Illes Balears, vaig pensar que difícilment haurien llançat la notícia sense una bona fonamentació. És cert que alguns parlaven amb cautela d’una societat que havia estat presidida pel gendre de la monarquia, però d’altres el col·locaven a títol personal al centre de la trama i donaven xifres concretes de l’abast de l’estafa. I tampoc es tractava de mitjans alternatius o molt radicals, sinó dels mitjans més comuns, moderats i reputats, públics i privats. A partir d’aquí, tots els desmentiments, silencis i exculpacions no poden sonar sinó a una extensió més de la conxorxa que arriba (res d’extraordinari, tanmateix) a les esferes judicials. Està clar, en aquest cas, com en tants altres, no tenim pas més elements de judici que els que ens transmeten els mitjans. Però sí que, a part de la credibilitat que ens poden merèixer els mitjans, hi ha uns elements racionals i de sentit comú que ens haurien d’alertar d’entrada.

Segons la premsa, el cas Undargarín aniria relacionat, entre altres temes, amb unes factures milionàries per a l’organització de congressos. Ja es veu que per a l’organització d’un congrés, ni que siguin del Partit Popular o del Govern Balear que controlaven, no es poden remenar aquestes xifres. Quelcom de semblant passa quan la Sindicatura de Comptes diu que troba irregularitats en els ajuts relacionats amb el Memorial Democràtic de l'anterior Govern. Es citen 180.000 euros per a l’empresa que va “col·laborar en l’assessorament de l’elaboració de les bases i les convocatòries”; una cosa que qualsevol funcionari podria fer en un parell d’hores, no pas més.

Qui protegeix la indecència xenòfoba?

No sé si algú en sap l’explicació; però jo no he entès mai per què els grans mitjans de comunicació van donar des de bon començament, i han continuat fins ara, un suport desmesurat a un individu tan mediocre i mesquí com és el dirigent de la Plataforma xenòfoba i ultradretana. Com a bon militant neonazi, a ell ja li va bé que aquests mitjans de comunicació el posin a les portades i en grans titulars, encara que sigui per simular que se l’està criticant. Perquè és evident que els responsables d’aquests mitjans saben perfectament que a aquesta mena d’individus ja els va bé aparèixer com a víctimes del sistema que ells volen combatre.

Tothom li donava un protagonisme molt superior, per suposat, al que es mereixia des del punt de vista ètic; però també molt superior al que li corresponia pel nivell de representació institucional obtingut. En les darreres eleccions, per exemple, se li donava molt més relleu i publicitat que a la CUP que tenia més regidors arreu del país; es feia trampa, doncs, als pincipis ètics i professionals per tal d’afavorir aquest grup violent i racista. L’única explicació era que aquesta mena d’individus i aquesta mena de propostes esdevenen un bon reclam publicitari per a les vendes i per a l’audiència; i per a l’audiència, tot.

Però heus ací que un escàndol familiar, de violència domèstica, ha afectat directament el dirigent vigatà de la Plataforma X Catalunya. Aquesta mena de casos provoquen un rebuig general de la societat. Però una vegada més, sospitosament, s’ha fet una excepció a favor de Josep Anglada. Si això hagués passat a qualsevol altre politic, hi hauria hagut un linxament general, sense contemplacions. Però, no. En aquest cas, la majoria dels mitjans de comunicació han encobert el delicte que hauria suposat un escàndol molt perjudicial per als xenòfobs; i en aquest cas no era ni tan sols per la indecent contrapartida d’obtenir benefici de vendes o d’audiència.

El corredor Mediterrani o la cançó de l’enfadós

Porten molt de temps donant voltes amb el corredor del Mediterrani. Des d’un punt de vista estrictament espanyol no hi ha dubte que és l’opció més viable i més rendible per al desenvolupament econòmic de l’Estat. Però el Govern espanyol, l’actual, l’anterior i el que vindrà, no ho té tan clar. No és que siguin curts de gambals ni que no vegin el que veu tothom, sinó que ells s’han adonat que, en aquest cas, l’interès d’Espanya resulta que coincideix amb l’interès de Catalunya. I això els subleva.

Durant els darrers anys, tot i que tots els informes tècnics, d’aquí i d’Europa, indicaven clarament que el corredor del Mediterrani havia de ser l’eix prioritari, el govern espanyol, el de Zapatero i de la Chacon, han anat provant de posar-hi tots els pals a les rodes. Com que la seva proposta alternativa d’inventar-se una via a través del Pririneu central, que de fet han mantingut fins al darrer moment, era absolutament descabellada i ningú se la prendria seriosament, han seguit l’estratagema de presentar-les totes alhora. Ja saben que la Unió europea només en finançarà una, però així poden aigualir la proposta del corredor del Mediterrani, i quan els convingui podran desviar recursos europeus cap a aquesta seva bogeria de foradar el Pirineu. I com que malgrat ells la Unió europea ha optat per la proposta més racional, finalment s’han tret de la màniga la genial idea de fer passar el corredor del Mediterrani per Madrid. Ara, a més, en plena campanya electoral tots intenten fer veure que ells han treballat des del principi a favor del corredor del Mediterrani; si hagués estat així, no haurien calgut tants anys de discussions i de dubtes.

Pero la barra més impressionant és la del candidat socialista per Tarragona Francesc Vallès, quan per demostrar que el PSC-PSOE sempre ha estat a favor del corredor del Mediterrani ha afirmat que ja n’hi ha una part de fet, obra naturalment del seu Govern. I és que probablement, per ells, i pitjor encara pel Partit Popular, el corredor del Mediterrani pot ser això: absolutament res. Em recorda un pamflet que va editar el PSC, quan Montilla optava a la Presidència de la Generalitat per primera vegada. El pamflet electoral es titulava “Feina feta”, i un dels punts que hi figuraven era una imaginària “línia ferroviària transversal Lleida-Girona”.

Enemics, adversaris i contrincants

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En política és molt important, o ho hauria de ser, saber distingir entre un enemic, un adversari o un contrincant; en el benentès que la precisió d’aquestes termes tampoc es pot prendre al peu de la lletra. Massa sovint, dóna la impressió que cada partit està lluitant en solitari contra la resta; o com si aquesta resta fos una amenaça homogènia de la qual hom vol deslliurar-se.

Tenen raó els socialistes quan afirmen que, per a Catalunya, no és igual el PP que el PSOE. Tan cert com que no és igual, com pretenen els socialistes, la dreta representada pels populars o la representada per CiU. En el panorama global de les forces polítiques trobaríem una gradació constant amb fronteres difícils de definir, però amb singularitats indiscutibles per a cada nucli dirigent. I aquest és el doble error: d’una banda, pretendre veure barreres insalvables i abismals entre el propi partit i la resta, i de l’altra no distingir les diferències existents al sí d’aquesta resta.

A les files atomitzades de l’independentisme se senten sovint veus escandalitzades pel fet que no s’assoleixi una unitat de les diferents formacions, però alhora, i sovint des dels mateixos sectors, es poden escoltar les crítiques i les desqualificacions més sagnants, normalment injustes, oblidant qui és el veritable enemic. Naturalment que seria bo que hi hagués més unitat independentista, tot i que convé sempre que hi hagi formacions independentistes de les diferents ideologies; però tampoc passa res que no hi sigui, si s’entén que aquells amb qui no ens hem pogut posar d’acord no són els nostres enemics, sinó companys de viatge que de moment caminen en paral·lel però que algun dia confluirem. I ja no diguem quan, en el moment que, ni que sigui parcialment, es comença a forjar una certa unitat d’acció, des de les mateixes files independentistes hi ha qui no s’està d’intentar dinamitar-ho, retraient als uns o als altres els errors comesos amb anterioritat, recordant les sortides de to desqualificadores que segurament s’havien llançat entre ells els qui ara es reagrupen, o posant com a handicap insalvable la presència de determinats dirigents.

No és cert, al meu entendre, que aquestes eleccions siguin tan transcendentals com diuen alguns, perquè el resultat espanyol està cantat i l’únic que resta és saber quin paper o quina força hi tindran els partits que defensen els interessos de Catalunya. És important treure bons resultats, però no pel que podran fer allà sinó pel que vulguem fer aquí.

Entenc que hi hagi qui opti per dir que no val la pena anar a votar o que és millor emetre un vot nul en senyal de protesta. Em costa d’entendre, però, si això ho diu qui en el cas que n’hagués tingut la possibilitat el seu grup hagués estat present en aquests comicis; és a dir, algú que ja veia la importància de tenir una força independentista a les Corts espanyoles, però que en no ser possible la seva prefereix que no n’hi hagi cap.

El dia 20 de novembre, l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul no passaran de ser una anècdota a peu de pàgina, que a més ningú es podrà atribuir en exclusiva. El que es visualitzarà són els suports que tenen les diferents opcions polítiques, entre les quals cal tenir ben clar que n’hi ha que són clarament enemigues i hostils al país, n’hi que poden tenir pantejaments massa curts o erronis al nostre entendre, d’altres que anant en la bona direcció potser no ens acaben de fer el pes, i per alguns exactament aquella que creiem que va en la direcció adequada.

En la mesura que els enemics es consolidin al país, voldrà dir que estem perdent la partida; i en la mesura que una majoria de la societat continuï creient en forces polítiques decidides a defensar els interessos nacionals, encara que sigui amb estratègies i fins i tot amb objectius no coincidents, podrem creure que tenim possibilitats, aquí, d’emprendre el camí de decidir el nostre futur.

Seria un desastre per a l’independentisme que CiU patís una severa derrota, encara que una part (perquè segur que només seria una petita part) de la desfeta l’aprofités ERC. Com seria un desastre, no només per a l’independentisme sinó també per a l’estratègia convergent de conformar-se de moment amb el pacte fiscal, que ERC-Rcat no tragués un resultat digne que confirmés l’aturada de la sagnia que ha patit en les darreres confrontacions electorals.

No ens confonguem. Catalunya té uns enemics declarats que volen destruir-la, bombardejar-la si poguessin. Té sectors que al nostre entendre s’equivoquen volent trobar l’impossible encaix i reconeixement a Espanya; però fins i tot creient que perjudiquen greument el país, no són els nostres enemics. I hi ha diferents opcions, amb estratègies divergents si voleu, que opten per la defensa dels interessos nacionals, que no són ni enemics ni adversaris.

La difícil renovació d’ERC

No s’ha de ser massa perspicaç per percebre un canvi important en el discurs d’ERC. Els qui, com jo mateix, havíem estat molt crítics amb una direcció que ens semblava erràtica, sense nord, i que oblidava els principis i objectius fonamentals del partit, ara respirem molt més tranquils i esperançats. Està clar que ens matenim amatents per veure si realment es consolida aquesta nova línia, però creiem que cal donar a la nova direcció un vot de confiança. De moment, tot sembla indicar que la confiança és justificada.

Però tampoc podem ser tan il·lusos com per creure que el camí serà tan planer. Hi ha, és cert, la vella guàrdia que encara es manté ocupant llocs de responsabilitat al partit; tot i que jo voldria creure que, encara que no gosin reconèixer-ho, ja s’han adonat del seu error i no posaran massa entrebancs a la nova direcció. Hi ha també sectors de l’entorn independentista que no ho posarà, o no ho està posant gens fàcil. D’una banda, els qui van marxar del partit per discrepàncies amb l’anterior direcció, i que ara ja no tindrien els motius per a mantenir-se’n al marge, no és fàcil que refacin el camí. Els qui, com Solidaritat, han reixit a crear una nova marca independentista lògicament voldran conntinuar pel seu compte, i sovint tenint en ERC el contrincant a batre perquè és el més directe competidor; i els qui com Reagrupament no van tenir l’èxit esperat en solitari, tampoc acceptaran tan fàcilment retornar a la casa mare, o com a mínim intentaran poder-ho fer, ben legítimament, amb prou força i reconeixement. Entre uns i altres hi pot haver també molt de ressentiment i d’orgull que impideixi afrontar la confluència dels independentistes amb racionalitat i pensant només en l’interès del país.

Resta, encara, un sector d’intel·lectuals i opinadors que tenen molta influència en els diversos col·lectius independentistes. I aquí trobarem posicionaments sovint contraposats, però que tenen en comú el no voler veure un futur amb un mínim d’optimisme i posar tots els pals a les rodes. Des d’un Víctor Alexandre que sembla que no vulgui creure amb la nova ERC mentre hi hagi elements de l’anterior direcció, als qui es van escandalitzar per no haver arribat a un acord entre ERC i Solidaritat de manera que prefereixen que el vot independentista no se l’endugui ningú abans que el seu rival, a un Serrahima que qüestiona l’acostament d’ERC i Reagrupament basant-se en les desqualificacions que s’havien llançat mútuament en el moment de la separació. Tant si es fan passes com si no, sempre hi haurà que mirarà de veure-hi l’aspecte més negatiu, tant si és per la manca d’unitat com si és perquè la unitat implica sempre renúncies.

Jo opto per l'esperança i per donar suport a aquesta nova ERC, votant a les properes eleccions.

Vaga de metges?

La Generalitat està buscant sota les pedres (encara que no de totes les pedres, està clar) per estalviar com sigui i intentar que li quadrin els números. Això, a la sanitat té una repercussió important en la població que veu com es tornen a allargar exageradament les llistes d’espera, i es redueixen els serveis. El Govern en diu racionalització, cosa que és certa en alguns casos, però que no ho és de cap de les maneres en d’altres en què s’incrementa el risc de no poder atendre a temps o amb els mitjans adequats.

Hi ha estalvis reals, si amb les mesures preses representa que uns determinats serveis es poden prestar amb menys mitjans; però hi ha estalvis ficticis en la mesura que es tracta d’ajornar les actuacions sanitàries. Tancant quiròfans, alentint les intervencions mèdiques o inventant-se jornades festives el que es fa és només allargar les llistes d’espera. Però se suposa que, tret dels que es morin en aquest període d’espera, un dia o altre necessitaran i faran ús dels serveis sanitaris. Per tant, l’estalvi no és més que un ajornament que implicarà que més endavant algú haurà de fer l’esforç de recuperar el temps perdut. Són diners prestats que tenen un sostre, i que al capdavall s’hauran de tornar. Amb tot, en motiu del pont del Pilar, el Departament de Sanitat va decidir seguir amb aquesta política d’estalvi declarant el dia festiu; no era gran cosa, però un dia de menys d’activitat sanitària representava un grapat d’euros.

I ara els metges, no sabem si per protestar o per solidaritzar-se amb el Departament, volen declarar un parell més de dies festius, en forma de vaga. Boris Ruiz es deu fregar les mans: dos dies més d’estalvi, perquè no hi haurà activitat i, a més, podrà descomptar-los la part proporcional en la nòmina. I és que els temps han canviat; i el que abans era una eina de la classe treballadora ara pot ser una excusa per a defensar privilegis gremials o per a potenciar les mesures governamentals.

L'engany de la publicitat electoral

Una campanya electoral no és pas tan diferent a una campanya publicitària qualsevol. Es tracta de vendre un producte, i per a fer-ho no s’hi escatimen ni esforços ni estratagemes. No es pot anunciar, per exemple, un sabó del qual no es digui que renta millor que cap altre i que treu les taques més irresistibles. Igualment, els polítics han de fer promeses de tota mena per demostrar, o millor dit per fer creure, que només ells poden resoldre’ns els problemes quotidians. Quan en un espot publicitari s’exagera l’efecte del producte, se sobreentén que ens ho hem de prendre en to de broma, com a gag humorístic.

I aquí és on hi ha la gran diferència amb els discursos polítics, que per més estirabots i sortides histriòniques que vomitin, sempre ho fan amb aquell aplom de qui pensa que està dient quelcom sensat i creïble. Sembla clar que hi ha una part important de l’electorat que deixarà de votar PSOE per votar PP, en l’àmbit espanyol; un pas que tampoc és tan gran, en la mesura que populars i socialistes es veuen obligats a fer polítiques molt semblants en el camp de l’economia. Així, mentre els candidats socialistes inenten fer-nos creure que l’Estat del benestar no s’ha començat a desmantellar, encara, sinó que ho farà a partir d’ara, els populars es presenten com els salvadors de la pàtria (la dels espanyols) que ens han de treure del pou on ens han ficat les esquerres. El mateix discurs, calcat, que poden fer a Itàlia on l’esquerra acusa la dreta de Berlusconi d’haver-los portat al llindà del desastre. I és que tothom sap que la crisi, en esclatar, no va fer distincions de dretes i d’esquerres; igualment, quan s’iniciï la recuperació arreu d’Europa, els països se’n sortiran més o menys, també al marge de la ideologia dels seus governants.

El que sí que de veritat ha fet que en alguns països la crisi hagi afectat més o menys que en d’altres, és la seva sobirania i la seva capacitat de decidir sobre el seu futur. Quan Grècia s’ha posat en mans d’Europa, de qui ja en tenia una gran dependència, s’ha ensorrat completament; en canvi, Islàndia va buscar la seva pròpia sortida, i se n’està sortint força millor. I en l’àmbit de l’Estat, no hi ha cap diferències entre les comunitats autònomes governades per socialistes o per populars, però sí que n’hi ha en relació a aquelles comunitats que tenen un Concert econòmic, i per tant una sobirania fiscal important. Però és igual; en campanya electoral no interessa ni la realitat ni la credibilitat de les promeses. De la mateixa manera que acabem comprant un detergent sabent que no podem esperar-ne el que ens diuen en la publicitat, també la gent votarà convençuda que tot seguirà més o menys igual.