Retallades, o què?

El Govern anuncia noves retallades. No podíem pas esperar cap altra cosa: les polítiques que s’estan seguint tenen l’objectiu de destruir llocs de treball, de crear precarietat i inestabilitat i per tant reduir el consum, incrementar la crisi de les petites i mitjanes empreses, i per tant reduir els ingressos de l’administració. El que guanyem d’una banda amb les retallades ho perdem amb l’empobriment general del país. És un cercle viciós sense fi, mentre qui té els ressorts del poder no decideixi fer un gir radical. Diuen els historiadors de l’economia que mai les polítiques d’austeritat han donat resultats positius, que sempre han empitjorat la situació fins al punt que algú s’adona que el desastre pot arribar a afectar també als poderosos, i aleshores s’inicia un canvi de rumb. Anem pel camí.

I, tractant-se d’un Govern, el català, que té un pressupost molt finalista amb un percentatge altíssim de les seves despeses destinades a sanitat, educació i serveis socials, és evident que les retallades han de ser en aquests sectors. Afirmar que es podrien retallar d’altres partides, com fan els nacionalistes espanyols que voldrien eliminar tot el que sigui suport a la llengua, a la cultura i a les mínimes estructures de país, o com fan des d’altres sectors de l’esquerra adduint que hi ha despeses supèrflues o que es podrien obtenir més ingressos, és pura demagògia i enganyar el personal. Perquè la resta de partides d’on es podria estalviar representa un import molt minso, en comparació amb el que s’ha de retallar. L’esquerra, des d’ERC fins a IC-V, abans parlava de la necessitat de recuperar l’impost de successions, de crear nous impostos com el de la banca, i a part que el Govern espanyol ho ha boicotejat perquè està interessat en què Catalunya no pugui complir amb el dèficit imposat, tot plegat no arribava a cobrir ni la meitat del que calia.

Ens podem oposar, i ens oposem, a les retallades, naturalment. Però algú hauria d’aportar alternatives. Les retallades ens vénen imposades des d’Europa i incrementades per la intervenció malèvola de l’Estat. Fins i tot optant pel sobiranisme de la via ràpida, com propugnen molts i sembla que el Govern espanyol també vulgui forçar, el problema del pressupost per aquest any hi seria igual. Perquè, es poden preparar les lleis de consulta que es vulgui i fins i tot fer una declaració unilateral d’Independència des del Parlament de Catalunya, però el Govern ha de pagar les nòmines i les despeses corrents de cada mes i, de moment, té les aixetes del crèdit tancades. A part de queixar-nos, algú hauria d’aportar solucions.

Ni una ombra de sospita

És possible, i perfectament plausible, que molts pensin que des de les estructures de l’Estat s’estan utilitzant tots els mecanismes que tenen al seu abast per fer fracassar el procés sobiranista. I em refereixo, ara, a la policia, als serveis d’intel·ligència, als inspectors d’hisenda, etc que estarien furgant a tort i a dret per trobar qualsevol escletxa per on poder-se agafar. De fet, sense haver-hi aquesta urgència política d’ara, és ben sabut que a Catalunya sempre hi ha moltes més inspeccions fiscals que a cap altre lloc de l’Estat. Ens hem de fer pagues que ells utilitzaran totes les seves armes, inclosa la guerra bruta.

I bé, això, que penso que és perfectament denunciable, no pot servir de justificació per als qui realment estan en fals, per als qui realment han comès algun tipus de delicte, han abusat del seu càrrec o tenen quelcom per amagar. Perquè no hi ha dia que no apareguin nous casos de corrupció. I això que en un polític espanyol pot representar, a tot estirar, la fi de la seva carrera política, aquí pot esdevenir un escull important per al procés de transició nacional. Ja sé que si fem un cop d’ull al diccionari de la corrupció, sense que aquest sigui complet ni de tros, trobarem que el Partit Popular arriba als 240 casos d’imputacions per corrupció, el PSOE 125, als quals podríem afegir els 18 del PSC, mentre que a CiU en tenen 21. La diferència és força escandalosa, però a nivell mediàtic i per suposat als mitjans espanyols, poden presentar Catalunya com el gran focus de corrupció, i això pot anar calant entre la gent fins a pensar que no hi ha ningú que sigui fiable, ni els de casa nostra. I si algú s’entreté a veure què hi ha darrer d’aquestes xifres, s’adonarà que el PP no només guanya numèricament, sinó que el volum i la gravetat dels fets que s’imputen a militants i alts càrrec del PP són força més greus que els de la resta.

Però és igual. Ells són perfectament conscients que si poden explotar el tema al màxim, pot ser una bona arma per a desacreditar el procés sobiranista. Per això, cal que en siguin ben conscients també els nostres polítics; i a la més mínima sospita, cal retirar-se immediatament si és que la seva acció política tenia com a objectiu estar al servei del país. No es tracta, ara, de si ha de prevaldre o no la presumpció d’innocència, sinó de si ha de prevaldre o no el servei al país. I ara el que el país menys necessita és veure’s permanentment sota la sospita de la corrupció.

Senzillament, em repugnen

Fins que no els posen els cadàvers a la porta, aquesta gentussa no reacciona. El Partit Popular estava decidit, ja ho havia anunciat, a rebutjar la ILP sobre els desnonaments, d’acord amb els interessos particulars dels seus amics i conscients de la dramàtica injustícia que suposa el manteniment de l’actual situació. Van caldre dos morts més perquè canviessin el sentit del seu vot. No pas perquè els importessin els morts, ni aquests ni els anteriors, sinó per la mala imatge que hagués donat haver-s’hi oposat quan els cadàvers encara eren calents. Després, en el tràmit parlamentari, ja es cuidaran de tornar les coses al seu lloc, si ningú més té la mala pensada i la inoportunitat de llançar-se del balcó just en el moment de la votació.

Devien estar molt contrariats per no poder satisfer a la primera els desitjos dels banquers, que el President del Congrés perdés els estreps a mitja sessió. Jesús Posada, com un Tejero qualsevol, va deixar anar un més que perceptible “Que los echen, conyo!”, per fer callar els membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a la tribuna d’invitats. I és que el nivell humà i cultural d’aquesta trepa no dóna per més. I això que, de fet, l’aprovació del Congrés no representava altra cosa que donar llum verda perquè la iniciativa popular iniciés el tràmit parlamentari i que per tant es discutís com a mínim en Comissió. La votació no implicava mostrar l’acord o no al contingut, sinó simplement permetre que se’n pogués parlar a la Cambra. Amb tot, la votació a contracor els aigualia la festa, ells que estaven tan eufòrics per haver permès, aquesta vegada sí que amb ple convenciment, una altra iniciativa popular que proposa que la tortura dels animals sigui considerada un “bé d’interès cultural”.

Si no fos perquè la podridura del partit es fa evident a tots els nivells, costaria de creure que hi pugui haver tanta indecència. Els partidaris de la defensa dels animals, espanyols o catalans, tenen un motiu més per reclamar la independència. Em faria vergonya pertànyer a un país que és capaç de castigar la cultura amb increments desorbitats d’impostos i reduccions dràstiques de les subvencions, però que manté l’IVA reduït per als toros i unes subvencions milionàries, i a més encara té el desvergonyiment de voler declarar-los “bé d’interès cultural”. Simplement em produeixen fàstic. 

Renúncia per responsabilitat?

La diplomàcia és l’art de saber conduir les relacions entre estats, entre institucions o entre governs. Però en general també s’empra el terme com a sinònim de tacte o d’habilitat en tot tipus de relació. És una manera de dir les coses subtilment perquè ningú pugui sentir-se ferit ni menystingut, i que fins i tot els retrets quedin dissimulats en un formulari de bones maneres. La diplomàcia és necessària en moltes situacions, i no només en la política d’estats, però portada a l’extrem pot esdevenir del tot inútil perquè, enmig de tanta faramalla formal, no s'aconsegueix fer arribar el missatge a l’interessat.

És el que sembla que està fent la majoria dels mitjans de comunicació i de personalitats rellevants de tots els àmbits que s’han manifestat a rel de la renúncia del Papa Benet XVI. D’entrada, em sembla exagerat el relleu que se li ha donat al fet en sí, per més que es tracti del cap espiritual de molts milions de persones, donat que la incidència real en la nostra societat és molt minsa. Igual com passa quan es mor algú, moment en què tots acostumem a exercir la diplomàcia, tothom s’ha abocat en elogis a aquest Papa, tant per la seva gestió com a Pontífex com per la decisió presa de deixar el càrrec. L’Església, no pas per casualitat, utilitza sempre un llenguatge pompós, ambigu, gairebé eteri, com a expressió màxima de la diplomàcia més inútil que no acaba de dir res. I si algú vol resumir tots aquests anys de pontificat, li costarà fer-ne cap concreció, i segurament no podrà evitar fer al·lusió que ha estat en aquest període que s’ha destapat tot el tema de la pederàstia que ell mateix havia procurat encobrir abans d’arribar a posar-se la tiara. No s’ha avançat gens en temes com la presència de la dona al sí de l’Església i ben poc en el que s’anomena diàleg interreligiós, amb relliscada de Benet XVI inclosa que podia haver exaltat les comunitats musulmanes.

La tradició de l’Església era que els papes no renunciaven mai i es mantenien al càrrec fins a la mort; el cas de l’anterior Papa va arribar a extrems de patetisme gairebé inhumà. Ara resulta que tothom es desfà en elogis perquè Benet XVI ha entès que no podia continuar exercint de Cap de l’Església catòlica si no es trobava en plenes facultats físiques. Alguns parlen d’un gran exercici de responsabilitat i de generositat, el que equival a dir que els anteriors, i especialment Joan Pau II, havia fet exactament el contrari. Diplomàticament, la majoria passen per alt que la seva renúncia deu tenir molt més a veure en els escàndols interns del Vaticà, en les conxorxes i intrigues entre la cúria cardenalícia, de la qual en va sorgir només una punta amb l’afer de les filtracions del seu majordom. Amb tanta diplomàcia informativa, ningú ens explica realment per què Benet XVI s’ha vist forçat a la renúncia.

Donant pistes als unionistes

Els unionistes no les tenen totes. Per més que diguin que ells ja controlen el tema legal, i que no permetran cap acció que no s’ajusti a la seva Constitució, el cert és que no ho acaben de veure massa clar, sobretot quan s’adonen que la societat catalana, inclosos aquells sectors que podien semblar més reticents al sobiranisme, està vivint amb una certa normalitat tot el procés i seguint els passos sense perdre els estreps. En tot cas, podríem donar algunes pistes als unionistes per tal d’evitar el desastre que segons ells representaria el desmembrament d’Espanya.

D’una banda, els espanyols sempre ens recriminen que els catalans som rondinaires, que sempre ens fem la víctima, que tot el dia estem exigint privilegis, i en definitiva que som un corcó per a Espanya. I de l’altra, ens adverteixen que la independència seria un desastre absolut, que Catalunya no seria viable sense Espanya, que s’ensorraria l’economia, que no ens voldria ningú, etc, etc. Per tant, una proposta o suggeriment que els podríem fer seria una jugada mestra que els resoldria els dos temes alhora. Només caldria que, sense més dilació, accedissin a què Catalunya esdevingués un estat independent. Segons els seus càlculs, les seves anàlisis i els seus pronòstics Catalunya es trobaria sola, abandonada d’Europa, sense inversions estrangeres, i les existents voldrien marxar-ne, l’economia cauria per terra, no es podria mantenir ni el mínim estat del benestar que encara queda... un desastre total que provocaria la reacció per ells desitjada. Els catalans, desencantats de la independència demanarien clemència a l’Estat espanyol per tal que ens readmetés com una regió més, amb el compromís de no fer més reclamacions ni rondinar pel tracte rebut: qualsevol cosa seria millor que el “no-res” que deia Mariano Rajoy o diu la Camacho.

Sembla que la proposta s’ajusta perfectament a la seva lògica. A no ser que la seva lògica no fos tal; que tots els mals auguris que ens pronostiquen si assolim la independència, en realitat no són més que els seus desitjos; que tots els estudis determinen que són els estats de mida mitjana-petita els qui millor poden afrontar les situacions de crisi; que potser ja saben que pràcticament mai cap país que s’ha segregat d’un Estat no ha volgut reincorporar-s’hi... O potser, que el pitjor dels desastres imaginables no seria tan greu com el que patim quedant-nos dins d’Espanya.

La realitat existeix, malgrat ells

La vice presidenta i portaveu del Govern espanyol, la Soraya Saenz de Santamaria, ho tenia molt clar quan presentava als mitjans de comunicació la decisió de recórrer davant del Constitucional la resolució sobiranista del Parlament de Catalunya. El seu discurs es fonamentava en els mateixos arguments que dies enrere donava l’Alejo Vidal Quadras: La resolució sobiranista del Parlament legitima el procés secessionista.

El que passa és que l’Alejo concloïa que, essent així, el que calia era evitar que la resolució arribés al Ple del Parlament i que fos aprovada. És el mateix argument del franquisme: si es limita la llibertat d’expressió i de manifestació no es posa en evidència quina és la voluntat del poble, i per tant no cal tenir-la en compte. Però, està clar, un cop això ja s’ha produït, amb la gran manifestació de l’11 de setembre, amb les eleccions del 25 de novembre amb una àmplia majoria partidària del dret a decidir i amb la resolució sobiranista del nou Parlament sorgit de les urnes, la proposta del Govern espanyol de portar-la al Tribunal Constitucional és entre surrealista i kafkiana. El TC, d’acord amb la ideologia de partit dels seus membres, pot resoldre que aquella resolució no s’ajusta al text Constitucional, com també ho podria dir d’una resolució a favor de les seleccions esportives nacionals, o del mateix dret a l’autodeterminació com ja ha fet en anteriors ocasions el Parlament de Catalunya. Però, ben mirat, què anul·laria la sentència del TC? Perquè la resolució no és cap llei que pugui entrar o no en vigor en funció de la decisió política del TC.

L’argument de la Soraya era que anul·lant la resolució que expressa el reconeixement de la sobirania del poble català, ja quedava avortat el procés perquè amb la sentència desfavorable del TC formalment seria com si el Parlament de Catalunya no hagués fet aquella votació i, per tant, com si tampoc hi hagués a Catalunya cap voluntat majoritària, expressada democràticament, a favor de la sobirania del poble català. A Kafka encara li ballaria el cap. Algú els hauria de dir que la realitat existeix encara que ells sentenciïn en contra.

Barcelona, una capitalitat capital

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Hi pot haver alguna excepció, com l’alemanya, però en general tots els països tenen una capital que és molt més que la principal ciutat en nombre d’habitants, o molt més que el lloc on es concentren les grans institucions del país. És també un símbol amb el qual s’identifiquen tots els connacionals. Així, quan la gent parla del Govern de Madrid, de París o de Moscou es refereix normalment al Govern del país d’on és capital la ciutat, i no pas a la seva administració local o regional.

En el nostre cas, és cert que des de comarques sovint es planteja el greuge del centralisme barceloní, però també ho és que per a qualsevol projecte de caràcter nacional és indispensable disposar d’una capitalitat forta. Una capital, a més, amb vocació de ser-ho, de representar el conjunt del país. Els socialistes, per exemple, van intentar sempre minimitzar i amagar el paper de Barcelona com a capital catalana, i pretenien presentar-la simplement com una gran ciutat que podia i havia de tenir un tracte similar al que tenia Madrid. Però és evident que, des d’una perspectiva espanyola, la comparació no té cap sentit. Per més que Barcelona tingui un gran atractiu econòmic o turístic, no deixa de ser per ells la principal ciutat de la perifèria, equiparable en tot cas a Sevilla, a Bilbao o a València, però molt lluny del paper de capitalitat espanyola que exerceix Madrid.

Barcelona, doncs, ni exercia de capital catalana ni podia pretendre compartir la capitalitat amb Madrid. Més aviat procuraven dissimular tota la simbologia catalana com aquella burda transformació de l’escut de la ciutat. I durant un temps també van intentar, més que res com a maniobra de distracció, inventar-se un altre espai des d’on exercir la capitalitat, com era el Mediterrani. Tampoc se’n van sortir, entre altres coses perquè des de Madrid han fet i continuaran fent tot el que estigui al seu abast per evitar el desenvolupament de la ciutat.

Probablement, ho tenen molt més clar a Madrid que a Barcelona, això de la capitalitat. Ells són conscients del perill que representa potenciar la ciutat, i per això sempre han procurat posar traves a l’aeroport del Prat, al Port de Barcelona, o a les infraestructures que li permetrien connectar millor amb Europa, com l’eix mediterrani. En canvi, els nostres governants han procurat treballar per la ciutat, però sense tenir en compte que al darrere hi havia tot un país. I val a dir que no ha canviat gaire d’ençà del nou govern municipal. Tots els canvis i tota la transformació del país, pel que fa a la seva consciència nacional, s’ha fet al marge de la seva capital. Barcelona només ha seguit quan arreu de la nostra geografia la flama ja era ben encesa.

Ja és bo que l’Ajuntament de Barcelona hagi aprovat una moció de suport a la declaració sobiranista del Parlament. Però el Govern de la ciutat hauria d’anar més enllà. Si durant molts anys els socialistes van utilitzar el Govern de la ciutat per a contrarestar el Govern de la Generalitat, ara no acabem de veure que la majoria convergent actuï de contrafort i de partenaire del Govern nacional. Potser és el trumfo gros que es reserven els cervells de tot el procés per a treure’l en el darrer moment, que també serà el més crític. Però, avui per avui, es troba a faltar el lideratge d’una capital, que ha de ser clau i definitiu en el procés de creació,d’un nou Estat.

I les querelles per difamació?

La gent, en general, té la sensació que quan es fa molt rebombori amb un tema, fins i tot encara que no estigui prou provat ni documentat, és que alguna cosa hi deu haver. I normalment deu ser així: a mi, no crec que ningú tingués l’acudit d’acusar-me de tenir comptes milionaris a Suïssa, i si algú ho fes la gent del meu entorn es posaria a riure. Jo més aviat penso que hi ha molts més corruptes que no són enxampats o que no se’n pot demostrar la seva culpabilitat, que no pas innocents acusats sense causa. Però també és cert que, sabent allò de “difama, que alguna cosa queda”, hi pot haver algun dels casos que s’han publicat darrerament que siguin absolutament falsos.

Potser per això acostumen a ser molt poc convincents les declaracions d’innocència de les persones encausades ja sigui per l’administració de la Justícia o pels mitjans de comunicació. En el primer cas, s’ha de suposar que la policia judicial, el fiscal i finalment el jutge deuen veure-hi prou indicis d’irregularitats com per tirar endavant el procés. I jo, que crec ben poc en l’administració de Justícia d’aquest país, estic convençut que aquestes investigacions i processos en moltes ocasions es promouen, s’aturen o s’acceleren en funció de l’interès polític de cada moment, sense descartar que hi pugui haver també algun sobre de sota mà. Ara bé, dubto que aquesta mateixa administració s’inventi causes del no res. Una altra cosa són els mitjans de comunicació. És relativament fàcil treure una notícia, sense cap base real, sota la influència també de les motivacions polítiques, i sobretot sense seguir la més mínima ètica professional de contrastar-la i comprovar-la. Aleshores, la persona afectada que veu el seu nom implicat, suposem que injustament, en un afer delictiu pot presentar una querella per difamació.

I ja hi tornem a ser. Per a un jutge, saber si un diari té prou fonament per a publicar una determinada notícia li és molt fàcil. Aquí no hi ha ni proves ni investigacions: o el diari aporta les fonts o les dades documentades, o al jutge només li queda valorar si el que ha publicat el diari entra dins dels límits de la llibertat d’expressió. I això no és una qüestió de mesos ni de setmanes, sinó de dies o d'hores. Si es dilata més, sabent que això pot estar condemnant una persona innocent, algú hauria de donar explicacions o algú hauria d’ampliar la llista d’imputats, ara amb personal togat.

A més de criminals, mafiosos

Ja estem acostumats als espectacles polítics, a les bronques i les desqualificacions permanents entre els partits, per acabar fent tots plegats les mateixes polítiques. Evidentment, les pujades de to que a vegades es poden sentir als hemicicles parlamentaris tenen més a veure amb l’afany de desbancar qui està al poder o d’evitar ser-ne desbancat que a diferències reals de fons. Perquè a l’hora de la veritat, a l’hora de tractar amb els veritables causants de la crisi, els especuladors, els banquers, els empresaris sense escrúpols, tothom utilitza el mateix guant blanc, les mateixes bones paraules i ajup el cap a les seves exigències.

Per això, a dreta i a esquerra, va sobtar que a les Corts espanyoles algú els cantés la canya i digués les coses pel seu nom. Era una compareixença en la Comissió d’Economia del Congrés espanyol, en què entre altres havia parlat un representant de la banca i després ho va fer la barcelonina Ada Colau, portaveu de la PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques). Havent dit una obvietat com que “les entitats financeres són les que han causat el problema i han arruïnat aquest país”, no va dubtar en qualificar de “criminal” el representant de la banca. Naturalment, la majoria dels diputats que sempre han legislat per encàrrec i en funció dels interessos de la banca i del món especulatiu, ho van trobar exagerat i fora de lloc. I és que ja està bé de tantes bones paraules, eufemismes i consideracions per la covardia a l’hora abordar els problemes des de la seva arrel. HI ha una legislació nefasta, feta premeditadament així per tal que beneficiï a uns pocs, i amb plena consciència del que això representa per a moltes persones i famílies que es troben en la desesperada situació de ser desnonats. ¿I a qui s’han d’imputar els morts que provoca aquesta situació imposada i aplaudida per la banca, com acabava de fer el que va precedir Ada Colau? És un cas semblant al d’empresaris com el Pedro Morenés, que abans de ser ministre de Defensa va ser director d’una empresa de Missils, MBDA, i Conseller d’Instalaza, empresa que entre altres fabricava les prohibides bombes de fragmentació que venia, per exemple, al Coronel Gaddafi. ¿A qui s’han d’imputar, si no, les morts que han  ocasionat? ¿O és que els hem de tractar com si fossin persones decents?

La potaveu de la PAH, Ada Colau, deia uns dies després: “M’he quedat curta en parlar de criminals: són mafiosos”. Sí, perquè el criminal comet el seu crim i fuig perquè sap que la justícia el persegueix. Ells no; ells com els pitjors mafiosos, tenen lligat i ben lligat el sistema perquè legisli a favor seu, perquè encobreixi o legalitzi els seus crims, perquè la justícia discerneixi entre els crims que produeixen sucosos beneficis i els crims comuns. Com a Rússia, es poden perseguir els crims comesos per les màfies clandestines, però no pas els que es cometen des del poder o amb la connivència del poder.

El mite de la Unió europea trontolla

Quan aquí alguns pretenen fer-nos creure que seria un drama quedar fora, temporalment, de la Unió europea, en el moment de la secessió, a Europa el tema es planteja en uns altres termes. Els països europeus que no formen part de la UE, com ara Suïssa, Noruega o Islàndia, ni els ha anat tan malament quedar-ne al marge ni es plantegen integrar-s’hi. Més aviat creix l’anomenat euroescepticisme a molts països que sí que en formen part, i en alguns fins i tot es planteja la possibilitat d’abandonar la Unió europea.

Per tant, jo més que fer aquesta mena d’afirmacions tan categòriques com “volem una Catalunya independent integrada a la Unió”, em quedaria amb el desig de tenir una Catalunya independent amb plena sobirania per a pactar el tipus de lligams que vol mantenir amb Europa. En primer lloc, perquè pot molt ben ser que Espanya, conseqüent amb el seu odi als catalans (als ciutadans en general, però també als seus empresaris, per més que estiguin afiliats a una Patronal dirigida pel PP) faci tot el possible per evitar que hi siguem; la mateixa Camacho o el Gay de Montella, com a nacionalistes espanyols donaran suport a les mesures del Govern espanyol de boicot a Catalunya i al seu teixit industrial, incloses les empreses de militants del propi partit. Però, en segon lloc, perquè la crisi actual està fent aflorar problemes que fins ara, amb una mena d’entusiasme europeista arrauxat, s’havien obviat. Els països rics no sembla que estiguin disposats a continuar pagant la festa als més pobres, i aquests tampoc veuen amb bons ulls que se’ls exigeixin unes condicions que saben que no poden complir si no és a base d’arruïnar el país. I la gestió de la diversitat serà l’altre gran problema que sorgirà tan bon punt estigui encarrilat el tema de la sortida de la crisi.

Aquí, estem avesats a lluitar contra un Estat que ens és hostil, que legisla molt més en contra nostra que a favor seu, i a vegades hem pensat una mica ingènuament que a Europa tindrien més en compte la diversitat cultural i lingüística. És evident que no invertiran els recursos que inverteix l’Estat espanyol per intentar anorrear-nos, però també ho és que poden tendir igualment a una certa uniformització, més educada i més civilitzada, això sí. Espanya ja ha hagut de protestar pel fet que els seus funcionaris a les institucions europees no puguin expressar-s’hi en castellà i ho hagin de fer en alguna de les llengües de treball de la Unió, l’anglès i el francès i en alguns casos l’alemany.  

Imputats reputats

El diccionari defineix el terme “imputar” com:”atribuir la responsabilitat o la culpa, d’alguna cosa”. I aquest el sentit que se li dóna en l’àmbit judicial; la fiscalia i finalment el jutge instructor, a la vista dels informes policials i de les proves existents consideren que es pot atribuir a aquella persona la responsabilitat d’uns fets considerats delictius o il·legals. Després, vindran més investigacions, testimonis, al·legacions i el que calgui per acabar amb un judici on es determinarà si aquelles responsabilitats que s’atribuïen inicialment són certes, i fins a quin punt són constitutives de delicte punible.

Ara que la llista d’imputats en causes diverses de corrupció s’amplia dia a dia, valdria la pena que els partits polítics no juguessin més amb la bona fe de la gent i es prenguessin seriosament, d’una vegada per totes, el descrèdit de la política que ells mateixos estan potenciant. Tothom és capaç de donar lliçons per als altres, però costa molt més d’aplicar-se-les al si de cada partit i personalment. Ja podem entendre que la pugna partidista pot pretendre atribuir tota mena d’accions corruptes en l’adversari; però quan ja hi ha una imputació judicial és perquè, d’entrada, el fiscal i el jutge hi han vist prou indicis de responsabilitat com per iniciar el procés. És en aquest moment que els polítics honestos, honestos fins i tot malgrat haver comès alguna irregularitat, haurien de dimitir immediatament de les seves responsabilitats al si del propi partit i a l’administració, per tal de deixar clar que la prioritat és la transparència total i que no es vol perjudicar justament aquelles institucions a les quals teòricament un polític diu servir.

I és cert que en algunes ocasions els partits han fet promeses i elaborat codis ètics de comportament per a aquests casos, però a l’hora de la veritat tothom els incompleix. L’Administració, l’estatal, l’autonòmica i la municipal, està plena de persones imputades que s’aferren als càrrecs per damunt de tot, sabent que això contribueix al descrèdit de la política. Per això, quan l’Oriol Pujol ha deixat anar que faria un pas enrere en cas de ser imputat en l’afer de les ITV, he pensat que seria tot un gest per part seva. Fins i tot en el cas que es demostrés que va actuar incorrectament i il·legalment en aquest tema, salvaria molt millor el seu honor personal si dimitís justament per no perjudicar els ideals de país que defensa.

Intuïm que l’única falsedat és la de Rajoy

S’ha dit i repetit moltes vegades, i és fàcil de comprovar, que la corrupció en general no passa factura als polítics implicats. Hem vist reiteradament governs com el valencià, l’andalús o el de les Balears, involucrats des de la cúpula mateix en diferents i sonats escàndols de corrupció, que després obtenien majories absolutes o majories suficients per a tornar a governar. I a les Municipals va passar quelcom de semblant: en contra del que havien promès els partits polítics, molts van presentar candidats que estaven imputats per delictes diversos, i en la majoria dels casos van revalidar la seva majoria.

Si haguéssim de fer cas d’aquesta estadística com a comportament general hauríem de concloure que el PP tornaria a guanyar, fins i tot encara que presentés el Bárcenas. De tota manera, algunes enquestes fetes darrerament sí que senyalaven una forta patacada per al partit de Mariano Rajoy. En part per la magnitud de la trama corrupta, perquè afecta directament la cúpula del partit, i perquè l’escàndol ha tingut un gran ressò mediàtic. Però voldria creure que hi ha alguna cosa més; que la gent intueix que aquesta vegada se n’ha fet un gra massa, quelcom de semblant al que va passar aquell 11 de març quan la gent es va adonar de l’engany pervers de la direcció del PP en l’afer de l’atemptat d’Atocha. És evident que quan es demanen explicacions a un polític, per més evidències que hi hagi, aquest el que fa sempre és proclamar la seva innocència, i el ciutadà del carrer no té gaire més arguments ni proves que les que li ofereixen els mitjans de comunicació. Però voldria creure que la gent encara té un cert instint o intuïció, capaç de contrarestar la informació oficial. En aquest cas, a més, la gent ha pogut veure com alguns membres del partit havien començat a admetre que alguna cosa bruta hi havia, la mateixa Camacho, el President del Senat o l’Esperanza Aguirre reclamaven obertament que es depuressin responsabilitats. Després, la cúpula del partit va cridar al tancament de files i a negar-ho amb aquella rotunditat tan poc convincent de Mariano Rajoy.

I aquest és un aspecte que, afortunadament, potser encara no es controla del tot. Les declaracions dels polítics, sobretot quan són davant les càmeres o quan estan exposats a les preguntes dels periodistes, diguin el que diguin, tenen una credibilitat diferent. Qui més qui menys, tots tenim un cert sentit de la psicologia i som capaços de veure reflectit en la cara i en els gestos l’esperit de la persona que ens parla; i, sense saber massa per què, en alguns casos ens pot convèncer i en d’altres tenim aquella preclara percepció que ens està aixecant la camisa. I això és el que devien percebre molts quan veien Mariano Rajoy dient que tot era fals.

La trama dels empresaris del PP

 Veient la llista d’empreses que il·legalment han finançat el Partit Popular, se suposa que a canvi de favors que es fan des de l’administració, s’entén l’interès de molts empresaris per donar suport a les tesis del partit de Mariano Rajoy. Altrament, en el cas dels empresaris catalans, no hi hauria gaire motiu per a recolzar-lo. És el Govern espanyol el qui practica un espoli constant contra Catalunya, el qui incompleix els seus compromisos i fins i tot les lleis pel que fa a inversions en infraestructures tan necessàries per al desenvolupament de les nostres empreses, és el mateix Govern que quan ha calgut ha intentat sabotejar i ensorrar La Caixa o posar traves a l’expansió industrial d’alguna de les nostres grans empreses.

La por i el xantatge que es pot fer des de l’administració espanyola no justificaria suficientment que els empresaris catalans no aspiressin a desfer-se del jou i de la càrrega econòmica que ens suposa la pertinença a Espanya. L’economista Niño Becerra, sense ser independentista, calculava dies enrere que en lloc del dèficit que tenim ara, una Catalunya sense la derrama fiscal de l’Estat tindria un superàvit del 4’5%. Tampoc ho justificaria la por a una suposada incertesa del procés secessionista, quan tenim la certesa que l’unionisme ens porta inevitablement al desastre. L’únic que fa intel·ligible l’aparent niciesa d’alguns empresaris catalans partidaris de mantenir-nos sotmesos als qui volen destruir-nos com a país, i per tant també econòmicament i el seu teixit industrial, és la militància política al Partit Popular, com és el cas del president la patronal catalana, Gay de Montellà. Una  militància d’empresaris catalans que deuen comptar continuar participant en la immensa trama corrupta en què s’ha convertit el PP, i que reparteix sucosos dividends. A costa del país, està clar.

El problema és que una part del nostre empresariat ha viscut durant molts anys a redós del règim franquista, i s’ha avesat a obeir disciplinadament les consignes del poder en la mesura que li deixaven participar del botí. Quan es tractava de defensar la llibertat, la llengua i la cultura del país adduïa que la seva missió empresarial no li permetia immiscir-se en política. Però quan el poder, ja fos en l’època franquista o ara amb el PP, a través del President de la Patronal catalana, els demana boicotejar el procés d’independència, no tenen cap mena d’escrúpol per fer-ho. Compten que les prebendes que n’obtindran a canvi, a nivell personal, seran superiors a les pèrdues del conjunt de l’empresariat català pel fet de mantenir-nos dins d’Espanya. Seria bo que aquesta altra part de l’empresariat que ha fet compatible la seva vocació empresarial amb la voluntat de servei al país desemmascarés aquesta farsa, que al capdavall també va en contra seva. 

La feblesa dels lideratges

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Els partits polítics funcionen com a poderoses maquinàries publicitàries que necessiten donar una imatge en funció del mercat electoral que vulguin captar, i aquesta imatge s’ha de poder visualitzar en una o unes persones concretes. És cert que a vegades hi ha líders polítics que creen o impulsen un partit pel propi carisma, com podia ser el cas de Jordi Pujol, però el normal és que siguin els partits els qui creïn els seus líders.

A diferència de les campanyes publicitàries comercials, que sovint també busquen una imatge personal que les identifiqui, en la política el líder no és un actor que és perfectament conscient de la caducitat del seu lideratge, sinó una persona que s’ha arribat a creure el paper que li han creat. I aquí és on poden sorgir els problemes: arribar a la cúpula d’un partit, sobretot si estem parlant d’un partit gran no és una empresa que pugui emprendre ningú en solitari, sinó que precisa de molts suports i complicitats. Però, quan s’ha assolit el cim més d’un s’arriba a creure que aquell lideratge és una obra personal seva.

Si aquest líder que s’ha cregut el seu paper dominant és, a més,excessivament mediocre, segurament s’envoltarà també de persones mediocres, no fos cas que algú gosés optar per prendre-li el lloc. I com que els partits són també una escala per on els aspirants han de pujar si volen fer carrera polític, són ben pocs els qui gosen ser crítics amb les cúpules i els lideratges del partit: qui es belluga no surt a la foto, ni va a les llistes. Aleshores ja tenim el líder cregut, cada vegada més desconnectat de la realitat del país i fins i tot del seu partit, i a qui ningú del seu entorn gosa portar-li la contrària, mentre el seu lideratge no trontolli i mentre els subordinats no se sentit definitivament arraconats,.

Això ha fet que més d’un hagi fet un mal pas, pensant que si ell prenia una determinada opció la gent el seguiria. És el que els ha passat als socialistes catalans, que van escollir Navarro no pas per les seves qualitats i aptituds de lideratge, sinó com a instrument d’urgència per a frenar el sector catalanista. Però després ha resultat que el Pere Navarro s’ho ha cregut i, seguint les consignes de Madrid, ha començat a prendre decisions que han estat nefastes per al partit. Qualsevol federalista de veritat hauria entès que, sense necessitat d’acceptar els posicionaments secessionistes, estaria molt més a prop d’aquests que dels nacionalistes espanyols; al capdavall, és impossible pensar en cap federació si no es parteix de la pròpia sobirania. Navarro, doncs, no solament s’ha allunyat de la dinàmica general del país, sinó també de bona part del seu partit.

Encara que en un altre sentit, també aquest fet de creure’s el lideratge creat des de l’estructura de partit, pot fer que alguns dissidents del PSC, però també podríem dir d’ERC i aviat potser també de CiU, arribin a creure que si ells havien estat icones i punts de referència política, quan ells emprenguin un nou camí s’enduran també la capacitat de lideratge. Tot i que està per veure, aventuro un futur poc galdós a la Nova esquerra catalana impulsada per gent com l’Ernest Maragall i el Carod Rovira, a no ser que el Pere Navarro aconseguís la liquidació total del PSC. I el mateix podríem dir amb un Duran i Lleida, que en algun moment pot tenir la temptació de trencar la Federació i emprendre el camí en solitari; segurament, la trencadissa afectaria de ple UDC i el nou projecte es veuria obligat a llançar-se als braços del PP, amb qui teòricament hauria de tenir moltes més divergències que no amb la CDC més sobiranista.

La Justícia no entén de justícia

Els despropòsits de la Justícia són tan descomunals que ja no es pot agafar per enlloc. Hi ha, evidentment, els casos de politització tant si és per afavorir determinats partits com si és per a posicionar-se a favor d’una ideologia concreta. Però hi ha molts altres casos, segurament sense tanta càrrega política, en què també es donen sentències i decisions absolutament injustes i incomprensibles per la gent normal. El cas de la dona condemnada a més de dos anys de presó per gastar-se 193 euros amb una targeta trobada, hauria acabat amb la dona empresonada si l’escàndol no hagués sortit els mitjans de comunicació.

I abans-d’ahir coneixíem un altre cas ben peculiar. L’Audiència de Barcelona ha absolt el ginecòleg Carlos Morin, del suposat delicte de practicar avortaments il·legals, pels quals se li demanaven 270 anys de presó. En aquest cas, el tema no està en el fet que finalment s’absolgués el ginecòleg peruà, sinó en el fet que el procés es va iniciar el 2006. Segons relaten els mitjans de comunicació, en la sentència es declara provat que les dones a les quals es va practicar l’avortament van donar el seu consentiment i ho van demanar expressament, i a més en tots els casos es complien els requisits del tempos de gestació i dels informes mèdics que marca la llei. I la pregunta que es pot formular qualsevol és: i per comprovar això calia esperar més de sis anys? No crec que ningú amb dos dits de front es cregui que la maquinària judicial hagi necessitat sis anys, quan és una documentació que s’hauria de poder reunir en menys d’una setmana. L’acusació particular, per simple fonamentalisme ideològic, l’exercia una associació com E-Cristians que no tenia res a veure amb l’afer. Però és que, ben mirat, la notícia de l’absolució del ginecòleg i de tot el seu equip és falsa. Aquesta Justícia, que no mereix aquest nom, en realitat el que ha fet és condemnar Carlos Morin amb dos mesos de presó, el tancament de la seva clínica i amb una sanció elevadíssima, com són les pèrdues econòmiques derivades del tancament.

Aquí s’ha comès, doncs, una (una altra) tremenda injustícia: primer s’ha fet efectiva la condemna amb tots els perjudicis que això ha representat, i després ja fora de temps i amb els danys irreparables s’ha sentenciat que no hi havia motiu de condemna. I ningú anirà a la presó? Si per causar un perjudici de 193 euros, la Justícia ha considerat que calia imposar una pena de dos anys de presó, quants anys n’hi haurien de posar a qui ha causat un perjudici de centenars de milers d’euros? I si algú fa aquesta regla de tres, quants anys els haurien de caure als corruptes politics i de la Casa Reial que s'han embutxacat milionades? El que passa és que la Justícia ni entén ni vol saber de la justícia.

Si això és Justícia, què és la indecència?

No vivim pas uns moment de notícies amables ni agradables. Fullejar un diari o escoltar les notícies equival a indignar-se cada vegada més, si és que no hem perdut encara la capacitat per a indignar-nos: Un Partit Popular corromput fins a les celles, una Casa Reial que a part d’inútil també s’ha convertit en sangonera, i no cal dir un regitzell de petites o no tan petites corrupteles que esquitxen a gairebé tots els grups polítics. És cert que no tots són iguals i que no tots ho són en la mateixa mesura, però la sensació que té la ciutadania és d’una immensa podridura.

Però, bé, a tots els sectors i grups socials hi ha gent sense escrúpols, i de delinqüència més o menys organitzada n’hi ha hagut sempre. A Europa també es donen casos semblants, però potser hi ha una diferència: potser, i insisteixo amb el potser, en els països democràtics la gent té la sensació que aquests casos acaben al final amb una acció contundent i imparcial de la Justícia. Res a veure amb el que passa aquí. Els casos de corrupció política s’acumulen als jutjats, i es deixen passar els anys per tal que qualsevol sentència o sobreseïment pugui passar més desapercebut, si no és que directament s’ajorna el procés a l’espera que el delicte hagi prescrit; i, per si de cas, els mateixos polítics implicats ja es reserven el dret (és un dret?) a amnistiar-se, a indultar-se o a deixar sense efecte les sentències. Ningú compleix els anomenats codis ètics que alguna vegada han esgrimit els partits polítics, de manera que la primera reacció és la defensa corporativista dels imputats, mantenir-los en els seus càrrecs, i si convé tornar-los a presentar de candidats com si res no hagués passat. Suposo que entre ells deuen dir-se: avui per a tu, demà per a mi.

Però, encara hi pot haver notíces més indignants que tot això, notícies que et regiren l’estómac i et fan veure que la perversitat humana no té límits. És la notícia que es donava ahir sobre la condemna a dos anys de presó a una dona que va fer ús d’una targeta de crèdit que havia trobat al carrer, per comprar menjar i bolquers per valor de 193 euros. Una sentència que no solament és injusta sinó que és una mofa, una burla i un escarni a totes les persones honrades. És impossible que un sistema judicial que tingui un mínim de decència, de dignitat, de sentit de la Justícia, pugui condemnar tan a la lleugera una nimietat com aquesta quan tolera i col·labora en la impunitat dels grans defraudadors, dels qui saquegen les arques públiques, dels qui s’han ficat en política per folrar-se. Si a això en diuen Justícia, algú ens hauria d’explicar, doncs, què és la delinqüència, el gangsterisme, la perversió i la indecència.  

El nou model de NIssan

Finalment, la Nissan s’ha sortit amb la seva. Però, de fet, això no té cap mèrit perquè en la seva pugna amb els treballadors sempre tenia les de guanyar. Els sindicats s’han avingut a rebaixar les condicions salarials dels nous treballadors a canvi de poder fabricar a la planta de la Zona Franca un nou model de vehicle que doni perspectives de futur a la fàbrica. Nissan tenia guanyada la partida, perquè si els treballadors no ajupien el cap ja n’hauria trobat d’altres a un altre lloc disposats a fer-ho.

S’ha acabat aquella època en què hi havia uns convenis, fossin sectorials o d’empresa, que calia respectar, com s’ha acabat aquella època en què a cada negociació els representants dels treballadors miraven d’obtenir el màxim d’avantatges: increments salarials per a no perdre poder adquisitiu, millores en les condicions de treball, prestacions d’empresa, seguretat laboral, etc. Ningú s’ha molestat a derogar la legislació, que tanmateix no gosaria fer cap polític per por a les protestes que generaria; la llei no és cap obstacle ni per a l’empresa ni per a l’administració, ni cap jutge voldria saber-hi res, perquè la crisi ho justifica tot. Les empreses multinacionals han descobert la sopa d’all: si abans a les llotges del peix es feien subhastes a la baixa, fins que algun comprador s’avenia al preu, a risc de quedar-se sense peix si esperava massa a acceptar l’oferta, ells poden fer el mateix amb els seus treballadors. Aquest no ha estat un fet puntual, sinó un mètode de treball que ja comencen a aplicar arreu: si no accepten les rebaixes s’enduran la producció a un altre lloc.

No té res a veure ni amb la productivitat ni amb la viabilitat de l’empresa, sinó amb la possibilitat de treure un màxim rendiment a base de posar la mà d’obra a la subhasta, sempre a la baixa està clar. Els historiadors del segle XIX tenen ara l’oportunitat de veure com funcionava el capitalisme salvatge d’aquella època. Amb l’avantatge per als empresaris que amb la nova situació no caldrà reprimir manifestacions ni vagues: els treballadors han d’acceptar resignadament les imposicions que calgui si no volen ser vilipendiats per l’opinió publica i per la resta de treballadors per haver deixat perdre una inversió milionària que generarà nous llocs de treball. Dòmino.

Algú sap on va el PSC?

Quan algú s’equivoca un cop, pot ser que hagi tingut un mal moment; si això passa de tant en tant, podem dir que és un xic maldestre; si els errors són molts, direm que és un inútil; però si en fa massa podem començar a pensar que potser no s’equivoca. Aquesta és la sensació que podem tenir molts a mesura que hem vist com Pere Navarro exercia el seu liderat al Partit dels Socialistes.

Costa de creure que tants errors que estan dinamitant el partit, siguin fruit només, com podíem pensar al principi, de la inèpcia d’un Pere Navarro inexpert. Al seu entorn, se suposa que assessorant-lo i compartint les seves decisions, hi té personatges amb prou experiència com l’Iceta, el Corbacho o el Collboni. I ningú li diu que està portant el PSC cap a l’abisme? O és que aquest abisme ja forma part del seu full de ruta? Ja se sap que en política, més que anàlisis de la realitat com a base de futures decisions, el que s’acostuma a fer és justificar les decisions preses; per això, els estrategs socialistes, teledirigits des de Madrid, van voler valorar la derrota del tripartit com un excés de catalanisme. Els resultats els han desmentit una i altra vegada la seva suposada percepció, però ells han insistit en l’error, potser pensant que no era tal. Van elegir Pere Navarro no pas perquè consideressin que podia ser un bon dirigent per al partit, sinó només com a tallafocs per a barrar el pas al sector catalanista. I a partir d’aquí, el pobre Navarro ha esdevingut un titella en mans dels qui tenen altres plans per al PSC, i han començat a foragitar-ne sectors i dirigents que podien justificar-ne el tarannà catalanista.

En van marxar els Maragall, Sobrequés, Mascarell i tants d’altres, mentre que s’hi resisteixen encara els Nadal, Tura, Lena, Ros i molts més, que no s’acaben de creure que la desfeta sigui tan planificada. El dubte pot estar entre la possibilitat que aquesta desfeta sigui l’objectiu perseguit pel PSOE, amb la Chacon al darrere, o que els sobres del senyor Bàrcenas hagin arribat fins aquí. En qualsevol cas, els catalanistes del PSC, els que encara hi queden, tenen mala peça al teler.

Països Catalans, ara?

L’estrany vot emès per la CUP en la resolució sobiranista del Parlament de Catalunya sembla que ha fet córrer més tinta del compte, sobretot en els ambients i espais a la xarxa clarament independentistes. No pas a la resta de mitjans de comunicació nacionals i molt menys en els de fora. Sincerament, jo no hauria fet aquesta mena de sí crític, amb dues reserves per a l’abstenció, però em sembla que tampoc té tanta importància. Tothom sap on és la CUP i que els seus vots s’han de sumar a la voluntat sobiranista del Parlament de Catalunya. Carregar les tintes sobre la CUP per aquesta qüestió em sembla d’una miopia majúscula, quan tots sabem que les dificultats per a tirar endavant el procés sobiranista no vindran del que es pugui dir en una frase d'una resolució del Parlament, sinó de la pressió econòmica, judicial i internacional que exercirà sense miraments el Govern espanyol.

Una altra cosa és l’anàlisi i el debat intern del món sobiranista, sempre positiu, per tal d’ajustar el màxim els nostres arguments i encertar en el punt just en cada passa del procés. Per exemple, un dels arguments de la CUP per a negar-se a recolzar obertament la resolució sobiranista del Parlament era el fet que no feia cap referència al conjunt dels Països Catalans. I és ben cert que l’independentisme català que s’ha anat forjant en els darrers temps ha cregut sempre en la idea de Països Catalans, des d’ERC i SI fins a molts sectors de CDC. I no crec que a ningú, ni tan sols a la CUP, se li acudeixi pensar que s’ha abandonat aquest plantejament com a canvi d’objectiu o d’estratègia de fons. Sí que hi ha un posicionament tàctic, com a únic recurs per a fer viable el procés independentista. Tampoc crec que ningú plantegi, ara mateix, renunciar a la independència de Catalunya per tal d’esperar que a la resta dels Països Catalans hi hagi el suficient suport per a fer el pas tots plegats. I, essent així, i conscients de les enormes dificultats que tindrà tot el procés circumscrit només a Catalunya, no crec que sigui el més prudent posar-hi encara més dificultats, amb la proposta de Països Catalans que no només atiaria encara més les ires espanyoles, amb el seu anticatalanisme al País Valencia i a les Illes, sinó que posaria en alerta un Estat Francès, gens procliu d’entrada a acceptar aventures secessionistes, però que esdevindria un enemic tan ferotge com Espanya si cregués que pot estar en joc la Catalunya Nord.

Però, a part d’aquesta qüestió diguem-ne de prudència per part nostra per tal de no complicar-nos la vida, hi ha una altra qüestió també de fons. Quan parlem de sobirania, de Catalunya com a subjecte de dret amb capacitat per a decidir el seu futur és perquè entenem que la confluència amb el País Valencià, amb les Illes o amb la Catalunya Nord, haurà de venir d’un procés propi de cada territori que, en el seu moment, decideixin sobiranament si volen independitzar-se d’Espanya, primer, i després si volen o no adherir-se a una federació catalana, de Països Catalans. O és que hi ha algú que planteja que el subjecte de dret no correspon a cadascun dels Països Catalans per separat, sinó globalment en el seu conjunt? Probablement, els unionistes s’hi agafarien de seguida i promourien una consulta del conjunt dels Països Catalans, amb la seguretat de guanyar-la.

El Banc d’Espanya contra l’economia de mercat

Teòricament, (quan es parla de l’Estat espanyol s’ha de matisar sempre amb aquest “teòricament”) a Espanya existeix una Comissió Nacional de la Competència que hauria de vetllar perquè realment funcioni la competència en el món empresarial com una de les bases de l’economia de mercat. Se suposa que, al contrari d’aquells règims d’economia planificada i controlada, en els països  anomenats occidentals els preus i el valor de les coses les acaba fixant el mercat a través de la llei d’oferta i demanda.

Ja ens podem imaginar, però, que si bé això pot funcionar força correctament en un mercat de bolets de temporada o en la majoria dels serveis quan es tracta de venda al detall, ja no és tan clar que funcioni igual quan es tracta d’unes poques grans empreses que es reparteixen el pastis del mercat per un determinat producte. Hi pot haver un petit marge perquè cada empresa promocioni els seus productes amb algun tipus d’incentiu per als consumidors, però ja ens podem imaginar que no seran tan dropos com per encetar una guerra entre ells a l’estil d’una subhasta a la baixa per tal de captar nous clients. De tant en tant, quan el pacte establert entre aquestes empreses que es reparteixen el monopoli és massa evident apareix, en el cas espanyol, la Comissió nacional de la Competència que fins i tot pot arribar a imposar sancions. No sé si en algun altre país sorprendria, però és evident que aquí no, si resultés que aquest frau a la competència s’incentivés amb publicitat inclosa des de les mateixes institucions de l’Estat.

És el que fa el Banc d’Espanya quan recomana (és el seu eufemisme per dir que imposa) que les diferents entitats financeres de l’Estat deixin de fer-se la competència intentant captar nous clients i, per tant, més dipòsits a base d’oferir majors tipus d’interès, regals o condicions massa avantatjoses. Ara no és moment (si és que ho ha estat mai) de procurar per l’interès dels ciutadans, sinó de garantir la solvència i el futur de la banca que no pot estar per foteses com aquestes de la lliure competència. I perquè no sigui massa evident que la banca es posa d’acord per a cometre aquest frau a la competència, el Banc d’Espanya ja els serveix de coartada.

De la radicalitat i la fermesa de la CUP

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Va ser una sorpresa agradable que en les passades eleccions la CUP entrés amb tres diputats al Parlament de Catalunya. Era una entrada d’aire fresc i alternatiu que va ser benvingut per molta gent, com jo mateix, d’altres formacions polítiques. El seu plantejament trencador, sobretot en les formes, era vist amb moltes simpaties fins i tot des de la discrepància política de fons. I val a dir que el primer discurs del seu cap de files, David Fernández, em va semblar excel·lent, clar i contundent, però sobretot ben fonamentat.

També en els debats posteriors, malgrat representar ells la posició més allunyada del sistema i, per tant dels plantejaments de tall liberal del Govern, la seva confrontació es presentava sempre amable, amb un alt grau de comprensió per part dels qui eren víctimes dels seus atacs dialèctics. Algú podrà dir que això és degut a què, trobant-se tant a l’extrem, en realitat no representa cap alternativa, i en part deu ser així. Però tampoc IC-V representa una alternativa real de Govern, si no és com a crossa d’altres formacions polítiques d’esquerres, i en canvi el to que es manté en els debats és completament diferent. Hi deu pesar, doncs, aquest aire fresc i la bonhomia que transparenten; i, naturalment, el fet de saber que, malgrat el que es pugui dir en els discursos, al capdavall sempre hi haurà una fidelitat al país que aplanarà el camí de l’entesa.

Ara bé, dit això, caldrà veure si aquesta simpatia que ha despertat en un primer moment es mantindrà al llarg del temps, o si pot esdevenir-li poc menys del que li va passar a SI. És evident que moltes vegades agraïm i trobem a faltar gestos de fermesa i de contundència davant de determinades situacions que creiem injustes. Però també ho és que, al capdavall, tots volem solucions efectives als nostres problemes. Per entendre’ns i només a tall d’exemple: jo estic completament d’acord amb la seva anàlisi sobre la perversitat del sistema capitalista i la tremenda injustícia que representa que siguin els poders econòmics els qui marquin les polítiques a seguir, sempre en benefici propi, com també coincidia amb la protesta dels qui no volien pagar els peatges de les autopistes.. però per a assolir la independència necessitarem de determinats poders econòmics que, avui per avui, es diuen La Caixa o Banc de Sabadell.

A molts va sorprendre la seva decisió de donar un vot a favor de la resolució sobiranista del Parlament, reservant-se els altres dos per a l’abstenció com a protesta. No en faria pas cap problema especial, perquè no crec que ningú posi en dubte que la CUP està al costat dels qui volen assolir la independència i no serà cap entrebanc a l’hora de fer els passos següents. Hi pot haver, naturalment, motius de discrepància amb el text posat a votació segur que no és el text que haurien fet en solitari cap de les formacions que el van signar i aprovar. Però, en política també cal tenir la cintura suficient com per a fer possible acords entre formacions diverses, quan aquests són imprescindibles per avançar.

I aquesta és la reflexió que potser caldria que es fes la CUP. Naturalment que l’electorat de cada grup és molt diferent, i per tant espera respostes diferents; però podria donar-se el cas que cada decisió presa per la CUP, des de la radicalitat i la contundència que els caracteritza, despertés les simpaties i l’aprovació de molta gent, però que globalment aquesta mateixa gent no acabés de veure’n l’eficàcia. Sincerament, em sabria greu que tinguessin el breu recorregut de Solidaritat, del qual jo també n’era simpatitzant.

Els acudits no sempre fan gràcia

Els polítics, que han de fer declaracions cada dia i de tota mena, sovint tenen les seves relliscades i arrenquen més d’un somriure o una riallada sonora dels seus interlocutors; i quan arriben als mitjans de comunicació esdevenen motiu de befa generalitzada. Molts recordaran aquelles salutacions del rei d’Espanya en què equivocava el país on es trobava o que donava les gràcies a un govern que no era, tal com va fer abans-d’ahir el Mariano Rajoy dirigint-se al president del Perú com a cap del govern cubà.

Altres vegades, les declaracions són tan contradictòries amb la realitat que hom no sap si el qui les fa s’ha begut l’enteniment o si és que compta que els qui l’escoltaran són prou ximples com per no veure-ho. És el que va fer ahir la Ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, quan deia que la reforma laboral s’havia fet amb l’objectiu de “frenar la pèrdua de llocs de treball”. De fet, la frase, que dita així ja sona a burla, és diferent del que deia ella mateixa i el govern popular quan la van aprovar, perquè aleshores deien que la reforma laboral havia de servir “per a crear llocs de treball”. És cert que ja deu comptar en què la gent serà prou imbècil com per no veure que la reforma laboral en absolut no ha servit ni per a frenar la pèrdua de llocs de treball ni molt menys per a crear-ne de nous; però no sé si la gent és tan imbècil com això. Si fos cert que la Ministra es pensava que aquesta era la finalitat per a la qual es va fer la reforma laboral, per gota de decència que li quedés, hauria de presentar immediatament la dimissió perquè ha tingut l’efecte diametralment oposat.

També hi ha la possibilitat que determinades declaracions, que d’entrada ens generen un atac de riure, en realitat són molt més serioses del que sembla si les interpretem adequadament. Parlant del mateix tema, el Ministre d’Agricultura, Miguel Arias Cañete, deia que “la reforma laboral està donant els seus fruits”. Lògicament això ha generat una allau, no ja de crítiques, sinó de burles a la xarxa per la demencialitat de la frase. El que passa és que em temo que, en aquest cas, el Ministre no feia broma ni anava passat de voltes, sinó que deia el que realment creia que pretenia i que ha aconseguit la reforma laboral: la destrucció de molts llocs de treball i fer-los molt més precaris i inestables. I en aquest sentit té raó: la reforma ha donat els fruits esperats. Esperats per ells, és clar.

Ara és l’hora de folrar-se, populars!

No fa gaire, el Partit Popular de Catalunya va anunciar que volia encetar una gran campanya per tal d’aconseguir multiplicar les seves candidatures municipals arreu del país. A més d’un li devia sobtar, perquè no estem encara ni a la meitat de la legislatura. Però, potser la resposta a tanta diligència per part del PP, tenint com tenim a la vista tot un complicadíssim procés sobiranista, la trobem en els escàndols que s’han destapat darrere del cas Gürtel i d’un dels seus capitostos com era el tresorer del Partit Popular espanyol, Luís Bárcenas.

El PP és conscient que arreu de l’Estat, allà on s’han descobert casos de corrupció (és a dir pràcticament arreu d’on han governat), el seu electorat no solament no els ha penalitzat sinó que han vist reforçat el seu suport a les urnes. És el cas de les Illes, on la immensa majoria dels Consellers del Govern de Matas es troben imputats en una o altra causa i en canvi ells han renovat la majoria absoluta; o és el cas de València on també mantenen la majoria absoluta per més que hagin estat un dels centres del cas Gürtel, i tinguin gaire bé un 20 per cent dels diputats autonòmics també imputats. I és que, com també passava a Itàlia amb el Berlusconi, cal reconèixer que hi ha un sector gens menyspreable de la població que, no solament no li fa fàstics a la corrupció, sinó que deu considerar que els corruptes no fan res més que el que ells voldrien fer si poguessin; i algú que sigui capaç d’enriquir-se tan ràpidament com el tresorer del PP és que deu ser molt espavilat.

Seguint, doncs, aquesta idea i la consigna d’aquell polític del PP, Eduardo Zaplana, “Yo estoy en política para forrarme”, que va fer el seu agost amb el projecte de Terra Mítica, i sabent que amb el cas Bárcenas es faria ben evident que són molts els qui apuntant-se a les llistes del Partit Popular han aconseguit fer fortuna, el partit de la Camacho devia pensar que era el millor moment per començar a captar aspirants a folrar-se arreu del territori. Per si algú encara es pensa que al PP la corrupció afecta, com a la majora dels partits, a una minoria, li recomano que faci un cop d’ull a les moltes llistes que circulen per la xarxa, on es fa evident que el PP, pel que fa a corrupció, guanya a la resta per golejada, tant quantitativament com qualitativament.

Vidal Quadras reconeix la legitimitat del procés independentista

A vegades, als polítics els traeix  justament l’excessiu zel a l’hora de posar èmfasi en els seus arguments. Hores d’ara, em sembla que la immensa majoria de la població ja té clara la diferència entre la legalitat i la legitimitat. Com diu la Camacho, no hi ha cap Constitució europea (ara mateix no sé si ho preveu la de Suïssa) que contempli en el seu articulat el dret a la secessió; i tanmateix en els darrers temps s’han creat molts nous Estats, no pas en base a cap legalitat, certament inexistent, sinó en base a la legitimitat democràtica dels pobles a crear la seva pròpia legalitat. D’aquí els temors del nacionalisme espanyol que, tot i tenir la legalitat al seu favor, no veu com poder aturar el procés sense perdre la decència.

I així ho entenia el Vidal Quadras quan afirmava dies enrere que l’aprovació de la moció sobre la sobirania al Parlament de Catalunya legitimaria el procés endegat. I ho remarcava dient que, aleshores, és a dir ara, “existirien dues legitimitats confrontades”. Des de la perspectiva del qui ha donat suport a l’autoritarisme i a la violència del franquisme, la solució era clara: s’havia de prohibir el debat i la votació del Parlament, tal com demanava també Ciutadan’s. I aquesta ha estat una dissensió interna del Partit Popular i en general del nacionalisme espanyol. Es posen d’acord en què una manera d’aturar el procés és a través del xantatge, de crear un clima de por i sobretot de l’ofec econòmic, i fins ara els està sortint prou bé. Però mentre uns entenen que caldrà frenar definitivament el procés quan el Govern català o el Parlament emprenguin mesures reals i efectives, altres com el Vidal Quadras i Ciutadan’s entenen que s’havia d’haver evitat també aquesta primera declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. “Déu nos en guard d’un ja està fet”, que deien abans, i que deu dir ara el Vidal Quadras. La declaració del Parlament de Catalunya reconeixent que la sobirania rau en el poble català és fonamental per al procés sobiranista, ho diu i ho admet fins i tot el Vidal Quadras.

El nacionalisme espanyol se sent molt més còmode amb les tesis i els arguments de la dictadura franquista que amb els de la democràcia. És allò que deia el poeta Miquel Martí i Pol “Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l´aire” i de fet alguns voldrien que s’anés més enllà “Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix”.

El friquisme americà desmemoriat

S’ha de reconèixer que els Estats Units, des de la perspectiva europea, tenen el seu punt de friquisme. Ho hem vist també ara en la presa de possessió del reelegit Barak Obama, que ha hagut de repetir la cerimònia perquè els cànons marquen que s’ha de fer un dia i a una hora determinada, abans de les dotze del migdia, i en què els mitjans de comunicació estaven pendents de tram que faria a peu del trajecte protocol·lari entre el Capitoli i la Casa Blanca, i dels balls que hauria de reduir en motiu de la crisi, i del vestit que lluiria la primera dama...

Però, al marge d’aquests detalls més propis de les revistes del cor, el friquisme també és present en la política del dia a dia, com en el debat sobre les armes de foc, i en la manera de dotar-se d’una cobertura formal per aparentar que l’administració està al costat i escolta la veu dels ciutadans. És el cas del bloc “We the people”, on els ciutadans poden fer-hi les seves peticions i obtenir així una resposta de la Casa Blanca. Fa pocs dies el Director de l'Oficina de Comunicacions de la Casa Blanca, Jon Carson, responia a una no menys friqui petició de secessió dels Estats de Texas, Florida, Louisiana, Geòrgia, Tennessee, Alabama, Carolina del Nord i Carolina del Sud. No s'hi posen per poca cosa. Probablement molts recordaran un article publicat al The Time en què destacava els deu possibles nous Estats del planeta, entre els quals no hi havia Catalunya, però sí que hi figurava una hipotètica República de Cascàdia o la Segona República de Vermont. És a dir que la miopia dels redactors de l’article de The Time ni tan sols coincidia amb el sentit de l’humor dels qui van presentar la proposta al Blog de la Casa Blanca..

 

En tot cas, si friqui és la proposta a través d’un bloc de participació ciutadana, més ho és la resposta de la Casa Blanca: en lloc de plantejar quelcom tan lògic i elemental com que una proposta d’aquest abast polític no és presenta d’aquesta manera, i d’entrada ha de tenir un ampli suport social i, per tant, també polític, se’ls acut respondre a l’estil del Partit Popular, dient que la Constitució no preveu la secessió, ja que la seva Carta Magna estableix que la Unió ha de ser perpètua. No es deuen recordar que en la declaració d’independència dels Estats Units, no solament van anar en contra de la legislació anglesa vigent, sinó que hi feien constar que per als americans “ és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat”. I, per tant, afegien que “Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble... són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents”