Que en són d’estúpids!

Sembla difícil de creure que un govern sigui tan estúpid com per a legislar sobre els noms de les llengües, i a més fer-ho amb absoluta discordança amb els criteris mínimament acadèmics. Però la invenció del LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i del LAPAPYP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca) per part de les Corts aragoneses sembla superar tots els límits imaginables de l’estupidesa. I només cal donar un tomb per la xarxa per adonar-se de les innombrables respostes de caire irònic i burlesc que ha rebut la mesura.

Tanmateix, el despropòsit del Govern aragonès no és gaire original. No fa pas tant que van intentar batejar els parlars de la Franja com a xampurrejat; una forma d’insultar i denigrar els ciutadans d’aquestes comarques fent veure que el seu parlar era una barreja indesitjable, a l’estil dels “patois” francesos. I després, van optar també per la ja clàssica estratègia de l’esmicolament de la llengua, parlant del fragatí, el mequinensà o el ribagorçà; unes denominacions que van arrelar més entre la població, de la mateixa manera que hom pot parlar del tortosí, del rossellonès o del mallorquí com a variants dialectals de la llengua. Però, el que podia ser una denominació col·loquial dels parlars locals, per ells era una forma de marcar distàncies respecte al tronc central de la llengua catalana. Aquesta estratègia és la que van fer servir també els populars al País Valencià, i més recentment a les Illes, amb l’objectiu de fer el pas següent de declarar el secessionisme lingüístic i, tot seguit, el menysteniment de la pròpia llengua per considerar-la poc culta i d’escàs abast. Una estratègia que els està donant molt bons resultats al País Valencià, on ja han aconseguir consolidar a les grans ciutats el trencament de la transmissió generacional, i on la llengua pròpia esdevé cada vegada més marginal. Per això sobta que la resposta de molts catalans davant de l’estupidesa del Govern aragonès, compartida lògicament per la Camacho i la resta de la banda del Bàrcenas, hagi estat la d’enriure-se’n, fer-hi broma i qualificar-los simplement d’estúpids. I alguns fins i tot intenten donar-los lliçons documentant i cercant els avals acadèmics i jurídics sobre aquesta qüestió.

I d’estúpids, res de res. Poden ser moltes altres coses, però estúpids, no. El Govern aragonès, com el valencià o el balear, ja saben el que diuen totes les universitats sobre la llengua catalana, són perfectament conscients de les conseqüències, que per ells són les motivacions, de l’atomització d’una llengua, coneixen abastament les resolucions judicials que al País Valencià ostenten un rècord absolut d’incompliments pel que fa a la unitat de la llengua, ja saben que la invenció del LAPAO i el LAPAPYP és una solemne ximpleria... No cal que els donem lliçons de seny i de rigor acadèmic! A ells no els fa res que fins i tot al si de les seves files hi hagi gent seriosa que senti vergonya davant de tanta estupidesa, si amb això aconsegueixen l’objectiu polític d’eliminar la llengua catalana. Potser, ells no són tan estúpids, i nosaltres molt ingenus...

No caiguem en la trampa

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El procés segueix el seu camí. Un any enrere ben pocs hauríem cregut que Artur Mas emprendria aquest camí i sobretot que s’hi mantindria ferm malgrat les previsibles envestides del Govern espanyol. És cert que hi ha moments en què hom pot tenir la sensació que no podem esperar més i voldríem per a demà mateix la Declaració Unilateral d’Independència. Els atacs furibunds de l’Estat, amb totes les seves armes, des de l’ofec econòmic, a les agressions a la llengua, les sentències del poder judicial posat al servei de la seva causa i les amenaces de tota mena, de moment, no fan trontollar el procés, sinó més aviat el fan cada vegada més irreversible.

Ens falta acabar de cremar algunes etapes, com la del Constitucional que acabarà sentenciant la il·legalitat de les decisions del Parlament. Una il·legalitat que al capdavall serà, paradoxalment, una de les raons per a considerar-nos desvinculats del marc jurídic espanyol i emprendre el camí definitiu de la independència. Probablement, l’única opció possible serà la de la Declaració Unilateral d’Independència, ja que l’Estat boicotejaria fins i tot la celebració d’unes eleccions plebiscitàries.

Una de les etapes que ens falten és la del reconeixement de la nostra legitimitat per part de la comunitat internacional. A cada nou gest que emprèn el Govern espanyol en contra nostra, tenim més arguments per a convèncer-los. Aquesta era, i és, una de les raons per les quals no es podia precipitar el procés. Una lògica racional podia fer pensar, com algú havia dit, que els espanyols intentarien desactivar el procés per la via de la seducció i d’ofertes de diàleg que farien trontollar els més indecisos. Però, no. Han optar per la via del tot o res: o ens anihilen com a país o ens alliberem definitivament, i això mateix fa més inviable que Artur Mas es faci enrere i acaba de fer decidir sectors que fins fa poc estaven per la via del diàleg amb l’Estat i de cercar-hi alguna fórmula de tipus federal.

La societat civil ha de continuar amb la pressió al carrer per garantir que es manté el full de ruta, aixecant el crit d’alerta al més mínim dubte, però alhora sense crear una sensació de desànim i de desconfiança envers el Govern que condueix el procés, mentre aquest no faci cap pas enrere. Hi ajuden ben poc algunes veus pretesament radicals que tirarien pel dret, sense cremar totes les etapes i sense haver preparat degudament el terreny, i sobretot deixant pel camí amplis sectors de la societat catalana cosa que representaria el fracàs del procés. De fet, aquesta és l’estratègia del Partit Popular: exasperar-nos per a fer-nos descarrilar. No caiguem en la trampa.

Unitat de l’espanyolisme per damunt de tot

La Carmen Chacón s’ha ben retratat amb la seva carta a Pere Navarro perquè es posicioni en contra de la majoria del Parlament partidària del dret a decidir, i que, per tant, faci costat al Partit Popular. El pobre Navarro navega en un mar de confusions, pressionat pels seus superiors de Madrid, d’una banda, i pel sector més catalanista del PSC per l’altra. Només li faltava que des de dins del PSC també li aconsellessin que s’aliï amb els populars.

Ja sabem que si fos cert que socialistes com Pere Navarro fossin federalistes, no dubtarien ni un moment a l’hora de posar-se a favor del bloc sobiranista del Parlament, perquè la sobirania és l’única opció viable per a poder accedir a un Estat federal. En realitat, la seva supeditació a Madrid, començant per la supeditació interna de partit, no els permet decidir ni si volen optar pel dret a decidir; i com a excusa per no semblar tan descaradament centralistes i hostils als interessos dels catalans treuen la qüestió del federalisme, amb la qual ni ells ni el PSOE no hi han cregut mai. De fet, és la mateixa fal·làcia que utilitza el PP de la Camacho quan diuen que ells estan d’acord amb la millora del finançament de Catalunya, encara que dins del marc legal espanyol, que és el que estableix un sistema del tot injust. En realitat, uns i altres volen dir que accepten la seva condició de subalterns, d’inferiors envers els qui de veritat ostenten el poder, i que es resignen a la sort que els depari la seva dependència. Però, com a mínim el Navarro, a qui segurament encara queda un bri de sentit democràtic, pretenia fer si més no el gest de desmarcar-se de la intransigència i del radicalisme del Partit Popular.

La Chacón acaba de destrossar aquesta mínima dignitat amb què volia sortir-se Pere Navarro, encara que ja sabés que al final tampoc podrà desobeir els seus superiors de Madrid. La consigna és clara: el socialisme i la democràcia són termes que el partit socialista espanyol utilitza retòricament, però que han de quedar supeditats a l’objectiu general i fonamental d’aquella Espanya, Una , Grande i Libre. I per això, es troben molt més còmodes al costat del PP, malgrat les seves polítiques ultraliberals, que al costat dels qui defensen el dret democràtic de decidir el propi futur.

La Camacho i els seus amics del TC

Tots els mitjans de comunicació, els analistes i els polítics catalans han destacat el caràcter polític de la resolució del Constitucional d’admetre a tràmit el recurs presentat pel Govern espanyol, i deixant sense efecte la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. Tampoc és res de nou, perquè fins i tot els polítics i mitjans més constitucionalistes han remarcat sempre que les resolucions d’aquest alt Tribunal depenien fonamentalment de la correlació de forces entre magistrats progressistes i conservadors, és a dir entre els del PSOE i els del PP. I en aquest cas, lògicament PP i PSOE han anat de bracet.

L’argumentari teòricament jurídic és només la forma de justificar la decisió política presa. I això no ens ha de sorprendre, ni podíem esperar una altra cosa; de la mateixa manera que ja sabem quin serà el contingut de la sentència, encara que simulin (bé han de justificar el sou) que passen mesos deliberant o analitzant-ho jurídicament. La primera reacció del Partit Popular davant l’aprovació de la declaració sobiranista del Parlament va ser afirmar categòricament que no servia de res, perquè no tenia efectes jurídics i per tant era paper mullat; és un dels arguments que presentaran els serveis jurídics del Parlament, encara que sense aquest to de menyspreu envers la ciutadania catalana i els seus representants polítics. El que passa és que el Partit Popular es va adonar que no podia continuar fent veure que no passava res, perquè el procés català continuava endavant i se’ls escapava de les mans; i per això van canviar de discurs. Probablement, l’acusació més greu de politització, que en aquest cas equivaldria a prevaricació, que s’ha fet des de la política a aquest Tribunal Constitucional és la de la senyora Camacho, que deia estar satisfeta i agraïa al Constitucional “que doni veu a la Catalunya plural i real”, sabent que per a la dirigent del PP la Catalunya plural i real no és la que es veu representada democràticament al Parlament, sinó la del seu partit. És a dir que la senyora Camacho ja reconeix que el Constitucional ha fet un favor a la seva opció política, encara que sigui una minoria dins del Parlament. O potser precisament per això: el que no poden assolir democràticament a través de les urnes ho encarreguen als seus delegats al TC, perquè els facin la feina bruta.

La mateixa Camacho, a qui ja sabem que les matemàtiques no se li donen gaire bé, deia que Artur Mas i els grups sobiranistes, que sumen una majoria parlamentària més que suficient,  “volien imposar a la majoria” el seu full de ruta. I quan el Parlament acordava crear la Comissió pel dret a decidir, amb els vots del 80% de la cambra catalana, la Camacho afirmava amb tota fatxenderia i desvergonyiment que això anava en contra de la majoria de la població catalana, que deu ser la que representa ella. És una mostra del menyspreu del PP no per la sobirania dels catalans sinó per als catalans en el seu conjunt, als quals no reconeix ni la seva voluntat democràtica d’elegir els seus representants amb els corresponents programes polítics. I aquest menyspreu és el que reflexen les decisions d’aquesta pantomima anomenada Tribunal Constitucional, al servei del partit (o de la banda) de la Camacho.

Si has begut, no condueixis i calla

Qualsevol que es dediqui a recopilar declaracions de polítics espanyols, especialment del PP, pot arribar a conclusions esgarrifoses. En alguns casos, ells mateixos ja han de sortir a rectificar o a justificar que potser no s’han interpretat bé les seves paraules, i en d’altres no creuen que siguin tan greus o fins i tot s’hi ratifiquen. Amb una facilitat tremenda són capaços de barrejar les protestes contra els desnonaments amb el nazisme, la reclamació de dret a l’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides amb la propaganda de Goebbels, i l’avortament amb ETA. I tot això sense que es tornin vermells de vergonya ni siguin expulsats del partit, per impresentables.

Com és possible que una persona que estigui en tots els seus cabals pugui arribar a comparar l’avortament amb ETA, com va fer el Ministre Fernández Díaz? Senzillament no és possible. Com és possible que l’únic grup polític que es nega a condemnar el franquisme, el moviment totalitari més sanguinari a Espanya al llarg del segle XX i aliat del nazisme alemany, vegi nazis per tot arreu? I la gent del seu entorn, els militants mínimament decents, que també n’hi deu haver, com és que no surten escandalitzats davant de tantes bajanades? No tenen el sentit del ridícul en veure que els seus dirigents han perdut el nord i el seny, si és que n’han tingut mai? I tampoc és que el PSOE, com a partit de l’oposició però compartint amb el PP el model d’Espanya, se sorprengui tant ni blasmi els disbarats majúsculs d’aquests governants; potser perquè alguns dels seus també n’han deixada anar alguna que tampoc es queda enrere.

Si per a conduir és imprescindible anar serè de cap, i per això es fan els control d’alcoholèmia i de drogues a les carreteres, no ho hauria de ser també per a exercir de polític i fer declaracions en públic? Davant d’algú que compara l’avortament amb ETA no té cap sentit respondre-hi amb arguments polítics, i molt menys jurídics; què hauria donat si l’haguessin fet bufar en un control de carretera? O és que el desvari no és fruit d’un enterboliment de cap, passatger, sinó d’una anomalia mental permanent? Si has begut, i no estàs en condicions, calla.

Justament per això...

Quan en qualsevol afer hi ha discrepàncies i diferències de parers, el que sol passar és que, no havent-hi res que sigui absolutament blanc o absolutament negre, sempre hi ha arguments de la part contrària dignes de tenir en compte. Cadascú exposa els seus arguments i intenta minimitzar o contrarestar els de l’adversari. Només quan les posicions són tan dispars i tan allunyades unes de les altres, o quan ni tan sols el vocabulari que s’utilitza és el mateix, només en aquest cas el debat i les discussions esdevenen inútils i estèrils.

Això és el que ens està passant en el debat existent entre Catalunya i Espanya. Llevat d’alguns casos molt puntuals, el debat esdevé impossible perquè no solament els arguments dels uns no poden ser contrarestats pels altres, sinó que els arguments dels uns són exactament els arguments dels altres, en sentit oposat. Quan algú argumenta que hom ha de poder exercir el dret a decidir per una elemental qüestió de democràcia i la part contrària respon que justament demanar què pensa i què vol la població és sinònim de nazisme, s’ha acabat la discussió. Quan algú elabora un reportatge televisiu pensant que està donant els elements necessaris per a combatre una determinada idea, i la part contrària pot agafar aquest mateix reportatge i presentar-lo a Europa com a prova exactament del contrari, és que aquí s’han perdut els papers. Quan abans-d'ahir mateix el Conseller de Cultura presentava l’informe anual sobre la situació de la llengua catalana, posant de relleu l’eficàcia del nostre model lingüístic, de l’alt coneixement de les dues llengües dels alumnes catalans gràcies a la immersió lingüística, i comentava que això era possible malgrat els atacs i les agressions que continua patint la llengua catalana, potser no tenia en compte que les mesures que pren el Govern espanyol i els governs de les Illes i del País Valencià, així com les sentències que s’estan produint per a laminar aquest sistema que nosaltres diem que està resultant tan exitós, es prenen precisament pels mateixos arguments: no “malgrat sigui un sistema eficaç” sinó precisament perquè veuen que és “un sistema excessivament eficaç”.

Cada vegada que des de Catalunya pretenem argumentar la bondat dels nostres posicionaments, els estem donant justament arguments a ells per a combatre’ls. No és que no sàpiguen els avantatges que reporta la immersió lingüística, ni que no coneguin els principis democràtics, ni que no sàpiguen els beneficis que obtindríem els catalans amb la independència, és que justament per tot això s’hi oposen.

Tornem-hi amb les Caixes

El Govern espanyol, com aquell qui no vol la cosa, està ultimant la nova llei de Caixes d’estalvi que es començarà a tramitar a les Corts. Aparentment és una llei de caràcter tècnic que arriba tard, quan la desfeta de les entitats d’estalvi de caràcter territorial, tan arrelades a Catalunya per exemple, ha desaparegut completament. Però en el fons té una important càrrega política, encaminada a culminar el procés de donar via lliure als grans bancs espanyols. I inexplicablement la classe política catalana, igual com va fer quan el Banc d’Espanya va encetar l’estratègia de fusions de les caixes, sembla que no hi tingui res a dir.

Algú ha comès la frivolitat de ridiculitzar la nova llei pel que fa a l’activitat de les caixes d’estalvi, que s’hauran de circumscriure a una sola comunitat autònoma, i encara amb tot un seguit de limitacions pel que fa a les seves activitats i al volum de negoci. Bàsicament, perquè en l’actualitat, després de tot el calamitós procés de fusions que va impulsar el banc d’Espanya i que ha acabat amb la fallida de les entitats fusionades, només queden a tot l’Estat la Caixa d’Ontinyent i la de Pollença, que actuïn com a tals i que no hagin traspassat el negoci a cap banc. Per altra banda, els aspectes de la llei que afecten a entitats d’estalvi que sí que disposen d’un banc estan pensats per a tres entitats més: CaixaBank, Kutxabank i Unicaja. En aquest cas l’objectiu és desvincular els bancs de les antigues caixes ara reconvertides en fundacions. Per als usuaris, que La Caixa hagi deixat de ser una entitat d’estalvi per convertir-se en Caixabank, i deixar per a la marca La Caixa la gestió de la seva obra social, fins ara ha tingut ben poca repercussió, tant pel que fa a la seva gestió diària com pel que fa a l’obra social. I és per aquí que vol atacar la nova llei: la intenció és reduir el pes de les Fundacions sobre els respectius bancs, perquè aquests esdevinguin entitats bancàries com la resta exposades als interessos dels mercats i abandonin la idea d’entitats no lucratives amb finalitats socials.

De moment, en l’esborrany de la nova llei les condicions que s’imposen semblen relativament laxes, per exemple sense cap limitació de calendari perquè les fundacions es venguin les seves participacions als bancs filials. Però amb aquesta llei, en el supòsit que no l’endureixin ja en la seva tramitació parlamentària, es pretén posar les bases per a culminar en un futur proper el procés de liquidació d’un model amb molta força tant a Catalunya com al País Basc. Recordem que el Banc d’Espanya ja va intentar ensorrar La Caixa falsejant les dades de Bankia, amb la qual volien que es fusionés, conscients que la fusió hauria suposat la fallida de totes dues. I no hi tenim res a dir?

Les prioritats del PP fan aigües

Parlar de les mentides, els enganys i la farsanteria del Partit Popular ja no és notícia perquè és el pa de cada dia. En tot cas, el que es pot fer és anar-ho constatant i ratificant amb nous exemple. Dies enrere era el portaveu del PP a la comissió d’Economia del Congrés, Vicente Martínez-Pujalte, el qui afirmava que no es podien malbaratar recursos en coses prescindibles, segons ell, com el foment i la protecció de la llengua catalana. Evidentment, l’afirmació és absolutament mesquina quan es fa des de la prepotència de qui cada dia pren noves mesures en contra de la llengua catalana, conscient a més que la llengua és un element fonamental per a la nostra supervivència com a país, que és el que ells voldrien anihilar.

Al marge, però, del valor que podem donar els catalans a la nostra llengua que fa que no sigui en cap cas una cosa prescindible, l’afirmació és d’una perversitat extrema quan el Partit Popular continua amb la seva disbauxa de malbaratar els nostres recursos, els que no es reparteixen en forma de sobres Bàrcenas, amb despeses que sí que són del tot supèrflues i prescindibles. El projecte per a construir el nou submarí de fabricació espanyola S-80 tenia un cost inicial de 1.756 milions d’euros, un cost superior al que van representar les retallades que ells van imposar en sanitat l’any passat, per exemple. Una quantitat inicial, a més, que com ja acostuma a ser habitual en les despeses públiques dels populars va tenir un increment no previst (o previst només per als comissionistes que després es repartirien sucosos sobresous) d’un 21’5%, de manera que la broma del submarí espanyol ha costat als ciutadans 2.135 milions d’euros. I després són els mateixos que ens vénen a dir que els catalans no hem de “malbaratar” recursos en protegir la nostra llengua, en mantenir uns mitjans de comunicació públics i de qualitat, o en projecció exterior. Són els mateixos que, quan aquí diem que ja no podem suportar més la sagnia dels espanyols, el seu maltractament i el seu menyspreu envers els catalans, i que volem disposar dels nostres recursos precisament per sortir de la crisi i garantir uns mínims de l'Estat del benestar que ells estan desmantellant, ens surten a parlar de les prioritats. Per al PP, la sortida de la crisi i la creació de llocs de treball no és que no sigui cap prioritat, sinó que no està ni en l’agenda; per a nosaltres, precisament perquè és prioritari, el primer i més urgent que hem de fer és alliberar-nos del jou d’Espanya.

Però la broma del submarí no s’acaba aquí. Perquè un cop construït, s’han adonat que van errar el càlcul i ara resulta que té un problema de sobrepès, i el submarí tal com està dissenyar no és capaç de pujar a la superfície. Se n’havien encarregat quatre unitats a l’empresa Navantia i ara caldrà fer-hi una nova inversió milionària per tal que el submarí pugui flotar. Ràpidament, se’ns acut la broma fàcil, de la ineficàcia i l’estupidesa dels responsables del projecte; i a mi em costa de creure que un error d’aquesta magnitud pugui haver-se escapat involuntàriament, i optaria per pensar que l’error no és sinó una maniobra més per a engruixir una factura de la qual en poden sortir molts sobres a repartir entre els dirigents populars. És la seva prioritat.

Un pressupost didàctic

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Poques coses hi deu haver més estúpides que la del mentider que es creu les seves mentides. Quan el Partit Popular va iniciar el camí de les anomenades reformes estructurals, amb la reforma laboral i les polítiques suïcides d’austeritat extrema, ja sabia el resultat que se’n podia esperar. Però va preferir enganyar la ciutadania dient que això serviria per a crear llocs de treball i apuntar la sortida de la crisi. Fins aquí entra dins de la més estricta lògica d’un partit que ha fet de l’engany, el frau i la matusseria la seva norma d’actuació. Però el desvari ratllant l’estupidesa supina va venir quan el Govern espanyol, creient-se la farsa que havia explicat per a justificar la seva demencial política, va aprovar uns pressupostos amb la previsió d’una caiguda del PIB d’un 05%, quan tots els entesos ja pronosticaven que no baixaria de l’1’5%. Una cosa era la previsió feta en base a la seva mentida, i l’altra la que haurien d’haver fet en base a la realitat, com a resultat lògic de la seva política. 

I són aquests mateixos els qui ara reclamen a la Generalitat que presenti ja els seus pressupostos. No pas perquè tinguin cap interès en què l’Administració catalana tingui uns pressupostos per aquest 2013, sinó precisament per boicotejar-los i fer-los impossibles. Sembla del tot insensat, i molt poc rigorós, aprovar un pressupostos sense tenir una dada tan important com la del sostre de dèficit. Oi més quan aquest sostre de dèficit se sap que és inviable si no es volen liquidar els serveis públics bàsics com la Sanitat i l’Educació; i quan l’Estat continua jugant brut perquè, essent l’administració que més fàcilment podria fer retallades sense afectar els serveis i les prestacions bàsiques de la ciutadania, es reserva la major part de la flexibilització d’aquest sostre de dèficit concedida per la UE i ho carrega integrament a les autonomies.

Al marge de si finalment es podrà ampliar el sostre de dèficit que ara mateix l’Estat ha fixat en un 1’2%, entenc que la Generalitat hauria de presentar no un, sinó dos pressupostos: d’una banda un pressupost basat en un sostre de dèficit raonable, que no posi en perill el ja prou malmès estat del benestar, i que inclogui el deute que l’Estat manté amb Catalunya. No pot ser que l’Estat elabori uns pressupostos on no contempli com a passiu aquest deute i que la Generalitat no se’l pugui comptabilitzar com a actiu pendent; a no ser que es consideri que el deute de l’Estat Espanyol és un bo porqueria que ja s’ha de donar per perdut. Però, aleshores, amb més raó caldria tenir a punt el segon pressupost, basat completament en un supòsit de sobirania financera.

Sovint hi ha economistes que ens presenten uns números per saber com serien les finances catalanes sense l’espoli fiscal que patim, que els més optimistes situen a l’entorn dels 13.000 milions d’euros anuals, un cop descomptades les despeses que ara van a càrrec de l’Estat i que ens hauríem pagar si disposéssim de l’Estat propi. I a grans trets tothom, qui més qui menys, ha fet les seves fabulacions sobre el que es podria fer amb 13.000 milions més en el pressupost de la Generalitat, tenint en compte que les temudes retallades que ens volen imposar oscil·len entre els 3 i els 4 mil milions. Però, una cosa són aquestes xifres llançades aïlladament per experts o grups diversos, per solvents que siguin, i l’altra seria que aquest pressupost l’elaborés el Departament d’Economia de la Generalitat i el presentés públicament en tot el seu detall el Conseller Mas-Collell i el President Artur Mas.

La funció pedagògica que tindria l’elaboració rigorosa d’aquest pressupost seria impagable. Perquè al capdavall és això el que ens hi juguem quan estem parlant d’anar cap a l’Estat propi, i és exactament això el que ens volem impedir els espanyols.    

ETA, la fi del cagaelàstics

Un nou comunicat d’ETA, aquesta vegada per responsabilitzar els governs espanyol i francès de la mort d’un dels seus ex dirigents 'Thierry'. I en el mateix comunicat una mena d’advertència: «Ja n'hi ha prou de jugar amb els drets dels presos”. Sincerament, em costa molt d’entendre l’evolució d’ETA fins arribar a l’actual situació. En el seu moment, a les acaballes del franquisme, ETA podia ser vista amb simpaties com una organització que lluitava, arriscant la pròpia vida, pels mateixos ideals que lluitaven molts demòcrates. Un dirigent socialista espanyol va arribar a dir que quan s’assolís la democràcia caldria compensar els integrants d’ETA pels favors prestats. Podia haver-hi discrepàncies pel fet d’utilitzar la violència que, a voltes, afectava també persones del tot innocents; però al capdavall era la mateixa violència que utilitzava el règim franquista, amb l’agreujant que amb aquest no s’hi compartien en absolut ni els objectius ni els mitjans.

A mesura que la transició democràtica, amb totes les seves flaqueses i limitacions, s’anava consolidant i fent irreversible, tant per als enyoradissos del franquisme com per als qui aspiraven a una ruptura, l’organització armada basca va anar deixant de tenir sentit. A la jove democràcia, amb responsabilitat de tots els grups polítics, se li pot retreure la seva incapacitat per a integrar els qui fins aleshores havien estar partidaris de lluitar contra la dictadura amb les seves mateixes armes; però a l’organització etarra, el fet de no adonar-se a temps que calia canviar d’estratègia, que la lluita armada, a part de ser èticament reprovable, era del tot inútil i fins i tot un impediment per avançar cap a la sobirania del poble basc. Tots els Governs espanyols, tant els populars com els socialistes, van fer intents per a negociar-ne el final, però mai amb la suficient convicció que per prioritzar evitar noves víctimes; per a ells era més important la victòria política i policial que la fi de la violència. ETA tampoc va saber gestionar el seu escàs marge de negociació que a mesura que passava el temps es feia cada vegada més petit. Fins al darrer moment, ETA va voler reivindicar la validesa de la seva lluita, sense fer mai autocrítica ni valorar la possibilitat d’una evolució cap a noves formes d’intervenir en la política basca.

Però, tot d’una, ETA no solament va anunciar que aturava definitivament l’activitat armada, sinó que s’autodeclarava culpable de totes les accions comeses i en demanava perdó, sense ni tan sols reivindicar el paper històric que va jugar a les acaballes del franquisme, sense justificar que la seva havia estat una violència de resposta a una altra violència, ni defensar els seus intents fallits de negociació per a posar fi a la seva lluita. Tot d’una, en lloc d’argumentar que el que podia haver estat justificable en un moment donat ja no ho era en aquells moments, i que estava disposada a deixar les armes si el Govern espanyol es comprometia a una mínima reinserció dels presos, es va limitar a signar una rendició en tota regla. Abans d’una rendició humiliant i sense obtenir res a canvi, hauria estat més lògic que haguessin deixat d’actuar sense necessitat d’autoinculpar-se. Per als presos etarres devia ser molt dur que tot d’una, després d’anys i anys d’encoratjar-los a sacrificar-ho tot per uns ideals, els seus mateixos dirigents els diguessin que havien d’assumir com a crims les seves accions, sense cap justificació, i esperar de la clemència dels fins aleshores els seus enemics.

I, d’una forma exageradament ingènua, ETA manifestava el desig de negociar les condicions dels presos amb el Govern espanyol, com si no sabés que un cop assumida la seva derrota, aquest no faria ni un sol pas, ni tant sols per a complir amb la legislació penitenciària. De veritat es creien que, un cop s’haguessin rendit sense ni tan sols reivindicar el seu passat, el Govern espanyol els faria el més mínim cas?  

Pressupost de la Generalitat, ja

Sense cap mena d’escrúpol, el portaveu del Partit Popular a Catalunya, Enric Millo, deixava anar el xantatge del Govern espanyol a les finances catalanes. Reclamava que Artur Mas, un cop anunciat que la mitjana del dèficit permès a les autonomies serà del 2’1%, presentés al Parlament uns pressupostos amb aquesta previsió de dèficit i que seguís negociant la possibilitat d’ampliar-la una mica, en el ben entès que ells posarien com a condició que la Generalitat renunciés a les despeses destinades a defensar els elements claus de país: la llengua, la projecció exterior, els mitjans de comunicació públics, i per suposat tot el que es relacioni amb l’exercici democràtic del dret a decidir.

És cert que el Govern espanyol va presentar i aprovar uns pressupostos amb números falsejats, ja que tothom sabia que l’evolució del PIB triplicaria el - 0’5% que tramposament havia pressuposat el Partit Popular. Segurament que si la Generalitat optés també per falsejar els números per tal que li quadressin, ells serien els primers en denunciar-ho. Des d’una perspectiva social, ja no parlo ni tan sols d’esquerres, és evident que no es pot acceptar un límit de dèficit tan baix, quan el Govern Central, que és el que té més marge per a retallar pressupost, es queda la major part del sostre de dèficit permès per la UE, i quan aquest límit obliga a desmantellar l’estat del benestar: educació, sanitat i pol´tiques socials. Des d’una perspectiva nacional és encara més inacceptable: l’espoli fiscal que patim els catalans anualment triplica o quadruplica el gruix de les retallades que amb l’actual sistema se’ns imposa; i només que el Govern Espanyol pagués els deutes contrets amb Catalunya, i establerts per llei, ja no caldria fer retallades. Però, ara, a més, el Partit Popular introdueix el xantatge per a fer claudicar el desig de llibertat dels catalans; no en té prou en robar a cada ciutadà de Catalunya l’equivalent a prop de 2.500 euros anuals, sinó que per a recuperar una petita part dels nostres diners s’imposen condicions polítiques que van en contra de la immensa majoria dels catalans.

Em sembla lògic que el Govern de la Generalitat es negui a presentar uns pressupostos sense saber una dada econòmica tan important com és el sostre de dèficit; és una simple qüestió de rigor i d’honestedat, que no té el PP. Però potser sí que hauria de presentar uns pressupostos, d’una banda sobre la base d’uns dèficit realment assumible i de l’altra sobre la base de comptabilitzar el que l’Estat deu a Catalunya, i que en tot cas hauria de comptabilitzar en el passiu de l’Estat. Però, és que la Generalitat el que hauria de presentar és el pressupost real que podria fer si, assumint la sobirania financera, disposéssim de tots els nostres recursos. I tot seguit assumir aquesta sobirania financera. 

El carreró sense sortida del TC

Si algú cregués en l’honestedat del Poder Judicial espanyol en general, i del TC en particular, podria pensar que el més lògic seria que aquest Tribunal Constitucional rebutgés el recurs presentat pel Govern espanyol contra la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. I la lògica seria considerar que hi ha una manifesta mala fe per part del Govern espanyol, capaç de contradir-se flagrantment en funció de la conveniència de cada moment. I quan en un procés la part litigant mostra semblants contradiccions el més normal hauria estat ja la no admissió del recurs per part del TC. Però tothom sap que aquest Tribunal és una farsa posada al servei dels interessos del partit o dels partits que han decidit la composició dels seus membres.

El Govern espanyol, davant de la Declaració del Parlament de Catalunya, va ser molt taxatiu: segons ells, aquella declaració era una pèrdua de temps perquè no tenia cap mena de valor jurídic ni implicava la derivació de cap conseqüència legal. Un argument sostingut pel mateix Govern que després ha presentat el recurs, argumentant exactament el contrari. Seguint la seva habitual arrogància, la primera reacció va ser la de menysprear la Declaració del Parlament, pensant que si deixaven clar que era del tot inútil, el tema s’acabava aquí. Només Vidal Quadras advertia que deixar votar la proposta al Parlament (la seva lògica franquista hauria estat prohibir la votació) equivalia a donar legitimitat al procés secessionista. Però, a la vista que el procés continua i que a partir d’aquella Declaració es crea el Consell Nacional per a la Transició i es prepara al Parlament una estratègia conjunta de les forces partidàries de l’exercici del dret a decidir, el Govern espanyol va optar per canviar de discurs i d’estratègia. I amb la barra de sempre, allà on deia una cosa ara diu exactament la contrària; ara resulta que sí que aquella Declaració te força i validesa legal; altrament el Tribunal Constitucional no la podria prendre en consideració.

I, això posa aquest Tribunal Constitucional en l’obligació (no crec que a cap dels seus membres se li acudeixi intentar aplicar principis i conceptes jurídics en la seva sentència) d’emetre un veredicte estrictament polític condemnant i declarant nul·la la Declaració del Parlament de Catalunya. En el seu imaginari, si és declarada nul·la voldrà dir que seria com si no s’hagués produït i, per tant, com si el poble de Catalunya no hagués manifestat a través dels seus representants la voluntat d’exercir els seus drets. En l’hipotètic cas, del tot improbable, que el TC no declarés nul·la la Declaració del Parlament, aleshores el Partit Popular també renegaria dels arguments que ha donat a l’hora de presentar el recurs, en els quals manifesta la convicció que aquella declaració enceta un procés constituent, i tornaria a l’argument inicial de dir que és una fotesa sense cap valor ni sentit.  

L’1 de maig, dia del treball?

Que lluny que queden aquelles èpoques en què la diada de l’1 de maig era una diada de reivindicació obrera. Es commemorava aquell maig de 1886 amb les lluites obreres de Chicago reivindicant la jornada de vuit hores. 125 anys després, els treballadors del nostre país no tindrien pas la gosadia de sortir al carrer per a reivindicar la jornada de vuit hores, ja que amb l’excusa de la crisi s’han perdut definitivament totes les batalles, i ara ningú es veuria amb cor de reivindicar ni el compliment de la legislació teòricament encara en vigor.

Està clar que ens podríem remuntar encara més enllà, i recordar aquelles manifestacions del franquisme per a commemorar el Dia de San José Obrero, amb la demostracions sindicals, del Sindicat Vertical és clar, al camp del Bernabeu. Si tenim en compte que segons la Bíblia sant Josep era un home d’avançada edat, la celebració de l’1 de maig d’ara mateix, amb l’allargament de l’edat de jubilació, encaixa molt més amb aquella de San José Obrero. Amb l’excusa de la crisi, les lluites de la classe treballadora per a reivindicar els seus drets i millorar les seves condicions laborals i de vida, han estat vençudes amb totes les de la llei; i mai millor dit. Es diu que en pocs anys, els nostres governants han aconseguit que els nivell de vida de la majoria reculés entre tres i quatre dècades, mentre que el de la minoria dominant causant i gestora de la crisi ha continuat ascendint. Però és que la reculada pel que fa a la capacitat de mobilització i de lluita pels drets de la classe treballadora és molt més greu encara. Hores d’ara, han aconseguit posar en pràctica la filosofia liberal de la llei del mercat: la llei d’oferta i demanda. Amb un país empobrit i una forta demanda de gent cercant feina, la classe empresarial pot imposar totes les condicions que vulgui. Ens han guanyat la partida.

Avui, ningú gosaria reclamar els seus drets. Cada nova negociació, cada nova proposta de reforma, es dóna per descomptat que és per a rebaixar sous, ampliar jornades de treball, empitjorar les condicions laborals, limitar les prestacions socials, eliminar drets conquerits... D’una sola estocada s’han carregat els convenis col·lectius i la legislació esdevé obsoleta, perquè ningú gosaria exigir-ne la seva aplicació. La por a perdre la feina en les actuals circumstància fa que hom accepti qualsevol cosa per a mantenir-la, amb l’afegit d’haver de dir: i encara gràcies. La mateixa por que fa fer qualsevol cosa per a aconseguir-ne, als qui estan a l’atur. I d’això es valen.

És el preu de la competitivitat

En el món de la política, i de la política econòmica especialment, els eufemismes són imprescindibles per a poder cometre les pitjors aberracions sense necessitat de sentir cap mal de consciència. Com que és evident que la nostra economia no pot competir (o almenys aixi ho han decidit) amb innovació, amb tecnologia o amb valor afegit, amb les països més pròspers d’Europa, s’han proposat posar-nos al nivell dels països del tercer món, i equiparar-nos-hi pel que fa a la competitivitat. I se suposa que tothom sap què vol dir, això de la competitivitat, per més eufemismes que hi posin.

Es tracta de produir més, amb uns costos mínims. Quan les grans empreses multinacionals, o no tan grans, deslocalitzen una indústria per traslladar-la a un país “més competitiu”, ja sabem què vol dir: salaris més baixos, menys impostos, menys condicions de seguretat laboral, menys condicionants de respecte ni pels drets de les persones ni pel medi ambient... Surt a compte invertir una mica en sustentar Governs corruptes que acceptaran qualsevol mena d’explotació de la seva gent, sense miraments ni entrebancs legals, per a poder-hi traslladar les seves indústries. La decisió que prenen els empresaris occidentals de traslladar la seva producció a determinats països no és innocent ni simplement tècnica. Ells saben que els surt més a compte produir en països on es permeti l’explotació infantil, on no calgui respectar els drets de les persones, es pugui pagar salaris de misèria amb jornades laborals inhumanes, on no es miri prim a l’hora de concedir permisos encara que sigui en instal·lacions obsoletes i altament perilloses per als seus treballadors, on tampoc calgui invertir en la preservació del medi... Ningú pot excusar-se dient que no sabia en quines condicions s'obliga a treballar.

I de tant en tant, malauradament massa sovint, es produeixen incidents perfectament previsibles i evitables com el de la fàbrica de Bangla Desh. Els directius de les empreses multinacionals, que eren perfectament conscients de les condicions en què es treballava, se’n renten les mans, quan haurien de respondre dels seus crims (perquè els fets no mereixen altre nom) i anar a raure a les presons d’aquests països que ells han escollit perquè oferien una millor productivitat per als seus negocis. I aquest és el model de competitivitat cap on ens porten les polítiques del PP: abaixar sous, reduir prestacions, facilitar tot tipus d’explotació... Ells en diuen, hipòcritament, flexibilitzar el mercat de treball i crear les condicions perquè el país resulti més atractiu per als inversors. Potser no arribarem al nivell de Bangla Desh, però ens hi acostarem per tal de facilitar el benefici empresarial amb un clar menyspreu per les persones.

PP: enganys, fraus i, a més, escarni

Una de les característiques del Govern del Partit Popular és el desgovern i el caos absolut, basat sempre en l’engany i la mentida. Impotent per a fer front a l’actual situació, cada nova mesura corregeix l’anterior, encara sigui presa amb pocs mesos de diferència. Deliberadament van presentar uns números falsos a l’hora d’elaborar el pressupost del 2013, amb un error en el càlcul de la caiguda del PIB del 300%; van mentir a l’hora de presentar el dèficit dels comptes públics que ha aconseguit posar-se al capdavant dels països europeus, del 10’6% el 2012, per damunt de Grècia o de Portugal; i han d’anar mentint per justificar cada nova mesura que ens allunya cada vegada més de la sortida de la crisi.

És cert que, com que totes les mesures del Govern espanyol van orientades a protegir els seus interessos particulars i els dels grans poders econòmics (bé han de guanyar-se un lloc de privilegi en els consells d’administració de les grans empreses quan es retirin del Govern), reben constantment els elogis del FMI, del BCE i de la Unió europea, alhora que aquestes mateixes institucions els recorden que per més que facin tots els esforços resulten insuficients, i els impulsen a fer-ne de nous. Almenys, mentre no hi hagi una revolta social suficient com per a aturar aquestes demencials polítiques. Tot just la reforma del mercat laboral ha començat a donar els fruits esperats en forma d’un increment incessant de l’atur que ja en proposen una de nova per aprofundir en la mateixa línia; encara no s’ha posat en marxa la reforma de les pensions que ja n’anuncien una altra, més hostil i més restrictiva per al conjunt de la població; tot i que renuncien a rebaixar les xifres d’atur i admeten que seguirà incrementant-se, en cap cas renuncien a la seva estratègia suïcida basada en l’empobriment general de la població i la conseqüent aturada de la capacitat productiva del país, que genera més dèficit i més deute públic.

Però hi ha una altra característica d’aquestes polítiques del Partit Popular especialment sagnant: és la del cinisme, la burla i l’escarni al conjunt de la ciutadania, víctima de les seves insensates mesures. No en tenen prou amb el saqueig de les arques públiques que fins ara es repartien, entre altres formes, a través dels anomenats sobres Bàrcenas; no tenen cap escrúpol ni decència a l’hora d’exhibir la seva capacitat depredadora quan és hora de posar la mà a la caixa. Només una dada com a exemple: Els 15 membres del consell d’administració de la Sareb (el banc dolent, que amb els diners dels contribuents gestionarà els actius tòxics de la banca espanyola) només en el primer mes de funcionament ja s’han repartit 142.917 euros, amb una mensualitat per a la seva Presidenta, Belen Romana, de 32.916 euros. Ningú aturarà aquesta banda de delinqüents?

Lliures o morts

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Aquest és el títol de la novel·la escrita a quatre mans pels periodistes Jaume Clotet i David de Montserrat. El relat històric, novel·lat, explica els moments claus de la Guerra de Successió i la resistència catalana enfront dels borbons. I el títol del llibre correspon a un crit de guerra dels defensors de la ciutat de Barcelona que decidiren seguir lluitant contra l’enemic, malgrat les poques possibilitats d’exit.

Lliures o morts, doncs, és la determinació dels qui estaven disposats a lluitar per la llibertat fins a les darreres conseqüències. Una consigna no pas tan diferent de la revolucionària “Patria o muerte” de Fidel Castro, poc després d’haver triomfat en la seva revolta contra el dictador Fulgencio Batista, i tampoc tan diferent d’aquella altra frase atribuïda a la Pasionaria, però que podria ser del president mexicà del segle XIX, Benito Juárez García: “Es mejor morir de pie que vivir de rodillas”.

En el context de la Guerra de Successió, amb les tropes borbòniques assetjant Barcelona, la frase adquiria un to heroic per la voluntat de resistir fins al final, però també un to de sentència en el sentit que si no aconseguien la llibertat, la conseqüència era la mort. I algú pot pensar que, ara, quan ens trobem immersos en un procés, que no és ben bé una guerra, per assolir la independència, la frase Lliures o morts estaria fora de lloc. Tot i que aquella vella i criminal idea dels espanyols de bombardejar Barcelona periòdicament ens la recordava impunement no fa pas tant un dels anomenats “Pares de la Constitució espanyola”, avui, a Europa, sembla impensable una resposta sagnant per a sufocar la voluntat democràtica dels catalana.

Però, compte que el crit de “Lliures o morts” no és tan forassenyat per a explicar la disjuntiva en què ens trobem ara mateix. Si no som capaços d’assolir la llibertat, és a dir l’Estat propi i sobirà, tenim garantida, si més no a mitjà termini, la mort com a país. Els espanyols tenen clara la determinació d’anorrear-nos com a país a base de l’ofec econòmic i de la destrucció del nostre teixit industrial i productiu; tenen clara la voluntat d’eliminar la nostra llengua, primer simulant que volen una equiparació entre català i castellà, per aplicar tot seguit l’estratègia valenciana d’anar marginalitzant la llengua pròpia fins a fer-la residual; com tenen clar l’objectiu d’anar recentralitzant l’Estat i retallant l’autogovern fins a deixar-lo només amb competències testimonials i dirigides des de Madrid.

Lliures o morts és l’alternativa que se’ns presenta i que cal que tinguin clar els qui, vull creure que encara n’hi ha de bona fe, creuen que poden defensar una fórmula d’encaix al si de l’Estat espanyol sense tocar de mort la nostra identitat com a país.   

Violència il•lícita, però comprensible

Aviat ens posaríem tots d’acord que la violència no és lícita en cap cas, que no és un recurs que es pugui utilitzar per aconseguir cap mena d’objetiu. O potser no ens posaríem tan d’acord, perquè és evident que l’Estat mai ha renunciat a l’ús de la violència; en té el monopoli absolut i per això reacciona aïradament quan algú vol competir amb les mateixes armes. Pot ser la violència emprada pels seus cossos i forces de seguretat, quan jo no li és suficient l’ús dels seus poderosos mecanismes de pressió, o la violència exercida des del poder econòmic i des del poder judicial.

Els governants, en nom de l’interès de l’Estat quan en realitat no és sinó l’interès d’uns pocs privilegiats, va aplicant els seus plans econòmics que porten la ruïna i l’empobriment general de la població. Les darreres dades ens il·lustren l’èxit de l’estúpida i suïcida política econòmica del PP; estúpida i suïcida per al benestar de la majoria, però no per a ells i per als seus amics. Han dissenyat l’estratègia de convertir l’Estat en un país tercermundista, perquè a ells els surt més a compte; ells en diuen “procés de devaluació interna” o “millora de la competitivitat”. Han descobert que els grans poders econòmics no tenen cap necessitat de disposar d’una demanda interna, i que prefereixen servir-se del país com a lloc de mà d’obra barata, amb una administració que retalla drets i prestacions socials desemparant la gent en la misèria que ells mateixos han creat. Si abans es parlava de competir amb tecnologia, innovació i valor afegit amb les primeres potències europees, ara s’han proposat posar-nos al nivell dels països del tercer món, i és en comparació a aquests que hem de ser més competitius.

Les darreres dades són il·lustratives de l’eficàcia de les polítiques econòmiques del PP: 27% d’atur, el 57% entre la població jove, cap a dos milions sense prestacions de cap mena; i tot això per acabar incrementant el dèficit i sobretot sense cap perspectiva de futur. Amb aquest panorama, acompanyat dels escàndols de corrupció i de les mentides permanents dels dirigents polítics, el que sobta és la paciència i l’estoïcisme amb què ho entoma el conjunt de la població; el que sobta és la resignació amb què s’assumeix la misèria induïda, alterada tant sols per algun cas aïllat de suïcidi; el que sobta és que no hi hagi més moviments de protesta, més revolta social; el que sobta és que no esclati la violència, que seria il·lícita, però del tot comprensible, i que en cap cas seria més condemnable que la violència que s’exerceix des del poder contra el conjunt de la ciutadania.   

El paperot dels unionistes catalans

Els unionistes catalans tenen mala peça al teler. Sovint intenten presentar la seva opció, la de cercar un encaix digne dins d’Espanya, com la via del seny, de la moderació i del possibilisme. Per ells, el procés cap a la construcció d’una Estat propi és una mena de temeritat, amb excessius riscos, quan la seva proposta de dialogar amb Espanya consideren que pot donar bons resultats, sense necessitat de trencadissa. No tenen en compte, però, que l’odi d’Espanya, de la classe dirigent espanyola, contra els catalans i contra tot el que representa la nostra cultura i la nostra identitat també va adreçat a ells.

Així s’explica el darrer prec de Duran i Lleida perquè Espanya reaccioni davant del sobiranisme. Deia l’altre dia: "El problema d’Espanya no és què pot oferir als independentistes, sinó què està disposada a oferir als que no ho són, però que volen ser respectats i reconeguts". I està clar, la resposta és clara i contundent: res. La seva lògica, com a unionista català, seria pensar que si Espanya reaccionés davant de les reivindicacions independentistes i oferís a Catalunya un finançament mínimament just i un respecte per la seva llengua i la seva identitat, probablement el mateix Duran tindria més arguments per a convèncer els indecisos que ara es veuen abocats a abraçar l’independentisme com a única sortida vàlida per a resoldre els problemes del país. Però la seva lògica no té res a veure amb la dels espanyols, disposats a mantenir fins al final la seva croada contra Catalunya. És el mateix amb què es troba el pobre Navarro que aquí no gosa posar-se obertament al costat del PP ni tampoc dels sobiranistes, però que allà els del seu propi partit el menyspreen i no li donen el més mínim marge per a poder continuar defensant les seves utòpiques tesis federalistes que no es creu ningú.

Però, això també li passa a la Camacho, que assegura no haver cobrat cap sobre del Bàrcenas (ni per això no l’han tinguda en compte), i que veu com les seves ràncies i esquifides propostes de finançament per a Catalunya també són rebutjades de ple pels seus companys de Partit, és a dir pels seus superiors. Són, doncs, els dirigents espanyols, tant els del PP com els del PSOE, els qui deixen sense arguments aquells que podrien ser els seus aliats a Catalunya. És des d’Espanya mateix que es descarta la via d’un encaix digne de Catalunya dins de l’Estat espanyol. Enfront de l’independentisme no hi ha, doncs, l’opció dels Duran, Navarro o Camacho, sinó únicament la dels Rajoy, Wert, Rubalcaba, Cospedal o Montoro; és a dir, l'odi contra Catalunya. 

Partidaris i detractors... de la llibertat

França acaba d’aprovar la llei que permetrà el matrimoni de persones del mateix sexe. Com acostuma a passar en aquests casos, la dreta més rància, i amb ella l’església catòlica, ha posat el crit al cel. La mateixa dreta i la mateixa església que no s’escandalitzen tant davant de les injustícies socials, de les lleis que salvaguarden els interessos dels més rics i condemnen els més desvalguts. I tampoc fan escarafalls quan al seu costat i en nom seu apareixen els grups de l’extrema dreta més violenta. És un debat, o més que un debat una batalla, que s’ha viscut en repetides ocasions, normalment per temes relacionats amb la llibertat individual de les persones.

Perquè la confrontació no és entre partidaris d’un tipus o altre de matrimoni, com no ho ha estat mai entre partidaris i contraris de l’avortament. La confrontació és senzillament entre partidaris de donar l’opció individual de les persones o de negar-la. La llei que proposen uns no obliga res a ningú, senzillament ofereix un marc per a qui vulgui acollir-s’hi; de la mateixa manera que les lleis d’avortament no es fan perquè ningú en sigui partidari, sinó perquè qui es vegi en la necessitat de fer-ho no sigui penalitzat. Hom podria entendre que des d’una concepció ideològica o religiosa es proposés limitar-se pel que fa a determinades pràctiques, que no es fes ús d’un tipus de matrimoni amb el qual no creuen o que els seus seguidors no optessin mai per l’avortament. Però el que no és tan raonable és que pel fet de tenir aquestes idees ja vulguin negar-les als altres, que no en tinguin prou en defensar el que ells pensen, sinó que vulguin imposar-ho al conjunt de la societat.

És un tipus de debat que ja ens sabem de memòria: no és entre partidaris i detractors d’una determinada idea, sinó entre partidaris de la llibertat i els qui volen ofegar-la. No és pas tan diferent del debat existent a Catalunya sobre el seu futur: hi pot haver persones i grups que tinguin concepcions diferents del que hauria de ser Catalunya, però per damunt d’això el que hi ha, per part dels més autoritaris i anti demòcrates, és la negació de la democràcia quan es vol impedir que la gent sigui consulta en l’exercici del dret a decidir quina d’aquestes opcions es vol per al país.

La doble comptabilitat del PP

Tal com estava previst, a poc mesos d’haver aprovat els pressupostos generals de l’Estat, el Govern del PP ha hagut de reconèixer allò que va negar amb tanta contundència: que les seves previsions eren falses. El Govern espanyol va quadrar els pressupostos amb el supòsit d’una recessió del 0’5%, tot i el que ja auguraven tots els experts. Ara, el mateix Govern modifica les previsions per aquest any 2013 dient que la recessió assolirà la xifra de l’1’5%; és a dir tres vegades més del que havia previst.

En el món de la iniciativa privada, qualsevol directiu que projectés la dinàmica de l’empresa en base a una previsió i que errés aquesta previsió no pas en unes dècimes o amb un marge d’error tolerable, sinó amb aquesta proporció de tres vegades més, seria fulminantment destituït per inútil i incompetent. Podem dir que aquest és el cas del Montoro i el de Guindos? És cert el Ministre de Guindos prové de l’experiència de la fallida de Lehman Brothers i que el Montoro sembla que només té l’objectiu de salvar els mobles a les grans fortunes, però no crec que la causa d’un desencert de proporcions tan gegantines calgui buscar-la aquí. I amb això no vull pas dir que es tracti de llumeneres en el món de l’economia. L’explicació més plausible lliga amb la ja tradicional pràctica del Partit Popular a l’hora de portar dobles comptabilitats. El Govern, amb plena consciència, va enganyar descaradament el Congrés i la ciutadania en general, presentant uns números que ells sabien que eren completament falsos. De fet, no sé si es pot dir ben bé engany, perquè tothom es va adonar de la falsedat de les xifres presentades.

És molt més seriós i honest no presentar els pressupostos, com fa el Govern de la Generalitat, fins a disposar de les dades bàsiques per a confeccionar-lo, que presentar-ne uns amb els números trucats. Com cada any, primer menteixen prometent que les seves mesures començaran a donar fruits ben aviat, i després han d’anar allargant els terminis de la recuperació econòmica perquè la realitat els deixa al descobert. El PP és un partit dirigit per una banda de delinqüents, mentiders i embadocadors compulsius, que s’han finançat irregularment a base de dobles comptabilitats i repartint sobres a dojo; i ara estan portant també el Govern de l’Estat amb dobles comptabilitats, números falsos, i segurament que han trobat la manera de repartir-se el botí, encara que ja no puguin comptar amb els sobre del Bàrcenas.

Estafats sense estafadors?

En mig de l’allau de moviments i protestes socials de tota mena que han proliferat per culpa de la crisi, i especialment per culpa de la pèssima gestió de la crisi, crec que el tema de les anomenades “preferents” caldria veure’l des d’una altra perspectiva, ja que no és equiparable, per exemple, al dels desnonaments.  En principi, les preferents eren una fórmula d’inversió que podia resultar prou atractiva en època de bonança, quan oferien interessos més elevats que qualsevol dipòsit a termini.

No devia pas ser tan diferent de l’aposta que van fer molts de comprar un habitatge com a forma d’inversió pensant que es podria revendre al cap d’un temps amb una bona revalorització. O no és pas tan diferent dels qui en els darrers temps preferien la compra d’or, com a inversió refugi. En tots els casos, en determinats moments, podien semblar inversions segures i altament rendibles. I quan algú disposa d’uns diners i cerca la forma de fer-los més rendibles, sap que té l’opció de deixar-los en una llibreta d’estalvi, encara que sigui a un interès baix o bé invertir-los en algun altre lloc que doni un interès més alt. La contrapartida és el risc. Els qui van quedar entrampats amb unes preferents que havien perdut bona part del seu valor, els ha passat el mateix que aquells altres que havien comprat immobles creient que la bombolla immobiliària no esclataria mai, i ara no saben què fer-ne, o el mateix que aquells que van creure que l’or era un refugi segur i no havien previst que quan un refugi és tan segur que s’hi refugia tothom ja deixa de ser-ho, o no havien previst que països amb problemes econòmics traurien a la venda els seus estocs d’or.

El dubte, doncs, estaria en saber si hi ha hagut estafa o no. Si no hi ha hagut estafa i el procediment ha estat correcte, encara que sigui desafortunat, no veig que hi hagi raó per a reclamar més enllà de posar en dubte la professionalitat dels qui venien el producte i la solvència de l’entitat que representaven. Altrament, en tots els casos on es considera que hi ha hagut engany o aprofitament i abús de persones grans per part dels gestors bancaris, com sembla que hi ha hagut en molts casos, hi hauria d’haver també la corresponent demanda penal. No  pot ser que es digui que hi ha hagut gent estafada a la qual s’ha de rescabalar, sense que hi hagi estafadors que s’asseguin a la banqueta dels acusats.

Justícia prevaricadorament perversa

Quan algú es passa de rosca, no es tracta només que es posa en evidència sinó que el seu propòsit se li’n va en orris, perquè perd tota credibilitat. El governant ha de saber que pot perdre tota la seva autoritat moral, i fins i tot la legal, a base d’imposar normes absurdes que lògicament després no es compleixen. Però, això mateix que es pot dir dels polítics també val per a les decisions dels jutges; quan aquestes són tan forassenyades, tan allunyades de qualsevol criteri jurídic i de justícia són blasmades per la ciutadania i perden tot el seu sentit.

El TSJC, en el seu afany d’acontentar el nacionalisme espanyol en la seva croada contra la llengua catalana, s’ha passat de rosca. La seva interlocutòria sobre l’ús del castellà a les aules és tan absurda, tan prevaricadorament perversa, que ni els mateixos que van impulsar-la al·legant una suposada discriminació del castellà ara no saben com explicar-la. Els jutges, de fet, neguen la raó dels qui denunciaven que el català tenia una preeminència al sistema educatiu sobre el castellà, perquè el principal argument que esgrimien era que la doble oficialitat obligava a donar un tracte equitatiu a ambdues llengües, i que la immersió lingüística, segons ells, negava un dret fonamental com el de ser escolaritzat en la pròpia llengua. Perquè la interlocutòria del TSJC diu ben clarament, encara que la Sánchez Camacho ho nega perquè ella mateixa se n’avergonyiria, que el problema no és ni la preeminència d’una llengua sobre l’altra, ni la vulneració del suposat dret a ser escolaritzat en la llengua pròpia; sinó que certifica que la llengua que s’ha d’imposar és la castellana, per més minoritària que sigui a l’aula, i el dret a rebre l’ensenyament en la pròpia llengua només té validesa si es tracta de la llengua castellana. En definitiva, la immersió lingüística no és dolenta per si mateixa, perquè al capdavall és la que s’aplica a Espanya i arreu del món, sinó que només és inadmissible per al nacionalisme espanyols al servei del qual està aquest TSJC en el cas del català.

Una argumentació que fins ara negaven rotundament tant el Partit Popular com Ciutadan’s, que intentaven dissimular el seu atac a la llengua catalana amb l’excusa de la igualtat i del respecte a la cooficialitat d’ambdues llengües. Els qui ho feien honestament, ara han quedat desautoritzats per una interlocutòria descaradament racista, discriminatòria i contrària a la legislació vigent; només aquells que pregonaven una pretesa igualtat entre ambdues llengües, com a recurs per a procedir a l’eliminació del català, poden recolzar una decisió tan insensata com la del TSJC.       

Simulacre d’insubmissió fiscal

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La insubmissió fiscal sembla que va fent els seus passos, però molt lentament. Tothom sap que aquest és, i sobretot serà, un element clau per al procés de secessió. El procés, per més que molts voldríem que fos immediat i de curta durada, probablement serà més llarg del compte: primer s’hauran de vèncer les reticències i les pors per encarar una consulta, i tant si s’arriba a fer com si s’acaba optant per unes eleccions plebiscitàries o per una Declaració Unilateral d’Independència, aleshores encara quedarà tot el camí de l’organització interna del nou Estat, el reconeixement exterior i la inevitable negociació amb Espanya. Però, el tema fiscal haurà de ser d’un dia per altre.

En un moment donat, comptant que la Generalitat tingui ja muntada tota la infraestructura per a fer-ho, tots els impostos que ara es paguen a Madrid, de cop s’hauran de liquidat a la Generalitat. I ja podem imaginar que el Govern espanyol farà mans i mànigues, primer per impedir-ho, després per sabotejar-ho, i finalment per crear conflictes i perjudicar el màxim la nostra economia, tant la de les empreses com la de l’Administració.

Van començar uns petits empresaris a liquidar els seus impostos, bàsicament l’IVA, a l’Agència Tributària de Catalunya, en lloc de fer-ho a l’Agència espanyola. I ara ja hi ha una colla de municipis que han decidit fer el mateix, i que poden incrementar-se notablement si s’hi apunten tots els adherits a l’AMI. I el Govern de la Generalitat, per la seva banda, sembla que disposat a facilitar aquesta insubmissió fiscal, a base de crear el mecanisme legal que ho permeti.

Naturalment, que aquesta insubmissió fiscal té trampa, perquè en realitat, tal com aclaria el Conseller Francesc Homs,  els impostos acaben anant al mateix lloc, donat que la Generalitat no disposa d’aquests diners sinó que els ingressa directament a les arques espanyoles. És evident que aquest simulacre d’insubmissió fiscal no té l’objectiu de dotar la Generalitat dels primers recursos propis, sinó d’assajar la fórmula de recaptació que en el seu moment haurà de fer l’Agència Tributària de Catalunya. I, per suposat, l’objectiu també es facilitar el canvi de destinació dels tributs dels catalans, quan arribi el moment: no és el mateix que cadascuna de les empreses i ciutadans de Catalunya hagin de deixar de tributar a un lloc per fer-ho a un altre, que aquest canvi el faci en un moment donat la Generalitat.

Sempre hi ha sectors, pretesament radicals i jo diria exageradament il·lusos, que pretenen veure en aquest procés una feblesa de la Generalitat, pel fet que no es queda els diners ingressats pels insubmisos fiscals per a fer front a necessitats bàsiques del país, en lloc d’enviar-los a Madrid. Desconèixer la insignificança del que representen, ara per ara, els tributs recaptats directament per la Generalitat gràcies a la insubmissió fiscal, és no saber en quin món es viu.

La desestabilització per tots els mitjans

Ho deia l’Artur Mas: “faran tot el que puguin per a desestabilitzar el pla sobiranista”. I, de fet, ja s’han conegut alguns dels plans ordits per l’Estat a través del CNI, per exemple. Ells saben que no es poden refiar exclusivament de l’aplicació de la llei per a avortar el procés, perquè al capdavall s’imposen les voluntats polítiques majoritàries. Altrament, no caldria ni que es preocupessin ni que cerquessin altres vies. Ni tampoc poden basar-ho tot en l’ofec econòmic que al capdavall també els acaba perjudicant a ells.

La desestabilització a través dels mitjans de comunicació ja la van iniciar quan el Comitè de Campanya del PP, amb la col·laboració del Ministeri de l’Interior i d’elements corruptes dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, es van inventar falsos informes policials per a sabotejar les eleccions del 25 de novembre. I d’alguna manera ja se’n van sortir. Després va venir tota la farsa d’espionatge de la Camacho, que va mentir descaradament en explicar la seva relació amb una ex companya d’un fill de Jordi Pujol. I ara s’han abocat directament damunt d’alguns mitjans de comunicació catalans, com és el cas de La Vanguardia. De recursos, a ells, no els en falten per untar qui sigui. I s’ha de reconèixer que ja han començat a obtenir els primers fruits: Aquella Vanguardia que, a partir de l’11 de setembre, va semblar que acceptava l’evidència, i s’arrenglerava al costat com a mínim dels qui són favorables a l’exercici del dret a decidir, tot d’una i no pas per atzar ha fet un gir i s’hi mostra obertament en contra, sovint a base de desinformar, de fer circular rumors i notícies falses i de provocar tensions entre els sobiranistes més moderats.

Però és evident que el punt més sensible i on sembla que ara estan concentrant tots els esforços és en provocar dissensions al sí de la coalició de Govern. Ja s’entén que cap membre del Govern ni dirigent de la coalició no faria alegrement declaracions als mitjans de comunicació en contra de les directrius marcades, sabent que això malmet la imatge d’aquest Govern i debilita el seu President. Una acció d’aquesta mena no es fa mai gratuïtament, i només s’explica perquè qui ha ordit la trama i paga els peons de sota mà sap que el cessament, d’altra banda absolutament lògic, dels autors de l’intent de sabotatge al propi Govern encara tindria conseqüències pitjors.

La predicció de Xavier Sala i Martín

Jo no sé si l’economista Xavier Sala i Martín fa massa temps que conviu amb la cultura anglosaxona o si realment esdevindrà un predictor providencial. Segons el seu pronòstic, Espanya acabarà estant interessada en negociar la independència de Catalunya, abans que haver d’acceptar-la com un fet consumat, després d’un trencament com a resposta a la seva hostilitat. La lògica del professor de la Universitat de Columbia és que una segregació inamistosa li podria sortir molt cara, a Espanya.

Sembla clar que amb una separació inamistosa, no pactada, el període de transició seria més llarg, i per tant més difícil per a Catalunya. Però també per a Espanya. D’entrada, seria lògic pensar que el deute de l’Estat espanyol se l’hauria d’assumir tot sol, sense la mamella que li ha resultat fins ara disposar dels recursos de Catalunya; i Catalunya es quedaria amb el dèficit de la Generalitat que,  essent elevat, percentualment és molt inferior al d’altres països i per tant perfectament assumible. Perquè el més important no és la quantia del dèficit sinó la capacitat per a fer-hi front. Per tant, en una separació no pactada, Catalunya s’estalviaria haver d’assumir la part del dèficit de l’Estat que teòricament li correspon. No cal dir que la situació estratègica de Catalunya, com a via de pas cap a Europa portaria també molts maldecaps a l’economia espanyola, si no es fes de forma pactada: el corredor del mediterrani de connexió amb Europa podria acabar-se a Tarragona. Per tant, els arguments del senyor Sala i Martín no semblen tan forassenyats.

Hi ha però, un aspecte que no sé si contempla el professor de la Universitat de Columbia. Espanya no és ni els Estats Units ni Anglaterra. El nacionalisme espanyol és d’una visceralitat fora mida, fins al punt que, com ja ha demostrat en moltes altres ocasions, no li importa perjudicar-se a si mateix si és per a defensar els ideals d’aquella Espanya Una, Grande  y Libre. Una visió fonamentalista compartida també, per exemple, pels seguidors del PP a Catalunya que aplaudeixen les accions del Govern espanyol encaminades a dinamitar l’economia catalana, i per tant en contra d’ells mateixos.