Imbècils, potser sí. Però tant...?

Hi ha coses que són de domini públic, però que no és políticament correcte airejar si no és a base d’eufemismes, insinuacions o ambigüitats que tothom sap desxifrar perfectament: el prestigi de la Casa reial és ja inexistent, tant pels escàndols del mateix Rei com per les intrigues econòmiques, els comptes secrets i els negocis bruts fets a l’empara de la Zarzuela; el sistema judicial espanyol està plenament supeditat als designis i a les necessitats polítiques de cada moment, i es permet d’imputar o desimputar al seu arbitri, allargar indefinidament els processos quan convé, i sentenciar per motivacions ideològiques que amb prou feines si es molesten a argumentar amb un llenguatge d’aparença jurídica.

Si finalment ha sortit a la llum pública tota la trama de l’Iñaki Undargarín no és pas perquè no fos coneguda abans, sinó per la fatxenderia i la prepotència amb què es realitzaven les operacions fraudulentes, convençuts de la seva impunitat, sense ni tan sols mantenir les formes. Fins al punt que no imputar el gendre del Rei hauria posat en excessiva evidència la Justícia. Com en el cas de la Ministra Mato que no sabia de qui era el luxós cotxe que hi havia al garatge de casa seva ni qui pagava alguns dels seus viatges familiars, ningú es creu que la Infanta Cristina no estigués al corrent de totes les activitats del seu marit, oi més quan la seva firma apareix en multitud d’actes i gestions que han resultat delictives. Com ningú es va creure que la desimputació de la Infanta no vingués motivada exclusivament per raons de caràcter polític, a les quals se sotmet el poder judicial i sobretot la Fiscalia. Després va sortir la possibilitat d’un nou frau a Hisenda derivat de la venda no declarada d’unes propietats de la mateixa infanta Cristina. L’informe de l’Agència Tributària espanyola era més que concloent. I, malgrat tot, ningú dubtava que trobarien la manera d’evitar que la Infanta fos definitivament imputada, ara per frau a Hisenda.

Fins aquí res que no fos de domini públic. Ja estem a vesats a veure com des del Tribunal Constitucional a la Fiscalia de l’Estat, tota la maquinària de la Justícia espanyola es posa al servei d’uns interessos polítics molt concrets. Alguns se n’exclamen obertament, altres prefereixen resignar-s’hi discretament, i encara n’hi ha que ho aplaudeixen. Però una cosa és que s’arribi a considerar com a inevitable la corrupció de les estructures de l’Estat, i l’altra que es tingui el cinisme i la fatxenderia de prendre tots els ciutadans espanyols com a perfectes imbècils. ¿Com és possible que tinguin el desvergonyiment de dir que l’informe presentat per Hisenda davant del jutge era erroni, i que en cadascuna de les actes notarials i registrals en què constava que la Infanta havia venut les diferents finques s’hi havia “colat” per error el DNI de la Infanta? Imbècils, potser sí; però tant...?

La dignitat de la Camacho cotitza ben poc

La dirigent dels populars a Catalunya, la inefable Alícia Sánchez Camacho, va simular sentir-se ofesa quan es va fer públic el cas d’espionatge de què havia estat objecte en un restaurant de Barcelona on s’havia reunit amb la companya d’un dels fills de Jordi Pujol. Si el “dinar de treball” ja tenia una clara intencionalitat política, molta més en van tenir els aparents escarafalls que en va fer la Camacho, posant-ho com a exemple de corrupció política. El que va passar va ser, però, que aviat es va veure que l’enregistrament d’aquella conversa privada només podia beneficiar, i per tant estar preparada, pel mateix entorn del Partit Popular.

Tan bon punt van començar a sortir indicis d’on podia venir l’interès en contractar l’empresa Método 3, els mitjans de comunicació espanyols, que d’ençà de l’inici del procés sobiranista havien endegat una campanya permanent de desprestigi i d’intoxicació de la política catalana, van deixar de parlar del tema. Tot apuntava que les gravacions il·legals havien estat encomanades i dirigides pels mateixos que després en farien els escarafalls; a Mètodo 3, hi figurava sota les sigles ASC. De cop i volta, aquell interès que havia expressat ella mateixa per anar al fons de la qüestió, descobrir qui hi havia al darrere i qui havia ordenat espiar-la, va desaparèixer. Ja s’havia llançat la primera acusació, s’havia creat l’escàndol i ja no convenia anar més enllà, no fos cas que es trobés ella mateixa davant d’un mirall. La sospita era clara, i la unanimitat amb què els mitjans afins al PP van decidir oblidar el tema en reforçava la hipòtesi. El que potser no sospitava ningú era que la dignitat de la senyora Camacho, i aquí el terme “senyora” és pura sorna, tingués un preu tan baix.

Per 80 mil euros, la Camacho ja es dóna per satisfeta, ja no li cal saber qui va ordenar espiar-la, i per això retira la denúncia presentada contra l’empresa Mètodo 3. No costa gaire tirar d’hemeroteca per recordar les seves declaracions en què manifestava la seva determinació per arribar fins al final de la qüestió. I es veu que per a la Camacho, davant del risc que una investigació seriosa acabés amb la conclusió que la mà negra no era sinó de l’entorn de la mateixa ASC, aquest final de la qüestió eren els 80 mil euros. Devia pensar que si a ella no li havien arribat els sobres Bàrcenas que es repartien entre els dirigents populars, bé podia guanyar-se el seu sobret particular. I és que la dignitat i la decència de la Camacho no es cotitza gaire més que això: 80 mil euros. 

La mentida, l’arma dels impotents

El que fa no tant era un tema gairebé marginal, avui ocupa el centre de la política nacional i estatal. I el fet de trobar-nos en plena crisi econòmica, no solament no n’és cap obstacle, com sí que ho seria per a plantejar qualsevol altra qüestió, sinó que encara fa més viu i intens el debat sobre la independència; i no deu pas ser per casualitat. Ara, el nacionalisme espanyol ja no pot fer veure que aquí no passa res, primera perquè sap que hi ha una majoria suficient per a fer el pas cap a l’Estat propi, i segona perquè sap que si el poble persisteix no hi tindrà res a fer.

Només cal fer zàping amb el comandament del televisor o rastrejar les xarxes socials per adonar-se que el tema està permanentment en boca de tothom. Anant d’un lloc a l’altre, topem amb debats o discursos a mig fer, i potser ens costa situar-nos. Ja sabem que el tema no és pas fàcil; però si obrim un canal televisiu i algú ens està parlant de les “fronteres” que es crearien amb el nou Estat, si parla del fet que la independència resolgui com per art d’encantament tots els problemes del país, que no sé què els passarà als qui no parlin català, que l’endemà de la independència ja haurem sortit de la crisi i en definitiva que viurem al país de xauxa... si sentim tot això és que el qui ens està parlant és un nacionalista espanyol, evidentment contrari a permetre que els catalans decidim el nostre futur. És curiós, o potser no tant, que per a combatre la idea del secessionisme hagin de recórrer a arguments que no fa servir ningú; o almenys ningú mínimament seriós. Els sobiranistes, ja siguin de CiU, d’ERC, de la CUP, d’IC_V o d’altres formacions serioses, remarquen sempre que no serà un procés fàcil, que evidentment no hi haurà cap mena de frontera com no n’hi ha a Europa, llevat de les que vulgui posar Espanya, que tindrem més eines per a lluitar contra la crisi i per a fer menys retallades però molta feina encara per fer, que el castellà gaudirà igualment d’algun règim de cooficialitat encara que el català com a llengua pròpia i de cohesió social hi tingui un paper predominant, i ningú planteja la independència com la solució, i menys immediata, a tots els mals. Només ho fan els espanyols que volen impedir la nostra llibertat.

I és que, quan algú vol contrarestar els arguments d’un altre, i en té prous per a fer-ho, no li cal recórrer ni a la mentida ni a l’exageració. Simplement, dient les coses tal com són li és suficient per a defensar amb solidesa la seva posició Només quan algú és conscient que no té prou arguments de pes per a combatre l’adversari, quan sap que no té raons suficients, només en aquest cas es veu obligat a falsejar la realitat, a fer veure que l’adversari diu i pretén una altra cosa per a poder tenir per on agafar-se. La mentida i l’exageració son l’arma dels qui se senten impotents per a afrontar la realitat.

Imposar o suggerir, als ciutadans o a la banca

Mentre als ciutadans se’ns imposen les mesures, sense miraments i a consciència del mal que produeixen, a la banca se li suggereix el que hauria de fer per ajudar el país a sortir de la crisi. Tot i la professió de fe que fan del liberalisme a ultrança quan els convé, a la banca no se la pot deixar caure, diuen, perquè se li ha atorgat la categoria de sistèmica; als ciutadans sí que se’ls pot deixar caure, i si arriben a una situació tan desesperada com per a pensar en el suïcidi, només els demanen que ho facin discretament, per no ofendre la sensibilitat de l’espectador.

D’aquella banca espanyola que era la més sòlida del món vam passar a una banca que  necessitava un rescat europeu en tota regla, i a costa de la ciutadania, faltaria més. Els experts, els qui regeixen l’economia del país, els gestors amb sous multimilionaris van fer els seus càlculs; i, coneixedors del tema, van determinar la xifra que necessitava la banca per a no fer fallida i tornar a ser solvent. Amb només un any, els càlculs i els raonaments d’aquells experts que no ho devien ser tant, ja han quedat obsolets; ara diuen que la mateixa banca que donaven per sanejada necessitarà 20.000 milions més. Deu vegades més del que necessitaria Catalunya per evitar les noves retallades. Per a garantir els serveis bàsics dels catalans no hi haurà diners, per a tornar a apuntalar la banca encara els en sobraran. Des del principi de la segona tongada de la crisi, que no ha fet sinó agreujar-se d’ençà que el Partit Popular aplica les seves mesures austericides, es diu que una de les claus per a la recuperació econòmica és el crèdit, sobretot per a les petites i mitjanes empreses i per a les famílies.

Quan l’anàlisi dels governants era que calia reduir el dèficit, no van dubtar gaire a l’hora d’obligar la ciutadania a pagar-ne la factura, acomiadant gent, abaixant sous i prestacions, reduint drets, desmantellant serveis bàsics... Ara ja admeten que el problema és la dificultat de trobar crèdit, però els mateixos governants que es mostraven durs i implacables amb les persones, ara es mostres condescendents i submisos amb els bancs. Rajoy demana als blancs que, si els plau, si els sembla bé, si ho creuen oportú, si no els fa res, obrin l’aixeta del crèdit, imprescindible per a sortir de la crisi. Una invitació o un suggeriment tan amable potser no és suficient mentre els bancs obtinguin préstecs al 0’5% del mateix Banc Europeu i els puguin deixar al mateix BCE o col·locar-los en deute sobirà dels estats a un interès sensiblement més alt.

Duran, el caçarecompenses

Duran i Lleida està obsessionat en fer trontollar i fer caure el Govern d’Artur Mas. No hi ha dia que no llanci alguns dels seus míssils contra la coalició de la qual teòricament n’és el Secretari General. És cert que a vegades ho fa simulant que el seu adversari és ERC, però tothom sap que la formació republicana pot ser el seu adversari com ho és també IC-V o la CUP, i probablement no tant el PP o el PSC, però no el seu enemic. Són adversaris en la mesura que competeixen electoralment, però no perquè es disputin un mateix espai.

No ens enganyem. El principal enemic de Duran, i que ell està disposat a abatre amb totes les seves forces, és Artur Mas. En tots els partits hi pot haver lluites pel poder; els republicans en sabem un niu d’aquestes coses. Però normalment es tracta de segar l’herba sota els peus més dissimuladament o d’aprofitar els errors del líder a qui es vol disputar el lideratge; no pas d’un atac frontal com és el cas del Duran. I la diferència rau en què l’objectiu personal del Duran no és el de liderar la coalició ni tant sols el d’aspirar accedir al Govern del país, sinó el d’esdevenir una peça important a Espanya. Per això, per a la seva estratègia, li convé no només boicotejar i fer caure el Govern d’Artur Mas, sinó deixar clar que sense ell això no hauria estat possible. Si ataca ERC no és pas per les discrepàncies, evidents, que pugui tenir amb els republicans, sinó justament per a provocar-los. La resposta aïrada, afortunadament no pas en excés, dels dirigents d’ERC així com dels més sobiranistes de CiU és l’aval que necessita i cerca el Duran.

El seu objectiu és aconseguir avortar el procés secessionista, com no sembla clar que ho pugui fer el Govern espanyol, i a més apuntar-s’ho com un mèrit personal. Ell ja té calculat que els resultats electorals que en seguiran poden ser catastròfics per a CiU, i probablement no tant per a ERC que es veurà com la víctima de la conxorxa interna de CiU. Probablement, sectors que fins ara no havien gosat plantejar el trencament de la coalició tindran la motivació evident per a fer-ho, i de retruc la que pot arribar a desaparèixer pot ser una UDC que per a ulls de molts serà vist com l’esca del pecat i molts militants d’Unió s’hi sentiran traïts pel seu líder. A ell, al Duran, tot això li importa un rave si, havent-se penjat la medalla de l’antisobiranisme més efectiu, és degudament recompensat pel PP espanyol.

Duran i Navarro, un desgavell compartit

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Per a bé i per a mal, el procés endegat a partir d’aquell 11 de setembre, ha portat el país a una radicalització de postures. Fins ara, qui més qui menys, tothom podia jugar a la puta i la Ramoneta, a base d’indefinicions que uns en deien màximes cotes d’autogovern, dins de l’estructura de l’Estat, i d’altres en deien tendència federalitzant. Quedava clar que hi havia una minoria netament independentista, com hi havia una altra minoria netament espanyolista; però el centre polític estava ocupat per la indefinició.

La magna manifestació popular va fer sortir de l’armari els sobiranistes convergents, i la balança es va decantar sobtadament a favor d’un procés polític que ens hauria de portar a la creació d’un Estat propi. Però no es tracta només d’haver decantat la balança cap un dels bàndols, sinó que tot aquell espai que fins ara era tingut com l’espai central, el del catalanisme assenyat, ha perdut tota credibilitat. Hem posat les cartes sobre la taula, i els qui encara mantenen el discurs abstracte i indefinit, basat en un pacte impossible, porti o no l’etiqueta federalista, han quedat descol·locats i sense cap credibilitat. El Navarro, igual que el Duran, quan surten afirmant que potser sí, però que en tot cas s’ha de fer pactant amb Madrid no poden sinó despertar somriures burletes, tant dels uns com dels altres. Una cosa és proposar seguir tots els passos previs d’oferiment de pacte, per més que sapiguem que és inútil, i fins i tot pensar que a l’hora de la veritat, un cop consumada la secessió, també caldrà un pacte final per a encaixar totes les peces, i l’altra ser tan il·lús com per pensar que podem avançar mínimament a través del pacte. Avui, afirmar que s’opta com a única via per una solució pactada equival senzillament a la renúncia a la dignitat nacional i a assumir el paper de submissió.

El pobre Navarro, pensant que a base de foragitar el sector més catalanista del PSC esdevindria el centre assenyat de la via intermèdia que defuig els extrems, s’ha trobat amb un partit notablement debilitat i més qüestionat que mai pel seus superior de Madrid, que ja s’estan pensant en establir la pròpia marca del PSOE a Catalunya. L’alternativa federalista ja no compta per a ningú: és vilipendiat pels seus socis espanyols per ser excessivament catalanista i titllat de traïdor pels qui encara creuen en Catalunya com a país. I el mateix li passa al Duran: l’alternativa no és la d’un catalanisme moderat enfront de la radicalitat sobiranista, sinó avançar cap a l’Estat propi o sucumbir a l’espanyolisme més anorreador. Navarro pot aconseguir liquidar el PSC per donar pas al PSOE instal·lat  a Catalunya, de la mateixa manera que el Duran, a base de torpedinar el procés i l’aposta de CiU, pot aconseguir fer caure Mas però també liquidar Unió que quedaria plenament assimilada pel Partit Popular.

Duran i Navarro defensen un espai que ja no existeix. Si aconsegueixen dinamitar el procés sobiranista, no serà per encetar cap tercera via, sinó que hauran obert la porta a l’assalt final de l’espanyolisme sobre Catalunya, que, tinguem-ho clar, no té altre objectiu que el d’anihilar-nos.

Qui pressiona la Justícia?

No ha sorprès massa ningú que el jutge del cas Blesa hagi denunciat tota mena de pressions que interfereixen en la seva feina i posen en qüestió la independència del poder judicial. El titular del jutjat d’instrucció número 9 de Madrid va tenir la gosadia d’empresonar l’expresident de Caja Madrid, amic personal de José Maria Aznar, que va ser qui l’hi va col·locar. La fiscalia, insòlitament o no tan insòlitament tractant-se de qui es tractava, va recórrer immediatament en defensa de Miguel Blesa.

El que sorprèn, doncs, no és que hi hagi pressions polítiques per a condicionar l’acció de la Justícia. És la cosa més absolutament normal, i no pas només per l’interès polític de tenir com a aliat l’administració de la justícia, sinó també per la connivència de magistrats i fiscals. Contínuament, la justícia espanyola pren decisions i emet sentències on l’únic que hi podem trobar de jurídic és el llenguatge; sentències, argumentades pels pèls, amb una clara i expressa voluntat d’afavorir determinades ideologies i determinats partits. Ho són les sentències en contra de la llengua catalana o en contra del món abertzale basc; les dilacions expresses per fer que determinats delictes prescriguin o evitar que perjudiquin interessos electorals; els tractes de favor que es fan a la monarquia o a l’església; l’acceptació de querelles sabent que són infundades amb la finalitat de perjudicar el querellat, encara que després se l’hagi d’absoldre... Parlar de l’administració de Justícia espanyola és parlar de corrupció i d’injustícia institucionalitzada.

El que sorprèn és que ara el jutge del cas Blesa faci cara de sorprès. Li passa el mateix que li va passar al Garzón que, després de tant de temps actuant i sentenciant amb una clara finalitat política, per exemple contra l’independentisme català, al final es va veure atrapat en la pròpia trampa d’acceptar la subordinació de la Justícia als interessos polítics. I el mateix que ell havia fet i acceptat en tantes altres ocasions, se li va girar en contra quan va tocar el poder del Partit Popular; més o menys com el que el jutge Elpidio José Silva ha volgut fer amb els amics d’Aznar. No ens hauria d’estranyar que a aquest també el facin caure.

El drama del Navarro

Pere Navarro pot acabar essent víctima d’ell mateix. De la manera més insensata i estúpida, i en una clara mostra d’incapacitat de lideratge, va començar una purga interna per a desfer-se dels sectors més catalanistes. Va aconseguir importants desercions i crear tensions internes, quan fins llavors s’havia procurat mantenir un cert equilibri entre les diferents famílies socialistes; de tal manera que el PSC, en el curt període que el Navarro hi és al capdavant, ha perdut una bona colla de líders carismàtics i de gent que donava credibilitat al partit.

Se suposa que, a part de la por i la inseguretat pròpia dels ineptes, Pere Navarro devia voler presentar-se davant del PSOE com l’home que havia acabat amb el catalanisme maragallista i havia recuperat l’esperit d’oposició al nacionalisme convergent. Devia esperar que li ho agraïssin, és clar. Però, fins i tot això li està sortint malament. Per més que renegui del sobiranisme, que advoqui per una política d’entesa amb Espanya, entenent aquesta entesa com una inevitable submissió, ja que res no és possible segons ell sense haver-ho pactat abans amb el poder espanyol, a Madrid els seus el continuen veient com un catalanista. Bé, de fet, el veuen simplement com un català, motiu més que suficient com per a no fiar-se’n. La darrera astracanada de reclamar l’anul·lació del concert basc s’entén des d’aquesta lògica d’imaginar que els espanyols, i per tant també el PSOE, no accepten el dret a decidir i les nostres aspiracions nacionals per un exigent rebuig a qualsevol mena de privilegi; sense adonar-se que els espanyols no els preocupa ni poc ni molt que hi hagi privilegis, sinó només que ens en puguem beneficiar nosaltres. És el mateix que li passa a la Camacho, que després de dir una i mil vegades que ells estan per buscar acords amb el PP espanyol, aquests la menyspreen dient-li que no hi ha més diàleg que passar tots per l’adreçador.

El Navarro, doncs, debilitat internament i molt contestat pels sectors catalanistes que encara romanen al PSC, topa frontalment amb un PSOE que abans que res és un partit espanyol, i que no li perdona que tingui la gosadia de defensar una mínima catalanitat. I comencen a sorgir veus, cada vegada amb més força, reclamant que el PSOE instal·li les seves sigles a Catalunya, com l’única garantia d‘obtenir una absoluta subordinació dels socialistes catalans. I és que, igual com passa amb el Partit Popular, no hi ha socialistes o populars catalans, sinó socialistes o populars espanyols que circumstancialment viuen a Catalunya.

Han pervertit els termes

Sembla que es torna a repetir la història de Julian Assenge. Ara ha estat un jove informàtic. Edward Snowden, qui ha tret a la llum una macro operació d’espionatge d’abast internacional, dirigida des dels Estats Units. No en tenia cap necessitat, perquè treballava amb un molt bon sou per una companyia subcontractada per la Nasa, la Booz Allen Hamilton, i hauria pogut fer la vista grossa, com se suposa que han fet abans que ell molts altres tècnics i directius. I ara li caldrà cercar refugi en algun país on denunciar els delictes no estigui perseguit, cosa realment difícil de trobar.

La seva empresa, lògicament, ja l’ha acomiadat sota l’acusació d’ “haver violat el codi ètic i la política de l’empresa”. El Govern dels Estats Units ha obert una investigació i els republicans ja en demanen obertament la seva extradició, ja que inicialment se sabia que s’havia refugiat a Hongkong. Tota una perversió del llenguatge, fins a extrems aberrants. Quan es descobreix la porqueria que va treure Julian Assenge o ara aquest cas d’espionatge massiu dirigit des de l’administració nord-americana, el primer que se li pot ocórrer a la gent honesta és que ja era hora que algú desemmascarés tanta impostura i tant d’abús de poder. Té molt de mèrit que un tècnic que podria viure còmodament i de forma folgada, faci prevaldre els seus principis i, sabent al que s’arrisca, denunciï públicament aquestes accions entre delictives i immorals. Edward Snowden, com Julian Assenge, bé mereixeria un premi i ser distingir amb tots els honors per la seva honradesa. Però, no. l’Estat, tots els estats, té el monopoli de la violència i de la injustícia, i l'Edward serà perseguit fins a ser condemnat pel delicte de denunciar el delicte.

Sarcàstica o cínicament, la seva empresa l’ha acomiadat per haver violat un “codi ètic”, que se suposa que inclou quelcom tan poc ètic com l’encobriment i la col·laboració en tasques delictives. Els jutges cobren per impartir injustícia al servei de poder i no s’entretindran en miraments formals i molts menys de caràcter ètic. En nom de la seguretat de l’Estat, el poder s’atribueix la facultat de delinquir i d’atemptar contra els propis ciutadans; i és que ens han pervertit els termes.

Desori d'economistes per encàrrec

Que l’economia no és una ciència exacta i d’un únic traçat ja ho sabem. El pes de la ideologia és determinant a l’hora de fer segons quines anàlisis i sobretot a l’hora de donar les receptes a seguir. En primer lloc perquè la primera divergència apareix en el moment de definir quin és l’objectiu, per exemple, en una situació de crisi com la que vivim. Altrament, no s’explicaria  que hi hagi propostes d'economistes tan diametralment contraposades i que, a la pràctica, s’hagin seguit les recomanacions que no han fet sinó agreujar la crisi; almenys la crisi que pateix la majoria de la població.

Sembla que no pugui ser que polítics i economistes que teòricament haurien de ser solvents s’entestin en recomanar i seguir propostes que dia a dia es demostren com a nefastes per al conjunt dels ciutadans. Quan el FMI reconeix que tant ells com el BCE i la UE van errar l’apreciació dels efectes que tindrien les mesures imposades a Grècia, i que van cometre greus errors que expliquen l’empitjorament de la situació del país hel·lènic, sembla que haurien de començar a rodar caps, per pura incompetència. O no és això el que passaria a qualsevol directiu que amb els seus errors portés l’empresa al punt de la fallida?  Però, ells no, bàsicament perquè si bé no poden continuar amagant el fracàs de les seves mesures, en el fons consideren que sí que s’han aconseguit els veritables objectius, que eren els de salvar els interessos de la banca, encara que sigui en detriment de la majoria de la població. Però és que, a part d’aquest entestament en seguir polítiques suïcides, el que podem veure és que un dia darrere l’altre apareixen opinions de teòrics experts, d’economistes de prestigi i d’institucions rellevants en l’àmbit de l’economia mundial que es contradiuen constantment.

Tan aviat ens diuen que hem de seguir amb les polítiques d’austeritat com que aquesta mateixa austeritat és la causant de la degradació econòmica. La Unió europea que imposa unes polítiques que conscientment generen més atur, és la mateixa que adverteix al Govern espanyol que ha de prioritzar la lluita contra l’atur juvenil. Els mateixos que diuen que hi ha d’haver una reducció dels costos salarials per tal de fer més competitives les nostres empreses, després diuen que amb sous tan baixos és impossible reactivar el consum i, per tant, la recuperació econòmica. La conclusió que en podem treure és que no hi ha ningú, ni FMI, ni BCE, ni UE, ni OCDE, ni OIT, ni cap dels governs que tingui la més remota idea de cap on anem, i menys encara de cap on hauríem d’anar. I els qui a l’hora de la veritat decideixen quines decisions s’han de prendre tenen uns objectius que no tenen res a veure ni amb la sortida de la crisi ni amb el benestar dels ciutadans.

Ens neguen el dret a existir

En la dèria permanent de buscar-nos les pessigolles, els mitjans de comunicació espanyols, els opinadors i tertulians professionals, així com els líders polítics més tronats, no paren de burxar i de trobar qualsevol fotesa per a fer “evident” la nostra perversió. Són capaços, en una clara mostra de fins on arriba la seva ètica periodística, de fer un gran titular sobre qualsevol insignificança que en un país normal no mereixeria ni un breu. És la seva manera de desvirtuar la realitat.

Un exemple va ser aquell adhesiu amb una estelada que duia un mosso a la pistola, i una altra agent en un penjoll com a collaret. La premsa més cavernícola en feia escarafalls, i està clar l’inefable Cañas, preocupat sempre per allò que és essencial, s’exclamava dient què faria si trobés un mosso amb una estelada; ell està avesat i simpatitza amb els cossos armats que agredeixen impunement ciutadans que es resisteixen a parlar la llengua de l’imperi o que porten una senyera. Un minúscul adhesiu a la culata d’una pistola no mereixeria perdre ni un minut de temps, ni la lectura d’un escrit com aquest, si no fos perquè aquesta mena de falsos debats són reiteratius: quan no és una estelada, és qualsevol altra punyeta insignificant. I algú podrà dir que, això també s’esdevé en sentit invers. I, en part, és cert que també des d’aquí a voltes anem a filar prim per trobar qualsevol gest o frase fora de lloc per a fer-ne categoria de greuge nacional.

Hi ha però una diferència substancial. Sovint, als catalans ens acusen i ens desqualifiquen per fer allò que fa més o menys tothom, i arreu. O és que no trobaríem agents policials espanyols amb símbols i emblemes franquistes o d’extrema dreta? O és que no es fa immersió lingüística a Madrid, a París o a qualsevol lloc del món? Quan Alfonso Guerra, amb tota la cara del món deia que “el dret a decidir no existeix”, es referia única i exclusivament per als catalans, per suposat. I és aquesta la perversió del debat espanyol sobre Catalunya, no se’ns tira en cara pel que fem, el que diem o el que volem, sinó el fet que siguem nosaltres els qui ho fem, ho diguem o ho vulguem. De fet, se’ns retreu simplement que existim. 

El TC, pura malversació de cabals públics

El Partit Popular ha acabat de col·locar els seus peons en aquesta pantomima anomenada Tribunal Constitucional, I no és que ho diguin persones o mitjans que des de la seva perspectiva puguin ser qualificats de radicals o anti sistema, sinó que ho diuen obertament tots els mitjans de comunicació espanyols, tant si és per a aplaudir la mesura amb el convenciment que ara serà més fàcil posar sota membret del TC el pensament i la posició política del Partit Popular, com si és per alertar-ne del perill. L’estratègia d’un partit corrupte fins al moll de l’os, com és el PP, consisteix a l’estil Berlusconi en copar totes les esferes institucionals, inclosa la jurídica.

Quan sovint es parla de la necessitat de reduir despeses inútils, de no malbaratar recursos ara que van tan escassos, és evident que, a part de submarins que no suren, aeroports sense avions, TGV sense passatgers o autopistes sense cotxes, el Tribunal Constitucional és una d’aquestes despeses de l’Estat absolutament inútil. Es tracta de pagar, i molt ben pagar, uns delegats polítics perquè posin per escrit com si fossin sentències jurídiques les polítiques del partit. No interessa el seu currículum com a juristes per tal que prenguin les decisions un cop feta l’anàlisi tècnica de la situació o del conflicte que es planteja, sinó perquè un cop presa la decisió política en facin un redactat que tingui una mínima aparença jurídica. De fet, fan com molts economistes que no analitzen la realitat del país per a donar les pautes a seguir en política econòmica, sinó que a partir de la decisió política que convé als interessos del partit, intenten justificar-ho amb arguments pretesament economicistes; i d’aquí que les seves prediccions no es compleixin mai i les seves receptes no facin sinó empitjorar la situació.

Des d’una perspectiva catalana, aquest Tribunal Constitucional que es burla de la voluntat del poble de Catalunya, no té cap credibilitat i ha de ser desatès o obviat, en la mesura que els catalans hem decidit emprendre el camí de l’emancipació,per a la qual no podem esperar mai l’autorització de qui ens subjuga i ens espolia. Però també des d’una perspectiva espanyola, aquest TC és una farsa que suposa per a l’erari públic, és a dit per a la ciutadania, una despesa absolutament intolerable que hauria de ser considerada simplement com a malversació de cabals públics.

Quan el divorci és inevitable

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Quan hi ha un conflicte d’interessos, en qualsevol àmbit, és bo que es reforci el debat i el diàleg per mirar d’acostar posicions, procurar convèncer l’altre o, si més no, afavorir una mútua comprensió encara que cadascú es mantingui en la seva. Cada argument de l’altre és un motiu de reflexió que precisa refermar, argumentar o corregir les pròpies conviccions. Ara bé, hi ha un punt en què aquest diàleg esdevé inútil: quan els arguments dels uns són justament la justificació contrària dels altres.

Davant d’un informe seriós sobre la viabilitat del nou Estat català, se suposa que hi pot haver moltes raons per avalar-la, però també n’hi deu haver per a posar-la en dubte. Les argumentacions serioses dels qui hi estan en contra com a mínim ens han de fer pensar que, certament, no serà un camí fàcil, de la mateixa manera que els nostres arguments els haurien de fer veure que no és una quimera. Però aquest diàleg o debat obert té sentit en la mesura que es plantegi amb rigor i serietat. Tan bon punt les nostres raons per a defensar una cosa són exactament les seves raons per combatre-la, el debat ja no té sentit.

Sovint, per a defensar el nostre model educatiu i la immersió lingüística donem mil arguments i dades constatables de l’eficàcia i de la bondat del sistema:un correcte coneixement de les dues llengües oficials, una major cohesió social, la manca de conflicte, etc. Però resulta que és precisament això el que dóna peu al PP a combatre el nostre model educatiu: la seva eficàcia, la capacitat d’integració, l’absència de conflicte... Quan, fins i tot des de posicions autonomistes, s’intenta defensar un model de finançament més just, i es posen dades i xifres concretes que posen en evidència la nostra contribució a l’Estat fins al punt d’empobrir-nos i d’impossibilitar el creixement, ho fem pensant que aquests arguments haurien de fer veure als espanyols que cal corregir aquesta situació; i ens oblidem que és justament perquè ells saben i coneixen millor que ningú aquestes dades, perquè la caixa la tenen ells, que no volen canviar de cap manera un sistema que els és tan profitós. Quan una persona com el cantant Dyango, que probablement anys enrere no tenia cap mena de convicció independentista, ara hi dóna suport, els espanyols s’escandalitzen i li recorden alguna de les cançons que havia cantat sobre Espanya; i no s’adonen que és justament això, el que ha passat, que gent que no hauria tingut cap inconvenient per a romandre a Espanya ha arribat a la conclusió que no tenim altra sortida, perquè ells han fet inviable la dependència. Per a denigrar-nos són capaços de fer uns reportatges increïbles que ells exhibeixen com a prova de la nostra perversitat, i nosaltres els podem presentar  com a prova de la seva. El PP va presentar al Parlament europeu la PAH com un moviment violent, fins i tot nazi, un terme que a Europa horroritza molt més que aquí, i va mostrar com actuaven per a fer palesa la perillositat de gent com Ada Colau; aquestes mateixes mostres de l’actuació de la PAH han servit al Parlament europeu per a distingir-la amb un premi Ciutadà Europeu 2013.

Quan hi ha conflictes i desavinences matrimonials és imprescindible el diàleg i, si convé, acudir a un professional que faciliti la conciliació; però quan les desavinences són tan grans que el que esgrimeix un en defensa seva és justament el que l’altre esgrimeix  en contra, ja no hi ha res a fer. La millor solució per ambdues parts és el divorci definitiu.

L’independentisme es reforça

Treure, ara, enquestes electorals sembla una mica fora de lloc. Probablement, la seva fiabilitat deu ser força menor en la mesura que la majoria dels ciutadans, encara que responguin honestament una enquesta, mentalment no tenen al cap aquesta possibilitat, i la seva opció de vot pot ser molt més circumstancial que no pas la intenció real quan la convocatòria electoral és molt més propera. És possible també, que la intencionalitat del mitjà que encarrega i publica l’enquesta no sigui tant veure la tendència de vot de la ciutadania com provocar una determinada reacció, com per exemple aparentar la necessitat d’avançar de nou les eleccions justament per a poder carregar després contra això mateix i posar en dubte la viabilitat del procés sobiranista.

En qualsevol cas, el resultat de l’enquesta que publica el Periódico marca una tendència de la qual se’n poden treure diverses conclusions. Una primera és que els ciutadans no estan desencantats ni volen aturar tot el procés endegat, sinó que el reforcen: creix el suport global de CiU-ERC i creix IC-V. Més aviat es podria deduir que els ciutadans aposten més per l’opció que tenen més segur que no es farà enrere, com és ERC, i que no té els problemes interns com els de CiU, amb un Duran boicotejant constantment la política d’Artur Mas, El federalisme il·lusori del PSC continua la seva lògica davallada, mentre que els nacionalistes espanyols, PP i C’s, també perden suport. Sorprenent, o no, la coincidència del PP i del PSC a l’hora d’analitzar l’enquesta: obvien l’increment del suport a l’independentisme i la seva davallada per remarcar que una part del vot sobiranista de CiU prefereix fer l’aposta segura d’ERC, i paradoxalment ho presenten com un fracàs del sobiranisme de CiU. Si, com també fa el Duran, socialistes i populars entenen la política com l’art de viure dels ciutadans i d’assolir el poder pel poder, s’entén que facin aquesta anàlisi, perquè s'hauria de deduir que amb aquests resultats es podria revalidar el pacte CiU-ERC, però amb els papers invertits.

Però, com molt bé deia Junqueras, als independentistes honestos no els interessa tant que el seu partit guanyi o perdi les eleccions com que la suma dels partits sobiranistes faci possible culminar el procés cap a la independència. El traspàs de vots de CiU a ERC es pot atribuir al desgast de governar en l'actual situació, però també, en bona mesura, a la inseguretat que malintencionadament crea l’inefable Duran; però si Artur Mas aguanta fins al final i lidera adequadament la transició cap a l’Estat propi, les enquestes del Periódico poden capgirar-se radicalment.   

L’escàndol del Premi a la PAH

El Partit Popular veu escandalós que el Parlament Europeu hagi concedit a la PAH un dels premis que des de l’any 2008 es concedeix a persones o organitzacions que lluiten pels valors europeus, promouen la integració entre els ciutadans i els Estats membres i faciliten la cooperació transnacional al sí de la Unió. Una altra institució guardonada aquest any ha estat l’Acadèmia Basca de la Llengua. I el PP no solament ho veu escandalós, sinó que ja ha anunciat que intentaran que es retiri aquesta distinció a la plataforma liderada per Ada Colau.

No ens ha d’estranyar la seva reacció. Estan tan avesats a demonitzar els seus adversaris, els demòcrates, els qui lluiten pels drets socials, els qui defensen la diversitat, els qui lluiten per la dignitat de les persones, els qui estimen la llibertat, que després troben insòlit que la resta del món no els segueixi. Ho veiem en tots els països no democràtics on hi ha moviments socials de protesta, ara mateix Síria o Turquia, que els seus dirigents en veure’s impotents per a contenir el clam popular no troben altra alternativa que intentar qualificar de terroristes i violents els seus promotors, encara que sense arribar a l’extrem de qualificar-los de nazis. El que passa és que la seva credibilitat és nul·la, per més que algú tingui aires de grandesa. Algú s’imagina el Parlament europeu guardonant un grup violent? En el jurat del premi hi havia membres del Partit Popular europeu, els quals també van votar a favor de la candidatura de la PAH per a concedir-los la distinció.

I és que l’important no és el que es diu sinó la credibilitat que es té per a dir-ho. El Partit Popular crea les seves pròpies mentides que evidentment no convencen ningú, i només ells se les arriben a creure. I és en base a aquesta mentida que ells reaccionen. Ingènuament, Ada Colau afirmava que aquesta distinció hauria de fer repensar l’actitud del Govern, però és evident que no. El PP és víctima de les seves farses i de la seva fatxenderia; ara podrà dir que el Parlament europeu, inclosos els eurodiputats del Grup popular on ells estan inscrits, també ha caigut en la conxorxa de grups violents, que són tots els demòcrates i defensors de les llibertats i dels drets socials, oposats a la seva política.

L’FMI menteix una i altra vegada

L’FMI ha acabat admetent, ara, que hi va haver errors notables en el programa de rescat a Grècia. Van calcular malament, diuen, l’impacte que tindrien les mesures imposades sobre l’economia grega: la recessió s’ha agreujat, el benestar dels ciutadans ha caigut en picat, l’Estat continua estant en fallida, no s’ha restablert la confiança dels mercats, no s’ha frenat el dèficit perquè l’Estat no recapta els suficients impostos degut al tancament d’empreses i la baixada del consum... Tot això, que de fa temps i a simple vista veia qualsevol llec en la matèria, ells ho ha acabat descobrint després d’un laboriós i erudit estudi dels millors especialistes.

Semblava un xic sospités que el Zapatero, o millor dit els seus assessors econòmics, no s’adonessin fins que ja hi érem de ple que s’acostava una crisi de proporcions colossals. Però, donat el perfil del Zapatero, que poc després ja començava a veure brots verds, tampoc ens ha d’estranyar tant. Més sospitós és que les prestigioses agències de qualificació nord-americanes fins al darrer moment donessin la màxima qualificació de solvència a les entitats financeres que, com la Lehman Brothers del ministre de Guindos, farien fallida fent esclatar la bombolla financera que ens ha arrossegat a tots. O que el FMI, aleshores dirigit per Rodrigo Rato, tampoc detectés cap dels símptomes de la crisi que ens venia al damunt. O que els economistes del Govern Rajoy, cada dia ens diguin, com aquell dels brots verds, que ja es comença a veure el final del túnel, però alhora cada dia ens allarguin el termini de la sortida real d’aquest túnel. Costa de creure, doncs, que la flor i la nata dels economistes del FMI, de la Unió europea i del Banc Central Europeu, tots s’equivoquessin alhora d’aplicar les mesures per a rescatar Grècia, que no deixen de ser les mateixes, encara que amb vestits fets a mida, que les aplicades a Portugal o a Espanya.

A part que tots els economistes seriosos han dit sempre que mai se surt d’una situació de crisi a base reduir la despesa pública, de limitar la capacitat adquisitiva de la població, d’incrementar l’atur o de rebaixar els ingressos a les arques públiques, tampoc calia tenir el títol d’economista per adonar-se que amb aquestes polítiques el que es fa és agreujar la crisi, garantint, això sí, que els qui fins ara havien creat la bombolla immobiliària i financera no en surtin perjudicats, Sincerament, no em crec en absolut aquest informe del FMI que admet errors en la gestió de la crisi; només ara, quan és evident que els resultats catastròfics són els que ja eren previsibles, i que ells deliberadament s’esforçaven en negar, ho admeten perquè no poden negar l’evidència. L’FMI, la UE i el BCE no s’han equivocat en les seves polítiques, simplement han mentit i estafat la població (la grega, la portuguesa o la de l’Estat espanyol) prenent mesures que sabien del cert cap on ens portarien, perquè el seu objectiu no ha estat mai rescatar els grecs, ni els portuguesos ni els espanyols. 

Les inútils reformes educatives

Cadascú pot fer-hi la demagògia que vulgui, però dubto que n’hi hagi gaires que sàpiguen realment com afrontar el tema del fracàs escolar, de l’escàs nivell educatiu que s’assoleix aquí en comparació amb altres països europeus. És evident que el qui no en té ni la més remota idea, o en tot cas no s’ho ha ni plantejat és el Ministre Wert. Per ell, l’educació és un tema sense valor ni sentit, més enllà de la seva idea patològica d’espanyolitzar els nens, tant si són espanyols com si no. Per tant, la seva reforma no té res a veure amb l’educació sinó amb la recuperació de la franquista “Formación del Espíritu Nacional”.

Deixant de banda, doncs, les atzagaiades del ministre, el cert és que el país té un seriós problema amb l’ensenyament. Des d’una perspectiva d’esquerres s’acostuma a dir que l’administració hi hauria d’abocar molts més recursos si de veritat ens creiem allò que “invertir en educació és invertir en futur”. Però no és menys cert que a Finlàndia, un país que sovint es posa com a model en aquest àmbit, la remuneració dels mestres no és pas superior a la d’aquí; sí que ho és el seu prestigi i la seva consideració social. Devem ser dels països que més reformes educatives ha estat capaç d’endegar, i esperem que per al bé de l’ensenyament no s’arribi a posar en marxa aquesta darrera del Wert. Això sol, el fet de reformar constantment el sistema, no és només un símptoma del desconcert i la manca de criteris clars sobre la forma d’afrontar el problema, sinó que probablement també n’és una de les causes. Una de les principals dificultats amb què es topen els mestres és la incentivació dels alumnes en les tasques escolars; una desmotivació general que està directament relacionada amb l’interès i la valoració que de l’escola en fan els pares i la societat en el seu conjunt. I podem pensar, evidentment, en la percepció que tenen de l’escola determinats sectors de la societat amb problemes socioeconòmics i culturals de tot tipus, ja que geogràficament el fracàs escolar s’aguditza en uns barris i en uns sectors socials concrets. Però recordo, per exemple, un dels màxims representants de les associacions de pares de Catalunya, que es queixava de l’excessiva durada de les vacances d’estiu perquè, deia, això feia que els alumnes perdessin l’hàbit de la lectura; com si no fos també una responsabilitat de les famílies.

Ara mateix, la Generalitat vol reduir el nombre de places a les Escoles universitàries de mestres per tal de poder exigir una millor nota de tall als seus aspirants. No sé si aquesta mesura pot contribuir a millorar, a la llarga, tot el sistema educatiu, però el cert és que les reformes o millores no s’han de basar en aspectes tècnics, burocràtics o de currículum, sinó en aspectes de consideració general del fet educatiu per part de la societat. Només un exemple, que una jugadora de bàsquet, com li va passar a la Sílvia Diao, a Girona, estigués a punt de perdre una beca per haver suspès l’assignatura d'Educació física, vol dir que hem perdut els papers; administrativament i burocràticament, potser tenia raó qui volia suspendre-la, però no deixa de ser una mostra de no saber ni per a què serveix l’educació.   

Festival popular de bajanades

Sembla que no pugui ser. Costa de creure que es puguin dir tantes ximpleries, tan seguides, i que no s’adonin que estan fent el ridícul. L’altre dia era el Rajoy el qui menyspreava els Estats petits, quan Dinamarca seria un dels països capdavanters del món en competitivitat i en benestar dels ciutadans, i quan no són pas pocs els economistes que consideren que els estats de mida mitjana o petita, com seria Catalunya, són els que millor poden afrontar les situacions de crisi i millor poden adaptar-se a les realitats canviants. Cal pensar que per a ell, per al Rajoy, l’important no és ni el benestar dels ciutadans ni els índex d’atur, com els de Bèlgica, de Luxemburg, d’Àustria o de Suècia, sinó el seu concepte prepotent de poder.

La Cospedal devia sentir-se engelosia davant la ximpleria del seu cap de files i va llançar la seva sentència: “Hoy nadie nos está diciendo lo que tenemos que hacer", Ho diu seriosament, sense cap copa de més, o és que es pensa que la gent és curta de gambals? No cal ser expert en economia per saber que la UE ha hagut d’intervenir per salvar una part important del sector financer espanyol, que des d’Europa van marcar les pautes a seguir en la política econòmica espanyola, i que els anomenats homes de negre van supervisant tots els passos que segueix el Govern de Rajoy. Ahir, en aquesta mena de competència del joc dels disbarats va ser el Ministre d’Economia Luís de Guindos qui deixava anar la seva: “Hay que empezar a implantar políticas para estimular el crecimiento” Ara s’adona el senyor Ministre que cal impulsar la reactivació de l’economia i, per tant, el creixement?. Fins ara no s’ha adonat que tota la política econòmica del Govern popular han anat en direcció contrària? I després són aquests els qui ridiculitzen el Zapatero per no haver detectat a temps la crisi econòmica?

Enmig del festival de frases i declaracions impròpies de gent amb un mínim de seny i de sentit comú, surt l’Esperanza Arrigue i deixa anar que amb la independència s’esdevindrà la catàstrofe, perquè, segons ella, quan una branca se separa del tronc l’arbre es debilita però la branca es mor. Ningú li ha explicat que en els darrers vint-i-cinc anys s’han creat a Europa una munió de nous estats, i que tots han reeixit i han prosperat com no ho havien fet mai al si de l’Estat on es trobaven?. I, el que és més important, mai, ni un de sol, un cop assolida la independència no ha fet l’opció de reincorporar-se a l’Estat d’on provenia.

Les indignes esbravades del Rajoy

“A Europa, els estats petits no compten”. Tota una declaració de principis de Mariano Rajoy. Per ell, la Unió europea no és la unió d’estats diversos on cadascú aporta el que té, sinó una lluita pel poder on es pressuposa que és la força la que justifica aquest poder. Una concepció de la política que, en la seva lògica, aplica també a l’interior de l’Estat on es dóna per suposat que la força i el poder d’una llengua i una cultura majoritària no necessita altra justificació per a imposar-se sobre les altres llengües i cultures del mateix Estat.

Una bravata de marcat estil de mascle ibèric, que valora els drets i la raó per la força bruta d’una suposada virilitat ponderada per la mida. Ja podem imaginar-nos el milhomes del Rajoy presentant-se en una reunió del Consell europeu i etzibant a belgues, danesos, austríacs, luxemburguesos, eslovens o holandesos, que tots ells estats petits no compten per a res dins de la Unió. Probablement, Rajoy no tindria el valor de manifestar-los tan obertament el menyspreu que sent per als “petits”, als quals negaria el dret a ser per la seva insignificant mesura. I està clar que se li podria tirar en cara que si fan una comparació dels respectius nivells de vida, de l’estat del benestar per a la majoria de la població, dels índex d’ocupació i de cultura, no és pas que l’Estat espanyol, amb tota la seva “grandesa”, en sortís especialment ben parat. Però, segurament, aquests estats petits preferirien vanagloriar-se més del seu nivell de dignitat, que en aquest cas sí que no admet comparació. I els grans estats europeus, França, Alemanya o el Regne Unit, es mirarien el representant de l’Estat que més reiteradament incompleix les normatives europees, com aquell baró que gallardeja de rang nobiliari enmig de ducs i marquesos, i li recordarien que no és pas per atzar que el tenen qualificat com un dels integrants del PIGS.

Potser sí que aquest mateix criteri és el que impulsa la tot poderosa alemanya a imposar el seu criteri econòmic sobre la resta del continent. Però, aleshores, l’Espanya fatxenda del Rajoy no té cap dret a queixar-se, perquè Alemanya no faria sinó aplicar aquest mateix principi de superioritat del qual tant s’enorgulleix. En canvi, Luxemburg podria ventar-li que no fa pas tant li va prendre a Espanya un lloc de privilegi en la direcció del Banc Central Europeu, i fins i tot el minúscul estat de Gibraltar podria recordar-li que ha estat admesa dins de la UEFA, malgrat l’intent de boicot de l’Espanya prepotent. I és que Espanya és un país líder no només en els índexs d’atur sinó també en la indignitat dels seus dirigents.

Lideratges forts per a moments transcendentals

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Jo no sé si algú és capaç de mesurar el grau d’efervescència o de decaïment de l’estat d’ànim dels catalans en relació al procés sobiranista. Alguns per intuïció, altres més interessats en fer-ho veure, i en general copsant l’opinió de la gent que tenim més propera pot semblar que certament s’està produint un cansament de l’actual situació, que es podria comparar amb l’inacabable procés de redacció i debat sobre aquell intent fallit de nou Estatut d’autonomia. Una altra cosa és que hi hagi les condicions objectives perquè això sigui així.

Mai com fins ara no havíem tingut un full de ruta tan clar i tan precís. I si fa relativament poc érem molts els qui no confiàvem que CiU fes el pas endavant, entre altres coses perquè els mateixos dirigents de la coalició ho negaven, ara s’ha de reconèixer que l’equip d’Artur Mas, malgrat les envestides que rep del Govern espanyol i del Duran, que no pas d’Unió com a partit, es manté ferm en el camí traçat. Ja sabíem que no ens ho posarien fàcil, i podíem fins i tot pensar que davant de les amenaces algú s’arronsés abans d’hora. Però, a excepció feta de l’inefable Duran, la reacció dels elements menys partidaris del sobiranisme, tant de CDC com d’UDC, ha estat més aviat la d’alinear-se cada vegada més amb la fita de l’Estat propi. I no hi ha hagut ni tan sols dilacions en el compliment del full de ruta traçat en el pacte amb ERC. De moment, s’estan complint tots els terminis fixats, i això ens hauria de fer mantenir viva l’esperança i l’optimisme de cara a l’èxit de tot el procés.

És cert que hi ha sectors teòricament independentistes que sembla que facin el joc al nacionalisme espanyol i que treballin per a fer-nos descarrilar. Sectors que des d’una radicalitat tan fictícia com estèril, voldrien prescindir de les grans forces polítiques de caràcter sobiranista amb la ingènua creença que ja n’hi hauria prou amb l’embranzida popular al carrer. La pressió al carrer és important, però també ho és, i a més imprescindible, la gestió del procés des de les institucions seguint tots els passos formals per a garantir-ne l’èxit futur. És aquest equilibri entre la mobilització popular i el paper institucional a través de la majoria parlamentària el que cal mantenir per ni descarrilar abans d’hora ni encallar-nos a mig camí.

Així, doncs, mentre en l’àmbit polític es mantingui inalterable i ferm el full de ruta, el que convé és mantenir viva la flama del carrer. Va ser aquella magna manifestació de l’11 de setembre el que va posar en marxa tot el procés, i cal organitzar permanentment accions de gran envergadura justament perquè no decaigui l’optimisme i la voluntat de tirar endavant. Les enceses d’estelades amb espelmes a moltes poblacions del país han fet el seu paper, i és una bona iniciativa el concert per la Llibertat al Camp Nou, el proper dia 29, i sobretot la cadena humana que es prepara per l’Onze de setembre d’enguany.  

L’ANC està portant a terme una magnífica tasca en aquest sentit, i no hauríem de perdre ni un segon per discutir-li el lideratge. És per això que a vegades resulta preocupant que sorgeixin segons quines iniciatives aïllades, segurament que molt ben intencionades, però que ajuden ben poc a crear aquesta consciència unitària de país si no van estretament coordinades. Potser ens caldria, això sí, una major dosificació pel que fa a les consignes a seguir, i que aquestes siguin clares. Penso per exemple en la possibilitat de fer el pagament dels impostos com l’IVA o l’IRPF a través de l’Agència Tributària catalana, en el criteri a seguir pel que fa al tema de les banderes tant a les institucions, en els espais públics, com en els edificis particulars, en el tema de les mocions municipals o en la possible recollida de signatures per fer una demanda internacional sobre el dret a decidir. Són moltes les iniciatives que caldria emprendre i continuar per tal que no hi hagi un decaïment en l’estat d’ànim de la població; i aquestes iniciatives, encara que siguin organitzades per diferents institucions o col·lectius, haurien de presentar-se com un tot unitari. Si ens mantenim units, sense entrar ni en batalletes ni lluites internes, i amb un lideratge clar, tant en l’àmbit polític com en el de la mobilització social, la victòria no se’ns pot escapar.

Tots a la una amb l’ANC

Estem, ja en plena campanya de la declaració del renda, l’IRPF, i probablement molts catalans hem tingut el dubte de si calia o de si era el moment oportú per iniciar, si no la insubmissió fiscal, sí com a mínim el pagament d’aquest impost a l’Agència Tributària catalana, en lloc de fer-ho a l’espanyola. No es tracta ni de no estar-ne prou convençuts ni de tenir por de represàlies, sinó de tenir la certesa que ho estem fent en el moment oportú.

És cert que ja hi ha hagut alguns empresaris, molt petits val a dir-ho, que ja han fet el seu gest de pagar l’IVA directament a l’Agència Tributària Catalana, encara que són conscients que els diners acaben igualment essent enviats a Madrid. Com també hi deu haver particulars que en aquesta campanya de l’IRPF faran el mateix. Però no es tracta de jugar a ser més o menys herois, sinó de veure si el nostre gest és el més eficaç possible. No és el mateix que aquesta mena d’accions s’emprenguin per iniciativa pròpia, sense saber si som els únics o una minoria que no arriba ni a ser testimonial, o que hagués estat l’ANC la que hagués llançat la consigna clara i oberta de canviar el xip i adreçar-nos només a la nostra Agència Tributària. L’ANC ha fet una gran tasca, i cal que la continuï fent amb el mateix rigor i serenitat, però potser caldria que es plantegés si cal i quan és el moment oportú per a emprendre una campanya generalitzada i unitària arreu del país sobre el pagament dels nostres impostos. I el mateix podríem dir en altres camps, en què sorgeixen iniciatives molt lloables, però que aïllades i sense un referent general, poden perdre’s o tenir un ressò molt limitat.

Hores d’ara, algun Ajuntament que feia onejar al seu balcó només la senyera, o la senyera estelada, davant l’amenaça del Govern espanyol ja ha tornat a hissar la bandera espanyola. Fora bo tenir una consigna clara en aquest sentit, ja sigui de l’ANC o de l’AMI, per tal que hi hagi una posició unitària. No és tant important el que pugui fer un o altre ajuntament, com la imatge unitària que hauríem de donar del conjunt del país. Necessitem no només que cadascú faci les seves passes, sinó saber que les passes que fem van d'acord amb les que està fent una majoria dels catalans. 

L’arrel del racisme popular

És evident que les situacions de crisi són més propenses a poder atiar la xenofòbia i el racisme. Va molt bé poder tenir algú, si pot ser forani, a qui carregar totes les culpes dels nostres mals. Tant li fa que hagin estat banquers i especuladors sense escrúpols els qui ens han portat a l’actual situació de crisi, i que siguin aquests mateixos els qui condicionen la política per tal de no solament eximir-se de qualsevol responsabilitat sinó de garantir que a base de sacrificar el benestar de la majoria ells podran continuar ostentant tot el poder. Tant li fa, això; és molt més fàcil, i jo diria que rastrer i covard, intentar carregar el mort al més desvalgut, a l’immigrat que pateix doblement aquesta crisi.

És aleshores quan n’hi ha que apel·len al compliment de la llei de forma estricta i restrictiva per a limitar els drets més elementals de persones que per necessitat vital han hagut de sortir del seu país. I apel·len a un sentit pervers del nacionalisme amb la idea que primer hem de ser “els de casa”; però just quan acaben de dir això, ells mateixos fixen el terreny del que significa “els de casa” basat en un dret de conquesta espanyol. És cert que les situacions de marginalitat i de pobresa, que poden afectar més greument determinats col·lectius, poden ser el caldo de cultiu per a actituds antisocials i delictives; però en cap cas no es pot criminalitzar tot el col·lectiu, com pretén fer l’extrema dreta de PxC o del PP, com feia l’alcalde de Badalona o abans d’ahir el diputat popular José Antonio Coto. Curiosament, apel·len a aquesta visió perversa del nacionalisme justament els partits més hostils a la realitat nacional de Catalunya, més hostils a què “els de casa” puguem decidir el nostre futur. Afortunadament, cap grup polític català mínimament rellevant no empra aquests arguments d’un nacionalisme excloent i racista. Perquè algú s’imagina com reaccionarien els nacionalistes espanyols si des de Catalunya algú pretengués aplicar el seu mateix criteri, entenent que “els de casa” serien els catalans, i els de fora el vinguts d’altres contrades ja sigui de la península Ibèrica, del nord de l’Àfrica, de Sudamèrica o de l’Europa de l’Est? Algú s’imagina com reaccionarien si aplicant la seva lògica, es fes un estudi de la delinqüència a Catalunya en els darrers vint o trenta anys, i traguéssim les conclusions que treuen ells en funció de l’origen i de la llengua dels qui han passat per les nostres presons?

D'altra banda, la nefasta política econòmica del Partit Popular està empobrint a marxes forçades el conjunt de la població i està forçant les noves generacions a cercar-se un futur a l’exterior. Aleshores, aquests grups que aquí maltracten i menyspreen els immigrats demanaran també que a Alemanya o als països ho han d’anar a treballar els nostres joves els maltractin de la mateixa manera i els neguin els drets més elementals? O és que, com deia cínicament la Ministra, segons ells no és que emigrin per manca d’oportunitats a l’Estat espanyol, sinó que practiquen la “mobilitat exterior”? Són repugnantment racistes fins i tot a l’hora de diferenciar els moviments migratoris.   

L’èxit de les mesures del PP

Cada vegada que es fan públiques noves dades econòmiques sobre l’Estat espanyol confirmen el que ja es ve dient des que es va encetar la segona fase de la crisi: les mesures que pren el Govern espanyol són absolutament estúpides i suïcides, i no aconsegueixen res més que empitjorar la situació. I el tema ja no és que es faci pagar la crisi al conjunt de la població per tal d’afavorir determinats interessos concrets, sinó que aquest càstig que se’ns infringeix només serveix per aprofundir encara més en la mateixa crisi.

Teòricament, totes les mesures d’austeritat que imposa l’executiu espanyol, i que han provocat l’empobriment general de la població, tenen l’objectiu de frenar el dèficit de les administracions públiques. Si totes aquestes mesures que impliquen increment de l’atur i de la pobresa, limitació dels serveis públics, desprotecció social, pèrdua de drets socials conquerits al llarg dels anys, inseguretat i manca de perspectives de futur, servissin per a sortir de la crisi serien igualment injustes perquè hi ha unes responsabilitats molt concretes en l’origen d’aquesta crisi, i els responsables són precisament els qui menys es veuen afectats. Però és que tots aquests sacrificis, en alguns casos extrems com la pèrdua del lloc de treball o de l’habitatge que arriben a provocar desesperació i suïcidis, que ens exigeixen i ens obliguen a suportar serveixen sobretot per empitjorar encara més la situació. I no es tracta de cap valoració subjectiva ni de cap perspectiva ideològica, sinó de les dades que ens ofereixen els mateixos organismes oficials.

Tot aquest disbarat de mesures que perjudiquen tan greument la qualitat de vida dels ciutadans, diuen, és un mal inevitable per tal de reduir el dèficit. Doncs bé, el dèficit espanyol en el darrer any s’ha incrementat en un punt, en lloc de reduir-se. I l’explicació és molt senzilla: les retallades provoquen un estalvi en la despesa en serveis, però ocasionen un increment de la despesa deguda a l’increment de l’atur, alhora que una disminució dels ingressos encara més gran. L’increment d’impostos aconsegueix una menor recaptació perquè provoca una caiguda en picat del consum i el tancament d’empreses que deixen de pagar els seus impostos. I el resultat final és que l’estat espanyol està molt més endeutat ara que no fa un any, i les perspectives cada vegada són pitjors. Davant de les dades irrefutables que presenten ells mateixos, si tinguessin un mínim de dignitat reconeixerien la seva incapacitat per a tirar endavant el país i dimitirien. El que passa és que aquestes dades no són les que, encara que ens hagin mentit vilment, a ells els interessen; i per tant s’obstinen a continuar portant el país a la misèria, perquè compten que en sortirà beneficiada una minoria selecta, en la qual confien poder-hi tenir un lloc.  

Ni paraula ni honor

Una de les característiques bàsiques del Partit Popular és la seva manca de credibilitat. Els seus dirigents menteixen amb el desvergonyiment dels compulsius que arriben a creure’s les pròpies mentides. I queden tan amples. Amb la mateixa contundència amb què asseveren una cosa, l’endemà poden asseverar exactament la contrària. La seva paraula val ben poca cosa, per no dir res. I a aquestes alçades ningú pot pretendre excusar-se dient que es pensava que els populars complirien les seva paraula.

Recordem per exemple el cas de la professora Clara Ponsatí, a qui no es va renovar la seva plaça a la Càtedra Príncep d’Astúries de la Universitat de Georgetown. El Ministeri d’Educació va assegurar amb fermesa que no es tractava de cap represàlia política, pel fet que la professora al marge de la seva activitat acadèmica hagués manifestat la seva simpatia per la causa independentista. I van ratificar amb pèls i senyals que es tractava d’un procés administratiu normal. Pocs dies després, el Ministre d’Exteriors reconeixia la falsedat dels arguments del Ministeri d’Educació i admetia que se l’havia treta fins i tot en contra de l’opinió de la Universitat de Georgetown estrictament per les seves idees polítiques. El cas de la Ministra de Sanitat també va ser sonat: després d’assegurar no tenir cap relació amb la trama Gurtel, va resultar que la fiscalia no havia sol·licitat la seva imputació no pas perquè no cregués que havia comès delicte, sinó perquè considerava que aquest podia haver prescrit; i per acabar-ho d’arrodonir la Ministra va tenir la barra de dir que no sabia d’on havia sortit un cotxe de luxe del garatge de casa seva. El mateix va passar amb l’Aznar que després d’haver negat haver rebut cap regal de la trama Gurtel, es va saber que com a mínim hi havia hagut una aportació de la banda de 32.000 euros per a la boda de la seva filla; a corre-cuita, el mateix que abans ho negava es va afanyar a dir que havia estat un regalet per a pagar la il·luminació de la festa.

Però, la mentida més colossal ha estat la relacionada amb tota la trama orquestrada des de la tresoreria del Partit Popular. Cal recordar que tots els tresorers del Partit Popular han acabat imputats. Inicialment, tant el Rajoy com la Cospedal van negar rotundament que al PP hi hagués cap doble comptabilitat i que s’haguessin repartit mai sobres de sobresou entre els seus dirigents. A mesura que ha avançat la investigació s’ha comprovat la falsedat i les mentides de l’un de l’altra. Allò que negaven pel seu honor ara ho han confirmat diputats i diversos càrrecs del partit, com el mateix President del Senat. I és que aquesta gentussa, delinqüents de baixa estofa, no tenen ni paraula ni honor.   

Catalunya i Gibraltar no són el mateix

Alguns mitjans catalanistes van donar un cert relleu al fet que Gibraltar fos admesa com a membre de la UEFA, malgrat l’oposició d’Espanya. Es volia donar importància al fet com un precedent o una evidència que Espanya no podria vetar tampoc Catalunya quan assolís la independència. No sé si és excessivament significatiu el fet de Gibraltar en comparació amb Catalunya  donat que es tracta d’un país extremadament petit encara que simbòlicament molt incòmode per a Espanya, i més tenint en compte que al darrere hi ha un estat de la potencialitat del Regne Unit.

Amb tot, entenc que intentem buscar arreu persones o institucions que ens donin suport, que no posin entrebancs a les nostres aspiracions, així com exemples i models de la viabilitat de la nostra proposta secessionista. Ara bé, em sembla que hauríem de tenir clar no solament que és més probable que trobem exemples aïllats que ens vagin aparentment en contra que no pas que ens vagin a favor, sinó que la comunitat internacional, sempre, opta per d’immobilisme absolut i que res no es toqui de com està. És el mateix que fan els empresaris, i que normalment camuflen amb l’eufemisme de l’estabilitat. Per tant, per principi, la comunitat internacional es mostrarà sempre desfavorable a qualsevol intent secessionista, tal com s’hi ha mostrat fins ara en tots els casos, inclosos aquells que després ha acceptat sense cap problema. I si fos per la comunitat internacional, mai s’hauria enderrocat Gadafi, amb qui es feien bons negocis, no es tocaria el règim criminal de Síria, ni es molestaria la dictadura de Guinea Equatorial... L’interès de la comunitat internacional, i dels grans poders econòmics, per la ciutadania de qualsevol país, inclosa la ciutadania europea, és absolutament nul. 

Aquesta comunitat internacional només reacciona quan els esdeveniments fan preveure que el procés de canvi és inevitable. Aleshores, posen el mateix interès que tenien en sostenir la situació anterior en estabilitzar la nova situació. Per entendre’ns, a les institucions internacionals els catalans no els importem ni poc ni molt; però com que tampoc ens tenen l’odi exacerbat dels espanyols, quan es doni el cas optaran per reconèixer la nova situació sense més problemes i sense cap més raonament que el de vetllar pels seus interessos, els quals poden ser garantits igualment en una Catalunya espoliada i ultratjada dins d’Espanya que en una Catalunya independent. Tot depèn de nosaltres.