Que se’ns escapa el tren!

Òmnium Cultural fa les darreres crides per animar la gent a acudir a València en el tren Jaume I per assistir a la manifestació i al posterior concert de commemoració del 25 d'abril al País Valencià, que enguany tindran lloc aquest dissabte 9 de maig. Els mateixos dies que a Barcelona s’escenifica un hipotètic traspàs de Rodalies Renfe a la Generalitat, que no inclou evidentment el corredor mediterrani que uneix les dues capitals catalanes. Per a aquest traspàs de Rodalies tenim noves promeses, els socialistes han tornat a donar la seva paraula, és a dir: no tenim absolutament res.

Aviat farà dos anys que Zapatero va anunciar solemnement que l’1 de gener del 2008 es faria efectiu el traspàs de Rodalies a la Generalitat. I als socialistes catalans, amb alguns dels seus acòlits escolanets, els va faltar temps per a posar-se medalles i vantar-se que ells havien aconseguit el que CiU no havia fet en no sé quants anys. Però res de res. Era una més de les falsetats a què ens tenen acostumats els socialistes; inicialment donaven l’excusa que el traspàs era complex i necessitava el seu temps, exactament el mateix que diu ara el President Montilla per justificar que el traspàs encara es pot allargar, que serà gradual i en el millor dels casos, parcial. Ara tornen a donar una altra data: l’1 de gener del 2010.

Però l’acord a què ha arribat el Govern català amb el Govern espanyol deixa per a més endavant el tema dels diners, el del finançament i de les inversions necessàries per a fer aquest traspàs. Els mateixos esculls que van fer inviable el traspàs en època dels governs convergents, i els mateixos que han impedit el compliment de les promeses de Zapatero. Podríem dir que ens trobem, doncs, al mateix lloc; però això no seria cert perquè amb els principis d’acord que tant celebren els socialistes hi ha renúncies que fins ara no figuraven enlloc. En el text acordat s’especifica que la Generalitat assumirà l’any que ve "la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció dels serveis, i les activitats i la potestat tarifària" del servei de Rodalies, però ni els trens, ni les vies, ni les estacions, ni tampoc les inversions que s’han de fer a la xarxa de Rodalies ja que es precisa que “en cap cas són objecte d’aquest traspàs”.

Ens passarà com aquell home que amb la maleta a la mà esperava pacient l’arribada del tren. Fins que algú, sorprès, li va dir: “Què esperes?”. I ell va respondre: “El tren de tren de dos quarts de set”. “Però, si aquí no hi ha ni tren, ni vies, ni estació!”, li va dir més sorprès encara. “Ah, no?”. “No!”. L’home que esperava pacient amb la maleta va replicar: “pobres,... no tenen imaginació”.

L’ÚNICA opció per a Europa?

La maquinària electoral de cara a les properes eleccions al Parlament europeu ja s’ha posat en marxa. Donat el nombre d’escons a repartir i les característiques de la circumscripció electoral, els partits que no són d’àmbit estatal es veuen obligats a fer coalicions per a poder garantir la seva presència a Europa. I en el nostre cas, tenim dues coalicions que han intentat arreplegat tot un seguit de partits nacionalistes o regionalistes: la liderada per CiU i la liderada per ERC. Què tenen en comú? En primer lloc que totes dues pretenen erigir-se, almenys a nivell d’espot publicitari, en l’”única” veu que defensarà els interessos nacionals a Europa.

ERC ha aconseguit aglutinar, no sense problemes, la gent del BNG que en les anteriors eleccions havia participat en la plataforma Galeuscat amb CiU; Aralar, la força basca emergent que ha relegat a una posició més testimonial el grup que fins ara havia estat el referent d’ERC al País Basc, Ausko Alkartasuna, amb les consegüents queixes i acusacions de deslleialtat per part d’aquests; Els Verds, una des les múltiples versions de grups ecologistes; la Chunta Aragonesista, que no sempre ha tingut una actitud prou positiva envers el català a la Franja; i Entesa per Mallorca, deixant fora de la coalició, i amb no poques tensions amb Esquerra, el que hauria estat el referent lògic i més majoritari a les Illes, com és el PSM.

Per la seva banda, CiU no ha pogut reeditar Galeuscat com a plataforma electoral, i per tant es queda amb el PNB com a principal soci; Coalició Canària, amb força representació en aquelles illes, però amb interessos que poden no ser tan coincidents amb els dels nacionalistes catalans i bascos; el Bloc Nacionalista Valencià, probablement el punt més feble de la coalició que encapçala Oriol Junqueras; una Unió Mallorquina en hores baixes i esquitxada per escàndols, que substitueix el PSM en aquesta coalició convergent, així com la germana petita Unió Menorquina; i el Partit Andalusista, que com Coalició Canària pot tenir unes prioritats no sempre coincidents.

No fa gaire dies que l’Oriol Junqueras afirmava que no li hauria fet res anar de número dos en una llista unificada. I de fet, hi havia hagut tot un moviment de sectors propers a ERC i a CiU per intentar fer una única coalició electoral. No ha estat possible, i tampoc estic segur que la suma de les dues candidatures hagués donat com a resultat la suma de resultats. Entre altres coses perquè quan hi ha processos de fusió sempre s’escapen sectors per les dues bandes, a part que alguns dels socis que incorporen les dues coalicions probablement serien incompatibles, com ja s’ha vist en el cas de les Illes en la coalició liderada per ERC.

Els electors només podrem optar per una de les dues coalicions. I jo, per suposat, ja he fet la meva opció. Però seria desitjable que cap de les dues, més enllà de l’espot publicitari, es cregués ser l’única candidatura que ha de defensar els interessos de Catalunya a Europa. L’endemà de les eleccions, i malgrat que estiguin situats en grups diferents en la Cambra europea, com també ho estaven els de Convergència i els d’Unió, haurien de treballar plegats per a defensar els interessos de Catalunya i dels Països Catalans a Europa.

Iniciativa Legislativa Popular per l'autodeterminació

Avui es presenta al Parlament de Catalunya la proposta, sorgida dels grups “Catalunya Estat Lliure”, “10 Mil per l'autodeterminació” i “Sobirania i Progrés”, d’una Iniciativa Legislativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya per al 12 de setembre del 2010. La iniciativa, que ja ha tingut el suport d’entrada de més de 10.000 ciutadans, haurà de ser debatuda per la Mesa del Parlament, i si és aprovada es disposarà de quatre mesos per a recollir les 50 mil signatures necessàries perquè es porti al debat parlamentari i s’aprovi, si hi ha majoria suficient, la Llei per la qual es convoca el referèndum d’autodeterminació.

La resolució que es proposa és la següent:

Exposició de Motius
Aquest Parlament, en la seva funció principal de representació del poble de Catalunya, ja ha declarat en més d’una ocasió que el poble de Catalunya no renuncia a exercir el dret a l’autodeterminació. Només cal que recordem el que proclamàvem en la Resolució 98/III de 12 de desembre de 1989 d’aquest Parlament en la qual vàrem manifestar que l’acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979; o el que expressàrem en la Resolució 679/V de 1 d’octubre de 1998 d’aquest Parlament en la qual vàrem proclamar que ratificàvem un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat.”.
Ha arribat el moment d’exercir aquest dret del poble de Catalunya a l’autodeterminació mitjançant la celebració d’un referèndum en el qual tots els catalans i catalanes puguin participar de la decisió del futur que volen per Catalunya.

Article únic.
1. Es convoca un referèndum en el qual es crida a participar a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb dret de sufragi actiu, per tal de sotmetre a la seva decisió la pregunta següent:
Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, Democràtic i Social, integrat en la Unió Europea?.
2. La consulta se celebrarà el dissabte 12 de setembre de 2010

Però els promotors no són tan il·lusos com per a creure que, donat que al Parlament de Catalunya hi ha una majoria de grups que tenen el dret a l’autodeterminació dins dels seus estatuts o del seu programa ideològic, la proposta tirarà endavant, avançant-se així a la no menys il·lusa, i en aquest cas fal·laç, pretensió dels republicans de celebrar aquesta consulta el 2014. Socialistes i populars tenen prou arguments per a oposar-se a la tramitació d’aquesta ILP, basant-se en la mateixa Llei de Consultes Populars impulsada pel Govern català, ja que seria una llei inconstitucional. CiU ho té més fàcil mentre sigui a l’oposició, perquè sap que pot ser una arma més per a desestabilitzar el Tripartit i posar en un compromís Esquerra. Mentre que els republicans tindran tan difícil justificar la seva negativa a una iniciativa popular d’aquesta mena, com el fet de recolzar-la després d’haver impulsat una Llei de Consultes Populars que nega absolutament aquesta possibilitat de referèndum sense el consentiment del Govern espanyol.

Més que valorar les possibilitats reals de tirar endavant una proposta d’aquesta mena, el que es valorarà és la possibilitat de desgastar l’adversari, posar-lo en contradicció o desestabilitzar el joc d’aliances.

Les Iniciatives Legislatives Populars

Quan es parla de l’aprofundiment de la democràcia, sovint es fa referència a les consultes populars, però també a les Iniciatives Legislatives Populars (ILP). Ja hem vist que això de les consultes populars té un límit molt clar i definitiu per a Catalunya, des del moment que les consultes han de ser autoritzades pel Govern espanyol, i lògicament hi ha unes matèries, precisament les més importants, que en queden excloses d’entrada. Ens queda l’altra possibilitat que són aquestes ILP. Ara mateix n’hi ha unes quantes de proposades, però no està clar quin serà el seu futur, donat que s’hi ha creat més expectatives del compte.

No hi ha dubte que les ILP són mecanismes de participació dels ciutadans, però tampoc cal fer-ne un gra massa. Per a tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular primer cal presentar-la al Parlament, la Mesa del qual decidirà si l’admet a tràmit o no, al marge del suport inicial que pugui tenir. Si l’admet a tràmit el promotors de la ILP tenen 120 dies hàbils per a recollir 50.000 signatures (mig milió en el cas espanyol). Un cop recollides les signatures, i degudament validades, la proposta legislativa presentada pels promotors entra en la seva fase de discussió al Parlament, el qual pot modificar-la tant com vulgui o simplement acabar rebutjant-la. És a dir que el paper de la Iniciativa Popular es redueix a fer la proposta, perquè sempre és el mateix joc de majories del Parlament qui decideix si l’admet a tràmit inicialment i, després, si es modifica o es rebutja definitivament.

Des del moment que la Mesa del Parlament accepta una ILP, vol dir que hi ha una majoria de grups polítics disposats a parlar-ne i a aprovar algun tipus de llei sobre aquella qüestió. Per tant, aquests mateixos grups podrien tirar endavant, pel seu compte, la tramitació parlamentària, estalviant així el llarg i feixuc camí de recollida de les signatures. La diferència pot estar en el fet simbòlic de poder dir que una determinada iniciativa ha sorgit de la societat civil, que per als polítics pot servir d’excusa per acabar aprovant un text que per iniciativa pròpia no gosava tirar endavant; o pot servir per a posar en evidència uns determinats grups polítics que també simbòlicament han de fer front no només a l’oposició de partit sinó també a la dels promotors de la societat civil.

Les Iniciatives Legislatives Populars tenen, doncs, el seu valor com a element participatiu i d’impulsió del debat polític, però tampoc cal exagerar la nota com si aquest fos un recurs que permetés aprovar lleis al marge de la dinàmica dels partits polítics.

Perú: L’agonia dels pobles indígenes (II)

El drama dels pobles indígenes de l’Amèrica llatina és d’unes dimensions difícils d’imaginar des d’una perspectiva europea. Es tracta de les restes dels pobles que van ser arrasats, expoliats, quan no exterminats pels conqueridors espanyols. Els hereus d’aquells conqueridors, amb un cert mestissatge amb població autòctona, van considerar-se amos i senyors pel dret de conquesta, propiciant un ràpid procés d’aculturació dels pobles indígenes. Durant molts anys, al Perú, com a la majoria dels estats llatinoamericans, hi havia dues realitats ben diferenciades: la de les ciutats on s’imposava un capitalisme salvatge, amb unes diferències socials abismals, i la dels pobles indígenes més o menys aïllats a les terres més inhòspites del país.

Així, aquests països han viscut durant molt de temps amb règims autoritaris i corruptes, sempre sota la tutela i la protecció dels estats europeus i americans que se’n beneficiaven. Subornant unes classes dirigents sense escrúpols, aconseguien els millors avantatges a base de conculcar els drets més elementals de la població, espoliar els recursos naturals del país, i sense estalviar la violència com a instrument empresarial per a assegurar-se altíssim beneficis. Però, dins de les classes socials més pobres, les comunitats indígenes eren el darrer esglaó, sovint menystinguts i discriminats pels seus propis conciutadans que preferien la misèria dels suburbis de les grans ciutats a la vida aïllada i certament dificultosa de la selva o de les muntanyes. No és que l’Estat procurés pel benestar i el progrés de les zones urbanes suburbials, però com a mínim els donava la impressió que tenien el progrés a l’abast, encara que reservat per a unes minories. Les comunitats indígenes eren absolutament ignorades per les administracions, i per tant no tenien accés ni a la cultura, ni a l’educació, ni a la sanitat ni als serveis més elementals.

Hi havia un divorci absolut entre les comunitats indígenes i la resta del país, però sobretot entre aquestes i les estructures administratives de l’Estat. El processos diglòssics que sovint es descriuen aquí per explicar els complexes d’inferioritat de parlants de llengües minoritzades són ben poca cosa en comparació amb la pressió que pateixen aquestes comunitats indígenes per deixar les seves formes de vida tradicionals, inclosa la llengua naturalment. Però tot això canvia quan en algun d’aquests inhòspits racons de la selva amazònica peruana hom hi descobreix petroli, un jaciment mineral a explotar o la possibilitat d’arrasar la selva per a algun tipus de plantació extensiva. Aleshores, el govern peruà es ven els drets d’explotació dels territoris de les comunitats indígenes, saltant-se totes lleis, les normes i convencions internacionals com el Conveni 169 de la OIT. I per a foragitar-los de les seves propietats no hi ha cap mania a l’hora de reforçar els sicaris de les empreses amb els cossos policials o simplement declarant la no existència d’una comunitat indígena, com ha passat recentment amb la població de El Tingo, a Hualgayo del Departament de Cajamarca.

El sorgiment de moviments indigenistes no és casual, sinó la darrera oportunitat per a evitar la seva completa anihilació.

Perú: L’agonia dels pobles indígenes (I)

Només llegint i buscant mitjans alternatius es possible trobar informació del que està passant amb els pobles indígenes de l’Amèrica Llatina. Els mitjans de comunicació d’aquí no estan gens interessats en explicar la realitat que es viu a la selva amazònica, als altiplans bolivians o a la serralada dels Andes. I no és pas que no hi hagi interessos europeus, espanyols o catalans, perquè són diverses les empreses d’aquí que hi tenen explotacions o centres de producció; però, precisament per això convé tenir una perspectiva allunyada que no ens faci qüestionar res.

Ens sorprèn des d’Europa l’aparició de personatges polítics pintorescos, de difícil catalogació, que en tot cas són la millor resposta possible als polítics tradicionals que sempre han tingut el suport dels estats capdavanters. Als Estats del primer món sempre han anat bé aquesta mena de polítics corruptes que, a canvi de beneficar extraordinàriament una minoria autòctona, han ofert a les grans companyies foranes la possibilitat d’espoliar sense manies el propi país. I per això convé no donar massa informació de la violació permanent dels drets humans, dels crims d’Estat com a pràctica quotidiana o d'un racisme ferotge contra els pobles indígenes; unes pràctiques de les quals són còmplices els estats europeus i els Estats Units, així com les empreses que operen en aquells països. El silenci informatiu no és gratuït ni casual.

Perú pot ser un cas paradigmàtic d’aquesta realitat llatinoamericana, però podria ser equiparable a la que es viu a Equador o a Colòmbia, per exemple; sense oblidar que tampoc els països on han aparegut dirigents populistes, que aparentment pretenen capgirar la situació, estan exempts de corrupteles de tota mena, al servei dels mateixos. La complicitat dels cacics autòctons amb els interessos de les empreses i dels estats de l’anomenat primer món genera enormes beneficis a costa de l’empobriment general de la població, de l’espoli dels recursos naturals que gestionats honestament i en benefici del país els podria portar a altes cotes de desenvolupament, i sobretot a costa de l’extermini dels pobles indígenes. Però aquí ens convé més el silenci informatiu. A tot estirar, els mitjans de comunicació ens parlen d’alguna sortida de to de polítics pintorescos, i naturalment dels beneficis que en treuen les nostres grans empreses multinacionals.

La crisi del Primer de maig

Diuen que, enguany, les mobilitzacions d’aquest Primer de maig han estat més multitudinàries que anys enrere. La festa del Treball o dels Treballadors s’havia convertit en una festa més del calendari, però la crisi ha fet despertar mínimament una consciència adormida; tan adormida que no s’ha adonat de la contradicció de les proclames enceses dels dirigents sindicals amb la trajectòria seguida en les darreres dècades. “Que la crisi no la paguin els treballadors”, “cap retallada dels drets laborals amb l’excusa de la crisi”, eren els eslògans més corejats... La crisi es va iniciar el 2008, o si ho voleu a finals del 2007, però la retallada dels drets laborals ja fa algunes dècades que s’ha iniciat.

És evident que molts empresaris a títol individual, i la Patronal de forma col·lectiva, intenta aprofitar la situació de crisi per fer ajustaments de plantilles, rebaixar costos de personal, limitar els drets laborals i pressionar les administracions perquè legislin a favor seu, sota l’amenaça de l’atur. I això tant per a les empreses que realment passen mals moments, com per a les menys afectades per la crisi. Però aquesta no és una nova tendència empresarial sinó l’agudització d’un procés iniciat ja fa uns quants anys. Eliminada l’alternativa socialista, i acceptat el model neoliberal sense reserves, amb les possibilitats que dóna la globalització, la mà d’obra ha tornat a ser, com un segle enrere, un valor que cotitza a la baixa. Ja fa molts anys que els convenis col·lectius, amb l’excusa de la productivitat cada vegada més exigent en un món globalitzat, es negocien a base de reduir drets laborals; les noves generacions que s’incorporen al mercat laboral ho fan en pitjors condicions que no ho havien fet els seus pares, perquè la mà d’obra també està subjecta a la llei d’oferta i demanda, i fins i tot iniciada la crisi l’estiu del 2008 encara es feien crides a portar treballadors de fora per tal que l’excés de demanda permetés als empresaris oferir salaris més baixos i condicions més precàries; les noves legislacions tant en l’àmbit nacional com en l’internacional tendeixen a ser nocives pels interessos dels treballadors, en temes com la flexibilitat laboral, l’abaratiment dels acomiadaments, l’increment de la jornada laboral, l’allargament de l’edat de jubilació, etc....

La crisi fa més crua aquesta realitat, però no n’ha estat el desencadenant. La tendència a la reducció progressiva dels drets laborals ja ve de lluny. I els sindicats s’ho han mirat impotents, aconseguint com a única compensació el manteniment del seu rol social i polític, malgrat haver perdut pes i capacitat d'incidència. Els únics capaços de convocar una vaga, avui, són aquells sectors que tenen a les seves mans la possibilitat de bloquejar el funcionament general del país; i aquests no són els treballadors de les fàbriques. Els sindicats han esdevingut unes poderoses maquinàries gestores d’aquesta davallada neoliberal que ha sabut, com a contrapartida, untar-los degudament i donar-los un protagonisme molt més aparent que real.

Objectius compartits i protagonistes de la història

Empès per les circumstàncies, Carretero va perfilant el seu nou projecte polític. El que era un corrent intern d’ERC s’ha convertit en associació per esdevenir ben aviat un partit polític, ja sigui en solitari o amb altres grups existents. La nova associació es marca quatre objectius fonamentals: Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català; cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana; Crear un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català; fomentar el debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans. Uns objectius que podria signar qualsevol militant d’Esquerra, dels sectors sobiranistes de CDC, de les CUP, del partit Republicà Català, del nou partit Força Catalunya, o els adherits a qualsevol de les nombroses plataformes i entitats sobiranistes del país.

Res a dir, excepte constatar que la divisió interna del moviment sobiranista respon més a interessos i ambicions personals i, a tot estirar, a tacticisme i estratègies de curt abast. Em resulta xocant, però, aquesta reiteració de tòpics fruit d’una incapacitat d’anàlisi o, el que és pitjor, fruit d’un esbiaixament de l’anàlisi. Resulta que ara algú es proposa situar l’independentisme a l’eix del debat polític nacional, com si aquest no fos un mèrit que de fa temps es va atribuir ERC, ja des de l’època de l’Àngel Colom. Sembla com si cadascú tingués, de cap i de nou, la pretensió de fer “passos històrics” de ser “el protagonista de la història”, en lloc d’imaginar-se que cadascú és, a tot estirar, una simple peça d’aquesta història. No fa gaire dies era Mn Josep Dalmau qui, tot elogiant l'aparició del nou partit Força Catalunya, reivindicava aquest mateix mèrit per a la Convenció per la Independència Nacional (algú se’n recorda d’aquest grup?).

I l’altre tema és el de pretendre cercar la unitat del catalanisme, del sobiranisme o de l’independentisme. Tothom es veu amb cor de proclamar als quatre vents la creació d’un nou moviment o d’una nova estratègia encaminada cap a aquesta més que encomiable missió unificadora o aglutinadora, imprescindible per avançar cap a la sobirania nacional. Però, com en el joc dels disbarats, comencem el procés esporgant pretesos dissidents interns a la pròpia formació o creant nous grups, amb els mateixos objectius està clar. No és que hi hagi noves fites, ni tan sols noves estratègies, que justifiquin l’aparició de tants i tants grups nacionalistes (i ara no em refereixo només a Reagrupament.cat) sinó que hi ha massa pretesos dirigents que volen passar a la història com a protagonistes únics o principals del procés d’emancipació nacional. I així ens va.

Del poder al testimonialisme

Potser perquè durant molt de temps ho he viscut com a experiència personal, sempre he defensat el paper si voleu testimonial que poden tenir grups extraparlamentaris, moviments reduïts o l’acció de persones que a títol individual s’han fet valedors de les utopies més insospitades. No m’impressiona especialment l’argumentació basada en apuntar-se al carro guanyador, si aquest carro m’ha de deixar a mig camí. I amb una bona dosi de pragmatisme (pragmatisme de país, s’entén, no personal) entenc que és necessari que hi hagi forces nacionalistes de dreta i d’esquerra predisposades a governar malgrat no tenir les institucions ni el marc jurídic que voldríem, i amb totes les servituds que això comporta, però que és igualment necessari que hi hagi altres grups, moviments i persones que, sense els compromisos que imposa la gestió institucional, pugui pressionar, conscienciar la població i marcar el camí a seguir o mantenir viva la utopia.

Per això, entenc que hi hagi gent que malgrat no sentir-se prou satisfets amb l’actuació del seu partit i dels seus dirigents opti per conviure amb unes certes contradiccions, amb el convenciment que s’estan fent passes en la bona direcció. Però entenc igualment els qui aquesta situació els incomoda de tal manera que prefereixen sortir-ne (o no entrar-hi) per poder mantenir una coherència absoluta, encara que sigui des de la marginalitat o des del testimonialisme. Ara bé, el que em costa més d’entendre és que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, tant els uns com els altres. El que no quadra és que es facin discursos grandiloqüents, parlant de la creació d’estructures d’Estat o de la transformació del model econòmic quan en realitat s’està fent la viu-viu, gestionant amb més mediocritat que altra cosa les migrades institucions que tenim, caient en els mateixos vicis que des de fora ens semblaven impresentable, i fent concessions constants perquè no trobem mai el moment oportú per dir prou.

I el mateix es pot dir dels qui des de grups molt minoritaris no s’acontenten i no assumeixen el rol que realment poden fer, i que considero altament positiu, sinó que pretenen erigir-se en salvadors de la pàtria, en messies redemptors. Ignoren, o obvien, que el dia que comencin a fer-se grans fàcilment poden caure en els mateixos errors, lluites pel poder, i servituds que els altres; i si no que ho preguntin a la PDD, també partida en dues per lluites internes. Entenc que cal trobar el punt d’equilibri entre el pragmatisme institucional i la utopia testimonial. Un equilibri que no consisteix en fer un discurs que no s’adigui a les possibilitats reals d’actuació, sinó en un joc de complicitats entenent que per al projecte de país no hi sobra ningú, i estem condemnats o a entendre’ns o a fracassar.

El joc dels disbarats

El llastimós espectacle que ens ha servit en safata una direcció d’Esquerra molt curta de mires, ha anat seguit d’un no menys lamentable reguitzell de fuetades en els diversos fòrums de la xarxa. I entenc que una part important del problema rau en confondre les tàctiques, les ambicions personals i les disputes pel poder, amb les ideologies, les qüestions de fons i sobretot les anàlisis rigoroses de la realitat. Diguem-ho clar: les diferències ideològiques i els grans objectius polítics de la direcció d’Esquerra i dels crítics, dels qui han estat foragitats i dels qui continuen a dins, de la majoria de les plataformes sobiranistes, de les CUP, de RC, i de tants altres grups i persones del món independentista, són mínimes. Les diferències estan en les prioritats, en les tàctiques de curt abast, i en la incapacitat de fer anàlisis mínimament rigoroses i objectives.

Tan falses i absurdes són les acusacions de la Direcció del partit que ara voldria veure un Reagrupament acostant-se a la Casa Gran del catalanisme per poder fonamentar les seves tesis, com ho són les veus que parlen de traïcions, de venuts a l’espanyolisme i de mil improperis més referint-se a Esquerra. El problema no és ERC ni els seus militants, sinó la seva direcció. Ho he dit en molts altres ocasions: ens sobren sectarismes i visions esbiaixades, i ens falten visions de país i projectes globals. La independència només serà possible amb la concurrència (i no parlo ni de coalicions ni de pactes de Govern) de tots els sectors sobiranistes, des de CDC fins a les CUP, passant lògicament per tots els sectors d'ERC. Però sembla que ens entestem a anar en sentit contrari. En el darrer Congrés d’ERC jo hi presentava tot un seguit d’esmenes que rebatien la tesi de la Direcció que pretenia dir que aconseguiríem la independència el dia que Esquerra tingués la majoria, en lloc de dir que l’obtindríem el dia que fóssim capaços d’articular una majoria social favorable, sense protagonismes ni curses per l’hegemonia.

Evidentment, expulsant els sectors crítics el que fem és allunyar-nos encara més de l’objectiu final. Difícilment podem pretendre ser pal de paller d’un país, si no som capaços de ser-ho d’un partit. Estem empetitint un projecte que si no és de país, si no inclou tots els sectors i totes les sensibilitats sobiranistes, resulta inviable. Però el mateix podem dir de Reagrupament.cat i no cal dir d’altres grups o moviments que s’autoerigeixen com a salvadors exclusius de la pàtria considerant enemics i traïdors els qui no segueixen els seus postulats. Em sembla molt poc seriós afirmar que Reagrupament.cat es presentarà a les eleccions del 2010 amb el propòsit de trencar l’hegemonia del PSC i promoure una declaració unilateral d’independència. O és que hi ha algú que creu seriosament que una nova opció política té possibilitats de treure uns resultats rellevants en els propers comicis?

I reitero el que ja he dit en alguna altra ocasió: si fos així, jo ho celebraria. I molt.

A ERC ens hem begut l’enteniment

Els militants d’ERC no podem sinó estar perplexos davant l’espectacle que ens estan donant els nostres dirigents: lamentable. Fa quatre dies que era Joan Puigcercós qui ens parlava de la necessitat d’obrir el partit a l’estil d’una “Casa Gran” de l’independentisme; i ara un article que podia anar en la mateixa direcció, que deia el que deia, però molt menys del que diuen que deia, ha fet saltar pels aires totes les expectatives i les bones vibracions que semblava que havia generat la candidatura europea. Coincidiria amb Uriel Bertran que, en principi, la solució cal buscar-la dins del partit i no a fora, i puc entendre decisions de tipus personal com les de qui fa un article o decideix deixar la militància. Però com a militant d’ERC a qui haig de demanar explicacions és a la direcció capaç de generar un caos tan monumental, d’embolicar la troca amb desmesura i de resoldre el conflicte de la pitjor manera possible.

L’article de Joan Carretero plantejava una candidatura d’ampli espectre de cara a les properes eleccions, sense excloure en cap moment que aquesta candidatura no pogués tenir ERC com a pal de paller. Era una opinió ben respectable, com qualsevol altra. Una direcció mínimament intel·ligent hauria respost amb el discurs de Joan Puigcercós de treballar per aglutinar a l’entorn d’ERC tots els sectors independentistes existents al país. Però es va optar pel pitjor estil inquisitorial, exigint-li explicacions i convidant-lo a marxar. Una direcció mínimament responsable hauria aprofitat el silenci de Carretero per parlar-ne amb tranquil·litat i asserenar els ànims perquè l’article en si hauria passat com un gest més dels sectors crítics, però avui ja no se’n parlaria; són ells qui han fet un problema on hi havia simplement una opinió. Una direcció mínimament sensata hauria fet una crida a la unitat del partit, a la necessitat d’integrar en un mateix projecte totes les sensibilitats de l’independentisme per tal d’avançar, tal com es deia en el darrer Congrés d’ERC, cap a una majoria social favorable a l’exercici del dret a l’autodeterminació; però s’han passat el Congrés pel forro i han optat per esporgar la dissidència a cop d’expedient per tal de forçar-ne la sortida.

Lamento la sortida de gent com Jaume Renyer, Joan Carretero i els que se suposa que seguiran. Continuo creient que la solució es troba al si del partit i no pas a fora, tot i que també crec que cada vegada més el rumb que pren Esquerra afavoreix la creació o el creixement d’altres alternatives independentistes. No seré pas jo qui retregui a Jaume Renyer o a Joan Carretero l’afebliment del partit, perquè el mèrit és fonamentalment, i crec que de forma premeditada, d’una direcció d’Esquerra manifestament incapacitada per portar el partit a liderar un moviment nacional cap a la independència.

Una llei inútil i contraproduent

Dies enrere, criticava el projecte de Llei de Consultes Populars per considerar que és una auto limitació que no ens hauríem d’imposar nosaltres mateixos. Ja sabem que el marc constitucional espanyol no solament limita sinó que nega la nostra sobirania, i probablement el Tribunal Constitucional acabarà de deixar clar que nega també la nostra mateixa existència com a poble, i per tant com a subjecte de dret. Però una cosa és que en algun moment haguem d’emprendre una iniciativa perfectament legítima encara que no reconeguda per la legislació espanyola, i l’altra és que aquesta iniciativa d’exercir el dret a decidir contradigui la legislació catalana; impulsada per més inri per un Conseller que es diu independentista.

Els qui m’han retret les meves crítiques a aquest projecte de Llei, no m’han donat massa arguments per a fer-me canviar d’opinió, ben al contrari. L’única cosa que em feia dubtar era que semblava que la iniciativa legislativa havia vingut avalada pel Centre d’Estudis Sobiranistes, i concretament per gent com el López Tena i l’Hèctor López Bofill, que em mereixen personalment tot el respecte. Però després llegeixo un article del mateix López Tena que, entre altres coses, diu: “El projecte de Llei de Consultes Populars per via de Referèndum té el mèrit de deixar de bloquejar el dret dels catalans a votar en referèndum que fa prop de tres anys va establir l’Estatut, però el limita de tal manera que pot resultar inoperant. La gàbia de la Constitució espanyola (autorització de cada convocatòria per l’Estat) és, mentre hi siguem a dintre, insalvable, però això no justifica que el legislador català imposi altres gàbies”. (diari AVUI 12-4-09)

O sia que, com que l’Estatut estableix el dret dels catalans a votar en referèndum, elaborem una llei que ja ens permetrà fer-ho, sempre que no pretenguem votar res que no tingui el vist-i-plau de Madrid. Franco també permetia als ciutadans dir tot allò que volguessin sempre que fos el que ell volia sentir. Si la Constitució espanyola ens imposa una gàbia, com diu el López Tena, no construïm nosaltres mateixos una altra gàbia. I si ara resulta que diem que la independència no l’hem d’assolir per la via d’un referèndum sinó per la declaració unilateral del Parlament, la importància d’aquesta llei és realment molt minsa. Però això tampoc justificaria que el Parlament de Catalunya tanqués la porta a la possibilitat de convocar lliurement consultes populars sobre el que vulguem, inclòs el nostre futur: per exemple, per saber si acceptem les noves retallades de l’Estatut que ens farà el Tribunal Constitucional.

No hi ha res a fer, Jaume?

La renúncia de l’amic Jaume Renyer, que havia optat a la presidència del partit en el darrer Congrés, a continuar militant a ERC podria ser el colofó als articles anteriors que havia escrit sota el títol “De la discrepància a la deserció”. En Jaume havia estat un home de confiança de Josep Lluís Carod Rovira, i en els primers moments del Govern tripartit l’havia acompanyat en un dels erràtics viatges de l’efímer Conseller en Cap. Com tants altres militants, com el mateix Uriel Bertran inicialment molt proper a Joan Puigcercós, es va anar distanciant de la línia oficial del partit en veure cap on derivava la pràctica política d’una ERC independentista convertida en una Esquerra apèndix de les altres esquerres, però que a la pràctica no podia portar a terme tampoc polítiques d’esquerres.

Entenc, encara que no comparteixo, l’opció personal d’en Jaume. És molt trist veure no solament la insistència d’una direcció en una deriva sense rumb, sinó sobretot veure la seva obstinació a no obrir-se al debat intern, a no acceptar les crítiques ni les veus discrepants a les quals l’únic camí que se’ls ofereix és el de la porta oberta. En Jaume deixa la militància com una opció personal, perquè considera que ja no hi ha res a fer, de forma honesta, sense buscar més excuses ni subterfugis per a fer el salt cap a una altra banda. Un cop a fora, de ben segur que continuarà treballant per la sobirania nacional com a independent, i és possible que algun dia reaparegui en alguna nova o vella formació política; tant se val. Els qui treballen honestament per uns mateixos ideals ens acabarem retrobant, aquí o en un altre lloc. L’eina, el partit, és el menys important.

De l’escrit d’acomiadament de Jaume Renyer en destacaria la frase següent: “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació”. Totalment d’acord. I tot i entendre la seva posició personal, precisament perquè havia arriscat molt presentant-se com a candidat a la Presidència del partit, discreparia amb ell en creure que dins del propi partit no hi pugui haver gent amb la capacitat i la voluntat de redreçar la situació. Jo voldria creure que sí. La direcció d’Esquerra es frega les mans pensant que cada vegada té més via lliure i menys oposició interna, els càrrecs assegurats. Jo, com a militant, estic dolgut per l’actitud d’aquesta direcció incapaç no ja de sostenir cap conflicte polític i jurídic amb l’estat espanyol sinó d’integrar al si del partit les diverses sensibilitats existents. I després direm que Esquerra ha de ser el motor capdavanter del moviment cap a la sobirania!

L’oportunitat d’un nou partit independentista

El polèmic article de Joan Carretero, Patriotisme i dignitat, i la seva calculada indefinició sobre una candidatura d’ampli espectre de cara a les eleccions del 2010, van eclipsar la crida a formar un nou partit de caràcter netament independentista. La iniciativa, presentada uns dies abans, sorgeix del grup Catalunya Acció i del seu President Santiago Espot. Com sol passar en aquests casos, el discurs inicial no sol pas sonar malament del tot, si no fos perquè sembli fet com si no existissin ja altres grups i partits que apunten en la mateixa direcció. I sortint del no res, és relativament fàcil fer un plantejament radical i d’un purisme absolut, però que té ben poc a veure amb la realitat del país.

Amb l’actual panorama polític, sembla que hi ha més que suficients opcions nacionalistes per a representar totes les sensibilitats possibles: tant des de la perspectiva de dreta-esquerra, com des de les opcions estratègiques d’assolir la independència. Però això no és obstacle perquè periòdicament apareguin noves propostes, talment volguessin partir de zero, com si el camí cap a la sobirania s’iniciés de cap i de nou. Unes propostes, a més, que ja neixen amb la consciència de tenir una excessiva fragmentació del moviment sobiranista perquè d’entrada posen com a un dels seus objectius aglutinar-lo. Ara mateix la iniciativa de Catalunya Acció per a crear un partit independentista que es podria anomenar Força Catalunya (quin mal d’orelles!) ja insinua abans de néixer que podria confluir amb la suposada proposta de Joan Carretero.

La gent de Catalunya Acció es queixa de l’escàs ressò que ha tingut seva proposta als mitjans de comunicació. I és que, al marge de les inevitables complicitats i dependències dels partits majoritaris, els mitjans de comunicació també saben destriar el possible encert d’un discurs de la credibilitat dels seus creadors. Com a militant d’ERC no em preocuparia gens, ben al contrari, que aparegués una iniciativa independentista amb prou força com per fer-se un lloc ferm en la política catalana. El que em preocupa és que aquestes temptatives acabin en frustracions, malbaratament d’esforços, i generin més desencís i desànim.

El model federal en risc de perdre’s

Aquests dies ho hem sentit a dir en boca de diversos dirigents socialistes: si el final de tot aquest procés negociador sobre el finançament i sobre el desplegament de l’Estatut, amb traspassos pendents inclosos i amb la guinda que es reserva el Tribunal Constitucional, no és satisfactori per a Catalunya els plantejaments federals dels socialistes, dels espanyols i dels catalans, se n’hauran anat en orris. Així ho han advertit tant el President Montilla, com l’Alcalde Hereu o el Miquel Iceta. La música sona molt igual a aquella cantarella que han fet sonar sempre a CiU, començant pel President Pujol, en el sentit que el seu ideal era trobar un encaix dins de l’Estat, i que en tot cas s’ho haurien de replantejar si des de Madrid boicotegessin aquest encaix.

El to, tant dels socialistes com dels convergents, podria semblar d’amenaça o com a mínim d’advertiment. Però a Madrid de fa temps que saben de quin peu calcem. Com el vailet que feia de pastor i anunciava en fals la vinguda del llop fins al punt que ja no se’l creia ningú, també en aquest cas ells tenen la certesa que els polítics catalans faran bo l’adagi castellà que “perro que ladra no muerde”. Amb tot, el fet que aquest advertiment dels socialistes catalans hagi sorgit ara, de forma coordinada i a l’uníson, podria tenir diverses explicacions més enllà del lògic emprenyament pels reiterats incompliments i el menyspreu manifest del seu cap de files.

El reconeixement del fracàs del seu projecte podria deixar tocat i sentenciat el Govern tripartit català, més que no pas l’espanyol, però sobretot quedaria tocada la credibilitat del PSC de cara a properes conteses electorals. Per tant, sembla tan arriscada aquesta autoliquidació del seu projecte federal, les excel·lències i la viabilitat del qual ens havien cantat sempre com a fórmula ideal i gaire bé única per a resoldre el nostre encaix al sí de l’Estat, que tot fa pensar que compten treure’s a darrera hora un as de la màniga; encara que sigui un comodí o una carta trucada. Hi hauria la possibilitat que tinguessin a punt la resolució del tema del finançament, de manera que aquest simulacre de desafiament a Madrid no seria sinó la confirmació de la bondat del seu model federal, que al final no hauria fracassat. També hi cabria que haguessin calculat que una amenaça d’aquest tipus faria tremolar les cames als socialistes espanyols; oblidant potser el poc cabal que ja van fer al Montilla quan els va anar a parlar de la desafecció dels catalans.

Hi hauria una darrera possibilitat. I és que, com en el cas del crits d’alerta del vailet pastor, al final el llop realment baixés de la muntanya. Que en la conclusió de tota aquesta història resultés certa la paraula dels socialistes catalans, a més d’un ens faria recuperar la fe en els miracles. I això que som incrèduls de mena!

Polítics usats com un Kleenex

Tot i que em sona a acudit, crec que té raó l’Ignasi Guardans quan diu que CDC l’ha utilitzat com un Kleenex. Amb el que no estic d’acord és amb el to negatiu amb què ho diu. Suposo que no es deu pas pensar que el PSOE l’ha utilitzat com un mocader de seda. Metàfores a part, la queixa de l’Ignasi Guardans és extrapolable a bona part de la classe política, que un cop tastada la professionalització ja assumeixen el seu paper com a funcionaris de la política, de la qual no els n’ha de treure sinó la jubilació. D’aquí la mediocritat i el descrèdit dels nostres polítics.

Amb les vegades que s’ha denunciat públicament aquesta mena de “trepes” que es plantegen l’activitat política com un bon negoci professional, amb el consegüent desprestigi de l’activitat pública, costa de creure que continuïn entossudint-s’hi. Imagino que quan es parla de la desafecció dels ciutadans envers la política, tothom està més o menys d’acord en què la percepció de l’activitat política com a servei a la comunitat és absolutament inexistent, que els polítics s’han guanyat a pols el propi descrèdit; però cadascun d’ells deu pensar que és per culpa dels altres, i que el seu cas és diferent. I no em refereixo ja al cas de l’Ignasi Guardans, sinó al de tants i tants altres que formen uns crosta infranquejable en la majoria dels partits polítics. Cadascú es planteja la política com un modus vivendi, per al qual necessiten senzillament la complicitat d’altres companys de partit amb els quals recolzar-se. I no entenen que, en un moment donat, el mateix partit que els havia utilitzat per a una determinada tasca consideri que hi pot haver una altra persona més idònia per a ocupar el seu lloc.

Un bon amic i honest convergent, quan el felicitava perquè havia estat nomenat per a un alt càrrec dels darrers governs de Jordi Pujol, em va dir: “Ell ja té la meva disposició a la renúncia del càrrec sobre la taula. De la mateixa manera que se m’ha nomenat, se’m pot substituir”. És aquesta predisposició a “posar-se al servei de” el que falta en la nostra classe política. Hi ha massa aspirants a escalar i a ocupar posicions que naturalment després no voldran perdre mai; massa gent que està en lluita constant per la seva permanència en els càrrecs amb tot el que implica de renúncies, de treballar de cara a la galeria, de manipulacions interessades, de manca d'objectivitat, i de limitar-se a cercar les fidelitats adequades i de crear les pròpies xarxes de fidelitats que el sustentin; massa gent sense ofici ni benefici que veu en la política una forma fàcil d’acontentar un ego desmesurat; i massa pocs bons professionals disposats a dedicar una part de la seva vida, simplement a posar a disposició d’una causa, d’un partit o d’un equip dirigent, la seva capacitat i la seva experiència professional; massa pocs ciutadans disposats a deixar-se utilitzar per al que consideren una bona causa; i si algú vol dir-ho així, doncs, també disposats a deixar-se utilitzar com un Kleenex.

De la discrepància a la deserció (III)

Totes les enquestes, i se n’han arribat a fer moltes, indiquen que amb diversos graus de convenciment hi ha independentistes o sobiranistes pràcticament a tots els partits polítics catalans, i fins i tot al Partit Popular se’n pot trobar algun. És cert que molts, donat que la fita sembla inabastable i en tot cas fora del marc legal, ja hi renuncien d’entrada i opten per a no posar-ho en el seu ideari polític; altres, com deia dies enrere el López Tena, tenen la independència com a ideal però, per la mateixa raó, tampoc se la proposen com a projecte polític; hi ha, naturalment, qui en fa bandera a l’hora dels discursos però que tampoc gosa plantejar cap pas endavant, sobretot quan té cotes de poder que s’arrisca a perdre; i hi ha qui no té res a perdre, ni responsabilitat polítiques davant la societat, i li és molt fàcil des de la marginalitat proposar per a demà mateix la proclamació de la independència.

Tothom sap que la independència és impossible assolir-la des de la legalitat; en algun moment o altre, si volem decidir sobre el nostre futur, haurem d’enfrontar-nos a aquesta “legalitat constitucional” tot apel·lant a la legitimitat. I això implica no només valentia política sinó sobretot tenir un ampli suport popular, i per tant també parlamentari, que com s’ha demostrat al País Basc no és suficient amb una simple majoria. I és aquí on sorgeixen les diferències estratègiques entre uns i altres partits. Jordi Pujol havia optat per aparcar el tema amb l’argument de “peix al cove” i anar avançant mentre hi hagués camí per recórrer dins del marc legal vigent. És exactament el mateix que ha fet Esquerra en els darrers anys dins del tripartit, encara que sota la disfressa dialèctica de bastir estructures d’Estat, com hem vist en la proposta de llei de consultes populars amb la qual mai serà possible consultar sobre el dret a decidir dels catalans. La diferència està en què l’ambigüïtat amb què es movia CiU no generava en els seus seguidors el desconcert i la decepció que ha generat en l’entorn independentista el tacticisme emprat per Esquerra.

El ventall polític és exactament el mateix i cobreix a bastament totes les opcions ideològiques i totes les sensibilitats nacionalistes. El descontentament d’alguns republicans pot engruixir momentàniament el vot de CiU o el vot més radical plasmat en les CUP o en grups com RC, però pensar en una nova formació política és tota una quimera. En tot cas, pot ser l’opció personal d’algú que vulgui crear una plataforma per poder-se integrar després amb més força al sí d’una de les formacions existents, com va fer en el seu dia Acció Catalana, el PI o el grup de Pere Esteve. Joan Carretero, com tants altres veus crítiques al sí d’ERC, té molta raó en el seu plantejament de reclamar una acció més decidida a l’actual direcció del partit, que en el més pur estil convergent s’ha acomodat a la situació de poder amb totes les renúncies que això representa (*). Però s’equivocaria de mig a mig si s’embranqués en una aventura, que podria ser molt més coherent ideològicament en la mesura que fos un grup marginal i allunyat del poder, però que forçosament hauria de confluir amb alguna de les opcions ja existents.

Necessitem una ERC que sigui capaç de mantenir un equilibri entre la voluntat de ser un partit de govern i la voluntat d’avançar decididament cap a la sobirania nacional, que sigui capaç d’arriscar el protagonisme personal i les prebendes del poder en benefici del país. Amb aquesta o amb una altra direcció, però necessitem ERC.

(*) Carretero, però, només s’adona de la deriva de l’actual direcció d’Esquerra, a partir del moment que deixa de ser Conseller de la Generalitat. Això que ell denuncia ara, altres ja ho denunciaven quan ell compartia i gaudia dels beneficis del poder.

De la discrepància a la deserció (II)

Entesos els partits polítics com a simples vies o fulls de ruta personals per a accedir al poder, és evident que els qui volen professionalitzar-s’hi han de fer una opció que serà radicalment incompatible amb qualsevol altra. Per als ciutadans que simplement tenen uns ideals de país aquesta fragmentació de l’arc parlamentari és molt més difícil de veure, i inexistent en la societat. Per això els qui, militant o no en un partit polític, intentem objectivar la nostra realitat nacional quedem sorpresos, desconcertats i ens enutja veure la miopia de molts professionals de la política incapaços de veure’s ells i el seu partit com una peça més, però no pas l’única, del tauler d’escacs.

Massa sovint, les direccions dels partits i tot la gent que forma part de l’aparell i de les estructures internes, es tanquen en elles mateixes, s’autoassessoren i són incapaces de buscar complicitats i trobar propostes comunes amb els altres grups de signe catalanista. O, el que és pitjor, només són capaces de trobar-n’hi com a tàctica immediata per a ocupar una parcel·la de poder que no podrien obtenir ells tot sols. I d’aquí molts aliances contra natura, molt curtes de mira, que ens porten a carrerons sense sortida. Hi ha una incapacitat manifesta per a analitzar la realitat nacional amb tota la seva complexitat, per a fer un mínim d’autocrítica, per a veure que la nostra opció per sí sola és insuficient per a assolir els objectius finals. Qualsevol que tingui una visió mínimament oberta, i es relacioni amb gent de diverses formacions polítiques, podrà copsar que les mateixes argumentacions que es donen des d’un partit per a defensar la idoneïtat de la seva opció són les que es donen des dels altres.

És necessari que hi hagi catalanistes que treballin al sí de formacions polítiques que ni tan sols es proclamen nacionalistes per tal d’acostar-los cap posicions si més no més receptives o comprensives de l’opció independentista. Tan imprescindible és que hi hagi una formació política que aglutini el catalanisme de centre dreta i que faci veure als poders fàctics econòmics i empresarials els avantatges de disposar d’un Estat propi, com una altra que des d’una perspectiva més d’esquerres aposti decididament per la independència com a via per a garantir el benestar dels ciutadans. Cal que hi hagi sobiranistes capaços de transformar les nostres institucions, i aprofitar les possibilitats que ens ofereix el marc polític vigent per a preparar el salt definitiu cap a l’exercici del dret a decidir, però igualment cal que hi hagi independentistes que també des de fora de les institucions ens recordin que l’objectiu no és la disputa pel Govern de la Generalitat.

Els necessitem a tots. La independència serà impossible sense la participació de tothom; i no arribarà perquè una força política sigui capaç d’anorrear les altres. Patriotisme i dignitat és el que cal exigir als nostres polítics per no perdre’s en lluites fratricides, i molt menys en aventures i ambicions personals. L’opció de militar en una o altra formació política, o simplement de votar-la, no es fonamenta en la creença que aquesta sigui l’única vàlida per a conduir el país cap a la plena sobirania, sinó simplement és aquella amb la qual ens sentim més identificats i des de la qual ens sentim més còmodes per fer-hi la nostra aportació.

De la discrepància a la deserció (I)

Qualsevol que faci un mínim repàs de la història recent del nacionalisme català veurà que hi ha una constant caïmista basada en la recerca d’un hipotètic patriotisme pur, enfront de tota mena de desviacionismes, de traïcions i de perversions. Cíclicament, els partits i moviments nacionalistes pateixen crisis internes que els porten a l’escissió i, sovint, a enfrontaments irreconciliables. Una sagnia que no es pot permetre cap organització, però molt menys un moviment com el nostre amb una fita tan transcendent com la creació d’un estat propi.

En un país normal, els partits polítics poden representar més o menys tendències ideològiques però fonamentalment són eines i mitjans per a accedir al poder, encara que sigui per a fer polítiques molt semblants a les dels adversaris. En el nostre cas, no es tracta del matís que puguin tenir les polítiques pretesament d’esquerres dels socialistes comparades amb les dels populars o dels convergents, sinó de crear-ho tot de nou i del no res. Per a assolir la independència no es tracta només d’obtenir una majoria parlamentària, que també, sinó sobretot d’implicar-hi tot un poble, tot el país. La independència és impossible aconseguir-la només des de l’esquerra, com també ho seria fer-ho només des de la dreta. El nostre és un projecte global, de país, que forçosament s’ha de fer des de la diversitat; no perquè sigui inevitable la diversitat, sinó perquè és imprescindible.

I és justament per això que resulta encara més absurd i contradictori, que des de l’independentisme apareguin constantment posicionaments excloents, que dictaminen quin camí és el correcte carregant contra qualsevol dissidència o punt de vista diferent. Qualsevol que tingui un mínim d’experiència en el camp de la política independentista ben segur que en algun moment ha considerat altres posicionaments nacionalistes o com a febles o com a excessivament radicals, però alhora ell mateix segur que ha estat titllat alguna vegada de poruc o d’inconseqüent, quan no de traïdor o de venut, o bé de ser un bufanúvols inconscient. Només cal donar un tomb pel món dels fòrums virtuals de la xarxa per adonar-se de la quantitat d’estupideses i ximpleries que s’arriben a dir en contra dels uns i dels altres, no ja discrepant d’una determinada acció, cosa que seria perfectament lògica i legítima, sinó arribant a l’insult i qualificant d’enemic el qui simplement opta per una estratègia diferent.

No és que hi hagi diferents camins per arribar a la independència, sinó que tots ells són imprescindibles. Al si de l’independentisme ens manca una reflexió seriosa i en profunditat per tal de donar a la nostra lluita una perspectiva global de país. I per no caure en mesquineses que ens fan veure com a enemic el qui opta per una via una mica diferent de la nostra, sigui aquesta la dels sobiranistes de CiU, la d’ERC, la de la CUP o la de tants altres grups i moviments socials que es declaren obertament independentistes.

Carretero, discrepem de la direcció, no del partit

Déu n’hi do l’enrenou que ha portar l’article de Joan Carretero publicat ahir al diari AVUI, aigualint l’esperit d’eufòria i d’optimisme que havia despertat la renúncia de Josep Lluís Carod Rovira a encapçalar la candidatura d’ERC en les eleccions de l’any que ve. Qui llegeixi l’article, després de veure els titulars i sentir-ne els comentaris, inclosos els dels dirigents d’Esquerra, pot quedar un xic sorprès, perquè Joan Carretero diu que “a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”, i enlloc parla de crear un nou partit, ni que aquesta candidatura no pugui tenir ERC com a pal de paller. Fins i tot sospitant que Joan Carretero pugui tenir la temptació de sortir d’Esquerra, cosa que va negar rotundament en el darrer Congrés, el més intel·ligent per part dels dirigents del partit hauria estat una interpretació més conciliadora, o com a mínim no convidar-lo ni forçar-lo a la ruptura.

Probablement, la immensa majoria dels militants i dirigents d’ERC estarien d’acord amb la major part de l’article de Joan Carretero, almenys fins que entra a analitzar el paper i la representativitat de l’independentisme a casa nostra. Discreparien els dirigents dels partit no tant en el paper que Carretero diu que hauria de tenir una força independentista, com en el fet que segurament ells creuen que l'Esquerra actual ja l’està exercint. I, naturalment, jo també discreparia de la idea de buscar fora d’ERC cap solució a l’erràtica direcció d’Esquerra. De fet, ja en el debat congressual Reagrupament va insistir en el tema d’incorporar sectors independents i sobretot representants de les plataformes sobiranistes que han proliferat en els darrers temps, i que podria ser aquesta “candidatura d’ampli espectre”, cosa que personalment vaig criticar per considerar que això representaria liquidar el moviment de la societat civil.

Carretero cometria un greu error si plantegés una sortida del partit amb la idea de crear una nova formació política, a l’estil del Partit per la Independència d’Àngel Colom. Seria un greu error pel perjudici que provocaria a ERC, pel confusionisme i la fractura que ocasionaria al moviment independentista en general, i també pel fracàs a què es veuria abocada la nova formació política. Però també és greu l’error que comet l’actual direcció d’Esquerra, poc receptiva a la crítica, incapaç d’analitzar amb rigor la situació política del país i el desencís que està provocant entre els sectors independentistes la manca d’un full de ruta mínimament clar i coherent, i sobretot el seu entestament a foragitar del partit les veus discrepants.

Costa d'entendre que n’hi ha que discrepen de la direcció, no del partit.