La renovació d’ERC 5: Cap més tripartit

En política, sembla que l’honestedat estigui mal vista. No hi ha cap partit polític que vulgui ensenyar les cartes des d’un principi. Es fan grans promeses electorals, es treu pit gallardejant de mantenir-se ferms a uns principis i a un progrma, però tan bon punt es tracta de discutir qüestions de poder, amb càrrecs i sous a repartir, les teories se’n van al carall en qüestió de segons. Aquesta mena de traïció és possible que molts votants de CiU, del PSC o del PP no els la tinguin en compte. Ja sabem que faran el que els poders fàctics els deixin fer i pactaran amb qui convingui si del que es tracta és d’arribar al poder.

Però, això mateix li costa més de pair al votant d’ERC. És cert que n’hi pot haver de més proclius a apuntar-se a un govern de progrés, mentre que altres ho serien a un govern més nacionalista. I, tal com fan tots els partits, ERC prefereix no mullar-se d’entrada amb l’excusa que el fet de mostrar les cartes a priori ens debilita en la negociació, sense tenir en compte que els que ens debilita davant l’electorat és haver fet uns grans plantejaments que sembla que s’esvaeixin tan bon punt es tracta de pactar càrrecs. En més d’una ocasió s’han fet afirmacions solemnes que Esquerra no pactaria amb ningú que no ens fes avançar cap al nostre objectiu sobiranista, i al final hem acabat pactant amb els socialistes. És cert que si afirmem que no pactarem amb ningú que no s’avingui com a mínim a fer passes significatives en l’autogovern, estarem descartant d’entrada l’opció de cap tripartit amb els socialistes, i per tant només ens quedarà l’opció de pacte pel cantó convergent. Però entenc que val més que tinguem menys marge de maniobra negociadora, i que mantinguem un discurs coherent.

Perquè la pitjor opció és precisament la de mantenir una pretesa equidistància que, de fet, no vol dir res més que una predisposició a saltar-nos els propòsits i les promeses fetes a l’electorat. Són molts els qui encara ara diuen que no es fien d’Esquerra perquè ens veuen capaços de tornar a fer un tripartit. El votant ha de tenir l’absoluta garantia que no ens vendrem per quatre càrrecs ni cinc sous. I quan es faci un pacte que quedi molt ben explicitat quines són les contrapartides, quines millores reals podem oferir al país. El nostre electorat pot arribar a entendre-ho bastant tot, menys la traïció als nostres principis. I la nova direcció d’ERC també hauria de tenir clar que l’honestedat i la transparència pot ser una de les millors inversions de futur; almenys per a recuperar la credibilitat perduda.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 4: Un partit d’esquerres?

Insistia Joan Ridao que el futur d’ERC passa per un viratge més cap a l’esquerra. Suposo que això vol dir que no ha entès absolutament res, ni del desastre que ha passat al partit, ni del fracàs de l’experiència de govern, ni del que està passant al món. O, en tot cas, potser hauríem de definir què entenem per esquerres, avui. En aquests moments són els mercats, és a dir un reduït nombre d’alts dirigents de la banca i de les grans corporacions, els qui dirigeixen la política del món occidental; ells són els qui criden a l’ordre aquells qui volen passar-se una mica de la ratlla o simplement es resisteixen a posar en pràctica les polítiques que ells els dicten.

L’experiència del Govern tripartit no ha estat precisament un model de govern d’esquerres, més enllà d’alguns gestos més aviat simbòlics. A tot estirar podríem admetre que en les formes hi havia una mica més de sensibilitat, però en el fons eren les mateixos polítiques de dretes de sempre. I ja no diguem la trajectòria de Zapatero que posa en veritables problemes al Partit Popular perquè difícilment es podrà posar gaire més a la dreta. Que encara es poden fer més retallades de drets socials de les que ha fet el PSOE? Potser sí, ja tindrem ocasió de comprovar-ho; però de la política dels socialistes no em podem dir, ni en broma, una política d’esquerres. El moviment dels indignats neix entre altres coses perquè és aquesta suposada esquerra la que està portant a terme els atacs més brutals contra els drets socials i contra la classe treballadora, i no hi veuen alternativa en la classe política actual, ni en els antics comunistes d’IC-IU. Algú potser dirà que, avui per avui, no és possible cap altra política que la d’acontentar els ”mercats”. Si, per la necessitat de guanyar eleccions, els governs que són cautelosos a l’hora d’aplicar amb tota la seva cruesa la política que els dicten ja esdevenen el blanc de tots els moviments especulatius per a fer-los entrar en raó, no vull ni imaginar què passaria si a Europa sorgís algun Govern disposat a posar a ratlla els interessos dels especuladors, de la banca i de les grans empreses.

Això no ens hauria de fer renunciar, com a ERC, a les nostres conviccions i als nostres principis d’esquerres; essent conscients, però, que quan disposem d’una oportunitat de Govern no tenim cap més alternativa que emmotllar-nos a la situació que ens imposen. I aleshores la pregunta és: com podem dir que prioritzarem les polítiques d’esquerres si sabem que no les podrem portar a terme? Com podem renunciar a un mil·límetre de les polítiques nacionals en nom d’unes polítiques d’esquerres, inexistents a la pràctica? Quina diferència hi ha entre les polítiques de dreta de CiU i les de dreta del PSC-PSOE, com no sigui que els primers creuen una mica més en el país? Si volguéssim ser conseqüents amb una ideologia d’esquerres hauríem de descartar amb la mateixa contundència qualsevol mena de pacte amb el PSC-PSOE que amb CiU o amb el PP, i situar-nos a la perifèria de l’arc parlamentari disputant l’espai amb IC. No hem de renunciar a res, som un partit d’esquerres, però la nostra prioritat ha de ser la llibertat nacional.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 3: ERC més que unes sigles

La simbologia té un paper important en tots els àmbits, i també en el polític. Alguns van començar a fer sonar les alarmes quan la direcció del partit va modificar, modernitzar en deien ells, la simbologia del partit canviant les velles sigles per un simple Esquerra. De la mateixa manera, ara alguns reclamen, com un element més de la renovació, retornar a les sigles d’ERC. El nom no fa la cosa, és cert; però sí que el nom, en aquest cas, és el resultat d’un viratge erroni que no ens havia de portar enlloc. Insistirem, doncs, en què el partit torni a les seves sigles originals, com un element més de retornar al rumb original.

I aquest és el principal debat encara present a ERC. I dic “encara” perquè, malgrat l’evidència del fracàs, encara n’hi ha que reivindiquen insistir en els errors que ens han portat fins aquí. Hem de decidir d’una vegada si som un partit d’esquerres, que té entre altres punts del seu programa la qüestió nacional, com hi té la igualtat de gènere, l’ecologisme o el laïcisme, o si som un partit independentista que enfoca la seva lluita per les llibertats nacionals de Catalunya des de la perspectiva d’esquerres. Hem de decidir, per tant, quina és la nostra prioritat fonamental, el nostre objectiu. Potser és la diferència entre els sectors independentistes d’Iniciativa, que n’hi ha, i ERC. Per a obtenir la Independència, si aquest és el nostre gran objectiu, de ben segur que haurem de comptar en algun moment o altre amb la complicitat dels qui tenen aquest mateix objectiu, encara que sigui des d’un altre prisma ideològic. Dit d’una altra manera: descartat l’assoliment en solitari de la independència i per tant obligats a buscar aliats per assolir-la, què estaríem disposats a sacrificar, arribat el cas, la sobirania nacional o una determinada visió sobre l’economia. Inequívocament, la renovació d’ERC ha de passar per recuperar l’eix nacional com a base de la nostra actuació. És en aquest camp on tenim el paper i el perfil propi; com a partit d’esquerres, fonamentalment, ja hi Iniciativa.

Això no vol dir, en absolut, renunciar als nostres plantejaments d’esquerres, sinó saber que la nostra prioritat serà la qüestió nacional. Justament la nostra ideologia d’esquerres és la que ha de completar el ventall ideològic de l’independentisme, que per la dreta pot cobrir una Convergència cada vegada més sobiranista. Això condicionarà, evidentment, la nostra política d’aliances i fa inimaginable una política d’equilibris entre la dreta nacional i una falsa esquerra espanyola. Els electors han de tenir molt clar que defensarem polítiques d’esquerres, però que en cap cas trairem el país. Entenc que això és el que significa el retorn a les sigles d’ERC.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 2: qüestió de noms o de projectes

Un dels tòpics de la política és el d’afirmar que la prioritat són les polítiques a realitzar i no pas les persones. Això s’acostuma a dir abans de formalitzar un pacte electoral, per exemple, o una coalició de Govern; però tothom sap que el que de veritat es debat i el que pot fer reeixir o fracassar una negociació és la qüestió nominal, els càrrecs i els llocs que ha d’ocupar cadascú. El mateix ha passat amb el proper congrés de renovació d’ERC: tothom afirma que l’important és el debat de les idees.

I no seré pas jo qui negui la importància del debat de les idees, però em sembla evident que el gran debat que hi ha hagut aquest estiu al si d’ERC ha estat el de les persones. Primer per saber qui podia aspirar a presidir el partit, i tot seguir per saber qui podia encapçalar la candidatura de cara a les eleccions espanyoles. Però és que de fet, tal com ja es va fer en l’anterior Congrés, ja es planteja institucionalment perquè sigui així: primer es fa l’elecció del President i del seu equip de direcció, i uns dies més tard es celebra el Congrés on teòricament s’haurà de debatre i aprovar l’estratègia política a seguir. O bé, ja es dóna per suposat que qui assoleixi la direcció del partit tirarà endavant, també al Congrés, l’estratègia política, o bé es contempla la possibilitat que surti una direcció que després no vegi aprovada la seva estratègia d’acció política. Però, bé. Tampoc cal fer-ne qüestió. Tothom sabia que la candidatura de Carles Bonet a la Presidència implicava també una aposta per reincidir en les polítiques del tripartit que tants pèssims resultats ens han donat, i potser per això no va aconseguir ni els mínims suports per a presentar la seva candidatura. I tothom sap què representa la candidatura d’Oriol Junqueras, que abans d’assumir el càrrec ja ha apostat per un altre nom com el de l’Alfred Bosch.

L’important són les polítiques, naturalment; però aquestes es visualitzen a través de les persones. Per això, els qui creiem en la imperiosa necessitat d’una profunda renovació d’ERC creiem que és important que els noms que van posicionar-se a favor del tripartit i de la gestió de l’anterior (inconcebiblement encara en funcions) direcció, quedin relegats a un segon terme. Volem una renovació d’ERC per a recuperar la confiança i la credibilitat, i això serà molt més difícil si la gent continua veiem les mateixes cares.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC

La renovació d’ERC 1: recuperem la confiança

D’ençà de les eleccions del novembre passat, i de fet molts ja ho veníem dient des de feia temps, ERC necessitava urgentment una renovació a fons. El partit havia entrat en una dinàmica perversa, sense rumb ni timó, on el que prevalien eren els interessos d’alguns dirigents incapaços de reconèixer que havien comès massa errors de gran calat que ens havien abocat al desastre. I el problema, que podia radicar en una incapacitat d’analitzar la situació política del moment i de saber copsar el que en realitat esperava de nosaltres l’entorn més proper, és que hem perdut la confiança de molts ciutadans. I no serà fàcil de recuperar-la.

De ben segur que la majoria hauria entès una rectificació clara i contundent l’endemà de les eleccions del novembre, amb un reconeixement dels errors comesos i donant pas a una nova generació de dirigents. Però, no. Tot i haver d’admetre el fracàs electoral, aquella direcció va intentar jugar la darrera carta per a salvar la pell: si les eleccions municipals haguessin sortit mitjanament bé, encara s’haurien pogut reivindicar ells mateixos com els dirigents que podien redreçar la situació. I van ser els militants que havien treballat en l’àmbit municipal els qui van pagar aquesta nova atzagaiada de la direcció. I tot i així, encara han preferit anar allargant el procés, maniobrant per condicionar la nova direcció i disputant encara alguns espais de poder. Fins al darrer moment, podran dir que han prioritzat sempre els seus interessos personals al del partit. Perquè el partit el que necessitava, per a recuperar la confiança perduda, era demostrar la seva capacitat de renovació i la seva voluntat de refer els malencerts.

Ajornar la renovació haurà servit per a crear més tensions internes, per haver d’improvisar uns candidats a les eleccions generals que se sabien properes, i sobretot per donar la sensació que no s’acaba de fet net, a Esquerra. Hem desaprofitat una bona oportunitat per redreçar el partit d’una forma clara i inequívoca. I tanmateix confiem en aquesta renovació. Les cares noves que se’ns proposen poden merèixer un vot de confiança dels militants, però no ho tindran fàcil per a convèncer, a tants i tants electors que ens han deixat de votar, que la nova ERC, ara sí, caminarà amb pas ferm en la defensa dels interessos de Catalunya.

Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC.

De consultes i referèndums

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Solidaritat ha encetat un procés de consulta interna per copsar l’opinió dels seus adherits (el terme m’agrada infinitament més que el tradicional de “militants”) sobre la seva presentació a les eleccions espanyoles. Un primer dilema és saber si cal presentar-se a Madrid, o no; en qualsevol cas la direcció es compromet a respectar el resultat de la consulta, donant per suposat que una de les dues opcions obtindrà més del 50% dels vots, tret que hi hagués molts vots en blanc. Els qui votin afirmativament tenen, a més, tenen tres opcions, la de presentar-s’hi en solitari, la de procurar fer una coalició independentista i en cas que no funcioni presentar-s’hi igualment en solitari, o la de procurar fer una coalició i en cas que no funcioni renunciar a presentar-s’hi.

Deixem de banda la previsió, que no sé si hi és, d’un mínim de participació per a considerar vinculant el resultat, així com el fet que amb l’opció de negociar una possible candidatura unitària és relativament fàcil decantar el resultat cap a una o altra banda en funció del nivell d’exigència dels negociadors. El fet és que SI intenta presentar una vegada més un nou estil de fer les coses, que em principi em sembla molt lloable.

Ara bé. Tampoc en fem la panacea d’aquestes fórmules tan obertes i aparentment impecables des del punt de vista de democràcia interna. Tots sabem que el debat en el món independentista sobre la conveniència de presentar-se en unes eleccions espanyoles esta condicionat decisivament pel fet que, fora d’ERC, les possibilitats d’obtenir-hi representació parlamentària són pràcticament nul·les. De fet, si primer s’ha de fer la consulta, i després, si és el cas, iniciar les negociacions per a formalitzar una candidatura unitària independentista, per acabar buscant els possibles candidats, ja es veu que s’ha fet tard en el calendari. De manera que, en aquesta ocasió, com passa sovint quan no hi ha gaire res en joc, potser interessen molt més les formes, els gestos, que no pas el resultat en sí.

Com a estratègia, aquesta idea de fer consultes aparentment molt obertes, és emprada sovint per forces polítiques ben diverses. Per exemple, Iniciativa proposava dies enrere una consulta sobre les retallades; suposo que ningú dubta del resultat que se n’obtindria si es plantegés com un referèndum de retallades sí o retallades no. Però és que la xenòfoba PxC també s’apuntaria a les consultes per a decidir què es fa amb la immigració; i el resultat podria sorprendre a més d’un. I sobre temes més localitzats, ja no cal dir què passaria si es fes una consulta per veure quin poble vol que al seu terme s’instal·li una presó o un abocador de deixalles.

D’altra banda, ja sabem que posats en aquesta tessitura, acostuma a haver-hi una estranya cursa per veure qui és capaç de presentar l’opció més testimonial i fora de lloc. Em recorda, en part, aquella consulta que va fer Esquerra abans de les darreres eleccions nacionals, i per tant quan ja sabia que no hi pintaria res en el nou Govern, en què es demanava als militants que diguéssim quines haurien de ser les nostres prioritats i quins els requisits mínims per a negociar el futur Govern; amb el resultat que en va sortir, era evident que no era possible absolutament cap pacte amb cap força política. Però ho feien quan ja sabien que tot plegat era de cara a la galeria, perquè quan sí que tenien la possibilitat de prendre una o altra opció, aleshores no van consultar ningú o van desoir els consells que se’ls donava.

Un altre aspecte a tenir en compte és que en aquests processos de caràcter assembleari, on tot és obert a tothom, hi ha uns determinats elements, activistes de pedra picada si voleu, que s’hi mouen amb molta facilitat i són capaços de fer anar les aigües al seu molí. Mentre que altres persones, sovint molt més preparades acadèmica i professionalment, en fugen tant com poden. El no de Ferran Requejo a encapçalar la candidatura d’ERC a Madrid té molt a veure amb aquest procés previ de pugna interna, de saber-se moure entre els bastidors de la política, i sobretot de la política de partit. Ho va patir també SI a l’hora d’escollir el candidat a l’alcaldia de Barcelona. I el resultat sempre és que es desaprofiten actius importants per a la política nacional.

Celebro, malgrat tot, que SI faci aquesta consulta per a decidir si es presenta o com es presenta en les properes eleccions espanyoles. No solament ho respecto, sinó que ho aplaudeixo. Però que no ens ho venguin com la fórmula ideal i democràtica per excel·lència, enfront de la resta. Perquè, jo, a ERC, ja he demanat a Joan Ridao que es retiri de la cursa i eviti al partit unes primàries on, guanyi qui guanyi, hi perdrà la candidatura però també el partit en general, que es podria veure amb un flamant nou President desautoritzat a la primera.

Com es poden vendre tants pisos encara?

Hi ha notícies sorprenents: La bombolla immobiliària no s’acaba de desinflar del tot. Des de fa mesos, i ara ja fa anys, hi ha hagut una davallada progressiva en les vendes de pisos, i en conseqüència també dels preus. Però, en contra del que diu la majoria dels mitjans de comunicació, és una davallada relativament lenta; o, dit d’una altra manera, el que resulta sorprenent de la notícia no és que el primer semestre d’enguany la venda de pisos hagi baixat un 6% en relació al semestre anterior, sinó que malgrat tot durant aquest semestre encara s’han venut a Catalunya 27 mil habitatges.

Les mesures empreses per les diferents administracions, sota la pressió de les instàncies europees i monetàries superiors, han anat encaminades en els darrers anys a desincentivar el mercat: el mercat de l’habitatge, però també el dels cotxes i en general el dels béns de consum. Només se’n salven els articles de luxe. L’eliminació de llocs de treball de l’administració o a la reducció dels seus salaris, les reformes laborals per tal que els contractes siguin sempre a precari i amb sous de deu anys enrere com a mínim, i per tal que l’acomiadament sigui més fàcil, la reducció de les prestacions socials i dels subsidis, la congelació de les pensions... tot amb la finalitat d’aconseguir crear un clima d’inseguretat: que els treballadors sempre tinguin com a insegura la seva feina, i que els joves ja sàpiguen d’entrada que sempre, llevat de comptades ocasions, hauran de viure amb contractes temporals. I en aquestes condicions era lògic esperar una davallada molt més pronunciada en la venda de pisos i de cotxes, per exemple. Caldria veure si no es torna a repetir la història de gent insensata que, malgrat tenir una amenaça permanent en la seva feina, encara és capaç d’embrancar-se amb la compra d’un pis. Potser caldria preveure sancions per aquestes actituds tan irresponsables que poden acabar amb una hipoteca que no es pot tornar i el pis embargat per a engruixir la bossa d’habitatges de les entitats creditícies.

Abans de la crisi, i en els seus inicis, la majoria dels economistes apuntava a la necessitat d’incentivar el consum. Perquè imperava la lògica que a més consum, més benefici empresarial, més impostos recaptats per l’administració i per tant menys dèficit. Però els rectors i magnats de l’economia mundial van decidir que calia prioritzar la tranquil·litat dels Mercats, és a dir la dels grans inversors. I, aleshores, la seva lògica és tota una altra: un mercat laboral inestable, a la seva conveniència, encara que desactivi el consum local ja que ells pensen amb visió global; compensar la reducció dels ingressos de les administracions amb les retallades dràstiques de l’Estat del Benestar que ells no necessiten per a res perquè ja tenen el benestar assegurat; i en tot cas reforçar la seguretat, no fos cas que algú s’indignés més del compte.

Un condicional que es fa etern

L’alcalde de Figueres, el convergent Santi Vila, feia una afirmació que de tant sentir-la ja ens sona a l’enfadós: “si no hi ha pacte fiscal, el camí cap a al secessionisme serà imparable”. S’ha dit tantes vegades que no crec que ningú s’ho prengui seriosament. Ja el President Pujol repetia allò que “si Espanya no ens facilita un encaix que ens respecti tal com som, haurem de buscar una altra sortida”. I, evidentment, per més que a Madrid el menystinguessin una i altra vegada ell mai trobava el moment de buscar l’”altra sortida”, que es guardava prou d’especificar.

En aquest cas, però, el condicional es posa no sobre una idea vague i abstracte com la de trobar l’adequat encaix a Espanya, sinó sobre una hipòtesi molt més tangible com la del pacte fiscal. I no crec que hi hagi ningú, ni a Madrid ni a Barcelona, que cregui que hi ha cap possibilitat que això del pacte fiscal tiri endavant; a no ser que, com deia Miquel Iceta, els convergents acabin donant per bona la reforma prevista, amb petits retocs, de l’actual model de finançament. I li posin el nom de “pacte fiscal”. Ni el PP ni el PSOE no cediran en un tema com aquest, i menys en un període de crisi com el que vivim, que si més no els servirà d’excusa. I esperar que el PP no tingui la majoria absoluta, cosa molt improbable, i que a més no tingui la possibilitat d’obtenir la majoria parlamentària pactant amb cap altra força política que amb CiU, em sembla que és esperar un miracle per no dir un impossible; a part que cada vegada que s’han donat situacions en què la força de CiU ha pogut ser més o menys decisiva, han acabat pactant a canvi d’unes promeses que sabien del cert que mai no complirien.

Hi cap la possibilitat que tot plegat sigui una estratagema com la que s’explicava pel tema de la reforma de l’Estatut. Es tractava de presentar una proposta de reforma d’Estatut, no pas perquè es cregués que podíem obtenir un Estatut raonablement acceptable, sinó perquè el fracàs de la reforma ens faria veure que no tenim altra alternativa que la independència. Alguns convergents, com a mínim, expliquen aquesta història, potser perquè és la que els agradaria sentir: Ara es planteja el tema del Pacte Fiscal, sabent que no serà acceptat a Madrid i que per tant donarà peu a fer el pas següent i definitiu: la independència.

Després de Bonet, ara és l’hora de Ridao

Era a principis de juliol quan vaig escriure un article en què acabava demanant a Carles Bonet que es retirés de la cursa per la Presidència d’ERC. Entenia que al partit no li convenien noves conteses internes, ni que sigui emprant els mecanismes legals establerts per a la presentació de candidatures. Per a una bona renovació i recuperació d’ERC calia donar una nova imatge d’engrescament i d’il·lusió per un projecte comú, en lloc de reiterar-nos en les habituals lluites internes pel poder. I posava a Carles Bonet l’exemple de Ridao que havia renunciat a presentar-s’hi. Ara em toca insistir-hi, però amb les tornes canviades.

Està clar que tothom té dret a presentar-se com a candidat per a aquells càrrecs o candidatures que cregui oportú. Però, en les actuals circumstàncies, unes primàries per a escollir candidat a les eleccions generals seran negatives, tant per a la candidatura en sí que es veurà debilitada com per al partit en general. Sembla clar que una majoria del partit ha optat per la via de la renovació, deixant via lliure a Oriol Junqueras perquè presideixi el partit i constitueixi un nou equip de direcció. Però també és cert que Joan Ridao és un personatge que controla els ressorts del partit i, fins i tot encara que una majoria opini que cal una renovació, pot aconseguir un bon nombre de suports, sobretot de gent que li deu favors. Si, en lloc de presentar-se com a segon darrere de l’Alfred Bosc presenta batalla en unes primàries serà molt més difícil fer després el tàndem; i de ben segur que aconseguirà que, guanyi qui guanyi, hi hagi un sector del partit que se senti derrotat i per tant poc implicat en la candidatura. És difícil imaginar que, un mateix dia, una majoria de militants doni suport al nou President d’ERC i en canvi el desautoritzi en la seva primera decisió d’optar per l’obertura del partit amb un candidat com l’Alfred Bosch.

Guanyi qui guanyi el dia 17 de setembre, si hi ha primàries, haurem perdut tots una altra vegada. La candidatura haurà començat amb mal peu; de fet és una de les raons per les quals no va acceptar un altre bon candidat com hauria estat Ferran Requejo. El partit tornarà a estar més dividit que mai; i això sense ni imaginar les conseqüències del que podria representar una derrota del candidat proposat pel flamant nou President d’ERC. Potser és demanar massa, tenint en compte el paper que ha tingut Joan Ridao obstinant-se en l’estratègia que ens ha portat al desastre, però gosaria demanar-li que reconsideri la seva actitud: que renunciï a presentar-se en aquestes properes eleccions i que deixi pas a la necessària renovació del partit.

Vaga als aeroports, altre cop?

Algú pot arribar a pensar que s’ha produït algun fet rellevant en les relacions laborals dels treballadors d’Aena perquè aquests anunciïn una nova vaga, aquesta vegada dels treballadors de terra. En absolut. Res de nou no es pot dir ara que no es pogués dir ara fa dos mesos. Només hi ha una circumstància decisiva: ara és el moment en què es pot fer més mal al turisme, a les empreses que esperen aquest mes per fer el seu agost en el més precís sentit de l’expressió, i a les persones que han esperar tot l’any per a poder fer uns dies de vacances.

I és que els sindicats, que ja fa molt de temps que van abolir dels seus esquemes mentals, encara que alguns ho mantinguin per fer bonic als papers teòric, tot allò de la lluita de classes o de la defensa dels treballadors, veuen ara una bona oportunitat per a arreplegar un pessic del que sigui. Res a veure amb aquell vell concepte del poder de la classe treballadora enfront de la patronal. Són els mateixos sindicats que negocien els nous convenis a la baixa, renunciant a tot sota l’amenaça d’un sistema que ha trobat la clau per a desmuntar-los, o millor dit per a mantenir-los com a excusa o coartada. Avui, el poder dels treballadors no rau ni en la capacitat de mobilització ni molt menys en la legitimitat del que puguin defensar, sinó en la possibilitat de fer mal a un màxim de població possible. A la Nissan poden negociar reduccions de sous, increment d’hores de treball o empitjorament dels nous contractes, perquè saben que una vaga contra l’empresa tindria la resposta fàcil de traslladar la producció a un altre indret. En canvi, sí que té força que algú sigui capaç de paralitzar un sector tan important com el transport aeri. No pas perquè afecti excessivament l’empresa, Aena, sinó perquè afectant a centenars o a milers de persones, majoritàriament també treballadors, creen un estat d’alarma que pot obligar el Govern i per tant Aena a fer algunes concessions.

A la taula de negociacions s’hi poden asseure representants de l’empresa i dels treballadors. Però si no s’arriba a cap acord, els sindicats no disposen de cap mecanisme per a fer-los entrar en raó que portant la guerra a un altre terreny. La patronal, i les persones adinerades en general es poden veure afectats relativament per una vaga d’aquest tipus, perquè tenen molts més recursos i alternatives; són els treballadors els qui poden veure perillar les seves vacances perquè uns altres puguin aconseguir alguna reivindicació. I és que també entre la classe treballadora hi ha sectors privilegiats.

Val més tard que mai

El Govern espanyol exigeix ara, tant a ajuntaments com a la Generalitat, el retorn de quantitats avançades de més, corresponents a l’any 2009. Una exigència que agreuja encara més els problemes econòmics de les administracions catalanes. La Ministra Salgado, en un exercici de cinisme, ha ofert la concessió de crèdits, se suposa que a un interès raonable, per a poder retornar aquests diners; una manera de dir que es cobrarà l’ajornament.

El Conseller d’Economia Mas-Collell no descarta agafar-s’hi, mentre que altres s’han exclamat dient que això era impensable i fins i tot alguns han apuntat la via de l’incompliment de les obligacions contretes. Perquè no oblidem que, per més que ens pugui semblar injust que a sobre de tot l’espoli que patim encara haguem de tornar diners a l’Estat, en realitat aquest és un deute real sorgit de l’aplicació del darrer model de finançament pactat. Ja aleshores, pel que sabem, alguns economistes van alertar del que s’esdevindria, però els polítics del tripartit no els en van fer cas. No es pot protestar ara per haver de retornar els diners a l’Estat sense reconèixer que el tripartit va cometre un greu error amb aquell acord de finançament que ens venien com un gran èxit. És cert que tampoc va ser unànime l’opinió al si dels partits. Els socialistes catalans no tenien ni veu ni vot per decidir si acceptaven o no l’acord que els imposava el PSOE, però dins d’Esquerra sí que hi havia la gent més lúcida que ja veia a venir la patacada; entre altres l’Oriol Junqueras i alguns dels qui seran a la nova direcció republicana.

No deu ser casualitat que els qui han de portar a terme la renovació d’ERC siguin, almenys en bona part, els qui ja no veien clara la deriva que prenia el partit, que es posicionava al costat dels socialistes en el que ha resultat ser la gran enganyifa. Personalment, lamento, però, que quan en el seu dia alguns ja vam alertar del mal pas que estàvem fent, no solament ni tan sols aquests no van sortir a la llum defensant el que creien, sinó que s’arrengleraven al costat de la direcció per increpar-nos o recriminar-nos la nostra posició opositora. Era la fidelitat mal entesa que no solament els feia còmplices del mal pas, sinó que n’impedia tota possibilitat de rectificació. Val més tard que mai.

Malgrat tot, l’esperança

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És ben cert que ERC patirà fins al darrer moment la rèmora d’una direcció que a més de portar el partit al límit del desastre, també ha conduït tan pèssimament com sempre el procés de transició. No han volgut reconèixer obertament els errors comesos, tot i fer-ho amb la boca petita en petit comitè, van especular amb les municipals per si la feina feta als ajuntaments podia salvar-los la pell quan en realitat era la seva mala feina la que tirava per terra la bona tasca feta a molts municipis, i han allargat exageradament el procés per a poder influir en la nova direcció i mirar de mantenir alguna cota de poder.

Hem perdut una nova oportunitat de presentar a la societat catalana una nova ERC que, un cop reconeguts els errors, es proposés de fer net i recuperar la credibilitat i la confiança perduda en amplis sectors. Podíem haver arribar a aquest Congrés, que s’hauria d’haver fet molt abans, amb un plantejament renovat que hagués generat confiança, des dels inicis, tant als qui ens hi vam mantenir emprenyats com a militants com els qui legítimament van prendre altres opcions. Però, no. Arribarem a aquest Congrés encara amb l’estigma d’una direcció que intenta lligar fils, encara que sigui des del darrere, i que es resisteix a donar pas a nova gent amb aire fresc i no viciat per les marrades de la darrera etapa.

I malgrat tot, s’obre una porta a l’esperança. Ja és curiós el procediment, que d’altra banda tampoc és nou, d’escollir primer la direcció i després fer el Congrés on es debatin les idees i les línies estratègiques a seguir. Però, tant se val, perquè tothom sap què hi ha darrere de cada nom. L’intent de Carles Bonet de reivindicar l’estratègia del tripartit no va obtenir de la militància ni el mínim suport per a presentar-se, i Ridao que representaria més del mateix va tirar la tovallola abans conscient del fracàs que l’esperava, però també amb l’as a la màniga de reivindicar-se com a cap de llista per a les eleccions espanyoles. Els noms, en aquest cas, ja pressuposen una definició política força precisa, encara que després s’hagi de ratificar en el Congrés.

I dic que, malgrat tot, s’obre una porta a l’esperança perquè, d’entrada, el tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira respira un aire ben diferent. I l’opció d’anar a buscar com a cap de llista persones de fora del partit, ja sigui un Ferran Requejo o un Alfred Bosch, posa en evidència tota una altra concepció del que ha de ser el partit com a espai obert capaç de captar, des del rigor, el que la gent espera de nosaltres. No serà fàcil, però estic convençut que la nova direcció trencarà amb la inèrcia egocèntrica de creure’s el melic del món per entendre que el partit ha de ser una eina al servei del país.

Hi poden haver dubtes, naturalment; jo també tinc les meves reserves. Però, ara més que mai caldrà ser generosos i no deixar-nos portar per velles picabaralles estèrils ni per ressentiments verinosos. Ja hem vist que l’ensulsiada d’Esquerra no va venir compensada, suficientment, per cap altra força política independentista. Per tant, des de la humilitat i el reconeixement que en el passat no s’han fet les coses bé, ara tenim una nova oportunitat per a redreçar el moviment independentista; tots, els d’ERC, els qui van marxar cap a altres formacions i els qui senzillament es van quedar a casa.

No serà fàcil ni serà d’avui per demà. Però hauríem d’endegar una nova dinàmica d’entesa i de complicitat entre les diferents forces polítiques que compartim un mateix espai independentista, encara que hi pugui haver diferents perspectives ideològiques, en la mesura que entenguem que per damunt de tot hi ha d’haver l’objectiu final d’assolir la independència. I que l’enemic espera, i si pot potencia, que continuïn les lluites fratricides que no fan sinó facilitar-los la feina.

De ben segur que algú podrà començar a posar objeccions a un o altre candidat, a una o altra estratègia electoral o a qualsevol acció o discurs que no comparteixi plenament. Tots podem tenir objeccions i mai trobarem ni el líder ni el partit que ens satisfaci plenament. Però hauríem de fer un vot de confiança en el futur, cadascú des de la seva posició i amb una decidida voluntat de confluència. No sé si aquesta serà la direcció d’ERC que refarà definitivament el rumb del partit, però personalment no tinc gaire més llocs on dipositar la meva confiança.

Jean-Claude Trichet, un incompetent?

En plena crisi pels atacs dels mercats contra el deute de països considerats vulnerables, com Espanya i Itàlia, s’esperava la compareixença del President del Banc Central Europeu per a calmar els ànims. I tot anava més o menys bé fins que tot d’una va deixar entreveure que el BCE comprava deute de Grècia, d’Irlanda o de Portugal, però no d’Espanya i d’Itàlia. A partir d’aquí, la prima de risc es va disparar cap amunt i la borsa es va desplomar cap avall.

És curiós que la majoria dels mitjans de comunicació es feien ressò de les nefastes repercussions de les declaracions de Jean-Claude Trichet, i es limitaven a constatar que havien tingut l’efecte contrari a “l’esperat”. Per la seva banda, el President de la Borsa de Barcelona, Joan Hortalà, censurava obertament Trichet de qui va dir que més li valia tenir la boca callada. En qualsevol cas, hom parteix de la idea que va ser una relliscada; de la mateixa manera que s’admet que les recomanacions fetes, i seguides pel Govern grec, en el moment del primer rescat no van servir de gran cosa, com tampoc van servir les mesures preses pel Govern de Portugal per tal d’evitar el seu rescat, ni sembla que serveixin de massa les mesures preses pel Govern espanyol, i que les autoritats monetàries internacionals li aplaudeixen. Podríem pensar que tenim unes “autoritats monetàries”, des de l'FMI al BCE amb el Jean Claude Trichet al capdavant, absolutament incompetents. Els seus consells i les seves recomanacions, sovint imposicions, serveixen per acabar d’ensorrar els països amb dificultats.

Hi ha la possibilitat que siguin una trepa d’incompetents, economistes de baix perfil professional i amb escassa qualificació. I, en aquest cas, podem fer com Joan Hortalà i demanar-los que mantinguin la boca callada per no empitjorar encara més les coses. Però hi ha una altra possibilitat, i és que no siguin tan incompetents com sembla; una cosa és que algun ingenu es pensi que les institucions econòmiques tenen la funció de vetllar per l’economia en general dels països i per tant de la seva gent, i s’oblidi que la seva funció és la de defensar els interessos dels especuladors per als quals treballen.

Les primes de risc poden provocar retallades socials o la supressió de la monarquia

Els mitjans de comunicació, igual que els polítics, no tenen per què entendre de tot; el que sí que han de saber és qui hi entén per a cercar-hi el consell i l’assessorament. Però, de la mateixa manera que hi ha periodistes i polítics que volen ser entesos en tot, també hi ha suposats professionals que van força més enllà de donar la seva opinió tècnica. Això no tindria res de particular si no fos perquè sovint hom ens presenta la veu del tècnic com a veu imparcial i merament professional que està per damunt de les picabaralles i de les opcions partidistes.

L’altre dia, la Televisió de Catalunya ens donava la notícia de la crisi del deute i les famoses primes de risc que s’han disparat en el cas d’Espanya. Un cop donades les dades, el reportatge periodístic acabava amb una pregunta per a ser resposta per un economista: “I què representa que la prima risc sobrepassi la línia dels 400 punts bàsics?” La resposta de l’economista, al qual es demanava la seva opinió estrictament professional, va ser molt clara i entenedora: “això representa que l’Estat haurà de pagar més interessos per a cobrir les seves necessitats de finançament, i com que aquest sobrecost no estava previst en els pressupostos, s’hauran de retallar...” i aquí l’economista no va dubtar ni un moment en completar la frase “s’hauran de retallar despeses socials”. I així es donava per acabat el reportatge, amb la veu de l’expert que no donava opinions polítiques sinó que sentenciava veritats científiques irrefutables “s’hauran de retallar despeses socials”.

L’economista, per ser neutral i rigorós, hauria d’haver acabat la frase dient que la despesa de més per a pagar l’encariment del deute s’hauria de treure d’algun lloc o altre, o incrementar encara més el deute. Però, no. Va donar la seva opinió política, de partit, tan respectable com qualsevol altra si no fos perquè ell parlava en qualitat d’expert i no de polític. També podia haver dit que aquest increment dels interessos implicaria suprimir la monarquia, reduir l’exèrcit a la meitat, o en el cas de Catalunya haver de declarar la independència per imperioses necessitats econòmiques; però aleshores, hom s’hauria escandalitzat, i haurien dit exactament allò que haurien d’haver dit en el cas que ens ocupa: que la seva no era una visió imparcial i tècnica sinó estrictament política. I aquest és ell drama: se’ns presenta una determinada visió de les coses, tant en l’àmbit econòmic com en nacional, com si fossin realitats científicament establertes, contra la qual són estèrils les discussions polítiques.

Espanya Una, no gaire Gran i, menys encara, Lliure

El nacionalisme espanyol està desbocat i ja no guarda ni les formes. No en tenen prou amb prohibir que els pobles que ho desitgin puguin tenir les seves pròpies seleccions, sinó que a més prohibeixen la llibertat d’expressió ni per a exhibir una bandera “regional”. D’una forma absolutament insultat, i donant la talla mensypreable del personatge, el seleccionador espanyol de futbol en la categoria de sub 19, Ginés Meléndez, va arrabassar de males maneres a un jove jugador asturià la bandera d’Astúries que exhibia en el moment de donar-los el títol europeu.

Curiós el cas, perquè probablement el jove jugador de l’Sporting no tenia cap intencionalitat política amb el seu gest, més enllà de manifestar la seva alegria per haver aconseguit la victòria, i de fer-ho exhibint amb orgull la seva ensenya local. Però curiós sobretot pel raonament que hi donava el seleccionador espanyol: no és que hi hagi cap problema, “és que són normes de la casa”. I amb això donava per suposat que el seu gest d’ultratge al jugador i a la bandera asturiana no s’havia d’entendre com a cap imposició de caràcter polític i autoritari. És aquesta forma que té el nacionalisme espanyol, ja utilitzada pel general Franco, de considerar com a normal la imposició i la negació de les llibertats dels altres; en tot cas, per ells, polititzar l’esport i voler buscar confrontació seria que algú protestés per un fet com aquest o el sol fet d’exhibir una bandera. Com les lleis repressores franquistes, que segons el general eren apolítiques, també les normes de la Federació s’han d’acceptar com si fossin neutres, i l’únic que va trencar la concòrdia va ser el jugador asturià. Ja s’ha de ser mesquí per a reglamentar el que uns jugadors poden o no poden exhibir un cop acabat el partit, i concretar-ho a més en el moment just del lliurament del trofeu, se suposa que perquè és el moment que pot sortir a la foto.

Una vegada més, els nacionalistes espanyols queden retratats en el seu engany permanent sobre el concepte d’identitat nacional, i en aquest cas d’identitat nacional espanyola. Sovint, aquí, sentim a dir a botiflers d’aquesta mena que no hem d’entendre la identitat catalana com a excloent de l’espanyola, ja que són compatibles les dues identitats. Però és evident que menteixen grollerament quan neguen a algú el dret a manifestar la seva espanyolitat a través de la bandera d’Astúries. S’ha de ser un perfecte imbècil o un solemne pocavergonya per a dir que “ser català és la seva manera de ser espanyol”. Per als nacionalistes espanyols, d’Espanya només n’hi ha Una, no molt Gran i menys encara Lliure.

Per coherència, el PSC no té dret a decidir

El mal tracte que dispensen els socialistes espanyols als catalans és de campionat. Ja sabem que qui mana, mana, i qui té la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol; però, probablement, altres tindrien una mica més de miraments i de consideració amb els qui consideren com a companys de partit i, al capdavall, els qui els han donat els vots necessaris per a accedir al poder. Però, no. El PSOE no en té prou amb tenir subjugats i sense veu ni vot els socialistes catalans, sinó que cada vegada que en té l’ocasió els vanta pels nassos la seva prepotència i els deixa en ridícul. Ho ha fet moltes vegades en moments delicats dels socialistes catalans, i ho ha tornat a fer ara que el PSC està intentant refer-se de la patacada electoral i debat sobre la possibilitat de tenir veu pròpia a Madrid.

Tantes vegades que els més innocents del PSC, els anomenats de l’ala catalanista, s’han esforçat per convèncer a no sé qui que ells són un partit autònom, amb estatuts i personalitat jurídica pròpia, i ara els companys amics dels PSOE els ho tiren tot per terra: Per a tenir grup propi els socialistes catalans necessiten el vist i plau dels seus superiors, del PSOE, els ha recordat el Secretari general del Grup Socialista, Eduardo Madina. Diguin el que diguin els Estatuts del PSC. Tots els debats que han tingut les darreres setmanes, amb els posicionaments dels alcaldes de Sabadell i de Lleida, amb els ja sabuts d’Ernest Maragall o de Joaquim Nadal, i els no menys coneguts de Miquel Iceta o Josep Collboni, no han servit per a res, perquè a Madrid ja els han llegit la cartilla i els han fet saber qui té la potestat de decidir sobre aquestes coses. I els socialistes catalans en això són molt disciplinats i coherents: ells no creuen que com a catalans haguem de tenir el dret a decidir sobre el nostre futur, això és cosa que han de decidir els espanyols, i per tant com a secció regional del partit és lògic que acceptin que tampoc han de poder exercir aquest dret per a decidir si volen o poden tenir veu pròpia a Madrid. De fet, el cinisme d’Eduardo Madina anava més enllà: ell afirmava que respectava tot el debat intern del PSC, faltaria més, i que calia esperar les resolucions polítiques que sorgirien del proper congrés, però que al capdavall s’haurien d’atenir al seu reglament.

I ja és curiós que es pugui dir que per a tenir Grup propi a Madrid els socialistes catalans necessiten l’autorització del PSOE. La llibertat s’exerceix i no s’espera que gentilment te l’atorguin. Ara mateix, el debat intern dels socialistes no està en decidir si es tindrà o no es tindrà Grup propi a Madrid, perquè això ja es dóna per suposat que no, sinó en decidir si poden gosar fer la petició, sabent no només que la resposta serà negativa sinó que pot enutjar els seus superiors. I amb l’amo val més estar-hi bé.

Racisme és discriminació de drets, no de gustos

Malament rai quan algú comença el seu discurs aclarint que ell no és pas racista; de ben segur que és conscient que n’està a punt de dir alguna amb clares connotacions racistes. I és que fins i tot els més xenòfobs procuren evitar que els apliquin el qualificatiu, i els més cínics fins i tot són capaços de bastir una teoria segregacionista amb intenció de protegir i salvaguardar la seva cultura. I probablement, és molt pitjor aquest racisme que no ho vol ser, que pretén disfressar-se de normalitat, que aquell altre més obert i declarat.

I aquí hi juguen un paper important els tòpics que alguns suposats antiracistes han arribat a inculcar, fins al punt que per a no ser considerat racista sembla que s’ha d’anar a les festes de la diversitat i dir que t’agrada el mate argentí o el te aigualit amb pastes. És allò d’aquell anunci que deia “no emprenyis el meu amic”. I bé, a mi no m’agrada el mate argentí ni el paraguaià, i a mitja tarda d’estiu prefereixo una bona cervesa anglesa, alemanya o belga, tant se val. Vull dir que amb aquesta tesi bonista és possible que més d’un hagi arribat a la conclusió que és racista perquè li agrada més la gent d'un aspecte físic determinat, com li poden agradar més les noies rosses que les morenes, o perquè no s’hi troba bé en determinats ambients on es puja fàcilment el to de veu o on el caràcter tan extravertit converteix tothom en amic de l’ànima quan tot just s’acaben de conèixer. El límit infranquejable no rau, doncs, en aquestes preferències i gustos, que poden ser molt personals, sinó en la negació dels mateixos drets per a totes les persones en tant que persones.

I, sobretot, que aquesta negació es faci en nom de la normalitat. En l’època de l’aparheid sudafricà, per exemple, eren molts els negres que consideraven normal que ells no poguessin anar als mateixos autobusos dels blancs, com als inicis de la nostra societat democràtica es considerava normal que només anessin a votar els homes. És per això que em repugnen molt més els arguments dels qui d’una banda neguen que els catalans tinguem dret a veure reconeguda la nostra llengua com a oficial a Europa, i alhora s’excusen en la mateixa no oficialitat per a impedir-nos poder gaudir dels mateixos drets, en matèria lingüística, que els espanyols o la resta d’europeus. I aleshores surt el racista de torn, que segur que ja ha advertit que no ho era, per a dir que això no té res a veure amb el racisme perquè això és una qüestió de la legislació vigent. Està clar que la discriminació, en aquest cas, no es fa per raó del color de la pell, però s’imposa el mateix criteri que hi ha uns ciutadans privilegiats que tenen per natura més drets que els altres.

Electoralisme amb mala bava

Resulta gaire bé insultant. Ara, quan els socialistes donen per acabada la legislatura amb l’absolut convenciment que el proper Govern espanyol serà del Partit Popular, es treuen de la màniga algunes mesures de caràcter electoralista per a mitigar la imatge que s’ha guanyat el PSOE de partit de dretes i centralista espanyol. Rodríguez Zapatero, al mateix temps que anunciava la celebració d’eleccions pel dia 20 de novembre, potser perquè Mariano Rajoy tingui un doble motiu de celebració, anunciava també un seguit de mesures que poden afectar l’impost de societats.

A corre cuita, els socialistes intentaran alguna modificació de l’impost per donar la impressió que ells són un partit d’esquerres, amb l’esperança que la gent oblidi que les polítiques que han fet durant tots aquests anys han estat polítiques conservadores com les que podia haver fet el PP. I el mateix passarà amb algunes altres matèries que han estat bloquejant durant tot aquest temps i que ara poden desencallar-se sobtadament. És el cas, també, del veto que el Govern espanyol havia imposat fins ara a la ILP “Televisió sense Fronteres” presentada per Acció Cultural del País Valencià amb l’objectiu que no es posin més traves a la recepció de TV3 al País Valencià; PP i PSOE, hostils a la diversitat lingüística de l’Estat i per tant a totes les llengües que no són el castellà, han fet tot el que estava a les seves mans per impedir que es resolgués el tema de TV3 al País Valencià, tot i sabent que la seva era una posició que anava en contra de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, ratificada per Espanya i, per tant, d’obligat compliment. El Partit Popular ha actuat amb la seva habitual virulència, inclosa la permissivitat dels grups violents que han actuat en contra de la llengua i la cultura dels valencians; però el PSOE hi ha condescendit, i des del Govern espanyol, tant si els ministres eren catalans com valencians, s’han negat en rodó a aplicar la legislació i a fer efectiva la recepció de Televisió de Catalunya al País Valencià.

Algú deia que, ni que fos per un afany electoralista, benvingudes eren les noves mesures. S’oblida, però, que l’electoralisme del PSOE té molta més mala bava del que sembla. Una cosa és que un Govern prengui decisions amb visió electoralista, de manera que el període pre electoral sigui un període més fructífer per al ciutadans; val més tard que mai, podríem dir. Però és que el PSOE ja té calculat que no serà tard, sinó mai. El PSOE aixeca ara el veto a la ILP “Televisió sense Fronteres”, així com prendrà altres decisions de cara a la galeria, única i exclusivament perquè sap que ja no hi haurà temps per a fer-les efectives. Així complirà amb el seu desig d’evitar que es portin a la pràctica, i d’electoralista només en tindrà el fet de poder carregar les culpes al Partit Popular.

És exportable l'experiència de Bildu?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquest cap de setmana, de la mà de Solidaritat, una delegació de Bildu recorre diverses poblacions catalanes per tal d’explicar la seva experiència. Tot i que els amfitrions ja advertien que els processos i les situacions del País Basc i de Catalunya eren ben diferents, a ningú se li escapa que forma part de la tradicional fascinació que sempre ha provocat en el món independentista català la lluita del poble basc. Una fascinació de la qual no n’havia quedat exclosa ni la lluita armada.

No cal dir que sempre és bo conèixer la realitat d’altres països i, per què no, procurar treure’n el màxim d’idees que ens puguin ser útils. Altra cosa seria pretendre establir un mimetisme i, pitjor encara, elaborar-ne un patró a partir del qual es discernís entre el que són les estratègies adequades i les que no. De fet, els intents de reproduir a Catalunya el model de lluita armada a la basca va fracassar perquè hi faltava el suport, la connivència o la comprensió que sí que tenia abans al País basc.

Després d’un període en què semblava que havia minvat aquesta atracció pel model basc, l’eclosió de Bildu n’ha despertat de nou l’interès i alguns sembla que hagin trobat la pedra filosofal que ens ha de treure de l’atzucac: una gran coalició que aglutini tot l’independentisme. A part que no és cert que Bildu fos la gran coalició independentista, sinó el resultat d’una cadena de prohibicions i desencerts dels unionistes, hi va tenir un paper fonamental la valentia d’EA d’apostar fort per la via rupturista. Una EA, no ho oblidem, que també havia compartit Govern amb els socialistes bascos, i que venia de patir una de les davallades més severes que n’amenaçaven la seva supervivència.

A part dels dirigents abertzales de l’antiga Batasuna que n’havien quedat exclosos per llei des d’un principi, i d’Aralar que feia el seu camí per una altra banda, hi havia els membres de plataformes que havien impulsat altres temptatives, com ara SORTU, i que finalment també n’havien quedat al marge. És a dir que la proposta electoral, amb noms i cognoms, que va obtenir un èxit esclatant podia haver estat tota una altra, i no tant per la voluntat de la mateixa societat basca sinó per les maniobres antidemocràtiques dels espanyols. D’alguna manera, l’èxit esclatant de Bildu és més equiparable al punt més àlgid d’Esquerra, amb Josep Lluís Carod Rovira al capdavant, justament en el moment en què és víctima d’un intent de linxament per part dels mitjans polítics i mediàtics espanyols.

Vull dir amb això que la creació de Bildu, com en el seu moment ho va ser el Partit Comunista de les Terres Basques o l’Acció Nacionalista Basca, no és un procés d’unificació ni tan sols de coalició de les diferents forces independentistes basques sinó la consciència inequívoca de formar part d’un mateix projecte nacional. Si Herri Batasuna no hagués estat il·legalitzada, EA probablement s’hauria presentat pel seu compte amb uns resultats discrets, de la mateixa manera que abans tampoc hauria ressuscitat ANB que era un partit sense cap estructura ni militància activa. En aquest cas EA, arriscant-se a quedar exclosa del mapa polític, va tenir l’audàcia i el convenciment que havia de posar la seva organització al servei de la causa, de la mateixa manera que la resta de formacions descartades i en general el món abertzale basc els van reconèixer sense fissures el paper de representants d’aquell moviment que els nacionalistes espanyols torpedinaven a cada pas.

Aquí ens afartem de reiterar la imperiosa necessitat d’anar cap a una gran unió de l’independentisme, però blasmant primer els qui d’alguna manera ja ocupen aquest espai per crear cada vegada una nova plataforma “unitària” de la qual se n’escindeix de seguida una part que considera que no hi té el pes que es mereix. El model seguit per Esquerra, Solidaritat i Reagrupament és literalment el contrari del seguit per Bildu: els uns foragiten els dissidents o es formen a partir d’escissions, sense arribar a acords ni amb els companys d’escissió, en un afany de protagonisme desmesurat, mentre que els altres posen a disposició del país la seva organització i el conjunt del món abertzale els ho reconeix amb un suport incondicional.

És aquesta consciència de formar part d’un mateix projecte nacional, tant se val quines siguin les sigles, i sense necessitat de compartir-ho tot, estar d’acord amb tot, ni de voler trobar immaculat el seu historial, el que hauríem d’aprendre de la realitat política basca.

No s’han de demanar responsabilitats?

Mitjans de comunicació i politics estan tan avesats a donar per fet el seu discurs que ni s’entretenen a raonar-lo ni a explicar-lo amb detall, ni a contrastar o escoltar les argumentacions de l’adversari. El tema de les retallades s’ha enfocat com una qüestió global, per a uns una imperiosa necessitat vista la magnitud de la tragèdia i per als altres un desballestament de l’estat del benestar inacceptable. Fora que algú faci un plantejament trencador amb el sistema, cosa que ni en broma no insinua ningú de l’arc parlamentari del PP a IC-V, els números són els que són i per algun lloc s’ha de començar. Altra cosa és fer un plantejament trencador no tant amb el sistema sinó amb la submissió a l’Estat que ens espolia i ens impedeix qualsevol possibilitat de reeixir com a país; però aquesta tampoc és l’opció com a mínim de les tres principals forces polítiques de Catalunya, avui per avui.

Com a mesura immediata, i havent de fer front a les amenaces de les fraudulentes Agències de qualificació que fan la valoració del risc del deute en funció dels interessos especuladors per als quals treballen, sembla inevitable que totes les administracions s’ajustin el cinturó. Però, alhora, potser caldria pensar també en demanar les responsabilitats dels gestors que ens han portat fins aquí. Com pot ser que a partir de les darreres eleccions municipals aparegui una llista d’una cinquantena de municipis catalans que estan al punt de la fallida? Com s’ha arribat a aquest punt sense que els anteriors administradors (del color polític que sigui) no se n’haguessin adonat abans i no haguessin començat a frenar la despesa? Com és possible que se’ns digui ara que hi ha serveis d’urgència que es mantenien, amb tot el cost que això suposava, amb una mitjana que no arriba ni a un servei per torn (se suposa que de nit)? I el mateix pel que fa a ambulàncies que romanien aturades la major part del dia, o de la nit? Com és possible que s’hagi mantingut amb diners públics durant dos anys un centre hospitalari amb una mitjana que ben just si arribava als deu malalts ingressats, quan a quatre passes hi havia un altre centre públic de referència?

Estic radicalment en contra de les retallades, perquè Catalunya com a país tindria recursos suficients si no fos per l’espoli a què està sotmès el país en mans d’Espanya. Per tant, la posició més raonable, més lògica i més eficaç és la d’afrontar decididament la qüestió de la independència. Però si no ens hi veiem amb cor i volem jugar amb les escasses eines que permet l’Estat, és evident que en hem d’estrènyer el cinturó, no indiscriminadament sinó amb racionalitat i coherència. Però, alhora, potser s'han d'exigir responsabilitats als qui han permès algunes de les disbauxes que ara, amb comptagotes, van sortint a la llum pública; responsabilitats polítiques, i penals si és el cas.