Toxicitats sobiranistes

Recordant vells temps, encara en època franquista, a les files independentistes del PSAN sovint corria la brama que algun agent infiltrat es dedicava a provocar periòdicament crisis i escissions que ens debilitaven. Quan semblava que començàvem a remuntar apareixia un punt de discòrdia, que tant podia ser una frase d’un document intern que algú considerava transcendental com la possible participació en una activitat de caràcter més unitari, o qualsevol altre fet que mirat amb un mínim de perspectiva es veia que era irrellevant. El cert és que massa sovint es creaven tensions internes que ens portaven a la divisió i a la ruptura. Veig que les coses no han canviat gaire.

Potser va ser exagerada l’expressió de l’Alfons López Tena qualificant de tòxiques determinades Plataformes sobiranistes, i acusant-les de dinamitar el procés de consultes populars endegat a Arenys de Munt. El cert és que es repeteix la vella història de les crispacions internes que impedeixen una acció unitària a gran escala. Jo no gosaria insinuar la infiltració d’agents externs amb l’objectiu de debilitar aquests moviments sobiranistes, sinó que més aviat m’inclinaria a pensar que és el resultat de la pròpia debilitat. Quan es parla del procés de desaparició d’una llengua, es parla d’una etapa d’atomització, com li ha passat a l’occità o li estava passant al basc abans de la recuperació de les seves institucions. Tinc la sensació que és el mateix que ens està passant en els moviments independentistes. La mateixa existència de tantes i tantes Plataformes sobiranistes és degut a què hi ha persones i grups que en lloc d’apuntar-se a les ja existents han preferit crear-ne de noves; i és el seu mateix afany de protagonisme o d’entendre l’acció d’una forma unilateral, molt tancada, única i sectària el que provoca enfrontaments interns, tan bon punt s’enceta un procés unitari o alguna d’aquestes plataformes comença a créixer. Les disputes internes de la PDD en són un exemple.

Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha aquesta incapacitat manifesta de bastir un moviment ciutadà, al marge dels partits, mínimament sòlid i amb perspectiva unitària, i de l’altra tenim uns partits que també pretenen fer passar tota l’estratègia del país pel sedàs de la seva estratègia de partit. Tenim mala peça al teler si d’una banda hi ha una nul·la capacitat autocrítica i les dissensions es resolen amb l’exclusió o l’expulsió, i de l’altra a la més mínima discrepància estripem les cartes i muntem una nova organització feta a la mida de l’il·luminat de torn. Tenim mala peça al teler si no entenem que els partits no poden actuar sense tenir en compte els moviments ciutadans, però també que el treball dels moviments ciutadans en algun moment o altre s’haurà de concretar i plasmar en realitats polítiques tangibles a través dels partits.

Tenim mala peça al teler. Certament, algun element tòxic està enverinant el moviment sobiranista a casa nostra, o potser només és el resultat i el símptoma de la nostra feblesa.

L’adéu de Carod

Josep Lluís Carod Rovira anuncia pel proper dia 4 de novembre una conferència a la Pedrera de Barcelona que portarà per títol “Adéu al nacionalisme, visca la nació”. I, en anunciar-la, remarca especialment que la farà al marge de la seva condició de Vicepresident del Govern i al marge de la seva condició de membre i dirigent d’Esquerra. Una estratègia que ja havia fet servir el seu principal enemic justament per a impulsar els seus plans per a rellevar-lo. Josep Lluís Carod Rovira ha fet importants i lloables aportacions al nacionalisme català, i és molt probable que aquest dia la seva brillant oratòria ens obsequiï amb idees igualment valuoses i dignes de consideració. Però la significació de la conferència, en les actuals circumstàncies, té ben poc a veure amb les necessàries reflexions que precisa fer sovint la societat catalana.

Més que una conferència on es puguin apuntar reflexions i idees amb perspectiva de futur, sembla una voluntat de deixar anar un testament polític per reivindicar la seva figura defenestrada. Els millors moments d’ERC han arribat de la seva mà: ell va aportar una visió moderna i creïble de l’independentisme, i el va col·locar al bell mig del debat polític; amb ell, ERC va sortir de la marginalitat pintoresca per esdevenir una força política central i amb capacitat de Govern; gràcies a ell, o almenys en bona part, els socialistes catalans van fer un gir polític cap al catalanisme, impensable set o vuit anys enrere. Però no va saber, o no va poder, trobar l’equip adequat per a consolidar i tirar endavant el projecte endegat. Ell ha estat més un home d’idees que d’organització, que hauria precisat d’un entorn amb capacitat per a gestionar i plasmar en una estructura de partit la seva concepció de la política, i s’ha trobat amb uns voltors assetjant-lo. Ell es va desentendre de la maquinària interna del partit, que altres han utilitzat per a foragitar-lo. I sobretot no va saber veure que les crítiques internes que apareixien en forma de corrents o de veus discrepants eren molt més positives, i segurament més compatibles amb les seves idees, que les actituds dels qui al seu voltant li segaven l’herba sota els peus.

El dia 4 de novembre Carod aconseguirà, molt probablement, titulars i comentaris elogiosos per la seva clarividència i el seu rigor intel·lectual, i fins i tot algú sortirà a l’escenari per abraçar-lo i agrair-li els serveis prestats. Però ell mateix, o com a mínim amb la seva aquiescència, ha avesat la militància a discernir entre el que eren els discursos teòrics, convertits en pura retòrica, de la praxi quotidiana; ha beneït una forma d’entendre la militància i la lleialtat, molt més propera a l’actitud acrítica i de fidelitat cega que converteixen en paper mullar les anàlisis, els acords i resolucions dels congressos, i en definitiva també els discursos com el seu. Ja podem imaginar per on anirà el seu discurs que encapçala amb aquest “adéu al nacionalisme, visca la nació”; però, coincidint més o menys amb els seus plantejaments, tothom entendrà que no parla d’altre comiat que del seu.

Fusió o liquidació de les Caixes?

No és casual ni fortuïta la fal·lera que ha agafat de cop als dirigents de les caixes d’estalvi catalanes per embrancar-se en processos de fusió que liquidaran en ben poc temps un model propi del sector. Si fem cas dels números oficials que s’han presentat fins ara als mitjans de comunicació, totes les caixes d’estalvi catalanes continuaven tenint beneficis malgrat la crisi, encara que inferiors als d’anys anteriors. I és cert que, com a tot el sector financer, havia augmentat la morositat, però llevat d’alguna excepció no pas a uns nivells tan alarmants com per a fer perillar la seva supervivència. Em costa de creure, doncs, que la societat catalana i la classe política en general hagi estat incapaç de reaccionar i que accepti com a normals les mentides que s’expliquen per a justificar tot el procés.

Els processos de fusió no parteixen d’iniciatives pròpies de les entitats implicades sinó que han estat induïts, per no dir coaccionats, per unes motivacions polítiques, de política espanyola, amb la complicitat del Govern català. Un exemple més de la desfiguració de les poques estructures, si no d’Estat com a mínim de país, que disposàvem, en la línia diametralment oposada a la que els teòrics i dirigents d’Esquerra simulaven presentar com a justificació per a romandre al poder. Les Caixes d’àmbit comarcal perdran la seva personalitat i la seva capacitat d’influència sobre el territori, per més que inicialment es vulgui aparentar que es respectarà aquesta voluntat de servei al lloc d’origen, de la mateixa manera que la Caixa de Catalunya perdrà, amb el nom, el seu caràcter de segona caixa del país. Hi perdrà Osona, el Penedès, el Bages, el Vallès, així com les comarques de Girona i de Tarragona, com també hi perdrà Catalunya. Amb la desnaturalització i la pèrdua del seu sentit original, les noves entitats d’estalvi perdran un dels seus actius més importants, que hauran de compensar amb una major dependència de l’Estat via FROB i amb l’obertura a la possibilitat d’acabar de diluir-se en projectes estrictament espanyols.

El més greu del cas, però, és la falsedat d’arguments que s’estan donant per a justificar la liquidació del model català de caixes d’estalvi. Caixes centenàries, més o menys locals i de petites dimensions, havien superat tota mena d’esculls al llarg de la història i s’havien mantingut exitosament al servei del territori que representaven; ara, diuen que es veuen abocades a les fusions “per a poder afrontar la crisi”. Si això fos cert, hauríem d’admetre el fracàs dels seus gestors que han estat incapaços de dirigir adequadament l’entitat en temps de crisi. Però la conseqüència d’una incapacitat de gestió no pot ser el repartiment de càrrecs, amb sobresous inclosos, entre aquests directius i la liquidació del que han estat incapaços de gestionar. La crisi, malgrat el Govern espanyol i malgrat el Govern català, passarà d’aquí a un any o d’aquí a dos per la inèrcia del context internacional. Però Catalunya ja haurà perdut un dels seus actius més importants, un model de Caixes d’estalvi que havia estat útil i eficaç fins ara. Fins que el Govern espanyol, amb la complicitat del català, ha decidit liquidar-lo.

El fracàs de la medicina

Sovint, l’empobriment del llenguatge no es limita a la pèrdua d’unes paraules que cauen en desús o la seva substitució per unes altres de foranes, sinó que suposa l’esvaïment d’uns conceptes o d’uns valors; dit d’altra manera, són els mots els qui es dilueixen com a resultat d’haver-ne oblidat el sentit propi i original. En el llenguatge col·loquial hem negligit l’ús del mot “guarir”, que fàcilment hem confós amb un dels significats del mot “curar”. Una cosa és guarir un malalt i una altra és tenir-ne cura. Massa sovint la sanitat, pensada i dirigida des de la perspectiva estrictament mèdica i cada vegada més especialitzada, perd la visió global de la persona que han posat a les seves mans i s’obsessiona en el concepte de “guarir” oblidant el més elemental de “tenir-ne cura”.

En la societat moderna en què els avenços científics semblen no tenir límits, fàcilment hom pot perdre la noció de vida com un procés natural que sí que té els seus límits. I neguem l’existència de la mort com un element més, encara que el darrer, de la vida de les persones. És així com, massa sovint, tota l’estructura sanitària es posa al servei obstinadament de guarir cadascuna de les malalties i disfuncions de l’organisme, cadascú segons la seva especialitat, oblidant-se de la persona en la seva globalitat. D’aquesta manera, negant la mort com un fet natural i com a darrer colofó d’una trajectòria de vida, els professionals s’aboquen desaforadament, en el que s’anomena l’obstinació terapèutica, a mantenir en funcionament cadascun dels òrgans vitals. Poc importa el patiment de la persona que ja ha esgotat tots els recursos i sense possibilitat de recuperar una forma de vida mínimament digna i confortable. Tota la maquinària del centre hospitalari es posa al servei d’allargar com sigui els mecanismes d’un procés vital que ja havia arribat a la seva fi, d’allargar en definitiva una agonia que al capdavall tindrà igualment el mateix desenllaç. Sembla com si no fos incumbència dels professionals de la medicina tenir cura de la persona, en el sentit d’acompanyar-la també en el procés de la mort, perquè aquesta sigui el més serena, tranquil·la i digna possible.

La mort no és el fracàs de la ciència mèdica que ha estat incapaç d’impedir-la. En tot cas ho seria aquesta concepció de la medicina que, a vegades, s'oblida de la persona i li nega el dret a morir dignament i sense patiments innecessaris.

Fusions interessades

Mentre aquí anem perdent el temps en ximpleries, a Madrid saben el que es tenen entre mans i caminem amb pas segur cap a la uniformització nacional d’Espanya. Les condicions imposades pel Banc d’Espanya per tal de forçar l’eliminació del model català de caixes d’estalvi està donant els seus fruits. En pocs temps, Catalunya haurà liquidat la seva estructura caixes territorials, amb el consentiment del Govern català que no tan sols ha portat davant el Constitucional el FROB que envaeix clarament competències de la Generalitat. Però aquest només és un primer pas.

És absurd i ridicul que els actuals gestors de les Caixes implicades en els processos de fusió expliquin sopars de duro: l’equilibri en els nous òrgans de gestió, la territorialitat de les respectives obres socials, el manteniment de l’interès per a cadascun del territoris que representa cada entitat fusionada... Tot això es volatitzarà en un no res. Està clar que els actuals directius tindran un lloc destacat en la nova entitat, i probablement amb unes millores salarials, primes i blindatges, més que respectables; però en la següent tongada de directius, les noves entitats fusionades ja no s’hi sentiran compromeses, com no s’hi sentiran pel que fa a tenir cura de les necessitats de les comarques que fins ara representaven, tant a l’hora de donar suport a les iniciatives econòmiques com per a revertir-hi l’Obra social.

Però, la història no s’acabarà aquí. Un cop despersonalitzades les entitats d’estalvi, com ja ha fet la Caixa que ja no inverteix prioritàriament a Catalunya, ni tan sols el país serà el centre de l’interès d’aquestes noves entitats. I d’aquí a la possibilitat de fusionar-se i traslladar els centres de decisió a fora del país, com li pot passar al BBVA, només hi ha un pas. Una nova decisió de Madrid, tan sols.

ERC: De mica en mica es buida la pica

La decisió de Joan Puigcercós d’apartar definitivament Carod Rovira de l’escena política no és sinó un pas més en la seva premeditada carrera per assolir el poder absolut dins d’Esquerra. Als qui som crítics amb l’actual direcció d’Esquerra ens preocupen els errors comesos, que són molts i de considerables dimensions; però ens preocupa sobretot que aquests errors no tinguin altra motivació que l’interès personal per damunt de l’interès del país.

Des de fa temps, l’objectiu de Joan Puigcercós no era altre que el de controlar el partit, al preu que fos. Per això va teixir una xarxa de complicitats per guanyar-se l’aparell, distribuir càrrecs i llocs a les llistes a canvi de fidelitats cegues, fins al punt que actualment un percentatge altíssim, alguns càlculs publicats parlen d’un 30%, dels militants actius del sector oficialista depèn econòmicament de l’estructura del partit i de les administracions on es governa. Pot semblar excessivament prematura la decisió de prescindir de Carod per a les properes eleccions, i sobretot improcedent en la mesura que les llistes electorals estatutàriament no les decideix unilateralment el President del partit, però el càlcul no és erroni. Ara, Carod, des de la seva posició de vice President del Govern, no pot lliurar-se a cap batalla política interna i més tenint en compte que, personalment, ja va tirar la tovallola mesos enrere; i quan els seus afins vulguin reaccionar ja no hi seran a temps. Aquest menyspreu cap a la figura de Carod Rovira té la virtut de no tenir marxa enrere; ni el mateix Carod podria admetre ara, per una qüestió de dignitat personal, un paper secundari en la propera legislatura. I produint-se un any abans de la campanya electoral s’evita l’escàndol que hauria provocat si la decisió s’hagués pres en el moment en què tocarà parlar de llistes. Per a liquidar els sectors crítics de Joan Carretero i d’Uriel Bertran va simular una aliança amb els carotitstes; però, un cop foragitat el metge de Puigcerdà i sabent de la poca empenta de l’Uriel, ha pogut afrontar sense complexos la marginació definitiva de Carod Rovira.

Puigcercós té via lliure a Esquerra per a maniobrar al seu aire, sabent que ja no té ningú que li faci la competència. Ha hagut de treballar de valent i no hi ha escatimat esforços. Esquerra, l’Esquerra de Puigcercós, s’ha guanyat a pols la imatge que es dóna des del programa televisiu Polònia; cap altra dissidència interna ha fet tant mal a la imatge del partit com aquesta voraç ambició personal de Puigcercós per fer-se amb el control absolut del partit; ha calgut prescindir de persones de gran vàlua política o professional, alguns crítics amb la seva gestió i d’altres plenament coincidents amb ell, però ha aconseguit l’objectiu: potser aquesta Esquerra serà més esquifida, amb menys actius polítics i menys persones de nivell professional i intel·lectual remarcable, potser caldrà renunciar a l’objectiu que teòricament s’havia marcat el partit en el darrer congrés d’erigir-se com la força majoritària de l’esquerra que havia de conduir el país cap a no sé on, però ell personalment haurà assolir el seu objectiu de ser el líder indiscutible. És l’Esquerra de Puigcercós.

Seguint les passes de Reagrupament i V

Està perfectament tipificat, en el món de l’empresa i de la gestió, el dirigent mediocre que, per la seva mateixa inseguretat, té por dels qui l’envolten i es busca col·laboradors encara més mediocres. De fet, té por de posar-se en evidència, que algun dels seus col·laboradors o subalterns li passi la mà per la cara i, per tant, que li prenguin el lloc. Molt diferent del directiu intel·ligent que es busca els millors col·laboradors perquè sap que entre tots faran un millor equip i es potenciaran mútuament. I, en tot cas, la competència interna encara els estimula més a excel·lir en la seva tasca. Una cosa semblant pot passar en política.

L’aparició de Reagrupament no ha de preocupar ningú de l’àmbit nacionalista. El que realment comptarà serà el nombre de diputats nacionalistes i, dins d’aquests el nombre d’independentistes, que disposarà el proper Parlament, i que, per tant, podran tenir una incidència real en el futur Govern i sobretot en el procés cap a la independència. Reagrupament neix perquè hi ha la percepció que ni ERC ni CiU estan cobrint adequadament les expectatives independentistes d’un sector de la població. Aleshores, es pot donar el cas que aquesta percepció sigui errònia o molt limitada, cosa que abocaria al fracàs la iniciativa de Carretero, o que realment la nova formació ocupi un espai polític que fins ara no tenia el referent adequat. I en aquest segon cas, pot resultar que tant ERC com CiU es mantinguin en les seves tessitures actuals, deixant aquest camp d’actuació a Reagrupament, o que facin un desplaçament ideològic cap a les seves propostes independentistes. En qualsevol cas, des de la perspectiva nacionalista, l’escenari més negatiu seria el del fracàs electoral de Reagrupament, perquè hauria suposat un malbaratament de recursos i d’energies, i molt probablement de cremar políticament persones molt útils per al país; a no ser que aquest fracàs fos degut a la reacció prèvia de les altres forces nacionalistes que haurien corregit a temps els errors comesos que deixaven tant d’espai a una nova formació política. L’escenari més positiu seria el d’una forta irrupció de Reagrupament que esperonés els altres grups polítics a aprofundir en una estratègia conjunta que ens portés a l’exercici del dret a decidir.

Aquests dies hem sentit veus remarcant que no els feia por Reagrupament, però ho argumentaven dient que no creien (o potser voldrien no creure) que tingués un resultat electoral que els afectés excessivament. És, com sempre, aquesta visió tancada i partidista de la política en què s’oblida l’interès del país, com si l’únic que ens hagués d’importar fos el resultat d’una formació política en concret, prescindint de la resta. La importància, l’èxit o el fracàs, de Reagrupament no s’hauria de mesurar només en funció dels seus resultats sinó del conjunt de les forces polítiques.

Seguint les passes de Reagrupament IV

Estem tan avesats a veure el director d’orquestra aixecant la batuta per tal que els músics es posin a tocar la partitura que correspon, que ja ho trobem d’allò més normal. Si no fos perquè al Parlament a part de les votacions dels Plens hi ha tot el treball de les comissions, es podrien reduir les sessions a un representant de cada grup, cadascun amb el nombre de vots delegats que representa. De fet, sovint veiem els escons buits mentre algú està simulant argumentar des de la tribuna la seva posició, i de cop, a toc de xiulet o de timbre, acudeixen tots a votar en el moment precís, encara que no sàpiguen ni què estan votant.

Sembla interessant en aquest sentit que Reagrupament es proposi alliberar, ni que sigui parcialment, la disciplina de vot dels seus diputats. De fet, hi ha moltes votacions i, per tant, preses de posició que tenen ben poc a veure amb la ideologia que se suposa que té cada partit; i, en canvi, per pura disciplina els diputats es veuen obligats a votar segons les consignes donades. Es dóna prioritat a l’estratègia de partit, que a vegades consisteix en votar en un sentit diferent del que sincerament voldrien els diputats, abans que a l’interès general del país o a l’opinió de cadascú. I no hauríem de fer tants escarafalls perquè un diputat trenqui la disciplina de vot, o perquè l’equip de Govern perdi una votació. Reagrupament ho argumenta dient que, donat que ells són un grup transversal on poden conviure ideologies diverses amb l’únic denominador comú de treballar per la independència, en els temes que no són essencials per al futur del país cada diputat pot votar lliurement. Però això seria igualment vàlid en qualsevol altre grup.

Aquest tipus de mesures, a l’igual que el tema de les llistes obertes, s’acostumen a defensar des de l’extraparlamentarisme, però s’obliden fàcilment tan bon punt hom s’adona que hi ha un joc polític que va més enllà de la simple defensa d’uns ideals. En un procés negociador, per exemple, qui es fiaria d’un grup que no pot garantir el vot dels seus diputats i per tant l’estabilitat del pacte? En qualsevol cas, valoro positivament que Reagrupament parteixi d’uns principis de radicalitat democràtica; només caldrà que sigui capaç de mantenir-los.

Seguint les passes de Reagrupament III

Una de les meves discrepàncies amb l’actual direcció d’Esquerra és la seva manca de rumb o de full de ruta que ens meni cap enlloc. Tant en la Conferència Nacional del 2007 com en el Congrés de l’any passat, les meves crítiques i esmenes anaven encaminades a fer veure l’absurditat de pretendre que el procés cap a la independència passi per un sol partit polític. Les ponències oficials aprovades parlaven de fer d’ERC el partit hegemònic de l’esquerra, i finalment del país, situació de privilegi que ens hauria de permetre fer al pas definitiu cap a l’exercici del dret a decidir. Un full de ruta absurd que es contradiu, a més, amb la pràctica política seguida des d’aleshores i amb la conformitat amb què es contemplen les diferents conteses electorals limitant-nos a anar resistint a la baixa.

Sembla que cada vegada són més les veus que pregonen la necessitat d’un projecte transversal per assolir la independència. No és possible assolir-la si és vista com un projecte exclusivament de dretes o d’esquerres. El que tampoc vol dir que s’hagi d’emprendre prescindint de la dreta i de l’esquerra, sinó tot el contrari, comptant amb la transversalitat del moviment. Un dels perills de Reagrupament seria precisament que pretenguessin erigir-se en aquest moviment transversal. D’alguna manera seria caure en el mateix error d’Esquerra, si el full de ruta que es marqués Reagrupament passés únicament pel creixement de la seva força política fins a esdevenir majoritària, com si la resta de partits nacionalistes ja no comptessin. La transversalitat del moviment independentista no vindrà d’una sola força política, per més que aquesta adopti un caire transversal i vulgui obviar les diferències ideològiques existents, sinó del conjunt de grups polítics que acabin assumint la independència com un dels objectius unitaris a assolir.

És entre tots plegats que hem de crear les condicions necessàries perquè la societat assumeixi el projecte independentista com la millor via per a progressar com a país. I que en conseqüència es pugui produir al Parlament una majoria suficient per a adoptar de forma unilateral la proclamació de la independència. Reagrupament no s’hauria de deixar portar per una eufòria excessiva que li fes perdre el món de vista. El seu paper pot ser molt important com a revulsiu i com a impulsor de la transversalitat necessària, però no creure’s que la transversalitat del país sigui Reagrupament.

Seguint les passes de Reagrupament II

El ressentiment és, en política, un dels pitjors consellers. Hem vist moltes vegades polítics que ben legítimament han deixat una formació per incorporar-se a una altra o crear-ne una de nova, i que en la nova etapa han esdevingut enemics acèrrims dels qui havien estat fins aleshores els seus companys. Resulta poc creïble que després d’haver compartit durant molt de temps idees, plantejaments i projectes, de cop i volta hom se’n situï a les antípodes. Res comença ni acaba en el moment en què un pren la decisió d’encetar una nova etapa.

Reagrupament vol erigir-se en un moviment transversal que, més enllà de la ideologia, prioritzi l’alliberament nacional. Això vol dir que s’hi poden sentir identificades moltes persones que fins ara havien format part, com a militants o com a simples votants, d’altres projectes polítics. I això vol dir, per tant, que més d’un tindrà els seus dubtes a l’hora d’acompanyar-los en aquest gir polític. En la mesura que es pugui percebre en els dirigents de Reagrupament, la gran majoria provinents d’ERC, un ressentiment cap a la seva antiga formació estaran desacreditant el nou projecte que es podria interpretar més com una eina de despit personal que com un veritable projecte de país. Espero, i voldria creure, que això no serà així; que des de la direcció de Reagrupament hi haurà el suficient rigor i serenitat com per analitzar la realitat política del país en la seva globalitat. I aquesta visió global haurà de passar per contemplar les altres formacions nacionalistes, i concretament ERC, com els aliats naturals per a avançar cap a l’exercici del dret a decidir.

Tinc molt bons amics, personals i polítics, que han fet l’opció d’apuntar-se a Reagrupament i no per això ha canviat res en la nostra concepció compartida de la realitat del país i dels passos a seguir cap a la independència. Si fins ara deia que era imprescindible establir uns mecanismes de complicitat entre les diferents forces nacionalistes del país, ara continuo dient exactament el mateix. Encara que, ara, comptant amb un partit més. Si ha de ser Reagrupament o ERC o CiU el qui encapçali el procés cap a la indepèndència és absolutament irrellevant; el que compta és que els necessitem a tots.

Seguint les passes de Reagrupament I

Exitosa primera posada en escena de la nova força política liderada per Joan Carretero. Unanimitat i eufòria ben comprensibles tractant-se dels inicis d’una aventura que parteix amb l’ideal de regenerar la vida política del país i amb un objectiu clar, contundent i inequívoc: la independència de Catalunya. Qualsevol independentista s’hauria d’alegrar que finalment aparegui al país una força desacomplexada i valenta que plantegi la radicalitat democràtica portada fins a les últimes conseqüències, i que no es limiti a fer-ho com un horitzó llunyà al qual no s’arriba mai. Hi ha, però, tot un seguit d’incògnites i d’incerteses que caldria anar esvaint abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Tothom recorda l’experiència del PI. Un partit que tenia uns plantejaments similars, ben simples, exageradament simplistes com deien els seus detractors. El fracàs d’aquella temptativa es pot atribuir a unes condicions força diferents a les actuals pel que fa a la consciència sobiranista de la societat catalana, però també a errors de plantejament dels seus impulsors. L’important, o el més important, no és el discurs que es pugui elaborar, no són les paraules, sinó la credibilitat que puguin merèixer de boca dels seus protagonistes. La proposta d’Àngel Colom no va despertar l’entusiasme que s’esperava ni tant sols en la mateixa gent que ara sembla il·lusionar-se amb aquest nou projecte. Hom hi va veure, probablement, un partit fet a mida del seu impulsor, una proposta més encaminada a mantenir viu el líder caigut en desgràcia que a cap altra cosa. Carretero n’hauria de prendre bona nota. Ara mateix, tothom associa Reagrupament a l’ex dirigent d’Esquerra. D’aquí a uns mesos, si de veritat es vol que el projecte reïxi, Reagrupament hauria de deixar de ser un projecte unipersonal per esdevenir un moviment amb molts cares i matisos. La de Laporta en podria ser una, però en caldrien moltes més.

L’eufòria, en un recinte tancat, es contagia. I hom pot sortir del Congrés imaginant que a partir d’aquí s’inicia una nova era de la política catalana. Però la realitat del país pot ser tota una altra. En la mesura que es consolidi com una amenaça electoral que forçosament haurà de treure vots d’altres formacions polítiques, també estarà al punt de mira de tots els mitjans de comunicació que fidels als partits tradicionals no n’hi perdonaran ni una. Caldrà caminar mesurant molt bé les passes i les paraules, sense massa relliscades com aquella en què Carretero va deixar anar que era més important un President del Barça que de la Generalitat.

Irregularitats impulsades des de l’Administració

De la mateixa manera que no s’està fent res per sortir de la crisi econòmica en les millors condicions possibles i sobretot havent corregit els errors que ens hi van abocar, tampoc sembla interessar ningú afrontar el tema de les subvencions públiques que han generat escàndols com el dels informes de l’Administració o el cas Millet. Perquè no oblidem que el cas Millet ha estat possible perquè han fallat els mecanismes de control que hauria de tenir tota administració responsable.

No anava gens desencaminat Fèlix Millet quan afirmava que determinades pràctiques irregulars eren habituals en segons quins àmbits. Una forma fàcil de desviar recursos és a través dels informes: l’administració encarrega un informe, la utilitat del qual pot ser més que dubtosa, per un cost molt per damunt del real sabent que és difícil de demostrar-ho; naturalment, les factures, els rebuts i tots els segells de conformitat estan en regla. Igualment, l’administració mateixa imposa unes condicions a les entitats que sol·liciten subvencions que forcen, sabent-ho l’administració, a incórrer en irregularitats tals com factures anticipades, factures que no es corresponen a l’objecte de la subvenció, etc. Naturalment que la majoria de les entitats que es veuen obligades per l’administració a incórrer en aquestes irregularitats, després compleixen rigorosament amb el compromís contret. Vull dir, per exemple, que si t’obliguen a presentar les justificacions abans de realitzar l’activitat, un cop es disposa dels recursos plenament justificats davant l’administració hom acostuma a emprar-los per l’activitat proposada, però seria molt fàcil desviar-los per a una altra activitat o simplement quedar-se els diners sense fer res. El fet que s’hagi justificat una despesa no vol dir res, perquè rarament l’administració un cop s’ha assegurat que tots els papers tenen el seu NIF i els segells corresponents, va a comprovar l’activitat real. La Sindicatura de Comptes, per exemple, es limita a constatar la regularitat dels papers que se li presenten, i a posar-hi el segell de conformitat però sense saber realment el contingut real que s’amaga darrere d’aquella paperassa i d’aquells números.

L’administració controla els papers, la burocràcia, a vegades fins a extrems ridículs, però no té gens en compte la realitat de cada informe o de cada projecte proposat. El sistema burocràtic existent està pensat perquè hi hagi tota mena d’irregularitats. Millet no va fer sinó aprofitar delictivament aquesta magnífica oportunitat que li brindava el sistema. Hom podria aprofitar, ara, per reordenar tot el tema i canviar de soca-rel el sistema burocràtic que imposa l’administració, però és molt més rendible mirar d’esquitxar l’opositor i deixar les coses tal com estan, perquè hi ha la voluntat expressa de continuar fent ús d’aquestes irregularitats.

Secrets d’estat; exclusives de Memòries

Recordo que fa una colla d’anys, en un sopar informal on hi era present l’ex conseller de Governació Joan Vidal i Gayolà, aquest ens explicava que hi havia aspectes del 23-F que no s’arribarien a saber mai perquè els polítics que, com ell, ho van viure de primera mà mantindrien el silenci per responsabilitat. No ho vaig entendre llavors i continuo sense entendre-ho ara. En l’activitat política, és evident que hi ha un munt d’informació que no arriba mai a l’opinió pública, perquè el conjunt de la classe política manté un acord no escrit de tapar-se les vergonyes. El que apareix als mitjans de comunicació és només la punta de l’iceberg o el resultat consensuat de la conxorxa.

El concepte de transparència és absolutament inexistent en els polítics professionals, excepte quan es tracta de retreure-ho als adversaris. Però fins i tot en aquest cas, hi ha uns límits que no se sobrepassen mai perquè saben que tots tenen coses per amagar, i que la roba bruta val més rentar-la a casa, entenent per “casa” el clan tancat dels professionals de la política. Ningú ens explicarà mai del tot, les trifulgues que ha tingut el Tribunal Constitucional en tot el serial de l’Estatut amb pressions subtils i no tan subtils, i propostes de pactes de resolució incloses; ni com es va desencallar la negociació de l’Estatut donant un paper rellevant a l’Artur Mas, quan ERC i el PSOE tenien ja molt avançat un principi d’acord, els termes del qual se’n guardaran prou d’esbombar; ni el paper del Rei aquella nit del 23-F, que va tardar més de sis hores a reaccionar perquè no volia pronunciar-se sense saber si els colpistes tenien possibilitats de reeixir, essent difícil de creure que els militars encetessin l’aventura sense pensar que tindrien el seu suport; ni tants altres temes oficialment desmentits, però que s’intueixen o se saben per vies informals difícilment contrastables, i que donen peu a tota mena d’especulacions. Hi ha un pacte de silenci que atribueixen a un exercici de responsabilitat, però que en realitat no és més que una salvaguarda gremial de la classe política.

Per això, quan un polític retirat escriu les seves memòries, probablement perquè ja no hi té res a perdre, es pot permetre la llicència de destapar algun d’aquests secrets. Ara, Jordi Pujol ens presenta les seves Memòries i entre altres coses explica que Enrique Múgica, l’actual Defensor del Pueblo li va proposar substituir Adolfo Suàrez per un militar de tarannà progressista, si és que això és compatible amb la condició militar. Sempre s’ha dit que aquest individu, que té la pocavergonya d’ocupar un càrrec teòricament democràtic, estava implicat en les intentones colpistes, però ara ens ho confirma Jordi Pujol. Si quedés un mínim de dignitat, dimitiria o se’l faria fora. Però és evident que té el càrrec ben assegurat.

Tard o d’hora, sortirem de la crisi

Sempre que hi ha una crisi, del tipus que sigui, hom espera que més enllà d’atendre les urgències del moment es miri de resoldre els problemes de fons que l’han feta possible. D’una crisi ben resolta, com d’una grip ben guarida, se’n pot sortir enfortit amb una certa immunització de cara al futur i sobretot corregint les causes que l’havien generat. El que és desesperançador en el nostre panorama actual és la incapacitat per a fer ni una cosa ni l’altra. Si almenys tinguéssim el consol de pensar que serem els darrers en sortir de la crisi i els qui en sortirem en les pitjors condicions i amb les millors predisposicions per a recaure, degut a la inacció o al poc interès dels nostres polítics! Però, no. Estem a la cua, comptant en què tots els partits i totes les administracions afirmen i asseguren que, per ells, la prioritat és sortir de la crisi.

No puc ni imaginar què hauria passat si els Governs, tant el català com l’espanyol, haguessin considerat com a poc rellevant i per tant gens prioritari afrontar la crisi econòmica. O potser, sí. Potser hauria estat millor que les administracions se n’haguessin mantingut al marge i haguessin actuat com si res. De la crisi en sortirem per la inèrcia del context internacional, fins i tot malgrat la intervenció de les administracions. Més tard o més d’hora, però al final en sortirem. El que passa és que, a part de sortir-ne més tard que la resta de països de l’entorn, ho farem en les pitjors condicions. No s’ha aprofitat cap de les oportunitats per a refer el model productiu: s’han donat xecs en blanc a la banca que va ser una de les causants de la crisi i que, a més ha aprofitat els recursos públics per a sanejar-se internament, repartir-se entre els dirigents desorbitats beneficis i continuar mantenint tancada l’aixeta del crèdit; s’ha recolzat artificiosament el sobredimensionat sector de la construcció a base d’obra pública, de reconvertir vivenda de renda lliure en renda protegida, en lloc d’adequar-lo a les necessitats reals del país, a l’igual com caldria fer amb altres sectors productius; i ja només faltava que el Govern espanyol retallés el pressupost destinat a la recerca, quan semblava que era un dels camps en què ens estàvem posant a l’alçada de països similars al nostre.

Tinc la impressió que els polítics, enfront de la crisi, miren bàsicament el calendari. Zapatero deu pensar que, faci el que faci, com serà que el 2012 l’economia de l’estat no hagi remuntat; i després encara tindrà la barra de dir que haurà estat gràcies a la seva acció de Govern. No tindrà tanta sort el Govern de la Generalitat, que de ben segur haurà d’afrontar unes noves eleccions empantanegats amb la crisi, i que haurà d’excusar-se en la manca de recursos i de poder real del Govern autònom, comptant amb què la gent ja no recordi les excel·lències que ens cantaven del nou finançament.

... I el serial continua

El serial continua perquè hi ha qui està interessat en què continuï. Tant li fa que sigui a base de mentides, de mitges veritats o d’insinuacions que ben poc tenen a veure amb la realitat; per a molts professionals del periodisme, aquests detalls són irrellevants quan es tracta d’atacar l’adversari. El Palau de la Música, amb la signatura del senyor Fèlix Millet com a màxim responsable, tenia i té molts convenis i contractes establerts amb tota mena d’entitats i d'institucions. Treure del calaix selectivament un d’aquests convenis i deixar-lo anar a les portades del diari com una insinuació, sense haver fet el més mínim esforç periodístic d’assegurar-se del contingut, de les motivacions i de les justificacions del conveni, és d’una falta de professionalitat considerable.

Però és la xispa que necessiten, i que probablement havien encarregat, els adversaris polítics per a sortir a la palestra en una veritable picabaralla de besucs. Per a contrarestar l’existència d’un conveni degudament signat, justificat i amb els comptes presentats a totes les institucions pertinents, salten uns altres dient que això és una immoralitat perquè ells no accepten donacions anònimes. Ningú parlava de donacions anònimes sinó de convenis presentats fins i tot a la Sindicatura de Comptes. Aleshores, la Sindicatura intervé argumentant que ells mai han auditat la Fundació vinculada a CDC, quan ningú havia parlat d’auditories sinó del requisit formal de presentar-hi els comptes. I, naturalment, si els periodistes no han fet l’esforç professional d’assegurar-se de la veracitat de les seves informacions, molt menys ho faran els polítics que en tenen prou amb un titular de premsa per a basar les seves argumentacions.

Aquí hi ha hagut un delicte greu i cal investigar fins al final totes les implicacions que se’n derivin, sigui quin sigui el partit que hi hagi al darrere, si és que n'hi ha algun. De cap de les maneres no estic afirmant la innocència de ningú, sinó simplement que l’existència de donacions, convenis o contractes, per si mateixos, no demostren res. Investigar les complicitats delictives no vol dir esquitxar barroerament qualsevol adversari a qui pugui atribuir-se-li una foto o una signatura al costat de Fèlix Millet.

Millet i les mediocritats periodístiques

Els mitjans de comunicació, la majoria, es mouen per tongades o per modes, però sense un criteri propi. Tot d’una apareix un tema i tothom s’aboca a donar-hi voltes i més voltes fins a l’absurd, o fins que de cop el tema deixa d’interessar; i això al marge de la importància real de la qüestió o de si s’ha resolt definitivament. El tema de la prostitució al carrer, a la ciutat de Barcelona o a moltes carreteres del país és més antic que l’anar a peu; però, de sobte, va passar de l’oblit a les portades, i de les portades ha tornat a l’oblit. El mateix està passant ara amb el cas Millet; aquí amb l’agreujant que els presumptes periodistes a part de no fer ni l’esforç de contrastar la notícia, com ja sol ser habitual, es limiten a repetir frases, llistes i paràgrafs d’expedients sense informar el més mínim de la realitat de cada cosa.

El titular de “el partit tal o fulano de tal, esquitxat pel cas Millet”, es paga a bon preu. Sobretot, si amb aquest titular podem empastifar algun grup adversari. Sembla com si els mitjans de comunicació, cadascun des de la seva òptica partidista, busquessin qualsevol vincle o relació amb Fèlix Millet per poder-ho esbombar, sense donar la informació més bàsica, sense contrastar-ho, i per suposat sense entrar en matisos. O, a vegades, a grans titulars es fan afirmacions que després queden molt matisades o contradites en la lletra petita. Fèlix Millet va ser durant molts anys el màxim representant del Palau de la Música, i com a tal de ben segur que ha tingut col·laboracions amb moltes institucions, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona sobretot, però també amb molts grups polítics, associacions i persones de tots els àmbits. Quan algú està posant aquestes habituals i institucionals relacions al mateix nivell que els desviaments de fons de l’entitat que feia el Millet personalment està desinformant els lectors, oients o espectadors. A grans titulars hem llegit que Fèlix Millet va fer donacions a partits polítics, sense precisar si eren donacions personals, com les del PI d’Àngel Colom, o convenis formals perfectament legalitzats i comptabilitzats amb altres fundacions, sense aclarir per tant si es feien des de la legalitat, amb els rebuts i signatures corresponents o si eren en diner negre.

Però, per a la mediocritat periodística els detalls i els matisos no solament no importen, sinó que cal evitar-los perquè aleshores es quedarien sense titular. No diferenciar entre les accions delictives i les activitats i convenis habituals en aquesta mena d’institucions és d’una ignorància supina o d’una mala fe impressionant, que tant serveix per a empastifar innocents com per a relativitzar els veritables delictes.

I malgrat tot, la crisi persisteix

Els reis de la demagògia, quan hi ha un tema que no els interessa tocar, es treuen de la màniga la frase màgica: “allò que realment interessa als ciutadans”. I ara, el que realment interessa als ciutadans és una sortida de la crisi. L’argument no se sosté per cap banda, perquè és evident que totes les administracions, a part de donar prioritat al tema de la crisi, han continuar amb la seva tasca en tots els àmbits de la vida del país, els serveis socials i l’aplicació de la llei de la dependència, l’educació, la cultura, l’esport, la llengua, la projecció exterior,... i per suposat que la crisi no és cap motiu per a negligir un dret tan elemental i democràtic com el dret a decidir.

És el que feia el President de la Confederación Española de Organizaciones de Mayores (CEOMA), José Luis Méler, quan blasmava la Generalitat de Catalunya pels recursos que destina a la llengua catalana, com si fossin aquests el que impedeixen l’aplicació de la llei de dependència. Naturalment, no si li acudiria mai dir que cal suprimir, per no ser prioritari, l’Instituto Cervantes, ni abolir per inútil la Monarquia, ni reduir els Ministeris quan ja han transferit les competències a les Comunitats autònomes, ni tantes altres coses. És el mateix joc baix, i brut, que emprava el president de la Generalitat per dir que no hem de perdre el temps en aventures com les de permetre a la ciutadania expressar la seva voluntat sobre el futur del país, i que deu haver convençut Esquerra perquè no presentés, en el debat de política general celebrat aquests dies al Parlament, cap proposta sobre el dret a decidir i les consultes populars endegades arreu del país.

Però la demagògia esdevé molt més manifesta quan resulta que, al capdavall, la crisi segueix el seu curs exactament igual que si el Govern no existís. Probablement en sortirien molt més ben parats si fessin un reconeixement de la seva impotència: la crisi és d’abast internacional i no tenim els recursos ni el poder polític suficient per a fer-hi front. De la mateixa manera que ens hi hem vist involucrats per causes alienes, en sortirem també per inèrcies que no depenen de nosaltres. Altrament, aquesta tossuderia en voler erigir-se en protagonistes d’una lluita contra la crisi, a part de la demagògia que implica, ens porta al pitjor dels ridículs. Tot apunta que al món es comencen a notar els primers símptomes de recuperació, però l’Estat espanyol en serà una excepció i continuarà una temporada més patint-ne els efectes; i dins d’aquest Estat, Catalunya amb uns gestors polítics que es vanten de prioritzar-ho tot per la crisi, anem a la cua. Demagogs i ridículs.

ERC: Inici de canvi de rumb?

Des de fa un cert temps, no massa tampoc, es nota un canvi de discurs com a mínim de Joan Puigcercós. I ahir mateix la cara del vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, quan Puigcercós era a a la tribuna d’oradors en el Ple de política general del Parlament de Catalunya, era tot un poema. No ha estat per pròpia iniciativa, sinó forçat probablement per l’aparició de Reagrupament i per la consulta d’Arenys que, no ens enganyem, ha trencat totes les previsions i fulls de ruta imaginaris que tenia Esquerra. El cert és que, per més que vulguin desmentir-ho, el discurs actual del dirigent d’Esquerra no té res a veure amb el que feia un any enrere ni amb la política seguida fins ara des del Govern.

Les condicions que propugnava ara fa uns dies per a formalitzar un futur Govern de coalició, si són sinceres i es mantenen, descarten tota possibilitat d’un nou tripartit i fan molt difícil un Govern amb CiU. De la mateixa manera que les condicions que afirmaven haver posat damunt la taula per a donar suport els pressupostos generals de l’Estat, també n’exclouen qualsevol viabilitat. Des de Reagrupament i des d’altres sectors independentistes ja han sortit veus queixant-se de l’intent de monopolització de les consultes populars, i alguns han anat més enllà argumentant que el canvi de rumb és degut justament al fet que, a Esquerra, l’independentisme se li està escapant de les mans. Naturalment, hi pot haver l’opció dels qui prefereixin que Esquerra segueixi la seva deriva actual, que és la que possibilita el sorgiment d’un nou independentisme, com si calgués donar per perduda aquesta Esquerra per a la causa nacional i començar de bell nou amb Reagrupament; és el que sovint podem llegir en articles d’escriptors com Víctor Alexandre. Realment, seria un drama per al país haver de concloure que ara mateix no tenim referent independentista al Parlament de Catalunya, i que calgui esperar que en les properes eleccions hi pugui haver una sola força política independentista amb un suport molt inferior (això en la millor de les perspectives electorals possibles per a Reagrupament) que l’actual Esquerra.

Sincerament, prefereixo creure que l’aparició de Reagrupament, per a qui esperem que obtingui el millor dels resultats, així com l’eclosió sobiranista de la mà de les diferents plataformes i d’iniciatives com les d’Arenys, facin reaccionar ERC. L’únic perill seria que l’aparent gir iniciat per Joan Puigcercós fos només una maniobra de distracció per a no perdre el protagonisme i el lideratge del conjunt de l’independentisme, però per tornar a caure en els mateixos errors. Un risc que també podria córrer Reagrupament en cas d'esdevenir una opció de Govern. Algú dirà que la fam de poder i de reservar-se unes poltrones faran inviable el gir de 180º que hauria d’emprendre Esquerra. Voldria creure (digueu-me il·lús) que hi ha la possibilitat d’una reacció sincera, encara que ni ells mateixos no la vulguin admetre, i que la propera legislatura comptarem amb dues forces independentistes que estaran condemnades a entendre’s per a les grans qüestions de país.

Del sentit d’Estat al sentit del ridícul

Tenim la classe política que ens mereixem: uns polítics que tenen un país que no es mereixen. Després de molt de temps de demanar explicacions, el Govern ha hagut de mostrar un informe propi sobre els informes encarregats per la Generalitat, amb un resultat que confirma les sospites: molts informes inútils, mal justificats, i que amaguen intencions partidistes. Però ara resulta que l’informe sobre els informes també estava falsejat, i per tant esdevé inútil com els altres en la mesura que té una orientació clarament partidista. No s’ha fet una auditoria dels conjunt dels informes de l’Administració, sinó que se n’ha analitzat una mostra seleccionada prèviament, per a evitar per exemple que surtin a la llum els informes encarregats per Presidència.

Aquí hi ha llenya per a tothom. Els socialistes, com han fet sempre, s’han burlat dels seus socis de Govern intentant carregar-los el mort: Castells apareixia públicament vantant-se de ser tan honestos que ells mateixos havien elaborat l’informe on es recullen les irregularitats comeses pels seus socis. No deia, està clar, que n’havien exclòs expressament els informes encarregats per Presidència. Amb tot, la deslleialtat dels socialistes no treu les pròpies responsabilitats. I entre el munt d’informes inútils seleccionats per a exhibir públicament hi apareix el que analitza la imatge pública de Joan Puigcercós quan era Conseller de Governació. Ridícul i absurd que el dirigent d’Esquerra fes fer un informe per analitzar la seva imatge, i com era tractat des del programa televisiu Polònia. Ridícul i absurd no només perquè és una malversació de fons públics, com molts dels informes realitzats, sinó perquè la mala imatge d’Esquerra que es dóna al programa Polònia se l’ha guanyada ell a pols.

Però hi ha l’altra cara de la moneda. Estem parlant d’uns informes que, un cop qualificats com vulgueu, no deixen de ser la xocolata del lloro. Qualsevol administració mínimament seriosa encarrega molts informes per a conèixer tant la realitat del país o del seu àmbit de competència com la imatge i l’opinió dels seus ciutadans. I alguns d’aquests informes poden tenir més o menys utilitat i d’altres poden caure en el ridícul, com aquest de Joan Puigcercós. Però tot plegat no es posaria en discussió en cap país seriós, ni ningú en faria una qüestió d’Estat. Quan tenim unes amenaces certes sobre el nostre país, una incapacitat per a sortir de la crisi, i una corrupció escandalosa tant al Partit Popular com en tot el sistema judicial espanyol, fem força el ridícul perdent el temps en ximpleries. Nosaltres en fem qüestió d’Estat justament perquè ni tenim Estat ni tenim estadistes.

Avortament i pressupostos

El mateix dia en què el Govern presentava el seu projecte de Pressupostos per al 2010, donava a conèixer també el de modificació de l’actual Llei de l’avortament. No crec que fos casual. L’atenció mediàtica està centrada en la crisi econòmica i la pujada dels impostos, de manera que el tema de l’avortament podia passar desapercebut estalviant-se així una de les habituals polèmiques en un dels pocs temes que diferencia l’anomenada esquerra de la dreta més conservadora. El Partit Popular deu considerar que ara li surt més a compte electoralment incidir en el tema econòmic que en un tema com el de l’avortament que a ells els importa un rave, per més que l’utilitzin quan no tenen altra arma a la mà per tirar al PSOE.

D’aquesta manera els socialistes espanyols es podran dedicar de ple a cercar els suports necessaris per a aprovar els seus pressupostos, mentre tiren endavant una llei que malgrat les mancances sempre podran presentar com un aval de progressisme. Tot i que alguns mitjans de comunicació, i també molts observadors polítics, posen èmfasi en la soledat de Zapatero i en les dificultats que pot tenir per a trobar aliats després dels reiterats incompliments de totes les seves promeses, jo no tinc cap dubte que se’n sortirà ben airós, com ha fet sempre. D’entrada, tots els partits polítics que podrien donar-li suport han refermat el seu posicionament en contra del projecte de pressupostos, o bé per la pujada de la pressió fiscal, o bé perquè no es consideren satisfets amb el tracte que rep el respectiu territori, ja sigui Catalunya, el País Basc o Galícia. Però tot és un simulacre d’oposició. Hores d’ara, tothom, des de CiU o PNB a ERC, BNG, CC o IU-IV, ja està negociant per veure quin rendiment de partit podrà treure de la hipotètica feblesa de Zapatero. Si se’n surten, encara que sigui per un plat de llenties, presentaran l’acord amb els socialistes com un èxit de la força minoritària capaç de doblegar el partit del Govern, com alguns van fer amb l’acord de finançament o el de les prestacions per als aturats sense subsidi. I els qui no hagin aconseguit l’acord, tant si és per la intransigència de Zapatero com si és perquè aquest ha preferit sortir a la foto amb un altre aliat, com va passar amb l’Estatut, continuaran blasmant els pressupostos amb una oposició frontal. La diferència entre donar-hi suport o oposar-s’hi radicalment pot ser una mínima concessió, una promesa fàcilment oblidable, o el permís de sortir a la foto com el David capaç de doblegar Goliat.

El Partit Popular ja té el seu guió escrit i ha de fer el seu paperet, que dramatitzarà en excés. Alguns lamentaran perdre l’oportunitat de sortir al carrer pel tema de l’avortament, però ara no toca. I l’Església, sempre amatent als designis del senyor, en aquest cas de Don Mariano, també es reservarà les seves ires, no fos cas que volent ajudar encara obstaculitzés la campanya del Partit Popular per retornar al poder.

Preguntes retòriques d’ETA

En un nou comunicat, ETA afirma haver conclòs un període de reflexió que, de fet, deu haver servit de ben poca cosa, vistes les conclusions: S’aposta pel diàleg sense deixar les armes. Una conclusió que no és pas nova i que significa “res de res” o “més del mateix”. Al final, però, ETA deixa anar la pregunta del milió: ¿Sense activitat armada, l’Estat acceptaria que el poble basc pogués expressar-se democràticament, i decidir sobre el seu futur?. La pregunta és pura retòrica perquè ja en saben la resposta. És la mateixa retòrica que utilitza el Govern espanyol quan diu allò de “amb violència no hi ha diàleg possible”, perquè saben que el diàleg, la llibertat d’expressió i el respecte per la voluntat dels ciutadans no serà acceptat en cap cas, ni amb violència ni sense.

Quan aquests dies, arreu de Catalunya, molts ajuntaments estan aprovant o rebutjant mocions de suport a possibles consultes populars, en realitat no s’estan contraposant posicions independentistes amb posicions autonomistes, sinó posicions democràtiques amb posicions antidemocràtiques. Es tracta només de decidir si es recolza la idea que el poble pugui ser consultat sobre el futur del país. I, com deia la Montserrat Nebreda, aquesta mena de consultes no es poden formular perquè “qui no estaria a favor de la llibertat?”. Aleshores, si no hi ha voluntat de respectar la voluntat de la ciutadania, consideren més assenyat prohibir o impedir que aquesta pugui expressar-se. O, com han dit alguns altres dirigents polítics, aquestes consultes creen falses expectatives perquè al capdavall els mateixos polítics no estan disposats a respectar-ne el resultat.

I, sense dubte, el comunicat d’ETA ha recollit, encara que no ho citi explícitament, l’experiència d’Arenys de Munt. Ells han optat per una via, l’armada, i topen amb el rebuig frontal de l’Estat que argumenta que “amb violència, res de res”; però és que sense violència l’Estat reacciona de la mateixa manera. La pregunta d’ETA, doncs, és pura retòrica perquè no espera resposta. Tothom sap que l’Estat i els polítics que el representen menteixen grollerament quan afirmen que democràticament i per via pacífica tot és defensable. La pregunta d’ETA més aviat és una justificació a la seva decisió de continuar per la via de les armes: si per la via democràtica, si pacíficament els ciutadans no poden decidir el seu futur, quina opció els queda? Realment, és la negativa a acceptar que els ciutadans puguin expressar-se i decidir el seu futur democràticament, el que dóna arguments a ETA. Particularment, i per sort, a Catalunya preferim un argument més simple i més radicalment democràtic: la voluntat del poble és l’element fonamental dels principis democràtics, i cal respectar-la fins i tot encara que sigui en contra de la legalitat vigent.

Del ridícul a la nul•la professionalitat

Les alarmes van saltar al País Basc i a l’Espanya més tronada: A través de cartells es convocava al poble d’Arralde un acte d’homenatge a presos d’ETA, i la Justícia no feia res per a impedir-ho. A través de la xarxa, es va muntar un sideral per a impedir un desafiament d’aquesta naturalesa, i no eren pocs els qui ja clamaven contra el Govern i contra el jutge Garzón per no tallar de soca-rel la convocatòria. L’associació ultradretana Dignidad y Justícia va denunciar ràpidament els fets, i el jutge Garzon es va limitar a posar en alerta les forces policials, per si de cas. Va ser el diari ABC el qui va saltar amb més virulència contra la temptativa criminal dels abertazales, contra la passivitat de la Justícia i contra la tolerància del Govern socialista.

Un petit detall se’ls havia escapat: el poble d’Arralde no existeix, sinó que és el poble de ficció de la sèrie “Goenkale” de la televisió pública basca. Com el nostre “Ventdelplà”. Però és que al cartell en qüestió, en euskera naturalment, en lloc deia que es tractés de presos d’ETA, sinó simplement de presos bascos, ni de fer cap homenatge. Es limitava a dir “Ens veiem a Arralde” amb un programa d’actes que anava des d’una matinal de pelotaris, un dinar lleugeret, manifestació i un concert cap al tard. La qualitat professional dels periodistes de l’ABC no dóna per tant com per a intentar contrastar la notícia, ni tan sols per a mirar sobre el mapa on cau el poble d’Arralde; com a mínim haurien trobat que sí que existeix una muntanya amb aquest nom. Potser van fer servir un traductor automàtic, que deuria traduir la conjunció copulativa “eta”, és a dir la “i”, per una reforçada ETA. I malgrat tot, el "periodista" d'ABC informava que l'acte s'havia fet.

Una anècdota, un detall, una broma, o el que vulgueu, però que posa en evidència el nivell absolutament menyspreable d’uns professionals de l’ABC que tenen ben poc de periodistes i molt més de servils agitadors al servei d’una ideologia política. Entenc que algun blocaire despistat caigués en el parany, però no un professional que tingui un mínim de dignitat. Em recorda l’anècdota que explicaven d’un bromista que va enviar a una trobada blavera al País Valencià un comunicat d’adhesió d’un professor alemany inventat. Faltats com van d’acadèmics que recolzin les tesis blaveres, els va faltar temps per a publicitar el nom fictici del lingüista alemany que exhibien amb orgull com a prova irrefutable de la serietat de les seves propostes.

L’obstinació malaltissa, però eficaç, del PP

Quan algú pateix una obstinació malaltissa, de ben poc serveixen els arguments, les evidències i les opinions contrastades. El Partit Popular continua encegat en la seva croada contra la llengua catalana, potser precisament perquè és conscient que la nostra llengua té dificultats serioses per a sobreviure en les circumstàncies actuals i, per tant, veu la possibilitat d’anorrear-la, com ho ha aconseguit al País Valencià on la reculada és dramàtica i ells confien que sigui irreversible. Adonant-se de la feblesa de la nostra llengua introdueixen elements de discòrdia i de conflicte, no pas perquè creguin mínimament en el que diuen sinó perquè així eviten que s’afronti realment la normalització de la llengua catalana.

Els és ben igual el que diguin les sentències de la Justícia espanyola que han estat faorables a la llengua catalana, com les del TSJ de Vaència, el Tribunal Suprem o el mateix Tribunal Constitucional. Ells les incompleixen i les ignoren impunement. Els és ben igual el que digui la legislació vigent, o els compromisos de l’Estat espanyol que va ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, ells menyspreen aquest marc jurídic amb la seguretat que cap jutge els demanarà comptes de l’incompliment de la Llei si és per a afavorir la imposició del castellà. Els importa ben poc que el Consell d’Europa hagi elogiat i avalat el model lingüístic català, alhora que hagi censurat el seguit per la Generalitat valenciana, com els importa ben poc que el Comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, hagi alertat de la necessitat que els immigrants aprenguin la llengua pròpia del país d’acollida com a mesura imprescindible per a una adequada integració, i que hagi elogiat també el model català. Ells, encegats per l’odi contra la diversitat de llengües de l’Estat i per tant contra les llengües altres que el castellà, treballen per destruir qualsevol intent de normalització i de consolidació d’aquestes llengües. És el primer que ha fet el govern gallec i és la condició bàsica que han imposat per donar suport al govern basc. A ells, de cap de les maneres els interessa el que diu la Comissió europea sobre la integració dels immigrants, primera perquè els immigrants només els interessen com a mà d’obra barata, i segona perquè ja els va bé que no hi hagi integració, sinó guetos, marginació i conflicte.

Les paraules del Comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, són d’una evidència tal que semblarien innecessàries. Però l’estratègia dels populars els funciona: amb la seva irracional croada ja saben que no aconseguiran directament el que persegueixen, però saben que aixó impideix que el debat se centri en les mesures a prendre per tal de redreçar la situació. Perquè ells són més conscients que ningú, o almenys més que el propi Govern, que amb la legislació actual i amb la política que se segueix des de posicions teòricament nacionalistes, la davallada del català és lenta però constant. Ells només voldrien accelerar-la.

On és el límit del fracàs?

Ho ha dit Joan Carretero: Si la candidatura intependentista que impulsa Reagrupament a les properes eleccions treu menys de deu diputats, ho consideraran un fracàs. Una xifra realment agosarada, perquè inicialment no semblava que ningú especulés amb la possibilitat de treure’n més de tres. Hores d’ara és difícil preveure l’abast i la capacitat d’engrescament que pot tenir la nova candidatura de Joan Carretero. Amb tot, em sembla positiu que marquin un llistó fins on creuen que poden o que han d’assolir. No es tracta de veure si encerten la travessa, sinó de posar una fita per tal d’avaluar si valia la pena haver emprès l’aventura.

Entenc que és el que haurien de fer tots els partits polítics. Per exemple, se suposa que ERC ha escollit una estratègia en funció del que s’acordà en el darrer Congrés, segons la qual aquestes eleccions havien de ser les que cataputaven ERC a la centralitat política del país per tal d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra (ho diuen els documents aprovats) que permetrien arribar al 2014 amb garanties per a fer el salt cap a l’exercici del dret a decidir. I se suposa que l’estratègia de CiU deu estar orientada a guanyar les eleccions amb suficient marge com per a poder formar Govern. No s’hi val, a posteriori, sortir amb excuses dient que “si ho comparem amb no sé què, encara podem estar contents”, “hem resistit prou bé” o “mantenim la nostra influència en la política catalana”... perquè les estratègies seguides no anaven orientades a aquest conformisme d’“anar tirant”. Se suposa que els plantejaments de Carretero, com els de Puigcercós i els de Mas, s’han fet en base a uns pressupòsits, a unes anàlisis i a unes estratègies. Si no s’assoleixen els objectius previstos voldrà dir que s’havia fet una anàlisi errònia de la realitat del país i que, conseqüentment, s’ha seguit una estratègia equivocada.

Per tant, em sembla bé que els partits es marquin una fita del que es proposen aconseguir, a partir de la seva anàlisi i l’aplicació de l’estratègia corresponent. Ara bé, caldria que concretessin, a més, què faran si resulta que la seva anàlisi i la seva estratègia era errònia i, per tant, no ha donat els resultats que s’esperaven. El mínim que es pot demanar és un canvi de rumb, i de direcció. Per contra, si s’assoleixen els objectius, els crítics a aquesta direcció hauríem d’admetre que anàvem errats i tancar files amb els nostres dirigents.

Ser honest per pura deshonestedat

Alguns mitjans de comunicació han remarcat el fet que Fèlix Millet s’hagi autoinculpat dels delictes de desviament de fons. Tothom sap que ho ha fet senzillament perquè, un cop destapat el cas, li hauria estat impossible evitar que es demostrés la seva culpabilitat, i per tant li sortia més a compte declarar-se culpable d’entrada. D’aquesta manera, segons la legislació vigent, es pot veure beneficiat amb una reducció de pena perquè en teoria el Tribunal pot considerar que hi ha hagut una confessió prèvia. En definitiva, Millet es confessa culpable no pas com a reconeixement de la seva responsabilitat en el cas i, per tant, com a predisposició a acceptar la condemna que correspongui, sinó com a argúcia per eludir, en la mesura que sigui possible, les conseqüències de la seva acció delictiva.

És una mica el mateix que feia Antoni Castells en presentar l’auditoria sobre els informes encarregats per la Generalitat. Es vantava del fet que hagi estat la mateixa Generalitat la que hagi fet aquesta auditoria on, tal com es preveia, apareixen nombroses irregularitats. Feia temps que l’oposició reclamava una cosa tan senzilla com tenir accés als informes elaborats amb diner públic, i a hores d’ara encara n’hi ha que no s’han lliurat ni s’ha permès de consultar. Era evident, com en el cas de Fèlix Millet, que un cop oberta la caixa dels trons es descobririen moltes anomalies, i per això s’ha optat per fer aquesta mena de confessió pública que a més els permet simular una actitud de transparència.

Ho deia abans d’ahir, precisament parlant de la facilitat que dóna o propicia l’Administració per donar cobertura legal a les irregularitats. No costa gaire, res, elaborar una factura que justifiqui un pagament. El fet que formalment tots els papers estiguin en regla, i per tant que no hi hagi il·legalitats com s’afanyaven a remarcar des del tripartit, només demostra que no són estúpids. L’auditoria de la Generalitat està feta no sobre la totalitat dels informes elaborats sinó sobre una mostra. Tot i així, les irregularitats no són anècdòtiques. Perquè quan es parla d’informes inútils, que no tenen cap interès, elaborats per gent sense cap capacitació per a fer-los o d’un contingut senzillament deplorable, però d’un cost més que considerable, en realitat s’està amagant que la finalitat de l’informe no era altra que el transvassament de diner públic. Que des del Govern es digui que no es prendran mesures ni s’exigiran responsabilitats em sembla una greu irresponsabilitat.

No s’hi val a dir que el Govern ja ha fet l’exercici d’honestedat i de transparència presentant ell mateix les irregularitats. Es pot ser honest per pura deshonestedat.

Jutges disfressats d’enginyers

Avui hi ha prevista la visita de cinc magistrats de l’Audiència Nacional a les obres del túnel del TGV a tocar de la Sagrada Família. El Patronat del Temple de Gaudí va sol·licitar la suspensió de les obres per considerar que podien perjudicar l’estabilitat de la magna obra gaudiniana, i ara l’Audiència ha de determinar si denega aquesta sol·licitud o si realment paralitza les obres. El mateix arquitecte del Temple, Jordi Bonet, ha qualificat la visita d’”extraordinària”. Sincerament, no sé què té d’extraordinari, com tampoc sé si té massa interès la visita d’aquests jutges a no ser que vulguin afegir-se a la filera de jubilats que des de la barrera comenten qualsevol obra pública.

De fet, acostuma a passar amb una certa assiduïtat que hom atribueix a la Justícia i als jutges un paper que va molt més enllà de dilucidar sobre la legalitat d’una acció. Ho hem vist en el cas de l’esport a Itàlia, per exemple, on, davant d’un pressumpte delicte de frau, hi va haver jutges que van gosat dictaminar la pèrdua de punts de la competició futbolística en funció de la gravetat dels fets que se’ls imputava. No sé quins barems jurídics podien haver trobat per a quantificar els punts amb què sancionaven els equips de futbol, inclosa la pèrdua de categoria. I el mateix passa amb moltes altres situacions en què la Justícia entra en el terreny professional i tècnic, com en aquest cas de la Sagrada Família. Se suposa que la formació dels magistrats no inclou també enginyeria, com no inclou medicina ni altres disciplines. I se suposa que el jutge ha de basar les seves decisions en informes tècnics contrastats, en el camp que sigui; i molt més quan resulta que hi ha divisió d’opinions entre els especialistes. La seva visita física a les obres de la Sagrada Família pot tenir altres motivacions, que poden anar des d’acontentar una de les parts a donar la imatge d’interessar-se pel tema, però difícilment pot tenir res a veure amb la decisió que han de prendre sobre el risc de les obres del TGV al seu pas per la Sagrada Família.

Hem atribuït a l’estament Judicial un poder excessiu, des del moment que no solament diluciden sobre l’aplicació o la vulneració de la legalitat, sinó que intervenen en afers estrictament professionals o prenen decisions amb efectes que ben poc tenen a veure amb aquesta legalitat. D’aquí a l’arbitrarietat només hi ha un pas.

Burocràcia en blanc i negre

El cas Millet porta cua i, com era de preveure, ja hi ha carronyers que intenten treure’n benefici. És evident que hi ha hagut un delicte injustificable, i que aquest delicte ha hagut de comptar com a mínim amb complicitats per activa o per passiva de l’Administració. La data del 2002 que ha aparegut com a data d’un informe de la Sindicatura de Comptes en què alertava de pressumptes irregularitats, a més d’un li ha fet veure la possibilitat de carregar el mort a CiU. Certament hi ha hagut irresponsabilitats i negligències de l’Administració; però de totes. Des del 2002, CiU va tenir un any per a estudiar l’informe de la Sindicatura i prendre les decisions oportunes; d’aleshores ençà, el Tripartit ha tingut sis anys per a fer-ho.

Més enllà de la investigació que hauria d’escatir si hi ha més responsabilitats directes, el que caldria revisar és tot el sistema burocràtic de concessió i justificació de subvencions. Algunes entitats de caràcter públic han posat el crit al cel perquè Millet assegura que determinades pràctiques irregulars són habituals en segons quina mena d’entitats. A moltes entitats i associacions petites els deu semblar increïble que algú pugui sostreure tres milions d’euros i trobar la manera de justificar-ho perquè no sigui detectat per la burocràcia oficial. Per no tant pel fet d’haver de recórrer a certs mètodes de treball clarament irregulars potenciats des de la mateixa Administració. Perquè és ben cert que des de l’Administració sovint s’ha incentivat o forçat pràctiques irregulars, encara que no forçosament han de ser fraudulentes.

Podria parlar de diverses experiències personals, i no diferirien gaire entre uns governs i altres. Per exemple, quan l’Administració resol les demandes de subvencions a l’estiu o fins i tot a la tardor, com ha passat alguns anys, i es reclama a les entitats que justifiquin la despesa feta amb aquests diners al mes de novembre, és evident que no hi ha temps material per a fer-ho. I una de dues, o les entitats s’han arriscat a fer la despesa pel seu compte sense saber si tindran els diners per a pagar-la, o a darrera hora han hagut de fer factures sobre obres o activitats encara no realitzades. Recordo, a tall d’anècdota, una subvenció concedida el mes d’octubre per a la construcció d’una sala d’actes, però amb la condició indispensable que a principis de desembre s’havia de justificar un 30% de l’obra feta. Evidentment, amb dos mesos no hi ha temps ni per a demanar el permís d’obres. I l'Administració n'era ben conscient. O un altre cas en què al mes de setembre se’ns proposava, en aquest cas el suggeriment venia de l’administració, elaborar un llibre d’història com a manual didàctic amb el condicionant que a mitjans de novembre s’havia de presentar tot justificat, despeses de l’autor i de l’edició de l’obra. Quan es va dir a l’administració que això era impossible, ells mateixos van suggerir que era igual, sempre que hi haguéssin les factures corresponents.

L’important, per a la burocràcia oficial, és que hi hagi papers que ho justifiquin, prescindint de si l’obra s’ha realitzat realment o si les factures corresponen a accions reals de l’entitat; i per aquí és molt fàcil, perquè l’Administració ho permet, colar-hi de tot. És possible, perquè jo m’hi he trobat, que el funcionari rebutgi com a justificant un tiquet de benzinera per un viatge plenament justificat fet amb cotxe propi, però en canvi no repari en si la factura d’una agència de viatges correspon realment a un viatge motivat per l’activitat que es va subvencionar. D’aquí ve que sovint l’administració es negui a mostrar determinats informes elaborats amb diners públics, perquè probablement hi ha la factura amb el NIF i tots els segells i comprovants exigibles, però això no demostra que realment l’informe s’hagi fet.

El PP menysprea i desacata la Justícia espanyola.

Aquests dies, el Partit Popular, tant per boca de Mariano Rajoy com de la delegada del partit a Catalunya Alicia Sánchez Camacho, ha reiterat que ells acataran i respectaran la sentència del Tribunal Constitucional. I fins i tot han aclarit que ho faran encara que la sentència no els doni la raó. Unes afirmacions que poden venir motivades perquè ja deuen conèixer la sentència que els seus companys del Tribunal tenen preparada, però que es contradiuen obertament amb la pràctica seguida fins ara. El Partit Popular, quan li ha interessat, ha menystingut i desobeït les sentències que li han estat adeverses, tant del TSJ de València, com del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional.

Des d’una perspectiva nacional catalana, no cal esperar el resultat de la sentència del Constitucional. Cap Tribunal forà no té cap dret a immiscuir-se en els afers de Catalunya, i molt menys pretendre limitar o invalidar la voluntat majoritàriament expressada per la ciutadania, tant si és la de donar suport a un determinat Estatut com si és la d’optar per la via rupturista. D’aquí que no té cap sentit, com fan alguns, dir que hem d’esperar a conèixer la sentència, perquè això és tant com reconèixer que aquest Tribunal Constitucional està per damunt de la voluntat del poble de Catalunya. Però, està clar, per als espanyols l’acatament de les sentències judicials té tota una altra lògica perquè es tracta de la seva Justícia. I el que resulta més pervers és l’acceptació i la defensa de les sentències que els són favorables mentre s’està desobeint i desacatant impunement les que els són contràries.

I això és el que ha fet el Partit Popular fins ara. Per exemple, només cal recordar la sentència del Tribunal Constitucional 337/1994 en la qual declarava plenament constitucional el model d’immersió lingüística de l’ensenyament a Catalunya, derivat de la Llei de Normalització Lingüística. El Partit Popular, malgrat la sentència, continua amb la seva croada en contra d’aquest model. Al País Valencià, la Generalitat deu tenir el rècord d’incompliments reiterats d’un mateix principi que ha estat sancionat setze vegades pel Tribunal Superior de Justícia de València i també pel Tribunal Suprem el 2006, sobre la unitat de la llengua. Fins i tot el TSJ de València, presidit per l’amic de Francisco Camps, en una de les darreres sentències en contra del posicionament de la Generalitat, li recrimina la seva insistència en el tema que ja ha estat fallat en diverses ocasions. Quan Alícia Sánchez Camacho i Mariano Rajoy afirmen que acataran i respectaran la sentència del Tribunal Constitucional menteixen descaradament, i demostren el seu nivell d’indignitat i de falta d’honestedat, perquè no ho han fet fins ara i tampoc ho faran si el Constitucional no es desdiu de l’anterior sentència en què avalava la constitucionalitat del model d’ensenyament català.

Fèlix Millet, l’aigua potable, i altres irresponsabilitats

La notícia del frau o apropiació indeguda de fons del Palau de la Música Catalana per part del seu President Fèlix Millet, va sobtar a molta gent. Hom sabia del caràcter conservador de la institució i de la figura del seu President, gaire bé vitalici, però no de la baixesa d’aprofitar-se dels recursos provinents d’administracions públiques per a enriquiment personal; i més tenint en compte que Fèlix Millet és un personatge representatiu de la burgesia catalana més nostrada. Tres milions d’euros, que podrien ser uns quants més, és una quantitat prou considerable que ha provocat la indignació de la mateixa gent del Palau de la Música, de les administracions, i dels ciutadans en general.

Una primera conclusió, d’una obvietat que sembla que només es neguen a veure els investigadors del cas, és que és impossible sostreure o desviar tres milions d’euros sense més complicitats. Complicitats de l’entorn immediat i, com a mínim, irresponsabilitat i negligència de les administracions que cedien les subvencions sense massa rigor; quan tothom sap de les exigències i de l’escrupolositat a l’hora de justificar la més mínima subvenció. S’ha d’estirar el fil de la investigació i anar més enllà de les responsabilitats personals dels senyor Fèlix Millet, perquè no es tracta només d’una estafa feta a una entitat emblemàtica del país sinó d’una malversació de fons públics que hem pagat entre tots. I aquest és, només. el punt de connexió amb el tema de l’aigua potable, com encapçala l’article.

Des de les administracions, massa sovint, es disposa dels diners públics amb una alegria excessiva. Alegria que no mereix altra qualificatiu que irresponsabilitat. Tots hem vist obres públiques que es fan i es refan, o es desfan, amb una rapidesa sorprenent; s’enderroquen o s’han de modificar obres acabades d’estrenar com aquell qui diu, potser perquè hi havia més pressa per estrenar-les que interès per assegurar que es planificaven correctament. Vegem el cas de la dessalinitzadora del Prat, una obra que ha costat 230 milions d’euros, que surten de la mateixa butxaca dels contribuents d’on van sortir el tres milions robats per Fèlix Millet. S’havia de corregir la mala imatge del Govern pel que fa a la gestió de la sequera de l’any passat, i es va inaugurar a bombos i platerets. L’objectiu era evitar un nou ensurt si les condicions climàtiques tornaven a ser adverses, però sobretot, tal com reiterava el Conseller Francesc Baltasar per no donar la sensació que estava improvisant, es tractava d’evitar la sobreexplotació que pateix la conca del Ter. I bé, la planta és allà, inaugurada de bell nou, flamant, però parada. Perquè? Molt senzill, a Agbar li surt més a compte continuar traient aigua del Ter que servir-se de la dessalinitzadora. No n’havien calculat el cost? Una administració d’esquerres i un Conseller ecologista no pot permetre que el cost de la dessalinitzadora es calculi només en funció del que li costa obtenir-la a Agbar, una empresa amb beneficis de prop de 80 milions el primer semestre del 2009. ¿O és que no es comptabilitza el cost ecològic que representa per a la conca del Ter, o els perjudicis que representa la falta de cabal del riu per als municipis i per als pagesos que podrien beneficiar-se de l’aigua per al reg de les seves terres?

De moment, la gran dessalinitzadora del Prat, on hi ha invertits molts diners dels ciutadans, està morta de riure. Està clar que aquí no hi ha delicte com en el cas del Palau de la Música, però sí la mateixa irresponsabilitat de disposar dels diners públics sense el rigor que caldria.

Corrupció judicial sense límits

La corrupció política i Judicial a l’Estat espanyol està arribant a uns nivells absolutament escandalosos. Escandalosos per la gravetat dels fets sí, però també per la forma com mitjans de comunicació i forces polítiques estan deixant passar per alt. El cas Gurtel, amb les seves trames valencianes, en qualsevol país normal on funcionés mínimament la Justícia hauria esclatat amb tota la seva virulència i avui hi hauria molts més imputats no només de l’àmbit polític sinó també de l’administració de Justícia.

Obert el procés d’investigació pels pressumptes delictes inclosos en el cas Gurtel, i que afecten a empresaris propers al Partit Popular, però també al seu tresorer, un senador i altres càrrecs del partit, es va descobrir que hi havia implicacions de la trama que afectaven a dirigents populars del País Valencià, i entre ells el President de la Generalitat, Francisco Camps. El 28 de juliol, el jutge instructor del cas Gürtel al TSJ de Madrid, Antonio Pedreira, va remetre al TSJ de València un auto pel qual s’inhibia a favor del TSJ de Valencia, quan es va veure que hi havia implicades persones aforades d’aquesta Comunitat, encara que no s’havia ni desprecintat tot la documentació recollida sobre el cas. I del TSJ de Madrid van sortir unes caixes precintades amb aquesta documentació que al TSJ de València neguen haver rebut. Ës evident que les caixes no s’han perdut, sinó que hi ha hagut una acció delictiva per a fer-les desaparèixer.

El TSJ de Madrid imputava, entre altres delictes, als empresaris Francisco Correa, Pablo Crespo, i al gerent d’Orange Market, Álvaro Pérez, el dels regals com a pagament de suborns al President de la Generalitat Valenciana i a altres dirigents del partit, sense necessitat d’acabar de veure totes les proves documentals que hi havia a les caixes que algú ha fet desparèixer. I el TSJ de València, el President dels quals és molt amic del President Camps i que per tant legalment s’havia d’haver inhibit, a part de negar la recepció de les caixes es va afanyar a arxivar el cas, amb arguments que farien riure a qualsevol jurista seriós però que indignarien a qualsevol jurista honest, amb l’agreujant de prendre la decisió sabent que hi havia per revisar una documentació tramesa pel TSJ de Madrid que podia donar més dades sobre el cas.

Indignant el nivell de corrupció als estaments judicials que permet que documentació d’un cas que s’està instuint, teòricament custodiada per la policia judicial, desaparegui sense més ni més; que el TSJ de València, sabent de l’existència d’aquesta documentació i que segons ells encara no havia arribat a les seves mans, resolgui el cas sense ni esperar a saber-ne el contingut; que no s’obri amb urgència la investigació pertinent per a descobrir els autors del delicte d’encobriment i robatori de proves documentals; que els òrgans judicials no intervinguin davant l’actuació del TSJ de València, tant per la participació del seu President, amic d’uns dels imputats, com per prendre decisions sabent que no tenien tota la documentació per a fer-ho; i que la fiscalia es miri l’espectacle denigrant i vergonyós que ens estan oferint, sense intervenir-hi.

L’única diferència entre aquesta Espanya i una corrupta República bananera, és que Espanya és una Monarquia.

Mallorca: Judici amb doble fons

Ha començat a Mallorca el judici contra el Coordinador de l’Obra Cultural Balear, Tomeu Martí, en relació als incidents de la darrera edició de l’Acampallengua. Aparentment, és un judici per esclarir les presumptes imputacions que fa la Guàrdia Civil a Tomeu Martí, a qui acusa de resistència a l’autoritat. En realitat, però, és un cas clar de prevaricació perquè s’estan emprenent unes accions que tothom sap que són absolutament infundades, i que en realitat no tenen l’objectiu de jutjar Tomeu Martí, sinó justament el contrari: evitar que aquest denunciï els veritables provocadors dels incidents.

La situació no és nova ni aïllada. Es tracta d’una estratègia seguida amb certa freqüència per determinats grups uniformats que, lluny de portar una tasca de garantir l’ordre públic, exerceixen de força de xoc contra els qui defensen legal i legítimament la llengua i la cultura del país. I l’estratègia els funciona a València i a les Illes Balears, comptant sempre amb la complicitat d’un aparell judicial que jutja en funció de la ideologia i que, per tant, exculpa tots els excessos de l’extrema dreta espanyola mentre busca qualsevol excusa per a fustigar els adversaris encara que tinguin teòricament la llei al seu favor. No fa pas gaire que un jove de les Illes va ser apallisat per la Guàrdia Civil per haver tingut la gosadia d’adreçar-se’ls en la seva llengua, teòricament reconeguda com a cooficial. Per a jutges i cossos policials espanyols no hi ha lleis ni estatuts que valguin, quan es tracta de continuar la repressió contra la llengua i la cultura catalanes, i contra els drets i les llibertats dels ciutadans.

Des dels policies provocadors dels incidents a l’aparell judicial que ha admès a tràmit la querella i que ara ha tirat endavant el judici contra Tomeu Martí, tothom sap que no hi ha res per a acusar-lo. I el resultat és més que previsible: o l’absoldran o li imposaran una condemna absolutament ridícula, que no gosarien posar a ningú que realment hagués comès el delicte que li imputen. Però ells saben que la intenció no és jutjar Tomeu Martí, sinó evitar que aquest o els organitzadors de l’Acampallengua puguin denunciar els veritables provocadors i pertorbadors de l’ordre. Així, simularan donar la raó a Tomeu Martí, en una farsa de judici que amb una Justícia mínimament decent no hauria ni començat. Però, en realitat, ells hauran estat els triomfadors perquè haurà quedat impune la seva actitud agressiva en contra de la llengua, la cultura i en definitiva contra la legalitat vigent a les Illes. No es jutja Tomeu Martí, sinó que s’avala la impunitat de la Guàrdia Civil.

Ausàs, l’amenaça contra les consultes populars

La consulta d’Arenys de Munt va ser possible perquè no hi ha cap llei que prohibeixi a una entitat privada fer-la, tant si és demanant a la gent que vagi a a donar-los la seva opinió com si és a través d’una enquesta personal o telefònica. Malauradament, molts polítics catalans, inclosos alguns independentistes, han esgrimit aquesta manca de legislació sobre el tema per a defensar la legalitat de la consulta d’Arenys, basant la legitimitat per a fer-la en aquest buit legal, en lloc de basar-ho en un dret irrenunciable, digui el que digui la legislació vigent. Quan l’alcalde d’Arenys afirmava que ell acatava la sentència judicial que els prohibia donar-hi suport “perquè era més demòcrata que ningú” estava afirmant que mai farà cap pas seriós i definitiu cap a la independencia.

No sé si és per això, per voler tenir algun protagonisme o per absoluta inconsciència, que el Conseller Ausàs ha sortit amb l’amenaça que la Llei de Consultes populars que està tramitant el Parlament regularà també les consultes no institucionals. És absurd que digui que amb la nova Llei catalana es podrà convocar un referèndum sobre el dret a decidir, ni que sigui sota la fórmula que suggereix el jurista López Tena de no demanar directament la independència sinó demanar que les institucions del país facin els canvis legislatius necessaris per a assolir-la. És un error gravíssim que, per llei catalana, limitem el nostre dret a decidir a la imprescindible autorització del Govern espanyol. Com ja he dit en altres ocasions, determinades consultes seran impossibles perquè no reuniran els requisits que ens hem imposat nosaltres mateixos; i per tant no tindrem ni la legalitat a favor nostra ni la legitimitat per a saltar-nos aquesta legalitat.

Si l’amenaça del Conseller Ausàs es compleix, s’haurà acabat la possibilitat de fer consultes populars com les d’Arenys. Quan una entitat ho vulgui fer, no solament no podrà tenir el suport institucional tal com ens impideix la legislació espanyola, sinó que precisarà l’autorització de l’Estat per simple autoimposició catalana. A no ser que la llei catalana especifiqui que les consultes no institucionals no precisen d’autorització governamental; però, aleshores, no sé si val la pena pretendre regular-les amb aquesta llei.

A l’Estat se li ha obert una via d'aigua, una escletxa que no havia previst. Entenc les presses de la Falange, del PP i del PSOE per a tapar-la, però que sigui un Conseller republicà el qui els faci la feina em sembla inconcebible.

La lògica d’un procés independentista

Qualsevol que repassi els processos d’emancipació nacional d’arreu del món, o com a mínim del món occidental, veurà que s’hi donen unes circumstàncies semblants. És molt difícil, si no hi ha un conflicte bèl·lic pel mig, que un poble en massa surti en defensa del seu dret a decidir per generació espontània. En països on el nivell de vida dels ciutadans és raonablement bo, la incertesa d’encetar un procés que mai es pot desenvolupar amb normalitat perquè sempre compta amb les amenaces i l’agressivitat de l’Estat dominant frena una majoria de la població. Aquesta s’hi suma a posteriori, quan s’adona que el procés és irreversible i sobretot que les pors eren injustificades i els beneficis, considerables. La prova és que cap país que ha tastat l’alliberament nacional, vol desdir-se del camí emprès.

Així, sempre hi ha d’haver un partit o un moviment nacional que exerceixi el paper de punta de llanca, d’impulsor i ànima de la proposta independentista. No cal que sigui un partit majoritari, però sí que respongui al desig més o menys manifest de la ciutadania. Si la proposta mereix prou credibilitat, apareixen moviments transversals que defugen el debat ideològic estricte i que creen el caldo de cultiu imprescindible. Una espurna pot desencadenar els fets que s’emporten per davant els polítics o els partits que no tenen l’habilitat de reaccionar a temps. Al primer esclat s’hi sumen grups i partits que fins aleshores havien estat flirtejant amb la legalitat, amb posicions ambigües i poc definides; i un altre sector, que fins aleshores s’havia mostrat reticent o poc partidari de la independència, accepta si més no el repte democràtic de deixar que sigui la població la que digui la darrera paraula, a voltes confiant amb el recolzament que havia tingut fins aleshores la seva opció contrària a la independència, i a voltes per un veritable sentit democràtic. I inesperadament, l’opció independentista que electoralment semblava representar una minoria esdevé majoritària. Resta naturalment, un sector que manté la seva posició hostil no només a la possibilitat de la independència sinó a permetre que la ciutadania pugui expressar-se lliurement sobre el seu futur.

És l’hipotètic panorama que podríem tenir a Catalunya, en un assaig de política ficció. Posar-hi les sigles és relativament fàcil. Hi ha un moviment independentista que electoralment, i segons moltes enquestes, es mou entre el 15 i el 25% de la població; unes opcions polítiques amb molt de pes que per pròpia iniciativa no s’arriscarien a posar en marxa el procés, però que donat el cas tampoc en voldrien restar al marge; un altre grup majoritari que inicialment hi estaria en contra, però que tampoc gosaria contradir el seu esperit democràtic, amb les seves excepcions naturalment; i finalment els sectors més radicals que no tenen cap escrúpol a l’hora de posicionar-se en contra de la possibilitat de deixar que els ciutadans puguin exercir els drets democràtics més elementals.

L’escenari seria possible. Caldrà veure quina de les peces del trencaclosques no encaixa en aquest esquema, i, per tant, si l’espurna encesa es perd per falta de combustible per a provocar la reacció en cadena. Ja han aparegut els primers senyals que indicarien que aquest tampoc és el nostre escenari cap a la independència.