Enemics, adversaris i contrincants

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En política és molt important, o ho hauria de ser, saber distingir entre un enemic, un adversari o un contrincant; en el benentès que la precisió d’aquestes termes tampoc es pot prendre al peu de la lletra. Massa sovint, dóna la impressió que cada partit està lluitant en solitari contra la resta; o com si aquesta resta fos una amenaça homogènia de la qual hom vol deslliurar-se.

Tenen raó els socialistes quan afirmen que, per a Catalunya, no és igual el PP que el PSOE. Tan cert com que no és igual, com pretenen els socialistes, la dreta representada pels populars o la representada per CiU. En el panorama global de les forces polítiques trobaríem una gradació constant amb fronteres difícils de definir, però amb singularitats indiscutibles per a cada nucli dirigent. I aquest és el doble error: d’una banda, pretendre veure barreres insalvables i abismals entre el propi partit i la resta, i de l’altra no distingir les diferències existents al sí d’aquesta resta.

A les files atomitzades de l’independentisme se senten sovint veus escandalitzades pel fet que no s’assoleixi una unitat de les diferents formacions, però alhora, i sovint des dels mateixos sectors, es poden escoltar les crítiques i les desqualificacions més sagnants, normalment injustes, oblidant qui és el veritable enemic. Naturalment que seria bo que hi hagués més unitat independentista, tot i que convé sempre que hi hagi formacions independentistes de les diferents ideologies; però tampoc passa res que no hi sigui, si s’entén que aquells amb qui no ens hem pogut posar d’acord no són els nostres enemics, sinó companys de viatge que de moment caminen en paral·lel però que algun dia confluirem. I ja no diguem quan, en el moment que, ni que sigui parcialment, es comença a forjar una certa unitat d’acció, des de les mateixes files independentistes hi ha qui no s’està d’intentar dinamitar-ho, retraient als uns o als altres els errors comesos amb anterioritat, recordant les sortides de to desqualificadores que segurament s’havien llançat entre ells els qui ara es reagrupen, o posant com a handicap insalvable la presència de determinats dirigents.

No és cert, al meu entendre, que aquestes eleccions siguin tan transcendentals com diuen alguns, perquè el resultat espanyol està cantat i l’únic que resta és saber quin paper o quina força hi tindran els partits que defensen els interessos de Catalunya. És important treure bons resultats, però no pel que podran fer allà sinó pel que vulguem fer aquí.

Entenc que hi hagi qui opti per dir que no val la pena anar a votar o que és millor emetre un vot nul en senyal de protesta. Em costa d’entendre, però, si això ho diu qui en el cas que n’hagués tingut la possibilitat el seu grup hagués estat present en aquests comicis; és a dir, algú que ja veia la importància de tenir una força independentista a les Corts espanyoles, però que en no ser possible la seva prefereix que no n’hi hagi cap.

El dia 20 de novembre, l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul no passaran de ser una anècdota a peu de pàgina, que a més ningú es podrà atribuir en exclusiva. El que es visualitzarà són els suports que tenen les diferents opcions polítiques, entre les quals cal tenir ben clar que n’hi ha que són clarament enemigues i hostils al país, n’hi que poden tenir pantejaments massa curts o erronis al nostre entendre, d’altres que anant en la bona direcció potser no ens acaben de fer el pes, i per alguns exactament aquella que creiem que va en la direcció adequada.

En la mesura que els enemics es consolidin al país, voldrà dir que estem perdent la partida; i en la mesura que una majoria de la societat continuï creient en forces polítiques decidides a defensar els interessos nacionals, encara que sigui amb estratègies i fins i tot amb objectius no coincidents, podrem creure que tenim possibilitats, aquí, d’emprendre el camí de decidir el nostre futur.

Seria un desastre per a l’independentisme que CiU patís una severa derrota, encara que una part (perquè segur que només seria una petita part) de la desfeta l’aprofités ERC. Com seria un desastre, no només per a l’independentisme sinó també per a l’estratègia convergent de conformar-se de moment amb el pacte fiscal, que ERC-Rcat no tragués un resultat digne que confirmés l’aturada de la sagnia que ha patit en les darreres confrontacions electorals.

No ens confonguem. Catalunya té uns enemics declarats que volen destruir-la, bombardejar-la si poguessin. Té sectors que al nostre entendre s’equivoquen volent trobar l’impossible encaix i reconeixement a Espanya; però fins i tot creient que perjudiquen greument el país, no són els nostres enemics. I hi ha diferents opcions, amb estratègies divergents si voleu, que opten per la defensa dels interessos nacionals, que no són ni enemics ni adversaris.

La difícil renovació d’ERC

No s’ha de ser massa perspicaç per percebre un canvi important en el discurs d’ERC. Els qui, com jo mateix, havíem estat molt crítics amb una direcció que ens semblava erràtica, sense nord, i que oblidava els principis i objectius fonamentals del partit, ara respirem molt més tranquils i esperançats. Està clar que ens matenim amatents per veure si realment es consolida aquesta nova línia, però creiem que cal donar a la nova direcció un vot de confiança. De moment, tot sembla indicar que la confiança és justificada.

Però tampoc podem ser tan il·lusos com per creure que el camí serà tan planer. Hi ha, és cert, la vella guàrdia que encara es manté ocupant llocs de responsabilitat al partit; tot i que jo voldria creure que, encara que no gosin reconèixer-ho, ja s’han adonat del seu error i no posaran massa entrebancs a la nova direcció. Hi ha també sectors de l’entorn independentista que no ho posarà, o no ho està posant gens fàcil. D’una banda, els qui van marxar del partit per discrepàncies amb l’anterior direcció, i que ara ja no tindrien els motius per a mantenir-se’n al marge, no és fàcil que refacin el camí. Els qui, com Solidaritat, han reixit a crear una nova marca independentista lògicament voldran conntinuar pel seu compte, i sovint tenint en ERC el contrincant a batre perquè és el més directe competidor; i els qui com Reagrupament no van tenir l’èxit esperat en solitari, tampoc acceptaran tan fàcilment retornar a la casa mare, o com a mínim intentaran poder-ho fer, ben legítimament, amb prou força i reconeixement. Entre uns i altres hi pot haver també molt de ressentiment i d’orgull que impideixi afrontar la confluència dels independentistes amb racionalitat i pensant només en l’interès del país.

Resta, encara, un sector d’intel·lectuals i opinadors que tenen molta influència en els diversos col·lectius independentistes. I aquí trobarem posicionaments sovint contraposats, però que tenen en comú el no voler veure un futur amb un mínim d’optimisme i posar tots els pals a les rodes. Des d’un Víctor Alexandre que sembla que no vulgui creure amb la nova ERC mentre hi hagi elements de l’anterior direcció, als qui es van escandalitzar per no haver arribat a un acord entre ERC i Solidaritat de manera que prefereixen que el vot independentista no se l’endugui ningú abans que el seu rival, a un Serrahima que qüestiona l’acostament d’ERC i Reagrupament basant-se en les desqualificacions que s’havien llançat mútuament en el moment de la separació. Tant si es fan passes com si no, sempre hi haurà que mirarà de veure-hi l’aspecte més negatiu, tant si és per la manca d’unitat com si és perquè la unitat implica sempre renúncies.

Jo opto per l'esperança i per donar suport a aquesta nova ERC, votant a les properes eleccions.

Vaga de metges?

La Generalitat està buscant sota les pedres (encara que no de totes les pedres, està clar) per estalviar com sigui i intentar que li quadrin els números. Això, a la sanitat té una repercussió important en la població que veu com es tornen a allargar exageradament les llistes d’espera, i es redueixen els serveis. El Govern en diu racionalització, cosa que és certa en alguns casos, però que no ho és de cap de les maneres en d’altres en què s’incrementa el risc de no poder atendre a temps o amb els mitjans adequats.

Hi ha estalvis reals, si amb les mesures preses representa que uns determinats serveis es poden prestar amb menys mitjans; però hi ha estalvis ficticis en la mesura que es tracta d’ajornar les actuacions sanitàries. Tancant quiròfans, alentint les intervencions mèdiques o inventant-se jornades festives el que es fa és només allargar les llistes d’espera. Però se suposa que, tret dels que es morin en aquest període d’espera, un dia o altre necessitaran i faran ús dels serveis sanitaris. Per tant, l’estalvi no és més que un ajornament que implicarà que més endavant algú haurà de fer l’esforç de recuperar el temps perdut. Són diners prestats que tenen un sostre, i que al capdavall s’hauran de tornar. Amb tot, en motiu del pont del Pilar, el Departament de Sanitat va decidir seguir amb aquesta política d’estalvi declarant el dia festiu; no era gran cosa, però un dia de menys d’activitat sanitària representava un grapat d’euros.

I ara els metges, no sabem si per protestar o per solidaritzar-se amb el Departament, volen declarar un parell més de dies festius, en forma de vaga. Boris Ruiz es deu fregar les mans: dos dies més d’estalvi, perquè no hi haurà activitat i, a més, podrà descomptar-los la part proporcional en la nòmina. I és que els temps han canviat; i el que abans era una eina de la classe treballadora ara pot ser una excusa per a defensar privilegis gremials o per a potenciar les mesures governamentals.

L'engany de la publicitat electoral

Una campanya electoral no és pas tan diferent a una campanya publicitària qualsevol. Es tracta de vendre un producte, i per a fer-ho no s’hi escatimen ni esforços ni estratagemes. No es pot anunciar, per exemple, un sabó del qual no es digui que renta millor que cap altre i que treu les taques més irresistibles. Igualment, els polítics han de fer promeses de tota mena per demostrar, o millor dit per fer creure, que només ells poden resoldre’ns els problemes quotidians. Quan en un espot publicitari s’exagera l’efecte del producte, se sobreentén que ens ho hem de prendre en to de broma, com a gag humorístic.

I aquí és on hi ha la gran diferència amb els discursos polítics, que per més estirabots i sortides histriòniques que vomitin, sempre ho fan amb aquell aplom de qui pensa que està dient quelcom sensat i creïble. Sembla clar que hi ha una part important de l’electorat que deixarà de votar PSOE per votar PP, en l’àmbit espanyol; un pas que tampoc és tan gran, en la mesura que populars i socialistes es veuen obligats a fer polítiques molt semblants en el camp de l’economia. Així, mentre els candidats socialistes inenten fer-nos creure que l’Estat del benestar no s’ha començat a desmantellar, encara, sinó que ho farà a partir d’ara, els populars es presenten com els salvadors de la pàtria (la dels espanyols) que ens han de treure del pou on ens han ficat les esquerres. El mateix discurs, calcat, que poden fer a Itàlia on l’esquerra acusa la dreta de Berlusconi d’haver-los portat al llindà del desastre. I és que tothom sap que la crisi, en esclatar, no va fer distincions de dretes i d’esquerres; igualment, quan s’iniciï la recuperació arreu d’Europa, els països se’n sortiran més o menys, també al marge de la ideologia dels seus governants.

El que sí que de veritat ha fet que en alguns països la crisi hagi afectat més o menys que en d’altres, és la seva sobirania i la seva capacitat de decidir sobre el seu futur. Quan Grècia s’ha posat en mans d’Europa, de qui ja en tenia una gran dependència, s’ha ensorrat completament; en canvi, Islàndia va buscar la seva pròpia sortida, i se n’està sortint força millor. I en l’àmbit de l’Estat, no hi ha cap diferències entre les comunitats autònomes governades per socialistes o per populars, però sí que n’hi ha en relació a aquelles comunitats que tenen un Concert econòmic, i per tant una sobirania fiscal important. Però és igual; en campanya electoral no interessa ni la realitat ni la credibilitat de les promeses. De la mateixa manera que acabem comprant un detergent sabent que no podem esperar-ne el que ens diuen en la publicitat, també la gent votarà convençuda que tot seguirà més o menys igual.

Els criteris professionals del Banc Central Europeu

De feia temps que es reclamava al Banc Central Europeu que rebaixés els tipus d’interès per tal de reactivar l’economia. La resposta per part del President anterior Jean-Claude Trichet era sempre taxativa; fins només fa uns mesos, i malgrat la crisi, la política de Trichet va ser la d’anar a l’alça. El seu interès, en contra de l’interès general dels països europeus, era contenir la inflació encara que fos agreujant encara més la crisi. Els problemes dels ciutadans afectats per la crisi no eren el problema del Banc Central Europeu preocupat per l’estabilitat i la solvència de la gran banca.

De cop i volta, amb el relleu de la presidència del BCE, la primera mesura que pren el nou titular Mario Draghi ha estat accedir a rebaixar en un quart de punt els tipus d’interès. Una mesura que ja devia tenir a punt i ben pensada abans de prendre possessió, però que també revela quelcom tan sorprenent com que les grans mesures monetàries que poden afectar decisivament la vida econòmica dels europeus són preses a l’arbitri d’una o d’unes poques persones. Els arguments suposadament tècnics que exhibia el senyor Trichet per no accedir a abaixar els tipus han quedat desmuntats quan el seu successor pren la mesura contrària, se suposa que també amb criteris tècnics. No ens enganyem. No són criteris tècnics els que fan prendre una o altra decisió sinó els interessos estrictament personals i d’uns sectors molt privilegiats que no tenen cap interès en la recuperació de la crisi sinó en la salvaguarda dels seus interessos. Amb tot, el mateix Mario Draghi advertia tot seguit que no es pensin els Estats que el Banc Central Europeu estarà sempre al seu servei.

Es dóna sovint el raonament de la no dependència política dels gestors del Banc Central Europeu, com també passa en d’altres Bancs centrals dels Estats, argumentant que cal aplicar criteris estrictament professionals. Però res més lluny d'això; el BCE, en nom d’aquesta independència política, es lliura d’un control democràtic i posa tots els seus esforços i tot el seu capital (que és dels ciutadans europeus) al servei privat d’uns poders econòmics que sovint tenen interessos absolutament contraposats als nostres. Per ells, la sortida de la crisi no és en absolut cap prioritat, i a través d’aquestes institucions impulsen i imposen unes polítiques que agreugen cada vegada més la crisi i que ensorren països sencers.

Maltractant la llengua

Començo a estar una mica cansat de veure i llegir en molts fòrums a Internet de caire independentista, proclames enceses, visions apocalítiques en què no se salva ni l’apuntador, discursos messiànics i salvadors de la pàtria, però amb una lletra farcida de faltes d’ortografia, errors sintàctics i imprecisions lèxiques de tota mena. És curiós que gent que és capaç de descobrir botiflers i traïdors a sota de les pedres, sigui incapaç de esgafirrar-se davant d’un pamflet que maltracta matusserament la nostra llengua.

No podem pas pretendre exigir un nivell mínim de correcció lingüística com a requisit per a expressar l’opinió, està clar que no. Però costa de creure que gent que proclama amb tanta passió l’estima pel país, en tingui tan poca per la seva llengua. En alguns casos es tracta de gent ja d’una certa edat que potser no va tenir l’oportunitat d’aprendre la llengua a l’escola, però que igualment podia haver-se pres la molèstia de fer-ho després o revisar els seus textos abans de d’exhibir-los a la xarxa; en d’altres es tracta de gent més jove, víctima d’un ensenyament precari, el principal defecte del qual és no haver sabut donar el valor que li correspon a la nostra llengua. Però més greu és encara quan, en una exhibició de sectarisme, es pretén amb un text impresentable per la seva forma desautoritzar a tort i a dret, i fins i tot insultar els qui a parer seu no han seguit el camí correcte; com si hi hagués un sol camí!.

Tant se val la forma, diuen alguns, perquè el que importa és el contingut; el missatge arriba igualment, tingui una forma més o menys correcta. Doncs, no. Un text mal escrit es desacredita per ell mateix. No es tracta de pretendre que tothom faci literatura en el seus escrits, però sí un mínim de correcció i de respecte per la llengua. Dificilment podrà tenir les idees clares qui és incapaç d’expressar-les ordenadament sobre un paper, o en un apunt a Internet. Podem exigir als altres respecte per la llengua i la identitat nacionals, però també ens l’hem d’exigir a nosaltres mateixos.

Les proclames independentistes són fàcils

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En una campanya electoral, més que mai, els partits tenen necessitat de marcar un perfil propi i diferenciar-se dels altres. És en aquest sentit que cal entendre la crítica de Duran i Lleida a ERC dient-los que era molt fàcil fer proclames independentistes, però que a l’hora de la veritat tot plegat no serveix de massa res; i els recomanava que miressin la pel·lícula recentment estrenada Macià contra Companys.

I no és que no tingui la seva part de raó, com a mínim des d’una perspectiva històrica. Després de fer una abrandada proclamació d’Independència des del balcó de la Generalitat, Macià s’arronsa i cedeix. S’avé a negociar un Estatut d’autonomia, amb la promesa feta pels espanyols de respectar la proposta que es faci des de Catalunya, per acabar després acceptant les retallades de les Corts espanyoles. De la Independència a l’Estatut del 1931 hi havia una diferència important; però és que de l’Estatut del 31 al del 32, la diferència és abismal.

Ho vam viure també amb l’anunci d’Ibarretxe de convocar un referèndum al País Basc per a saber si els bascos estaven disposats a exercir el dret a decidir. De fet, no es tractava encara de consultar sobre la independència, sinó només sobre la voluntat dels bascos de ser consultats. Va aparentar treure pit i desafiar Madrid, però tan bon punt des del Constitucional li van dir que no podia fer-ho, es va fer enrere en un clar reconeixement de l’autoritat de l’Alt Tribunal espanyol.

És cert. És molt fàcil fer una proclama independentista; i no ho és tant mantenir-se ferm, i no cedir a les pressions i a les amenaces. Està clar que les amenaces militars que es podien fer a Macià eren molt més plausibles que les que ens pugui fer ara un Peces Barba, o un Tribunal Constitucional. I està clar, encara és més fàcil fer aquestes proclames independentistes quan s’està en una posició molt minoritària, sense cap responsabilitat de Govern o sense incidència real sobre la política institucional del país.

El que passa és que la crítica de Duran no és pas tan diferent a la que els fan els socialistes pel tema del Pacte Fiscal. Per més que els populars reiterin que de Pacte Fiscal, res de res, tal com deia aquest dia el Jorge Fernàndez Díaz, o per més que la lluita contra la llengua catalana sigui un dels eixos centrals del seu programa, CiU continua festejant-los i buscant el seu suport, perquè li surt més a compte que pactar amb una formació catalanista. És fàcil preveure que s’arronsaran a la primera.

Tampoc és tan diferent a la crítica que, injustament, havia fet l’anterior direcció d’Esquerra a Solidaritat o a altres grups més decididament independentistes, amb aquell to burleta sobre l’independentisme express. Era la mateixa Esquerra que s’arronsà de seguida davant de les imposicions socialistes al si del tripartit, i que esperem haver deixat enrere.

No sabem com reaccionaria Solidaritat o altres grups independentistes si es trobessin en una posició dominant i haguessin de fer front a les pressions o amenaces de les institucions espanyoles, l’exèrcit, els tribunals o els poders econòmics. Com tampoc sabem com reaccionaria la nova direcció d’ERC. Però vull creure que uns i altres serien capaços d’afrontar la situació amb dignitat, i que no prioritzarien la seva carrera personal a l’interès general del país.

Els nous estats europeus ho han aconseguit perquè en algun moment els seus dirigents no s’han arronsat i han desafiat la legalitat vigent. Em temo que les prevencions de Duran respecte als independentistes no es fonamentin en la por a què es facin enrere, com va fer Macià o Ibarretxe, sinó què ell mateix s’hi posicionaria en contra, i li tocaria fer un paper ben galdós.

Ja no fa falta bombardejar Barcelona?

El periodista Jordi Barbeta es preguntava què devia haver canviat que ja no calgui bombardejar Barcelona per a sotmetre-la. La pregunta se la formulava en relació a l’afirmació de l’energumen Peces Barba que havia afirmat que "no hará falta volver a bombardear Barcelona". Una afirmació que implica que el seu autor només ho descarta perquè considera que els efectes de les anteriors ocasions encara perduren o que hi poden haver altres mitjans per aconseguir els mateixos fins. Altrament, l’individu hauria vist amb bons ulls la repetició de la jugada.

La indignitat d’un individu així és molt superior, i el menyspreu que ens mereix molt més gran, que el de qualsevol membre d’ETA. Aquests, equivocant els mitjans, com a mínim tenien uns ideals respectables; a part que el terrorisme d’Estat, històricament, ha causat molts més morts i a més ho ha fet amb els recursos públics, del conjunt de la ciutadania. Tothom ha recordat aquests dies que Peces Barba és un dels pares de la Constitució espanyola; una Constitució que preveu l’ús de les armes per al cas que algun poble optés per exercir democràticament el dret a decidir; el detall de si caldria bombardejar Barcelona o no, seria una qüestió tècnica expressament encarregada a l’exèrcit, però que no fa pas fàstics a terroristes de la talla de don Gregorio.

Però la pregunta que es formula Jordi Barbeta pot tenir diferents interpretacions o diferents respostes. Una primera possibilitat seria que els darrers bombardejos, els del franquisme, van obtenir bons resultats per als espanyols, de manera que el país ha quedat suficientment tocat com per a no necessitar un altre bombardeig. Una segona, i derivada de la primera, és que l’èxit del franquisme va ser aconseguir que hi hagués un sector de catalans, molts vinguts de fora però també d’autòctons, que acceptant el llenguatge de les bombes han assumit com a propi l’argument dels agressors, han renunciat a l’estima pel país i en reneguen. Una altra seria que la por derivada dels anteriors bombardejos faci pensar a molts polítics que no val la pena jugar-se-la; algun deu pensar que aquesta vegada potser no bombardejarien tota la ciutat, però potser sí que se la carregarien els dirigents que tinguessin la gosadia de posar-se al capdavant de les aspiracions dels catalans. És a dir que mentre el joc polític estigui entre els fernàndezs, chacons i durans no farà falta bombardejar Barcelona.

Quan la realitat molesta, s’inventa

Una de les característiques dels dirigents populars, en els darrers temps, és la d’atribuir-se la interpretació dels que fan i del que pensen arreu d’Europa. Sense mirar-s’hi massa, fan afirmacions absolutament gratuïtes, sovint falses, manifestament falses, fruit molt més del seu desig que de la realitat. No fa gaire que els sentíem dir que Europa no acceptaria que Catalunya construís el seu propi Estat, ignorant que en els darrers decennis són molts els nous estats que s’han constituït a Europa, com a resultat de processos diversos, però sempre en base al principi democràtic del dret a l’autodeterminació dels pobles. Tant és. Al Partit Popular, com als socialistes espanyols, els interessaria que Europa rebutgés la decisió del poble de Catalunya per a ser un poble lliure; i ells farien (faran) mans i mànigues perquè així sigui.

És evident que cap Estat europeu no potenciarà ni afavorirà cap procés de creació de nous estats, perquè als poders econòmics els va millor l’estabilitat, per injusta que sigui. Però, tan bon punt s’adonin que pot ser més inestable l’oposició a la voluntat de tot un poble que la seva acceptació, tampoc haurien de tenir cap inconvenient per donar la benvinguda a nous estats. A Anglaterra, per exemple, sembla que tenen un esperit molt més democràtic que els espanyols, i no s’esveren excessivament davant la possibilitat que Escòcia opti per exercir el dret a decidir. Una Escòcia independent, acceptada per la Gran Bretanya, seria reconeguda immediatament per la resta d’Estats europeus. Quins arguments es podrien donar per a no acceptar igualment un País Basc o una Catalunya independent? Cap altre que el del terrorisme d'Estat i la violència, com les amenaces de l’inefable Gregorio Peces-Barba i de tants altres que han esgrimit el vell argument del dret de conquesta, seguint el model del franquisme.

I ara hi ha tornat el Jorge Fernández Diaz afirmant que “cap Estat no renunciaria a recaptar tots els impostos”. No sé d’on ho ha tret, si és per imbecil·litat o per ignorància supina, perquè tothom sap que hi ha molts estats descentralitzats que tenen cedida la recaptació de segons quins impostos; sense anar més lluny, fins i tot l’Estat espanyol contradiu les paraules del candidat popular. Però una vegada més el dirigent popular s’ha oblidat de la realitat i no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora de mentir i dir bajanades, obsessionat amb la seva dèria per acabar amb la misa autonomia de Catalunya.

Comença la campanya, compte amb les enquestes

A punt d’encetar una nova campanya electoral, les enquestes juguen un paper important, més que per a encertar-ne el resultat per a condicionar-lo. Tinc la sensació, però, que és molt més fàcil jugar amb els mitjans perquè publiquin preteses enquestes, que no pas controlar-ne l’efecte real que poden tenir. És evident que hi ha una tendència general d’un determinat sector de la població a apuntar-se al carro guanyador, com passa en el món de l’esport, però també ho és que un resultat massa previsible pot acabar de desmotivar l’electorat.

El fet que sobre la victòria del Partit Popular només en resti el dubte de si serà amb una majoria absoluta prou folgada o si serà més ajustada pot fer desistir molts simpatitzants populars d’acudir a les urnes. Però és que això mateix els pot passar als votants socialistes, que saben que la seva papereta no evitarà la derrota que tan bé s’han treballat ells solets. Un cas diferent és el de la resta de formacions polítiques que, tot i saber que hi pintaran ben poc en la nova etapa, sí que tenen plantejats els seus reptes particulars. Aquesta és una bona oportunitat per a l’esquerra espanyola, perquè pot recollir una part dels votants desencisats per la política extremadament conservadora del PSOE; aconseguir un grup parlamentari propi sí que pot ser un al·licient per als simpatitzants ecosocialistes. Els ultranacionalistes de l’UDyD no ho tenen fàcil per esgarrapar vots dels socialistes, tenint en compte que el PP ja presenta la imatge més nacionalista i recentralitzadora..

Allà on de veritat es jugarà alguna cosa important serà a Catalunya i al País Basc. I no pas perquè ni el PNB ni CiU puguin aspirar a condicionar el nou govern popular, sinó perquè sobretot al País Basc podria visualitzar-se una majoria sobiranista que posaria en entredit el Govern socialista de Patxi López. A Catalunya, el millor que ens podria passar seria que el PP no necessités per a res a CiU; això impediria que es venguessin per un plat de llenties. I, per a ERC, hauria de representar un canvi de tendència amb la nova direcció; si es confirmen les enquestes significarà que l’electorat ha entès que aquesta ERC ja ha deixat la vella Esquerra que no anava enlloc.

No ens perdoneu el deute!

Sembla que no pugui ser. Tota Europa bolcada en el rescat de Grècia, fins i tot a risc, diuen, de carregar-se el conjunt de l’economia de la zona euro; i no amb un, sinó amb dos rescats consecutius. El darrer cop de mà a la depauperada Grècia va ser la condonació per part dels bancs del 50% del deute. I quan tothom se les prometia tan felices, al Primer Ministre grec no se li acut res més que convocar una consulta per demanar als seus conciutadans si de veritat voler ser “rescatats”.

Qualsevol que segueixi una elemental lògica del sentit comú, que no té res a veure amb la que ens expliquen, s’adonarà que hi ha alguna cosa que no quadra. Si de veritat es tractava d’un rescat de l’economia grega, si de veritat es tractava de la condonació d’una part del deute, com diuen, resulta inexplicable que el Govern grec no rebi aquests ajuts amb els braços oberts. Però no és que el Govern grec tingui més o menys dubtes sobre la conveniència d’acceptar aquests “regals” de la Unió europea, sinó que sap que els ciutadans grecs semblen disposats a rebutjar-los. Algú s’hauria de demanar per què la plana major dels experts en economia de la Unió europea, amb el Banc Central europeu al capdavant, va elaborar aquell primer “pla de rescat”, segons el qual amb els ajustos que ja ha fet el Govern grec havia de fer sortir el país de la crítica situació, que ha aconseguit enfonsar-lo encara més, necessitant d’un segon “pla de rescat”. ¿Tan pèssims economistes són els Trichet i companyia que erressin no pas d’unes dècimes ni d’uns punts de res, sinó que el segon rescat havia de ser del doble que el primer? Ni fent una valoració a cop d’ull, qualsevol aficionat hauria afinat una mica més en el diagnòstic... a no ser, està clar, que l’objectiu fos tot un altre: un objectiu-trampa que estan començant a veure els grecs. I per això, els “mercats” s’han espantat davant la convocatòria del referèndum grec, i han començat a castigar els països en dificultats perquè no caiguin en la temptació de la democràcia.

Si la delicada situació econòmica de països com Grècia, Itàlia, Portugal o Espanya inspira poca confiança als “mercats”, de manera que els pressionen al seu gust amb pujades dels interessos a pagar, deu ser inimaginable la poca confiança que els deuen inspirar segons quines economies menys desenvolupades. Però el tema no té res a veure amb la confiança; per ells, només es tracta de tenir els països suficientment endeutats com per fer-los anar com titelles i disposar-ne segons els seus interessos.

El mite de la democràcia

Vivim en un món dominat per la falsedat, el cinisme i la desinformació constant. Els grans poders fàctics aconsegueixen crear un estat d’opinió, amb la complicitats dels mitjans de comunicació que ells dominen, d’acord amb els seus interessos. De fet, la versió que ens donen és sempre parcial i interessada i només per casualitat coincideix amb la realitat. Els mitjans de comunicació han renunciat de fa temps a explicar-la, i es limiten a explicar i a donar per bo el que diuen els poderosos. Així, desafiant la realitat que a voltes no poden amagar del tot, han anat creant tot un seguit de mites, tabús i veritats inqüestionables.

Un d’aquests mites és el de la democràcia. Davant de qualsevol protesta, és fàcil sentir ja com a darrer recurs, i per no haver d’afrontar els problemes reals de la gent, allò de “la democràcia és el menys dolent dels sistemes”. És una manera d’admetre la incapacitat o manca de voluntat per a resoldre-ho, però advertint que qualsevol alternativa encara podria ser pitjor. I pitjor encara quan en posar en dubte les actituds prepotents del món occidental, hom ens etziba allò de “però almenys aquí tenim democràcia”. I no posaré pas en dubte que la democràcia sigui el menys dolent dels sistemes, almenys dels coneguts fins ara, però sí que puguem anomenar “democràcia” al funcionament real de les nostres societats. Ho sabem prou bé els ciutadans de les nacions sense Estat que hem de suportar el cinisme dels opressors quan ens diuen que si volem ser lliures hauria de ser “democràticament” seguint la voluntat conjunta dels opressors i dels oprimits; que a nivell espanyol significa dir que primer caldria canviar la Constitució o que, en un clar contrasentit, l’exercici del dret a l’autodeterminació l’han de decidir el conjunt dels ciutadans espanyols. Ho sabem molt bé quan veiem que els nostres governants es troben sotmesos a les imposicions dels anomenats “mercats”, eufemisme per a no dir els dirigents dels grans grups econòmics i financers; i per tant el nostre vot serveix per a ben poca cosa perquè al capdavall no són els polítics que podem escollir els qui marquen les línies polítiques a seguir; i si a alguna societat se li acudís d’escollir uns candidats disposats a plantar cara als poders econòmics, aquests tenen el pes i la força suficient com per a escanyar econòmicament qualsevol país. Ho veiem a les Nacions Unides on un petit grup de països privilegiats dirigeixen l’Organització com si fos un feu medieval, deixant en un no res la voluntat democràtica de l’Assemblea; només els faltaria exercir el dret de cuixa, com de tant en tant ja pretén exercir algun dirigent.

I ara ho tornem a veure a la UNESCO. Per una majoria aclaparadora s’ha votat l’acceptació com a membre de ple dret de Palestina. Però la concepció democràtica dels Estats Units passa, com ja van fer en una altra ocasió amb les Nacions Unides, per no acceptar el resultat de la votació i tancar l’aixeta del finançament de l’Organització. Així, amb aquest mecanisme de l’ofec econòmic o amb el veto en el Consell de Seguretat de l’ONU, poden burlar la democràcia al seu arbitri, condemnar i agredir a qui els convé o fer la vista grossa amb el pitjor dels règims terroristes, si poden beneficiar-se’n. Però, això sí, quan algú s’indigna amb tanta injustícia li venten per la cara que hauria d’estar ben satisfet de poder viure en un sistema democràtic.

L'atur segueix creixent al ritme previst

Des de l’oposició és d’allò més fàcil: el Govern no pren les suficients mesures per lluitar contra l’atur, i els seus pressupostos no són els que el país necessita per a frenar la pèrdua de llocs de treball. I tenen tota la raó; llàstima que sigui exactament el mateix discurs que feia CiU al tripartit i el PP al PSOE, i el que faran aviat el socialistes als populars.

Les noves dades de l’atur serien alarmants si no fos perquè eren d’allò més previsibles. Tots els governs, arreu d’Europa, a Espanya i a Catalunya, constantment estan prenent mesures que saben que fomenten la destrucció de llocs de treball i que en dificulten la creació de nous. Avui per avui, les polítiques recomanades o imposades per les institucions europees van en direcció oposada a la creació d’ocupació; l’objectiu de les polítiques econòmiques dels governs, diuen, han de ser unes altres. La prioritat és garantir l’estabilitat del sistema financer, entrampat amb el deute sobirà, i recuperar la confiança dels mercats. Una confiança que no té res a veure amb el fet que hi hagi més o menys desocupats, sempre que els governs no tinguin la malpensada d’atendre les necessitats socials que se’n deriven, sinó amb la solidesa dels bancs que necessiten ingents quantitats de diners per a recapitalitzar-se i amb l’excés de despesa social dels Estats.

Naturalment, doncs, que el Govern de CiU no pren les mesures necessàries per a lluitar contra l’atur, com tampoc les va prendre el tripartit, ni les ha pres fins ara el PSOE, ni les prendrà tampoc el PP a partir del del 20 de novembre. És que no les poden prendre, si no volen desafiar les directrius dels qui mouen els fils de l’economia. És més, les noves directives europees sobre la capitalització dels bancs van orientades a garantir l’estabilitat del sistema financer, però a costa de la limitació del crèdit a les empreses i a les famílies; és a dir, limitar el consum i la inversió que necessiten les empreses per a sobreviure. Conclusió: més atur. No pas per la manca de mesures de cap Govern, sinó per les mesures que es van prenent i que apunten a aquesta direcció.

Val més res que poc?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

No hi ha cap formació política, llevat dels anarquistes, que cregui que no s’ha de concórrer a les eleccions. Aquest dilema es planteja només en aquelles formacions polítiques que saben no solament que no tenen opcions d’obtenir representació institucional, sinó que temen que es faci massa evident el seu escàs suport entre la població. I que consti que em sembla tan perfectament legítim que un grup polític consideri que en un determinat moment no li convé presentar-se, com aquell altre que creu que és millor fer-ho ja sigui pensant que pot obtenir un bon resultat o encara que sàpiga que aquest serà ben discret.

Naturalment que quan es tracta d’unes eleccions espanyoles sembla que hi hagi més arguments per a dir que allà no hi hem d’anar a fer res. Però això no s’aguanta massa per enlloc, perquè la realitat és que sí que es demana a la ciutadania catalana que es defineixi sobre tot un ventall de formacions polítiques catalanes; el que facin després a Madrid ja forma part del seu ideari i de la seva estratègia. De fet, la CUP ha fet des dels seus inicis un plantejament estrictament municipalista, sense presentar-se a les eleccions catalanes, tot i que en més d’una ocasió s’ho ha plantejat internament.

Per tant, no hi tindria res a dir sobre el que faci cada grup si no fos perquè sempre n’hi ha que volen bastir la seva opció com a l’acció patriòtica per excel·lència. Des de posicions estrictament testimonials es ve a dir que els qui participen en aquestes eleccions estan fent el joc a l’espanyolisme, que els independentistes de debò no voten a les espanyoles, i que val més engegar-los a fer la mà, que dirien els valencians. Una cosa és que algú digui que opta per l’abstenció, tant si és en aquest com en qualsevol altre procés electoral, que votarà en blanc o que posarà al sobre una estelada o una estampeta, i una altra de ben diferent és que pretengui discernir entre bons i mals patriotes en funció de si segueixen o no la seva opció.

L’acord entre Solidaritat i ERC no es presentava fàcil, perquè els republicans necessiten refer la seva imatge de partit ara que han encarat la renovació del lideratge i Solidaritat també tenia necessitat d’autoafirmar-se com a grup polític i creia que no podia fer el paper d’apèndix que li ha tocat fer a Reagrupament. Cadascú vendrà com vulgui els raonaments que no han fet possible la unitat dels dos grups independentistes, però el cert és que la diferència entre allò que hauria permès una coalició electoral i el que ha acabat resultant és ben minsa, almenys des del punt de vista ideològic i d’estratègia política. I, en canvi, en no fer-se la coalició, Solidaritat sembla que vulgui aparentar un distanciament total de l’opció republicana.

Penso que Solidaritat ha comès el mateix error que ha comès ERC a les Illes en negar-se a donar suport, de la forma que fos, al PSM. Reagrupament, que altrament estaria absolutament desapareguda del mapa polític en aquestes eleccions, gaudirà d’una visibilitat molt superior a la que hauria tingut si s’hagués presentat en solitari. I, en canvi, Solidaritat ha de buscar les formes més variades, sovint rocambolesques, per a tenir-hi una mínima presència. Primer, presenta un acord amb el PSM que pot servir de ben poca cosa tant als uns com als altres, perquè els seves possibilitats electorals són ben escasses. I no podrà pas dir que el PSM li sigui més proper en el seu plantejament independentista, a part que la veu a Madrid la tenia molt més a l’abast anat de la mà d’ERC.

Però, tot seguit, Solidaritat que havia dit que deixava al criteri dels seus afiliats l’opció de no votar o de votar a qualsevol altre grup polític que cregués que podia defensar millor els interessos del país, ara es despenja demanant el vot per Amaiur; la formació basca abertzale que també manté relacions amb ERC, i amb qui podria formar grup parlamentari a les Corts espanyoles en funció dels resultats obtinguts per ambdues formacions. És possible que Amaiur presenti llista també per les circumscripcions catalanes, com ja s’ha fet en altres ocasions, però sense cap més interès que sumar vots que els bascos podran presentar en el còmput general.

No cal que ens hi fem mala sang; desitjar que tots els grups independentistes, tant els de Catalunya, de les Illes, del País Valencià o d’Euskadi, treguin el millor resultat possible. Perquè això és l’única cosa que es visualitzarà i que tindrà incidència real en l’acció política posterior. L’abstenció, els vots blancs o els nuls seran pura anècdota que, a més, ningú podrà atribuir-se en exclusiva.

L’agudesa intel•lectual de Don Gregorio

Els catalans no tenim sentit de l’humor. Ho deia Gregorio Peces-Barba en un intent de simular que el seu discurs sobre els catalans era una simple broma. Això els passa sovint als espanyols, que quan es deixen anar, i no pas en una conversa informal sinó des de la taula presidencial de tot un Congreso Nacional de la Abogacia Española, els surt un discurs a la mesura del seu nivell intel·lectual i s’obliden del que és políticament correcte per treure tot el que porten dins, el que pensen realment. Els que tenen poc sentit de l’humor són els assistents al Congrés de Cadis que no van esclatar a riure davant les ocurrències de Don Gregorio i no li van tirar ni un trist tomàquet, encara que fos de l’horta d’Almeria.

I és que les paraules de Don Gregorio tenien amagat (potser massa per al nivell intel·lectual dels assistents) un missatge que no tenia res de jocós ni de divertit. Va deixar anar aquell sentiment que tenen tot sovint els polítics espanyols, i que normalment no gosen expressar, sobre la coveniència de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys; i ara ja toca, devia pensar Don Gregorio. Per això es lamentava que en l’actual context europeu, i en tant que membres de l’OTAN, un bombardeig a l’estil sirià seria més difícil d’assumir; no pels morts, que això no els preocuparia gens, sinó perquè seria mal vist des de fora.

Temes menors com l’afirmació despectiva que els catalans celebrem derrotes no valdria la pena ni comentar-los; de fet, és l’actitud dels qui també des de Catalunya odien profundament el país i voldrien que oblidéssim d’on venim i perquè avui ens trobem sotmesos, per les armes, al domini espanyol. Se li podria recordar a Don Gregorio que també commemorem sovint cenntenaris de la mort d’il·lustres escriptors, artistes o personalitats de tota mena, sense que amb això vulguem dir que celebrem la seva mort. Però seria disquisicions intel·lectuals que quedarien fora de l'abast de les seves capacitats.

Molta més càrrega ideològica té l’aparent frivolitat de Don Gregorio a l’hora d’analitzar la història. Quan deia allò de “si en lugar de quedar-nos con Catalunya nos hubiéramos quedado con Portugal...”, el missatge clau no està en la pueril tria històrica. No sé si va ser per casualitat o que va tenir visió història el Comte-duc d’Olivars en assegurar-se el domini sobre Catalunya, encara que fos cedint la llibertat als portuguesos; però és evident que la va encertar de ple per als interessos espanyols. El suc que n’han tret i en continuen traient de l’espoli de Catalunya segurament és molt superior al que haurien tret amb Portugal, a part de ser-los Catalunya una de les portes cap a Europa. Els que hi vam sortir perdent, segur, i molt, vam ser els catalans; els espanyols se’n van endur el botí que encara fruiexen; i els portugesos, la llibertat, que no és poc. Però la càrrega ideològica està en el verb “quedar-nos”. Don Gregorio, com la majoria dels polítics espanyols tenen aquesta concepció del poder: ells, perquè tenien un exèrcit més poderós, perquè sempre han cregut en la violència com a mètode per a l’assoliment del poder, perquè van poder assassinar molta més gent que ningú, podien escollir entre “quedar-se” Catalunya o “quedar-se” Portugal. Si no fos perquè l’Imperi espanyol ja estava immers en una imparable decadència, haurien optar per “quedar-se’ls" tots dos.

Molta més mala bava té Don Gregorio quan afirma que els catalans no tenim sentit de l’humor. Com ens pot dir això, a nosaltres! Uns catalans que votem uns dirigents polítics que s’agenollen davant de Madrid i els donen infinites gràcies per no haver-nos bombardejat, tot i estar fora de termini; que no es revolten davant l’espoli constant que patim, i retallen el nostre benestar per un dèficit d’11 mil milions quan l’Estat ens en roba 22 mil; que accepten servilment que el nostre destí no està en les nostres mans, sinó de qui ens va bombardejar per darrera vegada; que encara consideren que podem anar a negociar no sé què amb aquesta gent que ens odia tan profundament... I encara té la barra de dir que no tenim sentit de l’humor?

L’atracament més gran de la història

Així ha qualificat més d’un les ajudes que s’ha arribat a concedit, tant als Estats Units com a Europa, a la gran banca. Es xifra en uns 2’3 bilions d’euros els diners esmerçats fins ara per les administracions per tal d’injectar capital (quina expressió més graciosa!) a les entitats financeres; i la que s’anuncia, ara! Diners que evidentment no surten dels aires del cel, sinó de les butxaques dels contribuents; diners que les administracions han estalviat retallant sous i pensions, limitant drets socials i reduint les prestacions bàsiques com la sanitat o l’educacio.

Quan algú com l’entitat cristiana Justícia i Pau revela, escandalitzada, que amb aquesta xifra es podria eradicar 92 vegades la fam al món, els mitjans de comunicació se’n fan un escàs ressò. Això de la fam al món no té cap interès periodístic, més enllà de la típica imatge dels negrets desnodrits per a fer-ne un reportatge de mitja tarda. La lògica de qualsevol periodisme mínimament decent seria comprovar si aquesta dada és certa; les xifres no han estat elaborades des d’un despatx de quatre eixelebrats, sinó que són tretes dels principals organismes oficials internacionals. Potser, s’han extrapolat una mica les dades, de manera que en lloc de poder eradicar la fam del món 92 vegades, només es podria eradicar una seixantena de vegades, o potser només una cinquantena... Amb una, ens podríem donar per satisfets. Però, no. Els mitjans de comunicació continuen presentant-nos les dades i les interpretacions oficials com a irrefutables. Treballadors, aturats i pensionistes hem dilapidat en excés els recursos públics, i per això les administracions han de fer marxa enrere i desmuntar l’estat del benestar. Per als bancs, els diners hi són a carretades; perquè si no tenen l’absoluta garantia de què continuaran amassant grans fortunes, que els seus dirigents continuaran repartint-se escandaloses primes, jubilacions daurades i sobresous, ells mateixos sota l’eufemisme de la “pressió dels mercats” acabaran escanyant l’economia dels Estats, sobretot dels més febles.

¿A qui se li acut pensar que només reduint un 1% l’aportació que estem fent als grans bancs ja podríem eradicar la fam al món? Tant li fa el que diguin les xifres i les dades reals. Des del poder s’ha establert com una necessitat imperiosa que cadascú de nosaltres pagui una altíssima xifra per solventar els errors del sistema financer, els dirigents del qual, en lloc d’anar a la presó i respondre amb els seus béns pel desastre de la crisi on ens han abocat, encara són els qui continuen dictant les normes als Estats perquè se’ls garanteixi tenir sempre les butxaques plenes.

Reivindicant la desmemòria històrica

Tant el Partit Popular com el PSOE ja han deixat ben clar que no pensen fer cap pas, almenys abans de les eleccions, pel que fa a la política penintenciària en relació als presos d’ETA, malgrat l’anunci d’aquesta organització del cessament de la seva activitat. I això vol dir que el Govern continuarà incomplint els principis constitucionals i legals que estableixen on han de ser reclosos els presos, i en quines condicions.

Val a dir que també en altres àmbits se senten veus en aquest mateix sentit d’afirmar que qui hagi comès delictes no pot esperar res més que la presó corresponent. A part que als presos d’ETA se’ls apliquen mesures excepcionals, il·legals en alguns casos, per raons estrictament polítiques, i a part que hi ha molts presos teòricament vinculats amb ETA que no han comès cap delicte ni de sang ni de violència, sinó simplement d’expressió i d’opinió, aquesta contundència a l’hora de negar-los beneficis penitenciaris suposa una total desmemòria històrica. Al segle XX, a Espanya, el grup terrorista que va provocar més morts, mil vegades més que ETA, va ser el franquisme amb els seus escamots militars, judicials i polítics. I en el moment de la transició es va optar per passar pàgina, oblidant els crims comesos, les condemnes manifestament injustes i tots els episodis de repressió. L’argument era que calia una reconciliació: calia deixar els morts a les seves fosses, en molts casos sense donar oportunitat als familiars de saber on paraven, i als qui s’havien passat anys a les presons a causa de la complicitat terrorista de jutges que consciencentment sentenciaven de forma injusta, se’ls exigia que oblidessin el que havien patit. Alguns d’aquells criminals va poder presentar-se a les eleccions, sense que ningú els reclamés res perquè per damunt de tot havia d’imperar l’esperit de reconcialiació.

ETA ha comès crims al llarg de la seva història; no tan greus com els del franquisme, però també n’ha comès. Ni tan sols els abertzales no reclamen una amnistia a seques i immediata, que no seria altra cosa que reclamar el mateix tracte que es va donar als criminals i còmplices del franquisme. Aquests dies que s’ha recordat la mort de Miguel Àngel Blanco, fins i tot en aquell cas l’exigència d’ETA, a canvi de no matar-lo, no era la llibertat dels presos sinó l’acostament a presons basques, tal com estableix la legislació espanyola. Curiosament, els qui ara més s’esquinçarien les vestidures si s’aotrguessin beneficis penitenciares als presos d’ETA són els més propers als criminals i còmplices que es van beneficiar d’un oblit total dels seus crims en el moment de la transició.

Els Mossos contra les JERC

Les JERC han denunciat que els Mossos d’Esquadra, quan s’entrenen per a contenir o reprimir manifestacions, utilitzen pancartes d’aquesta organització. Pot semblar un broma, o una fotesa si voleu; però no deixa de ser il·lustratiu d’una mentalitat que és pròpia de totes les policies. I de la nostra també.

Per a ensinistrar els mossos per tal de saber com s’han d’afrontar determinades situacions, sembla lògic que es facin simulacres el més creïbles possible. I hom pot imaginar la policia catalana havent de fer front a manifestacions de diversa índole: grups pacifistes, grups més contestaris i antisistema, o grups més agressius. A qualsevol se li acudiria imaginar situacions i grups diversos sense necessitat de fer-ne servir cap de real; i en tot cas, en el supòsit que els caps tinguéssin tan poca imaginació, com a mínim, s’haurien pres la molèstia de posar cadascú en el rol que li correspon. I és evident que no correspon a les JERC un rol de grup agressiu. Però, no. Als responsables de la policia catalana els ha semblat oportú exercitar els mossos amb la imatge de les JERC al davant. I no ha estat cap error ni cap relliscada fruit de la improvisació, sinó que entra de ple en el concepte de policia que tenen els seus responsables.

No és tan diferent del que s’acostuma a fer amb les policies d’arreu del món. La seva funció no és mai la de posar-se al servei de la ciutadania ni molt menys la de garantir l’exercici dels seus drets, entre altres els de manifestació; sinó la de garantir un ordre al servei del poder, el legal i el fàctic. No crec que cap policia del món s’exerciti imaginant haver de desallotjar una reunió de banquers disposats a extorquir els ciutadans amb més comissions, més condicions per a concedir préstecs o per a forçar més desnonaments, ni imaginant haver de fer front a un grup d’empresaris disposats a endur-se les instal·lacions de la fàbrica a un altre país deixant a l’atur els treballadors... A la policia, a totes les policies, se les ensinistra¹ per a reprimir la ciutadania i negar els seus drets, sempre al servei del poder.

¹ Ensinistrar ve de sinistre

S’acosten vaques magres; més magres, encara

Una cosa sí que s’ha de reconèixer: Mariano Rajoy és com el cotó, que no enganya. De cara al 20 de novembre només hi ha el dubte de si la seva majoria absoluta serà més o menys aclaparadora, i de fins a quin punt el seu recolzament a Catalunya serà superior al que pugui tenir CiU. Però pel que fa al seu programa està més clar que l’aigua, i l’ha dit per activa i per passiva en tota mena de declaracions i entrevistes.

Sobre el tema econòmic, sobre les polítiques per a sortir de la crisi, no en diu pràcticament res, potser perquè aquesta no és en absolut la seva preocupació o perquè tampoc té cap idea ni proposta a fer. Però sí que ha estat taxatiu sobre altres temes. Per exemple, ha deixat clar que continuarà amb la seva croada contra la llengua catalana, intentant dinamitar el model que tan útil ha estat per a preservar la cohesió social del país. Ell sap que el model valencià és el que dóna millors fruits, perquè molts valencians no tenen l’opció de proporcionar als seus fills una escola en la seva llengua, i perquè allà està garantit que els alumnes no acaben l’ensenyament obligatori coneixent les dues llengües oficials, com passa a Catalunya; evidentment, la llengua de la qual no assoleixen uns coneixements mínims és la catalana. Però també ha deixat clar que Europa pot dir el que vulgui sobre els corredors prioritaris, però ell defensarà tots els altres abans que els Mediterrani, encara que això impliqui, seguint el model dels TGV, perjudicar regions espanyoles com ara Múrcia o Andalusia i sobretot crear infraestructures descaradament deficitàries; quan es tracta d’evitar el desenvolupament de Catalunya, l’Estat no s’està de res i pot dilapidar tots els recursos que calgui. També ha avisat que caldrà dedicar molts recursos públics, els que traurà de les fortes retallades que imposarà en els serveis bàsics i en els drets socials, per a refinançar els bancs; en aquest cas, no es tractarà de nacionalitza-los com ha fet amb les caixes catalanes, sinó simplement d’oferir-los els diners que haurà tret de pensionistes, de funcionaris, de la sanitat...

El programa és clar: d’una banda recentralitzar l’Estat en tots els àmbits, inclosa l’agressió a la llengua catalana, i de l’altra aprofundir en les polítiques antisocials per a garantir els beneficis dels poderosos. I, davant d’aquest panorama, quin serà el paper de CiU, si és que pot tenir-hi cap paper? Doncs, ja ho tenen decidit: faran mans i mànigues per a participar de les polítiques de dretes del PP, encara que sigui a costa de sacrificar qualsevol projecte de país, inclosa la llengua.
El que no podran dir mai els convergents, com s’havia dit amb els socialistes, és que els populars els han enganyat o que no ha complert la seva paraula, perquè la seva amenaça és clara i sense equívocs.

Una història d'èxit

Simone Klinge, del Secretariat de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, parlava de l’èxit del català, com a llengua minoritzada que ha aconseguit sobreviure i gaudir d’una relativa bona salut. La Carta europea de Llengües regionals o minoritàries és un tractat europeu, impulsat pel Consell d’Europa, que a partir del moment que ha estat ratificat pels Estats passa a formar part del seu ordenament jurídic. No es tracta, doncs, d’un organisme consultiu ni d’una entitat privada, sinó que és un instrument jurídic per a la defensa de les llengües dites regionals o minoritàries, el que equival a dir les llengües que no són les oficials de cap Estat de la Unió europea.

L’objectiu de la Carta és, evidentment, protegir i promoure les llengües regionals o minoritàries com un aspecte amenaçat del patrimoni cultural d'Europa. El que passa és que els Estats, tot i haver signat la Carta, en fan l’aplicació que volen, la vulneren sempre que els interessa, i els jutges saben que poden negligir-la perquè ningú els en demanarà explicacions. La Carta no preveu cap mena de sanció per a qui la incompleixi, de manera que no deixa de ser un brindis al sol o, si ho voleu, un feix de bones intencions. Simoni Klinge remarca que el cas del català és únic a Europa, és la llengua amb més parlants i amb una situació més positiva del conjunt de les llengües “regionals o minoritàries”. I és que per a Europa això de les llengües, un cop garantida la fortalesa, l’autoritat i quan cal la imposició de les llengües oficials dels Estats, és una pura anècdota. Europa, igual que la UNESCO, posa molt més interès en la defensa de qualsevol mena d’ocell o llangardaix exòtic que al patrimoni cultural que representa la diversitat lingüística; a la majoria d’Estats de la Unió europea es contempla la ràpida i inexorable degradació i desaparició de les seves llengües amb una absoluta passivitat, complaença o complicitat.

Això explica que la senyora Simone Klinge, que en el conjunt dels dirigents i personalitats europees del món polític o acadèmic deu ser de les més conscienciades sobre la problematica de les llengües minoritzades, sigui capaç de dir una bajanada com aquesta: “el català es parla en àrees urbanes, mentre que altres llengües regionals o minoritàries majoritàriament es parlen al camp”. Bajanada perquè ho diu com si fos una simple qüestió descriptiva del català, però que també podria haver estat d’una altra manera; o com si no fos conscient que totes aquestes llengües que no és parlen en les àrees urbanes són ja llengües mortes. Ella mateixa diu que si Catalunya fos un estat independent, el català ja no entraria en l’àmbit de protecció de la Carta; el que equival a admtre el fracàs més rotund del Consell d’Europa, ja que amb ben poques excepcions, com la del català, la majoria continua el seu inexorable procés de desaparició.

I sense ETA, què?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Finalment, s’ha fet realitat la tan anunciada com temuda notícia sobre la fi de la lluita armada d’ETA. Ho hem vist al llarg dels anys en diferents situacions, ho vam poder comprovar en motiu de la darrera Conferència internacional per la pau al País Basc, i també ara davant el darrer comunicat d’ETA: els qui anhelaven la pau s’alegraven a cada nou pas que es feia, encara que no fos definitiu, mentre que els partidaris del manteniment de la violència sempre hi trobaven inconvenients, menyspreaven cada un dels passos i cadascuna de les persones que treballaven en aquesta direcció. L’interès i la voluntat d’alguns etarres més radicals i intransigents coincidia amb el de gent no pas menys menyspreable que posava tota mena de traves des dels aparells de l’Estat.

Deia Rodríguez Zapatero que Espanya no seria un país sense memòria, referint-se a les víctimes d’ETA. Ens alegrem sincerament de la fi de l’activitat d’ETA i també coincidiria amb el President espanyol en el tema de no perdre la memòria. Fem memòria:

No oblidem que el principal grup terrorista del segle XX, amb molta diferència i sense possibilitat de comparació pel nombre d’assassinats i d’estralls comesos, va ser el règim franquista, amb el seu exèrcit, els seus cossos de seguretat i la seva farsa de Justícia. Si cada mort ocasionat per ETA era repudiable, mil vegades ho havia de ser el règim terrorista que en va ocasionar mil vegades més. Al capdavall, ETA apareix en ple franquisme justament per a combatre la violència del terrorisme d’Estat; potser sí que s’equivocaven els etarres volent imitar els mètodes perversos i violents del règim, però és molt més condemnable l’original que la còpia, molt més execrable l’agressor que qui respon amb les mateixes armes.

No oblidem que l’anomenada transició va ser incapaç o intencionadament va deixar al marge amplis sectors de l’Estat espanyol, i en concret el conjunt del País Basc que va rebutjar la Constitució espanyola. El règim franquista que havia assolit el poder a través de la violència no estava disposat a perdre’l del tot, i pretenia continuar exercint-lo com fos. Ni ETA ni els gestors de la transició no van voler o saber trobar la fórmula per a reconduir la situació de violència encetada pel règim, i van preferir acontentar-los; la responsabilitat és com a mínim a parts iguals.

No oblidem que durant molts anys l’Estat ha esmerçat molts esforços a posar tots els impediements a qualsevol intent de buscar una solució dialogada. A l‘Estat, i concretament als dos partits majoritaris espanyols, els anava de primera tenir un grup armat que els permetés justificar la negació dels drets del poble basc. La història es remunta com a mínim al 1984 quan a través de la Guàrdia Civil es va procedir a l’assassinat de Santi Brouard, un metge que estava fent passos al si del món abertzale per convèncer ETA que deixés les armes i s’optés per la via democràtica i pacífica. Per això va ser assassinat.

Els cossos i forces de seguretat de l’Estat sempre ha tingut elements infiltrats en l’organització etarra, i sempre han actuat com els elements més radicals, mai per fer acostaments a l’acció política i a deixar les armes. Ni tan sols, llevat de comptades ocasions, la seva actuació no tenia l’objectiu d’evitar que es cometessin atemptats; aquest va ser el cas de l’atemptat a la caserna de Vic, en què es coneixia la situació i les intencions dels etarres, i se sabia que actuarien a la ciutat, encara que potser no se sabia ni que anirien directament a la caserna ni que en aquesta hi havia emmagatzemat il·legalment gran quantitat d’explosius.

No oblidem que cada vegada que ETA anunciava una treva es posaven totes les traves possibles per a fer-la fracassar. Tots els Governs espanyols, tant populars com socialistes, van tenir contactes i negociacions amb l’organització armada. Sabien que al seu sí hi havia elements disposats a buscar una sortida al conflicte i a aturar la violència, però que n’hi havia d’altres de més intransigents decidits a continuar la lluita armada. Les accions del Govern, aprofitant la treva per a fer més detencions o per emprendre altres mesures contra el poble basc com el tancament il·legal de diaris en euskera, anaven encaminades a donar arguments als sectors més radicals.

La paròdia que TV3 va fer en el programa Polònia, en la qual es veia la gent del Partit Popular celebrant l’atemptat de Barajas que posava fi a la treva, no hauria estat possible sense que hi hagués una bona part de veritat.

No oblidem que durant aquella treva es van intensificar les accions policials i judicials contra l’entorn abertzale, però sobretot contra aquells elements, com ara l’Otegi, que apostaven decididament a favor de la fi de la violència. D’aquí les darreres i inexplicables condemnes contra el dirigent independentista. La Justícia espanyola ha estat sempre al servei d’unes determinades opcions polítiques; quan els convenia il·legalitzaven les formacions polítiques que els semblava que podien perjudicar-los electoralment.

Com diu Zapatero, no s’ha de perdre la memòria. La fi d’ETA ha estat possible malgrat els esforços de l’Estat per evitar-ho, potser perquè els etarres s’han adonat de la inutilitat de la lluita armada o, sobretot, perquè han entès que eren utilitzats precisament per evitar un procés democràtic cap a la independència. I, ara, qui ho aturarà?

Es pot ser un polític indignat?

L’altre dia, deia el diputat de CiU per Girona, Santi Vila, que “Si no fos polític, seria un indignat”. No voldria pas treure la frase de context ni pretendre interpretar el que en realitat volia dir el polític convergent, però la seva expressió pot ser una mostra de la concepció de la política que tenen molts ciutadans i, malauradament, molts dels seus polítics.

El primer que se m’acut dir-li és que, ja que és polític, bé podria ser un polític indignat. Indignat amb tanta injustícia, amb tanta servitud dels polítics envers els poders econòmics, amb tanta incapacitat per a fer front als problemes reals de la gent i un excés de zel per a resoldre els dels poderosos, indignat amb les escasses possibilitats i recursos que es donen als catalans per a fer front a les seves necessitats, i indignat amb la passivitat, l’actitud submisa i la manca de voluntat del nostre Govern per a exigir els drets que ens corresponen com a país. Hi ha motius de sobres per a estar indignat, se sigui o no polític. El que passa és que afirmacions com les de Santi Vila vénen a ser un reconeixement de les raons per a estar indignat, però a l’hora també de la manca de voluntat, en tant que polític, per a posar-hi remei o, com a mínim, per a treballar en la direcció de reduir les raons de la indignació. I el pitjor del cas és que considera que és en raó de ser polític que ja no pot estar indignat.

És possible que introduir-se en el món de la política farcit d’ideals topi amb una realitat excessivament obtusa que en dificulti la posada en pràctica d’aquests ideals. Però això és una cosa, i una altra és que ja es parteixi d’aquest axioma, probablement perquè la decisió de dedicar-se a la política porta implícit, per a molts, deixar els ideals a casa i emmotllar-se als condicionants que els vénen imposats; entre altres, la servitud cap al partit que ja té les seves servituds envers els poders fàctics.

Drama a Espanya: ETA deixa les Armes

Ja se la veien a venir, i per això els més ferms partidaris de la lluita armada, de la continuïtat de la violència, des de fa uns dies que estaven nerviosos. Al final, però, s’ha produir la tan temuda notícia: ETA deixa les armes. No han servit de res les seves maniobres polítiques d’il·legalitzar els grups que volien portar la lluita abertzale per la via democràtica i pacífica; no han servit de res les sentències clarament polítiques condemnant els principals gestors de la via pacificadora, com en el cas d’Otegi; no han servit de res les mentides i les tergiversacions dels mitjans de comunicació del nacionalisme espanyol més tronat.

Només calia veure la grotesca reacció d’aquests fervorosos partidaris de la violència davant la Conferència Internacional per impulsar el procés de pau a Euskadi. Mai un periodista seriós, amb un mínim de dignitat professional, gosaria dir, com deien alguns, que els participants de la Conferència d’aquest dilluns o els signants del manifest que en seguí feien el joc a ETA. Personalitat tan diverses com l’exsecretari general de les Nacions Unides Kafi Annan, el president del Sinn Fèin, Gerry Adams, l'exprimer ministre irlandès Bertie Ahern, l'exministre de l'Interior i Defensa francès Pierre Joxe, i el primer ministre noruec Gro Harlem Brundtland, eren menyspreats tant pel PP com pels seus mitjans de comunicació, temerosos que la pau arribés. Si en aquest país hi hagués un mínim de Justícia independent i justa, tot el contrari del que tenim, es processarien molts d’aquests instigadors de la violència, els qui han posat durant anys totes les traves possibles, amb assassinats inclosos, a qualsevol procés de pau.

Sense poder amagar el seu enuig, encara es resistiran a acceptar la bona notícia. Segurament que encara repetiran aquella absurda cançó, que no és això el que esperaven. Durant un cert temps ETA responia a les seves provocacions amb nous atemptats, que eren celebrats amb eufòria com aquell de Barajas; però ara, finalment, i malgrat els esforços d’aquests carronyaires, han decidit no respondre més com ells “esperaven”. Han entès que la independència és possible per la via democràtica, i que ells eren utilitzats com a coartada per a negar el dret a decidir al poble basc. Han entès que l’empresonament d’Otegi, el tancament de diaris, les detencions en plena treva i les il·legalitzacions de formacions polítiques no eren sinó l’estratègia del nacionalisme espanyol, per a provocar la continuïtat d’ETA. I si ho volia Espanya és que no era bona per a Euskadi.

Denúncies inútils

La CUP denunciava, dies enrere, que feixistes i neonazis gaudeixen d’una total impunitat. Tant li fa que hi hagi proves evidents, que exhibeixin armes i actituds violentes; a tot estirar es limita el seu camp d’actuació o se’ls vigila perquè els seus delictes que siguin excessivament escandalosos. A València aquesta denúncia de la CUP els deu sonar a una cançó excessivament repetida; allà han perdut la vergonya, no només els fatxes, sinó els cossos policials, els jutges i els polítics.

I no hi ha res a fer. Són sectors que tenen un nul suport de la ciutadania, afortunadament, però un gran suport en determinats estaments. Per això sobta que el Departament de Governació de la Generalitat els segueixi el joc. És incomprensible la duresa i la celeritat amb què s’està actuant contra el moviment dels indignats, en comparació amb la permissivitat que s’atorga als grups ultres. Les lleis s’interpreten i s’apliquen en funció de la ideologia política: les denúncies contra elements ultres i xenòfobs com l’alcalde de Badalona o el violent dirigent de PxC acaben sempre en un no res. Els indignats són assaltats a l’interior de la Ciutat de la Justícia quan ells voluntàriament es presentaven davant del jutge. La Fiscalia veu indicis de delictes en qualsevol manifestació independentista, a Catalunya, però sobretot al País Basc; i de cop esdevé cega davant d’actuacions delictives de grups espanyolistes.

No hi tenim res a fer. El sistema judicial espanyol està corromput fins al moll de l’os, compromès i depenent d’una ideologia polític ancorada en el franquisme i d’un radicalisme espanyolista impresentable, tal com veiem amb les seves sentències contra la llengua catalana. Només ens falta que el nostre Govern els faci el joc en un acte de submissió inacceptable. A Espanya, no solament sempre hi tindrem les de perdre en l’àmbit econòmic i cultural, sinó que també hi tindrem sempre la Justícia en contra.

Patètic, senyor Mas

Una de les herències del pujolisme que l’Artur Mas segueix al peu de la lletra és la de marcar línies vermelles amb l’advertiment de greus conseqüències si es sobrepassen. Suposo que es refien que la gent és absolutament amnèsica i no recorda que de línies vermelles que no es podien ultrapassar i que s’han ultrapassat de bones a primeres n’hi ha a l’alçada d’un campanar. I ara hi ha tornat advertint el President que “si s’ataca el català el Govern en farà “casus belli”.

Això es ve dient una i mil vegades, i sempre el resultat ha estat fer passes enrere i ajupir el cap. Sabedors d’aquesta submissió catalana a Madrid es fan un tip de riure quan senten a parlar de línies vermelles; és més, jo penso que encara que només sigui en to de mofa i per a fer gala de la seva fatxenderia s’apressen encara més a sobrepassar-les. El Govern català ja ha donat mostres que no farà absolutament res, si finalment l’ofensiva contra la immersió lingüística reïx als tribunals; de fet, des del moment en què el principal argument del Govern era dir que estaven convençuts que amb les raons exposades en el recurs aconseguirien guanyar la partida, ja admetien que també ajupirien el cap i acatarien en cas contrari. El lògic hauria estat, com a premissa, haver fet un acte de sobirania, i negar la competència d’una Justícia corrompuda al servei dels partits nacionalistes espanyols.

Per la seva banda, Duran i Lleida en tant que cap de llista de CiU i per tant en representació de la Federació, ja va dient que donarien suport al Govern del PP i que entrarien a formar-ne part si s’avinguessin a començar a parlar d’un hipotètic Pacte fiscal. El PP no necessitarà per a res els vots de CiU, però si li interessés tenir una bona coartada per a completar la seva ofensiva contra Catalunya, bé podria avenir-se a començar a parlar-ne, sabent que el tema el podrien allargar més d’una legislatura per acabar amb aigua de no res. I mentrestant, el PP estaria legitimat per una força que es diu catalanista per a completar la seva croada contra la llengua catalana al País Valencià i a les Illes, i per entrar-hi a fons a Catalunya. El “casus bell” està enterrat d’entrada, i les línies vermelles gairebé ni es veuen de tan trepitjar-les i refregar-se-les per alla on els rota. Patètic, senyor Mas.

Desvirtuant el PIRMI

Aquest estiu va portar un bon enrenou el tema del cobrament dels PIRMI. De cop i volta el Departament de Benestar Social va decidir canviar el sistema de cobrament, enviant talons personals als domicilis dels interessats. Això va ocasionar nombroses protestes perquè molts dels interessats van tenir problemes a l’hora de cobrar, o van fer-ho amb molt de retard. I naturalment l’oposició va carregar durant com la mesura del Govern.

No hi ha dubte que l’objectiu era fer mans i mànigues per estalviar alguns diners més a l’escurat erari públic. Però això no justificava la moguda amb tots els inconvenients generats a les persones beneficiàries del PIRMI. L’excusa del Govern era que hi podia haver moltes irregularitats en el cobrament d’aquest subsidi; però ni a les entitats socials, ni a l’oposició ni als mitjans de comunicació no interessava saber fins a quin punt podia ser cert. És evident que no valia la pena tot el sarau si només era per a detectar petites irregularitats. I de fet, no ha estat fins ara que hem sabut el resultat de tot plegat. Segons el Govern, gairebé 3.000 dels 21.000 talons que es van enviar als interessats no han arribat a destí perquè no han pogut ser localitzats, i només la meitat compleixen els requisits exigits per a cobrar-lo. Evidentment, això hauria de canviar força la percepció que se’n va treure d’aquella acció del mes d’agost. Però, això, ara ja no interessa ningú.
En aquell moment, a cop de titular, era una ocasió per a desgastar el Govern, sense que ningú s’interessés pel fons de la qüestió. No es podia, per suposat criminalitzar tot el col·lectiu que ja viu una situació prou difícil, però tot sembla indicar que sí que hi havia un frau o una picaresca prou important com perquè un Govern responsable procurés fer-hi alguna cosa.

El Govern ha de treure, o estalviar, diners d’allà on sigui. No em sembla gens recriminable que indagués la idoneïtat de tots els perceptors del PIRMI. Però això no té res a veure amb què les noves condicions que vol imposar el Govern per a cobrar el PIRMI desvirtuïn del tot el seu objectiu bàsic per al qual va ser creat. Es tractava de proporcionar una renda mínima a les persones que han esgotat fins i tot la prestació d’atur. Des del moment que es limiti el temps de prestació, el que es fa és convertir-lo en un simple allargament del subsidi de desocupació. Això seria molt més greu que els possibles errors en el canvi de cobrament del mes d’agost.

Identificar-se o interpretar els símbols

En els actes institucionals de commemoració del 15 d’octubre el President Artur Mas apel·lava als símbols i a la memòria històrica com a elements d’unitat i de cohesió nacional. Lògicament, els partits situats més a l’esquerra, encara que no gosaria parlar d’esquerres com a mínim en el cas del PSC, van voler desmarcar-se’n. En part, perquè com a grups de l’oposició sembla que sempre hagin de buscar alguna forma de distanciar-se del qui té la responsabilitat de govern, i en part perquè evidentment, aquestes mateixos símbols poden tenir interpretacions o visions ben diverses.

Està clar que cadascú pot interpretar els símbols a la seva manera, també la història. La bandera catalana, amb estel o sense, per alguns pot ser símbol d’una identitat inequívoca i per tant d’una voluntat d’alliberar-nos d’altres símbols i d’altres identitats; mentre que també hi haurà que voldrà veure-hi un símbol que vol i pot compartir amb el dels veïns. Igualment, a l’Artur Mas li convé recordar el Companys patriota i màrtir, mentre que a d’altres els pot interessar més el seu perfil d’esquerres, encara que l’Esquerra de Companys estigués a anys llum de la descafeïnada esquerra dels socialistes actuals. Tant se val. En qualsevol cas, aquests símbols són vàlids per a tots els catalans, cadascú amb la seva interpretació, i això és el que compta i el que ens ha permès resistir fins avui les envestides que hem patit al llarg de la història.

Hi ha, però, un element certament preocupant. El nacionalisme espanyol, contrari i hostil a aquests símbols, està penetrant a Catalunya amb la voluntat clara d’aconseguir fer fort un gruix de persones que viuen al país, però sense identificar-s’hi i més aviat fent costat als símbols dels assassins que van afusellar el President Companys. I més preocupant encara que aquests tinguin el recolzament de grups catalans sense escrúpols disposats a servir-se’n per a treure’n algun benefici. Només per citar un exemple, en la darrera discussió sobre els mitjans de comunicació de la Corporació catalana, CiU podia tenir diferències ideològiques amb la resta de partits polítics catalans, però va preferir buscar el suport del PP que parteix de la base, i així li van recordar en el debat, que ells no s’identifiquen amb aquests mitjans. Amb uns podia discrepar en la manera de gestionar-ho, amb l'altre la discrepància és de fons, total. I va preferir aliar-se amb aquest, amb el nacionalisme espanyol.

La inutilitat del vot útil

Un dels espantalls inevitables, quan s’acosten unes eleccions, és el del vot útil. Es tracta d’explicar a l’electorat que hi ha uns vots més útils que altres, a vegades recorrent a l’infantilisme d’apel·lar a apostar pel guanyador; encara que després aquest guanyador prengui decisions contràries a les que hom pensa. El vot és útil o no, al meu entendre, en funció del que cadascú cregui que convé al país. Per tant, per als més sectaris l’únic vot útil és el donat al seu partit, per als més escèptics el vot útil pot ser l’abstenció o el vot en blanc, i per a d’altres de vots útils n’hi pot haver diversos.

Naturalment que és de necis votar un partit només perquè surt com a guanyador, i per tant per a poder celebrar una victòria, si després aquest partit ha de fer polítiques contràries a les idees del votant. I encara que sembli inversemblant, el cert és que hi ha un vot que es decanta pel candidat favorit pel sol fet de ser-ho, de la mateixa manera que hi ha fans d’esportistes o de clubs pel sol fet de ser capdavanters.

Una primera consideració a fer és que, normalment, els defensors del vot útil confonen la utilitat de cara al país amb la utilitat de cara al partit, i, encara més, amb la utilitat de cara als candidats i dirigents. És aquell sil·logisme pervers de molts dirigents polítics que consideren que tot el que és bo per al partit ho és per al país, i per tant tot el que és bo per ells, en tant que dirigents, ho és per al partit i per al país. Una coartada perfecta per a tota mena d’embulls i tripijocs.

En aquestes eleccions espanyoles que presenten un pronòstic massa clar, el vot al PSOE seria dels més inútils perquè a part d’haver deixat descontent la majoria dels seus votants, ja sap que d’aquesta en sortirà escaldat. I treure vint diputats més o menys, per anar a l’oposició, no és massa rellevant. Pel que fa als partits catalans, és evident que no hi ha ningú que es pensi que el seu resultat li permetrà ser decisiu per a res, a Madrid. Si algú és capaç de frenar el PP, amb les seves polítiques antisocials i sobretot anticatalanes, no ho serà pas per treure dos diputats de més o de menys, sinó per la resposta que pugui trobar en el conjunt de la societat catalana, amb el seu Govern al capdavant. De moment, totes les expectatives apunten a una repetició dels resultats pel que fa a CiU i ERC, amb la possibilitat d’anar més aviat a la baixa.

Si els vots dels diputats no són decisius per a fer decantar majories cap a una o altra banda, la rellevància del nombre de diputats amb què compti cadascú és mínima. No deuen pas ser pocs els votants d’Esquerra que ara mateix no saben qui és el tercer diputat republicà, de la mateixa manera que no sé si en trobaríem gaires de convergents que saben el nom de cinc diputats de CiU. Tot el pes i el protagonisme queda concentrat en els seus caps de fila i poca cosa més. Des del punt de vista estrictament independentista, no hi tenim massa res a guanyar i força a perdre, si resultés que no s’assolís representació parlamentària. Hi perdria, evidentment, ERC, però també CiU i el conjunt del país en la mesura que aquests perdrien la centralitat i passarien a ocupar un dels extrems de la Cambra espanyola.

Si algú considerés, esmenant la meva afirmació anterior tanmateix compartida per la majoria d’analistes, que CiU té possibilitats d’esdevenir una peça clau per a la governabilitat, i que per tant podria fer valdre la seva força, tampoc tinc tan clar que aquest fos l’escenari ideal per a Catalunya. No n’hi deu haver gaires que dubtin de la majoria absoluta del PP, però en cas que per algun mal pas de darrera hora no hi arribés, de ben segur que tindria moltes altres opcions per a assegurar-se la majoria. Aleshores, CiU podria tenir la temptació d’altres èpoques de buscar pactes per a tirar peixets al cove, que sovint es redueixen a promeses i fum, a canvi de rebaixar el nivell d’exigència aquí. Mentre que si a Madrid ja sap que no hi té res a fer, és més fàcil o més probable que es faci fort en les reivindicacions nacionals.

La festa continua, a Espanya!

Que la crisi és una presa de pèl, cada vegada em sembla més obvi. I si no la crisi en la seva globalitat sí el dramatisme amb què es presenta i sobretot les solucions que s’hi dóna. I no parlo del dramatisme de les persones que la pateixen, perquè aquest sí que és ben real, sinó del que exhibeixen els nostres governants per a fer retallades dels drets socials, dels serveis bàsics i de les prestacions més elementals. De fet, les polítiques que segueixen tant el govern català com l’espanyol, perquè totes vénen inspirades per la mateixa banca o pels mateixos interessos, en cap cas tenen l’objectiu de lluitar contra la crisi, perquè més aviat tendeixen a agreujar-la.

S’ha de reconèixer que les institucions catalanes van tenir els reflexos suficients com per a fer el gest de retallar-se sous i algunes de les despeses de funcionament. Però això no deixa de ser un gest, perquè quan s’està parlant de dèficits i deutes de milers de milions, l’estalvi que representa això és ben minso: L’estalvi per la supressió de la paga de Nadal dels membres del Govern i dels alts càrrecs serà de 1.800.000 euros i les mesures del Parlament estalviaran 800.000 euros més, ben poca cosa si tenim en compte que el dèficit de la Generalitat el 2010 era de 8.352 milions (un insignificant 0’03%).

Però la festa continua. CiU pot retallar arreu, i sobretot en els serveis bàsics, però de cap de les maneres reconsiderar l’anul·lació de l’impost de successions per a les grans fortunes que hauria representat una recaptació de 500 milions (els membres del Govern haurien de quedar-se 25 anys seguits sense paga de Nadal per compensar el que ha perdut l’erari públic amb aquest regal als més rics). El Govern espanyol pot continuar projectant i adjudicant línees d’AVE absolutament deficitàries, i a vegades per tancar-les al cap d’un any; així com arreu de l’Estat s’han construït aeroports inviables, alguns inaugurats de temps però encara per estrenar; i quan parlem d’aquestes infraestructures estem parlant de milers de milions. El Ministeri de Defensa de la senyora Chacon es malgasta 24.000 milions d’euros en programes d’innovació militar (tres vegades el dèficit de Catalunya, i trenta vegades el dèficit sanitari català). I quan el Govern espanyol té la pensada de vendre’s part de la Loteria Nacional es gasta 26 milions d’euros en publicitat, per acabar desdient-se de la venda. La festa continua, a Espanya.

I ja no parlem dels 22.000 milions de dèficit fiscal que anualment Catalunya paga de més a Estat espanyol. No solament no tindríem dèficit sinó que en quatre anys hauríem pagat tot el deute. És l’altíssim preu de romandre a Espanya.

Primàries a la dreta francesa

Les primàries del Partit Socialista francès estan exemplificant els dubtes de l’esquerra actual; o millor dit dels qui pretenen mantenir la denominació d’esquerra. Perquè és evident que, avui per avui, les polítiques d’esquerres no tenen cap possibilitat d’accedir al poder. No només perquè és molt difícil que tinguin el suport d’una majoria de l’electorat, sempre conservador, sinó perquè tothom és conscient que en l’hipotètic cas d’una victòria de l’esquerra, els grans poders econòmics, des de la banca a les grans empreses passant per les seves impresentables agències de qualificació, li farien la vida impossible.

Per això, els partits socialistes europeus ja fa temps que han renunciat a les polítiques d’esquerres, i en el millor dels casos es limiten a humanitzar les polítiques de dretes, o només a maquillar-les. Així, la gran banca es pot trobar tan còmoda amb un partit conservador com amb un que porti la denominació de socialista, perquè sap que de socialista no en té absolutament res. Només cal pensar que tot un Dominique Strauss-Kahn dirigia l’FMI i alhora pretenia ser el candidat socialista a les properes presidencials. Descartat el Dominique, els dos principals candidats del Partit Socialista francès, François Hollande i Martine Aubry, representen no pas les dues versions del socialisme sinó les dues versions del capitalisme enfront de la crisi. El primer representa l’ala més dretana del conservadorisme que creu que la veritable crisi que cal afrontar és la del deute sobirà perquè és la que pot afectar els interessos de la gran banca i dels grans grups inversos; i sabent que les mesures per a resoldre la crisi del deute agreugen encara més la crisi econòmica. És la que recolzen la majoria dels Estats, i també l’espanyol. Per la seva banda, Martin Aubry representaria el sector de la dreta més humanitzada que considera que la prioritat és recuperar la producció i la rendibilitat de les empreses, per a reduir l’atur i fer que l’Estat n’obtingui més ingressos amb la recaptació d’impostos.

També aquí el Govern espanyol va encarar, encara que tard, la crisi a partir de les propostes a l’estil de les que preconitza Martin Aubry, a base d’incentivar la indústria de l’automòbil, plans d’ocupació municipals, o desgravar l’adquisició de pisos. Però això va durar fins que qui mana damunt d’ell va trucar-lo per dir-li que per l’interès de la banca havia de canviar d’estratègia. I així es decantà per la via que ara proposa François Hollande. Imagino que qui mana a Espanya, i que segurament també mana força a França, farà el que sigui perquè les primàries les guanyi Hollande. Si guanyés l’Aubry mourien cel i terra perquè no guanyés les presidencials. I si malgrat tot, aquesta visió de la dreta moderada encara sortí guanyadora, aleshores li farien la mateixa invitació que li van fet al titella Zapatero.

On són els delinqüents?

En alguna altra ocasió ja he parlat de les actuacions policials. Les d’arreu. Només veient les imatges per la televisió, hom ja pot treure unes primeres conclusions. La ràbia amb què colpegen manifestants sovint carregats de raó per a protestar; l’eufòria amb què s’abraonen sense contemplacions sobre qualsevol que s’interposi en el seu camí, tant se val que sigui un vianant badoc, un nen, una dona, una persona gran, o un periodista que està fent la seva feina; l’acarnissament exhibit sobre persones indefenses, caigudes a terra, cosint-los a garrotades sense tenir contra ells cap acusació a fer que pogués motivar la seva detenció... fa dubtar que sota el casc de policia pugui amagar-s’hi un ésser humà.

Les autoritats de torn acostumen a emparar les seves brutalitats, i només excepcionalment, almenys de cara a la galeria, es reconeixen cínicament “errors de coordinació”. Els cossos policials tenen una estructura i unes normes de disciplina semblants a les militars, i es fa difícil de creure que tants excessos siguin deguts a reiterats incompliments de les ordres donades. En molts casos tampoc es poden excusar en el compliment del deure, quan es tracta d’ordres manifestament contràries al sentit comú i als principis de defensa de la ciutadania que haurien d’inspirar totes les seves actuacions. Però, fins i tot així, tampoc es justificarien moltes de les salvatjades que sovint veiem per la televisió, i que responen a comportaments individuals.

La darrera atzagaiada, per a fer avergonyir qualsevol persona decent, va ser la intervenció dels Mossos a la Ciutat de la Justícia per a detenir de forma ostentosa i estúpida, un grup d’indignats que es personaven voluntàriament davant les autoritats judicials. Tan vergonyós va ser el cas que tothom es treu les puces de sobre, atribuint-se mútuament l’ordre donada: el Departament de Governació de la Generalitat, l’Audiència Nacional, o qui sigui. En aquest cas, la responsabilitat dels comandaments dels Mossos no deu ser pel fet de donar una ordre tan absurda i contrària a la seva funció, perquè suposo que no va ser per iniciativa pròpia, sinó per no denunciar de forma immediata el delinqüent que va donar l’ordre i no portar-lo emmanillat davant del jutge de guàrdia per alteració de l’ordre públic. És impossible que la persona o persones que van decidir tan gran despropòsit continuïn exercint les seves funcions professionals, ja sigui en la judicatura o en el Departament de Governació. I en la mesura que no es vegin destitucions i processaments haurem de creure que hi ha complicitats per totes bandes. I els ciutadans no podem fer res més que sentir vergonya d'aquestes institucions.

Nova i greu amenaça per al país

Sempre que es parla de les grans conquestes com a país, aconseguides en l’època Pujol, es parla dels Mossos d’Esquadra, del sistema educatiu basat en la immersió lingüística i en la Televisió Catalana. Eren tres grans elements fonamentals per a la construcció del país. Les dues darreres legislatures del pujolisme hi van ser sobreres, perquè es van limitar a administrar el que s’havia aconseguit sense fer noves passes endavant. I el fracàs del tripartit no va pas ser per errors greus ni barrabassades excepcionals, sinó bàsicament perquè vam continuar amb més del mateix, sense avançar.

És cert que l’herència rebuda de nou per CiU no ha estat de les millors; de fet, la crisi ha ensopegat arreu amb qui es trobava al poder, al marge de l’encert o desencert de la seva gestió. Però, les retallades i els ajustaments es poden fer de moltes maneres, i de moment tot apunta cap a una sola direcció, estrictament ideològica, de caràcter conservador. O millor dit, ara ja hi ha qui apunta cap a una altra direcció, justament la de tirar enrere en una de les grans conquestes nacionals: una Televisió pública de Catalunya, de qualitat i al servei del país. Josep Antoni Duran i Lleida ja ha avançat que TV3 pot ser el següent objectiu de les retallades del Govern. Un despropòsit fora mida de gravíssimes conseqüències per al país, si del que es tracta és, com tot sembla indicar, de reduir el pes de la Televisió catalana convertint-la en allò que algun il·lustre socialista espanyol qualificava de “televisió antropològica”. I donar pas a les televisions privades espanyoles.

El nou Govern d’Artur Mas, en aquest primer any, no ha hagut de corregir cap error de país del tan vilipendiat Govern tripartit: ha negociat a la baixa la llei del cinema, ha relegat a un tercer terme la Secretaria de Política lingüística i ha paralitzat l’obertura de noves delegacions catalanes a l’exterior. Però ni un sol pas endavant. La decepció que vam tenir amb el tripartit molts independentistes és la mateixa que tenim ara amb el Govern d’Artur Mas. Però, de confirmar-se l’amenaça de Duran i Lleida, haurem de dir i reconèixer que del tripartit a ara estem fent perilloses passes enrere des del punt de vista nacional.

Que no corri la veu!

L’altre dia, ens mostraven per la televisió la nova imatge de la ciutat de Grozni, capital de Txetxènia. Res a veure amb aquella ciutat fantasma, mig derruïda, de quan el país s’havia alçat en armes contra el poder rus. En ben pocs anys la ciutat ha sofert una transformació sorprenent, fins al punt que avui podria semblar qualsevol ciutat moderna de l’Europa occidental o dels Estats Units.

En el moment de desmembrar-se la Unió Soviètica, tot un seguit de pobles van aprofitar l’avinentesa per alliberar-se del jou rus, i van néixer molts Estats nous. Però els txetxens van fer tard. Les repúbliques bàltiques, les eslaves i caucàsiques, així com les de l’Àsia central aconseguiren la independència aprofitant el desconcert de la transició del règim soviètic. Però tan bon punt s’aposentà el nou Govern rus, conscient d’haver perdut bona part del seu imperi, tornà a mostrar la seva cara més ferotge i s’acarnissà contra aquest petit poble de poc més d’un milió d’habitants. Prou que van intentar una resistència armada, i arribaren a tenir un cert control del seu país, però la nova Rússia descarregà sobre ells tota la ira que no havien pogut descarregar sobre la resta de pobles soviètic que aconseguien la seva llibertat. I tampoc la lluita soterrada de guerrilles no va reeixir; Moscou va imposar a Grozni un govern titella que servís els seus interessos. Però, heus aquí que el Govern rus va emprendre una estratègia que no acostuma a ser habitual en situacions semblants: va abocar-hi una gran quantitat de recursos econòmics per a transformar la ciutat, i segurament per a fer oblidar als seus habitants qualsevol vel·leïtat separatista.

Una estratègia absolutament contrària a la que segueixen altres imperis que volen mantenir sota el seu jou pobles sencers. Ho sabem prou bé els catalans que, a part de la humiliació de no deixar-nos ser qui som, ens aixequen la camisa de mala manera. Que no corri la veu. Que no se’ls acudis als espanyols oferir-nos un tracte exquisit, ni tan sols mínimament just, perquè aleshores serien molts els qui arribarien a la conclusió que si estem ben tractats a Espanya tampoc cal aspirar a aventures independentistes. De moment, segueixen el camí oposat i no sembla que vulguin prescindir dels nostres recursos; però no se sap mai.

En defensa del terrorisme

Rússia i la Xina han impedit que les Nacions Unides condemnin i emprenguin accions contra el règim criminal de Síria. Sabent que compta amb el suport de l’exterior, el règim sirià es permet d’assassinar els dirigents opositors, a més de massacrar la població que protesta. No és res de nou. També Rússia i Xina eren reticents a condemnar el règim de Gaddafi i a reconèixer els grups opositors com a veritables representants del poble libi; van acceptar-ho només quan van veure que la derrota del seu protegit era inevitable.

Però aquests països no en tenen pas l’exclusiva. El mateixa Gaddafi havia estat presentat com a amic pels anglesos, amb suborn judicial inclòs, quan aquests van veure-hi l’oportunitat de treure’n un benefici econòmic. I la història recent està farcida de casos d’Estats que han donat i donen suport al terrorisme, amb l’única condició que reporti sucosos beneficis. Quan les autoritats de Barheim condemnen el personal sanitari que va atendre els ferits de la seva ferotge repressió, surt l’Obama defensant la bondat del règim; els morts, la repressió, la vulneració dels drets humans i la manca de llibertats són pecata minuta al costat dels interessos americans a la zona. És el mateix suport que donen al Govern israelià quan vulnera totes les resolucions de les Nacions Unides, en el seu conflicte amb els palestins. Unes Nacions Unides amb una estructura de funcionament absolutament antidemocràtica on no valen per res ni la veu dels seus membres ni les resolucions votades per l’assemblea si hi ha uns pocs Estats que poden exercir el “dret” de veto.

El terrorisme, la violència o els assassinats, són armes fortament defensades i exercides pels Estats, amb uns sistemes judicials corruptes que diferencien aquest terrorisme en majúscules dels qui, impotents davant la força dels Estats, no veuen altra sortida que la d’utilitzar les seves mateixes armes. Un cop feta la condemna de tot tipus de violència i de tot tipus de terrorisme, mereixen mil vegades més de comprensió i de respecte els qui l’exerceixen fruit de la desesperació i per a defensar causes justes, com la llibertat dels pobles, que aquells que l’exerceixen impunement, molt més sanguinaris, utilitzant els recursos dels ciutadans, i només per a defensar els interessos econòmics d’uns pocs.

Unitat nacional, per fer què?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Un cop la nova direcció d’ERC ha començat a exercir, hi ha hagut tot un seguit d’especulacions i de pressions, i potser d’excessives expectatives. Venim d’allà on venim, conscients dels errors comesos, però ara hi hauria el risc de deixar-se portar fàcilment per un cert afany de compensació. Redreçar el rumb no ha de voler dir ni renegar de tot ni oblidar-se de la pròpia identitat.

Ja preveient el canvi de direcció d’ERC van començar a aparèixer veus i moviments, amb un manifest inclòs, sol·licitant una coalició conjunta de totes les organitzacions sobiranistes, des d’UDC a les CUP. Quelcom d’inversemblant, propi d’algú que no toca de peus a terra, que no té ni la més remota idea de la realitat del país o que tenia una altra intencionalitat. Descartada la coalició ERC-CiU, que ningú s’hauria pres seriosament, l’única possibilitat era la d’aplegar els republicans amb Solidaritat i amb Rcat.

I, aquí, altra cop la realitat s’imposa. ERC és l’única d’aquestes forces polítiques que té possibilitats, força possibilitats, d’obtenir representació parlamentària. La diferència entre treure dos, tres o quatre diputats és molt petita, per no dir irrellevant. Es podia haver fet una coalició ERC-SI amb els afegitons que hagués calgut, però era lògic que ERC prengués de base la seva realitat a partir de la qual s’hi sumés el que calgués, però no pas fer passos enrere. Que no hagi estat possible una coalició entre les dues forces independentistes no és cap drama, perquè el que està en joc és ben poca cosa. En tot cas, allà on ens hi juguem molt més és al Parlament de Catalunya.

Per l’altra banda, alguns han imaginat que un acord entre CiU i ERC seria molt més fàcil. Quan en el Congrés del partit, algú de la nova executiva republicana deia allò de “entre esquerra i dreta, esquerra; entre esquerra i país, el país” més d’un va interpretar que a partir d’ara ERC renunciaria a ser un partit d’esquerres per a donar suport a CiU. Afortunadament. no és així. Seria un desastre per al país que ERC renunciés als seus plantejaments d’esquerres o progressistes per posar-se a fer de crossa a CiU. L’independentisme necessita de totes totes, partits més o menys conservadors o de dretes i partits progressistes o d’esquerres. Tan impossible és somniar amb una independència sense comptar amb CiU, com diuen alguns bufanúvols, com pensar en una independència sense comptar amb l’esquerra.

No té cap sentit que es demani a ERC que doni suport a CiU a canvi de res. El fet d’evitar que CiU no es vegi obligat a pactar amb el PP no és cap raó per sí mateix; és al Govern a qui li correspon saber amb qui millor li convé pactar, i què està disposat a cedir (pactar sempre vol dir cedir). ERC no pot donar suport a un Govern que de moment ha fet poca cosa més que retallades a tort i a dret. Si ha cedit al PP la gestió de l’àmbit de Cultura a la Diputació, bé podria assumir alguns dels plantejaments més sobiranistes que li proposa ERC.

ERC no hauria de pactar amb CiU, ni donar suport als seus pressupostos, si no hi ha un gir netament sobiranista en la política del Govern, que fins ara no hi ha sigut ni tan sols per a defensar les caixes catalanes (com tampoc havia fet el tripartit, és cert). I molt menys entrar en un Govern en la situació actual. No té cap sentit parlar d’unitat patriòtica si és per a portar a terme una política conservadora, i submisa al sistema autonomista espanyol. Perdríem ERC per no guanyar-hi res.

La unitat patriòtica, un Govern de coalició en què ERC deixi de banda els plantejament ideològics, només seria possible i desitjable si aquest mateix Govern prioritzés les qüestions nacionals i fer un pas significativament endavant cap a l’alliberament nacional. Per a gestionar la crisi en el marc espanyol, sense voler afrontar les veritables causes de la crisi, l’espoli i el dret a decidir el futur dels catalans, no cal un Govern d’unitat.

Es pot dir el que es vulgui sobre les patacades electorals d’Esquerra per haver-se equivocat amb els pactes del tripartit, però alguns encara deuen recordar que molt pitjor va ser la patacada electoral que va patir el partit en l’època d’Heribert Barrera, després d’haver entrar en un Govern convergent.