Del ressentiment no en pot néixer res de bo

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Suposo que els companys del partit, d’ERC, i en general els qui em coneixen i han seguit la meva trajectòria es deuen fer creus en veure que una i altra vegada, i crec que cada vegada més, hagi de sortir en defensa del partit republicà. I no és que jo hagi canviat ni un pèl en la meva manera crítica de veure els errors comesos per Esquerra, ni que Esquerra hagi emprès encara el camí definitiu cap al seu redreçament. Continuo creient que el partit va cometre greus errors en els Governs tripartits, i que per anar bé n’hauria d’haver dimitit en bloc la direcció sense esperar a veure si les eleccions municipals en frenen la patacada. Però és que, malauradament, hi ha un sector autoanomenat independentista que carrega no ja contra els errors comesos pel partit, perquè això també ho faig jo, sinó contra tota possibilitat de rectificació; i el més greu és que ho fa des del ressentiment, sense cap alternativa o, pitjor encara, amb alternatives molt més erràtiques i impresentables que les que ha seguit Esquerra.

Podem reiterar una i mil vegades l’error estratègic d’Esquerra fent d’escolanet en el tripartit, i més quan Joan Ridao s’entossudeix no solament a no assumir les seves responsabilitats en el desastre electoral sinó que té la barra de dir que el problema no era tant l’estratègia seguida com la crisi econòmica. I no és que Ridao no sigui plenament conscient del seu error, sinó que pensa que pot continuar remenant les cireres amb un canvi en el rumb del partit que vol dirigir ell mateix. Ara bé, això és una cosa, i l’altra és desitjar o fer mans i mànigues per contribuir a perdre la principal força política independentista que tenim; que ha quedat reduïda a la meitat, és cert, però que continua essent tres vegades més gran que la segona força independentista.

Jo sóc el primer en criticar el trist paper d’Esquerra en el tripartit. Tan trist que en política nacional, de defensa de la llengua i de model educatiu, per exemple, es va limitar a fer un continuisme absolut de les polítiques seguides per CiU, quan els independentistes n’esperàvem molt més. No hi va haver reculades en l’àmbit nacional, i els socialistes van assumir temes que uns anys enrere ens hauria semblat impossible. Amb tot, la Llei del cinema, la d’integració dels nouvinguts, i l’obertura de delegacions catalanes a l’exterior, mesures que el Govern d’Artur Mas s’ha compromès a mantenir en línies generals o amb petits retocs a la baixa, no són un bagatge suficient per a justificar el tripartit Però no té cap sentit que aquestes desmesurades crítiques contra Esquerra ens vinguin ara de gent que continua apostant per CiU, que difícilment farà grans canvis en aquestes matèries tan sensibles nacionalment.

L’error, gaire bé infantil, de pensar que pactant amb el PSC-PSOE es podien obtenir grans rèdits per als país, quan en realitat eren els socialistes els qui desactivaven l’independentisme, és semblant, encara que no tan greu, al dels qui creuen el mateix en relació al PP. La política pujolista del peix al cove es va traduir literalment amb allò de la pluja fina; i ara tornem al peix al cove. De CiU al Tripartit, i d’aquests a CiU, és més del mateix.

D’entre els qui criticàvem obertament l’erràtica política seguida per Esquerra, alguns vam optar per quedar-nos a dins per intentar redreçar-la; i encara està per veure si ens en sortirem o no. Altres, molt legítimament, vam optar per seguir Joan Carretero per crear una nova formació política que ara torna a reconèixer el paper d’ERC com a pal de paller de l’independentisme. I encara va sortir Joan Laporta que després de menystenir la proposta d’anar amb Reagrupament també ha acabat reconeixent el lideratge d’ERC. No fa ni un any que encara debatia críticament les polítiques d’Esquerra, tenint al davant un Uriel Bertran que em defensava les tesis oficials del partit. Solidaritat va entrar molt justet al Parlament, cosa que deu haver pesat en la decisió de Laporta de reconsiderar la seva vinculació al projecte. Segons les enquestes, de fer-se ara noves eleccions, Solidaritat no entraria al Parlament.

Aleshores, quina és l’alternativa? Quan algú molt alegrement, de forma irresponsable i pretesament des de l’independentisme, aposta per la desaparició d’ERC, quina alternativa ens dóna? Si ERC desaparegués perquè una altra força política de caire independentista prengués el relleu, no seria cap drama per al país ni per als militants d’ERC que no tenim ambicions polítiques personals. El drama ve, sospitosament, quan es fa aquesta aposta sense tenir cap alternativa o refugiant-se a una partit que pot tornar a pactar amb el Partit Popular.

Jo no crec que calgui un únic partit independentista, per més transversal que sigui, encara que en algun moment pot ser interessant i oportú crear una coalició o una candidatura conjunta. Amb l’actual panorama em sembla bé que ERC i SI segueixin cadascú el seu camí, que no perdin el temps en picabaralles estèrils i que col·laborin en totes aquelles iniciatives en què coincideixin. Probablement el resultat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona serà força discret, però sense una davallada excessiva; des del punt de vista de partit, ja es té assumit que no es tindran més de dos regidors, donat que el segon i el cinquè són de Democràcia Catalana i el quart és de Reagrupament. Però també sembla clar que ni SI ni cap altra força independentista entrarà al Consistori barceloní.

En definitiva, les diferents forces independentistes, si no perden el temps en ximpleries, poden retroalimentar-se en una competència que pot ser útil per al conjunt del moviment independentista. Si ha de desaparèixer algú que sigui perquè un altre ocupi el seu lloc. Altrament, és incomprensible que algú pugui alegrar-se’n, a no ser que, potser per ressentiment, s’alegri justament de l’afebliment de l’independentisme.

D’on li prové l’autoritat, al Duran?

Josep Antoni Duran i Lleida ho deia amb tota contundència: “Tinc autoritat per dir que Europa no reconeixeria la independència”. I d’on li va l’autoritat per a dir-ho? Una cosa és que ell cregui, i amb raó, que per a la seva carrera política pensada sempre en clau espanyola no li convé la independència de Catalunya. Podria ser altament beneficiosa per al país i per a cada un dels catalans, però no per a ell que viu de les engrunes que esgarra d’Espanya, i d’aquesta mateixa història de viure esgarrapant engrunes.

Jo no seria tan il·lús com per a pensar que el procés serà fàcil i senzill: una proclamació unilateral per part del Parlament i un referèndum on el poble digui lliurement quin vol que sigui el seu futur, amb l’ordre que sigui, i tot seguit Europa ja ens recolzaria. Certament, la cosa no aniria així. D’entrada, la comunitat europea se’n rentaria les mans adduint que és un afer intern dels “espanyols”; s’entén, dels espanyols i dels seus subjugats. Només quan veiessin una ferma convicció dels catalans, començarien a admetre que cal respectar la voluntat democràtica dels pobles i a contracor admetrien que caldria l’inici de negociacions entre les parts. Els espanyols, i Duran entre ells, per suposat que negarien que existís cap “voluntat democràtica del poble” perquè negarien, com han negat sempre, l’existència del poble català; i, per tant, per ells no hi hauria “parts” per a negociar. A l’estil Gaddafi intentarien negar i criminalitzar el poble que reclama la llibertat amb l’esperança que la comunitat internacional se’n rentés les mans. Aleshores, com en el cas de Líbia, vindrien els càlculs dels diferents països europeus: què els podria sortir més a compte, un Estat amb tensions internes o la creació d’un nou Estat; que hi podria perdre cadascun d’ells amb una Catalunya independent; fins i tot andalusos i extremenys, si fessin càlculs, podrien concloure que els sortiria més a compte que Catalunya no computés en el conjunt d’Espanya a l’hora de rebre fons europeus. I al final, tot dependria no pas de la voluntat inicial d’Europa per a reconèixer la independència de Catalunya, que a priori segur que els faria basarda, sinó de l’acció decidida dels catalans i del convenciment que ells tampoc hi tenen res a perdre.

Però, a què ve, doncs, aquesta insòlita arrogància de Duran i Lleida per atribuir-se una mena d’autoritat fins i tot per a parlar en nom d’Europa? Des de Convergència mateix se li ha conferit una mena d’autoritat moral que li permet moure’s com a primer ministre al Palau de la Generalitat, sense formar part del Govern. És el contrapès que necessita l’Artur Mas per no veure’s arrossegat per la inèrcia i la lògica independentista que guanya adeptes també a les files convergents. I l’Artur Mas no està disposat a donar cap pas endavant fins que no tingui clar que al final del procés ell serà al capdavant del bàndol guanyador; no fos cas que, com el Duran, s’hi jugués la carrera política.

Vincular sous amb productivitat? Merda!

La crisi econòmica està resultant d’allò més fructífera per als interessos de les grans empreses, en el seu objectiu de liquidar l’estat del benestar i de garantir-se un marc legal fet a mida. Per això, els governs van deixar de prendre mesures per a fer front a la crisi, i es van dedicar a prendre les mesures necessàries per a reduir el dèficit i fer totes les reformes laborals, fiscals i legislatives que afavoreixin els grans poders econòmics. Es tracta de retornar al capitalisme salvatge de finals del segle XIX.

Com que el paquet de mesures globalment hauria semblat absolutament impresentable, repugnant per la seva intencionalitat perversa, i indecent des de qualsevol punt de vista, les van traient una a una perquè costin menys de pair. I ja en portem unes quantes. Cada vegada sembla com si des del poder (s’entén el poder econòmic que se serveix d’un poder polític servil) ens demanessin un darrer esforç per adaptar-nos a la situació de crisi; però tan bon punt han aconseguit imposar una reforma per a fer més precari el mercat laboral, per a reduir salaris o pensions, per rebaixar les condicions laborals, per a incrementar les exigències en les cotitzacions de cara a la jubilació, etc. apareixen sistemàticament amb una nova proposta. Sempre amb el mateix objectiu de sostreure recursos destinats a les classes treballadores per tal de poder-los destinar a donar suport a la gran banca i a les grans empreses. Ara és el torn de parlar de la vinculació dels salaris amb la productivitat en lloc de fer-ho amb l’increment del cost de la vida. Una cosa és que a cada nou conveni les empreses, com hem vist darrerament en el cas de la Nissan, poden fer el xantatge als treballadors obligant-los a acceptar rebaixes salarials i de condicions laborals si no volen acomiadaments massius; i l’altra, que es pugui establir un sistema per tal que les empreses no hagin d’incrementar els sous dels treballadors ni tan sols per a mantenir el poder adquisitiu. I la fórmula que han trobat és la de vincular-lo a l’increment de la productivitat.

Una fal·làcia absoluta perquè no hi ha ningú ni cap empresa que accepti augmentar els salaris en funció de la productivitat o dels beneficis, quan realment són importants. O és que les empreses com ara Telefònica o tantes altres que tenen beneficis astronòmics, ofereixen també incentius i salarials astronòmics als seus treballadors? Quan es produeixen grans beneficis, aquests incentius són per a repartir en exclusiva entre els directius; és només per quan puguin justificar que els beneficis no han estat tan elevats que volen aquesta clàusula de condicionar, sempre a la baixa, els salaris a la productivitat.

Menys que una incívica caca de gos

Tal com s’esperava, Europa i Gaddafi estan guanyant la partida al nord d’Àfrica. No van poder preveure les revoltes de Tunísia i d’Egipte, però sí que han reaccionat a temps a Líbia. Les revoltes democràtiques al món àrab eren una greu amenaça per als interessos de les empreses europees, de les xineses o de les americanes, i per algun lloc o altre s’havia de tallar. La imatge esperpèntica del coronel Gaddafi els ha vingut com anell al dit. Va fer patir que en un primer moment els insurgents no poguessin derrocar el règim que tan generosament havia obert els seus pous de petroli a Occident; però al final, amb el suport tàcit dels europeus, Gaddafi pot tornar a recuperar el control del país.

Han anat marejant la perdiu, simulant reunions d’alt nivell per veure quines sancions s’imposaven al règim libi; s’han fet condemnes testimonials, segurament havent pactat per sota mà que una cosa era la veu oficial exterior i l’altra el negoci de sotamà que haurà de continuar després de la crisi; i s’han formulat amenaces de portar el dictador genocida davant dels Tribunals Internacionals, sabent que això no es farà mai, almenys si el coronel guanya la partida militar i recupera la titularitat de President libi amb capacitat per a negociar els seus recursos amb les potències occidentals. I amb les armes que li han proporcionats els mateixos països europeus, Gaddafi pot esclafar la revolta. Europa manté l’actitud de deixar-lo fer per tal de renegociar després la represa de les explotacions estrangeres. Europa guanya per partida doble: talla de soca-rel l’allau de revoltes populars al món àrab, i manté l’amic Gaddafi al poder, amb l’avantatge que el seu teòric aïllament internacional el fa més feble a l’hora de la negociació dels contractes.

Gaddafi, el terrorista, va deixar de ser-ho quan va acceptar fantàstiques condicions per a l’explotació dels recursos libis per part d’empreses estrangeres; i ara recuperarà el paper de mal menor que ajuda a evitar una allau d’immigració africana a Europa. Els seus crims, per als quals ha necessitat la imprescindible col·laboració dels Governs europeus, quedaran impunes; com impunes quedaran els governants que fins ara havien col·laborat amb ell. I és que per a la comunitat internacional, per a les potències occidentals, per als poders econòmics (1), les desenes de milers de vides líbies importen molt menys que una incívica caca de gos.

(1) Perdó. No existeixen en abstracte ni la Comunitat internacional, ni les potències occidentals, ni els poders econòmics... existeixen unes persones molt concretes, amb càrrecs de president o de ministre, amb nom i cognoms, amb documents d’identitat i domicili conegut (inclòs el dels paradisos fiscals), sense escrúpols ni dignitat que mereixen el nostre més profund menyspreu per haver col·laborat amb el pitjor dels terroristes internacionals convençuts que la Justícia sabrà entendre que col·laborar amb el terrorisme que produeix beneficis ja no és terrorisme. El de menys, són els morts. Que no s'estranyin si els libis els posen en el punt de mira.

Les condicions per a un pacte

L’aposta de Portabella, candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, és realment complicada. Ell, molt més que la majoria dels candidats municipals d’arreu del país, ho tindrà difícil per aturar la sotragada que va patir el partit el mes de novembre. Els resultats electorals de la ciutat de Barcelona es llegeixen en clau de país. Potser per això Portabella ha estat un gran valedor dels pactes amb Reagrupament i amb Laporta, tot i saber que això implica quedar-se per a ERC només amb dos regidors; deu pensar que si es presenta en solitari probablement tampoc en trauria gaire més.

A part d’aquesta voluntat d’aparentar que es crea quelcom de nou, el tercer espai que diu ell, hi ha també l’interès amb trencar amb qualsevol imatge que el vinculi amb el tripartit. Ell fa gala, i amb raó, que aquests darrers anys va saber estar a l’oposició, encara que fos una oposició farcida de complicitats, quan podia haver-se mantingut en l’equip de Govern Municipal. L’estratègia del tripartit, però sobretot de com es va gestionar el tripartit, és el que va portar al desastre electoral, i el que va motivar les tensions internes al si d’Esquerra, amb Carretero com un dels caps visibles de la disidència. Igualment, Laporta, en nom de Solidaritat, havia acusat repetides vegades la deriva poc independentista dels republicans. Per tant, la proposta electoral d’ERC, amb Reagrupament i Laporta (parlar de Democràcia Catalana com a partit em sembla excessiu) podia donar aquesta imatge de renovació del partit i de canvi de rumb. Però, heus aquí que Portabella ens acaba d’anunciar que no descarta cap pacte amb el vencedor dels comicis del 22 de maig: tant pot pactar amb Trias com amb Hereu. I a ningú se li escapa en quines aritmètiques postelectorals seria possible un pacte amb Hereu. I quin seria, aleshores, el paperot de Laporta i Reagrupament en aquesta situació.

El pitjor de tot, però, no seria la reedició del tripartit, que es molt difícil que es pugui produir sobretot si l’electorat se l’ensuma, sinó les excuses que s’hi donen. Segons Portabella, el pacte seria possible “si s’accepten les condicions de canvi de model de ciutat i lluita preferent contra la crisi”. Què carai vol dir, ell i tants altres candidats municipals, amb això del model de ciutat? és una frase feta buida de contingut, literatura barata, un tòpic comú en totes les candidatures i que no vol dir absolutament res. I ja no diguem el tema preferent de lluitar contra la crisi; aquesta proposta tan original li acceptaria des del PP a ICV, passant per Ciutadans i Solidaritat. Si aquestes són les seves condicions per a pactar, el ciutadà ja pot començar a pensar que l’única possibilitat que no es reediti el tripartit en l’àmbit municipal és fent que l’aritmètica del resultat ho impedeixi; possibilitat molt elevada, per cert.

En fred, les mentides són més creïbles

Vivim en una societat on el risc és inherent al progrés. Sabem perfectament que quan agafem un vehicle que pot superar els 100 km/h estem assumint un risc que podríem estalviar-nos si decidíssim anar en bicicleta o en carro, o que com a mínim reduiríem si baixéssim la velocitat màxima no als 80 sinó als 60 o als 40. Però no volem renunciar als beneficis que ens reporta el progrés, de la mateixa manera que volem sabent que de tant en tant algun avió s’estavella, o utilitzem maquinària potencialment perillosa.

Ningú, mínimament honest, pot afirmar que les centrals nuclears no representen un perill; un perill amb escasses possibilitats de fer-se real, cert; però, donat el cas, d’unes dimensions extraordinàries. I, malgrat tot, els governs i els ciutadans poden decidir assumir aquest risc i tirar endavant amb l’energia nuclear. Tenir una central nuclear a prop de casa és tenir-hi una bomba que, per més precaucions que es prengui, ningú ens pot assegurar que algun dia no pugui acabar esclatant. En principi, el Japó és un país molt ben preparat tècnicament, que conviu amb els moviments sísmics i que, conscients del perill, havien optat per l’energia nuclear. No tindria cap mena d’explicació que els dirigents japonesos mentissin a la població dient-los que pensaven que el desastre d’aquests dies no s’esdevindria mai. Al Japó, com aquí, es pot especular amb les escasses possibilitats que es produeixi un accident nuclear, i valorar per tant que val la pena assumir el risc per tal d’aprofitar els enormes beneficis que produeixen les Centrals. Si hi ha aquesta honestedat per part dels dirigents i la població ho assumeix, no hi ha res a dir.

El problema està en què criminals desaprensius, conscients del risc però sobretot dels beneficis, impulsin les centrals nuclears enganyant la població amb l’asseveració pseudocientífica que aquestes instal·lacions són absolutament segures. Quan la Ministra espanyola d’economia Helena Salgado afirma que no s’han de prendre decisions en calent, davant dels fets del Japó, en realitat el que ens vol dir és que ara el discurs oficial sobre la seguretat de les Centrals Nuclears seria insostenible. Si deixen passar un temps, podran reiterar la mentida de què no hi ha cap mena de risc amb una instal·lació nuclear a prop de casa.

Qui ha dit que ja no hi ha dretes i esquerres!

Sovint, quan algú ha abandonat les conviccions d’esquerres perquè és més fàcil deixar-se portar per la inèrcia del poder, sempre de dretes, surt dient que en el mon actual ja no hi ha ni dretes ni esquerres. Una cosa és que sigui molt difícil portar a terme polítiques d’esquerres, perquè s’ha imposat el model liberal que no deixa marge ni llibertat per a fer polítiques d’altra mena; i una altra cosa és que algú pugui considerar que, tenint en compte que el que ens estem jugant és la nostra supervivència com a poble, la prioritat ja no és aquesta confrontació ideològica. Però sí que existeixen polítiques de dretes i d’esquerres.

Els governs anomenats socialistes, més pel nom del partit que per cap semblança amb el que podria ser una formulació socialista, han portat a terme en els darrers anys polítiques estrictament de dretes. És veritat que a vegades han tingut una mica més de sensibilitat per a determinades problemàtiques socials, almenys comparant-ho amb el Partit Popular que representaria la dreta més dura i cavernària, però en línies generals han seguit els postulats conservadors de garantir els beneficis empresarials per damunt de tot, adaptant tota la legislació a aquesta finalitat, i per suposat fent pagar la crisi a la classe treballadora, als aturats i als pensionistes. Les mesures per a combatre la crisi es van aturar en sec quan els poders econòmics van alertar que la prioritat no era la sortida de la crisi, la creació de llocs de treballs, el manteniment de l’Estat del benestar, el suport als qui pateixen més directament els efectes de la crisi, sinó garantir que no s’ensorrés la banca i que les grans empreses poguessin tornar ràpidament a fer quantiosos beneficis. És el que estem veient quan ens presenten els números corresponents al balanç econòmic del 2010; amb els beneficis d’unes poques empreses es resoldrien els problemes financers de les nostres administracions.

I és el que ens proposa el Govern de CiU. Retallades a tort i a dret, però especialment a la sanitat i a l’educació, amb una inevitable baixada de la qualitat dels serveis públics. El qui digui que es poden retallar els pressupostos com s’està fent sense una disminució seriosa de la qualitat del servei, menteix grollerament o és un ignorant que no té ni idea del que està dient. Podríem arribar a creure’ns que les retallades són inevitables pels problemes financers de l’administració, però són els mateixos dirigents de CiU els qui ens ho desmenteixen. No es tracta d’unes retallades inevitables, sinó d’una qüestió de prioritats: i per a CiU la prioritat és garantir que les grans fortunes puguin estalviar-se un impost com el de successions, per tal que no vegin en absolut afectada la seva fortuna. I això es paga amb les retallades a la Sanitat, a l’Educació i als serveis en general, afectant per tant als escassos recursos dels més desfavorits.

No sé si existeixen polítiques d’esquerres, però... Oi tant que existeixen polítiques de dretes! Les patim cada dia!

El tercer espai no existei, espero

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Ja ho deixava anar la setmana passada: Jordi Portabella està centrant el seu discurs en la creació d’un “tercer espai”, que segons ell hauria de competir amb CiU i el PSC. Des del punt de vista estrictament tàctic, d’estratègia electoral, pot tenir el seu sentit en la mesura que ERC necessita refer-se de la patacada del novembre, o com a mínim que aquestes municipals no representin un graó més en la caiguda. Es tracta d’aparentar un gir en relació a les estratègies seguides en el passat, i intentar engrescar la gent en el que hauria de semblar un nou projecte. I, en part, ho està aconseguint des del moment que ha recuperat els dos principals líders que havien girat l’esquena a Esquerra i que l’havien blasmada per la seva erràtica política que no havien dubtat en qualificar d’abandonament de l’independentisme.

Si Reagrupament i Solidaritat neixen per cobrir el buit que havia deixat Esquerra, i ara Reagrupament en bloc d’una banda i el principal cap de cartell de l’altra tornen a reconèixer al partit republicà el paper central de l’independentisme, és que alguna cosa ha canviat. En part, Portabella intenta donar la imatge que ell ja ha iniciat el canvi de rumb, sense esperar el Congrés de la tardor que ho hauria de confirmar; això justificaria que Carretero i Laporta donessin per vàlida, ara, una opció que per ells no ho era un any enrere. Però, en part, també hi ha la constatació de la dura realitat: difícilment RCat pot sobreviure quatre anys sense presència institucional, ni al Parlament ni als Ajuntaments; mentre que Laporta, potser per la seva inexperiència política, es veu desbordat davant del Tena i el Bertran, i no es conforma amb fer la viu-viu quatre anys al Parlament sense poder ser la figura de capçalera.

De tota manera, sembla evident que no es tracta de res de nou, de cap nou espai que abasti sectors diferents dels que podia abastar ERC uns anys enrere. En el millor dels casos, recuperem aquell espai que no havíem d’haver deixat perdre mai, que ja és molt. Hores d’ara, Carretero no emprendria la fugida endavant; si s’hagués mantingut críticament al si del partit, hauria tingut l’oportunitat no només de demostrar que era la direcció la que anava errada, sinó d’exigir-ne la seva immediata dimissió. Entre uns i altres, van deixar el partit enterament en mans de Puigcercós i dels seus fidels i agraïts aduladors. Si aquest nou espai s’ha de bastir únicament amb els reagrupats, ara reagrupats a ERC, no crec que puguem parlar d’un tercer espai com quelcom d’innovador.

En el món tan atomitzat de l’independentisme tendim a crear-nos miratges amb molta facilitat. No costa gaire anunciar als quatre vents que fem una gran coalició on hi ha una inacabable sopa de lletres de sigles insignificants. El pes real de molts d’aquests partits i grups independentistes que es poden sumar a SI o al tercer espai d’ERC, és realment molt minso; només cal veure els vots que han arribat a treure quan s’han presentat pel seu compte. Els espais polítics, més enllà de les grans formacions, no es creen a base de sumar sigles sinó de guanyar-se la credibilitat de la ciutadania. No auguro, doncs, un futur gaire brillant al nou espai de Portabella, a no ser que es consideri un gran èxit, brillant, el fet d’aguantar la patacada i mantenir els mateixos resultats de les eleccions anteriors.

Ara bé, si la idea del tercer espai no és pura tàctica de campanya electoral, contra la qual no hi tinc res a dir, sinó que pretén ser una opció estratègica, aleshores em sembla que tornem a errar el camí. Em sona a aquell vell plantejament, aprovat en el darrer Congrés d’ERC, que consistia en creure que el partit sumaria primer una majoria dins de l’esquerra catalana i després en el conjunt de l’arc parlamentari, cosa que ens hauria de permetre fer el pas definitiu cap a la independència. Des del meu punt de vista, la història no va per aquí. Cap a la independència hi hem d’avançar tots plegats, alguns amb un paper més de punta de llança i altres entomant la nova realitat del país que cada vegada va veient més clar que aquesta és l’única via assenyada i factible.

L’exemple el tenim en les propostes que el conjunt de forces polítiques sobiranistes han aprovat aquests dies al Parlament. Els uns llancen la proposta, uns altres s’hi sumen perquè també l’haurien poguda presentar ells, i els altres l’han d’acabar recolzant perquè saben que amb la realitat social que tenim no podrien oposar-s’hi. Més que la unitat de sigles, que electoralment pot tenir uns resultats dubtosos, el que cal és la unitat d’acció i no deixar-se portar per les rivalitats de caire casolà.

Debats imbècils, o d’imbècils

M’imagino que qualsevol que ens observi des de lluny, des d’una certa distància, podria arribar a la mateixa conclusió que arribava l’Obèlix respecte als romans: “estan bojos aquests catalans”. Tot sovint, som capaços d’encetar uns debats tan ridículs i surrealistes com el que ha generat el fet que un jugador de futbol, Andrés Iniesta, hagi decidit emprar en el seu Facebook l’anglès i el català, a més del castellà. De cop i volta ha rebut milers de felicitacions pel seu gest, quan en realitat és tracta d’una acció que entraria dins de la més elemental normalitat.

Ja sé que el comportament de personatges mediàtics, com en aquest cas un jugador de futbol, encara que sigui en un afer tan personal, no deixa de ser un mirall i un model que té la seva repercussió social. Que Iniesta utilitzi el castellà, l’anglès i el català indica, si més no, que en el seu entorn d’elit, que a vegades pot semblar molt fora de la realitat quotidiana del país, es percep l’existència del català com un element més del país on viu i treballa. Amb tot, és curiós que alguns dels qui l’han felicitat sembla que hi vulguin veure una actitud gaire bé patriòtica, quan en realitat no es tracta sinó d’aplicar allò que prediquen i pregonen als quatre vents grups com el Partit Popular i Ciutadans: el bilingüisme o el trilingüisme. En canvi, sí que són significatives les respostes crítiques o negatives, que també n’hi ha hagut, encara que molt minoritàries. D’una banda perquè aquestes veus crítiques que, pel que fa a la concepció de país i la seva realitat lingüística, han d’estar en posicions molt més anticatalanes que les oficials del PP o de C’s li retreuen que faci ús del català, quan en castellà ja l’entenien, i en canvi no diguin res de l’anglès: un bilingüisme castellà-anglès no hauria merescut cap mena de comentari.

Però, més significatius encara són els comentaris negatius que ha tingut el jugador del Barça recordant-li que ell no és català; i que, per tant, no té per què expressar-se en aquesta llengua. Significatius perquè revelen el veritable interès dels sectors ultres en afavorir el segregacionisme lingüístic, pensant que si hi hagués dues comunitats ben diferenciades entre catalans i no catalans els seria molt més fàcil combatre la llengua, la cultura i la identitat catalana. El seu odi contra Catalunya passa per l’estratègia d’impedir que la gent que ha vingut d’altres contrades s’hi senti vinculada i identificada. De fet, serien els constitucionalistes que afirmen que no existeix una identitat catalana, sinó gent que per casualitat o de pas viuen a Catalunya.

Tribunals que no serveixen per a res

El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha tornat a condemnar l’Estat Espanyol per no haver investigat un cas de presumptes tortures quan hi havia evidències prou clares de la seva existència. Aquest darrer cas, que no és pas l’únic, es remunta a una denúncia presentada el 2002. Ja s’han assegurat, però, que hagués transcorregut prou temps com perquè la nova sentència perdés tot el seu valor. És el mateix que va passar quan els tribunals europeus van declarar improcedent el tancament dels diaris Egin i Egunkari.

La Justícia espanyola, d’acord amb les indicacions polítiques del moment, dicta sentències i pren resolucions que sap que són injustes i contràries a la llei. Però el seu objectiu és perjudicar una determinada opció política o ideologia, prescindint de qualsevol mena d’argumentació jurídica. Per això no els preocupa gaire tenir resolucions en contra com aquesta, que a més acostumen a ser silenciades per la majoria dels mitjans de comunicació. El mal ja està fet, que és del que es tractava, i és irreparable. Ho sap prou bé el Garzón que ha participat en algunes d’aquestes accions contra l’esquerra abertzale, però que a l’hora també n’ha estat víctima quan ha volgut tocar el Partit Popular o ha volgut investigar els crims del franquisme.

Els Tribunals europeus poden dir el que vulguin, perquè no tenen cap mena d’eficàcia, ni són tinguts en compte pel Govern espanyol. Són institucions que tenen un paper simbòlic, que actuen expressament amb el màxim de lentitud per no perjudicar els estats, i que no fan res si les seves sentències són ignorades.

Amb un somriure als llavis

En alguna altra ocasió ja he dit que penso que anem massa sorruts per la vida. Sembla com si fer cara d’amargat i de pomes agres fos senyal de serietat i de responsabilitat, mentre que somriure massa o donar una aparença de felicitat és propi d’”infeliços”. Per això, quan algú emet aquella pregunta de protocol entre amics o coneguts “què tal, com estàs?” o “com anem?”, la resposta sol ser un resignat “ja pots comptar, anar tirant”, que se sol reblar amb un “i mentre puguem anar tirant...”. Però rara vegada es respon amb un contundent “Bé, molt bé!”, perquè aleshores hom haurà de justificar amb pèls i senyals a què ve tanta felicitat.

Sempre hi pot haver motius per considerar que no tenim la felicitat completa, que podrien anar-nos millor les coses. Però també n’hi ha per considerar que Déu-n’hi-do del bé que ens van les coses per gota que mirem una mica més enllà. És aquell altre tòpic tan emprat per a consolar-nos de no haver tret la rifa: “mentre tinguem salut...!” que alguns complementen amb un “mentre tinguem salut i feina...!”. I en una situació com la que vivim en què la Crisi (així, en majúscules) ens aclapara nit i dia, sembla que encara està més justificada aquesta actitud resignada i capcota que no admet eufòries ni massa cares somrients. És evident que hi ha una crisi que afecta fonamentalment a aquelles persones que han perdut o que no troben un lloc de treball, però la resta sembla que vulguem solidaritzar-nos amb el seu patiment a base de mesures d’austeritat, de reduir el consum, cosa que encara agreuja la crisi, i per suposat d’evitar mostrar-nos excessivament somrients.

D’aquí que hagin sorprès, i fins i tot indignat, les declaracions de la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau dient que els mestres “haurien de somriure 24 hores perquè tenen la feina assegurada”. Està clar que dit per ella, com a màxim responsable del Departament, pot sonar a un advertiment que no tenim dret a queixar-nos, i en aquest sentit lògicament també trobo del tot desafortunades les seves paraules. Com si encara li haguéssim de donar les gràcies! Amb tot, la idea de no ser tan gasius amb els somriures, aplicada no només als mestres sinó al conjunt de la població, potser no és tan desencertada.

D’agraïts i desagraïts l’infern n’és ple

Imagino que les responsabilitats pel trencament de Solidaritat no vénen per una sola banda. Com a mínim tothom hauria d’admetre la seva part de culpa per no haver-ho sabut gestionar adequadament. I serveix de ben poc, a pilota passada, retreure’s mútuament personalismes, ambicions personals i males maneres que, en tot cas, ja hi devien ser des del principi. A més, jo sóc dels qui creuen que, quan es fa un pacte, tan important és fixar els acords sobre aquells punts que es comparteixen com preveure el desacords que de ben segur sorgeixen en tota relació.

Feia poc més d’una setmana que Joan Laporta, en contra d’algun dels qui havien estat els seus primers col·laboradors, donava suport a la candidatura d’Uriel Bertran per a la Secretaria General de Solidaritat. És cert que ja havia aparegut el tema de la possibilitat que Joan Laporta es presentés a les eleccions municipals de Barcelona, tot i que els Estatuts de SI no ho permetien. Podia tenir sentit imaginar que, altra vegada amb Joan Laporta com a cap de cartell municipal, Solidaritat tenia possibilitats d’entrar a l’Ajuntament de Barcelona. Però en té molt menys si és per anar de segon o de tercer de Jordi Portabella, sota les sigles d’Esquerra. És comprensible que dins de Solidaritat, com pot passar en qualsevol altra formació, hi hagués diferències de criteri sobre la conveniència de presentar-se en solitari amb un risc molt elevat de quedar-se fora del Consistori barceloní, o presentar-se conjuntament amb Esquerra i Reagrupament, amb el risc de quedar diluït i confós amb una imatge de la qual justament SI volia diferenciar-se. Però aquest no hauria hagut de ser motiu suficient per al trencament de tot el projecte.

Ara bé, l’argument que resulta inacceptable és l’esgrimit per l’ex president del Barça, titllant de desagraïts els seus fins ara companys. Desagraïts de què? Es va formar una coalició electoral amb tres caps ben visibles, cadascun d’ells aportant-hi el seu bagatge personal i polític; però un cop feta la coalició el que hi havia era un projecte col·lectiu. Massa que en la majoria de partits, i també a Esquerra, s’ha pecat de tenir piles de gent agraïda! Massa càrrecs i quadres que havien d’agraïr, amb una fidelitat acrítica, la seva posició perquè se suposa que no era obtinguda per mèrits propis sinó per la generositat arbitrària del líder. Probablement, Tena i Bertran podien haver gestionat millor el conflicte intern per evitar el trencament, però en tot cas és d’agrair que no hagin volgut agrair res a ningú, i que hagin actuat, potser erròniament, amb criteri propi. De desagraïts, l’infern n’és ple; i d’agraïts, també.

Estalvi energètic: una ensarronada!

No sé quina dèria els ha agafat ara, de cop i volta, per l’estalvi energètic i sobretot per l’estalvi dels combustibles derivats del petroli. És cert que l’Estat espanyol és altament depenent de l’exterior, que s’han apujat molt els preus i que és previsible, si no es resol aviat el tema de Líbia, que encara pugin més. Caldria precisar que el combustible que estem consumint ara i que els consumidors ja paguem a preu de crisi va ser adquirit quan encara els preus eren relativament baixos. I no s’abaixaran immediatament que s’acabi la crisi, sinó que encara que torni a baixar el cost del cru els preus els mantindran elevats durant una temporada. Algú s’hi farà la barba d’or.

Però, a part que el cost del cru no és la part més important que repercuteix en el cost final de la gasolina, les mesures preses semblen improvisades, molt poc rigoroses i sobretot contradictòries amb les polítiques seguides fins ara. Ara sembla que ens hi vagi la vida per abaratir el cost dels bitllets de tren, quan en els darrers anys, i fins aquest passat més de gener, el mateix Govern autoritzava pujades per sobre de l’IPC. Les polítiques urbanístiques han tendit en els darrers anys, i encara avui dia, a potenciar la mobilitat dels ciutadans, creant ciutats dormitori, autoritzant grans àrees comercials fora dels nuclis urbans en detriment del petit comerç de proximitat, fomentant la mobilitat dels escolars en centres allunyats dels seus domicilis, afavorint els convenis laborals que donen potestat a l’empresa per a obligar la mobilitat del personal, etc. I justament ara, quan la lògica hauria de fer veure la necessitat de procurar-se fonts d’energia alternativa, que és l’única que podem tenir, és quan el Govern decideix rebaixar els incentius per a la producció d’energia solar; segurament per encàrrec exprés de les grans companyies elèctriques.

Se suposa que qui té dos dits de front prepara en èpoques de bonança les reformes necessàries per a propiciar l’estalvi energètic del futur, propiciant les energies alternatives, canviant els sistemes d’enllumenat públic per sistemes de baix consum, etc. i no pas en plena crisi quan el cost d’aquestes reformes no serà compensat de forma immediata, com es precisa ara, per l’estalvi aconseguit. Però si a més hi afegim que moltes d’aquestes mesures tenen tot l’aire de ser purament testimonials, de façana, i encara de dubtosa efectivitat com la limitació de la velocitat, hem de concloure que tot plegat és una ensarronada.

Aguanta, Gadafi, que ara venim!

La revolta a Líbia no ha seguit el mateix curs que les de Tunísia o d’Egipte. El que va començar com unes manifestacions de protesta al carrer està degenerant en una guerra civil. Hi ha unes explicacions internes, pel que fa a la naturalesa del règim dictatorial i a les motivacions dels manifestants, però probablement el que millor explica el rumb tan diferent que està seguint la revolta líbia és el comportament de la comunitat internacional.

Els dictadors acostumen a ser benvinguts des de les potències occidentals, o orientals. Per un mòdic preu (que per al dictador pot ser una fortuna), aquesta mena de règims fan la feina bruta de repressió sobre el seu país, oferint els seus recursos naturals a la lliure explotació per part de les empreses foranes. Ells necessiten suport logístic, diplomàtic i armamentístic per a mantenir-se al poder, que els països rics els ofereixen gustosament a canvi de l’autorització per a espoliar el país. Per això, Gadafi va passar de ser el pitjor dels terroristes a l’amic que obria els seus pous de petroli a occident i controlava l’emigració. No van faltar jutges i governs corruptes que alliberessin terroristes condemnats a canvi d’avantatges comercials i d’explotació. Fins al darrer moment, Líbia ha rebut armament de tot tipus i material antidisturbis dels mateixos països europeus que ara simulen condemnar els crims del seu amic. És evident que Gadafi s’ha passat en la repressió, i els seus crims no han pogut ser amagats a l’opinió pública, com sí que ho eren els que cometia mentre mantenia el país sota el seu ferri control; i això els ha incomodat. Però només incomodat, fins al punt d’haver d’emetre primer tebis i després més durs comunicats de condemna, però sense cap voluntat d’intervenir.

No és només que els Governs anomenats democràtics creguin que els genocidis i els crims a gran escala són un afer intern dels libis, sinó que encara confien en la victòria del seu amic Gadafi. Si finalment el coronel amic recupera el control del país, tot tornarà a la normalitat d’abans: silenci absolut sobre els seus crims, encara que de moment es faci veure que estarien disposats a jutjar Gadafi si sortís del país; es restablirien les relacions comercials amb Líbia, ara amb l’avantatge afegit que, afeblida la seva imatge, encara hauria de fer més concessions a les empreses estrangeres, que lògicament acabaria pagant la població líbia. Potser, fins i tot hauria valgut la pena l’intent de revolta. En cas que el règim acabés caient, les diplomàcies occidentals s’haurien d’afanyar, com ja van fer a Tunísia i a Egipte, per a garantir que surti qui surti no malmeti els seus interessos. És allò de la transició pacífica i ordenada...

Ens hem tornat bojos, o ens hem begut l’enteniment?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Els espanyols, els d’allà i els d’aquí, deuen riure a pler davant el trist i llastimós espectacle que els estem oferint. I és que no escarmentem ni a la de tres. No és pas greu que hi hagi dues, tres o quatre opcions independentistes, ni que es presentin a les eleccions per separat ni que ho facin en alguna forma de coalició; el que de veritat és greu és que siguem capaços de tirar per la borda l’esforç i les il·lusions de tanta gent, i malmetre una i altra vegada qualsevol intent de bastir un projecte nacional amb cara i ulls. No em serveixen de res els arguments d’uns i altres per a defensar que la seva és l’opció vàlida i que els qui van errats són els altres; d’errats hi anem tots si som incapaços d’avançar quan teòricament ho tenim tot de cara.

Esquerra Republicana va cometre greus errors en els darrers anys, i ho va pagar a les urnes. D’acord. Hauria calgut que la direcció que ens va portar al desastre assumís les seves responsabilitats i dimitís, enlloc d’esperar a veure si poden aprofitar la tasca feta als municipis parant-los el cop amb uns resultats mínimament dignes. La deriva d’Esquerra segurament justificava l’aparició d’una nova força independentista, i jo, sense deixar la militància, no vaig tenir cap inconvenient a donar-hi suport. Em semblaven, però, absolutament injustes les desqualificacions radicals que es feien des de sectors reagrupats o solidaris: una nova força independentista podia esperonar Esquerra, com així ha estat amb un incipient canvi de rumb, però no hi havia necessitat de rebentar-ho tot afirmant que era millor la desaparició del partit republicà, perquè aquests quedaria àmpliament superat per Carretero o per Laporta. O pitjor encara els qui dipositaven les esperances en l’Artur Mas que ha confegit un Govern amb elements prou rellevants molt més propers al PP, o aplaudits per Ciutadans.

Va ser difícil d’entendre per a molts electors independentistes que, després de parlar tant de patriotisme i de regeneració política, Laporta i Carretero fossin incapaços d’arribar a un acord unitari. La lluita fratricida va portar els uns al desastre electoral i els altres es van salvar pels pèls. Cadascun pel seu cantó pretenien bastir un projecte per a superar les renúncies i les claudicacions que, en part certes i en part desmesurades, atribuïen a Esquerra. I a la primera de canvi, després d’haver fraccionat l’independentisme i desprestigiat al màxim Esquerra, acaben arribant a la conclusió que ha de ser Esquerra qui ha de liderar el projecte independentista. Què se n’ha fet d’aquella dimonització del partit republicà? Ara, els electors que havien confiat en Carretero i en Laporta per portar aquella alenada d’aire nou i renovadora de l’independentisme estaran més desconcertats que mai.

Feia una mica de riure escoltar el Jordi Portabella dient que "el pacte ERC-Reagrupament és l'inici d'un nou espai polític"; en el millor dels casos era l’inici de la recuperació d’una part de l’espai perdut. I el mateix podem dir si al final es concreta la incorporació de Joan Laporta a la llista municipal per Barcelona. En el primer cas es podia entendre que Reagrupament, davant del fracàs electoral, tirava la tovallola i es desdeia del camí recorregut, probablement aquesta vegada sense consultar tan obertament les bases. Però en el segon cas representa, a més, un cop molt dur per a la nova proposta independentista que semblava que tenia possibilitats de reeixir.

Com a militant d’Esquerra no estic pas tan segur que la incorporació de Reagrupament i de Democràcia Catalana, tinguin un efecte gaire positiu des del punt de vista electoral; probablement, el que guanyarem per una banda ho perdrem per l’altra: la dels votants d’Esquerra que no veuran prou serioses aquestes giragonses dels escindits retornats i de les ambicions personals de Joan Laporta, i la dels reagrupats i solidaris que no entendran que ara es vagi amb aquells que tant havien blasmat. Tampoc ho sabrem, i sigui quin sigui el resultat a l’Ajuntament de Barcelona, sempre es podrà dir que sense ells encara hauria estat pitjor.

Com a simpatitzant de Solidaritat, no estic pas tan segur de si era millor l’opció d’aliar-se amb Esquerra o la de presentar-se en solitari. Del que sí que estic segur és que no valia la pena mantenir una posició que ens ha portat al trencament. Ni era un desastre presentar-se conjuntament amb Esquerra, ni ho era la voluntat de presentar-se en solitari, encara que fos amb la gaire bé absoluta seguretat que no s’entraria al Consistori barceloní. L’elecció no era fàcil, i suposo que hi ha raons per totes bandes per a defensar una i altra posició. Ara bé, cap de les raons no era suficient com per a trencar la coalició, i posar en perill tot el projecte que hi ha al darrere.

Dos i dos, no sempre fan quatre; però dos contra dos, o tres contra un, tant se val, sempre fan menys de dos. El desastre està servit.

Ens prenen el pèl

A la ciutat de Londres també es pretenia aplicar la mesura restrictiva de la velocitat limitant-la als 80 km/h, però el responsable de trànsit de la capital britànica ho ha descartat perquè segons els seus estudis, aquesta mesura fa incrementar les emissions dels vehicles i per tant incrementa la contaminació. Exactament el contrari del que deien els responsables de trànsit de la ciutat de Barcelona.

Jo no sé si és cert el que diu la senyora Samantha Kennedy, Cap d’Estratègia i trànsit de Transports de Barcelona, segons la qual 'Els estudis demostren que reduir la velocitat a un nivell per sota del més òptim pel motor incrementa les emissions d'aquell vehicle individual'. Com tampoc sé si eren certs els estudis dels responsables de trànsit de la Generalitat que deien tot el contrari. Quelcom de semblant passa amb l’anunci del Govern espanyol dient que si es rebaixa la velocitat màxima de les autopistes dels 120 actuals al 110 km/h els usuaris estalviarien un 15% del combustible, quan altres estudis asseguren que la reducció del consum de gasolina no passaria de l’1’5%; potser és un problema d’una coma mal posada. En tot cas, la sensació és la mateixa que ens produeixen els anuncis televisius, cada vegada més freqüents, que fonamenten la qualitat dels seus productes en falsos estudis, hipotètiques enquestes i més que dubtoses associacions professionals.

El que sembla clar és que qualsevol administració, quan vol aplicar una determinada mesura, demana als professionals que li facin l’estudi pertinent amb un resultat prèviament establert. Altrament, no caldria que hi haguessin debats polítics sobre temes com aquests, si del que es tractés fos d’una simple qüestió tècnica.

Tenir la llei a favor no és cap garantia

En un país democràtic, on la justícia actués sempre amb criteris d’ajustar-se a la legislació, tenir la llei a favor hauria de ser tota una garantia. El ciutadà sabria que complint amb el que diu la llei, la justícia sempre li donaria la raó, i en qualsevol litigi estaria convençut de guanyar el plet. Però això és una hipòtesi d’un país hipotètic on imperés una hipotètica Justícia. Però tothom sap que d’una tal hipòtesi a la realitat hi va tant com del blanc al negre.

En l’ordenament jurídic espanyol hi ha vigent la Carta europea de llengües regionals i minoritàries que estableix que no es poden posar impediments a la recepció de canals de televisió d’una comunitat a una altra que tingui la mateixa llengua o semblant. Però tots els jutges fan veure que no saben (alguns són tan ignorants i ineptes que ni tan sols ho saben) que aquesta Carta és vinculant per a l’Estat espanyol, i per tant poden sentenciar en contra de la legislació vigent quan es tracta d’impedir que TV3 arribi al País Valencià. Tampoc és cap problema que la competència en matèria de repetidors de televisió no sigui de la Generalitat Valenciana sinó de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions, que depèn del Govern espanyol; de manera que el Govern valencià no tindria capacitat legal per a sancionar ACPV per l’ús dels repetidors. Fins i tot el Ministre de la Presidència, Ramon Jàuregui afirmava que aquest tema no era competència de l’Estat; només faltaria que el Govern valencià o qualsevol altra autonomia pretengués fer ús d’aquesta competència que el Ministre diu que no és seva!. Que la llei de partits estableixi quins són els requisits per a poder ser legalitzat un partit, no vol dir que qui no els compleixi hagi de ser il·legalitzat, en el cas que es tractés, com ja passa, d’algun partit d’extrema dreta; de la mateixa manera que tampoc vol dir que qui els compleixi ja tingui garantida la legalització, ja que tot depèn de la seva ideologia i si amb la il·legalització els partits espanyols s'asseguren continuar governant a Euskadi. El fet que la legislació espanyola digui que les condemnes sempre són individuals i mai col·lectives, o que hi ha d’haver proves documentades i comprovables per a fonamentar una acusació, no treu que quan convingui es puguin dictar sentències col·lectives o que la manca de proves pugui ser substituïda per la intuïció o la lliure interpretació del jutge, com pot acabar passant amb el cas de Sortu. Que la Generalitat tingui transferida una determinada competència no és cap obstacle perquè li sigui sostreta discrecionalment pel Govern espanyol; quin jutge gosaria validar com a argument el text de l’Estatut! No és el mateix, segons els tribunals, l’incompliment d’una norma estatutària, fàcilment negligible, que qualsevol altra normativa de l’Estat per més que teòricament sigui de rang inferior.

No és cap consol, està clar. Però la corrupció en el món de la Justícia no és patrimoni de l’Estat espanyol. O és que algú es va creure que quan es va alliberar el terrorista libi autor de l’atemptar de Lockerville, el jutge no tenia l’absoluta certesa de signar la part d’un contracte comercial altament beneficiós per a la Gran Bretanya?. Si finalment concedeixen l’extradició de Julian Assange, algú dubta que l'extradició no tindrà res a veure amb les burdes acusacions (de fet només se l’extradeix amb l’excusa de poder ser interrogat sense acusació ferma, encara), i algú es creurà que no hi té res a veure la seva tasca de treure els draps bruts de la diplomàcia americana?. Després d’haver-hi col·laborat, quan produïa sucosos beneficis, ara tothom es veu amb cor de titllar Gadafi de terrorista i no dubtaran, suposo, a portar-ho davant d’un Tribunal Internacional; però algú es creu que aplicaran el mateix criteri que s’aplica en altres casos de condemnar també els qui hi han col·laborat, els qui li han proporcionat les armes per a cometre els seus crims?

La Justícia ja sap quan ha d’aplicar les Lleis i quan ha de mirar cap a una altra banda. Tenir la llei a favor no és cap garantia de res, ni tan sols és un avantatge si es tracta de guanyar un plet a qui té el poder econòmic, que inclou el poder de subornar la Justícia.

Traspàs de Rodalies? Va ser una broma

Una broma de mal gust, l’anunci que va fer el tripartit d’un suposat traspàs de Rodalies. Després de diversos incompliments, com a norma de la casa, finalment el Conseller Nadal anunciava el traspàs del servei de Rodalies, com si fos un gran èxit quan en realitat va ser un pura enganyifa. En realitat no es van traspassar ni les vies, ni les estacions, ni els trens ni el personal, sinó simplement la capacitat de fixar-ne les tarifes i canviar-ne el logotip. Però els qui ja en vam ser crítics en el seu moment, ens vam passar d’optimistes, perquè al final resulta que ni això.

Al Govern espanyol li costa molt poc de dictar normes i directrius que després han complir, i pagar els altres. Però és que tot just fa dos mesos que el Govern espanyol, així com el de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona van considerar que els tarifes dels transports púbics s’havien d’incrementar molt per sobre de L’IPC. I cal recordar que els mateixos socialistes l’any passat van apujar les tarifes de Rodalies, arreu de l’Estat, un 6%. Què els ha vingut, ara, que de cop desfacin una part del camí i sobtadament surtin amb aquesta urgència de rebaixar les tarifes. És evident que no tenen el més mínim interès en beneficiar els usuaris del servei de Rodalies, ja que des de fa molts anys han donat prioritat absoluta al TGV, tampoc respon a una voluntat de potenciar el transport públic, que fins ara han menystingut abocant-se a potenciar el transport privat per carretera, i incomplint a Catalunya amb els compromisos de noves inversions. Simplement, caminen sense rumb, improvisant a cada pas, ara amb la dèria de l’estalvi energètic. I aquests socialistes que haurien de sentir un mínim de vergonya per la seva actuació descaradament de dretes i sense cap mena de sentit, aquí encara tenen el desvergonyiment de simular escandalitzar-se perquè el Govern de CiU sigui reticent a rebaixar aquest 5% de les tarifes a Rodalies que hauria d’assumir el Govern de la Generalitat, amb unes finances assetjades des del poder central per tenir un dèficit excessiu.

Si aquell simulacre de traspàs de Rodalies que va pactar el tripartit va quedar reduït a les tarifes, els horaris i el disseny dels bitllets, el mínim que pot fer ara el Govern de la Generalitat és negar-se a obeir una directiva de l’Estat, simplement perquè no és de la seva competència. Els qui estan a favor del transport públic són aquells que ja es van oposar a les pujades absolutament abusives dels darrers anys, imposades pels socialistes, són aquells que han anat reclamant els reiterats incompliments del Govern espanyol pel que fa a les inversions en el servei de Rodalies i els que han denunciat que els diferents Governs espanyols hagin prioritzat el TGV a les xarxes de proximitat que utilitza la majoria dels ciutadans. Acceptar o no acceptar, ara, aquesta rebaixa no implica cap posicionament pel que fa al servei de Rodalies, on CiU i PSC-PSOE coincideixen plenament; només representa ajupir el cap una vegada més i renunciar a la nostra migrada autonomia. No té res a veure amb ser més o menys d’esquerres, sinó amb tenir un mínim de dignitat com a Govern del país.

Tanqueu les ambaixades, inútils!

No és pas la primera vegada, ni la segona, ni la tercera. Cada vegada que hi ha una situació de risc, ja sigui per causes naturals o per conflictes de qualsevol mena, els ciutadans espanyols que es troben en el país afectat veuen impotents com l’ambaixada que teòricament els hauria de protegir es desentén del seu problema. També a Líbia, en una situació d’extrema gravetat, els ciutadans han tornat a queixar-se de la inoperància de l’ambaixada espanyola. Ningú de l’ambaixada no s’ha interessat per ells ni ha fet cap gestió per garantir la seva seguretat.

No es tracta, doncs, d’un cas aïllat ni de la ineficàcia d’una ambaixada concreta, sinó una tònica general conscientment dictada des del Govern. Ho confirmava la Ministra espanyola d’Exteriors, Trinidad Jiménez, quan deia que tot s’havia fet d’acord amb el que estava previst; és a dir res, deixar a l’estacada els espanyols que es trobaven a Líbia. I no ens ha d’estranyar tampoc, perquè aquesta és la concepció que es té a Madrid del que ha de ser l’estructura d’un Estat: en cap no es tracta de l’aparell de què es dota un país per a defensar els interessos generals de la ciutadania, sinó una estructura per a defensar-se d’aquesta mateixa ciutadania al servei, això sí, d’unes empreses i d’uns interessos molt concrets i privats. De la mateixa manera que els cossos i forces de seguretat de l’Estat no hi són per a defensar els ciutadans sinó per a defensar l’Estat d’aquests mateixos ciutadans, tampoc les ambaixades espanyoles són concebudes com les delegacions de l’Estat per a defensar els ciutadans que puguin trobar-se o tenir interessos en aquell estat, sinó per a defensar els interessos de l’Estat i de determinades empreses, que sovint vénen a ser el mateix.

A part que als catalans ens toca pagar el cost d’unes ambaixades que no representen ni els catalans ni un Estat propi, per als espanyols tampoc serveix de res mantenir tota una costosíssima estructura consular i diplomàtica si a l’hora de la veritat no poden refiar-se’n. I si el paper d’aquestes ambaixades és defensar els interessos de les grans empreses, que se’l paguin elles aquest servei. Si fos espanyol demanaria a crits que no malgastin els diners públics en mantenir unes ambaixades tan inútils; com a català, reclamo que el Govern creï la seva xarxa d’ambaixades catalanes, però perquè estiguin al servei dels ciutadans de Catalunya.

La felicitat, patrimoni de la dreta

L’economista Xavier Sala i Martín explicava en un programa televisiu que la gent que té una ideologia de dretes acostuma a ser més feliç que la d’esquerres. Sembla ser que les persones amb creences religioses i amb un nivell econòmic elevat són més felices Tampoc cal ser professor de la Universitat nord americana de Colúmbia per arribar a aquesta conclusió.

Qualsevol problema pot prendre un caire dramàtic si el que està en joc no és només la convivència entre dues persones sinó la més elemental supervivència. I ara, en temps de crisi, segurament són moltes les persones que han d’acceptar situacions familiars o laborals que els són incòmodes, desagradables o fins i tot violentes, senzillament perquè no disposen dels recursos suficients per donar a la seva vida un nou rumb. Però al marge d’aquest aspecte més crematístic hi ha també un raonament de fons: la gent de dretes contempla la realitat que l’envolta des d’una perspectiva més distant, on el que compta bàsicament és la repercussió que pugui tenir sobre ell mateix. Mentre que la persona que és d’esquerres acostuma a tenir una preocupació pels problemes generals de la població, per les desigualtats i per les injustícies, encara que no l’afectin directament. La dreta pot viure i conviure tranquil·lament amb règims dictatorials si en pot treure un benefici econòmic, i no vol saber res del patiment, dels assassinats i de la repressió d’aquests règims, tret que la cosa segui excessivament pública, o que vegi que ja no podran sostenir-los per més temps, com està passant ara.

I només falta que hi afegim el component religiós per acabar de reblar el clau. La religió dóna la recepta per a tranquil·litzar les consciències, la coartada perfecta per a justificar la seva “bondat”, tot obviant-ne la “perversitat”. Donen suport i accepten amb tota naturalitat les injustícies i les desigualtats, per després pregonar un esperit caritatiu que les maquilli. S’abanderen d’uns temes de caire molt personal i íntim, amb l’obsessió pels temes derivats del sexe, per tal de poder-se presentar com a defensors de la vida i d’una estranya concepció de la puresa, quan ells participen de l’espectacle de la mort orquestrat des dels grans poders.

Maleïts bandarres! No només es complauen en l’explotació dels uns sobre els altres, en el menyspreu per la vida de pobles sencers, sinó que a més tenen la barra de muntar-se un antídot que els tranquil·litza la consciència. I és cert. Així, amb les butxaques plenes i la consciència tranquil·la, els rics, els de dretes, viuen més feliços.