La Conferència Nacional d’Esquerra

Sembla que ha aixecat força expectació la Conferència Nacional d'Esquerra que es celebra avui mateix. Per molts mitjans de comunicació el principal interès és la morbositat de veure com es resoldrà la pugna entre els sectors oficialistes i els crítics. I, probablement, tindrà molt menys ressò mediàtic el contingut real del text que s'aprovarà, i que inicialment havia de ser un Full de Ruta per portar el país a l'exercici del dret a decidir. Com que les propostes en aquest sentit s'han acabat de desdibuixar del tot, ningú s'agafarà el resultat de la Conferència com un Pla Ibarretxe a la catalana, sinó com un afer domèstic, de pugna pel poder al si d'Esquerra Republicana.

A la Ponència oficial s'hi havia presentat 460 esmenes, dues de les quals a la totalitat. Durant el període de negociacions per a transaccionar esmenes, la majoria de les esmenes parcials s'han pogut incorporar al text oficial, de manera que avui ja només n'arribaran al Ple 28. Això vol dir que la direcció del partit ha fet un esforç per buscar consensos, sens dubte obligat per la tensió que es podia haver viscut si s'haguessin hagut de discutir tantes esmenes, tenint en compte que per als sectors crítics és prioritari demostrar la seva força i, si és possible, tombar la direcció. Vull dir que és molt possible que s'hagin acceptat esmenes, que no s'haurien acceptat en altres circumstàncies, considerant que al capdavall s'aprovarà un paper que després es podrà obviar.
El cert és que arribarem al Ple amb un text molt diferent del proposat inicialment, i al qual ja no podrem fer esmenes. Un text que ha estat millorat en alguns aspectes, però empitjorat en d'altres, des del meu punt de vista. Si inicialment hi havia una confusió entre el que podia ser un Full de Ruta per al país i un Full de Ruta per al partit, ara ja s'ha deixat de banda la idea del Full de Ruta per al país. S'ha ampliat molt l'apartat de propostes programàtiques, com si es tractés d'un programa electoral, però no es diu res de com ho farem per avançar cap a l'objectiu de portar el país a una consulta popular: no es diu què farem quan el Tribunal Constitucional tombi parts importants del ja migrat estatut; ni de com construirem la majoria social necessària per convocar el Referèndum (no s'hi fa ni una sola referència a l'altra força nacionalista que per lògica hauria de ser un aliat indispensable); no es concreta res de com s'aconseguirà el suport de la majoria de la població, més enllà d'insinuar que capitalitzarem (i per tant desvirtuarem) les plataformes sobiranistes existents; no es parla de com avançament, mentrestant, per anar construint espais de sobirania o anar creant estructures d'Estat; tampoc s'hi diu res de les complicitats internacionals que haurien de ser imprescindibles que guanyar-nos la legitimitat (quan es parla de projecció internacional es parla dels Casals Catalans!); i en definitiva, tot es basa en dir que l'important és que com a partir anem creixent fins a assolir ser hegemònics.

Votar a favor de la Independència

De tant en tant, com un recurs periodístic més, els mitjans de comunicació encarreguen enquestes sobre la identificació dels catalans, sobre el model de relació amb Espanya, i sobre què votaríem en cas de celebrar-se un referèndum. Això és el que va fer El Periódico dilluns passat, amb uns resultats que potser val la pena valorar. Pot sobtar a algú que només un 18'4% dels enquestats declarin identificar-se amb l'independentisme, quan un 33'9% declaren que votarien a favor de la Independència en cas de presentar-se aquesta possibilitat en un Referèndum.

Ja sabem que el resultat de les enquestes poden variar en funció de la mostra, de com es fa la pregunta, i en definitiva de la ideologia de qui les encarrega. Però, per més imparcial i objectiva que fos aquesta hi ha un altre aspecte important a considerar. Al Quebec de tant en tant es fa aquesta consulta, i els ciutadans tenen la certesa i la tranquil·litat que sigui quin sigui el resultat no hi haurà cap daltabaix, i el tema es resoldria per la via de la negociació, civilitzadament i de forma democràtica. Aquí, quan se'ns presenta la hipòtesi d'un Referèndum, els ciutadans no expressen lliurement la seva opinió, sinó que lògicament ho fan condicionats per l'entorn i les conseqüències que se'n derivarien.

No seria el mateix que la consulta es fes sabent que, si el resultat fos afirmatiu a favor de la independència, l'Estat espanyol acceptaria democràticament el resultat i obriria un procés de negociació per procedir a una separació amistosa, i establint ja les formes de col·laboració i bon veïnatge. O sabent, com sabem ara, que les institucions espanyoles posarien en marxa tota la seva artilleria, política, econòmica, mediàtica, judicial, policial, i fins i tot militar, per avortar el procés i invalidar la voluntat del poble de Catalunya; o amb la incògnita de saber si el sector menys catalanista del PSC, per exemple, faria costat a la voluntat democràtica del poble de Catalunya, encara que hi discrepés, o si faria front comú amb els qui ens neguen el dret a decidir, provocant així una greu fractura social al pais; o sense disposar dels suficients suports i complicitats internacionals que avalessin la legitimitat dels catalans a decidir lliurement...

Però aquests condicionants encara fan, aparentment, més contradictori els resultats de l'enquesta de El Periòdico. En parlarem en un altre moment.

Reduir la contaminació a cop de decret

La Generalitat de Catalunya va elaborar un estudi a partir del qual va dictaminar que calia limitar més la velocitat dels vehicles a l'àrea metropolitana de Barcelona per tal de reduir els nivells de contaminació. El ciutadà, que no té els elements suficients per a valorar fins a quin punt pot ser efectiva o necessària la mesura, no té altre remei que creure-s'ho; fins que apareix una entitat prou acreditada en el tema com és el RACC i ho desmenteix rotundament, demostrant que en l'estudi de la Generalitat hi havia errors de càlcul elementals. Barcelona és una de les ciutats europees amb més contaminació, i qualsevol mesura que ens prometin que pot millorar la situació ja ens sembla vàlida.

Ara, però, tenim el dubte de si es tractava d'un farol del Departament Medi Ambient de la Generalitat per tal de poder dir que ells, ecologistes com ningú, ja estaven prenent mesures per millorar l'aire que respirem. Jo mateix, ara farà un mes que en aquest bloc qüestionava que la limitació de la velocitat hagués de reduir automàticament la contaminació que produeixen els vehicles. És més, ja hi afirmava que en determinades circumstàncies alentir el trànsit implica mantenir més temps els cotxes al ralentí, amb la consegüent emissió de més gasos contaminants. El problema no és que s'hagi produït un error de càlcul, cosa ja admesa pel mateix Departament, sinó que aquest error s'hagi produït per manca de rigor i presses a l'hora d'aplicar les noves mesures restrictives. Es parteix de la idea que l'Administració, la que vetlla per la nostra seguretat i pel nostre benestar, és la que ha de controlar-ho i regular-ho tot; o com a mínim controlar i regular els ciutadans, perquè aquest tema es podria resoldre molt més eficaçment regulant i posant limitacions a la indústria de l'automòbil. Agreujat, a més, com ja he dit en alguna altra ocasió, pel fet que des de determinats sectors es parteix d'unes premisses inalterables i inqüestionables, que podríem qualificar de fonamentalistes, i aleshores es fan els estudis o les anàlisis pertinents per tal de justificar la decisió presa a priori.

Delegació del Ministeri a Barcelona

A les escoles rebem constantment informacions i propostes per a fer activitats complementàries de tota mena. Sembla com si hom pensés que a l'escola hem de resoldre tots els problemes que afecten la nostra societat. El darrer que hem rebut (ara ja no deu ser el darrer) és una proposta per a participar en una activitat sobre drogodependències. Una proposta que prové del govern de la Generalitat, aquest govern que alguns s'entesten en fer-nos creure que, formant-ne part els independentistes, ja és un govern nacionalista o amb ambició nacional.

La proposta de la Generalitat consisteix en participar en un joc interactiu en què els alumnes han de fer un viatge virtual per les "Comunitats i ciutat autònomes". Sí, sí, tal com sona, per les Comunitats i Ciutats autònomes del Regne d'Espanya, deixant clar que no ens podem deixar ni Ceuta ni Melilla que són tan espanyoles com el País Basc o Catalunya. Els guanyadors de la fase "regional" viatjaran gratis a Madrid (amb un acompanyant) per participar en la gran final. Allà, a la Capital, hi haurà una sana competició entre les Comunitats i Ciutats autònomes participants, d'on n'haurà de sortir el guanyar "Nacional".

El concurs podria ser una invitació de la Coca-Cola o o d'alguna tronada institució hispànica. Però no, porta el segell inequívoc de la Generalitat de Catalunya, com si es tractés d'una Delegació ministerial més. Naturalment que d'aquesta anècdota no en podem treure conclusions generals, però és un detall més que avala les tesis dels qui creuen que tenim un govern sense ambició nacional, dels qui creuen que aquest govern ni crea massa espais de sobirania ni estructures pròpies d'Estat.

L’alternativa del Reagrupament en la Conferència Nacional d’Esquerra

Sembla clar que en la Conferència Nacional d'ERC, a celebrar aquest dissabte, hi haurà un pols entre el sector oficialista (enfrontat igualment entre sí per personalismes de poder) i el sector del Reagrupament liderat per Carretero, amb un posicionament de tercera via representat per Esquerra Independentista. Si no ho tinc mal entès, la de Reagrupament serà l'única esmena a la totalitat, amb text alternatiu, a la ponència oficial. Donant un cop d'ull a aquesta ponència alternativa, es constata que més enllà d'unes anàlisis autocrítiques (a partir del moment en què Carretero deixa de formar part del Govern) aporten ben poca cosa més, i en qualsevol cas el seu document no és, ni de bon tros, un full de ruta ni per al país ni per al partit.

Estaria d'acord amb algunes de les crítiques que s'hi fan a la direcció d'ERC, només que els errors de plantejament ja hi eren quan Carretero era Conseller de la Generalitat. El document, a part de tenir un enfoc purament electoralista analitzant el perquè s'han perdut vots en les darreres eleccions acaba amb unes conclusions de molt curta mirada: revisar el pacte del govern d'Entesa, Candidatura de dignitat nacional, i potenciar les sectorials del partit. Proposar, un any després, revisar el pacte de govern em sembla realment molt poc seriós, i només contribuiria a acabar de donar la imatge d'un partit que va a la deriva fent el ridícul com ja vam fer en el referèndum de l'Estatut. La proposta de Candidatura de Dignitat Nacional té de pervers que significaria carregar-se les plataformes sobiranistes existents, que si algun valor tenen és el de no estar vinculades a cap partit (les que no ho estan) i per tant poder erigir-se en portaveus dels qui, al marge de les lluites partidistes, reclamen accions de veritable "dignitat nacional" i propostes més de país que de partit. Finalment, el tema de les sectorials d'ERC em sembla un tema intern irrellevant en un document com aquest.

Exitosa presència catalana a Frankfurt

Tot sembla indicar que la presència catalana a la Fira de Frankfurt ha estat prou exitosa. Sense altra informació que la que donen els mitjans de comunicació, la impressió és que el Govern de la Generalitat, i concretament el Departament de la Vicepresidència de Josep Lluís Carod Rovira i l'Institut Ramon Llull, han fet una bona feina. Lògicament, la valoració dels resultats de la participació catalana a Frankfurt es pot fer des d'òptiques ben diferents: des de qui s'interessarà per la simple presència mediàtica de la realitat cultural catalana a Europa, a qui preferirà valorar amb xifres els nivells de negoci del món editorial a qui va adreçada la Fira, o qui es quedarà amb l'aprofundiment de les relacions entre escriptors catalans i de la resta d'Europa, l'increment de traduccions, etc.

De ben segur que també hi deu haver coses no tan positives: per als alemanys és molt difícil superar les connotacions negatives que els desperta el concepte de nacionalisme; hi pot haver hagut una part de la premsa alemanya o europea que s'hagi estranyat de l'absència d'autors catalans que escriuen en castellà, al marge de la influència dels mitjans espanyols que senten i generen un veritable odi contra tot allò que pugui ser català; i és possible que hi hagi hagut intervencions o activitats no del tot afortunades o reeixides.

Per tant, és possible que des del Govern, i més concretament des del Departament de la Vicepresidència, es magnifiquin els èxits i els encerts, mentre que des d'altres perspectives s'intenti objectivar la realitat dels fets, fent esment dels errors, dels desencerts i de les possibles incomprensions que ha generat la presència catalana a Frankfurt. Tampoc ens ha d'estranyar que els mitjans de comunicació espanyol que vomiten permanentment odi contra Catalunya, contra els catalans i contra qualsevol mostra de la nostra identitat, falsegin una vegada més la realitat amagant els èxits que hi ha hagut a Frankfurt i magnificant-ne possibles errors, carències o contratemps. El que, de veritat, em resulta incomprensible és que alguns mitjans catalans, en un exercici d'autoodi encomiable, hagin seguit aquesta mateixa tònica tan espanyola de falsejar els fets fins a la indignitat per tal de combatre la cultura catalana.

O és que amb aquesta actitud, aquests mitjans pretenen precisament posar en evidència que no es pot considerar com a catalana tota la cultura que es fa a Catalunya?

L’electorat d’Esquerra no vol fugides endavant

Amb aquest titular, Joan Puigcercós analitzava el moment efervescent que viu el ERC en uns moments en què el pessimisme, el desànim i la desconfiança envers els polítics ha calat en sectors importants de la societat catalana. Jo no gosaria erigir-me en portantveu o intèrpret de la voluntat de l'electorat, però podria estar d'acord amb ell en què no ens calen fugides endavant, salts al buit, o tornar a un cert essencialisme de dècades passades. El problema és que la seva actitud a la defensiva sembla més orientada a parapetar-se en l'immobilisme, a continuar amb la mateixa praxi política que ens ha portat al desconcert actual, que a trobar la sortida justa.

Sorprèn la incapacitat de bona part dels nostres dirigents a l'hora d'analitzar el perquè del descontentament que es viu en els sectors nacionalistes (dins del partit i fora del partit). Una incapacitat que els porta a analitzar de forma maniquea tota la problemàtica general del país, sense ni una punta d'autocrítica, considerant en termes fonamentalistes que fora de nosaltres no hi ha salvació. És cert que hi ha una temptació creixent d'apostar per fugides endavant, i de fer volar coloms. Però caldria veure quina part de responsabilitat hi té la direcció d'ERC que no ha sabut compaginar, al meu entendre, la responsabilitat de govern amb els compromisos ineludibles que comporta un pacte en el qual no som majoritaris, amb el manteniment d'una línea coherent amb els nostres principis de fermesa en la defensa dels drets nacionals.

Jo no voldria tornar a aquella època en què tot es reduïda a cridar una i mil vegades la paraula independència, però tampoc em resigno a la manca d'ambició nacional que ha evidenciat aquest govern del qual formem part. Una manca d'ambició nacional en la pràctica de govern que després volem compensar carregant contra els altres, traïdors o botiflers, i fent propostes tan il·lusòries i fora de lloc com les d'afirmar que la nostra estratègia passar per esdevenir la força majoritària i alhora posar una data per a un referèndum, sense haver entès que perquè sigui viable cal haver creat una xarxa de complicitats avui inexistent com a mínim entre les forces més obertament sobiranistes.

No condemnar la violència és delicte?

És realment d'admirar la facilitat amb què els nacionalistes espanyols han aconseguit que sembli normal considerar delicte la no realització de les declaracions que es poden considerar com a políticament correctes. Una cosa és recolzar o aplaudir la violència i l'altra és abstenir-se de fer-ne comentaris, o simplement analitzar-la des d'una perspectiva més àmplia que inclou bàsicament aquells elements que han generat o que han propiciat la violència. Sembla difícil argumentar jurídicament que pot ser un fet delictiu, i per tant punible, el fet de no sortir públicament a condemnar un determinat acte de violència.

Aquesta setmana hi ha hagut dos actes de violència a l'Estat espanyol: un artefacte col·locat al País Basc i un altre al País Valencià. Un ha provocat un ferit i l'altre no, però tots dos han estat actes de violència amb una intencionalitat política clara. Quin criteri ha de seguir la justícia per poder afirmar que la no condemna d'un d'aquests atemptats pot ser delictiva, i que, com pretenen alguns, pot ser causa o motivació suficient per a sol·licitar la il·legalització d'una formació política? Està en funció del ressò mediàtic que hagin tingut els actes de violència, o de la ideologia dels mitjans que se'n fan ressò? Algun jutge gosaria sentenciar que la no condemna d'un acte de violència és un fet delictiu, sigui quina sigui la ideologia dels autors de l'acte de violència i la ideologia dels qui no l'han condemnat?

La sospita que la mesquinesa política de jutjar només en funció de la ideologia dels violents o de les víctimes es trasllada perversament a l'administració de la justícia, és inevitable.

De l'11 de setembre al 12 d'octubre

Fa un mes i un dia que els catalans celebràvem la nostra festa nacional, la Diada de l'Onze de setembre. Una diada commemorativa d'una derrota, d'un moment de la nostra història en què per la força de les armes se'ns van arrabassar les llibertats i les institucions pròpies. I defensem la idoneïnat de considerar aquesta data com la nostra diada nacional pel que implica de voluntat de recuperar allò que hi vam perdre.

Ara és el torn dels nacionalistes espanyols, que també celebren la seva diada nacional. Ells celebren, està clar, una victòria guanyada amb la força de les armes i que els va permetre la creació d'un imperi, part del qual s'obstinen encara a mantenir. La idoneïntat d'aquesta data també implica per a ells la voluntat de mantenir la seva conquesta. Dos models de nacionalisme clars. Els uns defensant uns drets i uns elements d'identitat que els corresponen, els altres vanagloriant-se i defensant el dret de conquesta.

Cortines de fum i altres banalitats alienes

Aquests dies, parlant amb gent de la direcció del partit en relació a la Conferència Nacional i a les esmenes que he presentat al text de la ponència, he pogut constatar, una vegada més, la visió tancada i esbiaixada que es té de la realitat. No es tracta tant de posicionaments ideològics diferents ni molt menys contraposats, com d'una negativa a veure amb una mica més d'objectivitat el que passa al nostre entorn. Sembla que els vingui de nou que algú els digui que hi ha un fort descontentament en el nacionalisme català (no només a dins del partit) per la política seguida fins ara, i que no es percep cap mena d'ambició nacional tant en aquest govern com en l'anterior.

La resposta acostuma a ser una ratificació del maniqueisme que traspua tot el document de la Ponència: nosaltres som els únics que defensem de veritat la via sobiranista, i per tant hem de basar l'estratègia en enfortir-nos per tal que, quan siguem la força majoritària, puguem plantejar l'exercici del dret a decidir. I el que fa la resta, o són moviments i plataformes satèl·lit que posem al nostre servei (cosa que representaria la mort o invalidació d'aquestes plataformes), o són banalitats i cortines de fum dels altres que no cal tenir en compte. Per entendre aquesta mena de posicions maniquees, i constatar-ne la seva perniciositat, només cal ficar-se en el món del sobiranisme convergent o en el d'altres grups, corrents interns del partit o sectors més radicalitzats, per veure que arreu hi ha gent amb les mateixes visions maniquees, només que adaptades cadascuna a la seva realitat.

Resulta sorprenent (i irresponsable) el menysteniment que desperten al si d'ERC els moviments interns de CDC, amb la seva proposta de "Casa gran del Catalanisme", com ja va passar amb la seva proposta de forçar un nou Referèndum en cas de retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional. És exactament igual que el menysteniment que desperta en determinats sectors de la direcció de CDC (no en tots) la proposta d'avançar cap a una consulta popular el 2014, o la visió sovint catastrofista que es fa des de determinats sectors del Reagrupament, i no cal dir dels entorns més radicals (CUPS...). El problema no està en dilucidar quin maniqueisme és el bo, sinó en desterrar aquestes visions tancades i entendre que cal teixir una xarxa de complicitats, perquè totes i cadascuna d'aquestes visions del sobiranisme són imprescindibles per a assolir l'objectiu final. Propostes com les de la Jornada per al Futur Institucional de la Nació Catalana, a iniciativa d'Òmnium Cultural, haurien de contribuir a acostar posicions, i traçar conjuntament les grans línies de futur per al país.

On són la dignitat i l'ambició nacionals?

Fa uns dies el Ministre de Cultura espanyol manifestava que es querellaria contra l'IEC per haver emprat el terme Països Catalans en una exposició commemorativa del seu centenari. Atenia així a les protestes encetades per la premsa ultra (en aquest cas l'ABC) i recolzades lògicament per PP, el mateix partit que s'inhibeix quan es produeixen (de forma permanent i impune) agressions físiques a entitats i persones que volen expressar la seva catalanitat. I el dia 4 d'octubre la magistrada Ana Ingelmo, obligava a a canviar de llengua i a parlar en espanyol a un testimoni en el cas de l'homicidi de Josep Maria Isanta, a Berga. És un dia a dia, al qual ja ens hem acostumat, sense que es generin excessives reaccions ni per part de la societat ni per part de les nostres institucions.

No sé si les amenaces ultres i del Ministre han tirat endavant, com tampoc sé la reacció de l'IEC. Espero que hi hagi la suficient dignitat per part de la màxima institució cultural catalana com per obviar aquesta mena d'agressions, i que no facin com els responsables de Catalunya Ràdio que aviat van cedir a les pressions de l'extrema dreta per a readmetre una persona que no complia els requisits per a exercir la seva funció en aquest mitjà. En el cas de la magistrada del cas Isanta, que va simular desconèixer la legislació vigent que permet declarar en la llengua oficial de Catalunya, o que coneixent-la se la saltava a la torera (se'n diu prevaricació, d'això?), ha estat l'Associació de Juristes en Defensa de la llengua pròpia la que ha sortit en defensa de la legalitat i de la llengua catalana (declarada il·legal per aquesta magistrada) anunciant que posaria una denúncia davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Si els fets haguessin anat a l'inrevés, que un magistrat hagués impedit a un testimoni expressar-se en castellà, hi hauria hagut un escàndol majúscul, el Consell General del Poder Judicial hagués intervingut immediatament sancionant el magistrat en qüestió, i el TSJC hagués admès a tràmit qualsevol denúncia i resolt amb celeritat i contundència el cas, i per suposat ningú, ni partits ni institucions hauria sortit en defensa de l'hipotètic magistrat.

Per suposat que, amb els escassos recursos de què disposen, les entitats cíviques catalanes i valencianes intenten respondre a les agressions que pateix la cultura catalana al País Valencià, i que entitats com l'esmentada Associació de Juristes fan una magnífica tasca en defensa de la llengua. Però, i les nostres Institucions? Quina és l'actitud i la resposta del Govern català?. Algú potser em dirà, i jo ho desconec, que per sota mà o discretament ja s'han fet algunes gestions prop del Ministeri de Cultura o dels organismes de l'àmbit judicial pertinents per tal d'evitar que continuïn aquestes agressions contra la cultura catalana. Però de ben segur que els catalans voldríem veure en el nostre govern una actitud més ferma i decidida, pública i oficial, en la defensa dels nostres drets i de la nostra identitat, voldríem veure en els nostres representants una actitud de més dignitat i ambició nacional.

Birmània, dues visions

Les imatges que ens arriben de Birmània són certament esfereïdores, com ho són sovint les que ens arriben d'altres indrets del món, i ho podrien ser molt més si l'interès periodístic ens acostés a altres móns i conflictes oblidats. Però hi ha un aspecte que em crida especialment l'atenció. Són les dues visions que ens acostuma a donar TV3 d'aquesta mena de conflictes, com si no entressin en col·lisió entre sí: La visió més oficialista dels noticiaris al costat de la visió més real i incisiva del 30 minuts.

Mirem el noticiari i ens passen les imatges de la repressió militar contra el poble birmà, sempre de lluny (perquè el règim no permet lògicament l'enregistrament de les seves atrocitats), presentant-nos una dictadura que actua amb mà de ferro per controlar la situació. No es parla de crims ni de terrorisme, sinó simplement d'excessos de l'exèrcit, remarcant que s'han anat apaivagant els moviments de protesta; es parla de les limitacions de la llibertat d'informació, fins que d'acord amb aquestes mateixes limitacions es deixarà de parlar del conflicte. Però tampoc es parla del paper de la comunitat internacional, més enllà de les lentes i ineficaces gestions que es fan a les Nacions Unides.
Tot seguit, mirem el 30 minuts i se'ns presenta una realitat molt més esfereïdora, no ja per la brutalitat del règim sinó sobretot per la complicitat de la comunitat internacional. Si hem de donar per certes les informacions que ens donen en aquest programa, el lògic seria que es posés en marxa el Tribunal Penal Internacional, que es trenquessin relacions diplomàtiques i comercials amb un règim terrorista d'aquestes característiques, i que es centressin tots els esforços per socórrer la població agredida i detenir els autors i còmplices de tants assassinats. Però, no. Hi ha massa interessos en joc: Rússia i Xina sempre han estat bons aliats del règim Birmà, França i els Estats Units hi tenen massa interessos econòmics... El terrorisme deixa de ser punible quan és rendible. Els governs occidentals no tenen cap mena d'inconvenient a l'hora de tractar amb el règim birmà i de rebre amb honors els seus representants. I sobretot, no tenen cap mena d'inconvenient per establir-hi relacions comercials, i proveir el règim de material militar i antidisturbis.
El 30 minuts, un cop a la setmana, és oblidat fàcilment per la reiteració dels noticiaris en què els col·laboradors del règim terrorista són presentats com a honorables homes d'Estat.

La solució per a l'Aeroport ja és acceptable?

En determinats medis nacionalistes ha sorprès la poca o nul·la reacció que hi ha hagut davant l'anunci fet per AENA en referència a l'adjudicació de la nova Terminal Sud de l'Aeroport del Prat. Alguns s'explmaven dient que, en coherència amb aquell acte del 22 de març organitzat per la Cambra de Comerç, ara s'hauria d'haver sortit a la palestra, perquè és evident que la solució salomònica aquí pren tot el seu sentit més literal. I fins i tot algun mitjà de comunicació nacionalista es preguntava com s'ho havia fet la Ministra Àlvarez per a comprar el silenci dels empresaris catalans.

És possible que hi hagi tanta ingenuïtat?

Costa de creure que algú es pensés seriosament que aquella trobada del 22 de març a la seu d'IESE, on s'hi aplegà la Cambra de Comerç, Foment del Treball, el RACC, i una bona representació del món econòmic català, suposés un gir respecte a la posició de submissió habitual fins aleshores. Algú, com per exemple els autors de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana...", ho presentaven com si la força dels fets (escandalosos, certament) hagués fet obrir els ulls a l'empresariat català.

En els meus comentaris publicats el mes d'agost ja advertia que no es podia ser tan il·lús (com pot ser que els nostres dirigents tinguin una visió tan escassa i primària de la realitat?). Ja feia notar que més que una anàlisi seriosa era un muntatge per a fer-s'ho venir bé: com que l'argument era que nosaltres tenim la raó, fins i tot els empresaris catalans (majoritàriament votants del PP) acaben venint-nos al darrere, si no per convicció ideològica per la força de la realitat (la que nosaltres hem dibuixat a la nostra manera). I així ens va.

Ara, el Ministeri ha resolt el tema de l'Aeroport de Barcelona, consolidant-lo com un aeroport satèl·lit del de Madrid, beneficiant lògicament Iberia perquè és l'empresa que millor lidera la centralització del panorama aeronàutic espanyol. I no reacciona l'empresariat català, avesat i conformat amb el pont aeri (i si convé traslladar alguna seu central a la capital d'Espanya, tampoc se'n fa problema), però tampoc reacciona el nostre govern, submís com sempre als designis del poder central.

Això sí, després, en les discussions internes del partit, competirem ridículament per veure qui és més independentista.

Campanya pel Català a Europa

Sovint ens arriben des de llocs ben diversos campanyes a favor de la llengua, en defensa de la nostra identitat, per la preservació del territori, o per protestar contra qualsevol acció que podem considerar injusta. Sovint també, sense entrar en matisos, podem estar-hi d'acord i per tant ens hi solidaritzem adherint-nos a la campanya. És el que m'ha passat ara, en adherir-me a la campanya endegada des d'Eurotribune a favor del "Català a Europa". http://www.eurotribune.eu/popups/campanya.asp?idioma_activo=1
Envio la meva adhesió, convençut que no podia fer altra cosa, però tinc els meus dubtes sobre l'eficàcia i l'oportunitat d'aquesta mena de campanyes.

La campanya és per demanar "al Ministeri d'Afers Exteriors espanyol que incloga el català, l'euskara i el gallec al Tractat Europeu que es discutirà les properes setmanes, així com, també, que estes llengües siguen incorporades de ple dret a la llista d'idiomes oficials de la Unió Europea..." Probablement ja no en sabré gaire res més del resultat de la campanya, que pot passar bastant desapercebuda més enllà dels cercles habituals. I és possible també que el resultat sigui discret o, com a mínim, que no assoleixi l'adhesió massiva que sembla que hauria de despertar una iniciativa com aquesta, que de ben segur comparteix una àmplia majoria de la població del país. Ja sé que tothom té tot el dret d'endegar una campanya si ho creu convenient, però la realitat és que massa sovint apareixen aquesta mena de campanyes fruit d'una iniciativa molt localitzada, sense un suport o un acord previ de sectors més representatius de la societat catalana. El resultat sol ser decebedor per la migradesa dels resultats obtinguts, i que sovint no tenen massa transcendència pública.

Però també pot ser desencoratjador per als mateixos que l'han iniciada en veure que tot i la raó que els empara la iniciativa no desperta l'entusiasme que ells mateixos hi ha posat. Pot arribar a cansar al ciutadà que, al marge de la seva coincidència amb la proposta que se li fa, veu que no serveix de gran cosa anar signant adhesions aquí i allà. I, al capdavall, potser estem gastant un recurs que pot ser realment útil en determinats moments.

La detenció d'abertzales forma part de la campanya electoral

Resulta veritablement insultant que en el debat sobre la configuració de l'Estat apareguin individus defensant les seves posicions ultres en nom d'un suposat "Estat de dret". Al marge que aquest Estat tampoc seria el meu, en cap cas es pot anomenar Estat de dret a aquesta mena de conxorxa de poders fàctics i no fàctics. La mateixa elaboració de la llei de partits feta per a perjudicar o il·legalitzar una determinada força política ja era una vulneració d'un principi jurídic en la mesura que no es tracta d'una llei per a ser aplicada al conjunt de la ciutadania sinó feta ex professo per a un determinat col·lectiu. Però és que la seva aplicació, i les accions arbitràries de la justícia en funció de l'afany de protagonisme de cada jutge o de l'interès del partit amb el qual simpatitzen no permeten parlar d'altra cosa que de prevaricació com a sistema i de corrupció generalitzada.

A què vénen ara aquestes detencions generalitzades de dirigents de la il·legalitzada batasuna, quan fa anys que estan actuant públicament, amb més o menys entrebancs, quan repetidament se'ls ha impedit fer determinades accions en nom del partit però sense detenir-los, quan la mateixa justícia espanyola ha dictaminat que la il·legalització de l'organització no conculcava els drets individuals dels seus membres, quan el que estava en discusió era si altres grups o partits podien reunir-s'hi de forma oficial? Res de nou, ni res no ha canviat, excepte l'escenari polític.

Al PSOE li interessa ara, de cara a les eleccions generals, recuperar el vot ultranacionalista espanyol que podia haver perdut durant la treva d'ETA. A més, d'alguna manera o altra havia de respondre a les intencions d'Ibarretxe de fer una consulta al poble basc. I per tant ha posat en marxa tota la seva maquinària electoral: els membres del seu govern, prometent i tapant forats arreu; els militants del seu partit, fent actes explicatius arreu del país; els mitjans de comunicació que controla i els periodistes afins, fent que recuperi la imatge d'home fort que per damunt de tot defensa la sacrosanta unitat de la pàtria; i l'aparell judicial, el que controla, que es posa al seu servei, encara que sigui amb mesures insostenibles des del punt de vista jurídic.

En aquest cas pot jugar fort, perquè sap que no serà el PP el qui l'acusi de corrupció o de prevaricació (en tot cas l'acusarà de no haver-ho fet abans). Les lleis, l'Estat de dret, els principis democràtics i el respecte pels drets individuals (dels col·lectius ja ni en parlo), se'ls passen pel forro. Qualsevol demòcrata s'hauria de sentir avergonyit de pertànyer a un Estat on la corrupció ha arribat fins a aquests extrems. A nosaltres ens queda el consol, o el desconsol, de pensar que el nostre Estat ni tan sols no pot ser corrupte.

No ens cal el Constitucional per posar-nos de genolls

Un espectacle depriment ens donen els nostres governants, dia sí dia també, gestionant a la deriva el poder que els ha atorgat la ciutadania. S'elaboren lleis i reglaments o es prenen decisions, sovint de forma improvisada, que després no es gosen aplicar o que finalment s'han de retirar davant la pressió mediàtica. No hi ha dubte que el Tribunal Constitucional retallarà el text estatutari, i que per tant limitarà sensiblement la capacitat d'autogovern de Catalunya. Però no és que aquest organisme controlat pel PP, amb la connivència del PSOE, es vegi amb cor de retallar i condicionar l'autogovern, davant la passivitat i la indolència del Govern de la Generalitat, sinó que per fer-nos ajupir el cap també s'hi veu amb cor, i se'n surt, un mitjà de comunicació com El Mundo. El diari ultra, una vegada més, s'ha sortit amb la seva i ha fet rectificar una decisió presa per Catalunya Ràdio en reclamar a una periodista capacitació professional per exercir en aquest mitjà.

Potser, caldria demanar-se prèviament a qui se li va ocórrer contractar algú, per a una feina basada en l'expressió oral, que no està capacitat per a exercir la seva tasca. Á quina emissora espanyola contractarien a un locutor o a un col·laborador que no fos capaç d'expressar-se en castellà!. La contractació de l'escriptora Cristina Peri Rossi per a un programa de Catalunya Ràdio era una vulneració dels reglaments que té establerts la Corporació Catalana. Es tracta d'una simple qüestió de capacitació professional, perquè en aquest mitjà es treballa amb la llengua, i per tant ha de ser un requisit indispensable com ho és exigir que se sàpiga de medicina per exercir de metge.

Resulta, però, que l'aplicació de la lògica més elemental que s'aplica arreu del món i el compliment de la normativa vigent no agrada al diari el Mundo. I el poder d'aquest diari és molt més important que la capacitat de decisió del Govern i de les pròpies normatives; o millor dit, el Govern de la Generalitat li atorga a aquest mitjà una autoritat i una capacitat de fiscalització tal que, obedient i submís, fa rectificar la direcció de Catalunya Ràdio, readmetent la periodista en qüestió. Per posar-nos de genolls no ens cal la decisió del tribunal Constitucional.

Drets socials, drets nacionals

En política, estem avesats a sentir, i sovint a formular, unes frases grandiloqüents que poden sonar més o menys bé, però que estan mancades de sentit, de realisme o de claredat. Per exemple, quan volem emfatitzar que la nostra posició és nacionalista i és d'esquerres, sentim i llegim frases com aquestes "Els drets socials són indestriables dels drets nacionals, i els drets nacionals són indestriables dels dret socials". Aquest és un error que ja fèiem quan érem a Nacionalistes d'Esquerra.

No em refereixo, està clar, a què sigui un error defensar alhora els drets nacionals i els drets socials, sinó que l'error està en barrejar-los i sobretot en condicionar els uns als altres. Una cosa és que els nostres objectius siguin múltiples, i que per tant treballem en ambdues direccions, i l'altra és que excloguem com a companys de viatge els qui no comparteixin tots dos objectius. Cosa que tampoc és certa, perquè a l'hora de la veritat no tenim cap mania per associar-nos amb els qui podríem compartir una visió social progressista, però que hi discrepem frontalment a l'hora de defensar els drets nacionals, mentre que fem escarafalls per associar-nos amb qui podríem compartir una visió nacionalista, encara que diferim pel que fa al model social.

Podem dir que nosaltres aspirem a fer dels Països Catalans una nació lliure, i que dins d'aquesta nació, en la qual segur que hi haurà sectors més conservadors i sectors més progressistes, nosaltres ens situarem en l'espai de l'esquerra. Podem dir que nosaltres defensem una via sobiranista des d'una perspectiva d'esquerres. O fins i tot podem dir que, assolits els objectius nacionals, ens seria més fàcil defensar els drets socials. El que no podem dir és que ambdues coses són indestriables, perquè seria tant com dir que són inviables. No sé si finalment ens en sortirem com a país, si podrem satisfer això que anomenem drets nacionals, però en qualsevol cas, només serà possible si ho fem plegats, dretes i esquerres. Perquè en qualsevol hipòtesi de futur, amb un major o menor grau de reconeixement dels nostres drets nacionals, sempre hi haurà al país una diversitat ideològica. Crear una majoria social que opti per la sobirania, forçosament transversal, ha de ser per nosaltres un objectiu paral·lel, però no vinculat o condicionat, a la permanent tasca de defensa dels drets socials.

Podem treballar plegats amb altres grups d'esquerres per a defensar els drets socials, però forçosament haurem de treballar plegats amb les altres forces nacionalistes per defensar els drets nacionals. Negar-s'hi, com sembla que fan alguns dirigents d'ERC, és boicotejar qualsevol procés cap al reconeixement dels nostres drets nacionals.

Frau, estafa o presa de pèl en la Sanitat pública?

Des de fa molt de temps, les llistes d'espera en la sanitat pública catalana són el punt més negre d'aquest servei tan bàsic per als ciutadans. Per a una visita, algun tipus d'exploració o prova més sofisticada i ja no diguem per a una intervenció, sovint els temps d'espera són exagerats. Tots els governs diuen que ja estan treballant per a reduir aquestes llistes d'espera, però la gent continua trobant-se en el dilema de si és prudent esperar el temps que assigna la sanitat pública o si no queda altra solució que optar per la privada. Això els que poden, està clar.

Per això, es diu que des de l'administració, d'acord amb els interessos privats, sempre s'ha procurat mantenir unes certes deficiències en el Sanitat Pública, per tal d'afavorir la privada. En qüestions de salut, quan a algú li diuen que haurà d'esperar mesos per a una visita, per una ressonància o un escàner, o per a una operació, la gent no se la juga ni s'està de romanços; i, si pot, acudeix a la privada. Ës ben habitual que tot i tenir la tarja de la seguretat social, hom disposi d'alguna assegurança privada o estigui apuntat a alguna mútua, a part de fer ús de consultes i tractaments de caràcter privat. Això ja ve de lluny i no sembla que porti camí de resoldre's, malgrat les promeses que també vénen de lluny. Més aviat sembla que es vulgui donar un pas més en la direcció contrària. En determinats centres hospitalaris de caràcter públic, cada vegada més amb formes de gestió privada, s'hi fan també visites, exploracions i intervencions privades. Diuen que és per a rendibilitzar els recursos públics.

Però si abans, quan algú anava a l'Hospital de referència i li deien que havia d'esperar mesos per a poder-lo atendre, optava per acudir a un centre pivat, ara es pot trobar amb què és el mateix centre públic de referència el que li ofereix, si no vol esperar tant de temps, fer-ho allà mateix en un termini molt més curt, però pagant. És a dir, que és el propi centre públic el qui allarga els temps d'espera dels qui hi acudeixen per la Seguretat Social, per tal de reservar espais per si algú vol optar per fer-ho privadament.

Republicans i antimonàrquics

Esquerra Republicana de Catalunya és, pràcticament, l'únic partit català que es declara obertament com a no monàrquic. I, malgrat tot, no n'ha fet mai una qüestió prioritària, cosa que em sembla del tot assenyat i correcte. Si en algun moment hi ha hagut algun tipus d'acció antimonàrquica, no solament no ha sorgit d'ERC, sinó que més aviat se n'ha hagut de desmarcar, com ha passat amb els fets que es van iniciar a Girona i que gràcies a la premsa espanyola han anat fent bola de neu arreu del país. Si més no resulta curiós que la maquinària de l'Estat hagi de fer una contraofensiva en defensa de la monarquia quan, frontalment, només és posada en qüestió per sectors molt radicalitzats (amb tots els respectes que em mereixen) i, en tot cas, extraparlamentaris.

El Govern de la Generalitat, del qual participa Esquerra, ha condemnat les accions de protesta antimonàrquica i ha demanat respecte per la monarquia. Entenc que Esquerra, tot i que potser és el que li demanarien determinades bases, no podia sortir amb estirabots posant-se de ple al costat dels qui cremen fotos pel carrer. Però, en tot cas, m'ha semblat una actitud excessivament cautelosa i poc valenta en limitar-se a dir que cremar unes fotos no s'ha de considerar un delicte, cosa que també han dit altres partits que no es declaren republicans. Sense que aquest hagi de ser un tema cabdal en l'agenda política d'Esquerra, entenc que potser sí que començaria a ser hora de posar la qüestió damunt la taula. D'alguna manera, trencar un dels tabús d'aquest Estat del qual ens volem alliberar, i que ells mateixos reconeixen que és una de les garanties de la sacrosanta unitat.

Per exemple, quan surt el rei i els partits nacionalistes espanyols (PSOE-PP) cantant les excel·lències de la monarquia com si aquesta fos sinònim de democràcia, potser caldria recordar, a part de la procedència franquista del monarca, la seva actitud davant de fets com el 23-F. Ja n'hi ha prou de tantes mentides sobre el que va succeir aquell dia: el Rei va sortir en defensa de la democràcia, ja de matinada, quan devia veure que el cop no tenia possibilitats de tirar endavant. Fins i tot admetent que ell no hi estigués directament implicat (cosa que molta gent es permet de posar en dubte), és evident que la seva actitud va ser de pura covardia, d'incapacitat i de falta de decisió a l'hora de defensar les institucions democràtiques.

Incoherència o perversió ?

Durant la campanya electoral d'ara fa un any, l'esquerra però especialment els socialistes catalans carregaven durament contra les propostes d'Artur Mas per considerar-les retrògrades i representatives d'una política descaradament de dretes. La idea de donar xecs generalitzats per a determinats serveis públics, que després es poden fer servir utilitzant aquests serveis públics o acudint als privats, no era precisament una idea esquerranosa. Tampoc es podia esperar que de CiU sorgissin propostes d'esquerres, està clar.

Però, heus aquí que a les envistes d'una nova contesa electoral ara és Zapatero qui fa propostes que semblen calcades de les d'Artur Mas.

Tres reflexions ràpides sobre aquest fet que no és nou en política:
Els socialistes catalans seran coherents amb el que deien abans i continuaran dient que aquesta pràctica dels xecs és retrògrada i representativa d'una política descaradament de dretes? O quan la fan ells ja deixa de ser de dretes?
Els convergents carregaran ara contra les propostes socialistes, o els acusaran d'electoralisme? O bé els acusaran de plagi i demanaran drets d'autor?
I finalment. Des dels socialistes, però també des d'Esquerra, sovint es cau en el maniqueisme d'imaginar que a l'arc parlamentari hi ha dos blocs diferenciats, el de la dreta i el de l'esquerra. I que per tant, no seria coherent, per exemple, que Esquerra pactés amb un partit que és tan de dretes i retrògrada que proposa coses com les ajudes en forma de xecs. A Madrid, PP i PSOE s'acusen alternativament de copiar-se els uns als altres el programa de política econòmica, i ara Zapatero plagia el programa de CiU. A la pràctica, les polítiques que es poden fer des del govern no tenen massa marge de maniobra, i sovint les diferències són més de matís, de gestos, o basades en aspectes més aviat simbòlics.

Sens dubte que hi ha molta incoherència en la política. Tanta, que arriba un moment que ja no es pot parlar d'incoherència, sinó de perversió.

Decidir l’hora d’exercir el dret a decidir

Ibarretxe ha fet el pas posant data a una consulta popular en la qual els bascos haurien de pronunciar-se sobre el seu futur. De fet, és una rectificació respecte al posicionament que va mantenir durant un cert temps, quan deia que faria la consulta quan ETA hagués deixat les armes. Ara obre un procés que no té per què estar condicionat als capricis o a la incapacitat o falta de voluntat negociadora d'ETA i del Govern espanyol de torn. Al País Basc hi ha una majoria de Govern que està perfectament legitimada per a fer una consulta democràtica per saber quina és la voluntat del seu poble. I només caldrà que hi hagi una majoria social suficient com perquè aquest poble decideixi quin ha de ser el seu futur.

Naturalment, la democràcia aterroritza tant a la dreta cavernària de sempre, com a la més maquillada que representa Zapatero. Però són ells els qui no estan deixant cap altra opció als pobles que aspiren a ser respectats com a tals. Tornarem a sentir frases tan inversemblants com les de titllar d'autoritarisme a qui dóna la veu al poble, a qui fa una consulta popular. I, tenint en compte que d'aquí a uns mesos hi ha eleccions espanyoles, ja podem imaginar que PP i PSOE rivalitzaran en erigir-se en defensors del nacionalisme espanyol més tronat. Res de nou.

Tothom s'afanya a dir que el procés basc no té per què ser idèntic al català. És cert que no cal imitar tot el que facin els bascos, però la dignitat i l'ambició nacional, sí que és imitable. A Catalunya també hi pot haver una majoria perfectament legitimada per a fer una consulta popular, sempre que la mesquinesa dels nostres dirigents no ho impedeixi. Basar l'estratègia en esperar que alguna de les forces catalanistes sigui hegemònica equival a posposar eternament la possibilitat d'exercir el dret a decidir. És la complicitat d'aquests forces la que ha de donar una majoria social suficient per a endegar el procés. Ibarretxe parla d'un referèndum l'any que ve amb la previsió d'un segon, de caràcter decisori per al 2010; Catalunya pot tenir una majoria social per a concloure un procés semblant, tant se val que sigui el 2010 com el 2014.

Mar de fons en el sobiranisme

Sovint, tant des de la direcció d'ERC com des de la direcció de CiU, es parla de la desorientació que viu avui el catalanisme. Penso que la desorientació no és tant de la militància o dels sectors sobiranistes en general, com dels seus dirigents. Per això, els uns s'inventen la història de refundar el catalanisme i els altres munten una Conferència Nacional més orientada a autojustificar-se que a projectar un veritable full de ruta per al país.

Davant d'això, tenim uns sectors de la militància (de tots dos partits) que es limiten a seguir les consignes, no fos cas que quedessin malament amb la direcció, i no sortíssin a la foto (o a les llistes); tenim sectors més o menys organitzats al si dels partits que, sense aportar res de nou (les propostes de Reagrupament cauen globalment en els mateixos errors de la ponència oficial d'ERC) sembla que només aspiren a un relleu de persones, i aprofiten l'ocasió per prentendre liderar els moviments crítics; hi ha sectors, alguns militants però sobretot dels àmbits sobiranistes independents, que també ho aprofiten per a carregar contra tothom, creant una sensació de desànim general i creient utòpicament o il·lusòriament que és possible prescindir dels grans partits catalanistes; i finalment n'hi ha d'altres que, tant des de dins dels partits com des de fora, creuen que cal ser valents, crítics amb la desorientació que pateixen les direccions dels partits, però alhora constructius i crear sinèrgies de complicitat entre els partits catalanistes, que no s'haurien de reduir als dos partits esmentats, així com també crear una dinàmica d'entesa entre els diferents corrents, plataformes i moviments sobiranistes, entenent que totes elles poden ser complementàries.No cal dir que jo m'apunto a aquests darrers. Perquè tots plegats, partits catalanistes, moviments i plataformes, som imprescindibles.

Qüestió de noms, i de perspectiva d’Estat

Avui es clou el debat sobre política general. Els mitjans de comunicació, i fins i tot els webs del Parlament i de la Generalitat de Catalunya, es refereixen a aquest debat com el de "Política general", quan el seu nom oficial és "Debat sobre l'orientació política general del Govern". Un nom excessivament llarg a nivell periodístic, però que reflexa l'escassa ambició amb què s'afronta el mateix debat, així com la concepció de la tasca parlamentària en relació al país. Els màxims representants de la ciutadania es reuneixen per parlar de l'orientació política que pren o ha de prendre el Govern, en relació al país, i no pas per parlar de quina és la situació del país per a treure les conclusions pertinents pel que fa al Govern.

Una qüestió de matís, potser. Però que per mi no deixa de ser significativa. Ja se sap que, en aquesta mena de debats, des del Govern es fa un panegíric de la seva acció, mentre que des de l'oposició es blasmarà fins al deliri. El problema és que en el nostre cas ja renunciem a posar el país com a objecte de debat, que hauria de ser l'objecte de l'acció política. I optem per parlar del Govern. Una cosa és que el Parlament faci una reflexió sobre els problemes reals del país, i que com a conclusió en tregui unes orientacions polítiques que hauria de seguir el Govern, i una altra és que es parli d'aquest Govern, entenent que les resolucions que se'n derivin probablement ja s'orientaran a la resolució dels problemes del país.

En un país com el nostre, en què el Govern no té totes les competències que hauria de tenir, limitar el debat a l'acció d'aquest Govern suposarà sempre una visió parcial i limitada de la nostra realitat. Es tracta de debatre sobre el nivell d'eficàcia en la gestió de les competències que té atribuïdes el govern, o de debatre sobre les perspectives generals del país que ja inclourien els aspecte purament de gestió?. Gestió de Govern o Estat de la Nació?. El nom no fa la cosa, diu la dita. Però els espanyols, que sempre han tingut ambició, perspectiva i visió d'Estat, prefereixen la seva expressió "el hábito hace al monje".

El No a la MAT dels socialistes

Després del caos d'aquest estiu en les infraestructures elèctriques de la ciutat de Barcelona, sembla que des del Ministeri d'Indústria hi volen posar remei. Semblaria que Joan Clos, havent estat alcalde de la capital catalana hauria de ser més sensible als interessos de la ciutat. Doncs, bé. Entre les seves propostes, hi ha el traçat d'una línia d'alta tensió que aniria de Cerdanyola a Santa Coloma, passant per Collserola. La proposta ja ha aixecat les protestes no només de grups ecologistes sinó del mateix Ajuntament de Barcelona. No a la MAT! és el seu crit de guerra.

Un es pot demanar si és que, ara, els socialistes catalans s'han adonat de l'impacte ambiental que provoquen aquesta mena de torres d'alta tensió, o si és que ja n'eren prou conscients, però pensaven que muntanya enllà hi havia pots vots en joc. Si l'opció del partit dels socialistes és la de considerar que aquesta mena d'infraestructures no són tan negatives per al territori, per què s'hi oposen ara que es necessiten a la ciutat de Barcelona. I si han canviat d'opinió, cosa ben legítima i respectable, és d'esperar que també canviïn en relació a la MAT que afecta les nostres comarques.

No és ja una qüestió de demanar una mica de coherència, sinó d'exigir un mínim d'honestedat política. No es pot ser tan cínic com per imposar als altres el que no volen a casa seva.

L’opció de l’esquerra independentista

Ja sé que totes les simplificacions resulten sempre imprecises, i, per la brevetat d'aquestes notes, la reflexió que vull fer ara ben segur que tindrà moltes imprecisions i mancances. Amb tot, volia fer un apunt d'un aspecte de la història del partit en els darrers anys perquè em sembla que té una especial rellevància en el debat intern en què està immers el partit. Els qui provenim de Nacionalistes d'Esquerra sabem que una de les nostres màximes preocupacions era conjuminar l'opció ideològica d'esquerres amb el posicionament independentista. És a dir, optàvem per anar cap a uns Països Catalans independents alhora que presentàvem un model de país concret, amb plantejaments de base socialista.

L'arribada de l'Àngel Colom a la Secretaria d'ERC va suposar l'aposta decidida per l'independentisme fent, a més, que aquesta opció esdevingués normal en el panorama polític català. La seva va ser una aportació interessant i altament positiva per al país, ja que fins aleshores l'independentisme era quelcom molt marginal i gaire bé criminalitzat. Però, dit això, és evident que el seu projecte estava mancat de bases més sòlides, ja que tot ho basava en dir que els problemes del país es resoldrien quan obtinguéssim la independència. Carod Rovira, sense renegar de l'opció independentisme està clar, va donar molta més consistència ideològica al projecte, amb uns continguts socials d'esquerres, i transformant ERC amb un partit amb clara vocació de govern.

El govern, però, en tant que gestió, és una poderosa maquinària que fàcilment absorbeix totes les energies del governant i fa que la pròpia dinàmica del dia a dia aparqui els plantejaments generals, i les motivacions inicials de la política. Ser al govern té unes servituds i uns condicionaments, que poden exasperar al ciutadà que havia posat les seves esperances en l'arribada al poder de la força independentista. Per això, ara hi ha qui reclama un nou gir del partit cap a l'opció independentista. L'equilibri no és de fàcil solució: no seria bo que el partit pretengués recuperar posicions numantines que ens retornés a la marginalitat, renunciant a ser una opció de govern amb capacitat per a ser decisius en la política catalana; però tampoc ho seria deixar-se portar per la pròpia dinàmica de la gestió que, des d'una posició minoritària, no podrà satisfer mai prou bé les expectatives creades.

Davant d'aquest dilema, l'opció, des del meu punt de vista, no és tant de fer un gir en la direcció del partit com d'assumir amb fermesa i valentia aquesta situació. No podem caure en la demagògia de dir que hauríem de renegociar demà mateix el pacte de govern i demanar la lluna en un cove (siguem seriosos); però tampoc pretendre justificar la manca d'ambició nacional d'aquest govern de la Generalitat inventant termes com el nacionalisme social, o dient que ja construïm espais de sobirania quan millorem el servei de rodalies de Renfe. Hem de mirar de ser eficaços en la gestió i demostrar que som capaços de governar (com qualsevol altre partit), però això té ben poc a veure amb l'opció independentisme que representem. El pitjor que podem fer és enganyar-nos a nosaltres mateixos fent anàlisis on ens limitem a justificar les pròpies mancances.

En continuarem parlant...

Aquesta és la policia catalana?

Els fets de Girona que van acabar amb la crema d'una fotografia dels reis espanyols podien haver passat més o menys desapercebuts, si no fos per la intervenció de la brunete mediàtica. El sentit comú dels demòcrates, estant més o menys en desacord amb la forma de manifestar-se, hauria considerat l'incident com una forma més de fer ús de la llibertat d'expressió. Però, està clar, aquesta no és la lògica de determinats mitjans de comunicació espanyols, ni de la maquinària de la justícia que els segueix com si fos la seva veu de la consciència. I ara, amb la manifestació de protesta per la inculpació d'algun dels participants en la crema de la fotografia, s'ha repetit la jugada. Sempre amb la complicitat de la nostra policia. La nostra?

Per a la primera inculpació va ser necessària la col·laboració dels Mossos d'Esquadra que, seguint les ordres rebudes, havien procurat identificar els manifestants. I el mateix han fet en aquesta segona ocasió. Des del Govern de la Generalitat se'ns diu que ells senzillament compleixen amb la seva obligació. En realitat la seva obligació és complir amb les ordres que els donen els seus superiors, és a dir el Govern. Podria semblar que els partits catalans, i concretament els que avui tenen responsabilitats de govern, se'n mantenen el marge: no estan d'acord amb la forma de manifestar-se, amb la crema de les fotos, però tampoc consideren que calgui considerar delictiva aquesta acció; amb més o menys contundència discrepen de la Fiscalia, però no deixen de col·laborar-hi; apel·len a la llibertat d'expressió, però tampoc surten en defensa dels encausats.

Però, això sí, es donen als Mossos d'Esquadra les ordres oportunes perquè identifiquin els autors de les protestes per si algun jutge o fiscal tingués una visió més restrictiva de la llibertat d'expressió. Un excés de zel basat en què, no solament cal estar amatent a possibles alteracions de la legalitat, sinó també a possibles males interpretacions d'aquesta mateixa legalitat. Aquesta és la funció de la nostra policia? Aquesta policia és la nostra?

Limitacions extremes

Tots podem estar d'acord en què calen unes normes, sobretot quan es tracta de vetllar per la seguretat, el respecte pel medi ambient i la salvaguarda de l'interès col·lectiu. Ara bé, tinc la sensació que ens ha agafat una mena de dèria per regular-ho tot i portar les coses fins a extrems excessius. És el cas de les limitacions de velocitat en determinades vies urbanes pensades com a vies ràpides d'accés o de sortida de la ciutat. Posar una limitació de 50 km/h a l'entrada de la Meridiana de Barcelona, posem pel cas, em sembla exagerat.

Sempre ens han dit, per exemple, que quan es calcula el consum de gasolina d'un vehicle es fa pensant en una determinada velocitat, entre els 80 i els 100 kms/h, a partir de la qual el consum es dispara notablement. Ahir mateix vaig ser a Barcelona, i posant el cotxe al mig de la Meridiana a 50 Km/h, tenia la sensació de ser un perill públic. Els semàfors estan programats per poder-los trobar tots en verd, si es manté una velocitat d'entre 80 i 90 km/h, quan la circulació és fluïda. En canvi, anant a la velocitat màxima permesa, a part del perill que representa perquè tens la sensació que t'empenyen perquè estàs entorpint el pas, vas ensopegant contínuament els semàfors en vermell.

Potser només és en aquests casos en què la circulació és molt fluïda, però de ben segur que la contaminació era molt més alta anant a 50 km/h, havent de parar a cada moment i mantenir una estona el cotxe en ralentir, que si hagués anat a 80 sense haver de parar a cada semàfor. En canvi, els dies i les hores d'aglomeració, la prohibició d'anar a una determinada velocitat hi és sobrera, està clar. Si els radars funcionen permanentment, les quantitats de multes deuen ser astronòmiques... i potser això explica molt més el fet que s'hagi pres aquesta mesura restrictiva, que cap altra pretesa motivació de defensa del medi ambient o de la seguretat vial.

Vot corporatiu, vot irreflexiu

Com que la imatge ja l'hem vista moltes vegades, ens sembla d'allò més normal que els diputats al Parlament, o els regidors al Ple d'un Consistori, votin seguint les indicacions del cap de files, sense necessitat de pensar en la bondat o l'encert del tema que es posa a votació. Sovint, ni tan sols s'han escoltat els arguments que s'exposen des de la tribuna a favor o en contra; es pot anar a prendre un cafè al bar i entrar a l'hemicicle en el moment just de votar (els grups parlamentaris tenen fins i tot un timbre per avisar-los). És la dinàmica parlamentària habitual arreu del món, diuen, i per tant no cal fer-se'n cap problema. Potser sí. Però si les coses van d'aquesta manera, es podrien reunir els portaveus, i sabent la representació que té cadascú, fer les votacions en una petita sala de reunions sense necessitat de la parafernàlia del Ple amb tota la plèiade de diputats autòmates.

Més greu, encara, és que aquest mecanisme corporativista es traslladi al si de les organitzacions polítiques. Sovint no es vota el candidat idoni, ni la proposta més escaient, sinó el que correspon al sector al qual se suposa que un està adscrit, sigui del corrent oficialista o sigui d'un corrent crític o alternatiu. Aleshores, la militància i la participació en els debats interns del partit, igual com el seguiment que poden fer els ciutadans de l'activitat política al Parlament o als Ajuntaments, perd tot l'interès. Els resultats de les votacions no reflexen les conclusions d'un debat o d'una contraposició d'idees i projectes sinó una simple i mecànica correlació de forces, que ja es pot saber a priori.

A qui pot interessar, doncs, aquesta mena de funcionament? Als professionals il·lustrats de la política que ja els va bé l'allunyament de la ciutadania, i de la militància; als qui entenen la política com una escala per accedir, a nivell personal, a cotes de poder (i a viure del "cuento" que diu la gent); als qui no tenen estratègies de país o d'ideals polítics, sinó estratègies personals per a les quals necessiten el suport corporatiu d'altres que tinguin els objectius personals compatibles. Però, és evident que no pot interessar a una majoria dels ciutadans que esperen solucions als seus problemes, que confien en la fermesa i la coherència dels seus dirigents.

El desencant per la política i el cansament dels polítics que palesa bona part de la ciutadania no és fruit de l'atzar ni de cap inèrcia inevitable, sinó el resultat d'un forma d'actuar interessada i promoguda des de les esferes dels partits polítics.

Tenim polític informativa i d’imatge exterior de Catalunya?

Els mitjans de comunicació, arreu del món, donen una visió força limitada de la realitat més enllà de les pròpies fronteres. Sigui per falta de mitjans, per desconeixement, o per falta d'interès, el cert és que hom es dedica a les informacions "nacionals", mentre que en l'apartat d'Internacional el panorama es redueix a quatre o cinc escenaris més o menys d'actualitat. Això fa que els catalans, llegint la premsa d'aquí sapiguem ben poca cosa del que passa a l'interior de la Xina, del que passa amb els samis del nord d'Escandinàvia o de les lluites internes existents a Nigèria. I per contra, a la premsa internacional, Catalunya hi apareix en comptades ocasions, i encara sovint per a presentar la nostra realitat de forma distorsionada.

No cal dir que els mitjans de comunicació europeus ens parlen, cada dia, del que s'esdevé als Estats Units, a França o a la Gran Bretanya. I malgrat tot, aquests països compten amb polítiques informatives de cara a l'exterior. Utilitzen, està clar, la poderosa maquinària de l'Estat, sense estalviar-hi recursos, però també altres mitjans més simples per anar penetrant en l'opinió pública internacional. I si ho fan aquests països que ja són el centre d'atracció dels mitjans de comunicació d'arreu del món, què no hauríem de fer nosaltres que no solament no hi solem sortir, sinó que quan ho fem és de forma distorsionada o com a una peça més de l'Estat espanyol.

La veritat és que ben poca cosa es fa des de la Generalitat de Catalunya en aquest sentit. I si hi havia alguna iniciativa de la societat civil, com l'Eurotribune editat a Brussel·les, o el butlletí que quinzenalment editava l'Observatori de la llengua catalana, tampoc ha comptat amb el suficient suport de les institucions. I, per tant, tampoc ha preocupat excessivament que deixi d'editar-se.

Algú dirà que una política informativa de cara a l'exterior és molt costosa. Suposo que deu ser cert. Però també ho és que estratègicament, si de veritat en algun moment pretenem exercir el dret a decidir apel·lant a la legitimitat de la voluntat dels catalans, més que a la legalitat constitucional, ens caldrà el suport i la complicitat internacional. I això no serà possible si abans no s'ha fet una veritable política d'informació de cara a l'exterior. Donar suport a les iniciatives ja existents no és gens costós, i l'edició de butlletins com el que (ho dic a títol d'exemple) edita el departament d'Estat dels Estats Units, "USINFO-NOTICIAS el Servicio Noticioso desde Washington en español", tampoc.

Esquerra Independentista presenta el seu full de ruta

Esquerra Independentista, el sector crític d'ERC liderat per Uriel Bertran i Hector Bofill entre altres, ha presentat les seves esmenes a la ponència preparatòria de la Conferència Nacional del partit "Construïm una nació sobirana...". D'una primera lectura de les seves esmenes en trec dues conclusions contradictòries: D'una banda sembla un plantejament més meditat i més sòlid, en la mesura que no pretén només justificar l'acció de govern, i que realment vol recuperar l'ambició nacional del partit que ha perdut a la pràctica en els darrers anys. Però de l'altra, no deixa de caure en el mateix parany de basar l'estratègia en aconseguir que el partit assoleixi una posició hegemònica en el panorama polític català.

De fet, les esmenes que presenta Esquerra Independentista ja deixen clar des del principi que es tracta d'un "Full de ruta del partit", és a dir d'un pla per a recuperar la credibilitat i el suport electoral del partit. La qual cosa no em sembla malament, si més no és un acte d'honestedat en no pretendre confondre el "Full de ruta del partit" amb el del país, que igualment quedaria per fer. Em sembla ben legítim i positiu elaborar plans i estratègies per a fer créixer el partit tant com sigui possible, sempre que no condicionem l'avançar cap a l'exercici del dret a decidir al fet que ERC assoleixi una posició hegemònica. L'important és que hi hagi la majoria social que ha de fer possible aquest pas, entenent que haurem de comptar amb amplis sectors que avui són a CiU, al PSC i a IC, i que hi continuaran sent.

Les esmenes d'Esquerra Independentista no qüestionen moltes de les anàlisis esbiaixades que hi ha en el text de la ponència. No sé si perquè hi coincideixen o perquè prefereixen no entrar-hi per tal de centrar el debat en les esmenes més pragmàtiques o per tal de no enfrontar-se excessivament amb la direcció del partit. En canvi, em sembla molt interessant la concreció que fan en el sentit de condicionar qualsevol nou pacte de Govern a compromisos clars sobre la llei de referèndums catalana, que jo especificaria que s'hauria de tirar endavant emparant-nos en la legitimitat per a fer-ho més que en la legalitat. Falta de concreció era un dels grans defectes de la ponència oficial.

I l'altre punt interessant és la proposta que a partir del 2010 caldria crear un mecanisme d'articulació del conjunt del catalanisme per a fer viable un referèndum per a poder decidir el nostre futur en un termini relativament curt, que podria ser a l'entorn del 2014. No entenc, amb tot, per què no es parla de començar ja a treballar en aquest sentit, precisament per tal de no condicionar-ho als resultats electorals del 2010, ja que la proposta tindria sentit sigui quin sigui el pes electoral d'ERC, si en el conjunt del catalanisme hi ha una majoria prou considerable per a fer-ho. A la vista d'aquestes esmenes, que podríem analitzar més endavant amb més profunditat, ja es pot preveure que la Conferència Nacional de la tardor en cap cas esbossarà un "Full de ruta" per al país, sinó un pla de rellançament del partit que igual podria quedar-se en un brindis al sol, declaracions de bones intencions, i poca cosa més. És cert que si el partit prengués uns direcció clara en la defensa dels interessos nacionals seria més fàcil que en un futur algú proposés acabar de definir el "Full de ruta" que hauria de seguir el país, en el seu conjunt, per assolir les fites que ens proposem.

Acord sobre les inversions a Catalunya

El govern català acaba de donar llum verda a l'acord entre el Conseller Castells i el Ministre Solbes en relació a la inversions a Catalunya. Ja sabem que, amb això de les xifres, sempre ens poden enredar. Hi ha moltes maneres de fer els números, i segons com es compti, el govern dirà que la xifra pactada compleix el que estableix l'Estatut, encara que l'oposició farà uns altres números i dirà que la xifra és insuficient. Diguem que aquest és el joc habitual entre govern i oposició: els uns intentant presentar els aspectes més positius, per penjar-se una medalla, i els altres els aspectes més negatius per no haver d'acceptar els possibles èxits del govern.

Qualsevol xifra que no respecti el que estableix l'Estatut seria una estafa, un incompliment de la legalitat, i per tant inacceptable. Els mitjans de comunicació, que es limiten a reproduir les declaracions i comunicats dels polítics ens parlen d'unes xifres globals, però no acaben de concretar si aquestes xifres, per més que representin un increment respecte a pressupostos anteriors, arriben al percentatge que estableix l'Estatut. S'haurà de veure.

Si el govern català hi dóna el vist-i-plau, és perquè els tres partits que l'integren ho consideren acceptable. Com lliga, ara, per part d'Esquerra, aquesta acceptació d'un pla d'inversions que no queda clar ni tan sols que s'ajusti al que diu l'Estatut; aquell Estatut, no ho oblidem que ERC considera insuficient (per no dir els qualificatius d'estafa, presa de pèl, traïció, que s'utilitzen des del partit). Si des del Govern, del qual ERC forma part, se'ns diu que aquest acord millora satisfactòriament el nostre finançament, vol dir que l'Estatut no era tan dolent com dèiem?.

Ens queda el consol que més difícil ho tenen els nacionalistes espanyols per explicar la seva posició respecte a l'acord. Populars i Ciutadan's asseguraven que l'Estatut anava massa enllà i que era insolidari. Com que estan a l'oposició, han de fer veure que no hi estan d'acord. Demanaran que es renunciï a una part d'aquestes inversions promeses, per tal de no ser "tan insolidaris"?, o resulta que també diran, com CiU, que la xifra és insuficient (més insolidaris, encara?).

Un comentari de Criteri

Llegeixo en el Newsletter de Criteri un comentari sobre el Centre d'Estudis Sobiranistes, de López Tena, que titulen "full de ruta autocentrat". El diagnòstic que hi fa, en el sentit de considerar que tant les propostes de refundar el catalanisme com de marcar una data per al referèndum, tenint com a base un full de ruta més de partit que de país, coincideixen plenament amb el que feia jo aquest estiu quan analitzava el text de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana...".

Tanta és la coincidència que podria pensar que hi ha un plagi. Però probablement no és altra cosa que una visió cada vegada més estesa i basada en el sentit comú. No necessitem una pugna pel lideratge del catalanisme, sinó ponts de diàleg i vies de confluència que permetin elaborar un full de ruta.

Us invito a llegir l'article de Criteri
http://www.e-criteri.cat/index.cfm?plana=comentaris.cfm?id=47
"L'inici de curs 2007-08 ens ha portat una alenada d'aire renovat a les files de l'independentisme. La creació del Cercle d'Estudis Sobiranistes ha reanimat el debat sobiranista i l'ha situat en el centre polític quan podia semblar que el desencís del procés de reforma l'Estatut l'havia enterrat. Com a reacció d'aquest moviment liderat pel discurs fresc, clar i argumentat d'en López Tena els dos principals partits d'obediència catalana del Principat han començat a moure fitxa. Referèndum pel 2014 i refundació del catalanisme han estat hàbils moviments tàctics de lògica interna de partit per tapar crítiques i evitar mobilitzacions de corrents. És una llàstima que propostes tant transcendents com la refundació d'un pensament i acció política i la fixació d'horitzons de sobirania als quals un poble ha d'enfocar la seva tenaç lluita siguin eines de posicionament intern als partits amb benefici d'estratègies personals. L'esperança que dipositem al Cercle d'Estudis Sobiranistes és que sàpiga funcionar al marge de les inèrcies electoralistes i tàctiques dels partits. Seria determinant si el CES no es deixés atrapar per les batalles fratricides i liderés la proposta de construcció nacional cap a la independència. El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha de redactar el famós full de ruta i tenir l'habilitat de posar-lo al centre i al servei del joc polític. Moltes entitats, plataformes i partits haurien de ser generoses amb el país i posar-se al servei del full de ruta. Sense aquest mínim de disciplina i seriositat no aconseguirem mai res. El full de ruta no pot ser coix des del seu inici. Ha de comprendre l'estratègia sobiranista per a tota la nació. La independència del Principat només pot ser un primer pas cap a la independència nacional. Cal tenir escrit el full de ruta on es tinguin en compte les estratègies i els passos a fer a tots els racons de la nació catalana. Només d'aquesta manera tindrem un full de ruta autocentrat."

Artur, Duran, Imaz... Embolica que fa fort

A l'interior de CiU sembla que l'embolic és monumental. El que no em queda tan clar és si les tensions internes vénen motivades per projectes polítics divergents, o si es tracta simplement de picabaralles particulars, personals, per a seure a la poltrona. Sembla evident que Unió Democràtica i molt especialment el seu líder representen una opció més conservadora socialment, i menys sobiranista des del punt de vista nacional, encara que al si de la formació democristiana hi trobaríem gent de tarannà més progressista i més nacionalista que Duran i Lleida.

El mateix dia en què Convergència convida i ret homenatge al caigut president del PNB, Josu Jon Imaz, Duran i Lleida atura la seva nominació com a candidat a les eleccions generals perquè diu que vol que abans s'aclareixi el projecte de refundar el catalanisme anunciat per Artur Mas. La caiguda d'Imaz de la cúpula del PNB ve motivada per la seva actitud molt més pactista i col·laboracionista amb l'Estat espanyol que una part important de la militància i de la direcció del seu partit, amb Ibarretxe al capdavant. Diguem que el seu posicionament coincideix molt més amb el de Duran i Lleida que amb el de l'Artur Mas, o com a mínim amb aquest Artur Mas que fa proclames d'aplegar el catalanisme per plantar cara a Madrid.

Si la idea que té l'Artur Mas de refundar el catalanisme coincideix amb els plantejaments d'Imaz, Duran i Lleida pot estar tranquil que té força números per a ser ministre. Tot fa témer, però, que no preocupi massa la possible contradicció que hi pot haver en el fet de posar-se al costat d'Imaz, en aquests moments, i alhora fer grans proclames i mantenir una tensió amb el seu soci democristià que ve a representar el mateix que el defenestrat dirigent penebista. Al capdavall, tot sembla un joc intern de lluita per la parcel·la de poder que representa CiU, que pot interessar als propis protagonistes i als entorns més immediats que aspiren a col·locar-se en un futur proper si guanya el seu líder... però que té ben poc interès per al conjunt del país. És molt semblant a algunes de les pugnes internes que malauradament també viu, i pateix, Esquerra Republicana de Catalunya.

Tranquils, no hi havia espanyols a l’avió accidentat

És una frase que se sent sovint als mitjans de comunicació, quan se'ns parla d'un accident o d'un desastre natural amb nombroses víctimes ocorregut en terres llunyanes. Una frase que pot tenir diverses lectures, però que a mi em sona terriblement malament. Una desena de víctimes a l'Índia, al Perú o a Moçambic sembla que no tindrien massa importància si totes elles eren originàries del lloc, mentre que el fet adquireix majors proporcions si entremig hi havia turistes europeus. I és el que hem sentit de nou en el darrer accident d'aviació ocorregut a l'illa de Phuket, a Tailàndia.

Els mitjans de comunicació, en un esmerat exercici de patriotisme occidental, s'afanyen a remarcar que en l'avió estavellat a l'aeroport de la turística illa de Phuket hi havia una majoria d'europeus. No ho diuen clarament, però pressuposen que dita així la notícia ens impactarà molt més, perquè des d'una òptica racista la vida d'un europeu sempre és més valuosa que la de qualsevol indígena. Però, un cop subratllada la identitat europea de moltes de les víctimes de l'accident, TV3 (la nostra) s'afanya a tranquil·litzar-nos dient que a l'avió no hi anava cap espanyol. Menys mal. Pressuposen, en un encara més esmerat exercici de patriotisme espanyol, que si no és el mateix que la víctima, sempre anònima per a l'espectador, sigui un turista europeu o un natural del lloc del sinistre, molt menys ho ha de ser que aquesta sigui un turista alemany o un turista manxec.

Algú podria dir que els mitjans de comunicació no fan aquesta distinció entre les víctimes per conviccions de caràcter racista, sinó que pretenen tranquil·litzar l'audiència per si algú té un parent o amic de viatge per aquelles terres. Si fos així, no tindria sentit fer la primer distinció entre europeus i no europeus, d'una banda, i de l'altra als espectadors de TV3 els podria important el mateix que la víctima sigui càntabra, tailandesa o val·lisoletana, perquè des d'aquests indrets no es veu la televisió catalana. Una excusa, a més, que queda del tot invalidada quan aquests mateixos mitjans de comunicació acostumen a dir allò de "es desconeix la identitat de les víctimes", que realment podria esverar familiars i amics de persones que podien ser prop de la zona del sinistre, quan en realitat no és que "es desconegui" sinó que són els periodistes els qui en desconeixen la identitat. I un cop passat l'impacte mediàtic de l'accident, la informació sobre la identitat les víctimes ja deixa de tenir sentit.

És hora d'assumir riscos

La professionalitat de la política fa sovint que molts polítics s'oblidin de les motivacions inicials i prioritzin la consolidació de la seva posició personal, i, en la mesura que sigui possible, l'ascens cap a noves cotes de poder. Qualsevol moviment en fals pot tirar per terra tota una carrera política. Ho hem vist ara amb el president del PNB, com ho hem vist amb tants altres polítics que per un escrit, unes declaracions o una decisió concreta han hagut de dimitir dels seus càrrecs.

Això fa que, en línies generals, tinguem una classe política poruga, molt més conservadora del que els correspondria per la seva ubicació ideològica. A Catalunya, per exemple, com al País Basc, els nacionalistes sempre han repetit la mateixa cançó, que si no trobem un bon encaix dins d'Espanya ens caldrà fer un plantejament més radical, de trencament. I així es va passar un quart de segle Jordi Pujol repetint una advertència que no acabava de complir mai, com ho han fet els diferents lehendakaris bascos.

Sembla que Ibarretxe està disposat a jugar fort aquesta vegada, quan molts creien que el seu pla s'havia estroncat en ser rebutjat de ple per les Corts espanyoles. I això és el que havia espantat Josu Jon Imaz, conscient dels riscos que comporta l'aposta d'Ibarretxe. Si li surt bé, la figura del Lehendakari es consolidarà esdevenint un mite nacional, cosa que deixaria Imaz en un segon terme, mentre que si fracassa en l'intent podria arrossegar-lo a ell també en la caiguda. La reacció del fins ara president del PNB no és pas tant diferent de la que mantenen a casa nostra els nostres líders polítics, que des de posicions de govern o des de l'oposició es lamenten de l'actitud del govern central (ho fan fins i tot els dirigents socialistes) però a l'hora de la veritat no acaben de donar mai un pas en ferm. Han hagut de ser ex presidents (precisament perquè ara ja no s'hi juguen gaire res com a professionals de la política) els qui apuntin cap a posicionaments més agosarats.

Darrerament, és cert que Carod Rovira ha fet algunes declaracions de caràcter independentista, però ha estat a nivell personal o com a dirigent del partit, perquè des del govern no es veuen gestos significatius. I no és que no hi faltin raons: l'incompliment del que estableix l'Estatut en matèria d'inversions, la lentitud en el desplegament del mateix Estatut i dels traspassos que se'n deriven, les seleccions esportives nacionals...

És aquesta actitud vacil·lant dels nostres polítics la que motiva l'aparició de nombroses i molt diverses plataformes i moviments de caràcter sobiranista. La societat demana una mica més de fermesa, de capacitat i voluntat d'assumir riscos personals; honestedat política, al capdavall.

Cremar la foto del Rei

Els petits incidents que hi va haver a Girona en motiu de la visita del Rei han estat aprofitats per l'Espanya profunda per posar el crit al cel, però sobretot per carregar contra qui els interessa carregar. Els mitjans de comunicació i polítics espanyols s'han interessat ben poc en saber quin grup hi podia haver al darrere de la crema de la foto reial, si eren Maulets, qualsevol altre grup antisistema o si va sortir espontàniament. L'objectiu no són aquests sinó el nacionalisme català d'una banda, i el retorn dels ultres espanyols al poder de l'altra.

Diaris com el Mundo, per exemple, estan ben poc interessats en la informació periodística i es dediquen exclusivament a la militància política a favor del partit nacionalista espanyol per excel·lència. I si al PP li pot venir bé això, el que en qualsevol mitjà seriós ocuparia un discret racó en alguna de les pàgines interiors, ells ho posen en portada. I si a don Mariano li convé donar la sensació que els socialistes tenen connivències o han fet pactes amb grups que en alguns casos coincideixen amb d'altres de més radicals en accions com la rebuda al Rei, a Girona, aleshores es remarca el presumpte caràcter delictiu de la crema d'una foto. No hi fa res que no hi hagi cap llei que digui que no es pot cremar una foto (les lleis, sí que parlen de les banderes, per exemple), si a don Mariano li convé es promou i s'inventa la història del delicte d'injúries.

Un estat d'opinió que cala, per suposat, en els mitjans afins al PP però també als del PSOE, que en coses de nacionalisme espanyol són una mateixa cosa. Però també cala en representants del govern català, que s'afanyen a dir que ja han posat el cas en mans de la fiscalia, la qual, lògicament actuarà seguint els criteris de El Mundo. El dia que al partit de don Mariano, o a el Mundo, valorin que els pot sortir a compte censurar el programa "Polònia" perquè considerin que s'hi injuria el Rei o els prínceps, també ho faran. No depèn del que diguin o del que facin els actors del programa, sinó de valorar que en puguin treure rèdits electorals, i per tant d'assegurar-se que els partits catalans s'arronsaran i la fiscalia seguirà oportunament les consignes que els donin.

La gratuïtat del llibres de text

El Conseller d'Educació no ha tingut cap desvergonyiment a l'hora de dir que això de la gratuïtat dels llibres de text ho deixaven, en tot cas, per al darrer any de la legislatura. És una manera de dir que no entra dins de les seves prioritats, i que s'ho reserva com a element de campanya electoral pensant en el 2010. És la forma d'actuar dels polítics que no tenen com a prioritat de la seva acció de govern l'interès de la ciutadania, sinó la continuïtat personal, o del partit, en el poder.

Recordem què deia el programa electoral dels socialistes: "Continuar amb la política de reutilització de llibres, però tendint a aconseguir com més aviat millor que els llibres siguin gratuïts durant el període d'escolarització obligatòria". No he sentit, però, cap queixa ni rèplica de cap dels socis de Govern. I això que en el Programa d'Iniciativa per Catalunya s'hi deia: "Gratuïtat real de l'ensenyament bàsic 3-16 anys, incloent-hi el material escolar i els llibres de text", molt semblant al que ja deia en el programa electoral del 2003: "Assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris progressivament (llibres de text i material escolar)". En el programa d'Esquerra Republicana encara s'era més precís: "Farem efectiva la reutilització i progressiva gratuïtat del material i llibres de text escolars, que ha de suposar, ja a tots els centres a partir del curs 2007-2008, i com a culminació d'una primera fase, un estalvi del 85% en la despesa de les famílies i que seran gratuïts per a les famílies amb un nivell de renda més baixa."

És possible, a més, que Ernest Maragall especuli amb què, tractant-se d'una coalició governamental de conveniències, al final de la legislatura tots els partits vulguin remarcar el seu propi perfil, i per tant s'incrementin les tensions internes. Serà el moment de treure's l'as de la màniga, com un èxit personal; i més si a darrera hora, com ja va passar amb l'anterior tripartit, hi hagués un trencament, també de conveniències.

Ensenyament i credibilitat política

En iniciar-se el nou curs escolar apareixen els tòpics de sempre. Des de l'administració se'ns diu que el curs ha començat amb tota normalitat, llevat d'escasses excepcions, però des dels sindicats es remarquen algunes deficiències: es mantenen barracots arreu del país; no hi ha igualtat en la matriculació des del moment que el centres concertats acullen tan sols el 15% de la immigració; hi ha retards en els nomenaments de les plantilles, ja que alguns mestres es nomenen amb el curs ja iniciat; falten molts recursos a la secundària, etc. Tot això és cert, però tan cert com ho era fa deu o quinze anys.
El Departament d'Educació té una enorme complexitat de gestió, i aquestes deficiències (que hi són) no s'haurien de magnificar ni fer-nos pensar que ens trobem davant d'una situació caòtica. És relativament fàcil, i seria injust, fer demagògia i presentar aquests fets com a proves de mala gestió. El Govern sempre pot dir, i amb força raó, que s'ha fet un gran esforç inversor, que es treballa per anar aconseguint una major igualtat entre els centre sostinguts amb fons públics, que s'han incrementat les plantilles, etc.

El ciutadà que s'ho mira amb una certa distància pot recordar fàcilment que les raons que dóna ara el Govern de la Generalitat són les mateixes que donava el Govern de Jordi Pujol, ara fa deu anys; i els retrets que se li feien llavors són idèntics als que es poden fer ara. Hi pot haver canvis, però no pas substancials. Així, el ciutadà no solament s'acostuma a no creure's les paraules, el polítiqueig cridaner, d'uns i altres, sinó que pot acabar amb la sensació que ni uns ni altres no fan res de bo.

Algú dirà que la política és així, que l'obligació de l'oposició és sempre criticar i carregar-se el govern. Potser sí. Però si la política és així, també és normal que la gent passi de la política. I dels polítics.

De la casa comuna a la causa comuna

En la Diada d'enguany hi ha hagut gestos i declaracions que posen en evidència el debat intern en què està immers el catalanisme. En una entrevista televisiva, tant el López Tena com l'Hèctor Bofill parlaven de la necessitat que el catalanisme sàpiga fer un front comú en defensa de les llibertats, dels interessos i de la identitat nacional de Catalunya. Josep Lluís Carod Rovira explicava les raons per proposar una data a l'horitzó per a celebrar un referèndum, remarcant que no es podrà fer sense, ni en contra de, CiU i el PSC. I, a darrera hora, un joc de paraules: mentre Artur Mas parlava de "la casa comuna", José Montilla li responia amb allò de "la causa comuna".

És possible que en tot plegat hi hagi dues visions contraposades: d'una banda, els qui il·lusòriament creuen que ells personifiquen "la casa comuna", i de l'altra els qui creuen que hi ha "una causa comuna" (i no em refereixo, ara al Montilla). Entre els primers, hi hauria lògicament l'Artur Mas però també els redactors de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana...". Molt curts de mires, uns i altres pretenen erigir-se en el pal de paller del catalanisme com si la solució passés per aplegar sota la seva ègida (és a dir sota les seves sigles, i per tant sota el seu lideratge) la resta de forces catalanistes a les quals arrabassarien el suport electoral convertint-se en la força hegemònica. Una cosa ben legítima és que cadascú aspiri a tenir el màxim suport electoral, i l'altra és basar l'estratègia en aconseguir aquesta hegemonia per arribar a poder exercir el dret a decidir. D'una banda és d'un reduccionisme infantil, però de l'altra és suïcida en la mesura que aquestes estratègies ens menarien (ens estan menant) cap a una lluita fratricida que no solament no ens permet avançar, sinó que ens neutralitza.

L'altra visió "la de la causa comuna" és la que he anat defensant en els darrers articles crítics amb la ponència d'Esquerra. És la que sembla que defensen gent prou seriosa com López Tena o Héctor Bofill, i la que defensa Carod Rovira, quan propugna celebrar un referèndum amb una data tan propera com la del 2014. Mentre els redactors de la ponència s'entesten en explicar que no es pot fer aquest pas fins que l'Esquerra Nacional (referint-se a ERC) assoleixi l'hegemonia, i en conseqüència basen tota l'estratègia en el creixement electoralment el partit, els surt Carod Rovira posant una data que els contradiu, perquè ningú deu ser tan il·lús com per pensar que el 2014 Esquerra pugui ser la força hegemònica. Carod Rovira, com diu en l'entrevista al diari Avui, no pensa tant en què Esquerra assoleixi una majoria, com que hi hagi una majoria social disposada a fer aquest pas. I amb això sí que hi estic d'acord. I amb aquesta visió, molt més rigorosa i amb perspectiva de país, sí que és possible plantejar una data com la del 2014, en la qual hi pot haver perfectament una majoria social (que a nivell de partits estaria representada bàsicament per CiU, ERC, IC-V, i un sector del PSC) disposada a convocar un referèndum.

Qualsevol estratègia que passés per la pretensió d'algú d'erigir-se en pal de paller, de fer passar els altres per l'adreçador, o que pretengués supeditar-ho tot a l'hegemonia d'un partit, està condemnada al fracàs. Per això és imprescindible que a partir d'ara mateix s'estableixin els ponts de diàleg i de complicitat necessaris per anar cohesionant aquesta majoria social que ha de fer possible la convocatòria d'un referèndum sobre l'autodeterminació. Una majoria social que s'haurà de continuar expressant des de la diversitat política, i que no implica fer fronts nacionalistes contra ningú.

Diada Nacional

Aquesta és una Diada Nacional una mica convulsa. No pas per les mobilitzacions dels partits, ni per les novetats a nivell institucional, sinó perquè per sota de les estructures oficials hi ha un moviment considerable, que no és de revolta però sí d'exterioritzar el rebuig a les polítiques oficials més orientades a satisfer necessitats personals o sectàries que a donar resposta a les aspiracions nacionals. Felip Puig, definia aquest 11 de setembre com la Diada dels "emprenyats"; el que no deia era que també ho era, en tot cas, dels "emprenyats" amb la cúpula del seu partit.

No va faltar, està clar el discurs institucional del President. I val a dir que no va ser el discurs espanyolista que alguns podien témer, com tampoc un discurs nacionalista, està clar. Jo diria que va anar bastant en la tònica dels darrers discursos de l'era Pujol (els de l'era Maragall pivotaven sempre entorn de l'Estatut). Sense massa coses a dir, es limitava a donar ànims i a dir que havíem de tenir confiança en el futur, admetent mancances alhora que prometent continuar treballant per a superar-les.

Entenc que se li poden fer, doncs, les mateixes crítiques que es feien als de Jordi Pujol. I els mateixos elogis. No pas més. És evident que no era el discurs que podria haver fet un president del PSC que no estigués condicionat per la resta de partits que conformen l'actual govern. I aixo ja té la seva part positiva. Ara bé, d'ambició nacional, res de res. A no ser que l'ambició nacional d'aquest govern sigui aconseguir que sigui exitosa la presència catalana a Frankfurt (que estic convençut que ho serà), i que millorin aviat els serveis de rodalies de Renfe (que probablement també milloraran).

Retorn a les aules

Diuen que la de mestre és una d'aquelles professions que necessiten tenir-hi vocació per a exercir-les. La veritat és que, a mi, no m'agrada massa parlar de vocació perquè sembla que tingui una connotació d'inspiració o atracció innata, donada per un do que vés a saber d'on prové. Senzillament, prefereixo parlar de professionalitat, i de responsabilitat. Però sí que és cert que en determinades professions l'objectiu o l'objecte del nostre treball és contemplat i valorat al marge de les mateixes condicions laborals, i fins i tot dels interessos més personals.

Hem tornat a l'activitat de l'escola, per a preparar l'inici d'un nou curs aquest dimecres. Els primers tres dies, l'escola no tenia ni llum, ni aigua, ni telèfon... com sempre, les obres s'allarguen fins al darrer moment; justament aquests dies, davant de l'escola obrien una rasa per a la conducció del gas, amb l'inevitable martelleig de les màquines; els nomenaments dels o de les mestres que falten pot ser no es faci fins a mitjans d'aquesta setmana, amb les classes iniciades. I malgrat tot, sigui per vocació, per professionalitat o per pura responsabilitat, s'ha treballat com si això fos el més normal del món. I, gaire bé, sense retrets de ningú per a ningú. Tampoc els faré jo, doncs.