Finançament: coherències i indignitats

Les valoracions sobre el nou sistema de finançament s’aniran perfilant en els propers dies i setmanes, perquè un cop fetes les primeres anàlisis d’urgència faltarà veure com va quallant tot plegat en repassar la lletra menuda. Ja d’entrada, hem sentit valoracions de tota mena, algunes d’una coherència total, d’altres de més conjunturals i oportunistes, però també algunes carregades d’una absoluta indignitat.

Els qui millor poden presumir d’un bon acord, amb tota la coherència del món, són els socialistes; tant els socialistes espanyols com el sector catalanista del PSC. L’acord, molt superior al que ja donaven per bo mesos enrere els Iceta i companyia, respon a una lògica descentralitzadora, no ben bé federalista, menys discriminatòria envers Catalunya, però mantenint integrament la capacitat de decisió a Madrid. A més, segons ells, l’acord confirma la bondat de l’Estatut.

Esquerra ha volgut emular els convergents, argumentant com ells van fer amb l’Estatut, que aquest era el millor pacte possible; raonament discutible aleshores i més que discutible ara. Per justificar el seu recolzament al nou sistema de finançament han de recórrer a maquillar les xifres, sumant a la quantitat que en plenes rebaixes havien apuntat com a sostre mínim partides que poden venir per altres conceptes, però no derivades del model acordat. I a més, la direcció republicana ha de minimitzar, dissimular o fins i tot negar, incompliments reals de l’Estatut, denunciats no només per CiU sinó per experts i per molts altres sectors i moviments nacionalistes.

CiU ha de fer el seu paper, com a partit d’oposició, encara que probablement haurien acabat acceptant el mateix si haguessin estat al Govern. Tenen tota la raó del món quan denuncien els incompliments de l’Estatut: el nou finançament no té en compte aspectes concrets del text estatutari, com ara el calendari d’aplicació, la bilateralitat, i determinats conceptes que s’havien de tenir en compte com la immigració, el cost de la vida, etc. Uns incompliments que tenen la seva importància des del punt de vista de traducció numèrica, ells parlaven de 5.000 milions, però sobretot tenen importància formal: no es tractava de negociar entre diferents opcions polítiques, sinó el compliment de la Llei. I qualsevol resultat de la negociació que suposi rebaixar a la pràctica el que estableix la Llei, l’Estatut, és impresentable. Impresentable i inacceptable des d’una perspectiva simplement autonomista: l’aplicació de les lleis aprovades no es negocia. Ells ja havien fet la negociació prèvia de la llei.

Des de sectors sobiranistes, lògicament, l’acord de finançament resulta inacceptable. Però no tant pels 3.800 milions promesos (només són promeses), ni per les contradiccions amb l’Estatut, sinó perquè no responen a la lògica sobiranista de tenir els catalans el dret a decidir sobre els nostres impostos i sobre les nostres finances. I en aquest sentit, fins i tot per aquells que creuen que calia fer un exercici de “responsabilitat” com deia ahir l’Ernest Benach és bo qui hi hagi sectors de la societat catalana que rebutgin de ple l'acord. Perque`, de fet, tenen raó els socialistes espanyols quan afirmen que aquest acord cohesiona l’Estat i hi fa més còmode l’encaix de Catalunya. Res a veure amb la intencionalitat i la voluntat dels independentistes.

Fins aquí, diguem que cadascú fa les seves valoracions interessades, encara que per fer-ho calgui exagerar en positiu o en negatiu els resultats de l’acord. Queden, però, els qui cauen en la simple i barroera indignitat. El Partit Popular de Catalunya és capaç d’afirmar que l’acord és dolent perquè no respon als interessos de Catalunya, però alhora ells mateixos defensen un model que hauria reduït a bastant menys de la meitat els recursos per a Catalunya. I a nivell espanyol, amb l’inestimable suport de la premsa més canallesca, es dedica a atiar l’odi contra els catalans a base de tota mena de mentides i falsedats. Podem ser crítics amb les posicions dels partits catalans, però hem de reconèixer que tots ells estan molt lluny d’aquesta impresentable, indigna i menyspreable actitud dels populars.

Un dia històric? Quina trista història!

S’ha arribat al final, sembla, de tot el sainet del nou finançament. I dic sembla perquè caldrà veure com queda el text final en la reunió del Consell de Política fiscal i financera, amb tots les comunitats autònomes. Lògicament, cadascú mirarà de fer-ne la lectura que li convingui: el Govern espanyol i el Tripartit ho presenten com un gran èxit, un acord magnífic, i fins i tot hi qui parla d’un dia històric. L’oposició, com va passar amb l’Estatut, ha de dir que no, encara que per motius oposats: pel PP s’han fet massa concessions a Catalunya, massa diners per als catalans, mentre que per CiU no s’han esgotat totes les possibilitats que oferia l’Estatut i es podia haver aconseguir un millor acord.

A falta de conèixer el detall de l’acord, més enllà del que diuen els mitjans de comunicació, és evident que l’anàlisi es pot fer des de perspectives diverses. L’Estatut semblava ser la darrera carta autonomista per a trobar un encaix adequat a Espanya; tots els partits catalans, inclosa Esquerra, van encarar el nou text estatutari dins del marc constitucional. Per uns, el nou Estatut era el màxim que es podia aconseguir, mentre que per uns altres es podia haver anat més enllà; però sempre dins de la legalitat espanyola. Ara s’ha repetit la jugada amb els actors canviats: dins d’aquest marc legal espanyol s’ha aconseguit un acord que satisfà les aspiracions dels socialistes catalans, i que donen per bo els socis del Govern de la Generalitat, mentre que CiU considera que s’incompleix l’Estatut, que s’accepta una rebaixa del text estatutari, i que es podia haver aconseguit un millor resultat.

Des d’aquesta perspectiva constitucionalista, tot té la seva lògica i explicació; i els desacords corresponen més a la dinàmica de govern-oposició que a discrepàncies abismals. És un fet evident que s’incompleix l’Estatut, com a mínim ens els terminis d’aplicació del nou sistema de finançament; però tampoc seria cap drama, si l’acord fos bo, allargar un any més la seva implantació. A part, queda l’experiència, que esdevé gaire bé una seguretat, dels incompliments del Govern espanyol; però ara ja no es podrà al·legar ignorància. S’ha de reconèixer que Esquerra, així com també sectors dels socialistes catalans amb el Conseller Castells al capdavant, ha estat decisiva per a no acceptar l’acord que se’ns proposava inicialment i que ja donaven per bo, des del Montilla al Zaragoza, passant per l’inefable Iceta, i que es quedava gaire bé a la meitat del que s’ha pactat al final. Segons Esquerra, per boca de Joan Puigcercós, s’ha assolit l’objectiu dels 3.800 milions, una xifra que no confirma ni la Ministra Salgado ni els socialistes catalans que parlen d’entre 3.400 i 3.600 milions; i segons Puigcercós es redueix un terç del dèficit fiscal de Catalunya, encara que per calcular-lo ha fet servir, i per tant donat de bons, els càlculs del Govern espanyol que sempre havien considerat que no es corresponien al dèficit real. Però això també serien diferències menors.

Queden, doncs, altres perspectives d’anàlisi. Aquest és un bon acord des de l’òptica autonomista dels socialistes catalans, que com deia Miquel Iceta “honora l’Estatut”, aquell Estatut retallat pactat per CiU: uns van pactar les bases i els altres han acabat pactant-ne el desplegament. Des d’una perspectiva independentista l’afirmació de Joan Puigcercós resulta entre ridícula i patètica quan diu que “Avui, doncs, és un dia històric, hem aconseguit una cosa molt important, hem assolit una molt bon acord de finançament i avui marca un punt d’inflexió en la vida política”.

Si aquest és un dia històric, quina història més trista!

L’esclat de violència no és interracial sinó racial

Els esclats de violència al Turquestan Oriental, a l’extrem nord occidental de la Xina, han agafat per sorpresa la majoria de ciutadans europeus, perquè els afers interns de la Xina no acostumen a ser matèria informativa. Xina, com l’antiga URSS o l’extinta Iugoslàvia, és una amalgama de pobles i cultures diferents amagada i silenciada per la majoritària dominant. I els mitjans de comunicació d’aquí, amb enormes dificultats per a informar en aquell país, però també amb escassa voluntat de fer-ho, acostumen a presentar només la cara amable i monolítica que presenta el règim. La que convé als interessos econòmics que no tenen cap mania a l’hora de posar-se al costat del terrorisme més violent i descarnat per a extreure’n beneficis.

De fet, la majoria de països del món tenen una configuració diversa pel que fa a llengües i cultures. En molts casos, els grups minoritaris en vies d’extinció ni tan sols formulen reivindicacions polítiques, culturals o lingüístiques, resignats a acabar assimilats per la cultura dominant; i només en alguns, quan el grup minoritari té una certa consistència ja sigui pel nombre d’individus, per la identificació religiosa o per la seva consciència identitària, expressen la seva voluntat de sobreviure i es resisteixen a desaparèixer com a poble. I encara d’aquests, tan sols una minoria arriben a plantejar una reivindicació política quan l’agressió de l’Estat, en mans del grup dominant, es fa insuportable.

La política dels Estats que aspiren a esdevenir uniformes a base d’imposar la majoria sobre les minories, acostuma a practicar una política de barreja interètnica a base de moviments migratoris interns, com els que va forçar el règim soviètic o els que ha propiciat el règim xinès. Un cop aconseguida aquesta amalgama, les poblacions autòctones de cada país tenen més dificultats per a viure en la seva llengua i segons els cànons de la seva cultura; però tot seguit, l’estratègia uniformadora del grup dominant emprèn la fase d’incitació dels membres d’aquesta majoria desplaçats en territoris propis d’una altra cultura perquè reclamin uns suposats drets a viure en aquell país segons la seva cultura d’origen i considerant la cultura autòctona com a agressiva pel sol fet d’existir. La història del uigurs no ens queda tan llunyana.

La violència al Turquestan Oriental no es correspon, doncs, a disputes interètniques entre uigurs i hans (l’ètnia pròpiament xinesa), sinó a l’interès de l’Estat xinès per a anorrear i exterminar la cultura uigur, com ho han intentat també amb els tibetans, servint-se de la població xinesa desplaçada en aquells territoris. La intervenció de l’Estat no ha estat en cap moment la d’imposar una força mediadora enmig d’una baralla interètnica, sinó la d’incentivar els disturbis i les agressions per a poder acudir després en defensa del grup que considera com a propi.

Llibertat de vot per no mullar-se

Tant el PSC com CiU han confirmat que donaran llibertat de vot als seus diputats perquè puguin decidir sobre la Iniciativa Legislativa Popular que pretén prohibir les curses de braus a Catalunya. Caldrà veure, però, si en primera instància permetran que la ILP arribi a debatre’s al Parlament i que no sigui bloquejada a la primera com van fer amb la dels transgènics. En qualsevol cas és interessant veure com els partits utilitzen la disciplina de vot dels seus diputats més com una arma interna que com un acte de coherència o d’acceptació de la lliure voluntats dels seus membres.

Es considera d’allò més normal que cada grup parlamentari tingui un cap de files que indica el sentit del vot dels seus diputats, de manera que aquests no han de fer cap raonament sobre la conveniència o no del seu vot sinó un simple acte d’obediència. I, per tant, és un fet excepcional i noticiable que un partit doni llibertat de vot als seus diputats. En política, hi ha molts temes, jo gosaria dir que són la majoria, que no depenen tant de la ideologia en si o de l’ideari de partit com de l’opinió i la visió personal de cadascú. Els ciutadans, i per tant també els polítics, no estan compartimentats en la societat en ideologies tancades i incompatibles, sinó que conformen una amalgama de diferents formes de pensar que en alguns casos s’agruparien d’una determinada manera i en d’altres s’agruparien d’una manera diferent.

El que passa és que la política no s’entén com un marc on s’expressen les diferents sensibilitats, sinó com un camp de batalla per a l’accés al poder. I els partits no són tant l’intent d’agrupar les diferents sensibilitats, cosa impossible perquè per a cada tema hi pot haver sensibilitats diferents, sinó les estratègies organitzatives per accedir al poder; i aleshores sí que s’entén la necessitat de la disciplina de vot dels diputats. Normalment, el vot de cada diputat no representa tant la seva opinió sobre el tema que es consulta com l’acte de fe en favor d’uns dirigents i en favor de la seva estratègia per a assolir o mantenir el poder. Uns Parlaments amb llibertat de vot per als seus diputats, a part que suposaria per als partits filar molt més prim a l’hora d’escollir els candidats, donarien molt més joc i serien molt més representatius de la societat.

Si la llibertat de vot que donen els grups polítics als seus diputats és un cas excepcional, no és perquè creguin en la seva llibertat individual ni perquè creguin que al si de cada partit hi pot haver sensibilitats diferents (que en tot cas hi serien per a molts altres temes), sinó simplement perquè els seus dirigents valoren que en aquell tema en concret els convé no mullar-se.

Finançament: Ni model ni xifres

Tot sembla indicar que s’està preparant el terreny per poder presentar la setmana que ve, o l’altra, un acord definitiu de finançament. De fet, és la mateixa sensació que hi havia a finals d’any, quan tothom parlava d’un gir en positiu de l’actitud del Govern espanyol, d’un avenç substancial, i llavors fins i tot amb la intervenció directa del President Montilla per a desencallar la negociació. S’anuncia una data que tenim a tocar, es diu que el Govern espanyol ha mogut fitxa encara que no del tot, i en definitiva es comença a preparar l’opinió pública per a presentar l’acord com un èxit rotund. Perquè la principal dificultat no serà ni el model ni la xifra, sinó la manera de fer creïble l’acord davant dels electors. I cadascú ha de mirar pels seus electors.

El Govern espanyol ho haurà d’explicar davant el conjunt de l’Estat negant en rodó el que des de Catalunya, des de la Generalitat, sempre s’ha dit que era condició indispensable. Els tècnics, d’una i altra banda, ja es cuidaran prou d’elaborar un acord final de difícil interpretació o, millor dit, d’interpretació múltiple perquè cadascú hi faci la seva i es pugui justificar davant dels seus. Però de l’altra, es buscarà la manera per a poder explicar un “sí, però no” que fàcilment es pot traduir amb “no, però sí”. Ens hem passat tot un any insistint en la idea que l’important no era la xifra sinó el model; més que res perquè donant una xifra prèvia és més fàcil de comprovar si l’acord hi arriba o no. I ara, de cop, ens vindran les presses per les xifres perquè han trobat la manera de disfressar-les: la gradualitat i la complementarietat. Un acord a la baixa, els primers anys, que servirà per a justificar-lo davant la resta de l’Estat, amb la promesa que amb els anys Catalunya hi sortirà guanyant, sempre comptant amb l’amnèsia dels catalans pel que fa als reiterats incompliments del Govern espanyol. I si fins ara només volíem parlar de model, ara ens oferiran un model que acontentarà la resta de l’Estat, però amb uns complements extres per a què els politics catalans puguin justificar la claudicació.

Com va passar a finals d’any, el principal escull no és ni el model ni les xifres, perquè els socialistes ja haurien firmat llavors quan deien que només faltaven “uns serrells” per polir, tant se val quin fos el model i la xifra donada. L’escull era d’una banda la negativa d’ERC a signar aquell acord, amb el conseqüent trencament del tripartit, i de l’altra la dificultat per part dels socialistes catalans de justificar-ho davant del seu electoral. Ara, l’estratègia de Zapatero ha tornat a guanyar i ha aconseguit un cansament tal que aquests obstacles poden ser més fàcilment salvables. Per si de cas, la direcció d’Esquerra ja s’ha desmarcat de la posició oficial del Govern del qual forma part, posant una xifra que se sap que no s’assolirà i rebaixant les expectatives per si, en el darrer moment, s’han d’estripar les cartes.

Ja ha arribat el Tour: qui ha fet el negoci?

Resulta realment sorprenent el papanatisme de molts mitjans de comunicació capaços de fer-nos creure la transcendència de determinats esdeveniments, absolutament fugaços i de resultats més que dubtosos. L’arribada del Tour a la ciutat de Barcelona ha estat presentat com un fet extraordinari que alguns han tingut la gosadia de comparar amb els Jocs Olímpics, per exemple. Al capdavall, demà serà notícia la seva sortida, i la història s’haurà acabat aquí. L’enrenou mediàtic no es justifica per l’interès de veure passar uns breus instants i en directe una massa de ciclistes, quan en tot cas la cursa pot seguir-se molt millor a través de la televisió, sinó per a justificar l’enorme despesa que ha representat que Barcelona fos final d’etapa del Tour.

Més enllà de l’aportació milionària de les institucions catalanes, l’arribada del Tour haurà representat un altíssim cost per al país pel que fa a la mobilització de recursos, especialment cossos de seguretat, però també pel que fa a limitació de l’activitat ordinària amb talls de carreteres, col·lapse de serveis, etc. que afectarà a moltes empreses i particulars. Tan difícil deu ser calcular la despesa real que ha generat fer arribar el Tour a la capital catalana com calcular-ne els beneficis, que evidentment també hi són. I no seré pas jo qui gosi fer-ne un balanç en un o altre sentit. El tema deu ser equiparable a moltes altres iniciatives que representen una notable inversió de mitjans públics, però que s’espera que repercuteixi en benefici de l’interès comú.

El que passa és que en aquest cas sembla que la desproporció pot ser excessiva. Demà passat no n’haurà quedat res del pas del Tour per terres catalanes, més enllà del calaix fet per alguns establiments hotelers i de restauració, i algunes altres empreses que s’hauran beneficiat del proveïment dels serveis que ha precisat l’esdeveniment. Però el cost de tot plegat, l’haurem pagat entre tots plegats, amb els nostres impostos. Amb l’afegit que, essent el Tour també un gran muntatge econòmic, encara hi haurà hagut qui innocentment, per no dir una altra cosa, s’haurà prestat per a col·laborar-hi com a voluntari.

Fidelitat al país o al partit. I a quin partit?

Des d’Esquerra Republicana, en més d’una ocasió s’ha reptar els socialistes catalans a decidir-se entre una fidelitat al seu partit o al seu país. Tant en el tema de l’elaboració de l’Estatut com en les negociacions per al finançament, el PSC ha optat sistemàticament per una fidelitat absoluta al PSOE. Els seus vint-i-cinc diputats a Madrid són vitals per al Govern Zapatero, i en cap cas no han servit per exercir cap mena de pressió per afavorir les negociacions. És cert que, en bona mesura pressionats per ERC, hi ha sectors socialistes que no han acceptat la pèssima proposta de finançament que proposava el Govern espanyol, però no han fet el pas següent d’utilitzar la seva força per aconseguir un acord favorable.

El retret, doncs, de l’opció de partit que fan els socialistes catalans en detriment d’una opció de país, està més que justificat. Ara el que cal veure és si els republicans, també seguint el mateix esquema, fan l’opció de país o l’opció de fidelitat al partit (al PSC) que ja ha fet l’opció a favor de la central espanyola. L’acord a què hauria arribat el Govern tripartit, i per tant amb l’aprovació d’Esquerra, amb el Partit Popular per la configuració del Consell de Garanties Estatutàries ha fet saltar totes les alarmes. Hi havia l’opció d’atorgar, aplicant la llei de Hondt, un lloc més a un membre del Consell nomenat per CiU o l’opció d’atorgar-lo al PP. En un cas, al Consell de Garanties Estatutàries hi hauria una majoria nacionalista, CiU i ERC, i en l’altre la majoria la tindrien el PSC i el PP. No és un tema menor, perquè el Consell de Garanties Estatutàries tindrà capacitat de veto a l’hora d’interpretar el desplegament de l’Estatut i per tant qualsevol proposta de caràcter sobiranista que pogués fer el Govern.

La renúncia dels socialistes catalans a defensar el país, si això ha de suposar enfrontar-se als seus superiors jeràrquics espanyols, és del tot reprovable des d’un punt de vista nacional. Però ja sabem en quina indefinició es mouen. Ara bé, la renúncia d’Esquerra a defensar el país, per tal d’afavorir l’estratègia dels qui estan subordinats a Madrid, seria imperdonable. Puigcercós, conscient del gravíssim error que estan a punt de cometre, que inicialment ja han comès, afirmava ahir que el tema encara no estava tancat, que calia esperar. La setmana que ve, si no hi ha un ajornament, s’ha de resoldre la qüestió i Esquerra té a les seves mans fer una opció de país o una opció de partit (de partit espanyol, PSOE). Sembla impensable que Esquerra se sumi a un pacte per afavorir el PP i l’espanyolisme i per posar una trava més a qualsevol avenç del sobiranisme a Catalunya, hipotecant així un possible govern nacionalista; però de moment ja resulta preocupant la primera relliscada i que la direcció d’Esquerra no sigui taxativa en aquest tema, i que es limiti a dir: 'El Consell de Garanties Estatutàries no és un tema tancat. Està obert i cal esperar'. Esperar què?

Els mèrits i els desmèrits de l’Estatut

Quan es va iniciar la redacció del nou Estatut d’Autonomia tothom era conscient que s’estava esgotant la darrera oportunitat de trobar un encaix mínimament acceptable de Catalunya dins l’Estat espanyol. Els socialistes catalans van ser els primers que se’n van desmarcar i es van situar al bàndol espanyol per tal d’impedir que prosperés el text aprovat pel Parlament de Catalunya. I tot seguit, CiU es va deixar utilitzar pels socialistes per signar un Estatut rebaixat que lògicament deixava molt insatisfets els republicans. Tres anys després ens trobem amb uns socialistes espanyols radicalment en contra del text que van acordar Mas i Zapatero, uns socialistes catalans disposats a fer noves rebaixes i una ERC defensant el resultat d’aquell Estatut que ells van votar negativament.

És difícil de saber, a hores d’ara, si hauria estat possible arribar a un pacte amb els espanyols per assolir un Estatut millor que el que tenim. Si l’aplicació d’aquest, ja rebaixat, resulta inacceptable tant per als socialistes com per als populars, i probablement també ho serà per als seus representants en el Tribunal Constitucional, hom pot imaginar les dificultats reals que hi havia per a obtenir un text millor, tenint en compte que tots els partits, inclosa Esquerra, estaven jugant la carta constitucional. Però bé, sigui com sigui, el debat actual ja no és sobre l’Estatut que hauríem pogut tenir sinó sobre l’aplicació del que tenim. Esquerra, ho deia ahir Joan Puigcercós, donaria per bona la xifra dels 3.800 milions resultant de l’aplicació del text estatutari. Potser la xifra, que fins ara els republicans es negaven a donar com a llistó mínim en la negociació perquè seguien l’estratègia dels socialistes catalans, no és més que un posicionament de darrera hora per a poder argumentar una possible negativa a l’acord final. En qualsevol cas, entra dins la lògica institucional de defensa del compliment de l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles, i referendat per la ciutadania, encara que amb l’oposició dels mateixos republicans.

I bé. Ara estem al final d’un procés i s’obren dues possibilitats: Que s’arribi a un acord de finançament satisfactori, o que no s’hi arribi. I el que no es pot fer és, en qualsevol cas, carregar la culpa als altres i sempre als mateixos en funció només d’un tacticisme de curt abast. Si s’assoleix un bon acord que compleixi amb l’Estatut i que per tant arribi a la xifra proposada per ERC, caldrà remarcar que una part important del mèrit haurà estat la fermesa negociadora dels republicans, amb la complicitat d'alguns sectors del PSC; però, alhora, reconèixer que el text de l’Estatut pactat per CiU, en el ben entès que tothom havia acceptat d’entrada els límits constitucionals, no era tan dolent com això. Per contra, si no es compleix el que marca l’Estatut, i per tant el finançament que se’ns proposa és molt inferior a l’esperat, inferior al 3.800 precisats per Puigcercós, ERC no hi podrà estar d’acord i la responsabilitat s’haurà de fer recaure no tant en els qui van redactar l'Estatut com en els qui han proposat o acceptat incomplir-lo; i en els seus aliats, naturalment.

Victimistes d’ells mateixos

Aquests darrers dies han sortir de les files socialistes, tradicionalment una gent molt disciplinada, veus discrepants i molt crítiques amb l’actitud del PSOE pel que fa al tema del finançament. I no han estat només personatges relativament apartats de l’activitat política com ara l’ex Conseller de Cultura Ferran Mascarell, sinó gent tan significada com el mateix José Zaragoza, gens suspecte de tenir vel·leïtats nacionalistes, o la Consellera de Justícia Montserrat Tura. A les files socialistes hi ha mala maror.

Quan eren a l’oposició, podien acusar alegrement CiU de practicar el victimisme, de veure fantasmes exteriors i amagar les seves deficiències com a governants carregant en els altres les seves responsabilitats. Els socialistes catalans han arribat al Govern de la Generalitat en el moment més dolç, amb el seu mateix partit governant a Madrid i amb dirigents que tant poden ser ministres espanyols com Consellers o President de la Generalitat. I a més, amb un Govern socialista a Espanya que prometia un model d’Estat de tendència federal i un President que personalment avalava la proposta d’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. I resulta, que en unes condicions tan favorables que no tenen res a veure amb les que tenien els convergents, ara són els socialistes catalans els qui s’exclamen per la incomprensió i la manca de voluntat dels seus propis companys de partit. Han esdevingut víctimes d’una concepció d’Estat que ells mateixos han ajudat a crear.

La mala maror creada al si del Partit dels Socialistes de Catalunya té, a més, els seus carronyaires que comencen a ensenyar les dents per treure’n algun profit. Mentre es mantenen les dues grans tendències, la dels qui malgrat tot acabarien sempre ajupint el cap, prioritzant la fidelitat al partit abans que la fidelitat al país, i la dels qui consideren que la situació es fa insostenible, apareixen els qui veuen en la tempesta la seva oportunitat personal. El sector més espanyolista, fent l’anàlisi diametralment oposada, pretén responsabilitzar els actuals dirigents del PSC per una suposada deriva cap al nacionalisme. És una manera de fer-se sentir, sobretot davant dels seus superiors a Madrid, per tal que els deixin sortir a la foto. En el seu moment, Zapatero va optar per Montilla per considerar-lo un dels seus enfront del sector més catalanista, però no li costarà gens trair-lo i deixar-lo a l’estacada en benefici de subalterns encara més submisos.

Arriscar-se a guanyar

Des d’Europa ens podem mirar amb uns certs recels l’aparició a llatinoamèrica d’una mena de dirigents populistes que poden trencar els nostres esquemes sobre la figura d’un estadista. Sobre el paper, els economistes europeus, i per tant també els de casa nostra, afirmen sovint que amb segons quins règims és molt difícil que se’n surtin. I quan algú pretén blasmar la política de dirigents com Hugo Chávez o Evo Morales, s’acaba parlant més dels seus exabruptes verbals o del jersei multicolor andí que de resultats tangibles de les seves polítiques.

Escandalitza més un jersei o un gest que trenca el protocol, quan correspon a un dirigent titllat de populista, que la matança d’indígenes perpetrada per un clàssic i ortodox neoliberal. Els crims del Govern d’Alan Garcia, al Perú, no li representen cap aïllament internacional ni cap condemna formal per part dels estats que s’aprofiten de la llibertat d’espoli que ell ha atorgat a les empreses multinacionals; a costa de carregar-se els drets dels indígenes, o directament carregar-se les comunitats indígenes, i en benefici no pas del poble peruà sinó d’una minoria privilegiada i corrupta. No escandalitzen les paraules del President peruà quan, referint-se als indígenes revoltats perquè no volien que els prenguessin les seves terres, afirmava “esas personas (los indígenas) no son ciudadanos de primera clase” o “qué son 400 mil nativos al lado de 28 millones de peruanos”. Escandalitza, això sí, que l’Evo Morales, a Bolívia, en un acte de lliurament de terres a indígenes de Yuracarés, al departament de Santa Cruz, afirmi: “Estos títulos garantizan que estas tierras son de ustedes, para que nunca más les quiten como lo hicieron en el pasado, porque no sólo son propietarios naturales sino que son propietarios legales” i els animi a “defender su territorio y hacerlo respetar ante la “codicia” de las entidades empresariales que desean explotar sus recursos naturales”.

Jo no sé si l’aventura boliviana liderada per un Evo Morales vestit amb jersei andí pot acabar resultant eficaç del tot. L’experiència dels indígenes bolivians, de la majoria de la població del país, és que amb l’ortodòxia liberal no se’n sortien; ara s’arrisquen a guanyar. Davant del fracàs assegurat i demostrat durant anys i panys de règims liberals a l’estil de l’Alan García del Perú, l’experiència boliviana és tota una aventura i una incertesa, amb el risc de sortir-hi guanyant.

De quina xifra estem parlant?

Joan Puigcercós insta el Govern a marcar un xifra concreta per a poder visualitzar el que consideraria un bon acord de finançament. Des del mes d’agost de l’any passat que hi ha gent que està reclamant aclarir què entenem per un bon finançament, i per tant saber quina és la xifra mínima que es podria donar com a bona. El Govern de la Generalitat, i per tant també Esquerra, no solament s’ha negat sempre a donar cap xifra, sinó que ha blasmat els qui ho han fet. I més aviat s’ha insistit que és més important el model que la xifra resultant.

L’argument de Joan Puigcercós és molt clar: donar una xifra del que s’espera d’aquest nou finançament orientaria la ciutadania. L’hauria orientada ara fa un any quan els partits catalans, amb el Govern al capdavant, havien d’haver presentat la seva proposta a la ciutadania, clara i precisa. S’ha preferit sempre moure’s amb vaguetats, parlar de lleugers acostaments o de distàncies encara insalvables, però no concretar mai quina és la reclamació de la Generalitat en base a l’Estatut ni quina és la proposta que els ha fet el Govern espanyol. Es pot argumentar que aquestes coses s’han de fer amb discreció, que marcar un llistó de mínims equival també a marcar un llistó de màxims, que no s’han d’ensenyar les cartes a l’adversari... En realitat, a qui no es volen ensenyar les cartes és a la ciutadania, perquè fonamentalment el que interessa és deixar la porta oberta a signar qualsevol mena de pacte, per al qual segur que trobarien mil i una justificacions. La frase de “ha estat el millor dels acords possibles” resultaria inexplicable si tinguéssim una xifra prèvia molt allunyada de la xifra finalment obtinguda.

Aquest frau que es fa a la ciutadania, amagant-li les claus de la negociació per a poder-ne justificar després el resultat, és el mateix que es fa en altres àmbits quan no es vol precisar què no estarem disposats a acceptar, per exemple, de la retallada del Constitucional. I sobretot, quan els partits catalans, tots, es neguen a avançar quina serà la seva postura davant d’un no acord o d’un mal acord, o davant una sentència inacceptable del Tribunal Constitucional. Prefereixen no comprometre’s amb la ciutadania, i a darrera hora improvisar una reacció més orientada a justificar-se ells mateixos que a donar una resposta de país.

Pactar més les renúncies que les conquestes

Com era de preveure, la majoria de dretes del Parlament de Catalunya, PSC-CiU-PP, ha impedit que es pugui debatre la Iniciativa Legislativa Popular que propugnava la prohibició del cultiu de transgènics a Catalunya. Encara que en aquest cas la ILP havia fet un pas més que la rebutjada recentment per la mesa del Parlament sobre la convocatòria d’un Referèndum d’autodeterminació, en tots dos casos s’ha evitat haver d’entrar en la discussió del tema. En tots dos casos no es tractava només d’una disconformitat amb la formulació de la proposta de Llei, que podia ser debatuda i esmenada en la seva tramitació posterior, sinó d’una negativa a parlar-ne.

Com passa amb altres qüestions, els riscos del cultiu de transgènics no són sempre tan clars, i no hi ha unanimitat entre la comunitat científica. Però, per això, la mateixa ILP ja preveia entre altres coses la realització dels estudis pertinents per tal de conèixer l’abast real dels efectes del cultiu dels transgènics. De manera que els grups parlamentaris podien, com a mínim, haver permès el debat de la proposta de Llei encara que al final només s’hagués aprovat aquest apartat dels estudis sobre els transgènics. Però des d’una visió conservadora, si hom intueix que l’estudi no ha de servir per a reforçar els seus interessos, és millor no encetar-lo. A mi no em sorprèn que davant dels dubtes sobre la perillositat dels transgènics, els sectors més conservadors optin per prioritzar la rendibilitat econòmica. El que em sorprèn és que hi hagi ingenus que continuïn qualificant d’esquerres aquest Govern, liderat bàsicament pel Partit dels Socialistes.

Aquesta votació dels socialistes al costat de populars i convergents podria ser la contrapartida a la votació d’Esquerra en contra de la ILP sobre el referèndum d’autodeterminació. Els pactes contra natura ja les tenen aquestes coses: les aliances no són per a avançar, sinó per a impedir que es facin passes endavant. Els socialistes renuncien a fer polítiques d’esquerres a canvi que els republicans renunciïn a fer-ne de nacionals. No es tracta tant de reforçar-se mútuament com de neutralitzar-se, es pacten més les renúncies que les conquestes.

La Llei d’Educació, per exemple

Catalunya s’ha dotat d’una bona Llei d’Educació. Aquesta afirmació seria molt discutible si l’analitzéssim punt per punt, i intentéssim esmenar-la com pretenia IC-V des d’una perspectiva ideològica d’esquerres, o des de la perspectiva funcionarial que ha motivat moltes, no totes, de les discrepàncies sindicals. L’afirmació és vàlida, però, en termes de país. I sobretot és una exemplificació de quina pot ser la via real de construcció de les estructures nacionals.

Si em deixessin triar, com a rampell sortit de l’estómac, hauria negat en l’articulat de la Llei qualsevol possibilitat que determinades escoles elitistes poguessin acollir-se als beneficis de les escoles concertades. Però és que aquest no és problema de l’Educació a Catalunya. L’element clau, i en aquest sentit ho han vist clar els partits nacionalistes espanyols, és garantir una escola al servei del país; per això ells hi han votat en contra. I no és només que la Llei compleixi els requisits essencials per a ser un bon instrument per a l’escola catalana, malgrat que pogués ser millorable des d’una perspectiva d’esquerres, sinó que obsedir-se en aquests matisos ideològics, que al capdavall es poden modular a través de la reglamentació i l’acció puntual de Govern, hauria pogut malbaratar tots els beneficis de la Llei, en tant que Llei de país.

Si encara algú es creu allò de “construir estructures d’Estat”, tot i que aquesta Llei d’Educació essent positiva tampoc es pot considerar com a tal, hem d’entendre que aquestes estructures d’Estat han d’incorporar inexcusablement les diferents sensibilitats majoritàries del país, de dretes i d’esquerres. El país, i naturalment qualsevol projecte sobiranista, no es pot construir com una opció ideològica de dretes o d’esquerres; aquesta opció és la que es traduirà després en l’acció de Govern, en l’aplicació de prioritats, però no en els acords bàsics i estructurals.

Les raons en contra de la nova llei d’Educació

Avui, el Parlament de Catalunya ha d’aprovar la nova Llei d’Educació. És una Llei de gran importància per a Catalunya, però curiosament, o potser precisament per això, el text tindrà un ampli suport parlamentari que no es correspon amb el joc de majories que configuren l’actual Govern de la Generalitat. Iniciativa per Catalunya se’n demarca per una banda, i el PP i Ciutadans ho faran per l’altra. Els uns perquè consideren que no és una llei suficientment d’esquerres, i els altres perquè posa pals a les rodes al procés de substitució lingüística a Catalunya. I uns i altres tenen raó.

Les objeccions que hi posa Iniciativa per Catalunya no són gratuïtes ni sobreres. És ben cert que la Llei promoguda per Ernest Maragall es correspon amb un model educatiu plenament compartit amb la dreta catalana que representa CiU. No sé si obre del tot la porta a la privatització, com diuen, però sí que aposta per un model de complementarietat entre el sector públic i el privat; les escoles concertades en poden sortir molt beneficiades, com ja s’han beneficiat de la política portada a terme en aquest àmbit pel Govern tripartit. El vot negatiu d’Iniciativa estarà del tot justificat, perquè aquesta no és una Llei d’esquerres; tampoc és una llei conservadora, val a dir-ho, però és una llei ben assumible per la dreta. Els recels d’Iniciativa només tenen un punt feble: La nova Llei d’Educació està amb perfecta consonància amb les polítiques seguides fins ara pel Govern de la Generalitat, que sí que han tingut el suport d’Iniciativa, i que no difereixen en gran cosa de les que hauria pogut fer Convergència i Unió.

Al pol oposat, el Partit Popular i Ciutadans hi votaran en contra únicament perquè la Llei es basa en el desplegament de l’Estatut d’Autonomia, i defensa un model lingüístic que no es correspon amb el seu. La Llei defensa el model lingüístic que propicia que els alumnes catalans surtin amb uns coneixements de castellà una mica superiors als coneixements de català, i en tot cas amb uns nivells perfectament equiparables a la resta de l’Estat. Mentre que el PP i Ciutadans defensarien un model a la valenciana que és el que dóna com a resultat uns nivells del tot insatisfactoris pel que fa al coneixement de la llengua pròpia del País Valencià, incomplint així el que estableix el seu Estatut d’Autonomia; i un model que està donant els seus fruits amb la pràctica desaparició de la llengua catalana a València. El model català que reforça la nova Llei no garanteix la supervivència de la llengua, tal com hem vist en les darreres dades oficials sobre l’ús del català que indiquen un clar retrocés, però tampoc afavoreix una regressió més ràpida, tal com voldrien els dos partits nacionalistes espanyols.

El PP guanya. La llengua es mor

La dada és d’una gravetat excepcional, però s’ha deixat anar com qui no vol la cosa. Segons dades oficials, en cinc anys hem passat d’un cert equilibri entre els qui tenien el català i els qui tenien el castellà com a llengua d’ús habitual, a una clara superioritat del castellà. Des del 2003 al 2008 la davallada dels qui tenen el català com a llengua d’ús habitual és d’un 20%: hem passat del 46% al 35’6% en només cinc anys. Una dada esgarrifosa, complementada per la que presentava dies enrere l’IEC, sobre el trencament de la transmissió generacional (pas previ a la mort definitiva d’una llengua) a les ciutats del Pais Valencià, a la Catalunya Nord i, en menor mesura, a les Illes.

Ja sé que en l’enquesta d’usos lingüístics del 2008 és possible trobar-hi alguna dada no tan negativa; però aquesta és molt significativa i marca una tendència que pot fer realitat el pitjor presagi dels qui anunciaven la mort de la llengua en vint o trenta anys. Només cal seguir la progressió actual. Si fins ara es podia parlar d’un cert equilibri entre les dues llengües oficials, de manera que el caràcter de llengua pròpia podia fer decantar la balança a favor del català, ara l’equilibri s’ha trencat i cada vegada serà més difícil justificar l’ús del català com a llengua comuna i d’integració a Catalunya (al País Valencià i a les Illes ja fa temps que no ho és). Objectivament, amb les dades oficials a la mà, ens estan guanyant la partida, i per golejada. Ni el PP ni Ciutadans haurien imaginat un escenari millor per a fer possible el seu somni d’acabar definitivament amb la llengua catalana.

El Partit Popular i Ciutadans, coneixent aquesta realitat, estan interessats en no donar-hi massa rellevància perquè els trauria arguments per continuar la seva croada en contra del català. Fins ara, simulant un cert victimisme, han obtingut uns resultats espectaculars; només és qüestió de continuar uns anys més, no gaires, com fins ara i la victòria haurà estat total. El que és inexplicable és que surti el Secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i digui que “el català resisteix” . I que, a sobre, s’atribueixi com un mèrit de la seva política, la política lingüística del Govern de la Generalitat, aquesta capacitat de resistir. Si d’una davallada d’un 20% en cinc anys en diem resistir, quants anys de vida ens queda resistint a aquest ritme?

Com és possible tanta irresponsabilitat en un governant?

On són els ecologistes i els independentistes a Catalunya?

La història es repeteix l’endemà. Manifestació a Barcelona per a defensar la Iniciativa Legislativa Popular que pretenia regular o prohibir la producció de transgènics a Catalunya. La resposta social va ser ben escassa, i els partits que teòricament hi donen suport, especialment IC-V, van ser escridassats pels assistents. Aleshores, de la mateixa manera que quan els assistents a la concentració de dissabte escridassaven els diputats d’ERC, podíem demanar-nos qui defensa la independència en aquest país, també en aquest cas podem demanar-nos qui defensa la regulació dels transgènics a Catalunya.

Es pot estar més o menys d‘acord amb la política seguida pels dirigents d’Esquerra i d’Iniciativa, i jo personalment hi sóc molt crític. Però d’aquí a desqualificar-los o d’alguna manera invalidar-los, i sobretot a desqualificar el que representen aquests partits, em sembla una temeritat. Quan veig com a l’entorn de Reagrupament hi ha gent que afirma amb una total lleugeresa que el sobiranisme s’ha quedat sense referent al Parlament de Catalunya, la pregunta que ens pot venir al cap és: i aleshores on són els sobiranistes a Catalunya? I el mateix podríem dir en el cas d’Iniciativa; si aquests tampoc representen l’ecologisme, aleshores on són els ecologistes a Catalunya?.

Des de la marginalitat, hi ha una perniciosa tendència a desqualificar tothom que no es consideri radicalment pur i no segueixi els seus esquemes tan precisos com simplistes. En una voràgine infernal, es va desqualificant tots els qui segueixen altres estratègies i altres formes d’avançar cap als mateixos objectius, fins arribar a la solitud de grupuscles que al seu torn s’acaben escindint tan bon punt creixen mínimament. Si fos cert, com diuen alguns, que ERC ja no és independentista o que IC-V ja no és ecologista, hauríem de concloure que aquestes idees han fracassat estrepitosament a Catalunya; perquè les alternatives, malauradament, tenen ben poc ressò i un seguiment escàs entre la ciutadania.

Malgrat totes les crítiques que es puguin fer als seus dirigents, prefereixo creure que l’independentisme és ben viu a casa nostra, i no només a les plataformes sobiranistes, a les CUP o a Reagrupament, sinó també ERC, a CiU i a IC-V, i fins i tot en trobaríem al sí del Partit dels socialistes. Altrament, hauríem d’admetre que hem perdut la batalla.

Conclusions d’un Acte de Sobirania

Sovint ens queixem, i jo mateix ho faig constantment en aquest bloc, de la incapacitat que tenen els polítics a l’hora d’analitzar la realitat que ens envolta, obsessionats com estan a justificar permanentment la seva actuació i el manteniment del seu privilegiat status. Però cal anar amb compte, perquè en aquest mateix parany que porta els nostres polítics a tenir una visió egocèntrica de la realitat, a pensar cadascun d’ells que són l’única via i l’única força que treballa per a un projecte que hauria de ser de país, també hi cauen sovint entitats i persones que s’autoproclamen “la societat civil”.

Com he dit en altres ocasions, sovint apareixen iniciatives més que lloables de persones i entitats que en un moment donat consideren que cal fer un acte o acció solemne de país, però que les emprenen amb poca reflexió prèvia de quins són els objectius, mesurant malament les pròpies possibilitats i generant, conseqüentment, unes expectatives que després es veuen frustrades. Aleshores, davant d’una realitat que s’obstina a no ser com voldríem, podem caure en el mateix error dels polítics professionals de concloure que tothom va errat, menys nosaltres.

Davant de l’existència de diferents sensibilitats, de diferents formes d’entendre una lluita a favor del país, o simplement de diferents prioritats i estratègies puntuals, podem caure fàcilment en actituds puristes i excloents. Només els qui, com nosaltres, tenen una determinada sensibilitat, una determinada estratègia i unes determinades prioritats són patriotes de veritat. Aleshores, cadascú des del seu microcosmos, conclou que la immensa majoria de la població i dels seus representants polítics són botiflers, venuts i apoltronats al poder; i només una minoria selecta, l’autèntica i genuïna ànima de la societat civil catalana, està portant la lluita adequada que ens ha de portar a la victòria final (de victòria en victòria, fins a la derrota final). D’aquí divisions internes i infinitat de plataformes i associacions sobiranistes al si d’aquesta societat civil que recrimina la manca de coratge als nostres polítics; d’aquí l’escridassada, titllant-los de botiflers, als diputats d’ERC presents en l’Acte de Sobirania d’ahir; d’aquí els retrets constants d’Esquerra envers CiU per no assumir els seus plantejament, sobre el paper, més sobiranistes...

Molts dels assistents a l’Acte de Sobirania van arribar a la conclusió que els d’ERC, van signar només per quedar bé, perquè els era molt fàcil i no els comprometia a res. Els d’ERC poden concloure que ells són els únics que van signar el document dels organitzadors de l’Acte de Sobirania. I des de CiU poden presumir que ells, a diferència d’altres grups parlamentaris, sí que hi eren presents. Però la realitat és que la convocatòria va engrescar ben poca gent, que allà hi havia una part molt ínfima de la societat catalana.

Mals temps per a l’esquerra

Joan Herrera, el diputat d’Iniciativa per Catalunya-Verds, ja s’havia fet totes les il·lusions de sortir de les Corts espanyoles amb el mèrit d’haver aconseguit que el PSOE prengués la decisió d’augmentar els impostos a les rendes més altes. Una il·lusió pròpia d’il·lusos, està clar, perquè la dreta sempre fa pinya. Zapatero, al final, i per no faltar al costum, es va desdir del que havia pactat unes hores abans per tal d’assegurar-se el suport de CiU en el primer tràmit per a l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat del 2010. És la mateixa dreta (CiU-PSC-PP) que aquí rebutjarà la Iniciativa Legislativa Popular que pretenia posar fre al cultiu de productes transgènics.

Costa d’entendre què hi guanyava CiU salvant el PSOE de la minoria parlamentària en què es trobava, i que hauria estat un seriós avís per a Zapatero. La contrapartida oficial encara és més difícil d’entendre: acordar un sostre de despesa en els comptes de l’Estat per al 2010, que després servirà per a negar un millor finançament a les comunitats autònomes. Podríem pensar que hi ha contrapartides i pactes de sotamà inconfessables entre socialistes i convergents, o simplement que hi ha coincidències ideològiques en matèria de política econòmica. És aquesta fal·làcia del bloc progressista, que a Catalunya es tradueix en el tripartit, enfront del bloc conservador, CiU-PP; la fal·làcia que tant agrada als dirigents d’IC i d’ERC, més que res perquè és l’única manera de justificar la seva política de pactes.

Quan es tracta de defensar la unitat d’Espanya, PP i PSOE s’alien sense manies, com han fet al País Basc. Quan es tracta de proposar polítiques conservadores, CiU i PSOE, també van de costat, com hem vist en la votació sobre la fiscalitat de les rendes més altes o sobre el cultiu de transgènics a Catalunya. Les disputes aparents entre PP i PSOE, o entre CiU i PSC, no són irreconciliables per motivacions ideològiques sinó per aspirar a la mateixa poltrona del poder. I a l’esquerra, a IC-V i a ERC, els toca fer el paper de comparses.

Demà, Acte de Sobirania

Per demà dissabte hi ha prevista una acció sobiranista que consistirà en una concentració a les 5 de la tarda a Arc de Triomf, i des d’allà s’anirà en manifestació fins a la seu del Parlament. Els organitzadors de la marxa independentista pretenen reclamar a les forces parlamentàries un Acte de Sobirania que permeti albirar un horitzó d’alliberament nacional. Per això esperen ser rebuts, a les set de la tarda, al Parlament de Catalunya, per diputats catalans de diversos grups polítics.

Si el sobiranisme ja va rebre una plantofada parlamentària, dies enrere, en ser rebutjada per unanimitat una Iniciativa Legislativa Popular que pretenia convocar un Referèndum d’Autodeterminació, ara com a mínim s’espera que hi hagi algun parlamentari disposat a rebre’ls. El rebuig a aquella ILP al·legant motius constitucionalistes, va decebre molts militants i seguidors de CiU i d’ERC; perquè, de fet, no es demanava que es pronunciessin sobre el tema, sinó sobre si creien oportú que s’iniciés el tràmit de recollida de signatures que hauria permès discutir el tema al Parlament, i fer-hi per tant totes les esmenes que els parlamentaris consideressin oportú, inclosa l’esmena a la totalitat. El que va votar aleshores la Mesa del Parlament, des del PP a ERC, va ser no permetre que la societat civil presentés una iniciativa legislativa popular: d’aquest tema, ni parlar-ne.

Ara, els ho posen més fàcil. Només es tracta de rebre els organitzadors de l’Acte de Sobirania, i si volen només han de recordar-los que en algun lloc amagat dels seus estatuts i dels seus principis ideològics ja hi figura la defensa d’una sobirania nacional. No caldrà que es comprometin en gaire més, ni tan sols que els recordin que ERC va posar la data del 2014 que tothom dóna per morta. Un nou desaire a la societat civil seria incomprensible.

Criticar la inútil Justícia que critica

Els polítics, políticament correctes, acostumen a utilitzar allò de respectar i acatar les sentències judicials, sense entrar a valorar-les i molt menys criticar-les. Però això no sempre és així, almenys quan les sentències toquen determinats temes. Al País Valencià fa molt de temps que es repeteix una mateixa història, en la qual la Justícia no és respectada per ningú, ni pels mateixos jutges. El Tribunal Superior de Justícia, per quinzena vegada, ha resolt en contra de la Generalitat Valenciana en el tema de la unitat de la llengua; i enmig de la sentència, en una mena de conya entre cínica i sarcàstica, els jutges es permeten la llicència de criticar el Conseller d’Educació valencià per la seva “manifesta temeritat al reiterar, incomprensiblement l'omissió qüestionada sense respecte a les decisions judicials fermes, anteriors i conegudes, i faltar reiteradament, a la seva obligació de respectar i complir les sentències fermes”.

Les sentències que avalen la unitat de la llengua, tant les del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià com les del Tribunal Constitucional, són reiteradament menystingudes i incomplertes per l’Administració valenciana així com per l’administració espanyola. Interpreten que aquestes sentències són simples opinions de les quals no cal fer-ne massa cabal. Però no es tracta només que els responsables polítics facin mofa i befa de les sentències judicials que no consideren que siguin d’obligat compliment, sinó que és la mateixa Justícia la que admet el seu nul valor quan es tracta de segons quins temes.

En qualsevol altre procés judicial, el fet que una de les parts reincidís en una mateixa causa ja sentenciada amb anterioritat seria considerat un desacatament a la Justícia, amb les conseqüències penals que se’n derivarien. En el cas valencià, la Justícia no solament no actua com ho faria normalment, sinó que fent burla de sí mateix, de la seva manca d’autoritat i de poder legal per a fer-se respectar, es permet la llicència de criticar els qui incompleixen les seves sentències. Fan el mateix amb la resta de sentències?