Al Constitucional encara riuen

L’Estatut, el migrat text que ens van deixar després de la retallada del Constitucional, deixa ben clar que la Generalitat té competència exclusiva en matèria de Règim local, en pràcticament tots els àmbits. Això no és motiu, ni ho ha estat mai, perquè el Govern espanyol legisli sobre aquesta qüestió i, obviant la Llei, pretengui aplicar la seva a Catalunya. És i ha estat una pràctica habitual per part d’uns Governs que menyspreen la legislació i el marc legal quan consideren que no els és favorable.

Amb una lògica que l’experiència ens hauria de dir que ja no és tan lògica el Govern de la Generalitat va advertir de seguida que a Catalunya, d’acord amb el seu Estatut, seria vigent la llei emanada del seu Parlament. Només que algú sàpiga llegir, sense necessitat d’entendre massa en temes jurídics, podria trobar del tot normal el posicionament de la Generalitat, perquè l’empara la llei. I aquí és on ens equivoquem. Les lleis, per si soles, no ens emparen; és el poder el qui té la capacitat d’interpretar i d’aplicar les lleis al seu arbitri. I aleshores algú podria dir que en un sistema democràtic el poder judicial és independent i, per tant, empara per igual a tothom. Això, explicat com a teoria o com a broma, pot sonar més o menys bé, però té ben poc a veure amb la realitat i molt menys amb la nostra realitat. El Govern espanyol ha menystingut i vulnerat sempre totes les lleis que li ha convingut, i no existeix cap poder judicial que li ho pugui impedir. I molts menys ho farà un Tribunal Constitucional que, ja per definició, queda al marge del Poder Judicial i està plenament supeditat al poder polític. Per això, davant la pretensió del Govern de la Generalitat d’aplicar l’Estatut vigent en matèria de Règim local, el Govern espanyol ja ha respost amenaçant que no concedirà els ajuts del Fons de liquiditat ni del Pla de proveïdors si no s’atenen les normes estatals. Totes les bandes mafioses recorren al xantatge quan la llei no els és favorable.

El Govern de la Generalitat ja ha anunciat que recorrerà la Llei estatal perquè, evidentment, envaeix les competències de la Generalitat. Al Govern espanyol li és absolutament igual, perquè sap que té la paella pel mànec, és a dir el poder, i l’exercirà al seu arbitri. I al Tribunal Constitucional encara riuen. Què hi té a veure, deuen pensar, que l’Estatut reconegui a la Generalitat competències exclusives en matèria de Règim local per no donar la raó al Govern espanyol que ho obvia. La seva no és, ni ha estat mai, una funció jurídica sinó estrictament política, i de partit. I sabran exercir-la com cal, primer ajornant el tema sine die per garantir que el Govern espanyol pugui imposar la seva llei, i després, quan políticament convingui emetran una sentència segons l’oportunitat del moment. A no ser que tinguem prou seny com per marxar abans, és clar.

L’odi com a punt neutral de partida

Que el President del Tribunal Constitucional tingui un passat d’extrema dreta, que hagi militat fins fa ben poc al Partit Popular i que hagi escrit reiteradament el seu menyspreu envers els catalans i el seu posicionament d'hostilitat política pel que fa a les aspiracions catalanes, no sembla que sigui motiu per haver de dimitir. Una altra cosa seria que qualsevol membre del mateix Constitucional, com li va passar a Pablo Pérez Tremp, hagués mostrat en alguna ocasió certes simpaties per Catalunya; aleshores, seria recusat i fulminantment apartat de les seves funcions.

És el que li va passar també al Fiscal Superior de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, que va ser forçat a dimitir pel sol fet d’haver mostrat la seva comprensió pel desig dels catalans de ser consultats sobre el seu futur. El problema no és en cap cas el fet de posicionar-se políticament, sinó el fet de fer-ho per una determinada opció i no per una altra. El cas d’aquella professora que va haver de deixar una Universitat nordamericana per haver manifestat el seu suport a la consulta sobiranista, no és únic ni aïllat; qualsevol pot expressar la seva opinió política, sempre que sigui contrària al nacionalisme català. Però és més, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, en la presa de possessió del que havia de substituir Rodríguez Sol, va fer un clar al·legat al nou Fiscal Superior de Catalunya perquè prengués partit per una determinada opció política, i per una determinada i partidista interpretació del marc legal i de la Constitució. No cal dir que, en el cas dels esportistes el problema no és mai el fet de mostrar una bandera, públicament o a la xarxa, sinó el fet que aquesta sigui una bandera reivindicativa de les llibertats de Catalunya.

Quelcom de semblant passa amb els mitjans de comunicació públics. Es considera absolutament normal que s’entrevisti polítics espanyolistes i es facin reportatges en clau espanyola, sovint percentualment molt per sobre del que els correspondria per la representativitat parlamentària; però tan bon punt algú fa el mateix però de cara al món sobiranista, aleshores plouen les crítiques de partidisme. I és que, en general, a Espanya, com si el nacionalisme espanyol no fos un posicionament partidista, es considera com a punt de partida neutral l’odi envers Catalunya i la negació dels seus drets nacionals. 

Situar Espanya Àfrica enllà

De tant en tant, les institucions europees i internacionals no s’estan d’elogiar els passos fets en matèria econòmica pel Govern espanyol; però tot seguit hi afegeixen unes males perspectives de futur, i com a conseqüència veuen la necessitat d’aprofundir en les reformes encetades. El Govern espanyol, està clar, es queda amb els elogis com una prova més de l’encert de les seves accions, però també tot seguit s’ha d’afanyar a dir que els mals auguris no es compliran, perquè ells tenen unes previsions molt més optimistes. I com aquells brots verds del Zapatero, aquestes previsions optimistes cada vegada s’ajornen en el més enllà.

Ara ha estat l’FMI qui ha donat la seva recepta: abaixar el sou dels treballadors un 10%. Com a mínim cal qualificar la mesura d’insòlita, no només perquè és una mesura que aniria en la línia contrària a totes les recomanacions serioses per a sortir de la crisi basades en incentivar el consum, sinó perquè és d’un simplisme esfereïdor venint de la institució que ve. Abans de la crisi, quan l’atur rondava entorn del 10%, hi havia més d’un agosarat que feia propostes igualment simplistes: si hi havia un 10% d’aturats, només calia que tothom treballés i cobrés un 10% menys per assolir la plena ocupació. Naturalment, els economistes ortodoxos deien que això era una bajanada; en tot cas, una bajanada no pas superior a la que han proposat ara des del FMI. O potser no; tot depèn de quin sigui l’objectiu. Fins i tot el Partit Popular, tot i seguir habitualment les consignes suïcides que ens han portat fins aquí, ho veu excessiu; però potser no tant pel fet en sí, ja que d’alguna manera ells ja impulsen constantment i propicien rebaixes de sous amb les seves reformes, el que ells anomenen contenció salarial i millora de la competitivitat, com pel fet que es posi massa de manifest l’objectiu que persegueix tot plegat.

No és que la gent de l’FMI s’hagi tornat boja; als Estats Units per exemple proposen, i sembla que els està sortint força millor, l’opció radicalment oposada. És que la proposta de l’FMI no té res a veure amb una proposta formulada per economistes per a fer sortir el país de la crisi, sinó més aviat amb una proposta política per a ressituar Espanya en el mapa. Totes les mesures empreses fins ara, ens porten a col·locar Espanya al Tercer Món; un país on les grans empreses hi tinguin totes les facilitats del món, inclosa la mà d’obra barata, i el consum intern, és a dir el benestar de la gent, esdevé irrellevant. És des d’aquesta perspectiva i amb aquest objectiu que la proposta de l’FMI és coherent, amb l’únic inconvenient que posa massa en evidència on ens porten les mesures econòmiques del Govern espanyol. Una raó més per a voler-ne fugir el més aviat possible.

Toca prémer l’accelerador

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’estratègia del Partit Popular segueix el seu camí, inalterable. Alguns diuen que van reaccionar tard davant del gir que va prendre la política catalana d’ençà de la tardor passada. No s’arribaven a creure’s que aquell moviment independentista que sempre havia estat minoritari o testimonial, es consolidés com una força dominant i hegemònica a Catalunya. Potser pensaven que era una maniobra tàctica per a forçar una negociació del pacte fiscal, que també podia acabar amb una altra mena d’acord de finançament que no representés ni un mal pedaç. Quan se’n van adonar ja no eren a temps de desactivar-ho.

Però també aquí probablement vam errar el càlcul. Hom imaginava, i fins i tot temia, que davant del nou caire de la reivindicació sobiranista el Govern de Madrid maniobraria amb bones paraules i falses promeses per a calmar els ànims i guanyar temps. Però han seguit tota una altra via: han forçat la maquinària per deixar ben clar que la guerra és oberta i que no s’hi valen les mitges tintes. El seu objectiu és aniquilar-nos com a país. I per aconseguir-ho s’han proposat escanyar les finances de la Generalitat i arruïnar la nostra economia, sabent fins i tot que això també perjudica el conjunt de l’Estat. Fa temps que no legislen per a l’Estat sinó contra Catalunya.

La situació, doncs, esdevé difícil de sostenir, i ho veurem ara amb els pressupostos del 2013 i del 2014. Iniciativa per Catalunya, per exemple, proposa a la Generalitat que es planti i que no compleixi amb l’objectiu de dèficit fixat per l’Estat. És una possibilitat, certament, però seria inviable si no hi hagués paral·lelament una acceleració del procés cap a l’Estat propi. Mentre estiguem dins de l’Estat espanyol, un incompliment del sostre de dèficit imposat, i més si es planteja com a desafiament al Govern espanyol, equivaldria a duríssimes sanciones i retallades del diner que ens correspon, i que és nostre, però que de moment administra l’Estat. La proposta d’Iniciativa equival, si no es pretén el suïcidi, a una Declaració Unilateral d’Independència; i no sé si el mateix partit que ho proposa hi estaria massa d’acord.

El cert és que estem arribant al final del carreró. Com en les curses de Fòrmula 1, estem arribant al final de la recta i caldrà veure qui es col·loca al capdavant; Catalunya i Espanya mantenen l’accelerador posat, conscients que el primer que afluixi haurà perdut la batalla. El pacte entre CiU i ERC preveia un procés ordenat i rigorós, on s’esgotaven tots els terminis i tots els passos; no seria bo, i potser és el que busca el PP, forçar una sortida de to precipitada i de qualsevol manera que podria portar-nos al fracàs, però tampoc podrem aguantar gaire més així.

I si ja sabem que en el moment del trencament definitiu hi haurà incerteses i dificultats de tota mena, tant se val passar-ho d’una vegada abans que continuar amb el que sembla una agonia que ens pot deixar sense forces suficients per a executar el pla establert.

Qui es burla de la religió?

La violència, els crims, les guerres, són sempre execrables, per més que algú pretengui maquillar-ho amb motivacions religioses. I les religions,  com a mínim les que tenim més a prop, el cristianisme i l’islamisme, tenen en aquest camp un tristíssim palmarès al llarg de la seva història. Aquella mateixa jerarquia catòlica que simulava escandalitzar-se per determinats comportaments que formen part de la llibertat individual, era capaç de portar sota pal·li un dels personatges més sinistres i sanguinaris de la història d’Espanya, i recolzava o justificava tots els seus crims. Manipulava al seu arbitri i d’acord amb els seus interessos les sagrades escriptures i la doctrina que podia deduir-se’n.

Els importava un rave l’esperit del que deia l’Evangeli i es burlaven fins a l’escarni del que podien ser unes ensenyances de caràcter humanístic, perfectament vàlides per a qualsevol persona al marge de les seves crrences. Aquesta jerarquia s’ha fabricat un cos teòric que no té massa res a veure amb els principis evangèlics, que han manipulat i pervertit sense cap mena d’escrúpol. I algú dirà que no tothom és així, que n’hi ha que hi creu de bona fe i que estan fent una tasca ben remarcable al servei dels més desafavorits. I deu ser cert. Però costa de veure-hi, en aquests, una actitud de defensa d’uns principis ètics i morals que l’Església ha negligit i continua negligint sense cap mena de pudor. I el mateix podem dir de molts sectors islamistes. A sant de què, amb l’Alcorà a la mà es justifiquen les accions terroristes, la negació dels drets de les dones a la cultura, a l’educació i en definitiva a la llibertat com a persones, o s’impulsen lluites fratricides entre xiïtes i sunnites massacrant de la manera més perversa la població civil, indefensa. De la mateixa manera que la jerarquia catòlica, que dóna suport majoritàriament a les esferes del poder, pren com a coartada els temes relacionats amb la sexualitat, també en món de l’Islam hi ha qui recorre a l’Alcorà per a justificar les seves atrocitats. D’una banda no és cert que de l’Alcorà se n’hagi d’extreure la legitimació de la violència ni de la discriminació de la dona, i de l’altra la lectura esbiaixada que en fan molts líders religiosos, sense tenir en compte el context de l’època en que fou escrit, representa una ignorància supina i una mala fe desmesurada.

I tornarem a dir que no tothom cau en l’extremisme criminal, que no tothom exerceix de farsant per a treure de l’Alcorà les lliçons que li interessa o per interpretar-lo sense cap mena de rigor històric. És cert. Però també ho és que no veiem líders islamistes, ni masses de creients que es rebel·lin contra tanta infàmia, i contra tant d’ultratge a la religió islàmica. S’escandalitzen, això sí, per una broma que pot ser de mal gust o per qualsevol altra fotesa, però no contra els qui interessadament tergiversen i manipulen les seves sagrades escriptures, el que constitueix la pitjor i més perniciosa burla. En el millor dels casos, com feia aquí l’Església Catòlica davant de moviments violents que s’emparaven amb el nom de Déu, s’opta pel silenci o per la discrepància en veu baixa.

Atraure o rebutjar els indecisos

No sé si va sorprendre a gaire gent que Joaquim Nadal acceptés presidir el Pacte de Girona pel Dret a Decidir, i que fos presentat públicament per l’Alcalde de Girona, el convergent Carles Puigdemont. Als qui coneixen Joaquim Nadal, segur que no; de la mateixa manera que no ens sorprèn veure molts altres militants socialistes pronunciar-se per quelcom tan elemental com el dret a la llibertat i el dret a decidir sobre el seu futur. I això no és nou: el dret a l’autodeterminació havia figurat en els plantejaments dels socialistes catalans, i fins i tot era reconegut en el PSOE, quan es considerava que era una simple formulació teòrica.

Està clar que es pot adduir que Joaquim Nadal pren ara aquesta posicionament personal, quan no l’havia pres quan tenia moltes més responsabilitats dins del PSC. Seria un cas semblant al paper de Jordi Pujol, o al de tants altres polítics que en el seu moment no van gosar fer el pas, i ara el poden fer en part perquè la situació ha canviat, i en part perquè no s’hi juguen el futur de la seva carrera política. En qualsevol cas, el cert és que de la mateixa manera que al sí de CiU hi ha gent que no veu massa clara la proposta sobiranista, també al sí del PSC n’hi ha que, en contra de la tesi oficial del partit, serien ferms partidaris d’exercir el dret a decidir i d'optar per la independència. En molts casos, no és tant el dubte sobre l’ideal d’una Catalunya lliure com el dubte sobre la viabilitat d’aconseguir-ho. I aquesta és la realitat del país: enfront d’una majoria relativament justa plenament decidida a emprendre el camí de la llibertat, hi ha una minoria també del tot decidida a impedir-ho i disposada a col·laborar amb l’enemic en el que calgui; però, entremig, hi ha un sector important de la població catalana que oscil·laria entre l’independentisme si cregués que és possible i una mena de sobiranisme que no tindria inconvenient en quedar-se a Espanya si hi hagués un tracte més suportable, però que tampoc posaria impediments si una majoria optés per la secessió. I aquest és el sector sobre el qual cal esmerçar tots els nostres esforços.

És el que faria qualsevol agència de publicitat: estudiar el mercat potencial cap on es vol adreçar el producte i enfocar la campanya publicitària específicament per a captar aquell sector. Això és el que crec que amb una bona visió de país ha fet l’alcalde de Girona atraient per a la causa sobiranista una persona del relleu de Joaquim Nadal; com és el que va fer Artur Mas quan va incorporar al seu Govern Ferran Mascarell. Però és exactament el contrari del que fan, de forma gairebé suïcida i sovint irresponsable, grups pretesament radicals i gent molt assídua a les xarxes socials, amb l’excusa d’un suposat purisme independentista, que pretenen arraconar cap a l’espanyolisme aquests mateixos sectors, com si fossin els enemics, i fins i tot arriben a desqualificar els grups sobiranistes majoritaris que, avui per avui, són els que estan portant a terme el procés cap a la independència.

O ho prohibim o ens atenem a les conseqüències

Tot i que el cas de l’Ester Quintana és el que ha ocupat més pàgines a la premsa, no és pas l’únic. Hi ha hagut i hi continua havent casos de denúncies de ciutadans que en algun moment s’han sentit agredits per la policia catalana, i casos de gent que ha sortit malferida d’alguna de les seves actuacions. Només cal veure reportatges i notícies d’actuacions policials, absolutament injustificables, agredint a tort i a dret ciutadans, manifestants o no, que es trobaven indefensos i que no feien cap ús de la violència; i això passa amb la policia catalana, com també passa amb les policies d’arreu del món.

Algú podria pensar, i jo mateix ho he dit alguna vegada, que hem perdut l’oportunitat, en crear una policia de bell nou, de fer un cos de policia modèlic, pensat i instruït per a ser una eina al servei del país i dels ciutadans. Però, ben mirat, si això no passa enlloc del món, també té sentit preguntar-se per quina raó nosaltres no hem de tenir una policia com la de qualsevol país normal. I arreu veiem cossos policials ensinistrats molt més per a la repressió que per a la protecció dels drets dels ciutadans; com per exemple el dret de manifestació. D’imatges incomprensibles de cossos uniformats carregant sense solta ni volta contra manifestants inofensius n’hem vist de tots els països. I se suposa que els agents de la policia, d’aquí i d’arreu, immersos en una estructura gairebé militar el que no farien mai seria emprendre accions pel seu compte, sense haver rebut ordres precises dels seus superiors. Per tant, ens podem plantejar si la policia que volem ha de ser més o menys com la d’arreu, o si volem una altra cosa. Si entenem que, a part dels errors i dels excessos injustificables, és cert que la policia sovint es troba amb situacions compromeses i que ningú entendria que no fos capaç de garantir l’ordre i la seguretat al carrer, aleshores haurem d’admetre que aquesta policia ha de disposar de mecanismes i d’eines més o menys contundents per a fer la seva feina.

Quan una cos policial està autoritzat a utilitzar legalment unes determinades armes o eines per a intervenir al carrer, hem de pensar que entra dins de la normalitat que produeixin algun dany. Les mànegues d’aigua també poden produir lesions, com les bales de goma. O les prohibim o hem d’entendre que hi cap la possibilitat de lesions greus com la de l’Ester Quintana o d’altres. Em sembla molt més greu, pel que fa a la responsabilitat individual de l’agent, l’acció del policia que a consciència colpejava un menor i plantava cara als qui li recriminaven l’acció, crec que era a Tarragona, que el fet de disparar una bala de goma que de rebot pot anar a parar a qualsevol lloc.

Les explicacions de Mas i Rajoy

Avui i demà es repetirà el ritual de la niciesa i l’hipocresia de la política. Un encreuament de discursos que tothom sap que ben poc a veure tenen amb la realitat; per a uns, intentar fer veure que es dóna la cara i que es respon als indicis més que evidents de corrupció, i per als altres mirar d’aparentar que es busquen respostes, saben que diguin el que diguin mai seran suficients ni satisfactòries. Artur Mas compareix avui al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre el cas Palau, i Mariano Rajoy ho farà demà per respondre sobre el cas Bàrcenas.

Salvant les diferències, sembla clar que en tots dos casos hi ha evidències de finançament il·legal dels partits polítics, i només caldrà veure si les proves que se’n tenen són suficients com per a donar lloc a sentències condemnatòries. En tots dos casos s’apunta directament els responsables de la tresoreria del partit; de fet, tots els tresorers que ha tingut el PP han estat implicats en casos de corrupció. I ja se suposa que mai cap tresorer emprendria cap acció que no fos no només autoritzada sinó ordenada per la mateixa direcció. Tot sembla indicar que uns camuflaven el finançament il·legal del partit a través d’un generós mecenatge al palau de la Música, i els altres tenien tota una xarxa mafiosa molt més ben estructurada arreu del territori; però sempre s’obtenien els recursos fraudulents a base d’inflar les factures d’obra pública que paguem tots els contribuents. I quan s’organitza un circuit a través del qual s’ha de perdre la pista del diner legal per entrar clandestinament a les arques del partit, és lògic que entremig hi hagi l’oportunitat dels més desaprensius per a enriquir-s’hi personalment, sigui el Millet o sigui el Bàrcenas. Amb una diferència notable i és que en el cas del PP el saqueig de les arques públiques arribava dins de sobres o de caixes de cigars als màxims dirigents del partit.

Però tot això interessa ben poc a uns i altres. La resposta al discurs d’Artur Mas, ja la deuen tenir preparada els diferents grups polítics. I probablement, el que pugui dir la Camacho a Mas no diferirà gaire del que pugui dir Duran i Lleida a Rajoy; podrien intercanviar-se els papers. Evidentment, tant Artur Mas com Rajoy negaran cap implicació, i menys de tipus personal; i si no poden continuar negant les evidències com a mínim procuraran carregar el mort a un subaltern. Però a l’oposició no li interessa ni aclarir els fets, ni acabar amb la xacra de la corrupció, sinó desgastar el Govern de torn; i si a algun dirigent se li acudís demanar disculpes i reconèixer que el seu partit ha mantingut pràctiques il·legals de finançament, l’oposició no en tindria prou amb demanar el cap dels dirigents directament responsables, perquè el que es persegueix és el possible candidat amb la vista posada a les properes eleccions, perquè el que es persegueix és únicament el rèdit electoral i la possibilitat d’accedir al poder des d’on poder ordir noves formes de corrupció. 

Llista de delinqüents d’impunitat garantida

El diari The New York Times publicava dies enrere una llista de delinqüents defraudadors espanyols que dipositaven les seves fortunes a Suïssa sense que fossin declarades al fisc espanyol. El tema venia per uns reportatges sobre la família Botín, en els quals es posava de manifest el frau institucionalitzat existent a Espanya i la protecció especial que reben els grans defraudadors per part de l’Estat, de l’administració de la Justícia i dels mitjans de comunicació més importants; uns perquè devien cobrar les seves comissions, altres per no veure perjudicada la seva carrera professional i encara alguns temorosos que els sigui retirada la publicitat.

Va ser un treballador del banc suís HSBC qui, en considerar-se maltractat per l’entitat bancària, va decidir publicar el nom de les persones que dipositaven la “seva” fortuna al banc sense declarar-la al país d’origen. En aquest cas, s’ha d’entendre que el possessiu “seva” no es refereix a la propietat legítima del diner sinó a què estava a les seves mans després d’haver-lo "requisat". Com que els pocs mitjans que se n’han fet ressò s’han limitat a copiar-ne un primer extracte, dels 569 delinqüents defraudadors espanyols que figuraven la llista només n’han transcendit uns quants. Hi ha evidentment homes de finances com el mateix Emilio Botín i la seva família, però sobretot polítics majoritàriament del Partit Popular, començant per José Maria Aznar i continuant per la Dolores de Cospedal, Eduardo Zaplana, Rodrigo Rato, Ángel Acebes, Pio Cabanillas o Isabel Tocino; probablement el PSOE no en vol fer qüestió perquè també hi té la seva representació a la llista, amb noms com Miguel Boyer, Carlos Solchaga o Jordi Sevilla. No deu pas ser casualitat que els catalans que figuren a la llista han estat, prèviament, ministres a Madrid, ja sigui amb el PP, com l’Anna Birulés o el Josep Piqué, ja sigui amb el PSOE com és el cas de Narcís Serra.

I és que la corrupció està perfectament instal·lada i organitzada des de les esferes del poder, des del mateix poder que els garanteix una total impunitat. Potser per això, polítics catalans de segona fila prefereixen renunciar a plantejaments mínimament sobiranistes, tot esperant que algun dia, en recompensa pels serveis prestats, els toqui alguna cartera ministerial, i amb ella l’entrada al cercle de la corrupció institucionalitzada. Ja podem anar reclamant lleis de transparència, si els qui ostenten el poder són una banda delinqüents que es recolzen mútuament per garantir-se la total impunitat. Altra cosa hauria estat si en lloc dels membres de la banda del Bàrcenas, haguessin aparegut a la llista el nom de Pujol o de Mas; aleshores, la fiscalia, hisenda, la policia i els polítics dels partits que sí que hi apareixen dirien que la seva obligació és investigar-ho a fons i amb totes les conseqüència. És el que fa tenir el poder.   

De la solidaritat al camp qui pugui

Cada vegada que es produeix un tràgic accident com el de Santiago de Compostel·la, se succeeixen un seguit de reaccions que evolucionen amb els dies i que semblen obeir un protocol establert. En el primer moment, sorgeixen moviments espontanis de solidaritat i fins i tot actes d’heroisme per part de professionals d’emergències i de ciutadans anònims que s’han trobat amb la catàstrofe al davant. Tots són mostres de comprensió i de suport, fins i tot per a la persona a qui probablement se li podria atribuir la causa de la tragèdia, si més no per l’enorme pes de consciència que, sigui quin sigui el grau de culpabilitat, sens dubte li recaurà al damunt.

En aquest ambient, la gent es compadeix del pobre conductor que havent sortit pràcticament il·lès de l’accident es desespera davant de la tragèdia i confessa el seu error. Els psicòlegs parlen de la necessitat de custodiar-lo, precisament per protegir-lo d’un possible atac de desesperació. Però passats els primers moments, els de l’impacte que ha commocionat l’opinió pública, el to i l’enfoc de l’accident comença a canviar. El conductor del comboi, cal suposar que assessorat per algun advocat, comença a no voler declarar, a desdir-se del que havia dit quan li és possible, o a confessar algunes llacunes més que no veia inicialment. I tot seguit sorgeixen els dubtes: la Ministra del ram respon amb evasives quan se li demana si concretament en aquella corba hi havia suficients mesures de seguretat, com les que s’apliquen en altres casos, que haurien accionat un sistema de frenada automàtica en detectar l’excés de velocitat; apareix l’ombra de les retallades com una de les possibles causes de la manca dels millors sistemes de seguretat en un tren d’aquestes característiques; es parla de la prima que poden tenir el maquinistes si aconsegueixen, de totes totes, arribar amb un màxim de puntualitat, quan potser no n’hi ha, ni es controla suficientment, pel fet de complir estrictament totes les normes de seguretat...

Naturalment, la defensa del conductor buscarà totes les possible deficiències del sistema per alleugerir el seu nivell de culpabilitat; però tothom sap també que si s’aconsegueix que hi hagi una persona concreta responsable penal dels fets, tal com també es pretenia per exemple en el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan, serà molt més fàcil i molt més ràpid el cobrament de les indemnitzacions que si s’ha de recórrer per la via administrativa. I, finalment, el Govern no amaga que hi ha en joc importants interessos econòmics, ja que es podrien perdre contractes multimilionaris si, al marge de la responsabilitat estricta del maquinista, es considerés que han fallat alguns sistemes de seguretat. A partir d’ara, cadascú procurarà salvar la seva pell.

Entre el neguit i l'esperança

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

s evident que un procés com el nostre és molt difícil que se sostingui amb un mateix estat d’ànim i tensió entre la ciutadania durant tant de temps. Els mitjans de comunicació i els partits polítics més hostils al procés sobiranista sovint es dediquen a remarcar que, ara mateix, ja no hi ha aquella  eufòria dels primers moments, després de la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat. I és cert. Però això no vol dir que una àmplia majoria de la ciutadania no continuï creient en la necessitat i en la viabilitat del procés, tal com indiquen totes les enquestes.

No es pot negar que hi ha dubtes i vacil·lacions per part d’alguns dirigents, que han passat d’aquella afirmació rotunda que “la consulta es farà sí o sí” a afirmar que si no es pot fer amb la legalitat espanyola potser caldrà cercar altres alternatives. Hi ha el constant i inexplicable fustigament de Duran i Lleida adreçat molt directament a fer fracassar Artur Mas, i hi ha els desmarcaments puntuals tant d’ICV com de la CUP que es veuen en la necessitat d’acontentar el seu electorat, probablement amb un pànic escènic davant la imatge d’unitat amb CiU.

Però també és cert que, de moment, es manté inalterable el full de ruta. CiU i el Govern no donen símptomes de voler fer marxa enrere, malgrat que les enquestes els siguin adverses; potser perquè ho serien molt més, si ara es desdissin del camí emprès. La correlació de forces continua essent la mateixa, amb un PSC dividit entre els federalistes de veritat que optarien per avalar el procés, al marge del vot final en la consulta, sabent a més que aquesta seria l’única possibilitat també per al federalisme, i els qui només fan servir el federalisme com a excusa per a no acceptar el dret a decidir i no trencar la seva subordinació al socialisme espanyol. I de moment s’estan complint bàsicament els terminis acordats en el pacte entre CiU i ERC, i una prova n’és el lliurament aquesta setmana del primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

El desequilibri, en un o altre sentit, podria venir de la mobilització popular i dels diferents actors de l’anomenada societat civil. És cert que seria insostenible una mobilització permanent que s’allargués en el temps, i per això cal que hi hagi esdeveniments i fets puntuals com el Concert del Camp Nou o la Via Catalana que ajudin a mantenir el to de la reivindicació popular. Una reivindicació i una mobilització que ha de ser una de les garanties per tal que el procés no tingui marxa enrere, que pressioni permanentment els nostres polítics perquè no defalleixin. Però que ha d’anar amb compte a no fer fugides endavant, inassumibles per al gruix del bloc sobiranista al Parlament de Catalunya; el problema no seria el fet d’optar per una via més pautada i ordenada o per una via més ràpida i contundent, sinó que aquesta darrera deixés de ser una via efectiva per manca de suports polítics.

Hem de mantenir la il·lusió i l’esperança, conscients dels dubtes i dels problemes reals que ens vénen inevitablement d’Espanya, però també de casa nostra. I entendre que la clau de l’èxit del procés és la simbiosi entre la mobilització popular i l’acció política del nostre Parlament. L’èxit de la manifestació de l’11 de setembre hauria estat un bluf si no hagués aconseguit capgirar l’enfoc de la política nacional. La política sense el suport i l’empenta del carrer segurament no arribaria a bon port, però la mobilització sense la política tampoc ens portaria enlloc.

La Justícia, lenta i ineficient, amb ganes

A vegades, quan algú parla de la lentitud i la ineficiència de la Justícia espanyola (ja deixo de banda els casos d’absoluta perversió i corrupció que hi són tan habituals) es presenta com un fat inevitable propi de l’estructura del sistema, admetent en el millor dels casos un problema de manca de recursos. D’alguna manera se’ns ve a dir que la Justícia és lenta, però que fa el seu camí de forma inexorable. Sincerament, a més de lenta, la Justícia és tendenciosament ineficient també per responsabilitat directa i expressa dels seus màxims irresponsables.

Els sumaris relacionats amb el cas Gürtel i el cas Bárcenas ja se’ls disputaven dos magistrats com si aquests estiguessin desvagats i cerquessin clients, o potser només per un cert afany de protagonisme i projecció pública. Finalment es va decidir que els portaria el magistrat Pablo Ruz, tot i ser aparentment menys dòcil al PP, sabent que aquest ocupa una plaça interina i que per tant no podrà completar el procés d’instrucció. Aquest sol fet, el d’encarregar a un jutge la instrucció d’un procés tan complex sabent que ho haurà de deixar a mitges, és d’una irresponsabilitat majúscula que desqualifica professionalment i des de tots els punts de vista els qui van prendre tal decisió; si no és que directament ho van fer amb la intencionalitat d’interrompre la investigació per tal que la pogués reprendre o reiniciar un jutge més afí als interessos del partit. Sabent tota la tasca feta fins ara pel jutge Pablo Ruz, la lògica més elemental hauria de fer pensar que, amb la incorporació del jutge titular, Miguel Carmona, donada la magnitud dels dos casos, el Gürtel i el Bárcenas, ambdós jutges coma mínim treballessin plegats per tal de donar continuïtat al procés d’instrucció.  

Però, està clar, aquesta lògica elemental tindria sentit si la finalitat de la Justícia i l’objectiu dels magistrats fos fer justícia i fer-ho amb la màxima celeritat. Però no és el cas. El Consell General del Poder Judicial va decidir que Ruz continuaria sis mesos més al mateix jutjat de l’Audiència Nacional, però deixant que sigui el nou titular el qui decideixi sobre la participació de Ruz, ni que sigui com a col·laborador, en aquestes causes. I, des del primer moment, el nou jutge que haurà de substituir Pablo Ruz ja va deixar clar que no comptaria amb ell. Per més que argumentin raons de burocràcia legal, em sembla evident que aquí hi ha un cas de deliberada obstrucció de la Justícia en majúscules, per tal de condicionar de forma interessada la instrucció d’aquestes causes. I a això, sarcàsticament, en diuen justícia.  

El partidisme dels magistrats del TC

No acabo d’entendre l’enrenou que s’ha organitzat de forma tan personalitzada entorn de la militància política del President del Tribunal Constitucional espanyol, Francisco Pérez de los Cobos. Una cosa és que el Govern de la Generalitat intenti recusar aquest magistrat que haurà de dirimir sobre diversos contenciosos relacionats amb Catalunya, simulant haver descobert un cas d’incompatibilitat, i una altra que es presenti aquest cas com una anomalia estranya, èticament impresentable per més que no vulneri la legalitat.

En primer lloc, hi ha la qüestió del concepte de militància política, un terme certament desafortunat. El fet que algú militi en un partit polític, és a dir que en pagui la quota, no implica forçosament cap mena de subordinació jeràrquica ni la pèrdua de la capacitat d’independència personal i professional. Jo pago la quota a un partit polític perquè crec que és el que millor s’adiu amb les meves idees, però això no vol dir ni que em senti obligat a res, ni que hagi de compartit totes les idees i plantejaments que fa el partit, ni que jo no pugui opinar amb absoluta independència. En segon lloc, i tema fonamental en aquest cas, la composició del mateix Tribunal Constitucional ja està establert legalment que es fa per quota de partit; no és només el senyor Francisco Pérez de los Cobos el qui ha estat elegit membre del TC per la seva adscripció ideològica, sinó la totalitat dels seus membres. Els partits, en funció dels resultats electorals, escullen els candidats que creuen de la seva confiança política per a portar a terme la seva estratègia de partit en el TC. I com a factor secundari procuren que tinguin coneixements jurídics per tal que les decisions estrictament polítiques que pren el Constitucional, després les puguin argumentar amb un llenguatge que tingui l’aparença (a vegades ni a això s’arriba) de ser decisions tècniques.

Per tant, no és només que la llei no prohibeixi formar part del Constitucional a un militant d’un partit polític, sinó que la llei preveu que els nomenament es facin en base a la seva adscripció ideològica; que paguin quota o no és del tot irrellevant. El problema del Tribunal Constitucional és que es tracta d’un organisme estrictament polític, pensat per a poder fer el salt a la democràcia i evitar que poders legalment constituïts puguin prendre decisions que vagin en contra de determinats interessos partidistes, dels partits dominants espanyols. No té sentit, doncs, recusar només el President del TC, perquè democràticament caldria recusar la mateixa existència d’aquest tribunal polític. És tot el Tribunal que està corromput d'origen.

En desacord, fins i tot amb el que no s’ha dit

Jo no sé si no és possible fer les coses d’una altra manera, però tinc la impressió que els partits polítics no juguen gens net. I no em refereixo a la corrupció, que d’alguna manera o altra esquitxa la majoria dels grans partits; els més malèvols dirien que als petits no els esquitxa perquè han tingut poques oportunitats de remenar poder, i, per tant, diners. Em refereixo a què, obsessionats com estan en cobrir el seu espai electoral, sembla que no tinguin temps o no els interessi valorar la realitat del país i obrar en conseqüència, tant si això coincideix amb la línia d’altres partits com si no. Es cuiden més de la competència i de desmarcar-se dels altres que de marcar una línia pròpia.

Això fa que tinguin un discurs determinat i que el repeteixin tant si s’escau com si no, tant si s’adiu amb el que està passant com si no hi té res a veure. I són capaços de respondre, indignar-se i protestar per declaracions que ningú ha fet. L’altre dia, un mitjà de comunicació va fer una elucubració sobre la possible data de celebració de la consulta sobiranista, i la situava exactament el 14 de setembre de 2014, després de la Diada i abans del Referèndum d’Escòcia. El portaveu del Govern afirmava que ara tot l’esforç està posat en aconseguir que Madrid accepti que es faci la consulta, i que no era el moment de parlar de la data; mentre que el Secretari d’Organització de CDC deixava clar que la data la decidirien conjuntament les diferents forces partidàries de l’exercici del dret a decidir, encara que apuntava que el segon semestre del 2014 podria ser l’idoni; de fet, si sempre s’ha dit que seria durant el 2014, tampoc és dir res de nou. Però la resposta de diferents forces polítiques, ves a saber si al diari en qüestió o als representants de CiU, semblaven aïrades i absolutament fora de lloc perquè no tenien res a veure amb el que s’havia dit. Els portaveus de l’oposició responien com si el Govern ja hagués anunciat una data per a la consulta, cosa que no ha fet en cap moment.

I naturalment, un dels més bel·ligerants, probablement l’enemic número u del Govern de CiU i d’Artur Mas, Josep Antoni Duran i Lleida, era dels més contundents advertint que la data de la consulta no la decidirien els dirigents de CDC, però alhora recordant que hi ha pactat de celebrar-la el 2014. És a dir, ell, com la resta de dirigents polítics de l’oposició, ha de manifestar la seva indignació i que no està d’acord amb el que diu el Govern, que resulta que no ha dit; encara que després acabi dient el mateix. I és que els polítics tenen el discurs ficat al cap, cadascú amb la seva dèria, i l’engeguen encara que no vingui a tomb: és una de les misèries de la política.

Catalanes de mierda, Marca España

En política, en què tot depèn tant de la imatge pública que es projecta, sobta que hi hagi tants casos de polítics professionals lleugers de llengua, que fàcilment posen en perill la credibilitat i el prestigi del seu partit, així com la seva pròpia carrera particular. Sembla que no pugui ser que, quan una persona ocupa un càrrec públic d’un mínim de rellevància, no sàpiga que els mitjans de comunicació poder fer un titular de qualsevol paraula o sortida de to, i que això li pot costar el càrrec. I ja no diguem dels més forassenyats i tarambanes que es posen ells mateixos a l’ull de l’huracà amb comentaris estúpids, o com a mínim improcedents, a la xarxa, sense que ningú els ho hagi demanat.

El darrer cas ha estat el de Juan Carlos Gafo, director adjunt del Comissionat de la Marca España, del Ministeri d’Afers Exteriors. Devia quedar escandalitzat que en l’acte inaugural dels mundials de Natació, a Barcelona, és xiulés l’himne nacional espanyol, com si no sabés què sol passar en aquests casos a Catalunya, o com si no fos ja habitual escridassar els representants de la Corona espanyola arreu allà on van. I sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, o potser més aviat a aquest darrer, va deixar escrit al seu Twitter un “catalanes de mierda”. El Ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, un home que no es caracteritza pas per les seves simpaties envers Catalunya, el va destituir fulminantment. Lògicament, amb individus com aquest difícilment es pot fer una reivindicació gaire lluïda de la Marca España; i, en qualsevol cas, el que queda clar és que els catalans no hi tenim res a veure, ni a fer. No crec que al Ministre García Margallo el molestés excessivament llegir o sentir un “catalanes de mierda”, però sí que devia pensar que això, dit per un càrrec de la seva confiança, no el feia quedar massa bé.

¿És possible que el tal Juan Carlos Gafo, que acabava d’estrenar un càrrec polític d’una certa rellevància i suposo que una bona remuneració, sigui tan ximple com per estroncar la seva carrera política amb una estupidesa com aquesta? El càrrec era de confiança, i per tant el Ministre que l’havia nomenat coneixia sobradament la seva manera de pensar. Un “catalanes de mierda”, de la Marca España, deu sonar amb tota normalitat i convenciment en els cercles habituals de Juan Carlos Gafo, del Ministre, del partit i, en general, de la vida política espanyola. Probablement, l’error va ser molt més petit del que sembla: només li va faltar saber què es pot dir en privat, al si del partit o en reunions tancades, i què es pot dir en públic.

Preservar o afavorir la unitat

A Bèlgica estrenen rei. Un rei que, com l’espanyol, difícilment podrà fer la funció d’àrbitre en els contenciosos territorials d’aquests país perquè sempre ha mostrat una clara animadversió envers els flamencs i s’ha identificat amb els francòfons. A Bèlgica potser no és tan clar com a Espanya que el país és l’annexió, la conquesta i la supremacia d’una part sobre la resta, i no pas la suma d’una diversitat de pobles i cultures, però ben poc n’hi falta, I, com era d’esperar, en el primer discurs del monarca belga ja va deixar clar que es proposava preservar la unitat de l’Estat belga.

I és prou significatiu que, conscient de les tensions existents i de la incomoditat en què s’hi troba una part important del país, el nou Rei dels belgues hagi encetat el seu mandat afirmant que preservarà la unitat, en lloc de dir que faria tot el possible perquè tothom se sentís còmode amb aquesta unitat. És aquest concepte del poder, no pas pensat com una forma de satisfer les necessitats i els desitjos de la ciutadania sinó de servir-se’n. Com en un disc ratllat que aquí ja ens coneixem de memòria, va fer un elogi teòric de la diversitat, que en qualsevol cas a Bèlgica és molt més respectada que a l’Estat espanyol, però sense fer cap al·lusió a la necessitat de trobar la forma que tothom pugui sentir-s’hi bé. I és que sembla ben senzill: en un moment en què tot apunta cap a una globalització planetària, si hi ha comunitats que no accepten formar part d’una determinada estructura superior, ja sigui estatal o comunitària, és perquè no s’hi troben ben representades ni consideren que s’atenguin degudament els seus interessos. I en aquest cas, com en l’espanyol, és que ja no hi ha ni la mínima voluntat d’afrontar-ho.

La unitat, el seu concepte d’unitat que sempre coincideix amb als interessos d’una part, està per damunt de les necessitats i dels desitjos de la ciutadania. Per això no volen afrontar la qüestió cabdal de saber per quina raó hi ha sectors que no s’hi troben bé al si de l’Estat; perquè saben que atendre les seves raons equivaldria a haver de renunciar als seus privilegis. Per això, l’argument no és mai revisar l’estat de la qüestió per tal d’aconseguir més adeptes i més partidaris de la unitat, sinó imposar-la en base a les lleis redactades per i per a la majoria dominant, que en alguns casos fins i tot podien haver estat acceptades pels qui ara volen deslliurar-se’n creient, ingènuament, que s’aplicarien amb equitat i justícia.

Una Justícia que no ens la mereixem

Tenim una administració de Justícia que no ens la mereixem. I en aquesta ocasió, aquest “que no ens mereixem” no és un compliment, per suposat. No es tracta només que la Justícia sigui lenta, sinó que sembla estúpida. No cal ser gaire espavilat per entendre que en una investigació la celeritat és fonamental, sobretot quan els possibles sospitosos saben que estan en el punt de mira. És difícil de creure, doncs, que la reincidència en la dilació dels processos judicials, especialment en la fase de recerca de proves inculpatòries, sigui purament fortuïta o per una ineficiència generalitzada.

Ja va passar amb el cas Millet en què el jutge va tardar temps, mesos, abans de fer l’escorcoll del domicili del President de la Fundació del Palau. I ara ha tornat a passar amb el cas de l’espionatge relacionat amb l’empresa Método 3. Tot i que, interessadament, alguns mitjans van voler apuntar cap a CiU, de seguida es va veure que probablement l’operació d’enregistrar la conversa privada de La Camarga es va fer amb la connivència de la mateixa Camacho però amb la participació d’elements de l’aparell del PSC. I el nom de José Zaragoza va aparèixer aviat. Se suposa que cap empresa privada emprendria una investigació sense tenir clar qui li havia encarregat la feina; de manera que la citació dels responsables de Método 3 per saber d’on havia sortit l’encàrrec era primordial i molt fàcil de fer, en poques hores. Amb tot, imagino que amb poques hores de temps, els qui sabien que s’anava darrera la seva pista ja devien córrer a destruir qualsevol mena de prova que els pogués inculpar, i a no deixar cap rastre. Per això sorprèn que sigui ara, tants mesos després, que la jutge que porta el cas hagi inculpat la gerent del PSC i n’hagi requisat el seu ordinador, i només el seu, a la recerca de proves. Se suposa que ni la jutge ni ningú es deu pensar que la gerent hauria actuat en un tema com aquest sense el consentiment, o millor dit l’encàrrec, de la direcció del partit.

Jo diria que si ara la jutge descobreix en els arxius de l’ordinador requisat, de la gerent del PSC, proves que la incriminen en l’acció delictiva d’encarregar un espionatge il·legal, la troballa serviria com a coartada per a la defensa de la imputada. Tot el que es pugui descobrir ara, després d’haver tingut tant de temps per a deixar net el seu ordinador i per a fabricar-se totes les coartades imaginables, no demostraria res més que la niciesa i l’estultícia de l’encausada, que ben bé podria emprar-se com un atenuant a l’hora de valorar el delicte comès.

El nostre Bàrcenas, la nostra amenaça

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

És ben sabut que en situacions convulses sovint és més fàcil d’emprendre cops de timó o encetar aventures que serien més difícils en una situació d’estabilitat consolidada. Ara mateix, hom podria pensar que la crisi institucional que afecta directament el Govern espanyol podria beneficiar-nos. I algú pot recordar altres moments històrics en què s’han emprès importants iniciatives aprofitant el desconcert i, per tant, la feblesa de l’Estat. En aquest cas, però, no gosaria pas afirmar-ho.

Si tot continua així i el PP no aconsegueix frenar, com en altres ocasions, l’acció de la Justícia, és possible que el Govern de Mariano Rajoy no acabi la seva legislatura. Això estroncaria moltes de les iniciatives recentralitzadores, com ara la llei Wert o la d’unitat de mercat, però també podria ser un entrebanc si coincidís amb el període de celebració de la consulta o d’unes eleccions plebiscitàries, o que es produís aquest mateix any. Està clar que per a determinats sectors molt convençuts, res no hauria d’aturar el procés, però també és cert que no serien pocs els qui recomanarien esperar el resultat de les eleccions espanyoles i veure si és possible establir algun tipus de negociació amb el nou Govern; cosa que no seria tan negativa si el que s’hagués de negociar fos la forma de celebrar la consulta, però probablement no hi faltarien els qui desenterrarien, per exemple, el Pacte Fiscal.

D’altra banda, la manca de credibilitat que el cas Bàrcenas ha ocasionat al Partit Popular pot quedar compensat en bona mesura, perquè ja es cuidaran prou de buscar-hi les similituds, amb el cas Palau. La impressió que en treu la ciutadania és que no hi ha un pam de net enlloc, ni els populars ni els socialistes, però tampoc els convergents. I això que en el cas dels espanyols pot representar a tot estirar un canvi de dirigents o unes eleccions anticipades, en el nostre cas podria ser funest per a les nostres aspiracions nacionals. Per això, ara més que mai, és imprescindible que Artur Mas sigui capaç d’oferir una altra imatge que la del Govern espanyol negant les evidències; és imprescindible que sacrifiqui qui hagi de sacrificar, inclosos els interessos generals de partit, per tal que el procés del cas Palau no representi una sentència contra el procés sobiranista.

De burques, nicaps i passamuntanyes

Recordo que en una ocasió, quan treballava en un Institut de Secundària, em vaig creuer en un passadís amb un alumne que portava la cara tapada amb un mocador o un buf. Instintivament, vaig abaixar-li el mocador d’una estirada, tot dient-li que aquell no era un lloc de camuflatge. No va passar res, el noi va quedar parat i no sé ni si em va tornar resposta; però després, companys professors em van dir que havia d’anar amb compte perquè en lloc de ser la criaturada d’un adolescent podia haver estat un vel per motivacions religioses o d’altre tipus.

Potser sí. Però no veig per què hem de permetre que algú vagi amb la cara tapada, si no és que ho admetem en tots els casos. És ben cert que, avui per avui, l’ús del burca o del nicab és gairebé anecdòtic al nostre país i no representa cap problema social; per tant, entenc que no estaria justificat prendre mesures de tipus legislatiu o reglamentari per a regular o prohibir l’ús d’aquesta mena de peces de vestir en determinats llocs. Ara bé, em sona força estrany l’argument dels qui diuen que regular-ho suposa una estigmatització del col·lectiu, quan en realitat l’estigmatització és justament la imposició d’aquestes formes de vestir. Si algú vol cridar l'atenció, com de fet feia el noi de l'Institut, i posar-se un estigma clar al damunt només cal que es tapi la cara i serà objecte de totes les mirades. En qualsevol cas, el que no es pot fer, entenc jo, és crear una norma pensada només per a aquest col·lectiu sinó que ha de ser general, precisament per posar tots els ciutadans en igualtat de condicions.

Com a professor no acceptava tenir a la classe un alumne amb la cara tapada, i no sé si ens semblaria bé que en determinats llocs algú es presentés amb un passamuntanyes o amb el casc d’una moto posat. Hi ha el dret a la llibertat individual, està clar, però tots convenim que és lògic i fins i tot necessari que s’estableixen en determinats àmbits normes generals de comportament i de convivència. I aquest és l’únic problema que hi veig en la iniciativa endegada al Parlament de Catalunya: inevitablement, i els mitjans de comunicació s’han cuidat prou de remarcar-ho fins al punt que alguns han desinformat expressament, la regulació de l’ús de qualsevol indumentària que cobreixi el rostre en determinats llocs públics s’associa de seguida a l’ús del burca o del nicab.

On és la informació periodística?

Per als ciutadans que vulguin formar-se una opinió mínimament cabal de la realitat i dels successos de cada dia és tota una proesa si no tenen altres fonts d’informació que la lectura dels diaris o les notícies de les ràdios i les televisions. Com ja he dit en altres ocasions, els mitjans de comunicació, en general, renuncien a donar informació veraç i contrastada per dedicar-se a oferir-nos les declaracions de terceres persones, sempre interessades i per tant gens objectives. Només cal mirar els titulars per adonar-se que el que hi tenim permanentment en portada no són les notícies sinó les interpretacions que en fan els polítics, en forma de declaració.

En tenim un nou exemple amb el cas de les bales de goma emprades pels Mossos i que en la jornada de vaga sembla ser que van ser les causants de la lesió greu que va patir l’Ester Quintana. El tema, que havia quedat en somort i sense aclarir, ha tornat a la palestra i ha ocupat molts espais als mitjans de comunicació aquests darrers dies; i malgrat tot, la gent deu continuar tenint la mateixa desinformació i els mateixos dubtes que abans. Tenim unes declaracions del Conseller d’Interior, les declaracions de representants de sindicats policials o de la mateixa Ester Quintana; versions contradictòries que no aclareixen res, perquè els mitjans periodístics no han fet la seva feina de contrastar les declaracions i s’han limitat a fer de transmissors. Diran que ells ja han donat la notícia de les declaracions d’uns i altres, perquè per ells la notícia no és el fet en si, sinó les declaracions dels seus protagonistes; però a mi em serveix de ben poca cosa si no em donen elements informatius sobre els fets objectius per a poder valorar la veracitat de les declaracions. Aleshores, en aquest i amb tants altres casos, l’única opció que tenen els ciutadans és fer cas d’aquell amb qui tenen més afinitats polítiques, amb tots els riscos de parcialitat que això comporta.

Si és cert que agents policials van amagar informació als seus superiors, o simplement no van alertar que s’estaven donant versions errònies, els fets serien molt greus i no solament justificarien l’acció del Conseller d’apartar-los del servei, sinó que aquest es quedaria molt curt. Contràriament, si és cert que en el primer informe, com diu el representant sindical ja constava la informació que després sembla que va desaparèixer, aleshores només és qüestió de saber en quin moment va desaparèixer el que figurava en aquell primer informe. L’únic cosa que posen en evidència els mitjans d’informació és que algú està mentint. I saber qui és el responsable d’aquesta desinformació és relativament fàcil; el problema és que no ho fa qui tindria l’obligació de fer-ho.