Qui i com està sortint de la crisi?

Europa ha sortit de la recessió en aquest darrer trimestre; caldrà veure si la tendència es manté en els següents. Però la sortida de la recessió no ha estat generalitzada a tots els països, sinó que ha estat protagonitzada bàsicament per Alemanya i França que amb el seu creixement han compensat els valors negatius que han continuat tenint països com Espanya, Itàlia, i sobretot Xipre. No és pas per casualitat que aquest darrer, tot just després de ser “rescatat”, hagi patit la davallada més forta.

Tothom ha remarcat que la remuntada, sobretot d’Alemanya, ha vingut per un creixement de la demanda interna que no s’ha produït pels aires del cel i molt menys per l’aplicació de mesures econòmiques com les que estan aplicant aquí. Aquella lògica tan elemental de pensar que si es redueix el poder adquisitiu i l’estabilitat laboral es frenarà el consum i, per tant, les empreses en patiran les conseqüències perquè veuran disminuir les seves vendes, així com l’Estat veurà disminuir els seus ingressos en forma d’impostos, que aquí es nega d’una forma rotunda, l’han entesa a Alemanya on les grans empreses s’han decidit a incrementar els salaris justament per a fomentar el consum. A França, més que les empreses, és l’Estat qui ha apostat per una política d’incentivació de l’economia que també ha donat els seus fruits, encara que menors que a Alemanya. I la recuperació dels Estats Units s’explica per les mateixes raons; les raons literalment contràries a les que aplica el Govern espanyol, el grec o el xipriota. I així ens van les coses.

Se suposa que l’estratègia, a part de renunciar a ser un país capdavanter i acceptar una devaluació interna a tots els nivells, consisteix en esperar que el progrés dels nostres veïns europeus que han aplicat mesures ben oposades a les d’Espanya ens ajudi a sortir del pou, encara que sigui més tímidament i sense recuperar els nivells d’ocupació anteriors a la crisi. I per postres, cínicament, i negant totes les evidències, encara diran que hem començat a sortir de la crisi gràcies a les seves mesures. Sembla clar que aquí caldria demanar responsabilitats de tot tipus a aquesta trepa de polítics i economistes que propugnen unes polítiques que ells saben que són manifestament contràries a l’interès general, i beneficioses només per a unes poques i determinades grans empreses. 

Què es podia esperar dels militars?

Es veia a venir. Mentre alguns, vés a saber amb quins interessos, aplaudien el cop d’Estat donat pels militars egipcis per a fer caure el govern de l’islamista Mohammad  Mursi, democràticament elegit, altres ja advertíem (1, 2) del risc de confiar en la tutela dels militars. És cert que el President Mursi havia emprès un camí autocràtic que justificava la revolta de la ciutadania; però justament la intervenció dels militars és el que podia tirar per terra bona part de les legítimes aspiracions del poble egipci, que feia poc s’havia alliberat del dictador Mubarak, que havia comptat sempre amb el suport dels militars, i ara estava mobilitzat per a frenar els excessos del nou President.

Jo no sé si algú amb dos dits de front podia pensar que els militars actuarien honestament i en defensa de les llibertats. Tot un premi Nobel de la Pau, Mohammad al-Baradei, vicepresident del nou Govern implantat després del cop militar, ha dimitit del seu càrrec a rel de la matança efectuada abans d’ahir als carrers d' El Caire. És possible que al·legui ignorància per haver confiat en els militars? El mínim que podria fer, si encara li queda una mica de dignitat, seria retornar el Premi Nobel de la Pau, del qual evidentment no n’era mereixedor o per ignorància o per complicitat amb els qui prioritzen l’ús de la violència per a defensar els seus interessos particulars. I és que era una temeritat confiar la seguretat del país als militars egipcis; i no pas perquè siguin egipcis, sinó perquè són militars. És difícil de preveure cap on pot desembocar la crisi, però és evident que s’han posat les bases per a radicalitzar fins a extrems insospitats els islamistes.

La comunitat internacional, que sovint posa condicions de tota mena per a concedir ajuts econòmics a aquests països del tercer Món o en vies de desenvolupament, no té cap interès en posar com a condició bàsica i fonamental el desmantellament d’aquestes estructures militars que, a part de ser costosíssimes i corruptes, solen ser una amenaça permanent per a les llibertats i per a la seguretat del país. Ja els va bé que hi siguin, encara que això sigui a costa de l’empobriment de la ciutadania, perquè els militars són elements fàcilment subornables per a fer-los anar segons l’interès dels grans poders econòmics, i dels estats que els representen.

La perversió dels indults polítics

Un dels aspectes de la perversió política rau en la capacitat que s’autoadjudica el poder polític per a burlar les decisions judicials, en forma d’indult. Un cop dictada sentència, de forma discrecional, el Govern de l'Estat pot concedir indults, sovint amb menys criteri racional que l’indult que concedeixen a Màlaga per Setmana Santa. Se suposa que les sentències judicials tenen els seus mecanisme per a ser recorregudes, i per tant per a ser rectificades en cas que la mateixa administració de Justícia considerés que s’estava cometent un error. Per tant, per quina motivació es donen els indults?

Suposo que hi hauria un consens força general, excepte en aquells casos en què hom exigeixi més venjança que justícia, a l’hora de considerar els indults per qüestions estrictament humanitàries. Hi poden haver casos en què la pena imposada esdevé molt superior a la que es pretenia, per raons particulars, familiars o de malaltia; i en aquests casos crec que pot estar justificat l’indult, que en tot cas s'hauria de donar des del mateix poder judicial. El que és d’una immoralitat perversa és que els polítics s’atorguin els indults entre ells mateixos o a amics banquers i empresaris, per a no haver de pagar pels delictes comesos en l’exercici dels càrrecs. El cas més escandalós podria ser el de Sílvio Berlusconi que es manifestava ell mateix perquè li donessin un indult, quan encara té un munt de causes judicials pendents. És possible que algú digui que li sembla exagerat haver de passar un temps a la presó per haver comès segons quin tipus de delicte, i tractant-se de gent que evidentment no representen cap perill d’ordre públic, encara que potser sí per a la societat en general; però, aleshores, el que no és lògic és que el codi penal no prevegi molts més casos per a condemnes alternatives a la presó. La solució no és l’indult, sinó la modificació del codi penal. Però a molts polítics ja els va bé no tocar un codi penal per més deficiències que tingui, perquè ells ja compten amb l’indult com a recurs particular.

Hi ha també els indults atorgats per motivacions estrictament polítiques, com els que el Rei d’Espanya va demanar al Marroc, i que el rei del Marroc devia concedir no pas per cap interès envers les persones afectades ni molt menys per la voluntat de fer justícia, sinó simplement com una cortesia diplomàtica. I, està clar, no hauria estat d’excessiva cortesia per part del rei d’Espanya demanar un indult per als presos injustament condemnats al Marroc, com ara pels presos polítics defensors de la democràcia i de les llibertats; les del poble sahrauí per exemple. Per això, podia passar l’error de deixar anar un pederasta, que casualment havia treballat al servei de les forces armades espanyoles, o col·locar en la llista d’indultats traficants de drogues o altra mena de delinqüents; de tot, menys defensors de les llibertats democràtiques. Els Reis ho haurien trobat de poca cortesia diplomàtica.

La Camacho té les seves raons

La Camacho té raó quan afirma que no assistirà als actes oficials de l’11 de setembre per considerar que són uns actes amb una marcada tendència política. Tots els actes de caràcter cívic i polític tenen inevitablement un tendendiositat política, amb la qual es pot estar més o menys d’acord. I si la senyora Camacho, en representació del PP, considera que aquests actes institucionals organitzats per la Generalitat o pel Parlament van en contra dels seus ideals polítics és lògic que vulgui desmarcar-se’n i que anunciï que no hi assistirà. Tots faríem el mateix.

Una altra cosa és fins on arriba aquesta tendenciositat política, i què és el que impedeix a la senyora Camacho sentir-se mínimament representat i identificat en un acte com aquest. Ella ja sap que en els actes oficials d’aquest any, com en cap altre dels anteriors, no s’hissarà l’estelada, no sonarà cap altre himne que el dels Segadors, i el President no farà cap proclama independentista. Probablement, però, ella no podria suportar veure hissar la bandera catalana, ni sentir l’himne nacional de Catalunya, ni escoltar parlaments en català en què es faci apologia de la llibertat, dels drets democràtics més elementals, o que s’apel·li a fer un darrer esforç per a sortir de la crisi. La radicalitat anticatalana i antidemocràtica en què s’ha situat el Partit Popular el posciona també, lògicament, al marge dels objectius i dels debats al si de les nostres institucions, on totes les formulacions hi haurien de tenir cabuda, menys la dels qui volen aniquilar-nos. La tendenciositat política dels actes oficials de l’11 de setembre consisteix fonamentalment en què representen una afirmació de catalanitat, en la qual hi caben des dels qui creuen sincerament en un marc espanyol respectuós amb la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat fins als independentistes, passant lògicament pels federalistes.

Però, està clar, no és el cas del PP de la senyora Camacho, ni el d’altres grups radicals que tenen com a objectiu destruir-nos com a país. En els actes institucionals de l’11 de setembre s’hi han de poder sentir identificats tots aquells que, des de la posició que sigui, tenen la voluntat de treballar a favor del país; encara que la manera de fer-ho d’alguns pugui semblar a uns altres ben contrària als interessos de Catalunya. Jo crec que la renúncia de la Camacho a assistir als actes de la Diada Nacional, pot ser positivament il·lustratiu del tall que divideix el conjunt de forces molt diverses que treballen per Catalunya, cadascuna des de la seva perspectiva, d’aquelles que obertament hi treballen en contra. 

Parar els peus a “las bravuconadas independentistas”

No és pas cap novetat que un diari com l’ABC ataqui Catalunya, insulti o simplement se’n burli. Forma part de la seva línia editorial, i és un indicador del nivell de qualitat humana i professional dels qui el fan. Per tant, no ens ha de sorprendre res del que digui; en tot cas seria una sorpresa que algun dia parlés objectivament de Catalunya. En aquest cas, l’objecte de les ires del diari ultra madrileny va ser una entrevista que van fer a Santiago Espot, president de Catalunya Acció, a la cadena espanyola de televisió, 13TV, també d’extrema dreta, en què aquest demana a Artur Mas que convidés el Ministre Principal de Gibraltar en motiu dels actes de la Diada Nacional de Catalunya.

Les estupideses que pugui dir el diari madrileny crec que tenen un interès mínim; no en podem pas esperar una altra cosa. El que sí que ens hauria de fer pensar és la raó per la qual un personatge com Santiago Espot és un convidat assidu en aquests mitjans de la caverna mediàtica, ja sigui com a entrevistat, com a tertulià o senzillament per a ser-hi citat. Amb tots els respectes per la seva persona i pel grup que presideix, la seva rellevància en la política catalana és força menys que testimonial, i els resultats electorals obtinguts quan s’ha presentat com a candidat han estat insignificants. I és curiós, doncs, que una persona que representa tan poca cosa en la política catalana sigui un dels punts de referència de la caverna mediàtica, i a vegades també d’altres mitjans de comunicació com Televisió espanyola. Em temo que el mateix Santiago Espot o algú del seu entorn s’imagini que l’escullen a ell per a explicar la realitat de Catalunya, en aquests mitjans de comunicació tan espanyols, per la seva clarividència i profunditat d’anàlisi; i que no s’adoni que si el trien a ell és perquè els és l’espàrring molt còmode per a poder-s’hi esbravar en contra de Catalunya. Justament, aquesta suposada contundència amb què sol expressar-se que aparenta un posicionament molt sòlid, és el que a ells els interessa per a demostrar la poca consistència i el desvari de les nostres reivindicacions. La pregunta que el mitjà televisiu formulava als espectadors en aquell programa on hi havia convidat Santiago Espot era: “Deben pararse ya los pies a las bravuconadas independentistas?”.

Demanar que el Govern de la Generalitat convidi expressament una representació de Gibraltar a assistir als actes de l’11 de setembre, em sembla un despropòsit molt poc seriós; perquè s’entén que seria un gest amb l’exclusiva finalitat d’irritar els espanyols. I el nostre procés, si volem que tingui èxit i que arribi a bon port no el podem basar en gestos contra ningú, com una rabieta infantil. És un exemple més del que veiem massa reiteradament en determinats fòrums de debat, on hi ha gent que sembla que el seu màxim objectiu sigui insultar i ridiculitzar l’enemic, quan el que hem de fer és vèncer-lo. I això no es fa ni amb crits, ni amb pallassades ni amb exabruptes, que ben just si serveixen per a un desfogament personal.

Vins de la Ribera del Duero o de la Terra Alta

Alguns indicadors parlen d’un increment de la demanda de vins catalans a Catalunya, que d’alguna manera es podria relacionar amb l’actual moviment sobiranista. En tot cas, es tractaria d’increments molt reduïts, poc significatius econòmicament parlant, i que no sé si pot compensar la davallada del consum d’aquest producte que es pugui produir arreu de l’Estat, que no pas a l’exterior. I és que en tema de boicots i de recolzaments patriòtics, em sembla que sempre hi hem sortit perdent.

És cert que els boicots, més o menys conscients, que ens poden venir d’Espanya, tampoc tenen una significació especial i tots els entesos asseguren que en tot cas tindria una durada molt limitada en el temps. Aquí, qualsevol proposta de boicot a productes espanyols tindria una ràpida contestació en contra per part de la majoria de les forces del catalanisme que sempre aposten per no emprendre cap procés contra ningú, sinó a favor de Catalunya. En el millor dels casos, es pot pensar en campanyes a favor del consum de productes propis, en positiu, i sabent que el resultat sol ser força escàs. No solament perquè la majoria dels ciutadans de Catalunya no consideren com a factor decisiu ni l’origen autòcton del producte, ni la llengua del seu etiquetatge, ni el destí dels guanys d’aquesta venda, en forma de llocs de treball, per exemple. Sinó, perquè es podria dir que, a grans trets, a Catalunya hi ha els nacionalistes espanyols que tenen molt clar que no volen consumir productes catalans i en fan una qüestió de militància; hi ha sectors que no és que no siguin prou conscients com per a recolzar els productes del país, sinó que pel sol fet de ser-ho ja els rebutgen com una manera de reivindicar que ells no són nacionalistes catalans; hi ha els qui no hi tindrien cap prejudici polític però que sí que tenen interioritzada la idea d’inferioritat dels nostres productes, i que allà on hi hagi un Rioja o un Ribera del Duero no hi pot competir un Penedès o un Terra Alta; i encara queden els qui sentint-se ben catalans i catalanistes volen fer gala de la seva objectivitat i tampoc fan cap esforç suplementari a favor dels productes de casa.

I és que, ben mirat, en aquest camp no estem encara ni en l’estadi de valorar i potenciar els nostres productes, sinó d’impedir els menyspreus i les agressions. Així s’entén una campanya empresa darrerament, i de forma força testimonial i educada, per a protestar contra aquells bars i restaurants que a Catalunya no tenen en les seves cartes vins del país. A fora, es podria pensar que no els tenen en compte per desconeixement o per manca de promoció, aquí no es pot atribuir sinó a una estricta militància política. Però, està clar, si algú, des de Catalunya, es manifesta militantment anticatalà es considera la cosa més normal del món, mentre que si un català pretén reivindicar els nostres productes, i en definitiva la nostra economia, es pot trobar que el titllin de radical catalanista que tot ho polititza.

A propòsit de la Via Catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Els catalans sembla que siguem especialistes en tirar-nos terra al damunt. Deu ser relativament fàcil fer d’enemic dels catalans: només cal deixar que s’esbatussin entre ells. Durant molt de temps, des de sectors ben diversos coincidíem en què calia acabar amb l’esmicolament i la política de capelletes en el món del sobiranisme, que aleshores pràcticament només defensaven grups d’esquerres. Ens calia unitat i un lideratge clar. Si es va aconseguir aquella multitudinària manifestació de l’11 de setembre i fer donar un tomb a la política catalana, va ser perquè s’havia trobat un punt de trobada i d’unitat d’acció: L’Assemblea Nacional Catalana.

Però no cal que els espanyols s’escarrassin gaire en posar entrebancs i intentar fer fracassar les seves accions, hi ha prou gent aquí disposada a fer-ho. I no em refereixo, naturalment, als grups espanyolistes tipus PP i C’s que tenen com a projecte polític l’aniquilació de la nació catalana com a tal, sinó a grups i persones que teòricament haurien de convergir en un mateix objectiu. És el cas d’alguns dirigents d’Unió que, dia sí dia també, no fan sinó qüestionar totes les passes i totes les accions que es fan, tant si provenen del mateix Govern de la Generalitat com si provenen de l’ANC. Són també els qui des de dins o des de la seva pròpia marginalitat voldrien que la mateixa ANC prengués un rumb heroicament suïcida, al marge i en contra de la voluntat majoritària expressada a les urnes, i per tant amb la il·lusa creença que ens en sortiríem sense comptar amb el suport i el lideratge polític dels partits que ens representen avui al Parlament. Només cal veure com en les xarxes socials determinats sectors més independentistes que ningú desqualifiquen pràcticament tothom, de manera que si tinguessin raó voldria dir que estaríem absolutament perduts. Hi ha també aquells a qui els sobrevé el pànic en trobar-se en un moviment unitari, perquè això implica  treballar de costat amb grups i persones amb les quals hi pot haver notables diferències ideològiques o estratègiques, i aleshores han de posar el seu contrapunt i el seu fet diferencial, sabent que això ens debilita com a majoria de país. N’hi ha que no es resignen a no tenir el seu protagonisme particular, que no accepten el lideratge que ha assumit l’ANC, però no pas per discrepàncies de fons ni d’objectius sinó purament de disputa del petit poder que avui representa l’ANC.

I això no vol dir, naturalment, que no es pugui discrepar ni criticar les accions que no ens semblin adequades, vinguin d’allà on vinguin. Però sí, en aquests moments tan decisius per al futur del país, tenir un mínim de responsabilitat i fins i tot de generositat per posar tots els nostres esforços en el gran projecte de país, i no perdre’ns en batalletes residuals. No vol pas dir que haguem d’estar d’acord amb totes les iniciatives que es prenen, però si entendre que ara no és moment de qüestionar lideratges ni de grups ni de persones.

Els nostres enemics, si ensopeguen en una acció no els passa absolutament res i en poden emprendre una altra; nosaltres, a la més mínima ensopegada, ho podem engegar tot en orris. La Via Catalana és la gran proposta que tenim al davant, i que si surt bé ens refermarà en el camí emprès, però que si sortís malament els enemics s’hi abocarien com feres i seria difícil aixecar el cap. Per això, em sembla incomprensible que, des de sectors també independentistes, es menystingui l’acció i es proposin mobilitzacions alternatives que dispersen els nostres esforços i poden diluir-ne l’èxit; per no obtenir res a canvi, és clar. 

En el joc i en la dissort sempre guanya el mateix

La Generalitat anuncia que per Cap d’Any hi haurà una nova loteria a Catalunya, La Grossa. Es tractaria de fer un sorteig a l’estil del que fa l’Estat per Nadal; tot i que segurament els números de la sort no els cantaran ni els nens del Caputxins de Sarrià ni els de l’Escola Thau. I si l’experiència va bé, aquesta mena de sorteig extraordinari es podria repetir en altres ocasions assenyalades com Sant Jordi o l’11 de setembre. La intenció, segons Jordi Turull és que “La Loteria Catalana sigui un plus econòmic que fins ara es queda a Madrid”.

Es pot ser més o menys escèptic davant d’aquest tipus d’iniciatives per a captar recursos per a les arques públiques. Tot i que a l’inici els diferents sortejos organitzats per la Generalitat van tenir molt bona acollida, després s’han mantingut amb uns resultats discrets, però tampoc per a menystenir. Evidentment, els qui fan de la política l’art de l’engany i la mentida permanent ja han posat el crit al cel dient que aquesta no és la manera de resoldre el problema del finançament de Catalunya, cosa que no ha dit ningú; és evident que en el millor dels casos pot ser una petita font més d’ingressos, i prou. Però això no vol dir que no valgui la pena de provar-ho. Ja se sap que els qui aposten pel joc ho fan no pas atrets pel destí que dóna l’Administració als beneficis obtinguts, sinó per l’esperança, per llunyana que sigui, de treure’n ells un bon pessic. I caldrà veure com es publicita aquesta Grossa catalana perquè es faci atractiva; probablement, caldrà intentar atraure els jugadors habituals perquè en lloc de jugar amb les Loteries de l’Estat ho facin amb les de casa, o potser també donar-li un cert aire de bons patriòtics per a contribuir a les malmeses arques de la Generalitat.

En qualsevol cas, com sempre, aquí ja hi ha un guanyador d’entrada: l’Estat espanyol. Sense necessitat de fer res, només amb el cobrament dels impostos que generarà aquesta loteria, l’Estat ja pot recaptar gairebé la meitat del que pugui recaptar la Generalitat. És l’avantatge de tenir el poder, de tenir la mamella i de tenir la clau. De qualsevol activitat que es faci, fins i tot d’aquelles que aparentment podrien representar-li una competència, l’Estat en treu rendiment, perquè disposa del dogal per estrènyer quan li convé. Va ser el cas dels aigüats de la Vall d’Aran, que les obres de reparació urgent que hi va haver de fer la Generalitat li va suposar per a l’Estat un benefici d’uns 900 mil euros en forma de recaptació de l’IVA corresponent.

No un, sinó tres pressupostos

L’oposició al Govern de la Generalitat ha estat unànime a l’hora de valorar com un frau la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat. En alguns moments, servint-se de la més pura demagògia han arribat a dir ximpleries presentant aquesta situació com la d’un país sense pressupost; de pressupost, nou o prorrogat, n’hi ha sempre. Els més cínics, els populars, els responsables de què Catalunya no tingui el finançament que li correspon, que no rebi de l’Estat els diners que li deu, i en definitiva que els diners dels catalans es quedin a Madrid, han arribat a dir que la Generalitat no presenta els pressupostos del 2013 per pura incapacitat. Altres, sabent que això és impossible sense declarar prèviament la independència, proposaven simplement fer un pressupost al marge dels límits que imposa l’Estat, com si no sabessin que avui per avui és l’Estat el qui té els nostres diners i el qui té l’aixeta per negar-nos-els.

La veritat és que no tinc massa clar si la pròrroga dels pressupostos era l’opció correcta o no. Sempre he pensat, i he escrit en alguna altra ocasió, que la Generalitat hauria de fer més d’un pressupost. Hauria de fer un pressupost detallat i real del que certament es podria fer si els impostos dels catalans es quedessin a Catalunya, és a dir si tinguéssim una hisenda i un Estat propi; no serien els pressupostos a aplicar, de moment, però sí que la gent hauria de veure com podrien anar les coses si no depenguéssim i no fóssim espoliats per l’Estat espanyol. Es podria fer un segon pressupost a partir del vigent sistema de finançament de Catalunya, però incloent-hi les partides d’inversió que preveu l’Estatut i els deutes pendents de l’Estat envers Catalunya; aleshores hauria de ser l’Estat el qui qualifiqués el seu propi deute com a deute escombraria, incobrable, i com a mínim també quedaria clar que tampoc caldrien tantes retallades, malgrat la crisi, si l’Estat complís amb la legislació vigent i amb els seus compromisos. I ja seria menys transcendent que la Generalitat acabés fent un tercer pressupost en base al que ens deixa l’Estat, i que tots sabem que és el que s’haurà d’aplicar mentre no fem el pas definitiu cap a la independència; i que sigui un nou pressupost fet en aquestes pèssimes condicions o que es prorroguin els de l’any passat, penso que té una importància relativa.

Em sembla, doncs, com a mínim exagerada la irritació que han aparentat els grups de l’oposició per la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat. Alguns diuen que això és un frau a la democràcia perquè aquests pressupostos no es podran debatre al Parlament, cosa que no és del tot certa perquè aquests pressupostos sí que van ser debatuts el 2012 i sí que hi haurà una sessió parlamentària per a presentar i debatre políticament la pròrroga. En realitat, no és que cap grup de l’oposició tingui cap interès en què la Generalitat disposi d’uns nous pressupostos, sabent les limitacions que hauran de tenir, sinó que l’objectiu és simplement poder tenir el Govern a la tribuna del Parlament per a esbroncar-lo. Una aspiració ben legítima, però que en tot cas té ben poc a veure amb els escarafalls i el dramatisme amb què han presentat la pròrroga d'aquest pressupostos del 2013.

La Banca, sistèmica? I un rave!

Els ajuts públics que ha tingut la banca en els darrers anys han estat escandalosos. No només per les quantitats astronòmiques (més de 200.000 milions, un 21% del PIB espanyol), sinó perquè aquestes quantitats són molt superiors al que hauríem necessitat per a emprendre la sortida de la crisi; i encara amb l’agreujant que s’han hagut de donar aquestes ajudes pels errors i la incompetència de molts dels seus directius, als quals, lluny d’exigir-los responsabilitats s’ha premiat amb sucoses primes i jubilacions daurades.

Aquesta escandalosa política econòmica ha suposat treure aquests diners per a la banca dels sous dels funcionaris, de les pensions, de les prestacions socials i en general dels serveis públics, i retardar la sortida de la crisi. I a part de considerar que els polítics que ho han aprovat bé deuen esperar-ne alguna recompensa personal, les raons oficials que se’ns donen és que el sistema no es podia permetre el luxe de deixar caure la banca. Una falsedat posada en evidencia, per exemple, per Islàndia. Amb tot, si salvar la banca havia de representar un cost tan elevat, el lògic hauria estat que l’Estat n’assumís la titularitat però per a posar-la al servei de l’economia real del país, i no per a sanejar-la i per a retornar-la al sector privat. Tot i que els polítics afirmen una i altra vegada la importància del sector financer per a l’economia del país, són els mateixos banquers els qui diuen que no estan disposats a apostar per la recuperació econòmica mentre es mantingui la crisi. I per tant, quan el BCE els ofereix liquiditat en forma de préstecs a interessos gairebé residuals, ells, en lloc d’emprar aquests diners per a afavorir el crèdit a les empreses i a les famílies, opten per tornar-los a ingressar al mateix BCE que els dóna un interés una mica més alt pels mateixos diners que els havia prestat; o bé opten per adquirir deute públic. Una estafa en tota regla.

Ho afirmava un representant de la banca espanyola: el crèdit no començarà a fluir fins més enllà del 2014, o dit, d’una altra manera, fins que hi torni a haver un creixement de l’economia. És ara, o ja fa uns quants anys, que l’economia del país hauria necessitat aquest crèdit. Quan l’economia torni a créixer, que de moment va per llarg, llavors se sumaran al carro perquè hi veuran la possibilitat d’aconseguir més beneficis que retenint-lo com fins ara. Algú dirà que és la llibertat de l’empresa privada d’arriscar només quan i allà on a ella li convé; d’acord, però aleshores estan del tot injustificades les ajudes públiques, que hem pagat tots els ciutadans, i que es continuï considerant la banca com un element clau, sistèmic en diuen, per al país. La banca no és sistèmica perquè sigui vital per al sistema, sinó perquè viu a costa del sistema.  

Al Constitucional encara riuen

L’Estatut, el migrat text que ens van deixar després de la retallada del Constitucional, deixa ben clar que la Generalitat té competència exclusiva en matèria de Règim local, en pràcticament tots els àmbits. Això no és motiu, ni ho ha estat mai, perquè el Govern espanyol legisli sobre aquesta qüestió i, obviant la Llei, pretengui aplicar la seva a Catalunya. És i ha estat una pràctica habitual per part d’uns Governs que menyspreen la legislació i el marc legal quan consideren que no els és favorable.

Amb una lògica que l’experiència ens hauria de dir que ja no és tan lògica el Govern de la Generalitat va advertir de seguida que a Catalunya, d’acord amb el seu Estatut, seria vigent la llei emanada del seu Parlament. Només que algú sàpiga llegir, sense necessitat d’entendre massa en temes jurídics, podria trobar del tot normal el posicionament de la Generalitat, perquè l’empara la llei. I aquí és on ens equivoquem. Les lleis, per si soles, no ens emparen; és el poder el qui té la capacitat d’interpretar i d’aplicar les lleis al seu arbitri. I aleshores algú podria dir que en un sistema democràtic el poder judicial és independent i, per tant, empara per igual a tothom. Això, explicat com a teoria o com a broma, pot sonar més o menys bé, però té ben poc a veure amb la realitat i molt menys amb la nostra realitat. El Govern espanyol ha menystingut i vulnerat sempre totes les lleis que li ha convingut, i no existeix cap poder judicial que li ho pugui impedir. I molts menys ho farà un Tribunal Constitucional que, ja per definició, queda al marge del Poder Judicial i està plenament supeditat al poder polític. Per això, davant la pretensió del Govern de la Generalitat d’aplicar l’Estatut vigent en matèria de Règim local, el Govern espanyol ja ha respost amenaçant que no concedirà els ajuts del Fons de liquiditat ni del Pla de proveïdors si no s’atenen les normes estatals. Totes les bandes mafioses recorren al xantatge quan la llei no els és favorable.

El Govern de la Generalitat ja ha anunciat que recorrerà la Llei estatal perquè, evidentment, envaeix les competències de la Generalitat. Al Govern espanyol li és absolutament igual, perquè sap que té la paella pel mànec, és a dir el poder, i l’exercirà al seu arbitri. I al Tribunal Constitucional encara riuen. Què hi té a veure, deuen pensar, que l’Estatut reconegui a la Generalitat competències exclusives en matèria de Règim local per no donar la raó al Govern espanyol que ho obvia. La seva no és, ni ha estat mai, una funció jurídica sinó estrictament política, i de partit. I sabran exercir-la com cal, primer ajornant el tema sine die per garantir que el Govern espanyol pugui imposar la seva llei, i després, quan políticament convingui emetran una sentència segons l’oportunitat del moment. A no ser que tinguem prou seny com per marxar abans, és clar.

L’odi com a punt neutral de partida

Que el President del Tribunal Constitucional tingui un passat d’extrema dreta, que hagi militat fins fa ben poc al Partit Popular i que hagi escrit reiteradament el seu menyspreu envers els catalans i el seu posicionament d'hostilitat política pel que fa a les aspiracions catalanes, no sembla que sigui motiu per haver de dimitir. Una altra cosa seria que qualsevol membre del mateix Constitucional, com li va passar a Pablo Pérez Tremp, hagués mostrat en alguna ocasió certes simpaties per Catalunya; aleshores, seria recusat i fulminantment apartat de les seves funcions.

És el que li va passar també al Fiscal Superior de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, que va ser forçat a dimitir pel sol fet d’haver mostrat la seva comprensió pel desig dels catalans de ser consultats sobre el seu futur. El problema no és en cap cas el fet de posicionar-se políticament, sinó el fet de fer-ho per una determinada opció i no per una altra. El cas d’aquella professora que va haver de deixar una Universitat nordamericana per haver manifestat el seu suport a la consulta sobiranista, no és únic ni aïllat; qualsevol pot expressar la seva opinió política, sempre que sigui contrària al nacionalisme català. Però és més, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, en la presa de possessió del que havia de substituir Rodríguez Sol, va fer un clar al·legat al nou Fiscal Superior de Catalunya perquè prengués partit per una determinada opció política, i per una determinada i partidista interpretació del marc legal i de la Constitució. No cal dir que, en el cas dels esportistes el problema no és mai el fet de mostrar una bandera, públicament o a la xarxa, sinó el fet que aquesta sigui una bandera reivindicativa de les llibertats de Catalunya.

Quelcom de semblant passa amb els mitjans de comunicació públics. Es considera absolutament normal que s’entrevisti polítics espanyolistes i es facin reportatges en clau espanyola, sovint percentualment molt per sobre del que els correspondria per la representativitat parlamentària; però tan bon punt algú fa el mateix però de cara al món sobiranista, aleshores plouen les crítiques de partidisme. I és que, en general, a Espanya, com si el nacionalisme espanyol no fos un posicionament partidista, es considera com a punt de partida neutral l’odi envers Catalunya i la negació dels seus drets nacionals. 

Situar Espanya Àfrica enllà

De tant en tant, les institucions europees i internacionals no s’estan d’elogiar els passos fets en matèria econòmica pel Govern espanyol; però tot seguit hi afegeixen unes males perspectives de futur, i com a conseqüència veuen la necessitat d’aprofundir en les reformes encetades. El Govern espanyol, està clar, es queda amb els elogis com una prova més de l’encert de les seves accions, però també tot seguit s’ha d’afanyar a dir que els mals auguris no es compliran, perquè ells tenen unes previsions molt més optimistes. I com aquells brots verds del Zapatero, aquestes previsions optimistes cada vegada s’ajornen en el més enllà.

Ara ha estat l’FMI qui ha donat la seva recepta: abaixar el sou dels treballadors un 10%. Com a mínim cal qualificar la mesura d’insòlita, no només perquè és una mesura que aniria en la línia contrària a totes les recomanacions serioses per a sortir de la crisi basades en incentivar el consum, sinó perquè és d’un simplisme esfereïdor venint de la institució que ve. Abans de la crisi, quan l’atur rondava entorn del 10%, hi havia més d’un agosarat que feia propostes igualment simplistes: si hi havia un 10% d’aturats, només calia que tothom treballés i cobrés un 10% menys per assolir la plena ocupació. Naturalment, els economistes ortodoxos deien que això era una bajanada; en tot cas, una bajanada no pas superior a la que han proposat ara des del FMI. O potser no; tot depèn de quin sigui l’objectiu. Fins i tot el Partit Popular, tot i seguir habitualment les consignes suïcides que ens han portat fins aquí, ho veu excessiu; però potser no tant pel fet en sí, ja que d’alguna manera ells ja impulsen constantment i propicien rebaixes de sous amb les seves reformes, el que ells anomenen contenció salarial i millora de la competitivitat, com pel fet que es posi massa de manifest l’objectiu que persegueix tot plegat.

No és que la gent de l’FMI s’hagi tornat boja; als Estats Units per exemple proposen, i sembla que els està sortint força millor, l’opció radicalment oposada. És que la proposta de l’FMI no té res a veure amb una proposta formulada per economistes per a fer sortir el país de la crisi, sinó més aviat amb una proposta política per a ressituar Espanya en el mapa. Totes les mesures empreses fins ara, ens porten a col·locar Espanya al Tercer Món; un país on les grans empreses hi tinguin totes les facilitats del món, inclosa la mà d’obra barata, i el consum intern, és a dir el benestar de la gent, esdevé irrellevant. És des d’aquesta perspectiva i amb aquest objectiu que la proposta de l’FMI és coherent, amb l’únic inconvenient que posa massa en evidència on ens porten les mesures econòmiques del Govern espanyol. Una raó més per a voler-ne fugir el més aviat possible.

Toca prémer l’accelerador

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’estratègia del Partit Popular segueix el seu camí, inalterable. Alguns diuen que van reaccionar tard davant del gir que va prendre la política catalana d’ençà de la tardor passada. No s’arribaven a creure’s que aquell moviment independentista que sempre havia estat minoritari o testimonial, es consolidés com una força dominant i hegemònica a Catalunya. Potser pensaven que era una maniobra tàctica per a forçar una negociació del pacte fiscal, que també podia acabar amb una altra mena d’acord de finançament que no representés ni un mal pedaç. Quan se’n van adonar ja no eren a temps de desactivar-ho.

Però també aquí probablement vam errar el càlcul. Hom imaginava, i fins i tot temia, que davant del nou caire de la reivindicació sobiranista el Govern de Madrid maniobraria amb bones paraules i falses promeses per a calmar els ànims i guanyar temps. Però han seguit tota una altra via: han forçat la maquinària per deixar ben clar que la guerra és oberta i que no s’hi valen les mitges tintes. El seu objectiu és aniquilar-nos com a país. I per aconseguir-ho s’han proposat escanyar les finances de la Generalitat i arruïnar la nostra economia, sabent fins i tot que això també perjudica el conjunt de l’Estat. Fa temps que no legislen per a l’Estat sinó contra Catalunya.

La situació, doncs, esdevé difícil de sostenir, i ho veurem ara amb els pressupostos del 2013 i del 2014. Iniciativa per Catalunya, per exemple, proposa a la Generalitat que es planti i que no compleixi amb l’objectiu de dèficit fixat per l’Estat. És una possibilitat, certament, però seria inviable si no hi hagués paral·lelament una acceleració del procés cap a l’Estat propi. Mentre estiguem dins de l’Estat espanyol, un incompliment del sostre de dèficit imposat, i més si es planteja com a desafiament al Govern espanyol, equivaldria a duríssimes sanciones i retallades del diner que ens correspon, i que és nostre, però que de moment administra l’Estat. La proposta d’Iniciativa equival, si no es pretén el suïcidi, a una Declaració Unilateral d’Independència; i no sé si el mateix partit que ho proposa hi estaria massa d’acord.

El cert és que estem arribant al final del carreró. Com en les curses de Fòrmula 1, estem arribant al final de la recta i caldrà veure qui es col·loca al capdavant; Catalunya i Espanya mantenen l’accelerador posat, conscients que el primer que afluixi haurà perdut la batalla. El pacte entre CiU i ERC preveia un procés ordenat i rigorós, on s’esgotaven tots els terminis i tots els passos; no seria bo, i potser és el que busca el PP, forçar una sortida de to precipitada i de qualsevol manera que podria portar-nos al fracàs, però tampoc podrem aguantar gaire més així.

I si ja sabem que en el moment del trencament definitiu hi haurà incerteses i dificultats de tota mena, tant se val passar-ho d’una vegada abans que continuar amb el que sembla una agonia que ens pot deixar sense forces suficients per a executar el pla establert.

Qui es burla de la religió?

La violència, els crims, les guerres, són sempre execrables, per més que algú pretengui maquillar-ho amb motivacions religioses. I les religions,  com a mínim les que tenim més a prop, el cristianisme i l’islamisme, tenen en aquest camp un tristíssim palmarès al llarg de la seva història. Aquella mateixa jerarquia catòlica que simulava escandalitzar-se per determinats comportaments que formen part de la llibertat individual, era capaç de portar sota pal·li un dels personatges més sinistres i sanguinaris de la història d’Espanya, i recolzava o justificava tots els seus crims. Manipulava al seu arbitri i d’acord amb els seus interessos les sagrades escriptures i la doctrina que podia deduir-se’n.

Els importava un rave l’esperit del que deia l’Evangeli i es burlaven fins a l’escarni del que podien ser unes ensenyances de caràcter humanístic, perfectament vàlides per a qualsevol persona al marge de les seves crrences. Aquesta jerarquia s’ha fabricat un cos teòric que no té massa res a veure amb els principis evangèlics, que han manipulat i pervertit sense cap mena d’escrúpol. I algú dirà que no tothom és així, que n’hi ha que hi creu de bona fe i que estan fent una tasca ben remarcable al servei dels més desafavorits. I deu ser cert. Però costa de veure-hi, en aquests, una actitud de defensa d’uns principis ètics i morals que l’Església ha negligit i continua negligint sense cap mena de pudor. I el mateix podem dir de molts sectors islamistes. A sant de què, amb l’Alcorà a la mà es justifiquen les accions terroristes, la negació dels drets de les dones a la cultura, a l’educació i en definitiva a la llibertat com a persones, o s’impulsen lluites fratricides entre xiïtes i sunnites massacrant de la manera més perversa la població civil, indefensa. De la mateixa manera que la jerarquia catòlica, que dóna suport majoritàriament a les esferes del poder, pren com a coartada els temes relacionats amb la sexualitat, també en món de l’Islam hi ha qui recorre a l’Alcorà per a justificar les seves atrocitats. D’una banda no és cert que de l’Alcorà se n’hagi d’extreure la legitimació de la violència ni de la discriminació de la dona, i de l’altra la lectura esbiaixada que en fan molts líders religiosos, sense tenir en compte el context de l’època en que fou escrit, representa una ignorància supina i una mala fe desmesurada.

I tornarem a dir que no tothom cau en l’extremisme criminal, que no tothom exerceix de farsant per a treure de l’Alcorà les lliçons que li interessa o per interpretar-lo sense cap mena de rigor històric. És cert. Però també ho és que no veiem líders islamistes, ni masses de creients que es rebel·lin contra tanta infàmia, i contra tant d’ultratge a la religió islàmica. S’escandalitzen, això sí, per una broma que pot ser de mal gust o per qualsevol altra fotesa, però no contra els qui interessadament tergiversen i manipulen les seves sagrades escriptures, el que constitueix la pitjor i més perniciosa burla. En el millor dels casos, com feia aquí l’Església Catòlica davant de moviments violents que s’emparaven amb el nom de Déu, s’opta pel silenci o per la discrepància en veu baixa.

Atraure o rebutjar els indecisos

No sé si va sorprendre a gaire gent que Joaquim Nadal acceptés presidir el Pacte de Girona pel Dret a Decidir, i que fos presentat públicament per l’Alcalde de Girona, el convergent Carles Puigdemont. Als qui coneixen Joaquim Nadal, segur que no; de la mateixa manera que no ens sorprèn veure molts altres militants socialistes pronunciar-se per quelcom tan elemental com el dret a la llibertat i el dret a decidir sobre el seu futur. I això no és nou: el dret a l’autodeterminació havia figurat en els plantejaments dels socialistes catalans, i fins i tot era reconegut en el PSOE, quan es considerava que era una simple formulació teòrica.

Està clar que es pot adduir que Joaquim Nadal pren ara aquesta posicionament personal, quan no l’havia pres quan tenia moltes més responsabilitats dins del PSC. Seria un cas semblant al paper de Jordi Pujol, o al de tants altres polítics que en el seu moment no van gosar fer el pas, i ara el poden fer en part perquè la situació ha canviat, i en part perquè no s’hi juguen el futur de la seva carrera política. En qualsevol cas, el cert és que de la mateixa manera que al sí de CiU hi ha gent que no veu massa clara la proposta sobiranista, també al sí del PSC n’hi ha que, en contra de la tesi oficial del partit, serien ferms partidaris d’exercir el dret a decidir i d'optar per la independència. En molts casos, no és tant el dubte sobre l’ideal d’una Catalunya lliure com el dubte sobre la viabilitat d’aconseguir-ho. I aquesta és la realitat del país: enfront d’una majoria relativament justa plenament decidida a emprendre el camí de la llibertat, hi ha una minoria també del tot decidida a impedir-ho i disposada a col·laborar amb l’enemic en el que calgui; però, entremig, hi ha un sector important de la població catalana que oscil·laria entre l’independentisme si cregués que és possible i una mena de sobiranisme que no tindria inconvenient en quedar-se a Espanya si hi hagués un tracte més suportable, però que tampoc posaria impediments si una majoria optés per la secessió. I aquest és el sector sobre el qual cal esmerçar tots els nostres esforços.

És el que faria qualsevol agència de publicitat: estudiar el mercat potencial cap on es vol adreçar el producte i enfocar la campanya publicitària específicament per a captar aquell sector. Això és el que crec que amb una bona visió de país ha fet l’alcalde de Girona atraient per a la causa sobiranista una persona del relleu de Joaquim Nadal; com és el que va fer Artur Mas quan va incorporar al seu Govern Ferran Mascarell. Però és exactament el contrari del que fan, de forma gairebé suïcida i sovint irresponsable, grups pretesament radicals i gent molt assídua a les xarxes socials, amb l’excusa d’un suposat purisme independentista, que pretenen arraconar cap a l’espanyolisme aquests mateixos sectors, com si fossin els enemics, i fins i tot arriben a desqualificar els grups sobiranistes majoritaris que, avui per avui, són els que estan portant a terme el procés cap a la independència.

O ho prohibim o ens atenem a les conseqüències

Tot i que el cas de l’Ester Quintana és el que ha ocupat més pàgines a la premsa, no és pas l’únic. Hi ha hagut i hi continua havent casos de denúncies de ciutadans que en algun moment s’han sentit agredits per la policia catalana, i casos de gent que ha sortit malferida d’alguna de les seves actuacions. Només cal veure reportatges i notícies d’actuacions policials, absolutament injustificables, agredint a tort i a dret ciutadans, manifestants o no, que es trobaven indefensos i que no feien cap ús de la violència; i això passa amb la policia catalana, com també passa amb les policies d’arreu del món.

Algú podria pensar, i jo mateix ho he dit alguna vegada, que hem perdut l’oportunitat, en crear una policia de bell nou, de fer un cos de policia modèlic, pensat i instruït per a ser una eina al servei del país i dels ciutadans. Però, ben mirat, si això no passa enlloc del món, també té sentit preguntar-se per quina raó nosaltres no hem de tenir una policia com la de qualsevol país normal. I arreu veiem cossos policials ensinistrats molt més per a la repressió que per a la protecció dels drets dels ciutadans; com per exemple el dret de manifestació. D’imatges incomprensibles de cossos uniformats carregant sense solta ni volta contra manifestants inofensius n’hem vist de tots els països. I se suposa que els agents de la policia, d’aquí i d’arreu, immersos en una estructura gairebé militar el que no farien mai seria emprendre accions pel seu compte, sense haver rebut ordres precises dels seus superiors. Per tant, ens podem plantejar si la policia que volem ha de ser més o menys com la d’arreu, o si volem una altra cosa. Si entenem que, a part dels errors i dels excessos injustificables, és cert que la policia sovint es troba amb situacions compromeses i que ningú entendria que no fos capaç de garantir l’ordre i la seguretat al carrer, aleshores haurem d’admetre que aquesta policia ha de disposar de mecanismes i d’eines més o menys contundents per a fer la seva feina.

Quan una cos policial està autoritzat a utilitzar legalment unes determinades armes o eines per a intervenir al carrer, hem de pensar que entra dins de la normalitat que produeixin algun dany. Les mànegues d’aigua també poden produir lesions, com les bales de goma. O les prohibim o hem d’entendre que hi cap la possibilitat de lesions greus com la de l’Ester Quintana o d’altres. Em sembla molt més greu, pel que fa a la responsabilitat individual de l’agent, l’acció del policia que a consciència colpejava un menor i plantava cara als qui li recriminaven l’acció, crec que era a Tarragona, que el fet de disparar una bala de goma que de rebot pot anar a parar a qualsevol lloc.

Les explicacions de Mas i Rajoy

Avui i demà es repetirà el ritual de la niciesa i l’hipocresia de la política. Un encreuament de discursos que tothom sap que ben poc a veure tenen amb la realitat; per a uns, intentar fer veure que es dóna la cara i que es respon als indicis més que evidents de corrupció, i per als altres mirar d’aparentar que es busquen respostes, saben que diguin el que diguin mai seran suficients ni satisfactòries. Artur Mas compareix avui al Parlament de Catalunya per a donar explicacions sobre el cas Palau, i Mariano Rajoy ho farà demà per respondre sobre el cas Bàrcenas.

Salvant les diferències, sembla clar que en tots dos casos hi ha evidències de finançament il·legal dels partits polítics, i només caldrà veure si les proves que se’n tenen són suficients com per a donar lloc a sentències condemnatòries. En tots dos casos s’apunta directament els responsables de la tresoreria del partit; de fet, tots els tresorers que ha tingut el PP han estat implicats en casos de corrupció. I ja se suposa que mai cap tresorer emprendria cap acció que no fos no només autoritzada sinó ordenada per la mateixa direcció. Tot sembla indicar que uns camuflaven el finançament il·legal del partit a través d’un generós mecenatge al palau de la Música, i els altres tenien tota una xarxa mafiosa molt més ben estructurada arreu del territori; però sempre s’obtenien els recursos fraudulents a base d’inflar les factures d’obra pública que paguem tots els contribuents. I quan s’organitza un circuit a través del qual s’ha de perdre la pista del diner legal per entrar clandestinament a les arques del partit, és lògic que entremig hi hagi l’oportunitat dels més desaprensius per a enriquir-s’hi personalment, sigui el Millet o sigui el Bàrcenas. Amb una diferència notable i és que en el cas del PP el saqueig de les arques públiques arribava dins de sobres o de caixes de cigars als màxims dirigents del partit.

Però tot això interessa ben poc a uns i altres. La resposta al discurs d’Artur Mas, ja la deuen tenir preparada els diferents grups polítics. I probablement, el que pugui dir la Camacho a Mas no diferirà gaire del que pugui dir Duran i Lleida a Rajoy; podrien intercanviar-se els papers. Evidentment, tant Artur Mas com Rajoy negaran cap implicació, i menys de tipus personal; i si no poden continuar negant les evidències com a mínim procuraran carregar el mort a un subaltern. Però a l’oposició no li interessa ni aclarir els fets, ni acabar amb la xacra de la corrupció, sinó desgastar el Govern de torn; i si a algun dirigent se li acudís demanar disculpes i reconèixer que el seu partit ha mantingut pràctiques il·legals de finançament, l’oposició no en tindria prou amb demanar el cap dels dirigents directament responsables, perquè el que es persegueix és el possible candidat amb la vista posada a les properes eleccions, perquè el que es persegueix és únicament el rèdit electoral i la possibilitat d’accedir al poder des d’on poder ordir noves formes de corrupció. 

Llista de delinqüents d’impunitat garantida

El diari The New York Times publicava dies enrere una llista de delinqüents defraudadors espanyols que dipositaven les seves fortunes a Suïssa sense que fossin declarades al fisc espanyol. El tema venia per uns reportatges sobre la família Botín, en els quals es posava de manifest el frau institucionalitzat existent a Espanya i la protecció especial que reben els grans defraudadors per part de l’Estat, de l’administració de la Justícia i dels mitjans de comunicació més importants; uns perquè devien cobrar les seves comissions, altres per no veure perjudicada la seva carrera professional i encara alguns temorosos que els sigui retirada la publicitat.

Va ser un treballador del banc suís HSBC qui, en considerar-se maltractat per l’entitat bancària, va decidir publicar el nom de les persones que dipositaven la “seva” fortuna al banc sense declarar-la al país d’origen. En aquest cas, s’ha d’entendre que el possessiu “seva” no es refereix a la propietat legítima del diner sinó a què estava a les seves mans després d’haver-lo "requisat". Com que els pocs mitjans que se n’han fet ressò s’han limitat a copiar-ne un primer extracte, dels 569 delinqüents defraudadors espanyols que figuraven la llista només n’han transcendit uns quants. Hi ha evidentment homes de finances com el mateix Emilio Botín i la seva família, però sobretot polítics majoritàriament del Partit Popular, començant per José Maria Aznar i continuant per la Dolores de Cospedal, Eduardo Zaplana, Rodrigo Rato, Ángel Acebes, Pio Cabanillas o Isabel Tocino; probablement el PSOE no en vol fer qüestió perquè també hi té la seva representació a la llista, amb noms com Miguel Boyer, Carlos Solchaga o Jordi Sevilla. No deu pas ser casualitat que els catalans que figuren a la llista han estat, prèviament, ministres a Madrid, ja sigui amb el PP, com l’Anna Birulés o el Josep Piqué, ja sigui amb el PSOE com és el cas de Narcís Serra.

I és que la corrupció està perfectament instal·lada i organitzada des de les esferes del poder, des del mateix poder que els garanteix una total impunitat. Potser per això, polítics catalans de segona fila prefereixen renunciar a plantejaments mínimament sobiranistes, tot esperant que algun dia, en recompensa pels serveis prestats, els toqui alguna cartera ministerial, i amb ella l’entrada al cercle de la corrupció institucionalitzada. Ja podem anar reclamant lleis de transparència, si els qui ostenten el poder són una banda delinqüents que es recolzen mútuament per garantir-se la total impunitat. Altra cosa hauria estat si en lloc dels membres de la banda del Bàrcenas, haguessin aparegut a la llista el nom de Pujol o de Mas; aleshores, la fiscalia, hisenda, la policia i els polítics dels partits que sí que hi apareixen dirien que la seva obligació és investigar-ho a fons i amb totes les conseqüència. És el que fa tenir el poder.   

De la solidaritat al camp qui pugui

Cada vegada que es produeix un tràgic accident com el de Santiago de Compostel·la, se succeeixen un seguit de reaccions que evolucionen amb els dies i que semblen obeir un protocol establert. En el primer moment, sorgeixen moviments espontanis de solidaritat i fins i tot actes d’heroisme per part de professionals d’emergències i de ciutadans anònims que s’han trobat amb la catàstrofe al davant. Tots són mostres de comprensió i de suport, fins i tot per a la persona a qui probablement se li podria atribuir la causa de la tragèdia, si més no per l’enorme pes de consciència que, sigui quin sigui el grau de culpabilitat, sens dubte li recaurà al damunt.

En aquest ambient, la gent es compadeix del pobre conductor que havent sortit pràcticament il·lès de l’accident es desespera davant de la tragèdia i confessa el seu error. Els psicòlegs parlen de la necessitat de custodiar-lo, precisament per protegir-lo d’un possible atac de desesperació. Però passats els primers moments, els de l’impacte que ha commocionat l’opinió pública, el to i l’enfoc de l’accident comença a canviar. El conductor del comboi, cal suposar que assessorat per algun advocat, comença a no voler declarar, a desdir-se del que havia dit quan li és possible, o a confessar algunes llacunes més que no veia inicialment. I tot seguit sorgeixen els dubtes: la Ministra del ram respon amb evasives quan se li demana si concretament en aquella corba hi havia suficients mesures de seguretat, com les que s’apliquen en altres casos, que haurien accionat un sistema de frenada automàtica en detectar l’excés de velocitat; apareix l’ombra de les retallades com una de les possibles causes de la manca dels millors sistemes de seguretat en un tren d’aquestes característiques; es parla de la prima que poden tenir el maquinistes si aconsegueixen, de totes totes, arribar amb un màxim de puntualitat, quan potser no n’hi ha, ni es controla suficientment, pel fet de complir estrictament totes les normes de seguretat...

Naturalment, la defensa del conductor buscarà totes les possible deficiències del sistema per alleugerir el seu nivell de culpabilitat; però tothom sap també que si s’aconsegueix que hi hagi una persona concreta responsable penal dels fets, tal com també es pretenia per exemple en el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan, serà molt més fàcil i molt més ràpid el cobrament de les indemnitzacions que si s’ha de recórrer per la via administrativa. I, finalment, el Govern no amaga que hi ha en joc importants interessos econòmics, ja que es podrien perdre contractes multimilionaris si, al marge de la responsabilitat estricta del maquinista, es considerés que han fallat alguns sistemes de seguretat. A partir d’ara, cadascú procurarà salvar la seva pell.