El lògic fracàs de Copenhaguen

Normalment, els polítics i els seus mitjans de comunicació acostumen a maquillar la realitat per a presentar com a avenços o èxits de la seva gestió el que són simples tapaforats, accions mediocres i fracassos sense pal·liatius. Aquesta vegada, a Copenhaguen, no han gosat fer ni això. Han hagut d’admetre que tot plegat no ha servit per a res, ni un trist manifest conjunt de bones intencions... I és que de bones intencions, cap ni una.

És possible que a algú, com una qüestió personal, li preocupi el tema del canvi climàtic i les greus repercussions que pot acabar tenint per al planeta. Però a les institucions, als Governs, al món financer i empresarial, preocupa molt més com mantenir el lideratge i sobretot com incrementar-lo aprofitant els reajustament que caldrà per adaptar-se a aquesta nova situació que tothom dóna per inevitable. El canvi climàtic, diuen, portarà més pobresa; però al primer món respirem tranquils, perquè això s’esdevindrà bàsicament als països que ara ja ho són. El canvi climàtic propiciarà l’eixamplament de les zones desèrtiques, bàsicament del continent africà, i l’agudització de fenòmens meteorològics adversos a les zones tropicals del sudest asiàtic; relativa tranquil·litat a la vella Europa o als Estats Units. El que es perdrà, pel que fa als recursos naturals, amb l’escalfament del planeta als països tropicals i subtropicals es pot guanyar pel nord, a Rússia i al Canadà, per exemple. A Copenhaguen tothom tenia molt clar que no es tractava de defensar els països més pobres que es veuran més directament afectats pel canvi climàtic. En tot cas, l’única disputa o l’únic debat era veure si els anomenats països emergents, Xina, India o Brasil, podien arrenglerar-se amb els països capdavanters.

Encara que alguns ecologistes presenten un panorama apocalíptic, hom espera que les conseqüències del canvi climàtic siguin suficientment lentes com per a poder-s’hi anar adaptant, i en aquest procés d’adaptació poder treure’n encara un bon rendiment. A Copenhaguen no s’ha volgut repetir el ridícul de Kyoto on es van acordar unes minses mesures que no ha complert ningú, tret de rares i honroses excepcions. S’hi ha acordat només que en continuarem parlant, mentre els països rics continuen competint, perquè aquesta és la lògica del mercat, pel lideratge i el manteniment d’una riquesa cada vegada més negada als qui no formen part del club dels poderosos.

L'atomització, símptoma o causa

(publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El procés d’extinció d’una llengua segueix normalment tot un seguit de fases que van de les primeres interferències lingüístiques al trencament de la transmissió generacional, a partir del qual ja s’encara la recta final. I una de les darreres fases és la de l’atomització. Quan en una comunitat lingüística s’han perdut els referents de cohesió i hom ja no se sent identificat amb una forma estàndard ni amb un concepte global de país, fàcilment es pot caure en la temptació de concebre la seva parla com una singularitat local. I, suposo que com a mecanisme d’autodefensa o d’autojustificació, és possible que hom ho valori com una recerca d’allò més genuí i més autèntic, menystenint el que pot considerar com a formes alienes, adulterades o, en tot cas, poc escaients per a la seva particularitat. És el que li ha passat a l’occità o al reto romanx, i el que s’havia esdevingut també amb el basc. I en aquest darrer cas, justament per a invertir el procés, una de les primeres comeses dels governs nacionalistes va ser la consolidació d’una forma estàndard que fos assumida per tota la comunitat lingüística.

En molts casos, doncs, són els mateixos parlants els qui inconscientment aboquen la seva llengua a la desaparició a base d’aprofundir en els localismes, fins al punt que cadascun d’ells resulta inviable com a llengua de comunicació. Però aquest procés és sobradament conegut també pels qui en altres temps haurien procedit a la persecució directa i sense embuts de la llengua. I, no podent-ho fer ara, almenys no pas amb la mateixa intensitat, s’han de limitat a posar pals a les rodes de la normalització i sobretot a restar amatents perquè aquesta normalització no es faci en detriment de la llengua que ells volen acabar imposant. I una de les maneres més eficaces de combatre una llengua per tal de portar-la fins a la seva desaparició és forçar aquest procés d’atomització. És el que han fet al País Valencià, on el retrocés de la llengua no és només que sigui alarmant sinó que en alguns indrets sembla ja irreversible, i és el mateix que han intentat a les Illes. La voluntat de genocidi cultural hi és clara, i l’arma més poderosa és aquest segregacionisme, que en aquest cas no té res d’inconscient.

Però això mateix s’esdevé en l’àmbit de la política. Els corsos, sempre immersos en lluites intestines, ho han posat molt fàcil a l’Estat francès; ben al contrari del camí seguit pels escocesos tot i tenir un nivell de consciència identitària força inferior, sovint sentint-se vinculats a la corona britànica encara que no se sentin anglesos. No gosaria dir que els catalans optem per la via corsa, però sí que som lluny de la via escocesa. És evident que tenim una classe dirigent poruga, que es perd en estratègies de curt abast i de més minsa volada, amb actituds i posicionaments que sovint ens treuen de polleguera; però també és cert que no hi ha capacitat ni per a bastir una alternativa seriosa ni per a orientar les diferents forces polítiques cap a un procés unitari. Fàcilment desertem dels grups majoritaris perquè creiem que són incapaços de satisfer les nostres expectatives, però després tampoc tenim la valentia, la generositat o la destresa suficient per a crear un moviment que sí que sigui capaç de satisfer-les. Acusem els uns d’aferrar-se als beneficis del poder, però després ambicions personals del mateix caire ens porten a l’atomització fins a l’infinit. A cada nou esdeveniment, apareix un nou grup, remarcant, això sí, que la seva voluntat és la d’aglutinar l’indepedentisme; però, d’entrada, ho han fent creant una nova capelleta. Si tothom té la voluntat de liderar un procés unitari, el resultat és l’atomització, símptoma o causa d’un procés que pot esdevenir irreversible

Un problema identitari. Oi tant!

En el debat al Parlament de Catalunya on s’havia de decidir si es bloquejava la Iniciaitiva Legislativa Popular per a prohibir les curses de braus, tant Josep Rull de CiU com Joan Puigcercós d’Esquerra van voler deixar clar que aquest no era un debat identitari. La tradició del braus no és aliena a Catalunya, sobretot a les comarques tarragonines, i en alguns casos pren formes ben genuïnament catalanes. Una vegada més, però, el debat polític barrejava els dos eixos tradicionals de la política de casa nostra, el més ideològic dreta-esquerra i el més identitari nacionalisme espanyol versus nacionalisme català.

És des d’una visió progressista que el promotors, amb un fort aval de la ciutadania, van presentar la ILP, per tal d’acabar amb el denigrant espectacle de gaudir amb el patiment i la tortura dels animals. I és des d’aquesta visió que partits com Iniciativa i Esquerra tenien clar que calia oposar-se als qui pretenien que el tema no arribés ni a debatre’s; no és pas per casualitat que les tres esmenes a la totalitat defensant que la qüestió dels braus no s’havia de discutir en comissió parlamentària provenien dels mateixos partits que defensaven que el tema del futur de Catalunya i la independència tampoc s’havien de consultar a la ciutadania. Hi ha tabús del nacionalisme espanyol que són intocables. És més que probable que al si dels partits d’esquerres hi hagi gent que sigui partidària de permetre les curses de braus i que prioritzi el valor tradicional de les festes amb els animals per sobre d’altres consideracions; no hi hauria unanimitat ni al si d’Iniciativa ni al si d’Esquerra, almenys a les comarques tarragonines. Però aquests partits han pres una decisió des de la perspectiva progressista o d’esquerres.

I és el mateix que deu haver passat al si dels partits de la dreta, on de ben segur que hi ha gent a qui li repugna la brutalitat de l’espectacle taurí. Però aquests partits, especialment el PP i Ciutadan’s, i en bona mesura també el PSC, han prioritzat i han fet bandera del caràcter identitari de les curses de braus. La seva concepció de la política, on tot gira entorn de l’eix identitari espanyol ha prevalgut per damunt de qualsevol altra consideració.

Diferents fases d’una mateixa estratègia

Finalment, Aragó ha aprovat l’anomenada Llei de llengües. No calia esperar-ne gran cosa; els socialistes s’han passat moltes legislatures incomplint el seu compromís per acabar fent una Llei que no fa sinó ratificar la discriminació dels seus ciutadans segons la seva llengua. Seguint el model constitucional, inconstitucional en sí mateix en la mesura que no considera la igualtat de drets entre les diferents comunitats lingüístiques, la nova llei aragonesa ratifica que només hi ha una llengua oficial, i per tant només els parlants d’aquesta llengua es podran beneficiar dels privilegis d’aquest reconeixement d’oficialitat.

Està clar que, com a mínim, ara es reconeix l’existència del català i de l’aragonès, fins ara obviada i fins i tot negada pels nacionalistes espanyols més radicals. El PP i el PAR s’han oposat a la llei perquè consideren excessiu que s’admeti l'existència de gent que tenen com a pròpia altres llengües diferents del castellà; i molt més que això els doni cap mena de dret. El Partit Popular és un partit que fa de l’odi contra els qui no parlen la llengua de l’imperi un dels seus puntals ideològics. I ho fa de la manera més deshonesta i perversa possible. A Catalunya, on es troba en minoria i no ha pogut evitar una certa, encara que incompleta, normalització del català, clama a favor de la paritat, d’un bilingüisme simètric i sobretot d’un reconeixement d’un suposat dret dels castellanoparlants a no haver de sentir com a pròpia la llengua del país, i per tant a poder tenir un sistema educatiu paral·lel. Uns plantejaments que nega en rodó quan la situació és a la inversa. Quan han governat a les Illes, on podrien aplicar aquestes tesis de bilingüisme simètric, es negaven a fer-ho per afavorir només la llengua castellana i anar marginant i minoritzant la llengua catalana. Al País Valencià, fan un pas més i ja es dediquen obertament a perseguir la llengua pròpia, a la qual neguen fins i tot el nom i la identitat. Però, ni les tesis dels populars valencians no les volen aplicar a Aragó, perquè aquí consideren que la supremacia del castellà és tan gran que ja els permet fer el darrer pas de negar-ne definitivament l’existència.

Encara que el que diu el Partit Popular a Aragó sigui diametralment oposat al que diu el mateix partit a Catalunya, no vol dir que no formi part d’una mateixa estratègia. El seu objectiu, de caràcter netament racista i xenòfob, és l’eliminació de les diferents llengües de l’Estat espanyol per imposar-hi la uniformitat castellana. Les diferents polítiques seguides a Catalunya, a les Illes, al País Valencià o a l’Aragó, per contradictòries que semblin, no corresponen sinó a diferents fases d’aquesta mateixa estratègia.

Simulacre de llibertat

Demà, el Parlament de Catalunya ha d’admetre a tràmit o rebutjar de ple la Iniciativa Legislativa Popular que proposa la prohibició de les curses de braus. Com ja s’ha demostrat en anteriors ocasions, el mecanisme previst per a les ILP no funciona; una darrere l’altra són rebutjades abans d’iniciar-se la seva discussió parlamentària perquè els grups polítics hi presenten esmenes a la totalitat. Primer es fa un simulacre de voluntat democràtica, acceptant que s’iniciï el costós procés de recollida de signatures, per després rebutjar-la de ple sense ni debatre-la en comissió. No té cap sentit posar unes exigències tan altes als promotors de les iniciatives populars, si després les han de menystenir a la primera. I és possible que avui es repeteixi l’escena.

És evident que en el tema de les curses de braus no hi ha unanimitat al sí de les formacions polítiques; tot i que els antitaurins serien més majoritaris en els partits més d’esquerres i menys espanyolistes, el cert és que arreu hi ha divisió d’opinions. Potser per això, inusualment, la votació d’avui serà secreta, i per tant el resultat és més incert. Tant CiU com el PSC donaran llibertat de vot als seus diputats, diuen, per respecte a l’opció personal de cadascú. Curiós argument, perquè aquesta llibertat dels diputats no és per a debatre si cal prohibir totalment, només en part o fer-ne algun tipus de regulació, sinó per a decidir si s’ha de respectar o no la voluntat dels milers de ciutadans que en demanen una prohibició a través de la ILP. Els diputats tindran la llibertat per a menystenir o no la iniciativa ciutadana, sense entrar en la seva discussió ni cercar-ne, en tot cas, una proposta alternativa. També és curiós que l’endemà de fer-se retrets al Parlament per les discrepàncies internes en el Tripartit, com si això fos una drama, o com si no en tinguessin també els convergents, els dos principals partits hagin decidit donar llibertat de vot als seus diputats.

Aquesta llibertat de vot dels diputats, que probablement seria molt saludable si es generalitzés en moltes altres situacions on hi ha igualment discrepàncies internes, no té tant la voluntat de respectar el lliure criteri de cadascun dels parlamentaris que normalment no és respectat, sinó l’objectiu de reservar-se una coartada davant d’un possible resultat que els sigui difícil de justificar davant dels seus. Els socialistes catalans quedarien disculpats davant dels seus superiors de Madrid, en cas que la prohibició de la cursa de braus prosperés, i els convergents també quedarien disculpats davant d’un electorat majoritàriament contrari a les curses, si aquesta ILP és rebutjada. Un interessat simulacre de llibertat de vot, per a un simulat mecanisme de participació democràtica de la ciutadania.

El pitjor del exemples

És un recurs habitual, en qualsevol text argumentatiu, fer ús de la comparació o de l’exemplificació. Està clar que, si no s’és molt acurat, es corre el risc de produir un efecte contrari al desitjat, perquè és evident que cada situació i cada realitat té unes singularitats pròpies i no equiparables a cap altra. I si el qui intenta jugar amb les comparacions és tan inhàbil com poc destre, pot arribar a fer-s’hi mal. Això és el que li ha passat al President de Cantàbria, en el seu afany d’argumentar que l’exercici de la democràcia a través dels referèndums només es pot permetre si voten tots els espanyols.

El seu exemple per a desqualificar les Consultes populars sobre la Independència ha estat aquest: “Suposem que a El Ejido hi ha una majoria de població marroquí i surt un alcalde del Marroc. Un bon dia, l’Alcalde decideix fer una consulta popular per considerar que El Ejido és marroquí. La resta d’espanyols quedaríem sorpresos”. Genial. Els que quedarien veritablement sorpresos serien els habitants d’El Ejido. És justament l’argument que els nacionalistes espanyols que viuen a Catalunya no voldrien sentir mai, i que els nacionalistes catalans tampoc fan servir. Els Populars catalans o els de Ciutadans posarien el crit al cel, i no dubtarien a titllar de racisme pur, si des de qualsevol opció sobiranista hom defensés que només els originaris del lloc tenen dret a decidir el futur del poble. L’exemple del President de Cantàbria traslladat a la realitat catalana equivaldria a dir que els qui han vingut d’altres contrades no tenen dret a decidir sobre el futur del país. Ben al contrari, la primera vegada en què s’ha reconegut a la població immigrada el dret a participar en les urnes, tot i sabent que la seva inclusió probablement incrementaria el percentatge de l’abstenció, ha estat en aquestes consultes sobiranistes.

L’exemple del President de Cantàbria és d’un radicalisme xenòfob propi d’un ultranacionalista que no té cap parangó, afortunadament, a Catalunya. Mentre aquí en el món sobiranista es posa especial èmfasi en la construcció d’una societat catalana integradora i es reconeix el dret de vot a la població immigrada, no sembla que hagi escandalitzat ningú que el President de Cantàbria, Miguel Àngel Revilla reivindiqui el dret al pedigrí d’una comunitat per a decidir-ne el seu futur.

La irreflexió més ineficaç

Quan a la primavera passada es va promoure una Iniciativa Legislativa Popular per tal que el Parlament de Catalunya elaborés una llei per a celebrar un Referèndum sobre la Independència, vaig demanar reiteradament que se’m digués quin era l’objectiu de la proposta. Una pregunta que, per ser aparentment òbvia, semblava fins i tot molestar alguns dels seus impulsors. La resposta sempre era tan simplista com irreal: celebrar un Referèndum per la Independència.

De fet, no era pas la primera vegada, ni en va ser la darrera, que el fet de voler precisar posicions, de demanar aclariments, de posar dubtes, o simplement de reclamar una anàlisi més seriosa és vist com una actitud derrotista, entorpidora o fins i tot qualificada de poc patriotisme. Al si del moviment sobiranista, diguem-ne radical, sembla que hi hagi una cursa permanent per veure qui és capaç de fer la proposta més agosarada, qui la diu més grossa, o qui pot atribuir-se la patent del patriotisme més genuí i autèntic. L’anàlisi serena i l’avaluació dels riscos de qualsevol acció política hi són exclosos amb tanta facilitat com infantilisme. Ben mirat, jo deia que la presentació d’una ILP per a una Referèndum sobre la Independència podia tenir sentit tant si es feia perquè es considerava que era el moment oportú perquè el Parlament la tirés endavant, com si es feia simplement com a acció testimonial per a posar el tema damunt la taula dels partits polítics, com si senzillament es volia emplaçar les forces polítiques que s’autoqualifiquen de sobiranistes; però el que no tenia sentit era presentar-la sense saber què en volíem treure, i quin objectiu tenia. Fins i tot es va començar a mobilitzar gent com si realment s’hagués de tirar endavant el procés de recollida de signatures, quan era evident que tal com es presentava no ho assumiria ni Esquerra. El resultat va ser l'únic que es podia esperar: desànim i frustració.

L’endemà de les Consultes populars, sense haver-ne fet amb calma la suficient anàlisi conjunta, sense tenir en compte els municipis que tenen previst de fer noves consultes el febrer o el mes d’abril, i sense comptar amb la realitat del Parlament de Catalunya, s’ha presentat una nova ILP per demanar un Referèndum vinculant pel proper 25 d’abril. Aquesta vegada, l’acció ha estat tan irreflexiva que ni tan sols s’ha tingut en compte que no hi ha temps material per a tirar-la endavant, encara que tots els partits hi estiguessin d’acord. Aleshores, és lícit demanar-se quin és l’objectiu real d’aquesta proposta.

13-D, resposta vinculant

Ho deia en l’article d’ahir abans de saber-se, lògicament, els resultats de les Consultes populars: la mobilització de la ciutadania ja ha tingut els seus èxits: el debat sobre la viabilitat de la independència s’ha obert amb normalitat en tots els àmbits, en la ciutadania, al si dels partits i també en l’àmbit internacional. El concepte de “no vinculant” que inicialment es volia remarcar per part dels nacionalistes espanyols, s’ha capgirat. Que els resultats del 13-D no tenen efectes jurídics, això ja ho sabíem; però el que no es podrà negar és el caràcter vinculant de la voluntat expressada per una part important de la societat catalana.

Un 30% de la població acudint a les urnes per expressar una opció de futur per al país, tenint en compte les dificultats amb què s’havien d’enfrontar unes consultes fetes sense suport institucional i sense recursos, només pot ser menystingut pels qui no creuen en la democràcia ni en l’acció política com una representació dels anhels de la ciutadania. Sense anar més lluny, el President Montilla no va pas tenir tant suport en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya (poc més d’un 26%, sobre un 57% de participació). L’Estat espanyol sap que en una situació de normalitat democràtica, en què es plantegés des de les institucions un referèndum sobre la Independència, guanyaria el SÍ; però sobretot sap que aquesta majoria seria molt més aclaparadora si la consulta es fes per a reconèixer legalment el dret a decidir dels catalans.

Sense ànim de voler tirar gerres d’aigua freda, no podem oblidar tampoc que tenim una classe política avesada a sentir-se desvinculada de la ciutadania i a recrear-s’hi fomentant deliberadament això que s’ha anomenat “desafecció”. Per això caldrà estar amatents a la resposta que hi puguin donar els partits catalans. Estem a un any vista de les eleccions al Parlament de Catalunya, i aquest tema estarà sens dubte en l’agenda política. Aquests dies hem pogut veure treballant plegats per un mateix objectiu, l’objectiu bàsic per a qualsevol que estima el país, gent que van de les Juventuts d’Unió a la CUP. I aquí no hi valen les equidistàncies. Joan Puigcercós, a cop calent, ja ha fet una primera declaració afirmant que exigirà com a requisit per a formar un nou Govern el compromís de celebrar en la propera legislatura un Referèndum “vinculant”. En qualsevol cas, el que marcarà la diferència en la propera cita a les urnes no serà la continuïtat de les obres de la línia 9 del metro de Barcelona, que per això tant se val el Govern que hi hagi, sinó el fet de sentir-se més o menys vinculat amb la voluntat popular que va començar a expressar-se ahir.

13-D, primers resultats

(Article publicat ahir al Bloc Gran del Sobiranisme)

A ningú se li escapa que la importància dels resultats de les consultes populars de demà no radica en el percentatge de vots afirmatius sinó en el percentatge de participació. I fora d’un resultat extraordinari, arrisquem molt més nosaltres si la participació és escassa que no pas ells, els de la Falange al PSOE passant pel PP, si la afluència a les urnes és raonablement satisfactòria. Si els números no ens són favorables, els qui no creuen que els catalans tinguem dret a decidir el nostre futur donaran a aquests números tota la validesa com a argument per a menystenir les reivindicacions independentistes; mentre que si ens són favorables els mateixos negaran que aquests les xifres tinguin cap validesa donat que les consultes no eren oficials. Ja sabem que els espanyols sempre juguen amb les cartes marcades.

De tota manera, podem dir que ja disposem d’uns primers resultats. Tot el procés de convocatòria de les consultes, al marge del nombre de ciutadans que finalment acudeixin a les urnes, ja ha obligat les diferents forces polítiques a posicionar-se. En principi, les mocions presentades als ajuntaments i el recolzament a les consultes no hauria d’haver implicat un posicionament a favor o en contra de la Independència, sinó simplement un posicionament favorable a què els ciutadans puguin exercir el dret democràtic a decidir sobre el seu futur. Podríem dir, doncs, que s’ha obert un primer front entre demòcrates i antidemòcrates. Als dos extrems, els qui creuen en la llibertat i en el dret irrenunciable dels catalans a decidir sobre el seu futur i els qui consideren que el dret a l’autodeterminació dels pobles reconegut per les Nacions Unides no és aplicable als catalans perquè no tenim suficient personalitat ni som subjectes de dret, de manera que no se’ns pot concedir la llibertat de manifestar-nos en un o altre sentit. Però el panorama no és tan simple ni tan primari. Tots sabem que a la majoria de forces polítiques catalanes, a part de les que tenen clara l’opció independentista o l’opció nacionalista espanyola, hi ha sectors i dirigents que o bé s’arrenglerarien amb els partidaris de la llibertat, però que no gosen fer-ho obertament per por de perdre el seu confortable modus vivendi de la política, o bé s’arrenglerarien amb els qui volen mantenir Catalunya dins d’Espanya encara que els faci una certa basarda haver de compartir projecte amb la Falange i amb els qui neguen un principi democràtic tan elemental com el de les urnes. Un bon resultat en aquestes consultes populars podria fer decantar el pes dels sobiranistes al si d’aquests partits o com a mínim el pes dels qui, malgrat no ser partidaris de la independència, creuen que no s’hauria de negar l’exercici democràtic de deixar que sigui el poble qui digui la darrera paraula Els independentistes, bé que assumim el risc que les urnes no ens siguin favorables.

S’han creat moltes expectatives sobre els percentatges de participació que podríem considerar raonablement positius. I potser, càndidament, hem estat excessivament optimistes. Si comparem les despeses i els recursos que s’esmercen en qualsevol campanya electoral o convocatòria de referèndums per a arribar a obtenir percentatges de participació que van del 41’77% per a la Constitució europea el 2005, al 48’85 en el referèndum de l’Estatut el 2006, o al 56’77% de les Eleccions al Parlament del 2006, podem concloure que en aquestes consultes que s’hi dediquen cent vegades menys de recursos seria normal que el percentatge també fos sensiblement inferior. En qualsevol cas, un percentatge de participació que estigués entre el 40 i el 50%, tenint en compte que majoritàriament els qui aniran a votar seran els favorables al SÍ, i deixant de banda els abstencionistes habituals, voldria dir que els partidaris de NO, no haurien representat gaire més del 10 o del 15%. Perquè, tramposos com són, ja s’han començat a sentir versions interessades per a tergiversar possibles resultats. Segons algunes versions espanyoles, un 90% de vots afirmatius sobre un 40% de participació (xifres que podrien ser molt més altes) voldria dir que només un 36% serien partidaris de la independència. Un càlcul absolutament falsari i deshonest. Primera, perquè si féssim aquest mateix càlcul hauríem de dir que tenim un President de la Generalitat que va obtenir un 26’8% de vots sobre un 56’77%, cosa que representa un 15’21% de suport dels catalans, i el càlcul aplicat als dos referèndums recents serien semblants. Però, segona, perquè aquest mateix càlcul també el podríem fer per als partidaris del NO a la independència; i aleshores sí que el resultat seria irrellevant.

Amb tot, com deia abans, l’argument bàsic dels espanyols serà que aquestes i les que vindran són consultes irrellevants, sense cap validesa jurídica. No les han pogut prohibir perquè no incomplien cap llei en concert, però tampoc tenen per què tenir-les en compte. I aquí hi ha el que crec que pot haver estat un error de plantejament per part nostra. Fins i tot l’alcalde d’Arenys, en el seu moment, va posar un especial èmfasi en remarcar que les consultes eren perfectament legals. I aquí està la trampa: si nosaltres mateixos assumim com a positiu que podem fer aquestes consultes perquè s’emmarquen dins de la legalitat espanyola, amb quin argument farem el pas següent. Perquè és evident que, en algun moment o altre, si volen avançar realment cap a la plena sobirania, haurem de trencar el principi de la legalitat per basar-nos en la legitimitat.

Por a la llibertat, por a la informació

Aquests dies començaven a sentir-se veus exclamant-se pel boicot informatiu que molts mitjans de comunicació, i especialment els de titularitat pública, estaven fent de les Consultes populars de demà. No sé si ha estat aquesta pressió o si és que la mateixa evidència dels fets feia insostenible, professionalment, mantenir al marge de l’actualitat un esdeveniment de la importància del 13-D. El cert és que ahir es van començar a destapar, i TV3 va fer una cobertura del fet més d’acord amb criteris periodístics que no havia fet fins ara. I això ja ha fet saltar les alarmes als nacionalistes radicals del PP i del PSC-PSOE.

Si algú analitza la reacció d’aquests nacionalistes espanyols d’ençà de la primera consulta d’Arenys, podria trobar-hi una gran similitud amb el procés reactiu de la persona a qui se li anuncia una malaltia terminal. Encara que potser no sigui sempre en el mateix ordre, en aquests casos hi ha una primera reacció basada en la negació dels fets: “No pot ser, això no és possible. Però si jo estava la mar de bé”. Tot seguit ve la reacció més agressiva: “De cap de les maneres, això s’ha d’evitar com sigui; hi ha d’haver alguna manera de tallar-ho”. Quan un s’adona que, malgrat el seu enuig, el procés (de la malaltia o de les consultes) segueix igual, s’entra en una fase d’auto engany: “Segur que s’equivoquen, i al final no passarà res; no n’hi ha per tant”, i intenten minimitzar-ne tant les conseqüències com els símptomes que ja comencen a fer-se visibles. El pas següent (potser el que estem ara) és el de no voler-ne parlar, com si el silenci resolgués la dolença: “No m’atabaleu, no vull saber-ne res. Que no se’n parli més del tema”. A partir d’aquí, davant la impossibilitat d’amagar el que es fa cada vegada més evident, hi ha dues o tres possibilitats: o la desesperació que transforma el subjecte en extremadament agressiu, o el victimisme que cerca ser complagut pel seu mal, o ja la rendició i el decaïment final del qui se sent vençut i sense forces per a afrontar la malaltia. La resignació i l'acceptació serena de la situació adversa que ens aboca a un final inevitable sol ser rara, en aquests casos.

Els mateixos que s’han negat i es neguen a acceptar un principi tan elemental en democràcia com el dret a decidir, el dret a ser consultar, el dret a expressar-se; els mateixos que es neguen a acceptar que la ciutadania es pugui pronunciar ni a favor ni en contra de com ha de ser el futur de Catalunya, perquè no pronunciant-nos ja quedem obligats a un futur imposat; els mateixos que, en definitiva, tenen por de la llibertat, ara també tenen por de què s’informi d’aquest desig de llibertat.

A por ellos!

Un dita molt falangista deia: ¡A por ellos, que son pocos y cobardes!. Era una expressió que sempre m’havia fet molta gràcia perquè deia ben poc de la valentia dels qui la llançaven. Alçaven el crit de guerra per atacar precisament perquè sabien, o es pensaven, que era poquets i a més no massa valents. En la seva versió més reduïda, ha quedat també com a crit de guerra de la selecció espanyola, aquella que havia d’exhibir una “furia” imparable. Fidel als seus principis, la Falange, després d’haver anunciat que es manifestaria el mateix 13-D o el dia abans amb l’ànim provocador d’intimidar i i coaccionar la població, s’ha fet enrere. Millor.

És possible que hagin tingut pressions dels partits espanyols “seriosos”, perquè saben que els beneficia ben poc la presència de la Falange entre els opositors a les consultes populars. Tenen l’experiència d’Arenys de Munt on les amenaces de la Falange combinades amb l’estultícia de l’advocacia de l’Estat i les marranades dels nacionalistes espanyols, encara van esperonar més els arenyencs a participar-hi. Aquesta vegada han optat, doncs, per la discreció. Si no poden apagar les flames, es dediquen a posar tallafocs als mitjans de comunicació per tal de silenciar-les al màxim. Deuen pensar que si no es veu no fa tan mal. Els professionals d’alguns mitjans, i especialment dels mitjans públics pagats per tots els catalans, però dirigits des d’un Govern de la Generalitat hostil a les consultes, ja han rebut les consignes de parlar-ne el mínim; que s’oblidin del seu carnet de periodista i que facin de comissaris polítics per a tallar l’embranzida que ha pres la iniciativa popular d’exercir el dret a decidir. És possible que l’eslògan falangista que no dóna resultats per a intimidar la població, si que els funcioni per a intimidar els professionals de la informació.

El dia 13 hem de demostrar que no som pocs, i que tampoc som covards. I tampoc cal gallardejar de ser exageradament valents, perquè només ens cal dipositar lliure i pacíficament el nostre vot; una acció ben simple que, per això mateix, a ells els aterroritza. El crit de “A por ellos, que son pocos y cobardes” probablement era eficaç quan l’adreçaven a la classe política catalana que, poruga i dividida es presentava a Madrid a pidolar, o que en el millor dels casos marcava fites a llarg termini per no haver-se de mullar. Els que creiem fermament en el dret a decidir no ens diu massa res aquest “A por ellos”; no és el crit de la nostra selecció.

Esquerra: la d’ahir i la d’avui

Afirmar que l’Esquerra d’avui no és la d’ahir pot semblar un gir lingüístic per il·lustrar el canvi que s’ha produït en els darrers temps al partit republicà. Tot en aquesta vida té la seva evolució i és normal que hom s’hagi d’anar adaptant a les circumstàncies del moment. Una cosa era l’ERC opositora a un govern convergent poruc i mancat d’idees de futur per al país, i una altra la que va assumir responsabilitats de Govern i va caure en les mateixes pors i les mateixes mancances. I una cosa era l’Esquerra del primer tripartit, amb un Conseller Primer que, tot i les limitacions, exercia com a tal, i una altra aquesta Esquerra amb un vicepresident simbòlic, tant al si del Govern com del Partit. Però, aquí els termes ahir i avui no tenen aquest valor figuratiu d’un passat i un present, sinó que s’acosten molt més a la literalitat.

Era el mes de juny que Esquerra, conjuntament amb la resta de grups del Parlament de Catalunya, s’oposava, no ja a l’aprovació, sinó ni tan sols a la tramitació d’una ILP a favor d’un referèndum sobre la Independència; ara, desbordada pels fets, està fent mans i mànigues per ser al capdavant de les consultes del 13-D, al costat de la CUP i de CiU. Però, acostem les dates. Deu fer cosa d’un mes que Esquerra deixava ben clar que no es podia comptar ells per a l’aprovació dels Pressupostos generals de l’Estat; abans d’ahir mateix retirava el veto que hauria impedit la seva aprovació al Senat. En quest cas, la raó és clara: el veto del Senat no hauria impedit l’aprovació dels pressupostos perquè, un cop retornats al Congrés, Zapatero els hauria aprovat igualment. I a canvi d’evitar-los aquest anar i venir, Esquerra, com havia fet abans IC-V, ha arrencat uns compromisos del PSOE que sumen una vintena de milions; no arriben per a tapar el forat del Palau, però Déu n’hi do. És la política del peix al cove.

Filem més prim, i anem a la literalitat de l’ahir i l’avui. El dimarts Joan Ridao afirmava: “Esquerra no subscriurà cap resolució comuna entorn el "cas Haidar" que no reconegui el dret a l’autodeterminació del Sàhara”. Ahir, dimecres, Esquerra donava suport al Parlament una resolució conjunta a favor de l’activista sahrauí Aminatou Haidar, on no es fa constar el reconeixement del dret a l’autodeterminació del Sahara. I és que d’ahir a avui poden passar tantes coses...

D’esquerres? Potser no n’hi ha per tant

Al sí del nacionalisme, i molt especialment al sí d’ERC, sovint es planteja el dilema de fer un front comú amb l’esquerra, encara que sigui empassant-se alguns gripaus en temes de país, o de fer front comú amb el nacionalisme català, enfront del nacionalisme espanyol, i encara que sigui empassant-se alguns gripaus en temes socials. Sobre el paper, ERC seria la síntesi perfecta; però resulta que les pròpies limitacions i l’aritmètica parlamentària, si es vol ser i condicionar el poder, ens obliga a prendre partit. Qualsevol de les dues opcions deixa insatisfeta una part de la militància i dels votants; però el pitjor que pot passar és que ens arrenglerem amb la dreta per acabar fent polítiques nacionalment porugues, o que els arrenglerem amb l’esquerra per fer polítiques socialment reprovables.

Un exemple el tenim en la política internacional d’aquesta suposada esquerra que diuen representar els socialistes. Hi ha un cas claríssim de vulneració dels drets humans al Marroc, on no hi ha llibertat d’expressió, on les llibertats polítiques són limitades, i sobretot on es persegueix l’existència de pobles i cultures diferents de l’oficial, com els berebers i els sahrauís. El cas de l'activista Aminetu Haidar, en vaga de fam a Tenerife, perquè el Marroc li nega el dret a retornar al seu país, posa en una situació incòmoda els socialistes. L’actuació del Govern espanyol en relació al Marroc, tant del PP com del PSOE, ha estat sempre vergonyant: sense assumir mai les seves responsabilitats envers l’antiga colònia, que el nacionalisme espanyol es va vendre quan va veure que ja no en podia treure més rendiment, han preferit sempre donar suport als qui practiquen la violència i vulneren sistemàticament els drets humans. És el mateix que han fet a Guinea Equatorial i a tants altres països governats per dictadors. La possibilitat de treure un rendiment econòmic, més per a determinades empreses que per al país en general, ha fet que els governs espanyols col·laborin sense escrúpols ni vergonya amb el terrorisme institucionalitzat i amb règims dictatorials (aquí el Garzón es fa el distret), oblidant-se de la defensa dels drets humans i dels principis democràtics.

Des d'Esquerra, no n’hi ha prou amb queixar-se a Madrid d’una política que no té res d’esquerres, que fins i tot fa vergonya al PP, tot i que ells haurien fet exactament el mateix. Madrid pot donar suport a règims dictatorials perquè els socis catalans el recolzen, encara que després hipòcritament facin veure que col·laboren en caravanes solidàries. Són plenament solidaris amb els governs opressors, i després donen engrunes als oprimits per amagar la seva col·laboració amb el terrorisme i el crim institucionalitzat. És amb aquesta esquerra que volem anar de bracet?

Editorial conjunt i deshonestedat majúscula

Encara ressona l’impacte mediàtic que va tenir l’editorial conjunt de 12 diaris catalans en defensa de l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum pels ciutadans de forma àmpliament majoritària. La importància d’aquell editorial no radicava en el fet de posicionar-se a favor del text de l’Estatut, com pretenen blasmar-lo en ambients independentistes, sinó en el fet de considerar que no es pot coartar ni menystenir des de fora la llibertat i la voluntat expressada en referèndum pel poble de Catalunya. Tant se val que aquesta voluntat sigui la d’acceptar un text estatutari que molts considerem esquifit i insuficient, com si es tracta de pronunciar-se a favor de la independència de Catalunya.

Les raons esgrimides pels espanyols, i molt especialment per la premsa carronyera, eren tots uns altres. D’una banda, consideraven improcedent la pressió que s’exercia segons ells sobre un Tribunal Constitucional corromput políticament per ells mateixos, però de l’altra consideraven insòlit que 12 diaris es posessin d’acord per a publicar un mateix editorial. A la premsa ultra madrilenya, de l’ABC al Mundo, van carregar contra el que segons ells era inacceptable des del punt de vista periodístic: que diaris tan diferents es posessin d’acord per a pronunciar-se sobre una qüestió cabdal per a Catalunya. El diari El País, en canvi, es va mostrar més moderat, no pas perquè sigui menys nacionalista que els altres, sinó perquè ja sabia que el fet no tenia res d’insòlit, i que s’estava preparant una altra acció semblant en l’àmbit de la premsa internacional, i que ells subscriurien.

56 diaris de 45 països d’arreu del món, entre ells el diari El País, han repetit la iniciativa d’un editorial conjunt, aquesta vegada per a reclamar que a Copenhaguen es prenguin mesures reals i serioses contra el canvi climàtic. En aquest cas, aquella mateixa premsa carronyera que considerava un despropòsit periodístic l’elaboració d’un editorial conjunt, no solament no repeteix les acusacions, sinó que tornen a parlar d’un fet sense precedents. Ni coherència amb les acusacions anteriors, ni rectificació o reconeixement de la seva espifiada. La seva dignitat i professionalitat periodística no dóna per tant.

Gestió o monopoli cultural

Dins de la grisor generalitzada de l’actual Govern de la Generalitat, la personalitat de Joan Manuel Tresserras de reconeguda solvència intel·lectual, semblava que podia donar-hi un toc de rigor i de qualitat. Però, pel que sembla, l’atonia s’encomana. És cert que, com a mínim, ha tingut la intel·ligència de no sortir amb atzagaiades ni sortides de to, com molts d’altres dels seus companys de Govern, i que a títol personal serien poques les ficades de pota que se li podrien retreure. Però també ho és que, quan estem encarant la darrera etapa de la legislatura, la seva feina callada i discreta no ha obtingut els èxits que calia esperar. L’afer de l’arxiu d’Agustí Centelles n’ha estat la darrera mostra que se suma a una ja llarga llista de temes inacabats o mal resolts: no s’ha pogut resoldre el tema de TV3 al País Valencià ni és satisfactori l’acord arribat a les Illes; el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha nascut coix i amb polèmica; la Llei del cinema sembla que es vagi retardant per tal que no pugui aprovar-se abans de les eleccions; el retorn dels documents privats requisats a l’Arxiu de Salamanca no s’ha pogut completar; el tema del Museu diocesà de Lleida continua penjant d’un fil, i sense resoldre’s...

En cada cas, hi deu haver raons de força major, manca de recursos, de poder polític, de capacitat d’incidència i nul·la complicitat dels socis de Govern, però també hi deu haver al darrere un estil generalitzat en les administracions actuals de prepotència absoluta. Només cal donar un tomb pels despatxos oficials per adonar-se del paternalisme amb què es tracta les nombrosos entitats i associacions que treballen en el món de la cultura, i fins a quin punt l’Administració ha adoptat l’actitud de creure’s l’únic element generador de cultura. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, fins i tot ho explicita en la seva convocatòria de subvencions, on deixa clar que se subvencionaran aquelles activitats “que complementin l’acció municipal”. Qualsevol iniciativa sorgida de la societat civil o és captada i monopolitzada per l’Administració o és menystinguda sense més ni més. Puc imaginar com devien sentir-se els hereus d’Agustí Centelles davant d’una Administració que juga amb l’arrogància de tractar les iniciatives privades com un simple apèndix de la “Cultura” en majúscules que es fa des del poder, i que com a molt deixen clar que donaran una subvenció o que assumiran el projecte, més com a favor paternal que per compartir la importància del que es té entre mans. I amb això no vull justificar la venda de l’arxiu de l’Agustí Centelles al Ministeri de Cultura, que lògicament ha actuat, com sempre, en contra dels interessos de Catalunya.

A títol personal, com a gestor cultural que vaig exercir durant uns anys, podria explicar moltes anècdotes, algunes d’inversemblants, que exemplificarien aquesta actitud prepotent de l’Administració: des d’un tracte vexatori, tractant de “clients” les entitats culturals que reben subvencions públiques, o comparant l’interès que podia tenir recórrer al Consell d’Europa pels reiterats incompliments per part del Govern espanyol de la Carta europea de llengües regional o minoritàries amb l’interès d’una calçotada; a menystenir l’oferiment d’una sala d’actes d’una entitat privada per a ser utilitzada com a equipament públic, com si n’anéssim tan sobrats, o senzillament retirar el suport públic a l’Observatori de la llengua catalana fins a fer-lo desaparèixer.

Patriotes o Traïdors?

(Article publicat ahir a El Bloc Gran del Catalanisme)

Temps enrere, en una reunió d’entitat cíviques i culturals de caràcter nacionalista, algú va proposar fer una mini campanya sobre el sentiment d’identitat a Catalunya. Es tractava d’editar un material, bàsicament uns adhesius, en el qual s’interpel·lava els ciutadans amb un pregunta que més o menys venia a dir “I tu com vius a Catalunya?”; i tot seguit s’exposaven diverses possibilitats “Com a estranger”, “Com a ocupant”, “Com a botifler”, o “Com a patriota”. Ignoro si l’adhesiu es va acabar editant, i en tot cas celebraria que no hagués tingut cap mena de difusió ni repercussió. Un plantejament tan barroer no tenia cap mena d’interès des del punt de vista nacional, més enllà acontentar l’ego dels qui no només volen presumir de patriotisme sinó que s’entesten en fer-ne un club exclusiu i el més restringit possible.

Sempre m’ha semblat molt perillós aquest exercici de pretendre traçar línies divisòries entre bons i dolents, entre patriotes i traïdors o botiflers. Primera, perquè no té cap utilitat; i en tot cas només serveix per a convertir la línia divisòria en murs que impedeixen engruixir la massa social favorable a la sobirania nacional. I segona, perquè un cop posats a traçar línies sempre hi ha qui la posa una passa més enrere, encara que només sigui per a fer ostentació d’un patriotisme de pedra picada molt superior al de la resta. Quan ens lamentem que, contràriament al que passa en el nacionalisme espanyol que es presenta sempre sòlid, compacte i sense fissures, el món del sobiranisme català està immers permanentment en lluites caïnites, en enfrontaments interns que dificulten la creació d’un gran bloc nacional capaç de portar el país cap a la independència, penso que aquest tipus d’actituds hi tenen molt a veure. Només cal seguir alguns dels comentaris que es poden llegir en diferents fòrums de debats, i aquest del BGS no n’és pas una excepció, en què les posicions viscerals fomenten molt més l’enfrontament intern que l’entesa.

Podem criticar la visió sectària dels partits polítics actuals que sovint confonen l’interès nacional amb l’interès partidista, electoral o d’ocupació d’àrees de poder; però després resulta que un sectarisme semblant, encara que aquí no hi ha més pastís a repartir que el de poder ostentar el major dels radicalismes, s’observa al si del moviment sobiranista. Sempre hi ha qui és capaç de trobar en els altres, no ja errors d’apreciació, estratègics o d’accions concretes, sinó motius suficients per a traçar-los la línia divisòria de la perversitat a partir de la qual tots són traïdors i botiflers. És evident que des dels sectors sobiranistes de CiU a les CUP, passant per ERC, Reagrupament i la multitud de plataformes, associacions i moviments independentistes, hi ha diferències estratègiques i d’anàlisi importants. I, lògicament, el fet que un participi d’una o diverses d’aquestes organitzacions, però discrepi d’unes altres és perquè no hi deu haver coincidència de plantejaments. Ara bé, d’obrir el debat sobre aquests diferents possibles enfocaments, amb una visió tan crítica com vulgueu, a la desqualificació total de les persones o grups titllant-los de traïdors o botiflers hi va un bon tros. Aquesta mena d’exabruptes impedeixen fer una anàlisi seriosa, i sobretot reconèixer les aportacions en positiu que poden haver fet i han de continuar fent aquestes diverses opcions polítiques; de manera que les desqualificacions fonamentalistes no tenen altre objecte que el d’aprimar l’abast d’un possible front nacionalista, limitant-ne cada vegada més tota possibilitat d’èxit.

Hauríem de partir del convenciment que la fita de la independència només serà possible amb la confluència d’amplis sectors de la societat catalana, avui per avui representats per forces polítiques que, totes, tenen en el seu haver un munt d‘errors estratègics, de pactes incomprensibles i fulls de ruta aparentment equivocats. Benvinguda sigui qualsevol nova aportació sobiranista en el panorama polític actual; però pretendre fer foc nou i prescindir del bagatge i del pes que han representat aquestes forces polítiques, a les quals podem criticar tan com vulgueu, em sembla una quimera i un suïcidi. No serveix de res desqualificar CiU pels vint-i-cinc anys de govern poruc i de peix al cove, amb pactes amb el PP inclosos; ni prescindir d’ERC per la deriva en què ha navegat en els darrers anys, amb la irrisòria pluja fina com a excusa per a pactar amb els socialistes; ni menystenir Reagrupament pel fet que Carretero combregués amb l’estratègia d’Esquerra fins que el van defenestrar… Altrament, si prescindim de tot això, si marquem la línia divisòria entre botiflers i patriotes més ençà, què ens queda?

13-D, assaig general (V)

Aquests dies s’han publicat els resultats d’una enquesta realitzada des de la UOC sobre l’actitud dels ciutadans en cas de convocar-se un referèndum per la independència. Segons aquesta enquesta, s’arribaria just al 50% de vots afirmatius, enfront d’un 17’8 de vots negatius, un 24’6 d’abstencionisme i més d’un 7% d’indecisos. D’enquestes d’aquesta mena se’n fan sovint, encara que aquesta sembla tenir més rigor acadèmic que la majoria de les que encarreguen els mitjans de comunicació, i són utilitzades per a reforçar les tesis dels nacionalistes espanyols o dels nacionalistes catalans en funció dels resultats. I la de la UOC ens seria clarament favorable.

L’Artur Mas deia ara fa uns dies que ell, encara que donat el cas també votaria que sí, no era partidari d’impulsar un referèndum nacional sobre la independència perquè era molt probable que es perdés. I, naturalment, ara algú li ha tirat en cara; tot i que l’enquesta de la UOC marca una tendència, tampoc s’ha de considerar com a infalible. De fet, és el mateix argument que esgrimeixen alguns sobiranistes per aconsellar no convocar Consultes com la del 13 de desembre en poblacions excessivament grans, o en determinades poblacions on és gaire bé segur que hi guanyarien els partidaris del No. Potser ens hauríem d’explicar millor. No podem dir que organitzem les consultes quan i allà on sabem que en podem treure un resultat positiu, sinó que les convoquem perquè tenim tot el dret a decidir el nostre futur; tant si aquest és romandre dins de l’Estat espanyol, com si és sortir-ne. Si bé a Arenys el nivell de participació va ser prou acceptable i l’escrutini va donar una majoria aclaparadora de partidaris de la independència, en aquesta convocatòria del dia 13 de desembre hi pot haver major participació en algunes poblacions, però també podria ser inferior en algunes altres; i si algú, com ja s’està anunciant, preveiés de realitzar-ne a ciutats més importants de l’àrea metropolitana, a Barcelona mateix, i ja no diguem els que promouen iniciatives semblants a les Illes, els resultats ja no serien tan positius ni en participació ni en nombre de vots afirmatius.

Però no ens oblidem de l’objectiu de la convocatòria del 13-D, i de les que han de seguir l’any que ve. El que hi reivindiquem és el dret a decidir, a poder gaudir de les llibertats democràtiques suficients com per a prendre la decisió de separar-nos d’Espanya, sempre que hi hagi la majoria suficient que ho recolzi. El que hi reivindiquem és que els nostres polítics tinguin la valentia de defensar el principi democràtic de l’autodeterminació dels pobles, amb totes les seves conseqüències. L’ús que en faci després la ciutadania, prenent una o altra posició, ja entrarà dins de la normalitat democràtica.

13-D, assaig general (IV)

Tot sembla indicar que aquesta vegada, conscients que la seva actitud encara va beneficiar la participació en la consulta d’Arenys, ni el Govern espanyol ni la seva Justícia no posaran tant d’èmfasi a impedir o entorpir les consultes del dia 13. Fins i tot podríem veure com la Justícia aplica un criteri diferent a l’hora de revocar o no la prohibició feta per la Conselleria d’Interior a les manifestacions convocades per la Falange el mateix dia. Han canviat d’estratègia, i ara prefereixen abocar els esforços en deixar clar que es tracta d’una consulta, mai d’un Referèndum com recordava la Consellera Montserrat Tura, organitzada per entitats i associacions al marge de les institucions i per tant sense cap validesa jurídica, com si es tractés d’un sondeig o d’una enquesta. Ells n’han après ràpidament; nosaltres, potser no tant.

Aquest seu argument, que té l’objectiu de desdibuixar les Consultes i convertir-les en simples anècdotes, indirectament sembla compartit o reforçat per sectors obertament favorables a l’exercici del dret a decidir. Amb alguna rara excepció, tothom s’esforça en remarcar que les Consultes es poden fer legalment perquè hi ha una escletxa en la legislació espanyola que, com a mínim, no ho impedeix, en lloc de posar l’èmfasi en el trencament de la mateixa legalitat espanyola. I aquesta escletxa es basa en el fet que no són les institucions ni els partits polítics els qui convoquen les Consultes, sinó l’anomenada societat civil; això possibilita, per exemple, que els sectors més demòcrates dels socialistes catalans qualifiquin les consultes com a exercici saludable de la participació democràtica, però sempre reservant-li un paper simbòlic que no ha de repercutir en la política real. Aparentment, pot semblar una plantejament innovador i molt engrescador el fet que sigui la mateixa societat civil la que s’organitzi, es mobilitzi i hi digui la seva; però em sembla un error presentar-ho com un èxit precisament perquè no s’ha precisat d’institucions ni de lideratges polítics per a tirar endavant les Consultes.

D’alguna manera, estem lluitant en contra de bona part de les experiències històriques més properes. La reivindicació d’unificar les dues alemanyes va aflorar de cop perquè un lideratge polític concret va creure oportú de llançar el país cap a la reunificació, sense ni tan sols haver-ne valorat suficientment els costos econòmics. I la població, naturalment, va seguir. El mateix va succeir a Txèquia i a Eslovàquia, a les Repúbliques bàltiques o a les balcàniques, i el mateix s’insinuava amb l’Ibarretxe si no s’hagués fet enrere i sembla que pot passar a Escòcia. La mobilització popular és importantíssima per a esperonar els polítics i donar força al lideratge que ha de portar a terme la concreció final. Pero no es pot desvincular la pressió social de la ciutadania de la necessària acció política de partits i persones, que en algun moment o altre hauran de recollir-ne els fruits i plasmar-ho en propostes concretes d’emancipació nacional a les nostres institucions.

13-D, assaig general (III)

Tothom és conscient que la cita a les urnes que tenim el proper dia 13 és més un acte de reafirmació i de dignitat nacional que un Referèndum pròpiament. Per això, no ens ha d’estranyar que quedi molt difusa la barrera entre l’organització de la consulta invitant a la participació, en el benentès que exercir el dret a decidir pot fer-se igualment des de l’opció del Sí que des de l’opció del No, i la invitació a votar afirmativament a favor de la independència. En les presentacions de la consulta el jurista Alfons López Tena s’escarrassa en voler presentar l’organització com a neutral per tal d’incentivar el vot, tant dels uns com dels altres. Però és evident que aquest tipus de missatge és poc creïble.

No ens enganyem. Avui per avui, el debat no està en veure quants votaran a favor de la independència de Catalunya i quants ho faran en contra, sinó en comprovar fins on arriba la reivindicació de tenir una via normal i democràtica per a exercir el dret a decidir. Em sembla fantàstic l’argument d’organitzar la consulta amb el màxim de rigor i, en la mesura que sigui possible, utilitzant metodologies i garanties de transparència homologables en qualsevol sistema democràtic. Però tampoc cal que vulguem ser més papistes que el Papa. L’objecció fonamental que es posarà a la consulta serà, en primer lloc, que es tracta d’una consulta feta al marge de les institucions i per tant sense cap validesa jurídica; i, en segon lloc, si la participació no és suficientment alta, se’ns retraurà que és molt poc significativa. Entenc, doncs, que hem d’anar en compte a l’hora de voler presentar les consultes del 13-D al nivell de qualsevol altra cita a les urnes, perquè no hi ha les condicions de normalitat democràtica que serien exigibles.

La Consellera de Justícia, Montserrat Tura, ja advertia que “la sensació que hi ha és que qui les organitza és qui té una determinada posició”; i ho deia en el sentit de restar-li valor. I té bona part de raó si ho volem presentar com una consulta més; però cal aclarir-li que els qui s’oposen a la seva celebració, des de la Falange al PSOE passant lògicament pel PP, també tenen una determinada posició, amb l’agreujant que aquests el que no tenen és el suficient esperit democràtic com per deixar que la ciutadania decideixi lliurement quina de les dues prefereix.

13-D, assaig general (II)

Un element important, probablement el més important, a l’hora de valorar el resultat de les consultes del 13 de desembre serà el nivell de participació. De la mateixa manera que, ja ara, els qui estan en contra de preservar el text de l’Estatut votat majoritàriament pel poble de Catalunya, argumenten que ben mirat el percentatge de votants a favor del nou Estatut no arribava al 37% de la població catalana, ja podem imaginar com valoraran el resultat de les Consultes si la participació no és prou reeixida.

Està clar que, mancats d’honestedat, no utilitzen el mateix argument quan és hora de valorar el resultat d’altres processos electorals. I sobretot no fan servir l’argument a l’inversa. És cert que amb una participació del 50%, el 74% de vots favorables representa només un 37% del total de la població que s’hi va mostrar favorable; però també és cert que el 21% de vots negatius representen poc més del 10% de la població contrari a l’Estatut, dels quals com a mínim la meitat hi van ser contraris per considerar-lo esquifit. Qualsevol Govern sorgit d’unes eleccions on hagi tret un 50% dels vots, cosa que normalment sol ser una xifra inferior, amb una participació del 70 o del 75%, ja representa que a aquest Govern, a qui ningú discuteix la seva legitimitat per a governar, només l’ha votat un 37% de la població, com a màxim.

En el cas de les consultes del 13 de desembre caldrà anar molt en compte. L’eufòria sobiranista marcant fites excessivament altes ens podria portar a una sensació de fracàs o de desànim que ja s’encarregarien prou de magnificar els enemics de la democràcia. En qualsevol consulta oficial, des de totes les administracions, partits polítics i mitjans de comunicació s’hi aboquen enormes quantitats de recursos en propaganda, que no tenen res a veure amb les modestes campanyes que poden fer les associacions convocants del 13-D. Si algú establís la proporció de participants en la consulta en relació als recursos emprats en publicitar-la, qualsevol resultat de participació seria extraordinàriament alt. I més tenint en compte que a part de la manca de recursos amb què s’ha de fer la campanya d’aquest 13-D, i contràriament al que succeeix en les altres cites a les urnes, aquí hi ha des d’administracions a partits polítics i poders fàctics que criden a la no participació. El diferencial entre aquell 50% de participació en el Referèndum de l’Estatut i el nivell de participació que s’assoleixi en aquesta convocatòria del dia 13, podria ser l’indicatiu dels que han fet cas de les propostes abstencionistes dels grans partits espanyols, de les administracions públiques i dels grans mitjans de comunicació. I això sense tenir en compte el paper intimidador que, amb el suport institucional, intentaran exercir els grups violents com la Falange.

13-D, assaig general (1)

S’ha posat en marxa el dispositiu paraoficial per a poder celebrar la consulta popular del dia 13 de desembre. Tothom és conscient que no anem a una consulta per decidir si exercim el dret a l’autodeterminació, sinó que estem fent un acte simbòlic per a facilitar-ne l’accés en una acció posterior. Un acte simbòlic que alguns voldrien que es reduís al simbolisme més testimonial, mentre que altres li donaríem el sentit d’assaig general. Tothom remarca que es tracta d’una consulta feta al marge de la política oficial i institucionalitzada, encara que uns ho interpreten en el sentit que això li resta qualsevol mena de validesa, i d’altres hi veuen justament un pols a aquesta política oficial. Però, de fet, un dels primers objectius de la consulta ja s’ha acomplert.

Si del que es tractava era de veure fins a quin punt els partits i els dirigents polítics eren capaços de continuar negligint la voluntat popular, ja n’hem tingut una primera mostra. Els qui ja tenen presa la determinació d’obviar el que digui la ciutadania, a qui en el millor dels casos només li deixen l’opció d’escollir en les eleccions el mal menor, és lògic que no tinguin cap interès en saber què pensa aquesta ciutadania; no fos cas que aquest pensament, com deia el poeta, “posés en perill la fràgil immobilitat de l’aire”. I si la determinació de no voler saber res de la voluntat popular va acompanyada d’una mentalitat totalitària i antidemocràtica, aleshores s’expliquen les reaccions aïrades, amenaçadores i coercitives que estem veient en els partits espanyols i els seus satèl·lits. Una primera part de la consulta, diguem-ne la més institucional que en principi no estava prevista per al dia 13, ja s’ha portat a terme. Encara no tocava decidir si s’estava a favor o en contra de la Independència de Catalunya, sinó posicionar-se sobre la conveniència i el dret de la ciutadania a expressar-s’hi. I els partits polítics, així com els mitjans de comunicació, ja han emès el seu vot. Uns partits, ERC, CUP i Reagrupament, de forma inequívoca a favor de recolzar l’exercici del dret a decidir; altres, CiU i IC-V, amb més matisos i sobretot amb més pors, també favorables a l’exercici d’aquest dret, encara que ells, almenys de moment, no ho haurien posat en l’agenda política; el PSC, sense llibertat per a ell mateix per a prendre decisions, ha de posicionar-s’hi en contra tot i que en diversos municipis han procurar no ser-hi excessivament bel·ligerants i en algun cas també hi han donat suport; queden, està clar, el qui tenen por o pànic a la llibertat, el PP, Ciutadans o la Falange, que es posicionen sense fissures en contra de què els ciutadans puguin exercir el seu dret a decidir sobre el seu futur.

El primer pols, el de la política institucional o de partits, ha estat entre demòcrates i antidemòcrates. A cap Ajuntament s’han presentat mocions perquès es declaressin a favor de la independència, sinó simplement a favor de què el poble pugui decidir. I el resultat és clar: el PSC decanta, de moment, la balança a favor dels qui neguen a la ciutadania una majoria d’edat per a prendre decisions. Segons ells, la decisió ja es pren en les cites electorals. Caldrà veure, doncs, si en les properes eleccions aquesta ciutadania a qui ara se li nega el dret a decidir continuarà donant-los suport; i, sobretot, veure si els partits que en principi es proclamen favorables a la llibertat continuaran recolzant-los perquè siguin al capdavant de les nostres institucions.

Si és d’Espanya, què hi fa a Catalunya?

No sé com han anat les negociacions amb els hereus del fotògraf Agustí Centelles, però el cert és que el seu llegat ha anat a parar a mans del Ministeri de Cultura; és a dir que amb tota probabilitat serà traslladat a Madrid o a Salamanca. És el mateix que va passar quan Salvador Dalí va deixar en herència una part del seu patrimoni a l’Estat espanyol; es va procedir a desmantellar, parcialment, el seu Museu de Figueres. I un cas semblant va passar temps enrere quan una entitat de crèdit, com a forma de pagament d’impostos, va lliurar a l’Estat un quadre de Joan Miró; immediatament va ser traslladat a Espanya, a Madrid.

L’argument és molt clar, i d’una lògica irrefutable: si és seu, per què no se’l poden endur cap a casa. En ocasió del quadre de Joan Miró, un diputat espanyol contrari lògicament a què el quadre restés a Catalunya, dipositat a la Fundació Miró, o que es cedís a la Fundació del mateix pintor que hi ha a Mallorca, cosa que podia semblar el més assenyat, va posar un símil inqüestionable: “És que algú quan va a comprar a una botiga, després de pagar deixa el que ha adquirit a la mateixa botiga?”. I tenia tota la raó. Si és seu, s’ho emporten cap a casa. De fet, és el mateix argument que esgrimim nosaltres quan reclamem el retorn dels anomenats arxius de Salamanca (recordem que encara queden documents per a retornar); per a un andalús o un manxec, que l’arxiu “nacional” de la Guerra Civil sigui a Salamanca és tan normal com que s’hagués establert a Santander o a Càceres, perquè qualsevol d’aquestes ciutats formen part del seu imaginari nacional. De la mateixa manera que l’Arxiu Nacional de Catalunya, ubicat a Sant Cugat, podia haver-se fet a qualsevol altra ciutat catalana.

Ara, ERC posa un altre cas sobre la taula. Al despatx del Rei hi ha el quadre “l’atleta còsmic” que el Dictador Franco va encarregar a Salvador Dalí; un capritx personal del monarca que va costar a l’erari públic tres milions d’euros. Els republicans demanaven que el quadre es cedís (ni tan sols demanaven que hi fos lliurat en propietat) per a ser exposat al públic al Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona, argumentant que, essent propietat del “Patrimonio Nacional”, es posaria a l’abast i gaudi dels ciutadans. La lògica nacional espanyola, la que ja contempla Catalunya com un territori aliè a la seva identitat, ha fet que la proposta fos refusada taxativament, amb la complicitat servil això sí dels socialistes catalans, els impulsors del Museu Olímpic de Barcelona, i dels convergents; no fos cas que l’amo s’enfadés.

Col•laboració al Bloc Gran del Sobiranisme

A partir d’aquesta setmana he iniciat una col·laboració setmanal al Bloc Gran del Sobiranisme. En uns moments en què la societat catalana sembla donar mostrar d’uns mínims d’unitat per a la defensa també d’uns mínims de dignitat per a Catalunya, el sobiranisme necessita aparcar la seva patològica lluita caïnita i avançar cap a visions més transversals i unitàries, on respectant les particularitats de cadascú i sense abandonar el necessari esperit crític es treballi per a un projecte comú. Reprodueixo, aquí, el primer article que hi he publicat:


ERC, fent diana amb un tret per la culata

Els qui amb una certa assiduïtat, i des d’una perspectiva independent, escrivim sobre l’actualitat política catalana podem passar fàcilment del derrotisme més decebedor a l’eufòria més injustificada. Sovint, tot depèn de la perspectiva des de la qual se’n faci l’anàlisi. Hi ha una sensació generalitzada que els nostres líders polítics s’aferren fàcilment al poder, i adeqüen totes les seves estratègies per a conservar-lo, o per assolir-lo quan no es té. En l’àmbit de l’independentisme, per exemple, la política erràtica d’Esquerra ha provocat no poques decepcions i moltes més desercions; encara que sembli incomprensible, quan tothom diu que el sentiment sobiranista està creixent arreu del país, resulta que les expectatives electorals d’Esquerra són, per dir-ho suau, més aviat a la baixa. Les raons que es donen per a blasmar la política seguida per l’actual direcció d’Esquerra no són fútils ni mancades de fonament.

Ara bé, vist a una certa distància, també s’ha de reconèixer que el país ha fet un canvi important en els darrers anys, i que un paper força decisiu hi ha tingut ERC. La impulsió del nou Estatut, tant se val quin hagi estat el resultat final, ha tret el país d’una atonia que no ens portava enlloc. El debat durant la seva elaboració, amb la posterior negociació a Madrid per arribar a un resultat que a més de deixar-nos insatisfets és qüestionat des de totes les esferes del poder espanyol, han posat de manifest la inviabilitat i l’esgotament del model autonomista. Però el fet que els socialistes catalans, amb Maragall al capdavant, abanderessin la reforma de l’Estatut que ara ens és qüestionat ha arrossegat els socialistes cap a posicions absolutament impensables uns anys enrere. Amb totes les discrepàncies i els recels que ens provoquen, el cert és que les paraules i els posicionaments de gent com el President Montilla o fins i tot de José Zaragoza, o editorials compartits també per La Vanguardia o El Periódico, incloses les adhesions de la Patronal catalana i dels sindicats, indiquen que la societat catalana, de forma majoritària, ha avançat en consciència nacional, ja sigui per a reivindicar un major autogovern o ja sigui per a avançar cap a una sobirania plena. I que ERC ha tingut un paper rellevant en aquesta evolució de la societat catalana, que a molts ens continua resultant insuficient, em sembla indiscutible.

El que resulta curiós, però, és que tot el panorama actual amb aquesta evolució dels sectors fins fa poc molt reticents a les reivindicacions catalanistes i amb l’eclosió dels moviments desacomplexadament sobiranistes, que s’ha concretat en el procés de consultes populars sobre la independència de Catalunya ha trastocat el plans d’Esquerra i convertit en paper mullat el seu full de ruta. En la Conferència Nacional d’ERC, d’ara fa dos anys, i en el Congrés que en va seguir, personalment vaig mostrar-me molt crític amb l’actual direcció, i en tots dos casos hi vaig presentar una bateria d’esmenes, perquè el full de ruta que s'hi marcava anava per un altre cantó. Segons les seves tesis, aprovades tant en la Conferència Nacional com al Congrés, l’estratègia passava per convertir ERC en el partit hegemònic de l’esquerra i, amb Esquerra com a pal de paller, assolir una majoria parlamentària que permetés una proclamació unilateral d’independència o la convocatòria d’un Referèndum nacional per l’autodeterminació. Un Referèndum per al qual no s’hi posava data, però que en cap cas podia ser abans de les eleccions a celebrar el 2014, data que improvisadament es va treure de la màniga Carod Rovira per no deixar-ho en un horitzó encara més llunyà. Els meus arguments anaven en el sentit que l’estratègia no havia de ser aconseguir que Esquerra fos la força majoritària, perquè d’això n’hi podia haver per temps, sinó aconseguir que hi hagués al Parlament la majoria sobiranista necessària. Els partits només són una eina per assolir uns objectius, i mai una fita per ells mateixos. L’important no és qui hauria de liderar el procés, sinó fer que aquest procés sigui possible; en el benentès que, lògicament, ERC hi tindria un paper ben important i decisiu, i que com a partit s’aspiraria a tenir la màxima representació possible. Des del meu punt de vista l’important era entendre que seria inviable, per més que creixés ERC, pretendre un procés d’emancipació nacional fet des d’una sola força política o des d’una sola posició ideològica; que el pas cap a l’exercici del dret a decidir havia de ser un projecte de país, una fita àmpliament compartida, cosa que implicava acostar les altres forces polítiques cap a posicionaments sobiranistes (que, per tant, ens disputarien el terreny electoral) en lloc d’erigir-nos en únics valedors del sobiranisme.

El resultat ha estat que, gràcies en part al paper d’ERC, s’ha aconseguit fer passes positives en la direcció contrària a la que marcava l’actual direcció d’Esquerra. I a la vegada, descontents amb la política d’Esquerra o simplement al marge del partit, han aparegut altres grups així com les plataformes sobiranistes que han tirat pel dret el procés de consultes populars, inesperat i imprevist pels republicans. Han fet diana sense saber-ho, i sobretot sense proposar-s’ho; amb el risc de rebre, això sí, la patacada electoral perquè el seu discurs anava per un altre cantó. Potser han fet diana, precisament perquè el tret els ha sortit per la culata.

Sobre l’Administració d’Injustícia

Tota societat civilitzada necessita tenir uns mecanismes que assegurin el compliment de les Lleis i que aquestes s’apliquin de manera justa: per això en diem Administració de Justícia. Davant de qualsevol conflicte o alteració de l’ordre establert les parts en litigi probablement tenen prou arguments i raons per a defensar o justificar el que han fet o el que pretenen fer. Aleshores, un organisme imparcial escolta les dues parts i emet sentència, atribuint la part de raó que correspon a cadascú, en base a les lleis existents. És un mecanisme que hauria de donar garanties i seguretat als ciutadans, tot i que hi cap la possibilitat que la sentència no plagui a cap de les parts o que no la considerin del tot encertada. Ara bé, el pitjor que pot passar és que aquesta suposada Administració de Justícia, a consciència, cometi de forma permanent actes d’injustícia.

Fa ben just un any, als Estats Units, es va destapar el cas de l’estafa financera més gran de la història. A hores d’ara, ja hi ha hagut sentència, s’han reparat els danys en la mesura que era possible, i se suposa que es poden dedicar a prendre les mesures perquè accions com aquelles no es tornin a repetir. Res a veure amb l’anomenada Justícia espanyola. I quan dic “anomenada” no és que posi en dubte la seva espanyolitat, sinó la seva justícia. No hem referiré, avui, als casos ja habituals en què la Justícia tracta de forma diferent als grups o persones en funció de la ideologia; frases com “Dins de l’esquerra abertzale volem sectors durs, tant a favor d’ETA com en contra d’ETA” serien constitutives de delicte per apologia al terrorisme si no fos que van ser pronunciades pel Ministre Rubalcaba, per exemple. Em limitaré a centrar-me en el temps en què tarda la Justícia a emetre sentències, i que és una forma d’impartir “injustícia”. Un cas sonat va ser el de la presa de Tous, al Pais Valencià en què la Justícia va condemnar els damnificats, injustament i a consciència, a esperar més de vint anys a ser reconeguts els seus drets; molts dels qui tenien dret a cobrar indemnització ja eren morts quan es va dictar sentència, així com alguns dels qui havien de respondre’n per la seva irresponsabilitat. El mateix que pot acabar passant amb el cas del frau a Hisenda, a Barcelona, on hi ha implicades importants empreses de construcció i responsables de l’Administració d’Hisenda; s’ha dilatat tot el procés a consciència i sabent que així s’esgotava el termini de la prescripció. Quan el jutge faci el simulacre d’emetre sentència, amb la petulància de fer veure que finalment dirà la paraula justa, tot quedarà en un no res perquè tothom sap que els delictes que s’imputaven en el seu moment ja hauran prescrit. El mateix deu passar amb la dilacions interessades a l’hora de citar a declarar els imputats del cas Palau i prendre les mesures cautelars per evitar la destrucció de proves o la construcció de descàrrecs; no és per casualitat ni és perquè sí que es dóna un temps tan llarg a uns encausats, que s’ha negat a molts altres en la mateixa situació.

I a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut se li pot donar la mateixa lectura. Deixant de banda totes les consideracions de tipus nacional, el dret inalienable del poble català a decidir el seu futur, i la perversió del mateix tribunal que ha esdevingut eina instrumentalitzada pels partits polítics espanyols, i per tant part interessada en el conflicte que pretenen dirimir, el sol fet de dilatar en el temps fins a tres anys el dictat de la sentència ja és, per sí mateix una injustícia. Es pot ben dir que durant tot aquest temps aquest pretès Tribunal ha condemnat els ciutadans de Catalunya a no poder tenir ni disposar plenament d’una norma jurídica que legítimament s’havien dotat, en base a les lleis espanyoles no ho oblidem. El Tribunal Constitucional ja ha emès sentència i ha condemnat Catalunya, i probablement, quan i com convingui al PP i al PSOE, acabarà de donar l’estocada amb un redactat definitiu. És una mostra més de la Injustícia institucionalitzada, d’això que indegudament en diuen “Administració de la Justícia”.

El gest de Sant Pere

Curiosament, quan l’argument de molts partits polítics i plataformes sobiranistes per a convocar les Consultes Populars sobre la independència de Catalunya era que tot es feia dins de la més escrupolosa legalitat, des de Sant Pere de Torelló surten en direcció contrària. El plantejament d’Arenys de Munt, tal com reconeixia el seu alcalde i tal com van ratificar els tribunals, era que no es podia considerar il·legal una consulta feta des d’entitats ciutadanes, sense la participació de les institucions i, per tant, sense valor jurídic ni conseqüències legals. I si l’Estat ho permetia en aquestes circumstàncies era perquè considerava que no passava de ser un acte simbòlic, com un partit de costellada de les seleccions catalanes.

Probablement, la Justícia es va limitar a prohibir a l’Ajuntament d’Arenys que cedís locals, infraestructura o diners per a la consulta, pensant que feta al marge de les institucions la seva repercussió seria mínima. No es va tenir en compte que aquell valor simbòlic inicial podia esdevenir l’espurna que encengués tota una foguera; de moment, també simbòlica, però d’un abast molt més gran. Una actitud semblant podia mantenir el Govern espanyol davant les consultes del dia 13 de desembre, pensant que hi ha una línia vermella que no es pot traspassar i que és la d’involucrar-hi d’alguna manera les institucions. I aquest és el quid de la qüestió: el moviment sobiranista ha trobat una escletxa en el marc legal espanyol que permet unes accions simbòliques, sempre que quedi clar que no tenen cap validesa legal, que són partits d’exhibició. Hem avançat la línia vermella que sabíem que no ens permetrien passar, però aquesta hi continua essent. Com ja he dit en diversos ocasions, l’exercici del dret a decidir caldrà fer-lo en algun moment fent el salt a la legalitat espanyola, i emparant-nos en la nostra legitimitat.

D’aquí el valor de l’alcalde de Sant Pere de Torelló. Indirectament, els ajuntaments ho tenen molt fàcil per a ajudar les entitats que vulguin organitzar una consulta d’aquestes, de manera que tot es faci des de la legalitat. Per tant, no tenia cap necessitat de plantar cara i dir que ell ho faria obertament, com a representant legítim del poble de Sant Pere. És només un gest de desafiament a una legalitat que ens impedeix l’exercici d’uns drets ben legítims. És l’assaig més real del que pot esdevenir-se en un futur, esperem que no massa llunyà, en què el Parlament o el Govern català hagin de prendre una determinació apel·lant a la sobirania del poble de Catalunya, encara que aquesta no sigui reconeguda per les lleis espanyoles. Per avançar cap a la independència, no hi ha altre camí.

A Europa, no ens posem flamencs

Europa ha escollit finalment el seu President. El fins ara primer ministre belga, Herman Van Rompuy, assumirà el paper de President de la Unió Europea, càrrec amb unes funcions no del tot ben definides tenint en compte que el poder de la Unió continua estant en el seu Consell on els Estats prenen les grans decisions. Per tant, a partir de gener la presidència de Herman Van Rompuy haurà de compaginar-se amb la presidència de torn del Consell europeu, que en aquest cas correspondrà a José Luís Rodríguez Zapatero. Amb tot, a Catalunya aquest nomenament ha suscitat unes certes expectatives pel fet que Van Rompuy és un flamenc.

D’entrada, tots sabem que si la Presidència de la Unió fos realment el que el seu nom pretén indicar, no haurien permès que se la disputessin polítics retirats o de segons fila, i menys encara provinents de països amb un pes relatiu. Quan va ser l’hora de decidir qui presidiria el Banc europeu, francesos i alemanys van tenir molt clar que el pastís havia de ser per a ells, i no només que l’havien de pactar sinó que en tot cas se l’havien de repartir. I és que quan el poder presumeix de descentralització o de permetre el joc als menys poderosos, és perquè en realitat el poder és més fictici o simbòlic que real; com passa amb la Secretaria general de les Nacions Unides. Amb tot, Europa va fent passes endavant, per lentes i moderades que siguin, i el fet de dotar-se d’una Presidència sens dubte que ha d’afavorir a la seva cohesió i a afeblir el pes dels Estats. Ara bé, d’aquí a fer elucubracions sobre el paper del nou President en base al seu origen flamenc, hi ha un bon tros.

L’eurodiputat Oriol Junqueras afirmava que Van Rompuy “molt difícilment s’oposaria a un referèndum d’autodeterminació”. No dubto que, particularment, pugui ser més sensible a les qüestions nacionals i als litigis que poden mantenir amb els Estats, com el cas català. Però no veig tan clar quin podria ser el seu paper, donat el cas, no solament pels condicionants propis del càrrec, i pel fet de saber qui l’ha fet possible, sinó per la pròpia autoimposició de qui sap que ara li correspon exercir un altre rol. L’assumpció d’un determinat càrrec sovint fa que la persona es comporti, fins i tot sense pressions externes, més en base al que creu que s’espera d’ell que del que realment pugui pensar. I com sol passar en aquests casos, pot esdevenir més papista que el papa.

Espanya, una fàbrica de sobiranistes

Ho deia abans-d’ahir Joan Ridao: “Una sentència adversa del Tribunal Constitucional podria ser una fàbrica de sobiranistes”. És una tesi que hem sentit en moltes ocasions, darrerament: des de l’època Aznar als reiterats incompliments de Zapatero, passant per les retallades de l’Estatut primer, el seu incompliment després, el boicot a l’aeroport del Prat, la discriminació i l’espoli fiscal, el menyspreu per la nostra llengua, les actitud antidemocràtiques que neguen el dret a decidir, la utilització interessada i en contra nostra de les institucions espanyoles, les campanyes d’intoxicació mediàtica... Tot sembla afavorir aquella idea, que particularment sempre he posat de dubte, de com més malament, millor.

Hem vist com les contrarietats i la desconsideració d’Espanya envers els ciutadans de Catalunya, de tots els ciutadans siguin unionistes o independentistes, provoquen un malestar general que pot fer aflorar el sentiment sobiranista. És cert que al Parlament de Catalunya hi ha una sola força que es declara obertament independentista, però també és cert que de les altres formacions polítiques han sortit veus amb posicionaments que haurien estat impensables uns anys enrere. Potser per això, per fer realitat els auguris del President Montilla, des de determinats sector independentistes s’espera que la sentència del Tribunal Constitucional acabi de desfigurar el ja prou migrat Estatut, considerant que seria també la sentència definitiva de l’autonomisme. S’oblida, probablement, que mentre aquí estem improvisant a cada pas, i sempre a la contra, a Madrid calculen mil·limètricament cada una de les seves accions; de manera que la sentència del Tribunal Constitucional serà suficientment restrictiva segons els seus interessos, però no tant com per a provocar la deserció dels socialistes, per exemple.

És possible que totes aquestes atzagaiades del poder espanyol, de les que hem patit i de les que ens esperen, siguin una fàbrica de sobiranistes com diu Joan Ridao. Però, aleshores, amb més raó que mai haurien de preguntar-se els dirigents d’Esquerra com és que les nostres expectatives de vot no estiguin a l’alça en consonància amb aquest creixement del sentiment sobiranista; com és que aquesta fàbrica de sobiranistes no enforteixi la principal opció sobiranista. Una primera hipòtesi seria (tant de bo hagués de reconèixer que anava errat) que, en contra del que diuen tots els sondejos d’opinió, Esquerra fes el salt endavant que es pregonava en el darrer Congrés del partit. Una segona hipòtesi podria ser que aquest aflorament social del sobiranisme no fos tant una resposta a les agressions d’Espanya, com una resposta a la incapacitat d’aquesta Esquerra, i en general dels dirigents anomenats nacionalistes, a liderar el procés d’emancipació del país. I, entremig, hi pot haver moltes més hipòtesis, naturalment.

Prou de pantomima, senyors!

Aquests darrers dies, darreres setmanes, mesos i fins i tot anys, sentim reiteradament advertències de polítics de tots els colors sobre el que pot esdevenir-se quan aparegui la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut. És un joc que dominen molt bé els espanyols, i en el qual nosaltres ens hi perdem amb facilitat, oscil·lant d’una a altra banda ballant al so dels seus capricis. S’ha de reconèixer que temps enrere hauria estat impensable que un dirigent socialista com José Montilla fes declaracions com les que ha fet aquests dies, però són declaracions que sempre tenen el corresponent contrapès que torna a situar les coses al seu lloc. A Madrid ja saben que “perro que ladra, no muerde”.

Tot i que les deliberacions del Tribunal Constitucional són secretes, interessadament, sense escrúpols ni vergonya, van traient filtracions per veure com reaccionarien uns i altres, per tal de treure la sentència com i quan convingui als partits espanyols. Aquí, segons el dia, l’humor del polític o l’ambient particular en què es troba, anem de l’atzagaiada més fora de lloc a la submissió més servil; qualsevol cosa menys adoptar una posició ferma, unitària i rigorosa de la majoria que va redactar la proposta d’Estatut i que ara reivindica que no es toqui el text que ja ha referendat el poble de Catalunya. Tothom sap que el partit que menys acatarà la sentència del Tribunal Constitucional, si per exemple no desmenteix les sentències que hi ha hagut fins ara validant la política d’immersió lingüística, serà el Partit Popular. Però aquests, que ja tenen la posició presa i que mantenen malgrat el que puguin dir els tribunals, no en fan ostentació; simplement, actuen en conseqüència.

No serveix de res fer afirmacions retòriques en el sentit que “Si l’Estatut no té cabuda a la Constitució, el Tribunal Constitucional té un problema” o que “Una sentència adversa posaria en perill el pacte constitucional” o ens “Hauríem de replantejar la nostra relació amb Espanya”, si al capdavall s’acaba dient que “acatarem la sentència del Constitucional”. Un Govern responsable i mínimament nacionalista, o senzillament autonomista, ja hauria pres una posició clara i precisa de rebuig a qualsevol sentència d’un Tribunal corromput políticament, sense cap legitimitat per a emetre sentències sobre res i molt menys en contra de tot el poble de Catalunya. Però, no. Podem dir frases més o menys altisonants, però tot seguit hi afegim que confiem que la sentència no sigui tan negativa (com si aleshores ja donéssim legitimitat a aquesta pantomima de TC), i deixem clar que, encara que no ens agradi, acabarem ajupint el cap i acatant la sentència.

Contra l’acatament de les sentències judicials

Ningú dubta del poder dels mitjans de comunicació que poden elevar a la categoria de drama nacional, de terratrèmol que ha de somoure les estructures del país, fets que podrien haver passat desapercebuts per irrellevants; o a la inversa. I no és casual que sigui en un o altre sentit, sinó que respon als interessos de la ideologia del mitjà, que en els públics es correspon sempre als interessos governamentals. És el cas del darrer posicionament del Tribunal Suprem espanyol en relació al suposat dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills.

El Tribunal Suprem, d’acord amb altres posicionaments judicials anteriors, ha rebutjat la demanada d’un pare gallec que pretenia que el seu fill rebés l’ensenyament integrament en castellà, acollint-se al principi d’elecció de la llengua d’escolarització que tan apassionadament defensa el Partit Popular. La sentència, emesa pel Suprem el passat 21 d’octubre, deixa clar que ni la Constitució ni la Declaració Universal dels Drets Humans, als que pretenia emparar-se el demandant, "garantizan a los padres el derecho de elegir la lengua que regirá el proceso educativo de sus hijos". I, assegura el Tribunal Suprem, reconèixer que tota persona té dret a escollir la llengua d’escolarització “portaria a resultats absurds”. Per a ser políticament correctes, els del Partit Popular han d’esgrimir el principi de la lliure elecció de la llengua d’escolarització, fins i tot a vegades argumentant problemes psicològics per al nen, tot i que ells ja saben que això portaria als resultats absurds a què fa referència el Tribunal Suprem. Però és que en realitat ells també estan radicalment en contra d’aquest principi; només pretendrien aplicar-lo en el cas dels pares que es neguen a respectar la legislació de les comunitats autònomes amb una llengua diferent del castellà. Naturalment, el mateix Partit Popular, que quan li convé reclama l’acatament de les sentències judicials, és el primer en refermar que no acataran la decisió del Tribunal Suprem i que continuaran amb la seva croada en contra de la diversitat lingüística de l’Estat, amb l’esperança de trobar un jutge “amic” que, contravenint tota la jurisprudència anterior, els doni la raó.

Per això, aquesta mena de pronunciaments de la Justícia espanyola, com les reiterades sentències que es refermen en la unitat lingüística del català, són silenciats pels mitjans de comunicació afins o tractats com a notes breus perquè passin desapercebuts. Ni al PP ni al PSOE els interessa donar-hi massa rellevància, perquè quan els convingui ells seran els primers en passar-se pel forro les sentències judicials que no els agraden. I els mitjans de comunicació, submisos i obedients, segueixen els seus dictats.

OPA hostil contra l’anglicanisme

A l’Església anglicana hi ha un gran esvalotament. Malament van pair els sectors conservadors que es permetés l’ordenament de sacerdotesses, però que ara es pretengui fins i tot elevar-les a la categoria de bisbes ja els és excessiu. Alguns han començat a amenaçar amb la ruptura, que no es tractaria només de donar-se de baixa de l’anglicanisme sinó de traspassar-se en bloc a l’Església de Roma. Una ocasió que no ha desaprofitat l’inquilí del Vaticà, que ja els ha obert els braços, en el que podria considerar-se una OPA hostil contra l’anglicanisme.

És el concepte d’ecumenisme que sempre ha tingut el Vaticà: des de la veritat més absoluta, s’espera que els altres reconeguin el seu error i esmenin la seva culpa. Una actitud, per cert, força diferent dels sectors més progressistes del catolicisme que aguanten estoicament, cristianament que dirien ells, les atzagaiades que els plou des d’un Vaticà intransigent. Els qui, qüestionant el poder, han gosat posar-se al costat dels pobres i dels oprimits, o han reivindicat uns drets tan íntims i personals com els relacionats amb la sexualitat, han rebut amb resignació les desaprovacions, les censures i les amenaces de la intolerància papal; la darrera ha estat la monja Teresa Forcades que ha tingut la gosadia d’advertir, des de la vessant estrictament científica i no religiosa, dels interessos i de les maquinacions que hi ha al darrere de les vacunacions massives de la famosa Grip A. Des de la Jerarquia sembla que interessen ben poc els principis evangèlics i molt més la complaença del poder. Quina mena de categoria moral poden tenir els pastors anglicans que per a defensar la seva posició ultraconservadora en un tema, important des del punt de vista humà però irrellevant des del punt de vista de la creença religiosa, com és el de l’ordenament de bisbes i sacerdotesses han amenaçat de passar-se a la religió catòlica. I quina mena de categoria moral té aquest Papa i aquesta jerarquia catòlica que no ha desaprofitat l’ocasió per a obrir-los les portes amb la intenció d’aprofundir la crisi en l’església rival. L’existència de dues Esglésies separades es fonamenta en la possibilitat o la negació del reconeixement de les dones per a fer carrera eclesiàstica?

La història, però, podria acabar malament per a l’anglicanisme. El manteniment en el món actual de les creences religioses es fonamenta en una visió ultraconservadora de la realitat. Mentre que les actituds progressistes al si de les esglésies sempre han portat cap a una laïcització que s’ha traduït en acció social i política. Des del moment en què els principis evangèlics no se sustenten en un elevat nivell d’abstracció i de misticisme, ràpidament es pot caure en una acció directa molt més propera al laïcisme de l’esquerra.

Desautoritzacions i unanimitat al Govern Montilla

Amb només dos dies de diferència el President Montilla ha hagut de desautoritzar els dos màxims representants dels partits amb qui forma coalició de Govern, Josep Lluís Carod Rovira d’Esquerra i Joan Saura d’IC-V, pel tema del Tribunal Constitucional. Hores d’ara, tothom sap i admet que aquest Tribunal Constitucional no està legitimat per a emetre sentències sobre res: bàsicament perquè està corromput per l’interès dels dos partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE del President Montilla, però també per la seva incapacitat manifesta.

Carod Rovira argumentava, molt alegrement, que la seva sentència seria intranscendent per a la vida quotidiana a Catalunya, quan tothom sap que els mateixos que ara ignoren i menyspreen les sentències dels Tribunals espanyols quan són favorables a acceptar la diversitat lingüística, com la darrera sentència del Suprem espanyol rebutjant el dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels fills, esperen una sentència del Constitucional que els sigui favorable per combatre el model lingüístic de Catalunya que fins ara ha donat uns resultats raonablement satisfactoris. I Joan Saura apel·lava a la responsabilitat dels magistrats del Constitucional perquè presentessin en bloc la dimissió; una apel·lació sense sentit perquè l’única cosa que han demostrat aquests magistrats és una absoluta irresponsabilitat i manca de dignitat personal per acceptar ser els titelles dels dos partits espanyols. I no es tracta de si el President Montilla està més o menys d’acord amb els seus socis de Govern; és que ell en tant que subordinat del PSOE no és ningú per interferir en un afer que porten directament des de la seu central de Madrid. I per això ha de sortir al pas dient que les declaracions de Carod i de Saura no responen al criteri del Govern sinó que les feien com a dirigents dels respectius partits polítics. El criteri del Govern, del qual formen part Carod i Saura és tot un altre. És el del PSC-PSOE.

Aparentment, doncs, hi ha discrepàncies internes dins de l’executiu català sobre l’actitud a prendre enfront del Tribunal Constitucional i la seva sentència contra l’Estatut. Però, en realitat, les diferències tampoc són tantes. Al capdavall, tots acaben dient que finalment acataran la sentència, que ajupiran el cap i resignadament acceptaran la sort que ens assignin des de Madrid. El més ètic i més digne des d’un punt de vista nacional seria simple i clarament declarar des del Govern de la Generalitat la incompetència del Tribunal Constitucional Espanyol, la supremacia de la voluntat del poble de Catalunya, i en conseqüència el no acatament de les seves sentències, prescindint de si ens són més o menys desfavorables. Però això, com deia el President Montilla seria com “viure en un altre planeta”, i que vist des d'una òptica independentista seria com “viure i actuar des d’una altra realitat nacional”.