L'increïble federalisme de Pere Navarro

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Pere Navarro té un problema gravíssim: la credibilitat. No se’l creuen al seu partit, ni tan sols els qui el van posar al capdavant com a darrer recurs per barrar el pas al sector catalanista, ni se’l creu el PSOE ni molt menys se’l creu l’opinió pública. Jo crec que tothom intueix que Pere Navarro no és ni un espanyolista que defensi la idea d’una Espanya unitària, com ha defensat sempre el PSOE, ni un catalanista que cregui que per damunt de tot, i al marge de la forma definitiva de relació amb l’Estat, cal preservar la llengua i la identitat catalana; simplement, la gent intueix que és un peix bullit que sap que el seu càrrec li ve molt gran i que només s’hi podrà mantenir si és capaç d’acontentar uns i altres. I, com sol passar en aquests casos, acaba no acontentant a ningú. 

Entenc la seva eufòria en sortir de la cimera socialista de Granada perquè bàsicament ha aconseguit que no el denigrin públicament, que admetin les seves disculpes per haver dubtat del PSOE i que el continuïn reconeixent com a interlocutor a Catalunya. Però més justificada estava, encara, la satisfacció de Rubalcaba quan deia que havien “recuperat el més important amb el PSC”, és a dir la seva fidelitat i submissió. Perquè de les propostes de Pere Navarro pràcticament cap no ha estat atesa pel PSOE, ni tan sols la del principi d’ordinalitat que en sortir de la reunió explicava cofoi el Navarro i després el contradeia, explicant-ne una versió diferent, el Rubalcaba. Ni dret a decidir, ni bilateralitat, ni reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya...

Un proposta federal, fàcil de fer des de l’oposició i amb l’absoluta certesa que mai el PP no acceptaria ni començar a negociar, però que un cop analitzada una mica hom s’adona que només en té el nom de “federalista”. Si el PP mai es proposa reformar la Constitució, que no té cap necessitat de fer-ho perquè sap que es pot saltar totes les lleis orgàniques i tots els estatuts per la via del decrets i de la llei recentralitzadora, serà per acabar de liquidar l’Estat de les autonomies, o com a mínim l’autogovern de Catalunya. Conscients d’això, no li costa gaire al PSOE elaborar projectes i propostes teòriques que sap que mai no haurà d’aplicar, perquè de fet ja s’hi va oposar sempre que va tenir la responsabilitat de governar a l’Estat.

Els socialistes catalans, doncs, saben que tenen el camí perfectament traçat, el de la renúncia no solament al dret a decidir el futur de Catalunya sinó el dret a decidir com a socialistes catalans les propostes que poden fer per a Catalunya. Alguns, evidentment, no hi tindran cap inconvenient perquè no han cregut mai en un país anomenat Catalunya, però altres acabaran sentint-s’hi encara més incòmodes i no tindran altra opció que la de seguir el camí dels Mascarell, Maragall i tants altres que ja han deixat el partit o que s’hi mostren obertament en contra, encara des de dins. Quedaran entremig els pitjors de tots, els qui no voldrien renegar del país però tampoc volen renunciar als beneficis personals que els pot reportar estar supeditats al PSOE, els qui com Pere Navarro al final acaben traint les pròpies conviccions per simple covardia, els qui acaben sense tenir cap mena de credibilitat ni per als uns ni per als altres. 

En el sisè aniversari: tossudament errats

Al llarg d’aquests sis anys d’aquest Bloc de notes inevitablement els temes es repeteixen, no només perquè s’avança molt a poc a poc i els problemes generals de la societat no s’acaben de resoldre mai del tot, sinó perquè la classe política, i amb ella els qui mouen els ressorts de l’economia, mantenen inalterable el seu discurs malgrat la realitat els sigui adversa i els resultats obtinguts siguin diametralment oposats als que preveien. Són capaços de mantenir-se tossudament errats malgrat l’evidència del fracàs de la seva gestió.

Es pot entendre que hi hagi diferents opcions i diferents maneres d’enfocar els temes, sempre en funció dels interessos i la ideologia de cadascú. Per tant, encara que per a algú sembli obvi que el camí correcte és el seu es podria pensar en deixar un mínim marge de confiança per assajar altres fórmules d’abordar un mateix tema. Però, està clar, quan es fa una determinada anàlisi de la situació i es proposa un camí concret per a resoldre el problema, si el resultat és literalment el contrari del que s’havia predit i que havia justificat la seva acció, el mínim que caldria esperar és un acte d’honradesa, un reconeixement de l’error i una ràpida rectificació. Però, no. Les autoritats monetàries, la Unió europea i els diferents Governs proposen unes mesures econòmiques que diuen que salvaran Grècia o Portugal de la fallida, i un cop aplicades les seves mesures el resultat és que han empitjorat molt més la situació d’aquests països. Exactament el mateix que ha fet el Govern de Mariano Rajoy amb l’economia espanyola, assolint les xifres més altes d’endeutament sense controlar el dèficit, o el resultat de la reforma laboral que no ha aconseguit sinó rècords insospitats d’atur. I no és tan diferent del que passa amb el model lingüístic a les escoles: segons els Estatuts de Catalunya i del País Valencià, al final de l’etapa escolar els alumnes han d’haver assolit un correcte i equiparable nivell de les dues llengües oficials, cosa que és certa i constatable en el cas de Catalunya però absolutament falsa en el cas de València; i malgrat tot el PP s’obstina a voler el model segregacionista valencià en lloc de l’integracionista de Catalunya.

Hom podria pensar que qui conscientment erra en les seves anàlisis, en les seves gestions i en els resultats obtinguts, i malgrat tot persisteix tossudament en l’error, no pot ser sinó una persona mancada d’honestedat i de rigor. Però, essent això cert, potser caldria afegir-hi que, a més, es tracta de gent perversa i menyspreable perquè en realitat ja mentia quan explicava quins eren els seus objectius, i els pèssims resultats obtinguts ja eren els que perseguia des d’un principi

  

En el sisè aniversari: diferenciar l’enemic

Tenim una tendència a dir que tots els enemics del país són iguals, en el sentit de voler posar en el mateix sac tant el PP com el PSOE. I és cert que aviat es posen d’acord a l’hora de defensar el seu concepte d’unitat d’Espanya, que es neguen igualment a admetre l’existència de Catalunya com a subjecte de dret i per tant legitimat a decidir sobre el seu futur. Però repassant els articles que he anat publicant durant aquests sis anys hom pot adonar-se que sí que hi ha diferències substancials.

El PSOE, igual que el PP, és un partit nacionalista espanyol que defensa un concepte d’Estat en què no hi tenen massa cabuda ni la diversitat lingüística ni molt menys la diversitat nacional. Però és senzillament això: un partit espanyol que defensa unes idees i uns principis totalment oposats als nostres i incompatibles amb la nostra voluntat de continuar existint. Unes idees contra les quals no és possible lluitar amb les mateixes armes democràtiques perquè ells no accepten, igual que el PP,  ni que nosaltres tinguem dret a plantejar les nostres propostes com a país. Però, al capdavall, són idees i plantejaments polítics, i prou. La diferència fonamental en relació amb el PP és que aquests tenen la política només com un afer circumstancial per a satisfer els seus interessos econòmics particulars. Per als dirigents del Partit Popular el partit només és la tapadora per a poder portar a terme les seves accions d’enriquiment personal, siguin legals, para legals o directament il·legals.

Tinguem-ho clar: el PP no és un partit polític que ha portat a terme pràctiques delictives per a assolir els seus objectius, sinó una banda de facinerosos i delinqüents que utilitzen el partit com a simple tapadora o coartada per a poder assolir els seus objectius. Per això, mentre el PSOE es veu en una certa obligació de mantenir les formes per a imposar el seu criteri i el seu concepte d’Espanya, el Partit Popular pot tirar pel dret i recórrer directament a l’amenaça, al xantatge i a la instrumentalització de la justícia més corrupta, que ells mateixos ja anomenen “de confiança”.  

En el sisè aniversari: polarització creixent

Al llarg d’aquests sis anys del meu Bloc de Notes es pot constatar l’evolució del mapa polític català, amb una clara tendència cap a la polarització. S’ha passat des d’una amalgama difusa, majoritària, que reclamava una suposada centralitat a la imperiosa necessitat de definir-se cap a un o altre bàndol. Els canvis de Govern no representaven, de fet, grans canvis en les polítiques a seguir. Ni el tripartit no va representar cap pas enrere des del punt de vista nacional, ni la presència d’Esquerra al Govern va representar cap pas endavant. L’ara no toca es mantenia inalterable.

La majoria dels partits, i en representació d’una amplíssima majoria de la societat, es movien en el terreny de l’ambigüitat: tant CiU com el PSC o IC es mantenien dins del marc d’un catalanisme que aspirava a una millora de l’autogovern, però sense superar la legalitat vigent que ens impedia avançar. I quedava per les bandes, la radicalitat espanyola d’un PPC i l’independentisme d’ERC que tampoc precisava el camí per arribar-hi. I fins i tot els extrems podien coquetejar amb aquesta centralitat difusa: els populars catalans posant-se al costat de CiU amb tímides discrepàncies pel que fa a la llengua, i els republicans participant d’un Govern tripartit liderat pels socialistes. Les diferents sotragades, el fallit intent de reformar l’Estatut, la sentència del Constitucional i finalment la resposta de la societat civil han anat aclarint la situació. L’anomenada centralitat s’ha esberlat, amb una majoria que s’ha decantat cap al sobiranisme, cosa que també ha reforçat el nacionalisme espanyol més radical representat per C’s, i ha deixat al descobert els qui pretenien navegar entre dues aigües, bàsicament els socialistes, una part d’Unió i fins i tot determinats sectors dels populars. Els socialistes han vist com l’esquerda s’obria literalment als seus peus: alguns s’han passat obertament al sobiranisme i altres eixarrancats amb un peu a cada banda corren el risc de desaparèixer; a Unió és Duran el qui no gosa alinear-se obertament al sobiranisme i manté una actitud que pot ser fatal per al seu partit, una part important del qual ja és obertament al costat del procés endegat; i també hi ha hagut desercions entre els populars, com la de la Montserrat Nebreda.

Des del sobiranisme, tret d’alguns sectors radicals i d’escassa incidència, es manté la lluita per aconseguir que els qui encara naveguen entre dues aigües facin el gir cap a la defensa del país. I això és afavorit per l’actitud de l’espanyolisme més radical del PP i del PSOE, units i decidits a negar qualsevol via intermèdia. Els Navarro i els Duran, que prediquen el diàleg entre els dos pols i somnien encara amb una mena d’encaix civilitzat dins d’Espanya, són constantment menyspreats i ridiculitzats pels dos grans partits espanyols que no ofereixen cap altra opció que la claudicació i la negació de Catalunya com a país.

En el sisè aniversari: Cornuts i pagar el beure

Una constant dels articles d’aquests sis anys del meu Bloc de notes és que als catalans ens ha tocat sempre fer el paper del cornut que a més ha de pagar el beure. No solament patim un espoli constant i insostenible, sinó que, per postres, els mateixos que ens espolien són els que ens retreuen les conseqüències d’aquest espoli. És aquella ja coneguda arrogància tan hispànica de no conformar-se amb l’abús del qui ostenta el poder sobre els seus subjugats, sinó que per acabar-ho d’arrodonir n’han de fer ostentació.

El dèficit fiscal de Catalunya, xifrat pel mateix Govern espanyol en un 8’5% del PIB, és a dir 16.000 milions d’euros, és un dels causants del dèficit, i per tant del deute, de l’administració catalana. Per aquest any estem parlant d’un dèficit que oscil·la entre els 2 i els 4 mil milions, entre una vuitena i una quarta part del dèficit fiscal. Quan la Generalitat es troba ofegada econòmicament perquè l’Estat, a part del dèficit fiscal, tampoc paga els deutes pendents que es xifren en més de 8 mil euros, aleshores el mateix Estat és el que proposa, cínicament, avançar uns diners al Govern català, però cobrant-li interessos. Ens cobren interessos per pagar-nos amb retard una part del deute. Això és el que fa amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, els recursos del qual surten del que ha ingressat de més dels impostos dels catalans.

Ara ja només faltava que el Govern espanyol es tragués de la màniga una mena de llei que li permeti intervenir els impostos cedits a les autonomies (de fet només es refereixen a Catalunya) si aquestes no paguen les factures en el termini establert de 30 dies. I està clar, la Generalitat no pot pagar a temps perquè l’Estat és el primer i principal morós. I la història és sempre la mateixa, després de ser espoliats se’ns sanciona per ser insolvents: d’això se’n diu ser cornut i pagar el beure.

En el sisè aniversari: el debat impossible

Repassant els articles escrits en aquest bloc al llarg d’aquests sis anys d’existència, constato, evidentment, que hi ha temes que es reiteren sense avançar gens ni mica. I és que si bé al sí de la societat hi ha un debats permanents que fa que s’avanci, s’evolucioni i hi hagi un procés d’adaptació cap a les noves realitat canviants, en segons quins àmbits l’immobilisme és total. El diàleg i el debat que hauria de servir per a la mútua comprensió i un cert acostament de posicions esdevé estèril quan no partim d’una mateixa i mínima base conceptual.

Hi pot haver criteris diferents sobre el concepte de llengua, sobre els límits d’una llengua, sobre l’existència d’un contínuum lingüístic que fa difícil determinar d’adscripció de segons quins parlars de transició, i segur que en el món acadèmic es poden establir debats ben interessants sobre aquesta qüestió. Ara bé, quan algú, per tal de remarcar les diferències entre el català de València del del Principat, planteja que el valencià prové de l’íber, el debat s’ha acabat almenys per als acadèmics i per a la gent mínimament seriosa. Es pot discutir la viabilitat del federalisme o de qualsevol altra opció per a les relacions entre Catalunya i Espanya, però quan algú sentencia que és antidemocràtic consultar la ciutadania, ja no hi ha res més a dir; no ens podrem pas entendre. Es pot parlar de les relacions de respecte que hi ha d’haver entre les majories i les minories en un sistema democràtic, però quan algú planteja que pretendre tirar endavant les propostes de la majoria és un disbarat que atempta contra la cohesió social i propugna que s’ha de seguir el model defensat per una minoria, és molt difícil establir-hi cap debat sobre l’exercici de la democràcia. Quan els mateixos que fan i justifiquen homenatges a la División Azul i que es neguen a condemnar la violència que va representar el franquisme, acusen de nazisme els qui reclamen quelcom tan elemental com la llibertat, no s'hi pot parlar i discutir sobre legalitat i legitimitat democràtiques.

És molt difícil establir un diàleg o un debat quan es parlen llenguatges tan diferents; i no em refereixo a llengües diferents sinó a conceptes i formes d’interpretar la realitat. Per a què hi pugui haver un diàleg, una contraposició d’idees, un intercanvi d’opinions, cal que hi hagi un mínim de conceptes comuns de partida. Altrament, s’ha de començar a justificar i raonar tot de bell nou, i la tasca esdevé impossible. I amb Espanya, o com a mínim amb aquesta Espanya que representa el Partit Popular no hi ha debat ni diàleg possible; estem en una altra gal·làxia.

En el sisè aniversari: el Full de Ruta

Era a finals de juny del 2007 quan vaig iniciar aquest Bloc de Notes. No pretenia fer un diari periodístic, sinó una mena de diari personal on aniria reflectint la meva particular visió de l’actualitat del país i de tot allò que considerés interessant tant del meu entorn més immediat com del món sencer. I des de llavors, ininterrompudament, he anat publicant un article diari, de manera que en total ja sumen més de 2.200 articles.

Aquell estiu del 2007 vaig gairebé encetar el bloc amb una sèrie d’articles  sobre la Conferència Nacional d’Esquerra Republicana, el meu partit, en la qual es pretenia marcar el Full de Ruta cap a la Independència. Jo vaig ser-hi molt crític, tant amb la ponència d’aquella Conferència Nacional com en el Congrés de l’any següent. Seria relativament fàcil, hores d’ara, a pilota passada, presumir d’haver estat molt crític amb la nostra participació en aquell Govern d’esquerres, que no va poder fer política pròpiament d’esquerres, ni ens va permetre avançar com a país, ni va saber preparar-nos per a la crisi que ens sobrevingué. No renegaria pas de res del que vaig dir aleshores, però també s’ha de reconèixer que la situació que vivim ara és fruit de tot el treball fet amb anterioritat, amb els errors inclosos. Un dels principals errors que es cometia aleshores era pretendre vincular de forma gairebé exclusiva el procés cap a la independència amb el creixement del partit; i es plantejava quelcom que jo considerava il·lusori i que potser ara estem més a prop de fer realitat: que ERC esdevingués la força hegemònica de l’esquerra catalana.

La diferència era que mentre la tesi oficial del partit posava en primer terme el creixement de l’organització i del suport electoral, que ens permetria després avançar cap a la independència, jo preferia creure que el que calia era eixamplar la base social sobiranista, independentment de si era ERC o un altre partit el qui en liderava el procés, i sobretot considerant que el pas definitiu no es podria fer des de l’esquerra, com probablement tampoc des de la dreta, sinó des d’una confluència unitària. El que no prevèiem, ni uns ni altres, era aquest esclat de la societat civil que arrossegaria tots els partits polítics a fer un canvi de plantejament i a accelerar tot el procés.  

La vergonya, una diferència substancial

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Podem fer les comparacions que vulguem entre la nostra situació i el procés sobiranista endegat a Catalunya, amb la realitat d’altres països. Si hi ha aspectes de la comparació que ens semblen positius els remarquem i, si convé, en reclamem una aplicació semblant en el nostre cas; mentre que si hi ha aspectes de la comparació que ens poden perjudicar, sempre podem dir que, malgrat les similituds, cada cas és diferent i que no es fer un calc mimètic d’una situació a una altra. Però hem de tenir en compte que els enemics de Catalunya també faran el mateix; per això, ells acostumen a comparar-nos despectivament amb Kosovo per la idea de la declaració unilateral d’independència, i nosaltres preferim agafar el Quebec o Escòcia com a model. De fet, ja té la seva lògica que ens vulguin comparar amb Kosovo perquè ells sí que se senten identificats amb Sèrbia.

Lògicament, ens agrada comparar-nos amb el Quebec o amb Escòcia, pel fet que es tracta de societats relativament semblants a la nostra i sobretot pel tipus de procés pacífic i democràtic que segueixen. I de seguida ens afanyem a dir que Catalunya, com a nació que cerca el seu reconeixement com a país, pot ser equiparable al Quebec o a Escòcia, però que en canvi no és equiparable l’esperit democràtic i civilitzat del Canadà i del Regne Unit amb el d’Espanya.

I jo apuntaria que, entre moltes altres, hi ha una altra diferència remarcable. Els Quebequesos sovint no se senten identificats amb un Canadà bàsicament anglòfon i consideren que aquesta diferència lingüística és prou important com per a servir de base per a la seva reivindicació secessionista, com en el cas català. Un fet que no es correspon amb la situació d’Escòcia on ni el gaèlic escocès ni l’Scots com a forma dialectal de l’anglès són decisius en la reivindicació nacionalista; els escocesos basen molt més la seva reivindicació en elements de caràcter històric, també com en el cas català. Ara bé, tant els uns com els altres perceben l’Estat, el canadenc o el britànic, així com les seves institucions, els seus partits i els seus polítics amb un cert respecte; consideren que els aniria millor amb un Estat propi, perquè no se senten prou compresos ni prou atesos però no se n’avergonyeixen. I aquesta sí que és una diferència substancial en relació amb Catalunya.

Tant al Quebec com a Escòcia el poder central de l’Estat vol preservar la seva integritat a base de convèncer-los dels avantatges que, segons els unionistes, pot tenir mantenint-se dins del Canadà o de la Gran Bretanya. Com a norma, (sempre hi pot haver alguna atzagaiada de més) no s’han de sentir avergonyits de formar part d’un Estat els representants del qual diguin les bajanades que es diuen aquí i traspuïn un odi fora mida, com el dels dirigents espanyols. És difícil d’imaginar un anglès proposant quelcom que perjudiqui el conjunt dels britànics només per a poder perjudicar els escocesos; en tot cas, promouran accions per tal de fer atractiva la proposta unionista. Ben al contrari d’aquí, que a més de no coincidir amb els seus plantejaments polítics, que podrien ser tan respectables com els nostres, ens repugnen les seves maneres, la forma d’agressió permanent que exerceixen sobre el país, així com l’insult, el xantatge i les amenaces constants. 

Senzillament, patètic

Hores d’ara, els responsables de premsa dels diversos partits ja saben que una de les seves funcions és rastrejar la premsa internacional per mirar de trobar-hi notícies o declaracions de personatges rellevants que avalin o desautoritzin tot el procés sobiranista, per després exhibir-los com un trofeu irrefutable. Ho vam veure en el Concert per la Llibertat amb la intervenció enregistrada de personalitats del món de la política i de la cultura que es mostraven com a mínim comprensius amb les aspiracions nacionals de Catalunya.

És evident que és important que hi hagi gent que des de fora entengui les nostres raons, les comparteixi o ens doni suport. Però també hem d’entendre que és molt probable que n’hi hagi molts més que no es vulguin mullar en un afer que no consideren propi, o que prefereixin quedar bé amb el poder vigent. Ni hem de sacralitzar les personalitats que ens van a favor ni desesperar-nos per les que ens puguin anar en contra. D’altra banda, una obsessió excessiva en la recerca d’aquests suports exteriors ens pot portar a situacions d’autèntic ridícul. Va ser el cas d’aquell lingüista alemany que va enviar una adhesió a una congrés o una trobada de blavers secessionistes. Ja es podien haver imaginat que difícilment un lingüista que tingui un mínim sentit del ridícul o que s’apreciï mínimament el seu prestigi professional no diria una ximpleria com les que diu el Partit Popular quan parla de l’origen del valencià, negant que formi part d’un mateix tronc lingüístic que el català del Principat,, o quan s’inventa la llengua Lapao per denominar el català de la Franja. Va resultat que el lingüista alemany no era sinó un valencià amb sentit de l’humor que va voler gastar-los la broma; però, eufòrics com estaven els secessionistes populars per la troballa, no es van adonar de l’error fins molt més tard quan ja havien presumit arreu de tenir un “lingüista alemany” que avalava les seves tesis.

Quelcom de semblant li devia passar al diputat socialista Maurici Lucena, que en llegir que en un diari alemany havien emprat el terme “pathos” per referir-se al convergent Josep Rull, li van faltar cames va ventar-li al Parlament donant per suposat que el terme volia dir “patètic”. Va ser el diputat de la CUP Joaquim Arrufat que va haver d’aclarir-li que “pathos” també vol dir “apassionat”. Probablement l’apassionament de Lucena per poder desprestigiar l’adversari el va fer precipitar i basar-se només en el traductor de Google que, certament, dóna la traducció de “patètic”. Senzillament, patètic.  

Petició clara, pública i d’abast internacional

Ho deia l’altre dia la dirigent d’ERC Anna Simó: “La petició de Referèndum a l’Estat ha de ser clara, pública, homologable internacionalment i difosa als estaments oficials”. I és que no s’hi val a dir que d’alguna manera ja s’ha informat que hi havia la intenció de celebrar una consulta. Aquesta és una argumentació que sembla estrany que pugui provenir de gent bregada en el món de la política, de la legislació i de l’àmbit jurídic. El que no està escrit i documentat no existeix.

Quan un Ajuntament, una entitat o qualsevol institució aprova una moció al final dels punts pròpiament de la queixa, de la petició, o de la declaració, s’hi afegeix un darrer apartat en què s’acorda enviar el contingut de l’acord a les instàncies superiors pertinents. Bàsicament perquè en tinguin constància. A ningú se li acut dir que ja se n’assabentaran a través dels mitjans de comunicació. En el nostre cas, a més, aquest formalisme és molt més important perquè som conscients que la petició formal al Govern espanyol no deixa de ser un pas previ, sabedors de la seva resposta, a noves accions que implicaran altres institucions de caràcter internacional. Sembla, doncs, imprescindible que la petició que faci el Govern català per a celebrar la consulta en base a les lleis espanyoles sigui amb tota la formalitat possible i amb tota la publicitat possible; perquè al final encara sortirà un Navarro qualsevol, fent veure que no s’assabenta de la pel·lícula, a dir que ells estan per una consulta pactada. Els ciutadans han de saber què s’ha demanat a Madrid, i quina ha estat la seva resposta, entre altres coses per saber qui és el qui no vol aplicar la legislació vigent que permetria la celebració de la consulta. I sobretot, perquè si la resposta és la presumible, però que també voldríem clara i pública, quedi encara més legitimat fer el següent pas.

Però és fonamental que les institucions internacionals tinguin un coneixement formal i explícit de la petició del Govern de Catalaunya, perquè quan l’Estat imposi la seva legalitat des de Catalunya puguem exhibir davant del món la nostra legitimitat. Tantes vegades com ens emmirallem amb Escòcia, i ara resulta incomprensiblement que el Govern de la Generalitat no vulgui seguir el seu model que li ha donat bons resultats i es refia, potser, d’unes habilitats secretes i d’uns plans B que al final no han existit mai.

Sota la tutela dels militars?

A Egipte, diuen, estan vivint una segona revolució. I jo la veritat és que no sabria com qualificar-la. Molts mitjans d’aquí ho presenten positivament, com si fos la culminació endegada en la primavera àrab, que ara fa dos anys no es va tancar bé. No n’estaria pas tan segur. Bàsicament, perquè de nou els militars hi estan jugant un paper decisiu, de tutela, que per principi no pot ser bo de cap de les maneres. No sé si en algun lloc del món, mai, els militars han emprès un camí de defensa de la ciutadania en el sentit més estricte; se m’acut el dubte de la revolució dels clavells, a Portugal.

És evident que el President Mursi ha exercit pèssimament la seva responsabilitat després de guanyar les eleccions. De fet, no em fiaria mai d’una formació política que basi les seves idees en una religió, tant se val si és la musulmana, la cristiana o la budista. En nom dels Germans Musulmans, Mursi va redactar i fer aprovar una Constitució clarament regressiva seguint dictàmens religiosos que maniobren a l’ombra, com en tants altres països àrabs. I ho va fer d’esquenes a la majoria de la població, tot i haver-ne obtingut el suport electoral suficient, i d’esquenes als grups de l’oposició que, de fet van ser els que van forçar la caiguda del règim autoritari de Mubarak. El descontentament general i la segona revolta ciutadana, doncs, sembla que estava plenament justificada. Però, compte, perquè en l’interès de fer caure Mursi s’hi aplegaven sectors i motivacions ben diverses i fins i tot antagòniques. Hi havia grups que havien tombat la dictadura anterior amb l’esperança d’assolir un Estat plenament democràtic, però també un exèrcit que volia mantenir els seus privilegis, els que ja gaudia quan donaven suport al Mubarak; hi havia els cristians coptes que veien perillar la llibertat religiosa, però també els salafistes que consideraven poc islamista la Constitució de Mursi; i hi havia també els antics partidaris de Mubarak.

Per tant, enderrocat Mursi, tot continua obert, inclòs l’enfrontament civil. Afortunadament, aquesta vegada els militars han deixat clar que cal convocar noves eleccions. Però, s’hi podran presentar els Germans Musulmans i el mateix Mursi? Si ara perden les eleccions els militars es donaran per satisfets, però si guanyessin de nou tornarien a sortir a barrar-li el pas? Diuen que el President del Tribunal Constitucional assumirà la presidència del nou Govern; quines garanties pot oferir un Tribunal així que accepta el dictat dels militars, sigui encertat o no. No em sembla pas malament que la ciutadania hagi enderrocat un Govern que no responia a les seves expectatives, però sí que això es faci sota la tutela dels militars. És com validar el seu paper de tutors d’una societat que pot cometre errors però que ha de decidir lliurement el seu futur, sense la tutela dels qui vetllen només per a mantenir els seus privilegis.

El Concert. Qüestions tangencials, o no

Quan algú vol desqualificar una acció o una idea, però no gosa fer-ho obertament perquè sap que li falten arguments, sempre li queda el recurs d’anar a refugiar-se en temes menors i tangencials. L’èxit del Concert per la Llibertat va ser total i sense pal·liatius; i així ho reconeixia pràcticament tothom que no tingués ànim de tergiversar la realitat. Però, està clar, n’hi havia que esperaven i desitjaven que fos un fracàs per a poder-s’hi abraonar sense miraments, i no podien pas renunciar-hi tan fàcilment només perquè la realitat els desmentís. Si no els agrada la realitat, la tergiversen, l’amaguen, o intenten desvirtuar-la amb qualsevol fotesa que ells ja es cuiden de donar-hi categoria transcendental.

Hi va haver mitjans de comunicació que, en una demostració de manca d’ètica professional, van il·lustrar la notícia amb un fotografia on es veien les grades buides de darrere l’escenari; altres que comentaven la durada excessiva del Concert, sis hores llargues, com si fos un aspecte negatiu des del punt de vista de la gestió d’un espectacle, però sense remarcar que la gent va aguantar fins al final perquè era conscient que no havia assistit a un espectacle sinó que formava part d’un acte cívic de país; no va faltar qui pretenia mesurar el Concert en funció de la qualitat i la representativitat dels artistes que hi van participar, sense mencionar per suposat que hi va haver pressions i amenaces concretes perquè alguns no hi assistissin; els detractors del Concert, tot i que de fet hauríem de dir els detractors de la llibertat que reclamava el Concert, no es van posar d’acord a l’hora de valorar la presència del Govern en l’acte, ja que mentre per uns l’absència d’Artur Mas i de Duran i Lleida venia a ser una prova de l’escassa representativitat de l’acte, per altres la presència massiva de membres del Govern evidenciava justament el contrari, que l’acte havia estat impulsat i instrumentalitzat pel Govern; curiosament, el fet que moltes de les intervencions incloguessin crítiques de caràcter polític adreçades també al Govern de la Generalitat no invalidava l’argument anterior, però sí que segons aquests s’evidenciava que el descontentament social no només tenia el caire sobiranista, quan en realitat calia interpretar que tant els uns com els altres coincidien en la necessitat d’exercir el dret a decidir i d’assolir la independència, justament com una forma de resoldre aquestes reivindicacions socials.

Ara, ens podem trobar amb el mateix a l’hora de preparar la cadena humana de l’11 de setembre. Els mitjans hostils al Concert i a la Llibertat també ho són a la Cadena humana i a la Via catalana. Per exemple, tot i que les Assemblees territorials del Pirineu de l’Assemblea Nacional Catalana  ja han manifestat, i fins i tot es van queixar a la periodista de TV3 Ariadna Oltra, el seu orgull i satisfacció per contribuir a la formació de la cadena humana, passi per on passi, conscients com els de la Catalunya Central que no es pot pretendre que passi per tot arreu, ja hi haurà qui es cuidarà d’anar provocant amb la intenció de crear tensions internes. Serà qüestió de no fer-los el joc, perquè en realitat no és que desitgin que passi per Lleida, sinó que desitgen que no passi per enlloc. 

Ni la més remota idea

Es va fer famosa la facècia del Zapatero dient que ja començava a veure els primers brots verds de la recuperació econòmica quan encara havíem d’entrar en la fase més crua de la crisi. De fet, tothom s’ha vist amb cor de ridiculitzar Zapatero per no saber veure la crisi quan ja començava a fer estralls, de confondre el verd de la podridura amb el d’imaginaris brots incipients, o de creure que tenia la banca més sòlida del món, quan el que hi havia eren enormes castells de sorra. Però, el Zapatero no ha estat pas l’únic a no tenir ni remota idea del que es portava entre mans.

Les agències de qualificació nord-americanes més prestigioses fins al darrer moment van concedir la màxima qualificació de solvència a entitats que ja estaven en fallida, com la de Lehman Brothers. El Fons Monetari Internacional tampoc va ser capaç d’alertar del perill imminent en què es trobava l’economia mundial. Les institucions europees han impulsat suposats programes de rescat que han representat la fallida total de països com Grècia i l’empitjorament d’altres com Portugal o Espanya. El Banc d’Espanya que va ser incapaç d’alertar dels riscos que estava prenent l’economia espanyola, va promoure una fusió d’entitats financeres amb l’excusa que era la manera d’enfortir-les i garantir, tal com assegurava, la seva viabilitat; i el que va aconseguir és la seva liquidació. Els entesos de la troika comunitària van donar les pautes de les reformes estructurals a seguir, i han obtingut uns resultats diametralment oposats als que preveien. La diferència entre el Govern Zapatero i el del PP, és que aquest en lloc de brots verds veu un final del túnel que cada vegada s’anuncia per més endavant, sempre és per al semestre o per a l’any següent; ha hagut de rectificar constantment les seves dades i les seves previsions i ni tan sols és capaç de donar les xifres reals del resultat dels exercicis.

Zapatero no ha estat l’únic a fer el ridicul, i ara mateix ha estat àmpliament superar per polítics de tots els colors i pels economistes més reputats. No fa pas tant que s'afirmava que després de la multimilionària injecció de diners a la banca, aquesta ja podia començar a presumir de solvència; i ja ens anuncien no solament que tot l’esforç haurà estat insuficient, sinó que se n’acosta una altra que pot ser tant o més dura que la que hem viscut fins ara. I és que els millors entesos, les més prestigioses institucions i els polítics més saberuts no tenen ni la més remota idea de cap on va l’economia, i molt menys de com redreçar-la. 

Hi ha actituds que tenen nom propi

En qualsevol mena de debat o de negociació és lògic que cadascuna de les parts, encara que no hi hagi la més mínima mala voluntat, procuri veure i remarcar les coses que li són favorables. No s’entendria que un venedor es dediqués a explicar als potencials clients inconvenients o defectes del producte que vol vendre, ni que un advocat ressaltés davant del jutge possibles agreujants o proves de culpabilitat del seu defensat. Això, que professionalment seria considerat una aberració i manca de professionalitat, en política se’n podria dir simplement traïció.

Ara mateix, el Govern espanyol, el que sempre s’havia oposat a publicar les balances fiscals, ha dit que vol tornar-les a presentar; senyal que han descobert una nova manera de calcular-les de forma que sembli que Catalunya no hi surt perdent. Ja se sap que en qüestió de números, sempre es poden fer els càlculs de maneres ben diverses perquè doni un o altre resultat. En el cas de Catalunya, quan es va començar a parlar del tema els sectors independentistes, d’ERC per exemple, es van agafar dades entre altres de gent tan poc sospitosa com el Banc de Santander. Els números que en sortien eren escandalosos. Quan finalment el Govern espanyol va accedir a fer els seus càlculs oficials, va reconèixer una xifra menor, però igualment escandalosa, els 16.000 milions d’euros anuals, que equivalia al 8’5% del PIB. Si féssim l’esforç d’imaginar quelcom ten inversemblant com impossible, que el Govern espanyol no maquillés i manipulés els números com sempre ha fet amb l’únic objectiu de combatre el sobiranisme, podríem trobar en certa manera normal que les xifres que ells donessin els fossin més favorables que les que puguem donar nosaltres. I fins aquí podria ser normal.

Continuant amb aquesta hipòtesi imaginària d’una voluntat de presentar fredament les xifres que cadascú creu més ajustades, sense cap més intencionalitat ni mala fe política, s’entendria que el Govern espanyol donés unes xifres que li fossin més favorables en comparació amb les xifres que donés el Govern de Catalunya, perquè en funció del resultat del dèficit fiscal que es reconegui en pot dependre un millor o pitjor finançament per a Catalunya. Doncs, bé, tant el PPC com Ciutadan’s ja reclamen que es faci el càlcul cercant la fórmula que ens sigui més desfavorable, per tal d’evitar que Catalunya tingui suficients recursos per a mantenir els seus hospitals, les seves escoles, les prestacions socials, la seva cultura... I això té un nom.

El sí però no, o la por a la unitat

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En política, és evident que hi ha diferències ideològiques notables, almenys a nivell teòric, entre les diferents formacions polítiques que conformen l’arc parlamentari. Ara bé, aquestes diferències sovint  queden força diluïdes quan s’ha d’assumir la responsabilitat de governar. Plantejaments que podrien semblar contraposats o antagònics queden reduïts a matisos i sensibilitats, tanmateix dignes de tenir en consideració. La necessitat de gestionar el dia a dia, tenint en compte que les decisions sovint no les prenen els governs o en tot cas les han de prendre amb condicionants molt poderosos, fa que al capdavall conflueixin posicions inicialment molt allunyades. Això, que és evident quan es parla de l’eix dreta esquerra també ho és en bona mesura a l‘hora d’enfocar el tema nacional, almenys entre els partits catalanistes.

Un cop produïda l’alternança de govern entre les principals forces catalanes, qualsevol acusació que es faci a l’oponent polític sempre pot tenir com a resposta que no és tan diferent del que feia el govern anterior. Però, està clar, els partits tenen la imperiosa necessitat de fer visible el seu perfil diferenciat del dels altres, i per això moltes vegades han de carregar contra mesures que ells haurien pres exactament igual o no poden acceptar de l’oposició propostes que potser ells també havien fet abans.

Tothom sap que en els debats de política general, per exemple, l’oposició ja té el discurs de resposta al Govern fins i tot abans d’escoltar la seva exposició. I de fet, s’assemblen més els discursos de formacions polítiques diferents quan són al govern, i també quan són a l’oposició, que el discurs d’un mateix partit segons si es troba en una o altra situació.

I en tot aquest procés cap a l’exercici del dret a decidir ens podem trobar en situacions semblants. Vull dir que, teòricament, la majoria dels partits catalans acceptarien el principi democràtic que sigui el poble el qui decideixi democràticament el seu futur. I aquest objectiu comú sembla que hauria de fer anar plegats tots aquests partits. Però, aleshores, sobrevé l’interès partidista i la necessitat de marcar perfil propi, i tothom intenta posar un accent particular, i si pot ser magnificat, per donar la sensació que tampoc en aquest tema no van en el mateix carro des de CiU a IC-V o la CUP, per exemple. Bàsicament, tots diuen el mateix, però precisament per això, perquè a determinats sectors els pot fer pànic donar la imatge i admetre que coincideixen amb adversaris que sempre havien considerat molt distants, han de donar la nota discordant.

Per això, en repetides ocasions la unitat dels partits catalans sembla esquerdar-se; però vull pensar que és més per tacticisme de curta volada que per diferències estratègiques reals i insuperables. Es tracta de no poder dir que no s’està d’acord amb un procés democràtic, però tampoc voler donar un sí massa entusiasta. I és que tenim assumit com a normal que l’oposició no pot aplaudir mai el Govern per més bé que ho faci. 

El sentit comú, aquest gran desconegut

En un anunci televisiu es presenta la fal·làcia de dir que aquella promoció de cotxes només va adreçada a persones que tenen sentit comú; i com a exemple de sentit comú se’ns presenta un senyor que decideix no acabar-se un bistec de vedella, quan tot el restaurant ja és en flames, i un altre que opta per no baixar de l’avió en ple vol, per més pressa que tingui. L’enginy del publicista està en presentar situacions absurdes, amb les quals coincidiria qualsevol com si fossin il·lustratives d’un sentit comú especial, que tothom pot presumir de tenir-lo, que el faria mereixedor del vehicle anunciat.

Però és evident que el publicista, en lloc d’haver escollit una situació tan quotidiana, però alhora tan inversemblant, com la del restaurant o la de l’avió, podia haver optat per un altre exemple de sentit comú. A qui se li acudiria continuar fent línies de TGV quan ja es veu que la majoria tenen una rendibilitat mínima, i quan per a fer aquestes noves línies s’han d’escatimar recursos per altres bandes, a pensionistes, a aturats, a usuaris de la sanitat, a escolars.... I es podria posar com a exemple, gairebé tan lògic i elemental com el del senyor que no s’acaba el bistec dins d’un restaurant en flames, el que ha fet el govern francès, que davant la situació de crisi, sense ser tan greu com a l’Estat espanyol, ha aturat el seu programa de construcció de noves vies de TGV. Què podríem pensar del senyor que per menjar-se el bistec acabés convertit en una brasa, o del viatger de l’avió que saltés en ple vol per no poder esperar l’aterratge? Com a mínim dubtaríem de la seva integritat psíquica.

I és que el concepte de sentit comú en el Govern espanyol és del tot inexistent. Recordem, per exemple, que Mariano Rajoy deia que calia jugar fort a Europa per aconseguir fons per lluitar contra l’atur juvenil, la principal xacra de la crisi actual; i va tornar de la cimera europea simulant una eufòria per haver aconseguit per als propers anys 6.000 milions per a tota Europa, dels quals 1.900 podrien anar a l’Estat espanyol. Només aquest any 2013 el Govern espanyol es gastarà 3.300 milions en continuar la construcció de més TGV, és a dir més de la meitat de tot el pressupost europeu per a la lluita contra l’atur juvenil dels propers anys. I és que la broma del TGV a l’Estat ha costat fins ara uns 45.000 milions, gairebé tant com rescatar la banca en fallida. L’única explicació possible és que el sentit comú és quelcom desconegut en aquests governs espanyols, a no ser que l’interès estigui en fer obres tan faraòniques com inútils per tal d’engruixir els sobres Bàrcenas. 

Una de gàngsters i extorsionadors

Ho hem vist repetidament al cinema. El dolent de la pel·lícula, el lladre, el xantatgista, el mafiós, el delinqüent, no en té prou amb cometre les seves malifetes sinó que hi ha fer la seva mofa, amb un aire xulesc de qui es pensa que podrà actuar sempre amb impunitat. El xantatgista, dic, pot presentar-se davant de les seves víctimes i amb un to sorneguer dir-li que ell no l’obliga ni el coacciona per a res, però que s’haurà d’atendre a les conseqüències; i pot etzibar-li com a amenaça en acomiadar-se “tu sabràs el que més et convé”.

La mateixa escena la passaven abans d’ahir a les notícies. L’inefable Montoro, que es nega a donar les xifres de dèficit pressupostari que permetrà a les diferents autonomies per aquest any 2013, precisament per a fer més difícil el seu compliment i per impedir que puguin fer els seus pressupostos amb un mínim de cara i ulls, deixava anar la seva amenaça: tot dependrà de si fan cas de les seves “recomanacions” de desmantellar les estructures d’autogovern que tenen atorgades estatutàriament. El sostre de dèficit que volen imposar a les autonomies no és el que es reserven per a ells, i les suposades duplicitats s’interpreten sempre a favor seu, de manera que són les autonomies les que han de renunciar a tenir competències, per més que les de l’Estat siguin molt més costoses i ineficients. El gàngster i el mafiós no entén de racionalitat ni de justícia, sap que té l’arma  carregada sota l’americana per si de cas, però que no li caldrà treure-la perquè confia en què les seves amenaces, sovint qualificades de “recomanacions”, seran suficients per a atemorir les víctimes. Però, això sí, a les pel·lícules el delinqüent extorsionador manté el sentit de l’humor, almenys mentre es veu guanyador, i fa ús del cinisme: “i que consti que no és cap amenaça, diu, i que serà una decisió que prendreu lliurement vosaltres”.

Al cinema, aquestes situacions resulten irritants, però queda el consol de pensar que al final sempre hi ha qui hi planta cara i aconsegueix desarticular la xarxa mafiosa. Nosaltres no aspirem pas a tant; en tenim prou en alliberar-nos d’aquesta banda de delinqüents i extorsionadors que es permeten de posar condicions per a retornar-nos només una part dels diners robats. Com a les pel·lícules, si algun incaut encara es pensa que es pot negociar amb la màfia i cercar una sortida pactada, és que s’ha begut l’enteniment i acaba vilipendiat per les dues bandes. El Montoro, i en general el Govern del PP, ja s’encarreguen de deixar clar que no hi ha mitges tintes que valguin i que ells no cessaran en les seves agressions en contra de Catalunya, ara amb un xantatge al més pur estil cinematogràfic.

De dubtes i sospites, cap, senyor ministre

El ministre Montoro demanava dies enrere que no es creessin ombres de sospita sobre Hisenda o la Casa Reial davant dels errors de l’informe que Hisenda va presentar al Jutge que porta el cas de la Infanta Cristina. Pel que sembla, en tretze documents que havien passat per mans de notaris, registradors i funcionaris d’Hisenda s’havia produït el mateix error, que no consistia en confondre atzarosament una lletra o un número del DNI, sinó en equivocar-se en tota la sèrie numèrica del codi d’identificació personal, de tal manera que, sorprenentment, el resultat de l’error coincidia amb el número de la Infanta.

Hi deu haver milions més de possibilitats de dir un número a l’atzar i que resulti ser el guanyador de la loteria, que no que persones diferents equivoquin en transcriure un número, que l’error sigui coincident i que, a més, el resultat de l’error coincideixi amb el DNI d’una Infanta. El ministre es deu pensar que la gent no ha anat mai al notari ni al registrador de la propietat, i que no sap el que és haver d’esperar pacientment que aquests professionals facin la minuciosa comparació dels números del DNI amb els del document que ells han de certificar (és la seva feina), així com de la fotografia del titular del document que s’hi ha de personar físicament. Si la venda d'aquelles finques no les va fer la Infanta, Hisenda, els registradors de la propietat i els notaris deuen saber qui n'era el titular, oi? Amb tota la cara del món, el Ministre no solament dóna credibilitat a la increïble suma d’errors, sinó que els atribueix majoritàriament als notaris. No tenen el més mínim sentit del ridícul, i ho deixen anar convençuts que, tractant-se de la Infanta, la gent i sobretot els mitjans de comunicació no hi insistiran gaire.

Però, senyor ministre, sobre aquest afer la majoria dels ciutadans no en tenim cap de dubte, i el que tenim no són sospites; el que tenim són evidències i certeses. És evident, perquè no hi ha cap altra possibilitat plausible, que aquí hi ha hagut accions clarament delictives, de falsedat documental i d'encobriment. Algú pot tenir els seus dubtes sobre l’abast de la implicació de la Infanta, tant en aquest afer d’Hisenda com en tot el cas Noos, essent impossible de pensar que ella no sabia res de res del que firmava; ara bé, del que no hi ha dubte és de la implicació delictiva en aquests informes d’Hisenda, i de la complicitat del Ministre, si més no en encobrir-ho. Però, l’engany i la mentida, en el senyor Montoro, no és cap imputació novedosa.

Wert, ministre d'Incultura i Deformació

El Ministre Wert no té ni la més remota idea del que és l’educació i l’ensenyament; i tampoc hi té cap interès ni entra dins dels seus plans ficar-s’hi. El seu és un plantejament estrictament ideològic, de nacionalisme espanyol que no admet i que combat no només la diversitat cultural i lingüística de l’Estat sinó que combat la Cultura, en majúscules. Només en una cosa sí que se li pot donar la raó, i és en el baixíssim nivell que proporciona el sistema educatiu espanyol. Però, per a arribar a aquesta conclusió tampoc el necessitàvem a ell, és clar.

Qualsevol persona mínimament preocupada per la cultura i per l’educació, hauria d’estar alarmada només de pensar que hi pugui haver governants, que se suposa que tenen estudis primaris com a mínim, que neguen els criteris acadèmics i es posen a crear noves llengües. Qualsevol persona mínimament decent i en els seus cabals sentiria vergonya de formar part d’un partit polític que, per tal d’atacar la llengua catalana, és capaç d’anomenar LAPAO a la parla catalana de la Franja, és capaç de negar la unitat de la llengua pel que fa al català parlat a València o a les Illes, i fins i tot és capaç de dir bestieses tan ridícules com les d’afirmar que el “valencià” ja es parlava no sé quants segles abans de Crist. Però als membres de la banda del Bárcenas, avesats a utilitzar les institucions per a lucrar-se personalment, no entenen de cultura ni de criteris acadèmics; per ells la reforma proposada pel ministre  Wert ja els ve com anell al dit perquè no té la més mínima intenció de esmenar els dèficits del sistema educatiu sinó d’aprofundir en la ideologització, que ell mateix defineix com a espanyolització, i que comporta aquesta farsa de mentides i d’estupideses.

Ja s’entén que el Ministre Wert pretengui destruir el model educatiu català. Primera, perquè no respon al seu criteri polític i de partit d’utilitzar l’escola com a mitjà per a espanyolitzar; però també perquè ell sap que un alumne que negués una evidència sense cap dubte acadèmic com és la realitat lingüística de l’Estat, que fos capaç de dir bajanades tan sonades com aquesta d’un hipotètic “valencià” parlat i escrit des del segle VI abans de Crist, senzillament ni superaria un examen de primària. I és que aquests dirigents del Partit Popular no solament no superarien l’àrea de llengua i de coneixement del medi, sinó que fonamentalment suspendria l’assignatura d’ètica, tant si l’anomenéssim ciència social com educació per a la ciutadania; per això la Camacho i companyia volen canviar-ho per la franquista Formación del Espíritu Nacional.

Fer saltar la xispa

Com passa també en el camp de la salut, sovint confonem els símptomes amb la malaltia. A Turquia tot va començar per les protestes per un parc, i a Brasil pel preu del transport públic. Per important que fos el parc i les reformes que hi pretenia fer el Govern, o per excessiu que fos el preu del bitllet del transport públic de les grans ciutats brasileres, és evident que això sol no justificaria la revolta que s'hi ha produït, que en algun cas pot esdevenir un controlable i que, en tot cas, no cessa fàcilment pel que ara els respectius governs pretenguin fer marxa enrere o negociar la situació.

És evident que no té res a veure la resposta del govern turc amb la resposta del brasiler. Mentre el primer, a l'estil del President sirià i en general dels règims autoritaris, ha seguit la vella estratègia de titllar els revoltats o manifestants de terroristes, de professionals de l'esvalot, de nazis, de violents, de conxorxa exterior... el segon ha reconegut que els manifestants tenien la seva part de raó. El primer confia en poder aplastar la revolta, el segon en calmar-la i cercar una solució negociada. Però, en qualsevol cas, ja s'ha destapat la caixa dels trons, i un cop oberta no està clar que es pugui tancar tan fàcilment. I és que, per normal general, la població és extremadament conservadora i es resigna fàcilment a les imposicions del poder, per evident i flagrant que sigui la seva injustícia. Arreu, i també aquí, veiem que una classe política corrupta lluny de posar-se al servei de la ciutadania posa tota la maquinària de l'Estat al servei d'uns interessos particulars molt concrets, els dels qui mouen els fils del poder, els qui fan possible el sosteniment d'un sistema en què els polítics no són sinó titelles a les seves mans. I la gent es resigna, arriba a creure que els seus mals són inevitables, i que tampoc es resol res mirant de canviar el signe del govern a través de les urnes; a tot estirar, com a Itàlia, es pot aconseguir que un pallaso irrompi puntualment en el món de la política.

I la gent va acumulant descontentament, que normalment o bé canalitza a través de l'abstenció o bé es reserva per a coure el malestar en les tertúlies de cafè. I d'això es refien els governants. La gent, a Turquia i al Brasil, però també a Grècia, a Itàlia, a Espanya o a Catalunya, està tremendament emprenyada quan veu al servei de qui està el poder que ells mateixos paguen i sustenten, que els fan pagar els plats trencats de la corrupció i de la cobdícia desbocada que ens ha portat a la crisi actual... i cal una xispa, tant se val que sigui un parc o el preu del bitllet de l'autobús, perquè esclati la revolta. A casa nostra, a les injustícies de la gestió de la crisi s'hi agefeixen les agressions constant que patim com a país. Hi haurà també una xispa capaç d'encendre la foguera o de fer volar el polvorí?