I ara, què?

La gran pregunta és: i ara, què? Ja sabem que l’endemà d’aquesta Diada no serà com l’anterior en què tot el panorama política català es va veure sacsejat i es va encetar un procés que ens ha de portar cap a decidir el nostre futur. La Diada de l’any passat va ser el gran detonant per a iniciar un nom rumb de la política catalana, la d’aquest any ha de servir per consolidar-lo, donar-li força i garantir que no té marxa enrere. Hi ha dues dinàmiques paral·leles, la institucional i dels partits per una banda i la de la societat civil de l’altra. La novetat de l’any passat era que es posaven en sintonia ambdues dinàmiques per avançar en la mateixa direcció; ara, es tracta de mantenir i reforçar el procés endegat.

Són dues dinàmiques diferents, complementàries, que no forçosament han d’anar al mateix ritme, però tanmateix imprescindibles totes dues. No és viable un lideratge polític que no tingui al darrere la voluntat del seu poble, però alhora aquesta voluntat popular expressada al carrer necessita un lideratge polític que li doni forma i concreció. I en alguns moments és possible que la sintonia no sigui completa, que hi hagi discrepàncies de ritme, de to o de procediments, però en cap cas hem d’estripar les cartes, perquè l’única carta que tenim és la unitat i la complicitat de la política amb la societat que representa. A Artur Mas se’l va acusar l’any passat d’haver-se deixat portar pel clam popular d’aquell 11 de setembre; tant de bo els polítics fossin capaços d’escoltar sempre el clam popular! Aquest any, Mas s’ha volgut assegurar que no se li pugui retreure anar a remolc de les mobilitzacions, i per això la setmana passada el President es va avançar als esdeveniments refermant la seva voluntat de tirar endavant el procés. Hi ha un camí marcat i l’acció d’ahir no va fer sinó refermar-lo. Ara ens cal la perseverança per no defallir; la societat ha de continuar la seva pressió alhora que els polítics tenen l’obligació de conduir el procés amb tot el rigor i la serenitat possible.

Ho deia abans d’ahir el Ministre Margallo: “L’única sortida possible per a Catalunya és la Declaració Unilateral d’Independència”. Compte, no és que el Ministre s’hagi tornat més radical independentista que ningú, sinó que adverteix que totes les altres portes estan tancades i confia que si es fa un mal pas ells tindran els mitjans per avortar-lo. Probablement s’hi haurà d’arribar; però no pas precipitadament i com un rampell d’ira, com voldria el Ministre i tants altres, sinó com el final d’un procés en què haurà quedat manifesta la voluntat d’un poble enfront d’un Estat incapaç d’escoltar, de defensar els seus interessos i de representar-lo. 

Cadenes per a segar cadenes

És un costum relativament habitual, potser perquè és molt fàcil, que els nens juguin amb les paraules, i a vegades de forma força cruel envers els seus companys. El nom o el cognom, ja sigui d’un nen o d’un mestre, pot donar lloc a les burles més despietades que aviat són preses com a malnom assumit per tot el col·lectiu de la classe. No deixa de ser una forma d’assetjament escolar que pot fer molt de mal en un nen, tot i que la burla en sí no té cap fonament i no deixa de ser una evidència de la manca d’altres arguments sòlids per a rebutjar aquella persona.

Aquesta pràctica consistent en jugar amb les paraules, pròpia de persones immadures, i que pot ser cruel en el món escolar, esdevé ridícula quan es trasllada a l’àmbit de la política. Es pot estar a favor o en contra d’una determinada política o d’una determinada acció, però si l’argumentació per a mostrar el nostre desacord l’hem de basar en el joc de paraules, en les polisèmies i els sentit figurats, vol dir que les argumentacions són molt pobres i molt feble la capacitat intel·lectual dels qui ho practiquen. La primera proposta de l’Assemblea Nacional Catalana parlava certament de crear una “cadena humana” que travessés tot Catalunya, tot i que de seguida se la va batejar amb el nom de Via Catalana. Entenc que els qui són contraris a la independència de Catalunya, i sobretot a què els catalans puguin decidir el seu futur, no vulguin participar-hi; fins i tot puc entendre l’actitud dels escèptics dels qui creuen que no servirà per a res, normalment l’excusa dels qui no volen mullar-se. Però resulta del tot irrisori i pueril que quan es demana a segons quin polític espanyol què li sembla la Via Catalana respongui, com qui fa una frase magistral, que ell està "en contra de les cadenes".

El diccionari de l’IEC defineix de forma ben neutra el mot “cadena” com “una sèrie d’anelles enllaçades o articulades cada una amb les dues immediates formant una tira contínua que serveix per a subjectar, transmetre un moviment, etc”. I posa com a exemples d’un primer significat del mot “Una cadena de ferro, d’argent o d’or. Un camí tancat amb una cadena. La cadena del rellotge. Portava al coll una cadena amb una creu de plata”, i com a exemples d'un segon significat “Portava el gos lligat amb una cadena. Un presoner carregar de cadenes”. Naturalment, la idea de la cadena humana és la de visualitzar, donant-se les mans com en una sardana, la unió dels ciutadans d’aquest país (encara que circumscrit només al Principat) en la voluntat de ser lliures. Als espanyols, en canvi, els agrada remarcar la segona accepció del terme, justament aquella que els agrada tan poc quan els catalans entonem els Segadors.  

La diplomàcia espanyola ens posa en valor

La diplomàcia espanyola està desplegant totes les seves armes per intentar contrarestar l’impacte mediàtic de la Diada de l’11 de setembre i especialment de la Via Catalana. No podíem pas esperar una altra cosa. Això fa que, hores d’ara, els polítics dels diferents Estats europeus i de la mateixa UE vagin molt en compte a l’hora de parlar de Catalunya, i més encara a l’hora de posicionar-se. Tampoc podíem esperar una altra cosa.

Sovint hi ha qui presenta aquesta manca de suports explícits a nivell internacional com un handicap insalvable per a les nostres aspiracions nacionals. S’oblida que això que genèricament anomenem comunitat internacional, igual com els anomenats grans interessos econòmics, en aquest sentit tenen dues característiques bàsiques: d’una banda, es mostren sempre reticents a qualsevol mena de canvi, de manera que és evident que no tenen cap mena d’interès pel dret dels catalans a decidir el seu futur, com durant la dictadura tampoc tenien cap interès pel respecte als seus drets democràtics; si fos per ells, mai haurien fet un pas per canviar règims totalitaris ni per defensar les llibertats democràtiques de cap país, perquè d’entrada rebutgen qualsevol alteració de l’ordre establert. Però d’altra banda, la segona característica d’aquesta anomenada comunitat internacional és que un cop iniciat el procés de canvi, un cop l’alteració de l’ordre establert ja és irreversible, aleshores tampoc tenen cap inconvenient per a acceptar el nou poder, el nou ordre establert, tant si es tracta d’un nou règim com d’un nou Estat.

No ens ha d’estranyar, doncs, que d’entrada els polítics europeus optin majoritàriament per fer cas de les recomanacions de l’Estat espanyol. Però, de cap de les maneres s’ha d’interpretar com un posicionament final, ja que tampoc tindran cap inconvenient per acceptar una nova realitat si la força de la ciutadania impulsa la creació de l’Estat català. És més, les mateixes gestions que tan diligentment està fent el Govern espanyol per tal d’advertir Europa dels perills del procés sobiranista català pot contribuir a donar-nos força i credibilitat, en la mesura que ens està posant en valor i ens posa en l’agenda política internacional.

PP i PSC potser tenien raó

A les portes d’un nou 11 de setembre que promet fer història, sembla que haguem oblidat molt fàcilment la situació general del país, un any o dos enrere. I ara ens semblen inconcebibles determinades posicions dubitatives enfront del procés sobiranista, quan només uns mesos enrere el que haurien semblat inconcebibles són els posicionaments que ara presentem com a normals. Recordar, per exemple, que ara fa un any Duran i Lleida estava en contra del Pacte Fiscal per considerar-lo una pretensió excessiva.

I tampoc ens caldria recular gaire més per anar a parar a una època en què l’independentisme era una utopia que ningú es prenia massa seriosament. La Pilar Rahola, a Madrid, era vista com un personatge singular que fins i tot els queia simpàtic per l’extravagància del seu independentisme, que consideraven del tot innocu. Qualsevol amenaça a la seva sacrosanta unitat d’Espanya, en tot cas, només podia venir del País Basc on la presència d’ETA els venia com anell al dit per a invalidar-ne l’acció abartzale. Fins i tot a Esquerra, en el Congrés on es va consumar el defenestrament de Carod Rovira, es va acceptar una proposta seva de fer-hi constar la voluntat de celebrar el 2014 un Referèndum per l’autodeterminació; no pas perquè la direcció del partit hi tingués cap confiança, sinó com a concessió d’una darrera voluntat del líder caigut. De fet, l’estratègia del partit republicà era pactar amb l’Estat, de cara al 2015, una proposta similar al Concert econòmic basc.

En aquella època, en què les forces polítiques independentistes eren clarament minoritàries i fins i tot Esquerra ho defensava amb la boca petita, tant el Partit Popular com el Partit dels Socialistes sostenien una curiosa tesi que ara pot tenir molt més sentit. Quan algú reclamava el dret a l’autodeterminació, dirigents del PP i del PSC (és fàcil cercar-ne a l’hemeroteca) argumentaven que això de l’autodeterminació era una ximpleria perquè el poble ja s’autodetermina cada vegada que acut a les urnes. Aquest argument valia quan del resultat de les urnes se’n derivava una posició minoritària de l’independentisme; la continuarien defensant ara? O l’autodeterminació a través de les urnes només era vàlid quan se suposava que guanyaven les forces partidàries de romandre a l’Estat espanyol? Com a darrer recurs, com diu Artur Mas, potser sí que podríem donar la raó al PP i al PSC i acceptar que ens autodeterminem en unes eleccions plebiscitàries.

A propòsit de pla B d’Artur Mas

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Costa d’entendre l’enrenou que han mogut les declaracions d’Artur Mas respecte a les previsions de futur pel que fa al procés sobiranista. Costa d’entendre perquè bàsicament tampoc ha dit res de nou, més enllà d’explicitar-ho amb tanta claredat, cosa que algú pot considerar que dóna excessives pistes a l’adversari. L’intent de pactar amb l’Estat la celebració de la consulta aquest 2012, malgrat les escasses possibilitats d’èxit, i la via de les eleccions plebiscitàries com a recurs per a esquivar la resta d’opcions que l’Estat boicotejaria, ja estava previst en el pacte amb ERC i era una de les conclusions del primer informe del Consell Assessor per ala Transiciónacional.

Hi ha tres aspectes que sí que poden haver sobtat. D’una banda, el moment escollit per a fer les declaracions, a pocs dies dela Diada; de l’altra, el fet de descobrir amb excessiva antel·lació les cartes a jugar, quan es confirmi el previsible fracàs de la negociació amb el Govern espanyol; i finalment, i potser l’únic punt que pot considerar-se com un pas enrere, hi ha el descartar la possibilitat de convocar una consulta, il·legal des de la perspectiva espanyola, emparant-se en una suposada legalitat o legitimitat internacional.

Les reaccions que ha provocat, tant en les altres formacions polítiques com als mitjans de comunicació, responen molt més a l’interès partidista de mirar de treure’n profit i de reblar la crítica sistemàtica que a cap anàlisi mínimament seriosa. El plantejament d’Artur Mas tira per terra les crítiques i les acusacions que se li fan tant el PPC com el PSC de voler fer una consulta il·legal que, quan els únics que no volen que es faci una consulta legal, perquè la llei sí que ho permet, són els partits espanyols. De fet, dirigents d’aquests partits espanyols han expressat crítiques del tot contradictòries: d’una banda han volgut remarcar el fet que suposa fer marxa enrere a uns suposats plantejaments inicials, quan Mas mai ha dit que faria una consulta al marge de la legalitat, la que fos, però de l’altra l’acusen de volen anar més enllà perquè ara el President ja no parla d’una consulta perquè els ciutadans de Catalunya decideixin, sinó que ell mateix ja avisa que en les eleccions plebiscitàries ell ja postularà directament l’opció dela Independència.

ERC pot considerar, ben legítimament, que el posicionament de Mas dóna la impressió de donar per perduda la possibilitat de celebrar la consulta el 2014, tot i que ell ha dit que negociaria fins al darrer moment perquè sigui possible. El pacte que van signar la tardor passada les dues formacions nacionalistes ja preveia la possibilitat que no es pogués realitzar la consulta i que calgués cercar altres vies.

És evident que l’anunci fet pel President a pocs dies dela Diadano deu agradar en absolut a l’ANC perquè pressuposa que el Govern dela Generalitatja té marcat un camí a seguir, que insisteixo que no és tan diferent del que s’ha vingut predicant aquest darrer any, i que no donarà la imatge de l’any passat quan va semblar que la manifestació de l’11 de setembre havia capgirat el mapa polític de Catalunya. Amb aquest missatge, Artur Mas vol demostrar que té un full de ruta perfectament traçat i que no el condicionarà el ressò que pugui tenir arala ViaCatalana.La recolza en la mesura que aquesta mena d’accions a ell també li donen força, però sense deixar-se arrossegar per la mobilització del carrer.

Però, probablement, les paraules del President eren el resultat d’unes negociacions o contactes més o menys soterrats, i anaven adreçades especialment als seus interlocutors espanyols. Mariano Rajoy ni vol, i probablement tampoc pot, fer cap mena de concessió a Catalunya i molt menys accedir a què es faci una consulta tal com se li demana, i és de suposar que a més d’exposar-li la seva negativa li devia fer evident que té els mecanismes suficients per a aturar qualsevol intent de fer una consulta al marge de la seva autorització, així com qualsevol temptativa de Declaració Unilateral, sense comptar amb suports internacionals ni venir avalat per unes eleccions plebiscitàries. Mas ha respost al repte de Rajoy amb un nou repte, probablement amb la voluntat de cercar la darrera possibilitar de fer-lo sortir de la seva posició intransigent i immobilista.

Només un il·lús podia pensar que el procés seria un camí de roses i que tot sortiria rodat només perquè hi ha una gran mobilització al carrer. Com ja he dit en alguna altra ocasió, quan l’Estat ha pres una actitud tan arrogant i hostil envers Catalunya, en lloc d’intentar cercar ponts de diàleg per a desinflar les reivindicacions, era perquè estava segur de la seva força. El 2016 pot semblar una eternitat per als qui eren tan ingenus com per creure que tot era qüestió de sortir al balcó i fer una proclamació d’independència. I en tot cas aquest és el gran perill que correm, que no siguem capaços d’aguantar el que és una carrera de fons, encara que alguns creguin trobar-se permanentment en l’esprint final.

Mitjans periodístics o de partit

Resulta ben interessant veure els titulars de la premsa que s’han fet ressò de les declaracions del president Artur Mas sobre el camí a seguir en el procés sobiranista. Interessant, perquè posa en evidència la tendenciositat i els interessos partidistes dels diferents mitjans, però alhora preocupant perquè no s’han limitat només a fer interpretacions esbiaixades, sinó que directament han passat a la desinformació i a la tergiversació dels termes.

Qualsevol que hagi sentit l’entrevista que es va fer a Artur Mas, i després llegeixi segons quins mitjans de comunicació, no es creurà que es tracti de la mateixa entrevista. Es podria considerar com a comprensible, si obviem aquell principi periodístic que cal diferenciar el que són pures informacions, objectives, del que són els articles d’opinió, que un cop feta la descripció dels fets, en aquest cas la citació de les paraules del President de la Generalitat, hom en fes la seva interpretació i valoració. Però és que molts mitjans el que han obviat és pròpiament la informació i han passat directament a la interpretació a base de desinformar i de capgirar el contingut de les paraules d’Artur Mas. Quan Mas afirmava que negociarà fins al darrer moment perquè sigui possible la celebració de la consulta el 2014, encara que no hi tingui excessiva confiança coneixent el tarannà dels seus interlocutors, alguns mitjans no han dubtat a titular i afirmar que “Mas renuncia a la celebració de la consulta el 2014”.

El que no han pogut amagar aquests mitjans de comunicació, molts espanyols però també alguns de catalans, és la seva voluntat d’afavorir determinades opcions i per tant de crear una sensació de desànim entre els ciutadans de Catalunya. Tant és així que no han dubtat de fer alhora crítiques ben contradictòries: enfront del “Mas posa el fre”, “Ma congela la consulta” o “Mas fa marxa enrere”, han remarcat el desafiament que suposa anunciar unes eleccions plebiscitàries en les quals Mas ja encapçalaria una opció independentista. 

Una cursa desigual

Recordo que en una ocasió Jordi Porta, quan era President d’Òmnium Cultural, deia que als catalans se’ns exigeix que competim amb els altres, referint-se aleshores a la necessitat o no de donar un suport especial a la llengua catalana, prescindint de les agressions que hem sofert al llarg de la història, de les que continuem patint ara, i, per tant, sense considerar el punt de partida. I feia un símil amb una cursa d’atletisme en la qual se’ns vol fer competir “en igualtat de condicions” sense tenir en compte que acabem de ser apallissats, que no estem col·locats en la mateixa línia de sortida i que encara tenim una cama lligada a l’esquena.

El plantejament espanyol de no voler saber res de les agressions de l’Estat envers nosaltres, però alhora ser molt exigent perquè no ens passem en l’intent de recuperar-nos, ha calat no només als sectors més cavernaris de l’Espanya profunda sinó també a casa nostra. L’altre dia el periodista Antonio Franco, a TV3, es queixava en contra de l’Assemblea Nacional Catalana amb l’argument tan inversemblant i esperpèntic com el de dir que la seva actuació era reprovable perquè reclamava la Independència abans de saber si la majoria dels catalans, en una consulta o referèndum, hi donaria suport. Els qui estan en contra de la independència no cal que esperin el resultat de la consulta, només han d’impedir-la. És el mateix argument del Navarro i la Camacho quan reclamen al Govern de la Generalitat i als partits que hi donen suport que siguin imparcials en tot el procés sobiranista perquè, altrament, sembla que ja donin per suposat el resultat de la consulta o com a mínim que volen condicionar-lo. Tan Inversemblant i esperpèntic que a ningú se li acudiria demanar al PP o al Govern espanyol que fos imparcial, i que no es pronunciés en contra de la independència de Catalunya.

Quan algú ha emprat el terme de discriminació racista envers els catalans, se l’ha reprès dient que no es pot parlar en aquests termes perquè, evidentment, no es tracta d’una discriminació estrictament racial. Però el tipus de discriminació és molt similar en la mesura que no es reconeix la igualtat de drets dels uns i dels altres, i s’exigeix als catalans, o almenys als catalans sobiranistes, el que a ningú se li acudiria d’exigir als altres. En un Estat estrictament racista és possible que no es deixés participar a alguns corredors per motiu de raça; aquí se’ns deixa participar, sempre que sigui en inferioritat de condicions. I si veuen que tot i així som capaços de guanyar, anul·laran la sortida.

Un dia o altre, fins i tot els ximples l’encerten

Cada vegada que algun indicador econòmic, circumstancialment, sembla que no sigui tan negatiu el Govern espanyol llança les campanes al vol afirmant que ja estem arribant al final del túnel. Amb l'agreujant de tenir la barra de dir que són les seves mesures les que comencen a donar els seus fruits i que ens permetran sortir de la crisi. El que passa és que aquests simulacres de brots verds són ràpidament desmentits per noves dades o per les previsions dels analistes i de les organitzacions econòmiques internacionals. Ja devem haver perdut el compte de les vegades que han hagut d’anar posposant la data de l’inici de la recuperació.

Es podria pensar que els analistes del Govern espanyol són tècnicament un desastre perquè l’erren una i altra vegada amb pronòstics que han d’anar desmentit al cap de poc d’haver-los formulat. I potser és cert que la seva qualitat professional és més aviat escassa. Però jo m’inclinaria a creure que les reiterades declaracions que després no s’ajusten a la realitat no obeeixen a un criteri erroni sinó al matusser costum de parlar per parlar, com en un espot publicitari, sense cap fonament. L’estratègia del Govern espanyol és molt més senzilla: no fer absolutament res per a sortir de la crisi i esperar que el context internacional canviï en positiu i per mimetisme o per contagi ens porti una certa recuperació. I mentrestant, això sí, elaborar a corre-cuita, i amb l’excusa de la crisi, totes les modificacions que calgui per tal de satisfer els interessos dels de sempre, cosa que es tradueix en rebaixes salarials, pèrdua de drets socials, reducció dels serveis públics, limitació de les prestacions socials... Curiosament, a totes aquestes agressions contra els drets i els interessos de la majoria en diuen sarcàsticament “reformes”; reformes que no són mai en positiu.

És l’estratègia d’imitar el vell acudit d’aquell que lliurava cada matí una batalla entre el consell de l’àngel que l’empenyia perquè es llevés ben d’hora i el del dimoni que el festejava perquè gandulegés fins tard, i al final es vantava que la batalla l’havia guanyada l’àngel, encara que fos gaire bé a migdia. Està clar que algun dia o altre sortirem de la crisi, quan la recuperació sigui evident arreu d’Europa, però no pas gràcies a les mesures del Govern espanyol, i no pas abans d’haver culminat l’objectiu de convertir el país en un estat tercermundista pel que fa a drets socials.    

Delinqüent no és sinònim de gamarús

Qualsevol malfactor, un cop ha comès el seu delicte, es cuida prou d'esborrar totes les petjades i empremtes que puguin delatar-lo. I, quan la trama es porta al cinema, veiem com el mateix malfactor que creu haver esborrat totes les pistes i proves inculpatòries, a vegades als nassos de la mateixa policia, se’ls pot adreçar amb un to fatxenda i reptar-los: “El que poden semblar evidències, s’han de demostrar; i no teniu cap prova”. I és que el fet de ser delinqüent no implica que forçosament s’hagi de ser gamarús.

Això, tan habitual en el cinema, acostuma a ser encara més exagerat en la realitat quan els delinqüents aconsegueixen l’anul·lació de les proves inculpatòries, que sí que hi eren, però que es considera que s’han aconseguit de forma poc ortodoxa. Aleshores, se’ls pot declarar no culpables no perquè no se sàpiga que ho són ni perquè no n’hi hagi les proves suficients, sinó perquè en ser invalidades s’ha d’emetre sentència fent veure que no ha quedat demostrada la seva culpabilitat. No crec que ningú amb dos dits de front, i se suposa que els jutges fins aquí encara hi arriben, es creurà que el Partit Popular va destruir els discs durs dels ordinadors de Bàrcenas. Qualsevol que conegui mínimament la tasca de gerència o de direcció de qualsevol organització, sap que al cap dels anys als ordinadors s’hi ha anat acumulant una gran quantitat d’informació d’interès per a l’organització, que cal conservar sigui qui en sigui el titular. La possible informació privada que caldria eliminar ja se suposa que l’ha esborrada el mateix interessat quan sap que deixa el càrrec. Fins i tot encara que fos cert que aquesta sigui una pràctica habitual en el cas del PP, una pràctica tan absurda i perjudicial per a l’organització que no és creïble, justament en aquest cas, quan se sabia que hi havia obert tot un procés judicial, amb imputacions clares de possibles irregularitats, en cap cas ningú assenyat que cregués en la innocència del partit no els hauria destruït.

Si algú del PP cregués en la innocència de l’organització, malgrat la culpabilitat evident del tresorer, el que no hauria permès mai seria justament la destrucció dels discs durs dels ordinadors perquè se suposa que s’hi podrien trobar proves que els exculpessin com a col·lectiu i que posessin en evidència que només va ser obra malintencionada del seu tresorer. Vaja que estic convençut que ja no els ve d’una mentida més, i que fins i tot en això han mentit davant el jutge; hores d’ara la informació privilegiada que pogués contenir els ordinadors de Bàrcenas deu estar en un lloc ben segur, i deu estar essent analitzada per a veure què se’n pot extreure en defensa pròpia. I és que el fet de ser delinqüent no implica que forçosament s’hagi de ser gamarús.

Un Navarro a l’estil Camacho

Pere Navarro no és que ens sorprengui amb les seves bajanades, ja que quan obre la boca ja podem tenir per segur que alguna o altra en caurà; ens sorprèn per l’originalitat de les bajanades. Hi ha el dubte, això sí, de saber si és que li surten de dins espontàniament, perquè l’home no dóna més de sí, o si ho fa a consciència com una forma de tenir un cert protagonisme mediàtic. Sigui com sigui el dirigent socialista es supera a sí mateix a cada nova atzagaiada, la darrera de les quals la que demanava que l’ANC es fes càrrec de les despeses d’ordre que ocasionés l’organització de la Via Catalana, al més pur estil Camacho.

Algú em deia que trobava excessiu parlar de l’existència d’un complot del sector més espanyolista del PSC per tal de liquidar el partit i donar tots els arguments per a implantar definitivament el PSOE a Catalunya, sense tenir un PSC fort com a competència. Si Navarro no segueix una estratègia d’aquest tipus, forçosament la deuen seguir els seus assessors i el seu entorn. Perquè pot arribar a ser versemblant creure en la niciesa d’algú que va arribar al poder no pas per mèrits propis sinó com un darrer recurs per a frenar el sector més catalanista, i que aquesta niciesa fos aprofitada per aquest entorn amb l’objectiu d’empantanegar el partit fins a convertir-lo en la riota més absoluta; però ja costaria més de creure que tanta estupidesa fos compartida per tothom, excepte pels qui, amb un mínim de seny i sentit del ridícul, se’n van sentint exclosos.

La proposta de Pere Navarro ve a significar que qualsevol grup que organitzés una mobilització ciutadana, sigui per protestar contra les retallades, per denunciar els casos de violència de gènere, per rebutjar els increments desmesurats de les taxes universitàries o per defensar l’escola pública, hagués de fer front a les despeses originades pel desplegament de seguretat que lògicament ha de fer l’administració en aquests casos. O és que ha arribat a l’extrem d’imitar el cinisme del PP i de C’s que l’únic que persegueixen és evitar que Catalunya pugui expressar-se lliurement, i esdevenir un país lliure i pròsper.

Matar com Déu mana

Sembla una monstruositat inexplicable que algú pugui decidir provocar una massacre de població civil desarmada, bàsicament dones i nens, a base de bombardejar-los amb gasos tòxics i letals. I molt més inexplicable si el qui ho fa no és un enemic forà sense escrúpols sinó qui d’alguna manera es presenta com a president i màxim representant d’aquesta població massacrada. De fet, històricament, tots els dictadors han menyspreat i massacrat els pobles sobre els quals han exercir el seu poder. Per tant, el rebuig més absolut i sense pal·liatius a aquesta mena d’accions criminals que la comunitat internacional no hauria de permetre que quedessin impunes.

Ara bé, dit això, no deixa de sobtar el llenguatge que s’utilitza per a condemnar l’acció del règim sirià. Des de l’inici del conflicte es comptabilitzen més de 100.000 morts, la majoria de població civil indefensa. Però és que, a més, entre dos i quatre milions de sirians s’han vist desplaçats dins del propi país i un milió i mig més han hagut de refugiar-se en països veïns, gairebé la meitat dels quals són nens o adolescents segons la UNICEF. Poblacions senceres destruïdes sota el pes de les bombes. I la comunitat internacional contempla impassible l’espectacle, perquè hi ha països que tenen interessos econòmics amb el règim criminal; i ja se sap que un criminal que produeix sucosos beneficis no és mai tan criminal. El problema no era una matança de 100.000 persones, almenys mentre es feia amb armes convencionals, la línia vermella que la comunitat internacional no es podia permetre tolerar no era la de la massacre, sinó que aquesta es fes per mètodes que podríem qualificar de políticament incorrectes.

Que un nen sigui esquarterar per l’efecte d’una bomba entra dins dels supòsits normals del que s’entén per una guerra convencional, com ho és que famílies senceres quedin soterrades a casa seva en un bombardeig indiscriminat. La guerra és la guerra, com resa el títol de la pel·lícula russa de Viktor Tregubovich. Les bombes, els projectils, les bales, la metralla, tot això forma part de l’art de la guerra, però no pas la utilització de productes químics. Si fos un joc de nens diríem: “no s’hi val, ha fet trampa”. Els crims del règim sirià són monstruosos, però la passivitat de la comunitat internacional i la hipocresia d’escandalitzar-se només per una forma poc decorosa de matar, com si hi hagués alguna forma decorosa, no ho és pas menys.

Una Justícia justa? Una utopia o una quimera

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Hi ha actes simbòlics, testimonials, que ja se sap que resultaran absolutament inútils, però que sovint s’han de fer. És, per exemple, la petició del diputat Joan Tardà, d’ERC, perquè comparegui el President del Consell General del Poder Judicial per tal de demanar-li que prengui mesures davant la vulneració dels drets dels ciutadans de Vinaròs que veuen com el jutjat del seu municipi denega les demandes presentades en llengua catalana.

La llei pot dir el que vulgui, però la militància política dels responsables judicials de Vinaròs els porta a no acceptar les demandes escrites en una de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana que a ells no els agrada. Però aquesta circumstància, que en qualsevol país democràtic es resoldria amb una demanda per prevaricació, ja que hi ha una vulneració deliberada de la llei, a l’Estat espanyol és habitual quan es tracta de menystenir no només la llengua catalana, sinó les lleis que regulen l’ús de la llengua. La vulneració o no de la llei, ja sigui per part dels mateixos jutges, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat o de l’Administració, no depèn sinó de la correlació de forces polítiques existent a cada indret, ja que es tracta de vulneracions fetes a consciència per simples conviccions i militància política. Per això són tan habituals al País valencià o a les Illes. La Plataforma per la Llengua té editat un extens recull de casos similars en què les agressions a la llengua catalana, obviant o negligint la legislació vigent, sempre queden impunes perquè no es tracta de casos aïllats sinó d’una actitud generalitzada i encoratjada des de les institucions espanyoles.

No és pas difícil d’imaginar quina serà la resposta a la petició d’ERC perquè comparegui al Congrés espanyol el President del CGPJ. El Partit Popular, i probablement també el PSOE, impediran que hi hagi aquesta compareixença, perquè ells comparteixen aquesta vulneració permanent de la legalitat espanyola quan es tracta d’afavorir el seu nacionalisme espanyol que es basa en la persecució i la negació dels drets dels qui tenen altres llengües que la castellana. I no cal dir que una demanda per la via judicial tampoc tindria millor resultat. La Justícia espanyola mereix aquesta denominació a mitges, perquè si bé es cert que és profundament espanyola en el sentit més imperialista i excloent del terme, no té res de justa. Pretendre que la Justícia espanyola sigui justa no és una utopia, és una quimera.

Però, quina cara, aquesta Ministra!

Quan hi ha prou cara dura sempre es troben arguments per a tot. Es pot fer el que es vulgui i, per nefast que sigui, acabar dient que pitjor hauria anat si no s’hagués fet. I com que és difícil d’especular sobre el que hauria pogut passar, el cara dura sempre pot argumentar que el que ha fet ell és el millor que es podia fer. I encara té la barra de reclamar que se li agraeixin els favors prestats.

Era al·lucinant sentir la Ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, dient que la reforma laboral havia resultat ser tot un èxit no pas pel que havia aconseguit sinó pel que havia evitar que passés. El que és verificable és l’estadística dels nombre d’aturats, dels que hi havia abans de la reforma laboral i els que hi ha un any després; però no és verificable el que hauria pogut passar si no s’hagués fet la reforma laboral. Per tant, la versió de la Ministra és irrefutable, tant com ho seria afirmar que la política del PSOE enfront de la crisi va ser molt exitosa perquè va evitar una caiguda molt més gran. Naturalment, la Ministra no va dir que no s’havia acomplert res del que ella mateixa i el Govern del Partit Popular havien previst en el moment d’aprovar la reforma laboral; havien promès que aquesta reforma serviria per a crear llocs de treball i per tant sortir de la crisi; i el que ha passat és que en aquest darrer any la xifra de gent sense feina a tot l’Estat s’ha incrementat en 285.000 persones, i molts dels qui tenen feina han vist com es reduïen els seus salaris i empitjoraven les condicions de treball, sovint sota l’empara de la seva llei.

És una qüestió simplement de barra, propi de pocavergonyes. Amb les dades a la mà, una persona mínimament honesta hauria reconegut que la Reforma laboral ha estat un fracàs, ja que no ha aconseguit els resultats esperats. Però diguem que el desvergonyiment de la Ministra és en consonància amb la dinàmica general d’aquest Govern que fa de la mentida i l’engany el seu particular estil de governar. I potser només van mentir a l’hora de presentar les justificacions per a aprovar la reforma, que ells ja sabien que no crearia llocs de treball sinó que satisfaria només els interessos de la patronal. 

L’èxit de la Via Catalana

Hores d’ara, hauríem de poder afirmar sense por que la Via Catalana és tot un èxit. Tot un èxit aconseguir que una acció com aquesta hagi centrat l’atenció de la societat catalana, que els partits catalanistes l’hagi recolzada i se la sentin seva sense cap intenció de capitalitzar-la, que el Govern de la Generalitat s’hagi hagut de plantejar si hi havia de participar institucionalment, que al sí del PSC s’hagin produït els debats més encesos, i que els enemics de Catalunya també s’hagin hagut de posicionar encara que sigui amb una cadena alternativa o invocant perquè algú trobi la manera de prohibir-la.

Es podrà discutir si és correcte o no la decisió del President Mas de no assistir-hi, argumentant la necessitat de preservar la imatge institucional, però en qualsevol cas tampoc és tan rellevant perquè tothom sap, i així el Govern ho ha reiterat, que té tot el seu suport. Si sovint diem que és la iniciativa de la societat civil la que ha empès els nostres polítics i les nostres institucions a emprendre el procés sobiranista, i la que ha de continuar pressionant per tal que el procés ni flaquegi ni tingui marxa enrere, és de bona lògica pensar que també en aquesta acció tot el pes i el protagonisme ha de recaure en la societat civil. La recepció que el President farà el mateix dia 11 als organitzadors de la Via Catalana ja té aquesta voluntat d’encoratjar la iniciativa des de la màxima institució de Catalunya, la qual s’ha de sentir cada vegada més compromesa amb la voluntat que li expressa la ciutadania. Són molts els assajos que ja s’han fet arreu del país durant aquest estiu, accions més modestes en tota mena de pobles i ciutats que han permès la participació de molta gent i accions més espectaculars per l’indret on s’han realitzat o per les persones que n’han format part, a Catalunya però també a l’exterior. Diríem que ara ja només resta la foto final.

Semblen oportunes les crides a cobrir aquells trams que a dia d’avui encara presenten buits importants, i esperem que s’acabin cobrint el dia 11 de setembre. Però, tampoc caldrà que ens hi obsessionem si la cadena humana no arriba a travessar literalment tot el territori; la complexitat de l’organització d’una acció d’aquesta mena segurament farà que la cadena físicament quedi trencada en algun tram, alhora que en d’altres la gent hi sigui més atapeïda del compte o es facin giragonses com les de la ciutat de Barcelona que ocupen molts participants. L’èxit de la cadena no dependrà de la mancança concreta en algun tram, sinó de la mobilització i conscienciació que ja ha assolit la iniciativa. La Via Catalana ja és, hores d’ara, tot un èxit.

La CUP no vol un Estat català?

Catalunya segueix el seu procés, malgrat les atzagaiades del Govern espanyol, els dubtes d’alguns i la histèria d’uns altres. Segueix un procés serè d’acord amb el pacte de Govern entre CiU i ERC, i amb els acords parlamentaris de les diferents forces sobiranistes. L’estratègia del PP, lluny de cercar alguna mena d’acostament que desactivés la mobilització de la societat catalana, ha optat per radicalitzar la seva postura en contra de Catalunya potser amb la idea de provocar una acceleració descontrolada del procés, que és el que el podria fer fracassar. És bo, doncs, que la societat civil mantingui la pressió sobre la política institucional, que recordi constantment que la Declaració Unilateral de la Independència és sempre un recurs a tenir en compte, i que empenyi perquè el procés no tingui dilacions ni marxa enrere.

Ens cal arribar al moment just i amb el màxim de suports polítics i socials possibles. Però per aconseguir-ho ens caldrà vèncer moltes reticències, desfer dubtes dels indecisos i aclarir els equívocs que interessadament alguns provoquen; sense perdre de vista que també poden perjudicar el procés determinades actituds maximalistes, o d’aquells que amb la suposada bona intenció d’argumentar la necessitat d’assolir un Estat propi comencen a adjectivar-lo. És evident que els qui som d’esquerres, volem un Estat català independent que sigui capaç de fer polítiques d’esquerres, que pugui fer front a la crisi no pas des de la perspectiva dels grans interessos econòmics com s’està fent fins ara, que sigui respectuós amb el medi ambient, que vetlli per la igualtat de drets i d’oportunitats per a tots els ciutadans; com és evident que volem un Estat català lliure de corrupció. Ara bé, sovint apareixen veus pretesament sobiranistes que, probablement per a desmarcar-se de CiU, capgiren l’argument i afirmen que NO volen un Estat per a continuar fent polítiques de dretes, al servei dels interessos privats de sempre, i si no som capaços d’acabar d’una vegada per totes amb la xacra de la corrupció.

Deia dies enrere el diputat de la CUP David Fernàndez: "Si el nou estat ha de ser un 'land' de la Merkel, no el volem"  Suposo que ni ell mateix no es creu aquesta frase, o que per gota que hi pensés la formularia d’una altra manera. Una cosa és dir que volem un Estat que no sigui ni un land de la Merkel, ni una sucursal de la Caixa, que no sigui dominat per la corrupció, etc, etc. i l’altra és posar la partícula negativa al davant i dir que “no volem un Estat si no compleix unes determinades condicions”, com si la permanència dins d’Espanya no ens representés ser un sub-land de la Merkel, una sucursal o estar sotmesos als designis del Banc de Santander i de les grans empreses espanyoles, i en definitiva un Estat dominat i presidit per la corrupció. 

A qui interessa liquidar el PSC?

Quan algú, ocasionalment, s’equivoca no podem sinó pensar que tothom té dret a equivocar-se, que forma part de la condició humana; si els errors són reiterats, hem de creure que es tracta d’algú maldestre; en cas que els errors siguin, a més, de consideració, el qualificatiu més escaient pot ser el d’inútil o el d’inepte; però si aquests errors sobrepassen tots els límits de l’imaginable, podem començar a pensar que no es tracta de cap persona maldestre, ni inútil ni inepte, sinó simplement malintencionada.

I aquesta és la impressió que em dóna l’actual direcció del PSC encapçalada per Pere Navarro. D’ençà que ell en va assumir la direcció va iniciar-se un rosari de desercions, foragitaments i discrepàncies obertes al si del partit. Ha aconseguit la gens fàcil fita d’incomodar els catalanistes del PSC i alhora treure de polleguera el PSOE. I no ho ha fet sol, evidentment, sinó que s’ha envoltat dels elements més hostils a la realitat catalana, capaços d’orientar la línia del partit literalment en el sentit contrari a la tendència general del país. Un d’aquest elements, l’alcalde de Cornellà Antonio Balmon ha aconseguit, a més, irritar fins i tot els integrants del seu sector, anomenat oficialista, amb incendiàries manifestacions, dient que al PSC hi sobra gent. Es referia naturalment al sector catalanista. I és que quan algú, dins d’un col·lectiu, comença a dir que hi sobra gent, per norma general l’únic que hi sobra és ell. Era una de les crítiques que jo mateix havia fet a l’interior del meu partit, ERC, quan a la direcció també hi havia gent que considerava que hi sobrava gent pel fet de no coincidir amb la seva erràtica gestió que ens va portar prop del desastre.

No gosaria pas dir que els Navarro, Balmon i companyia són una colla de maldestres, i molt menys d’inútils o d’ineptes. És difícil de fer les coses tan malament sense haver-s’ho proposat. Aleshores, la pregunta és quin deu ser el seu objectiu, i en nom de qui o de què estan obsessionats en liquidar el PSC. De moment, totes les enquestes ja marquen la lògica derivada de la seva gestió; faltarà que es confirmin i que després encara tinguin la barra d’atribuir el seu fracàs als qui no han fet sinó advertir de la perillosa deriva que feien emprendre al partit. A qui interessa liquidar el PSC?

El poder pel poder o el desencant de la política

Sembla realment insòlit que, després de tants anys, Catalunya continuï sense tenir la seva llei electoral. Ja es pot entendre que hi hagi visions i propostes diferents dels diversos grups polítics, però també n’hi ha per a molts altres temes de caràcter econòmic, de vertebració del país, de polítiques socials, etc. i no per això els successius governs han deixat de legislar. En diverses ocasions hi ha hagut intents, creació de ponències parlamentàries, estudis d’experts, primers esborranys de la llei, però al final tot ha quedat en un no res per l’expressa voluntat de no arribar a cap acord en aquest tema.

A l’inici de cada legislatura se’n parla, però sense donar-hi cap mena de prioritat. Després comencen uns treballs parlamentaris que s’allarguen en el temps per a no arribar a consensuar cap dels grans esculls que es presenten a l’hora de redactar la nova llei. A tot estirar, es dediquen a debatre i a simular acords sobre temes menors, deixant per al final els punts clau; tant per al final, que s’acaben les legislatures sense haver arribat enlloc. És exactament la situació en què ens trobem ara: es parteix d’un informe previ, redactat per experts ja fa uns quants anys, i hi ha una ponència parlamentària que suposadament hi treballa. Fins ara, podríem dir que no han justificat el sou que cobren perquè tan sols han pogut arribar a acords en temes marginals com la forma de repartir la propaganda electoral, però sense abordar els problemes de fons. Teòricament la disputa, o les discrepàncies entre els partits, rau en la forma de distribuir els escons, de manera que el sistema electoral català esdevingui més o menys proporcional, o que respongui a la necessitat de representar degudament tot el territori. Però, jo diria que tampoc és ben bé això.

El problema no és decidir si cal que cada vot tingui el mateix valor, de manera que el pes electoral recauria en les grans concentracions urbanes, o fins a quin punt cal que s’estableixin mecanismes correctors per tal de donar suficient representativitat a tot el territori català. El problema està en què els partits analitzen primer amb quin dels sistemes en sortirien més beneficiats ells, per després defensar aquell sistema fingint que és el que consideren més just. I el resultat és la incapacitat per a tirar la llei endavant. És a dir que els partits polítics poden arribar a posar-se d’acord i a legislar sobre com s’ha de governar el país un cop es té el poder, però no sobre com s’ha d’arbitrar el sistema electoral que ha de permetre arribar al poder. I la lliçó és clara per a la ciutadania: interessa molt més el poder pel poder, que per les polítiques que es poden fer des del poder.  

La mare dels ous

En qualsevol circumstància, es considera una irresponsabilitat no haver previst les conseqüències de qualsevol de les possibles alternatives de futur. Ningú consideraria un bon gestor, ni empresarial ni d’una administració pública ni d’una entitat, aquell que no hagués avaluat els riscos, els inconvenients i els avantatges de qualsevol perspectiva real a curt o mitjà termini. Per això sembla insòlit que al Parlament europeu hagin bloquejat la petició per fer un estudi sobre les conseqüències de la secessió del territori d’un estat membre.

La proposta no venia pas de cap diputat nacionalista, ni català ni escocès, sinó d’un diputat laborista anglès, escocès això sí. No es tractava de fer cap estudi a favor de la secessió, sinó simplement preveure’n les conseqüències, tenint en compte que hi ha dos processos oberts, el català i l’escocès, que podrien acabar fent realitat aquesta hipòtesi. L’estudi podria arribar a conclusions ben diverses, favorables o desfavorables tant per al país que hauria provocat la secessió com per a l’Estat actual que es veuria afectat o per al conjunt de la Unió europea. Les hipòtesis sobre la negativa a fer aquesta previsió de futur sobre un escenari ben plausible poden ser també diverses: és possible que es tracti de la política de l’estruç, basada en la negació de la realitat, que es tracti d’evitar donar per fet que s’arribarà a aquest extrem, com si no es fessin mil i un estudis de caràcter econòmic i social sobre escenaris possibles de futur amb moltes menys possibilitats d’esdevenir realitat, o simplement que es tracti d’evitar que el resultat de l’estudi pugui animar a tirar endavant el procés secessionista, el català o l’escocès. És difícil de creure que els màxim responsables europeus no hagin calibrat les conseqüències d’un procés de secessió a Europa; una altra cosa és que es vulgui evitar fer-ho públicament.

En qualsevol cas, és curiosa la situació perquè, com a mínim pel que fa a Catalunya, sovint s’empren arguments radicalment oposats. Especialment el Partit Popular reitera una i altra vegada la necessitat de deixar clar a la ciutadania quins són els riscos de la secessió de Catalunya, donant per suposat que el resultat d’un estudi seriós com el que es proposava al Parlament europeu donaria resultats desalentadors per als partidaris de la independència. Sovint es diu que no es podria fer una consulta sense que els catalans disposessin de la suficient informació sobre les conseqüències de la seva opció. I aquesta pot ser la mare dels ous.

Revoltes particulars, derrota garantida

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No crec que hi hagi ningú que pugui pensar que estarà sempre d’acord amb tot el que diu i el que fa un grup, per més que s’hi senti identificat o hi estigui adherit. La gent es fa d’un club de futbol, d’un partit polític o d’una associació perquè globalment se sent identificat amb el que representa i en línies generals està d’acord amb el que fa i amb el que diuen els seus dirigents. Però seria absurd, per impossible, pensar que un soci, un afiliat o una persona adherida a un grup social hagi de coincidir literalment en totes les seves accions i en les declaracions dels dirigents.

Per tant, és normal que en qualsevol grup social hi hagi permanentment moments puntuals i concrets de discrepàncies i de crítica interna; altrament, potser estaríem parlant d’una secta. I, sempre que les discrepàncies no siguin sobre temes fonamentals, no s’ha d’entendre com una divisió del grup en qüestió ni com una actitud negativa o d’hostilitat al grup. És l’expressió natural de la diversitat en tots els sentits.

Per això, no ens ha de sorprendre que hi hagi algun adherit o simpatitzant de l’ANC que no estigui d’acord amb l’eslògan escollit per a la Via Catalana, o amb alguna de les consignes que es poden donar per tal d’afavorir la incorporació de més gent en aquesta acció. Com no forçosament hem d’estar d’acord amb totes i cadascuna de les manifestacions que facin els seus dirigents. En el ben entès que les discrepàncies poden ser diverses i, sovint contraposades.

El problema sorgeix quan no ens limitem a manifestar la nostra disconformitat, sinó que en fem qüestió definitòria, o que elevem a la categoria d’element essencial el que no passa de ser una simple anècdota o un detall tàctic irrellevant. És el mal que ha patit històricament el moviment independentista a casa nostra, i que tants mals resultats ens ha donat: el sectarisme que no provoca sinó l’atomització del que hauria de ser un moviment unitari. A mi no em preocupa que algú digui que no li agrada una determinada frase o eslògan de la Via Catalana, sinó que digui que si no es fa tal com ell creu que hauria de fer-se, ja no hi assistirà.

Aquestes actituds, gens infreqüents especialment en les xarxes socials d’internet, són una veritable amenaça per a l’acció concreta de la Via Catalana, però sobretot per a tot el moviment i el procés independentista. Tant se val el contingut de la discrepància: si cadascú té la pretensió de fer la revolta pel seu cantó, just a la seva mida, la derrota la tenim assegurada.

El PP amb el contraban i el blanqueig de diners

Ho deia amb tota rotunditat el Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz: els controls a la frontera de Gibraltar estan plenament justificats perquè Gibraltar és un niu de contraban de tabac, de blanqueig de diners i fins i tot de tràfic d’armes. I si ho diu el Ministre, hom ha de pensar que té prou raons i prou coneixement de causa com per dir-ho. Això justifica els registres minuciosos a la frontera, encara que inevitablement provoquin cues quilomètriques entre els treballadors i turistes que volen entrar al Penyal.

Sembla clar que si el Ministeri de l’Interior té la certesa de les activitats il·legals que s’efectuen a Gibraltar, i també té la seguretat que la via dels controls fronterers és la més ràpida i eficaç per a combatre el delicte, malgrat els perjudicis i les molèsties que pugui ocasionar, la seva obligació és mantenir-los. Hom es pot preguntar si abans de l’incident pel tema de la pesca, el Ministre desconeixia aquestes activitats que es feien a través de la frontera amb Gibraltar o si no s’havia adonat que la mesura més idònia per a combatre-les era la dels controls; però, bé, l’important és que ara sí que el Ministre té la certesa dels delictes i sap com fer-hi front. Però, tot seguit, el Ministre d’Afers exteriors i el mateix Rajoy asseguren que els controls a la frontera amb Gibraltar es relaxaran tan bon punt el Govern britànic s’avingui a negociar i es resolgui el tema de la pesca i el dels vaixells que fan perilloses càrregues de combustible enfront de la costa gibraltarenya per tal d’eludir impostos.

És a dir que el Govern espanyol està disposat a fer la vista grossa, com probablement feia abans d’esclatar el conflicte pesquer, amb el contraban de tabac i el blanqueig de diners que sap que s’està efectuant a través de la frontera amb Gibraltar. I això pot ser, evidentment, un delicte de no persecució d’una activitat delictiva o de col·laboració, encara que sigui per omissió. Se suposa que la fiscalia hauria d’actuar en contra d’un Govern que persegueix o no els delictes, dels quals n’és perfectament coneixedor, en funció d’altres interessos de caràcter polític. Però potser també és esperar massa que la Fiscalia actuï per evitar la comissió de delictes, sabent que hi ha en joc interessos polítics.