Qui ha dit que ja no hi ha dretes i esquerres!

Sovint, quan algú ha abandonat les conviccions d’esquerres perquè és més fàcil deixar-se portar per la inèrcia del poder, sempre de dretes, surt dient que en el mon actual ja no hi ha ni dretes ni esquerres. Una cosa és que sigui molt difícil portar a terme polítiques d’esquerres, perquè s’ha imposat el model liberal que no deixa marge ni llibertat per a fer polítiques d’altra mena; i una altra cosa és que algú pugui considerar que, tenint en compte que el que ens estem jugant és la nostra supervivència com a poble, la prioritat ja no és aquesta confrontació ideològica. Però sí que existeixen polítiques de dretes i d’esquerres.

Els governs anomenats socialistes, més pel nom del partit que per cap semblança amb el que podria ser una formulació socialista, han portat a terme en els darrers anys polítiques estrictament de dretes. És veritat que a vegades han tingut una mica més de sensibilitat per a determinades problemàtiques socials, almenys comparant-ho amb el Partit Popular que representaria la dreta més dura i cavernària, però en línies generals han seguit els postulats conservadors de garantir els beneficis empresarials per damunt de tot, adaptant tota la legislació a aquesta finalitat, i per suposat fent pagar la crisi a la classe treballadora, als aturats i als pensionistes. Les mesures per a combatre la crisi es van aturar en sec quan els poders econòmics van alertar que la prioritat no era la sortida de la crisi, la creació de llocs de treballs, el manteniment de l’Estat del benestar, el suport als qui pateixen més directament els efectes de la crisi, sinó garantir que no s’ensorrés la banca i que les grans empreses poguessin tornar ràpidament a fer quantiosos beneficis. És el que estem veient quan ens presenten els números corresponents al balanç econòmic del 2010; amb els beneficis d’unes poques empreses es resoldrien els problemes financers de les nostres administracions.

I és el que ens proposa el Govern de CiU. Retallades a tort i a dret, però especialment a la sanitat i a l’educació, amb una inevitable baixada de la qualitat dels serveis públics. El qui digui que es poden retallar els pressupostos com s’està fent sense una disminució seriosa de la qualitat del servei, menteix grollerament o és un ignorant que no té ni idea del que està dient. Podríem arribar a creure’ns que les retallades són inevitables pels problemes financers de l’administració, però són els mateixos dirigents de CiU els qui ens ho desmenteixen. No es tracta d’unes retallades inevitables, sinó d’una qüestió de prioritats: i per a CiU la prioritat és garantir que les grans fortunes puguin estalviar-se un impost com el de successions, per tal que no vegin en absolut afectada la seva fortuna. I això es paga amb les retallades a la Sanitat, a l’Educació i als serveis en general, afectant per tant als escassos recursos dels més desfavorits.

No sé si existeixen polítiques d’esquerres, però... Oi tant que existeixen polítiques de dretes! Les patim cada dia!

El tercer espai no existei, espero

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Ja ho deixava anar la setmana passada: Jordi Portabella està centrant el seu discurs en la creació d’un “tercer espai”, que segons ell hauria de competir amb CiU i el PSC. Des del punt de vista estrictament tàctic, d’estratègia electoral, pot tenir el seu sentit en la mesura que ERC necessita refer-se de la patacada del novembre, o com a mínim que aquestes municipals no representin un graó més en la caiguda. Es tracta d’aparentar un gir en relació a les estratègies seguides en el passat, i intentar engrescar la gent en el que hauria de semblar un nou projecte. I, en part, ho està aconseguint des del moment que ha recuperat els dos principals líders que havien girat l’esquena a Esquerra i que l’havien blasmada per la seva erràtica política que no havien dubtat en qualificar d’abandonament de l’independentisme.

Si Reagrupament i Solidaritat neixen per cobrir el buit que havia deixat Esquerra, i ara Reagrupament en bloc d’una banda i el principal cap de cartell de l’altra tornen a reconèixer al partit republicà el paper central de l’independentisme, és que alguna cosa ha canviat. En part, Portabella intenta donar la imatge que ell ja ha iniciat el canvi de rumb, sense esperar el Congrés de la tardor que ho hauria de confirmar; això justificaria que Carretero i Laporta donessin per vàlida, ara, una opció que per ells no ho era un any enrere. Però, en part, també hi ha la constatació de la dura realitat: difícilment RCat pot sobreviure quatre anys sense presència institucional, ni al Parlament ni als Ajuntaments; mentre que Laporta, potser per la seva inexperiència política, es veu desbordat davant del Tena i el Bertran, i no es conforma amb fer la viu-viu quatre anys al Parlament sense poder ser la figura de capçalera.

De tota manera, sembla evident que no es tracta de res de nou, de cap nou espai que abasti sectors diferents dels que podia abastar ERC uns anys enrere. En el millor dels casos, recuperem aquell espai que no havíem d’haver deixat perdre mai, que ja és molt. Hores d’ara, Carretero no emprendria la fugida endavant; si s’hagués mantingut críticament al si del partit, hauria tingut l’oportunitat no només de demostrar que era la direcció la que anava errada, sinó d’exigir-ne la seva immediata dimissió. Entre uns i altres, van deixar el partit enterament en mans de Puigcercós i dels seus fidels i agraïts aduladors. Si aquest nou espai s’ha de bastir únicament amb els reagrupats, ara reagrupats a ERC, no crec que puguem parlar d’un tercer espai com quelcom d’innovador.

En el món tan atomitzat de l’independentisme tendim a crear-nos miratges amb molta facilitat. No costa gaire anunciar als quatre vents que fem una gran coalició on hi ha una inacabable sopa de lletres de sigles insignificants. El pes real de molts d’aquests partits i grups independentistes que es poden sumar a SI o al tercer espai d’ERC, és realment molt minso; només cal veure els vots que han arribat a treure quan s’han presentat pel seu compte. Els espais polítics, més enllà de les grans formacions, no es creen a base de sumar sigles sinó de guanyar-se la credibilitat de la ciutadania. No auguro, doncs, un futur gaire brillant al nou espai de Portabella, a no ser que es consideri un gran èxit, brillant, el fet d’aguantar la patacada i mantenir els mateixos resultats de les eleccions anteriors.

Ara bé, si la idea del tercer espai no és pura tàctica de campanya electoral, contra la qual no hi tinc res a dir, sinó que pretén ser una opció estratègica, aleshores em sembla que tornem a errar el camí. Em sona a aquell vell plantejament, aprovat en el darrer Congrés d’ERC, que consistia en creure que el partit sumaria primer una majoria dins de l’esquerra catalana i després en el conjunt de l’arc parlamentari, cosa que ens hauria de permetre fer el pas definitiu cap a la independència. Des del meu punt de vista, la història no va per aquí. Cap a la independència hi hem d’avançar tots plegats, alguns amb un paper més de punta de llança i altres entomant la nova realitat del país que cada vegada va veient més clar que aquesta és l’única via assenyada i factible.

L’exemple el tenim en les propostes que el conjunt de forces polítiques sobiranistes han aprovat aquests dies al Parlament. Els uns llancen la proposta, uns altres s’hi sumen perquè també l’haurien poguda presentar ells, i els altres l’han d’acabar recolzant perquè saben que amb la realitat social que tenim no podrien oposar-s’hi. Més que la unitat de sigles, que electoralment pot tenir uns resultats dubtosos, el que cal és la unitat d’acció i no deixar-se portar per les rivalitats de caire casolà.

Debats imbècils, o d’imbècils

M’imagino que qualsevol que ens observi des de lluny, des d’una certa distància, podria arribar a la mateixa conclusió que arribava l’Obèlix respecte als romans: “estan bojos aquests catalans”. Tot sovint, som capaços d’encetar uns debats tan ridículs i surrealistes com el que ha generat el fet que un jugador de futbol, Andrés Iniesta, hagi decidit emprar en el seu Facebook l’anglès i el català, a més del castellà. De cop i volta ha rebut milers de felicitacions pel seu gest, quan en realitat és tracta d’una acció que entraria dins de la més elemental normalitat.

Ja sé que el comportament de personatges mediàtics, com en aquest cas un jugador de futbol, encara que sigui en un afer tan personal, no deixa de ser un mirall i un model que té la seva repercussió social. Que Iniesta utilitzi el castellà, l’anglès i el català indica, si més no, que en el seu entorn d’elit, que a vegades pot semblar molt fora de la realitat quotidiana del país, es percep l’existència del català com un element més del país on viu i treballa. Amb tot, és curiós que alguns dels qui l’han felicitat sembla que hi vulguin veure una actitud gaire bé patriòtica, quan en realitat no es tracta sinó d’aplicar allò que prediquen i pregonen als quatre vents grups com el Partit Popular i Ciutadans: el bilingüisme o el trilingüisme. En canvi, sí que són significatives les respostes crítiques o negatives, que també n’hi ha hagut, encara que molt minoritàries. D’una banda perquè aquestes veus crítiques que, pel que fa a la concepció de país i la seva realitat lingüística, han d’estar en posicions molt més anticatalanes que les oficials del PP o de C’s li retreuen que faci ús del català, quan en castellà ja l’entenien, i en canvi no diguin res de l’anglès: un bilingüisme castellà-anglès no hauria merescut cap mena de comentari.

Però, més significatius encara són els comentaris negatius que ha tingut el jugador del Barça recordant-li que ell no és català; i que, per tant, no té per què expressar-se en aquesta llengua. Significatius perquè revelen el veritable interès dels sectors ultres en afavorir el segregacionisme lingüístic, pensant que si hi hagués dues comunitats ben diferenciades entre catalans i no catalans els seria molt més fàcil combatre la llengua, la cultura i la identitat catalana. El seu odi contra Catalunya passa per l’estratègia d’impedir que la gent que ha vingut d’altres contrades s’hi senti vinculada i identificada. De fet, serien els constitucionalistes que afirmen que no existeix una identitat catalana, sinó gent que per casualitat o de pas viuen a Catalunya.

Tribunals que no serveixen per a res

El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha tornat a condemnar l’Estat Espanyol per no haver investigat un cas de presumptes tortures quan hi havia evidències prou clares de la seva existència. Aquest darrer cas, que no és pas l’únic, es remunta a una denúncia presentada el 2002. Ja s’han assegurat, però, que hagués transcorregut prou temps com perquè la nova sentència perdés tot el seu valor. És el mateix que va passar quan els tribunals europeus van declarar improcedent el tancament dels diaris Egin i Egunkari.

La Justícia espanyola, d’acord amb les indicacions polítiques del moment, dicta sentències i pren resolucions que sap que són injustes i contràries a la llei. Però el seu objectiu és perjudicar una determinada opció política o ideologia, prescindint de qualsevol mena d’argumentació jurídica. Per això no els preocupa gaire tenir resolucions en contra com aquesta, que a més acostumen a ser silenciades per la majoria dels mitjans de comunicació. El mal ja està fet, que és del que es tractava, i és irreparable. Ho sap prou bé el Garzón que ha participat en algunes d’aquestes accions contra l’esquerra abertzale, però que a l’hora també n’ha estat víctima quan ha volgut tocar el Partit Popular o ha volgut investigar els crims del franquisme.

Els Tribunals europeus poden dir el que vulguin, perquè no tenen cap mena d’eficàcia, ni són tinguts en compte pel Govern espanyol. Són institucions que tenen un paper simbòlic, que actuen expressament amb el màxim de lentitud per no perjudicar els estats, i que no fan res si les seves sentències són ignorades.

Amb un somriure als llavis

En alguna altra ocasió ja he dit que penso que anem massa sorruts per la vida. Sembla com si fer cara d’amargat i de pomes agres fos senyal de serietat i de responsabilitat, mentre que somriure massa o donar una aparença de felicitat és propi d’”infeliços”. Per això, quan algú emet aquella pregunta de protocol entre amics o coneguts “què tal, com estàs?” o “com anem?”, la resposta sol ser un resignat “ja pots comptar, anar tirant”, que se sol reblar amb un “i mentre puguem anar tirant...”. Però rara vegada es respon amb un contundent “Bé, molt bé!”, perquè aleshores hom haurà de justificar amb pèls i senyals a què ve tanta felicitat.

Sempre hi pot haver motius per considerar que no tenim la felicitat completa, que podrien anar-nos millor les coses. Però també n’hi ha per considerar que Déu-n’hi-do del bé que ens van les coses per gota que mirem una mica més enllà. És aquell altre tòpic tan emprat per a consolar-nos de no haver tret la rifa: “mentre tinguem salut...!” que alguns complementen amb un “mentre tinguem salut i feina...!”. I en una situació com la que vivim en què la Crisi (així, en majúscules) ens aclapara nit i dia, sembla que encara està més justificada aquesta actitud resignada i capcota que no admet eufòries ni massa cares somrients. És evident que hi ha una crisi que afecta fonamentalment a aquelles persones que han perdut o que no troben un lloc de treball, però la resta sembla que vulguem solidaritzar-nos amb el seu patiment a base de mesures d’austeritat, de reduir el consum, cosa que encara agreuja la crisi, i per suposat d’evitar mostrar-nos excessivament somrients.

D’aquí que hagin sorprès, i fins i tot indignat, les declaracions de la Consellera d’Ensenyament Irene Rigau dient que els mestres “haurien de somriure 24 hores perquè tenen la feina assegurada”. Està clar que dit per ella, com a màxim responsable del Departament, pot sonar a un advertiment que no tenim dret a queixar-nos, i en aquest sentit lògicament també trobo del tot desafortunades les seves paraules. Com si encara li haguéssim de donar les gràcies! Amb tot, la idea de no ser tan gasius amb els somriures, aplicada no només als mestres sinó al conjunt de la població, potser no és tan desencertada.

D’agraïts i desagraïts l’infern n’és ple

Imagino que les responsabilitats pel trencament de Solidaritat no vénen per una sola banda. Com a mínim tothom hauria d’admetre la seva part de culpa per no haver-ho sabut gestionar adequadament. I serveix de ben poc, a pilota passada, retreure’s mútuament personalismes, ambicions personals i males maneres que, en tot cas, ja hi devien ser des del principi. A més, jo sóc dels qui creuen que, quan es fa un pacte, tan important és fixar els acords sobre aquells punts que es comparteixen com preveure el desacords que de ben segur sorgeixen en tota relació.

Feia poc més d’una setmana que Joan Laporta, en contra d’algun dels qui havien estat els seus primers col·laboradors, donava suport a la candidatura d’Uriel Bertran per a la Secretaria General de Solidaritat. És cert que ja havia aparegut el tema de la possibilitat que Joan Laporta es presentés a les eleccions municipals de Barcelona, tot i que els Estatuts de SI no ho permetien. Podia tenir sentit imaginar que, altra vegada amb Joan Laporta com a cap de cartell municipal, Solidaritat tenia possibilitats d’entrar a l’Ajuntament de Barcelona. Però en té molt menys si és per anar de segon o de tercer de Jordi Portabella, sota les sigles d’Esquerra. És comprensible que dins de Solidaritat, com pot passar en qualsevol altra formació, hi hagués diferències de criteri sobre la conveniència de presentar-se en solitari amb un risc molt elevat de quedar-se fora del Consistori barceloní, o presentar-se conjuntament amb Esquerra i Reagrupament, amb el risc de quedar diluït i confós amb una imatge de la qual justament SI volia diferenciar-se. Però aquest no hauria hagut de ser motiu suficient per al trencament de tot el projecte.

Ara bé, l’argument que resulta inacceptable és l’esgrimit per l’ex president del Barça, titllant de desagraïts els seus fins ara companys. Desagraïts de què? Es va formar una coalició electoral amb tres caps ben visibles, cadascun d’ells aportant-hi el seu bagatge personal i polític; però un cop feta la coalició el que hi havia era un projecte col·lectiu. Massa que en la majoria de partits, i també a Esquerra, s’ha pecat de tenir piles de gent agraïda! Massa càrrecs i quadres que havien d’agraïr, amb una fidelitat acrítica, la seva posició perquè se suposa que no era obtinguda per mèrits propis sinó per la generositat arbitrària del líder. Probablement, Tena i Bertran podien haver gestionat millor el conflicte intern per evitar el trencament, però en tot cas és d’agrair que no hagin volgut agrair res a ningú, i que hagin actuat, potser erròniament, amb criteri propi. De desagraïts, l’infern n’és ple; i d’agraïts, també.

Estalvi energètic: una ensarronada!

No sé quina dèria els ha agafat ara, de cop i volta, per l’estalvi energètic i sobretot per l’estalvi dels combustibles derivats del petroli. És cert que l’Estat espanyol és altament depenent de l’exterior, que s’han apujat molt els preus i que és previsible, si no es resol aviat el tema de Líbia, que encara pugin més. Caldria precisar que el combustible que estem consumint ara i que els consumidors ja paguem a preu de crisi va ser adquirit quan encara els preus eren relativament baixos. I no s’abaixaran immediatament que s’acabi la crisi, sinó que encara que torni a baixar el cost del cru els preus els mantindran elevats durant una temporada. Algú s’hi farà la barba d’or.

Però, a part que el cost del cru no és la part més important que repercuteix en el cost final de la gasolina, les mesures preses semblen improvisades, molt poc rigoroses i sobretot contradictòries amb les polítiques seguides fins ara. Ara sembla que ens hi vagi la vida per abaratir el cost dels bitllets de tren, quan en els darrers anys, i fins aquest passat més de gener, el mateix Govern autoritzava pujades per sobre de l’IPC. Les polítiques urbanístiques han tendit en els darrers anys, i encara avui dia, a potenciar la mobilitat dels ciutadans, creant ciutats dormitori, autoritzant grans àrees comercials fora dels nuclis urbans en detriment del petit comerç de proximitat, fomentant la mobilitat dels escolars en centres allunyats dels seus domicilis, afavorint els convenis laborals que donen potestat a l’empresa per a obligar la mobilitat del personal, etc. I justament ara, quan la lògica hauria de fer veure la necessitat de procurar-se fonts d’energia alternativa, que és l’única que podem tenir, és quan el Govern decideix rebaixar els incentius per a la producció d’energia solar; segurament per encàrrec exprés de les grans companyies elèctriques.

Se suposa que qui té dos dits de front prepara en èpoques de bonança les reformes necessàries per a propiciar l’estalvi energètic del futur, propiciant les energies alternatives, canviant els sistemes d’enllumenat públic per sistemes de baix consum, etc. i no pas en plena crisi quan el cost d’aquestes reformes no serà compensat de forma immediata, com es precisa ara, per l’estalvi aconseguit. Però si a més hi afegim que moltes d’aquestes mesures tenen tot l’aire de ser purament testimonials, de façana, i encara de dubtosa efectivitat com la limitació de la velocitat, hem de concloure que tot plegat és una ensarronada.

Aguanta, Gadafi, que ara venim!

La revolta a Líbia no ha seguit el mateix curs que les de Tunísia o d’Egipte. El que va començar com unes manifestacions de protesta al carrer està degenerant en una guerra civil. Hi ha unes explicacions internes, pel que fa a la naturalesa del règim dictatorial i a les motivacions dels manifestants, però probablement el que millor explica el rumb tan diferent que està seguint la revolta líbia és el comportament de la comunitat internacional.

Els dictadors acostumen a ser benvinguts des de les potències occidentals, o orientals. Per un mòdic preu (que per al dictador pot ser una fortuna), aquesta mena de règims fan la feina bruta de repressió sobre el seu país, oferint els seus recursos naturals a la lliure explotació per part de les empreses foranes. Ells necessiten suport logístic, diplomàtic i armamentístic per a mantenir-se al poder, que els països rics els ofereixen gustosament a canvi de l’autorització per a espoliar el país. Per això, Gadafi va passar de ser el pitjor dels terroristes a l’amic que obria els seus pous de petroli a occident i controlava l’emigració. No van faltar jutges i governs corruptes que alliberessin terroristes condemnats a canvi d’avantatges comercials i d’explotació. Fins al darrer moment, Líbia ha rebut armament de tot tipus i material antidisturbis dels mateixos països europeus que ara simulen condemnar els crims del seu amic. És evident que Gadafi s’ha passat en la repressió, i els seus crims no han pogut ser amagats a l’opinió pública, com sí que ho eren els que cometia mentre mantenia el país sota el seu ferri control; i això els ha incomodat. Però només incomodat, fins al punt d’haver d’emetre primer tebis i després més durs comunicats de condemna, però sense cap voluntat d’intervenir.

No és només que els Governs anomenats democràtics creguin que els genocidis i els crims a gran escala són un afer intern dels libis, sinó que encara confien en la victòria del seu amic Gadafi. Si finalment el coronel amic recupera el control del país, tot tornarà a la normalitat d’abans: silenci absolut sobre els seus crims, encara que de moment es faci veure que estarien disposats a jutjar Gadafi si sortís del país; es restablirien les relacions comercials amb Líbia, ara amb l’avantatge afegit que, afeblida la seva imatge, encara hauria de fer més concessions a les empreses estrangeres, que lògicament acabaria pagant la població líbia. Potser, fins i tot hauria valgut la pena l’intent de revolta. En cas que el règim acabés caient, les diplomàcies occidentals s’haurien d’afanyar, com ja van fer a Tunísia i a Egipte, per a garantir que surti qui surti no malmeti els seus interessos. És allò de la transició pacífica i ordenada...

Ens hem tornat bojos, o ens hem begut l’enteniment?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Els espanyols, els d’allà i els d’aquí, deuen riure a pler davant el trist i llastimós espectacle que els estem oferint. I és que no escarmentem ni a la de tres. No és pas greu que hi hagi dues, tres o quatre opcions independentistes, ni que es presentin a les eleccions per separat ni que ho facin en alguna forma de coalició; el que de veritat és greu és que siguem capaços de tirar per la borda l’esforç i les il·lusions de tanta gent, i malmetre una i altra vegada qualsevol intent de bastir un projecte nacional amb cara i ulls. No em serveixen de res els arguments d’uns i altres per a defensar que la seva és l’opció vàlida i que els qui van errats són els altres; d’errats hi anem tots si som incapaços d’avançar quan teòricament ho tenim tot de cara.

Esquerra Republicana va cometre greus errors en els darrers anys, i ho va pagar a les urnes. D’acord. Hauria calgut que la direcció que ens va portar al desastre assumís les seves responsabilitats i dimitís, enlloc d’esperar a veure si poden aprofitar la tasca feta als municipis parant-los el cop amb uns resultats mínimament dignes. La deriva d’Esquerra segurament justificava l’aparició d’una nova força independentista, i jo, sense deixar la militància, no vaig tenir cap inconvenient a donar-hi suport. Em semblaven, però, absolutament injustes les desqualificacions radicals que es feien des de sectors reagrupats o solidaris: una nova força independentista podia esperonar Esquerra, com així ha estat amb un incipient canvi de rumb, però no hi havia necessitat de rebentar-ho tot afirmant que era millor la desaparició del partit republicà, perquè aquests quedaria àmpliament superat per Carretero o per Laporta. O pitjor encara els qui dipositaven les esperances en l’Artur Mas que ha confegit un Govern amb elements prou rellevants molt més propers al PP, o aplaudits per Ciutadans.

Va ser difícil d’entendre per a molts electors independentistes que, després de parlar tant de patriotisme i de regeneració política, Laporta i Carretero fossin incapaços d’arribar a un acord unitari. La lluita fratricida va portar els uns al desastre electoral i els altres es van salvar pels pèls. Cadascun pel seu cantó pretenien bastir un projecte per a superar les renúncies i les claudicacions que, en part certes i en part desmesurades, atribuïen a Esquerra. I a la primera de canvi, després d’haver fraccionat l’independentisme i desprestigiat al màxim Esquerra, acaben arribant a la conclusió que ha de ser Esquerra qui ha de liderar el projecte independentista. Què se n’ha fet d’aquella dimonització del partit republicà? Ara, els electors que havien confiat en Carretero i en Laporta per portar aquella alenada d’aire nou i renovadora de l’independentisme estaran més desconcertats que mai.

Feia una mica de riure escoltar el Jordi Portabella dient que "el pacte ERC-Reagrupament és l'inici d'un nou espai polític"; en el millor dels casos era l’inici de la recuperació d’una part de l’espai perdut. I el mateix podem dir si al final es concreta la incorporació de Joan Laporta a la llista municipal per Barcelona. En el primer cas es podia entendre que Reagrupament, davant del fracàs electoral, tirava la tovallola i es desdeia del camí recorregut, probablement aquesta vegada sense consultar tan obertament les bases. Però en el segon cas representa, a més, un cop molt dur per a la nova proposta independentista que semblava que tenia possibilitats de reeixir.

Com a militant d’Esquerra no estic pas tan segur que la incorporació de Reagrupament i de Democràcia Catalana, tinguin un efecte gaire positiu des del punt de vista electoral; probablement, el que guanyarem per una banda ho perdrem per l’altra: la dels votants d’Esquerra que no veuran prou serioses aquestes giragonses dels escindits retornats i de les ambicions personals de Joan Laporta, i la dels reagrupats i solidaris que no entendran que ara es vagi amb aquells que tant havien blasmat. Tampoc ho sabrem, i sigui quin sigui el resultat a l’Ajuntament de Barcelona, sempre es podrà dir que sense ells encara hauria estat pitjor.

Com a simpatitzant de Solidaritat, no estic pas tan segur de si era millor l’opció d’aliar-se amb Esquerra o la de presentar-se en solitari. Del que sí que estic segur és que no valia la pena mantenir una posició que ens ha portat al trencament. Ni era un desastre presentar-se conjuntament amb Esquerra, ni ho era la voluntat de presentar-se en solitari, encara que fos amb la gaire bé absoluta seguretat que no s’entraria al Consistori barceloní. L’elecció no era fàcil, i suposo que hi ha raons per totes bandes per a defensar una i altra posició. Ara bé, cap de les raons no era suficient com per a trencar la coalició, i posar en perill tot el projecte que hi ha al darrere.

Dos i dos, no sempre fan quatre; però dos contra dos, o tres contra un, tant se val, sempre fan menys de dos. El desastre està servit.

Ens prenen el pèl

A la ciutat de Londres també es pretenia aplicar la mesura restrictiva de la velocitat limitant-la als 80 km/h, però el responsable de trànsit de la capital britànica ho ha descartat perquè segons els seus estudis, aquesta mesura fa incrementar les emissions dels vehicles i per tant incrementa la contaminació. Exactament el contrari del que deien els responsables de trànsit de la ciutat de Barcelona.

Jo no sé si és cert el que diu la senyora Samantha Kennedy, Cap d’Estratègia i trànsit de Transports de Barcelona, segons la qual 'Els estudis demostren que reduir la velocitat a un nivell per sota del més òptim pel motor incrementa les emissions d'aquell vehicle individual'. Com tampoc sé si eren certs els estudis dels responsables de trànsit de la Generalitat que deien tot el contrari. Quelcom de semblant passa amb l’anunci del Govern espanyol dient que si es rebaixa la velocitat màxima de les autopistes dels 120 actuals al 110 km/h els usuaris estalviarien un 15% del combustible, quan altres estudis asseguren que la reducció del consum de gasolina no passaria de l’1’5%; potser és un problema d’una coma mal posada. En tot cas, la sensació és la mateixa que ens produeixen els anuncis televisius, cada vegada més freqüents, que fonamenten la qualitat dels seus productes en falsos estudis, hipotètiques enquestes i més que dubtoses associacions professionals.

El que sembla clar és que qualsevol administració, quan vol aplicar una determinada mesura, demana als professionals que li facin l’estudi pertinent amb un resultat prèviament establert. Altrament, no caldria que hi haguessin debats polítics sobre temes com aquests, si del que es tractés fos d’una simple qüestió tècnica.

Tenir la llei a favor no és cap garantia

En un país democràtic, on la justícia actués sempre amb criteris d’ajustar-se a la legislació, tenir la llei a favor hauria de ser tota una garantia. El ciutadà sabria que complint amb el que diu la llei, la justícia sempre li donaria la raó, i en qualsevol litigi estaria convençut de guanyar el plet. Però això és una hipòtesi d’un país hipotètic on imperés una hipotètica Justícia. Però tothom sap que d’una tal hipòtesi a la realitat hi va tant com del blanc al negre.

En l’ordenament jurídic espanyol hi ha vigent la Carta europea de llengües regionals i minoritàries que estableix que no es poden posar impediments a la recepció de canals de televisió d’una comunitat a una altra que tingui la mateixa llengua o semblant. Però tots els jutges fan veure que no saben (alguns són tan ignorants i ineptes que ni tan sols ho saben) que aquesta Carta és vinculant per a l’Estat espanyol, i per tant poden sentenciar en contra de la legislació vigent quan es tracta d’impedir que TV3 arribi al País Valencià. Tampoc és cap problema que la competència en matèria de repetidors de televisió no sigui de la Generalitat Valenciana sinó de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions, que depèn del Govern espanyol; de manera que el Govern valencià no tindria capacitat legal per a sancionar ACPV per l’ús dels repetidors. Fins i tot el Ministre de la Presidència, Ramon Jàuregui afirmava que aquest tema no era competència de l’Estat; només faltaria que el Govern valencià o qualsevol altra autonomia pretengués fer ús d’aquesta competència que el Ministre diu que no és seva!. Que la llei de partits estableixi quins són els requisits per a poder ser legalitzat un partit, no vol dir que qui no els compleixi hagi de ser il·legalitzat, en el cas que es tractés, com ja passa, d’algun partit d’extrema dreta; de la mateixa manera que tampoc vol dir que qui els compleixi ja tingui garantida la legalització, ja que tot depèn de la seva ideologia i si amb la il·legalització els partits espanyols s'asseguren continuar governant a Euskadi. El fet que la legislació espanyola digui que les condemnes sempre són individuals i mai col·lectives, o que hi ha d’haver proves documentades i comprovables per a fonamentar una acusació, no treu que quan convingui es puguin dictar sentències col·lectives o que la manca de proves pugui ser substituïda per la intuïció o la lliure interpretació del jutge, com pot acabar passant amb el cas de Sortu. Que la Generalitat tingui transferida una determinada competència no és cap obstacle perquè li sigui sostreta discrecionalment pel Govern espanyol; quin jutge gosaria validar com a argument el text de l’Estatut! No és el mateix, segons els tribunals, l’incompliment d’una norma estatutària, fàcilment negligible, que qualsevol altra normativa de l’Estat per més que teòricament sigui de rang inferior.

No és cap consol, està clar. Però la corrupció en el món de la Justícia no és patrimoni de l’Estat espanyol. O és que algú es va creure que quan es va alliberar el terrorista libi autor de l’atemptar de Lockerville, el jutge no tenia l’absoluta certesa de signar la part d’un contracte comercial altament beneficiós per a la Gran Bretanya?. Si finalment concedeixen l’extradició de Julian Assange, algú dubta que l'extradició no tindrà res a veure amb les burdes acusacions (de fet només se l’extradeix amb l’excusa de poder ser interrogat sense acusació ferma, encara), i algú es creurà que no hi té res a veure la seva tasca de treure els draps bruts de la diplomàcia americana?. Després d’haver-hi col·laborat, quan produïa sucosos beneficis, ara tothom es veu amb cor de titllar Gadafi de terrorista i no dubtaran, suposo, a portar-ho davant d’un Tribunal Internacional; però algú es creu que aplicaran el mateix criteri que s’aplica en altres casos de condemnar també els qui hi han col·laborat, els qui li han proporcionat les armes per a cometre els seus crims?

La Justícia ja sap quan ha d’aplicar les Lleis i quan ha de mirar cap a una altra banda. Tenir la llei a favor no és cap garantia de res, ni tan sols és un avantatge si es tracta de guanyar un plet a qui té el poder econòmic, que inclou el poder de subornar la Justícia.

Traspàs de Rodalies? Va ser una broma

Una broma de mal gust, l’anunci que va fer el tripartit d’un suposat traspàs de Rodalies. Després de diversos incompliments, com a norma de la casa, finalment el Conseller Nadal anunciava el traspàs del servei de Rodalies, com si fos un gran èxit quan en realitat va ser un pura enganyifa. En realitat no es van traspassar ni les vies, ni les estacions, ni els trens ni el personal, sinó simplement la capacitat de fixar-ne les tarifes i canviar-ne el logotip. Però els qui ja en vam ser crítics en el seu moment, ens vam passar d’optimistes, perquè al final resulta que ni això.

Al Govern espanyol li costa molt poc de dictar normes i directrius que després han complir, i pagar els altres. Però és que tot just fa dos mesos que el Govern espanyol, així com el de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona van considerar que els tarifes dels transports púbics s’havien d’incrementar molt per sobre de L’IPC. I cal recordar que els mateixos socialistes l’any passat van apujar les tarifes de Rodalies, arreu de l’Estat, un 6%. Què els ha vingut, ara, que de cop desfacin una part del camí i sobtadament surtin amb aquesta urgència de rebaixar les tarifes. És evident que no tenen el més mínim interès en beneficiar els usuaris del servei de Rodalies, ja que des de fa molts anys han donat prioritat absoluta al TGV, tampoc respon a una voluntat de potenciar el transport públic, que fins ara han menystingut abocant-se a potenciar el transport privat per carretera, i incomplint a Catalunya amb els compromisos de noves inversions. Simplement, caminen sense rumb, improvisant a cada pas, ara amb la dèria de l’estalvi energètic. I aquests socialistes que haurien de sentir un mínim de vergonya per la seva actuació descaradament de dretes i sense cap mena de sentit, aquí encara tenen el desvergonyiment de simular escandalitzar-se perquè el Govern de CiU sigui reticent a rebaixar aquest 5% de les tarifes a Rodalies que hauria d’assumir el Govern de la Generalitat, amb unes finances assetjades des del poder central per tenir un dèficit excessiu.

Si aquell simulacre de traspàs de Rodalies que va pactar el tripartit va quedar reduït a les tarifes, els horaris i el disseny dels bitllets, el mínim que pot fer ara el Govern de la Generalitat és negar-se a obeir una directiva de l’Estat, simplement perquè no és de la seva competència. Els qui estan a favor del transport públic són aquells que ja es van oposar a les pujades absolutament abusives dels darrers anys, imposades pels socialistes, són aquells que han anat reclamant els reiterats incompliments del Govern espanyol pel que fa a les inversions en el servei de Rodalies i els que han denunciat que els diferents Governs espanyols hagin prioritzat el TGV a les xarxes de proximitat que utilitza la majoria dels ciutadans. Acceptar o no acceptar, ara, aquesta rebaixa no implica cap posicionament pel que fa al servei de Rodalies, on CiU i PSC-PSOE coincideixen plenament; només representa ajupir el cap una vegada més i renunciar a la nostra migrada autonomia. No té res a veure amb ser més o menys d’esquerres, sinó amb tenir un mínim de dignitat com a Govern del país.

Tanqueu les ambaixades, inútils!

No és pas la primera vegada, ni la segona, ni la tercera. Cada vegada que hi ha una situació de risc, ja sigui per causes naturals o per conflictes de qualsevol mena, els ciutadans espanyols que es troben en el país afectat veuen impotents com l’ambaixada que teòricament els hauria de protegir es desentén del seu problema. També a Líbia, en una situació d’extrema gravetat, els ciutadans han tornat a queixar-se de la inoperància de l’ambaixada espanyola. Ningú de l’ambaixada no s’ha interessat per ells ni ha fet cap gestió per garantir la seva seguretat.

No es tracta, doncs, d’un cas aïllat ni de la ineficàcia d’una ambaixada concreta, sinó una tònica general conscientment dictada des del Govern. Ho confirmava la Ministra espanyola d’Exteriors, Trinidad Jiménez, quan deia que tot s’havia fet d’acord amb el que estava previst; és a dir res, deixar a l’estacada els espanyols que es trobaven a Líbia. I no ens ha d’estranyar tampoc, perquè aquesta és la concepció que es té a Madrid del que ha de ser l’estructura d’un Estat: en cap no es tracta de l’aparell de què es dota un país per a defensar els interessos generals de la ciutadania, sinó una estructura per a defensar-se d’aquesta mateixa ciutadania al servei, això sí, d’unes empreses i d’uns interessos molt concrets i privats. De la mateixa manera que els cossos i forces de seguretat de l’Estat no hi són per a defensar els ciutadans sinó per a defensar l’Estat d’aquests mateixos ciutadans, tampoc les ambaixades espanyoles són concebudes com les delegacions de l’Estat per a defensar els ciutadans que puguin trobar-se o tenir interessos en aquell estat, sinó per a defensar els interessos de l’Estat i de determinades empreses, que sovint vénen a ser el mateix.

A part que als catalans ens toca pagar el cost d’unes ambaixades que no representen ni els catalans ni un Estat propi, per als espanyols tampoc serveix de res mantenir tota una costosíssima estructura consular i diplomàtica si a l’hora de la veritat no poden refiar-se’n. I si el paper d’aquestes ambaixades és defensar els interessos de les grans empreses, que se’l paguin elles aquest servei. Si fos espanyol demanaria a crits que no malgastin els diners públics en mantenir unes ambaixades tan inútils; com a català, reclamo que el Govern creï la seva xarxa d’ambaixades catalanes, però perquè estiguin al servei dels ciutadans de Catalunya.

La felicitat, patrimoni de la dreta

L’economista Xavier Sala i Martín explicava en un programa televisiu que la gent que té una ideologia de dretes acostuma a ser més feliç que la d’esquerres. Sembla ser que les persones amb creences religioses i amb un nivell econòmic elevat són més felices Tampoc cal ser professor de la Universitat nord americana de Colúmbia per arribar a aquesta conclusió.

Qualsevol problema pot prendre un caire dramàtic si el que està en joc no és només la convivència entre dues persones sinó la més elemental supervivència. I ara, en temps de crisi, segurament són moltes les persones que han d’acceptar situacions familiars o laborals que els són incòmodes, desagradables o fins i tot violentes, senzillament perquè no disposen dels recursos suficients per donar a la seva vida un nou rumb. Però al marge d’aquest aspecte més crematístic hi ha també un raonament de fons: la gent de dretes contempla la realitat que l’envolta des d’una perspectiva més distant, on el que compta bàsicament és la repercussió que pugui tenir sobre ell mateix. Mentre que la persona que és d’esquerres acostuma a tenir una preocupació pels problemes generals de la població, per les desigualtats i per les injustícies, encara que no l’afectin directament. La dreta pot viure i conviure tranquil·lament amb règims dictatorials si en pot treure un benefici econòmic, i no vol saber res del patiment, dels assassinats i de la repressió d’aquests règims, tret que la cosa segui excessivament pública, o que vegi que ja no podran sostenir-los per més temps, com està passant ara.

I només falta que hi afegim el component religiós per acabar de reblar el clau. La religió dóna la recepta per a tranquil·litzar les consciències, la coartada perfecta per a justificar la seva “bondat”, tot obviant-ne la “perversitat”. Donen suport i accepten amb tota naturalitat les injustícies i les desigualtats, per després pregonar un esperit caritatiu que les maquilli. S’abanderen d’uns temes de caire molt personal i íntim, amb l’obsessió pels temes derivats del sexe, per tal de poder-se presentar com a defensors de la vida i d’una estranya concepció de la puresa, quan ells participen de l’espectacle de la mort orquestrat des dels grans poders.

Maleïts bandarres! No només es complauen en l’explotació dels uns sobre els altres, en el menyspreu per la vida de pobles sencers, sinó que a més tenen la barra de muntar-se un antídot que els tranquil·litza la consciència. I és cert. Així, amb les butxaques plenes i la consciència tranquil·la, els rics, els de dretes, viuen més feliços.

La Justícia no és lenta; és injusta

Va començar un jutjat de Navarra, i a poc a poc han anat apareixen algunes sentències discordants amb la doctrina existent fins ara pel que fa als impagaments de les hipoteques. La legislació està feta expressament per a protegir els interessos dels bancs en contra dels ciutadans. De la mateixa manera que se’ls permetia qualsevol mena d’operació especulativa, per imprudent que fos, a l’hora dels problemes tota la responsabilitat i tots els perjudicis es carreguen sobre els consumidors. Enganyats primer, amb un pèssim assessorament, i estafats després amb una legislació feta a mida.

Quan es van formalitzar les hipoteques donaven per fet que la mateixa hipoteca era la garantia dels diners prestats. Ara, però, quan els bancs han de fer ús d’aquesta garantia hipotecària en no poder el client fer front als pagaments de la hipoteca, es troben que l’immoble que ells mateixos havien valorat ja no té el mateix valor, o en tot cas és més difícilment recuperable. Aleshores, tot i que el client pot haver-ne pagat ja una part, és el mateix banc o caixa el qui valora el pis hipotecat a la meitat del preu real, de manera que el banc acaba cobrant del client com a mínim la meitat del que val l’immoble, i se’l torna a quedar. Si la recuperació econòmica es produeix en un termini relativament curt i es reactiva el mercat immobiliari, els bancs i caixes hauran fet el negoci del segle. Potser per això, els bancs, amb la complicitat del Govern i del Banc d’Espanya tenen interès en liquidar les caixes, que ara poden tenir problemes passatgers de liquiditat però no de rendibilitat.

Per sort, comença a sortir algun jutge mínimament decent que no veu clara aquesta farsa que s’han muntat els bancs i els legisladors. I ja hi ha alguna sentència amb un una mica més de sentit comú, que nega que la família que no pot continuar pagant la hipoteca hagi de perdre el pis i continuar amb l’obligació de pagar les quotes pendents. Si les ha d’acabar pagant, per quina raó se li ha de prendre el pis? I si se li pren el pis que era la garantia dels diners prestats, per quina raó ha de continuar pagant? És una simple qüestió de justícia, absolutament incomprensible per a la majoria dels administradors de justícia, que estan al servei d’uns interessos molt concrets.

Però, de moment, els qui dicten sentències mínimament raonables i justes són casos aïllats, excepcionals. I és que el problema de la Justícia no és que sigui lenta, sinó que és injusta.

Retallades estratègiques

Les retallades del nou Govern de la Generalitat semblen no tenir aturador. Ja ningú recorda les promeses electorals, en què tothom parlava de la prioritat de determinats serveis com la sanitat i l’educació. I aquests han estat els primers de rebre. Una obsessió que s’està fent encomanadissa, perquè a qualsevol lloc on anem i en l’activitat que sigui sempre hi plana la necessitat d'estrènyer el cinturó.

Tothom s’ha d’adaptar a la nova situació. Es canvien normatives, hàbits i costums, fins i tot protocols hospitalaris, però al marge de l’interès del departament en concret sinó de les exigències econòmiques. Ja no serveixen per a res aquells grans objectius de reduir el fracàs escolar, o les llistes d’espera, senzillament perquè les prioritats les marquen des del Departament d’Economia. No solament no avancem sinó que anem enrere com els crancs i estem desmuntant a marxes forçades els petits avenços que havien costat molts anys d’aconseguir. Resulta del tot inexplicable que, de cop i volta, amb el canvi de Govern s’hagi fet un gir tan espectacular en la contenció de la despesa. Les hipòtesis poden ser diverses: els convergents potser diran que ells han hagut d’assumir amb realisme la precària situació de les finances de les Generalitat, davant la irresponsabilitat del Govern tripartit; més malèvolament, encara s’hi podria afegir que el Govern Montilla, conscient que no continuaria després de les eleccions va tirar la casa per la finestra deixant que el seu successor entomés el mort; per contra, també es podria dir que potser Mas n’està fent un gra massa i que no serien necessàries tantes retallades en el pressupost; o també més malèvolament, es podria pensar que CiU exagera la situació per tal de posar en evidència el Govern tripartit i, en els propers anys poder presentar un balanç progressiu molt favorable, una mica com el que va fer Sandro Rossel en assumir la Presidència del Barça.

Quedaria encara una darrera opció, molt més inversemblant però tanmateix plausible, que seria que tot plegat fos una estratagema de l’Artur Mas per tal de posar en evidència la necessitat d’un nou pacte fiscal per a Catalunya o, qui sap si anant més enllà, per a fer el pas cap a la independència. Perquè per gota que hom posi en un costat de la balança els problemes de tresoreria de la Generalitat, xifrats per aquest any en uns 11 mil milions, amb les catastròfiques conseqüències de tantes retallades, i en l’altre l’espoli fiscal que patim xifrat en 22 mil milions anuals que ens estalviaríem amb la independència i que permetrien grans millores en tots els camps, la conclusió és tan clara i irrefutable que sembla que s’ha de ser molt ximple i molt irresponsable com per no optar per l’estat propi.

Guerra i postguerra de Successió, també és memòria històrica

Presentava l’altre dia el darrer llibre de l’historiador Vicenç Pascual, “Guerra i postguerra de Successió, la vida de Sebastià Casanovas, pagès del segle XVIII”, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Un llibre que narra la Guerra, però sobretot la postguerra, de Successió a través d’un manuscrit o llibre de família d’un pagès de Palau-Saverdera que ho va viure i patir en primera persona.

El llibre és interessant perquè dóna un enfocament una mica diferent al que estem habituats, quan es tracta de la Guerra de Successió, perquè fa una especial incidència en la duríssima repressió que en va seguir, i perquè és una visió gens barcelonina del que realment passava al país. L’autor ja adverteix d’entrada que el llibre té una voluntat de contribuir a aquesta idea tan en boga de recuperar la memòria històrica. El que passa és que, quan parlem d’aquest tema, el primer que se’ns acut és pensar en la guerra civil espanyola i en la repressió franquista, i ens pot semblar que la Guerra de Successió és excessivament llunyana. Doncs, bé, el llibre ens posa en evidència que hi ha uns determinats comportaments, tant dels catalans com dels nostres enemics, que es repeteixen una i altra vegada i que sembla que oblidem amb massa facilitat.

Sovint tenim la impressió, en la nostra pugna contra Espanya, que “Europa” ens traurà les castanyes del foc, que entendrà els nostres drets, i que farà costat a les nostres reivindicacions pel sol fet de ser justes i de recolzar-se en uns principis democràtics; i oblidem que les potències europees poden haver estat al nostre costat quan els ha convingut, però també poden deixar-nos a l’estacada tan bon punt deixen de tenir-hi un interès concret. I la Guerra de Successió n’és un clar exemple. Si l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra nosaltres devem ser els més animals de tots perquè hi ensopeguem tantes vegades com se’n presenta l’ocasió: els maulets, a València, per exemple, van fer costat a l’arxiduc Carles però aquest no hi va voler saber res, i quan va pactar la retirada no va tenir cap inconvenient per deixar-los en mans dels borbons que s’hi acarnissaren; i el mateix li va passar al Carrasclet, pocs anys després d’acabada la guerra, quan empès pels francesos va encetar un moviment de revolta del qual se’n van desentendre a la primera.

En qualsevol conflicte bèl·lic, es pot arribar a un acord de pau i, tant si hi ha un clar vencedor com no, es respecta un mínim codi ètic d’honorabilitat per als combatents. Els austriacistes i els borbons podien pactar una retirada militar, per exemple, i al final signar un acord de Pau, a partir del qual es poden reprendre les relacions diplomàtiques i econòmiques entre països fins aleshores enemics; en el cas dels catalans, no. Els catalans no són vistos com una força contendent, sinó com una simple banda de facinerosos i bandolers; no existim ni com a força militar enemiga. Quan es retiren les tropes aliades, partidàries de l’arxiduc Carles, els borbons no es limiten a ocupar i subjugar el territori, sinó que han de fer ostentació de la seva força amb unes mesures de repressió terribles: una repressió que abasta el conjunt de la població, al marge del seu grau d’implicació en el conflicte.

El vencedor ha de deixar clar quin és el seu poder. I no és tant l’obsessió per a treure profit de la conquesta, que també, com de fer sentit explotat el vençut. Més enllà dels càstigs personals, tant als col·laboradors de la causa austriacista com als seus familiars, s’infligeix al conjunt de la població, especialment a la pagesia, un càstig econòmic en forma d’impostos abusius del tot insostenible. Però l’objectiu no era tant la recaptació, bona part de la qual anava a parar a mans de botiflers locals, com l’empobriment de la pagesia catalana. I per a efectuar la repressió més sagnant, s’utilitzava antics austriacistes que volien fer-se perdonar.

Tota una història que no ens sona tan llunyana, que s’ha repetit i es repeteix al llarg del temps. El llibre, doncs, pot ser una contribució més a la recuperació de la memòria històrica, la memòria com a poble que ens hauria de portar a creure que de borbons espanyols i de botiflers no en volem saber res.

Líbia: Lamentem, rebutgen, condemnem...

Sona a aquella cançó de l’enfadós que hem sentit tantes vegades en contra del món abertzale: es rebutja però no es condemna, o es condemna però no amb prou convicció... La comunitat internacional que estava encantada amb l’actual règim de Líbia, no gosa dir que està en contra del terrorisme ni dels terroristes. Hi estava quan el coronel Gaddafi anava per lliure, encapçalant una posició antiamericana i antioccidental. Però tan bon punt es va avenir a obrir les seves portes i els seus pous de petroli a aquest món occidental, Gaddafi es va convertir en un règim amic. Anglaterra fins i tot va muntar la farsa de fer veure que un dels autors de l’atemptat de Lockerville estava malalt per alliberar-lo; els jutges sabien amb tota certesa que era una operació comercial, i res més.

Però el règim libi, tan bon punt ha esclatat la revolta ha mostrat la seva cara real, la que tots li coneixien però que li perdonaven a canvi de l’explotació dels seus recursos naturals. Com tots els dictadors Gaddafi és un home que sent un profund menyspreu envers el seu poble; es capaç de bombardejar-lo abans que pensar que pugui tenir raó en les seves reivindicacions. Com va passar també a Tunísia o a Egipte, el món occidental ja sabia dels seus crims i no tenia cap inconvenient en col·laborar-hi, si així en treia uns bons rendiments econòmics. L’única diferència és que aquests règims són incapaços fins i tot d’adonar-se quan la situació se’ls escapa de les mans, i pensen que ho poden controlar incrementant la intensitat de la violència. Pensen també que si les seves accions terroristes han comptat sempre amb el suport del món occidental, també el continuaran tenint en els moments difícils. I no tenen en compte que una de les poques diferències morals entre els règims terroristes i els governants occidentals és que aquests tenen necessitat de guardar les formes. Mentre podien amagar o fins i tot col·laborar amb els seus crims, discretament, no hi havia cap inconvenient per part dels governs occidentals; el problema ve quan es dóna aquesta terrible imatge d’home sanguinari i sense escrúpols.

La comunitat internacional primer es va veure obligada a lamentar els fets violents, després els va haver de rebutjar, i finalment no té altra sortida que condemnar-los. No pas perquè els repugni la violència ni el terrorisme, que fins ara han recolzat, sinó perquè aquestes situacions tan extremes, si no es poden controlar mediàticament, perjudiquen la seva imatge; i al capdavall també poden perjudicar els seus interessos empresarials a Líbia.

Res a amagar d’aquell 23-F?

Aquests dies, els mitjans de comunicació s’han dedicar a rememorar aquell 23 de febrer de 1981, quan un escamot de Guàrdies civils van segrestar el Parlament espanyol. Amb cares tan somrients com hipòcrites les màximes autoritats de l’Estat commemoraven aquest trentè aniversari que ells anomenaven d’”intent fallit”. Fins i tot van tenir el desvergonyiment de dir que ja no hi havia res a amagar sobre el que va passar aquell dia. I jo diria que “de la missa no en sabem ni la meitat”.

A mitja tarda es produí la irrupció de l’escamot liderat pel coronel Tejero, i fins molt entrada la nit no es van pronunciar la majoria dels estaments i institucions clau de l’Estat. És absolutament impensable que un coronel emprengués aquella acció pel seu compte sense saber que tenia el suport de la cúpula militar; una gent que es caracteritza pel seu rigorós sentit de l’obediència estricta no hauria fet mai una acció d’aquesta envergadura sense que tingués indicacions expresses dels seus superiors. Bona prova és que els capitans generals i la cúpula militar o bé van saber de seguida que havien de sortir amb els tancs al carrer per a secundar la iniciativa, com va passar a València, o bé van romandre passius negligint obertament la seva obligació de sortir en defensa de la legalitat vigent i en contra d’una sublevació que era clarament un acte de sedició. Com a mínim, els espanyols haurien de concloure que tenien un exèrcit que no preveia que haguessin d’intervenir en cas d’una acció terrorista que pretenia capgirar tot l’ordenament jurídic. Ja és impensable, també, que es pogués fer tota aquella acció sense que en sabessin res ni els serveis secrets ni els d’informació interna dels cossos de seguretat; la seva inoperància i incapacitat seria excessiva. Però, és que el Rei no va sortir fins a la matinada, després d’haver consultat amb les diferents capitanies generals, quan la seva obligació hauria estat sortir immediatament no només per a dir quina era la seva posició, sinó per a, com a Capità general dels exèrcits, desautoritzar immediatament els sublevats i cridar el conjunt de l’exèrcit a prendre posicions al costat de la legalitat vigent. Res d’això no va fer, sinó que va anar negociant i temptejant la situació, no fos cas que es posicionés del bàndol perdedor, fins que va veure que li convenia més, encara que fos a misses dites, desmarcar-se dels sediciosos. Tret de Jordi Pujol, poques van ser les institucions i els polítics de primera fila que van sortir amb una posició inequívoca; la majoria van guardar la roba i no es van mullar fins que van veure de quin cantó es decantava la balança. Molt de compte també amb Europa, que hauria mirat com a simple espectador una acció terrorista d’aquesta magnitud, com hem vist que ha fet també en la majoria de conflictes internacionals on es respecta i s’apuntala el dictador fins que veuen que té perduda la batalla.

Si fos cert que no hi havia implicació més o menys directa de la cúpula militar, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, dels serveis secrets, de la monarquia i de bona part de les institucions de l’Estat, hauríem de concloure que la seva actuació va ser absolutament negligent, covarda i d’una inutilitat total, ja que no van posicionar-se obertament en defensa de la democràcia i de la legalitat vigent fins que, entre passadissos, van tenir clar que l’operació no seria reeixida. És a dir, que van especular amb la possibilitat de mantenir les seves posicions en cas que el cop triomfés. I ja no parlem dels pactes vergonyants que en van seguir després, amb unes condemnes irrisòries i molt restringides, per la magnitud del delicte, i amb l’aplicació posterior de criteris polítics que havien inspirat el cop.

El dia que aquest país vulgui...

Ho deia felip Puig: “El dia que aquest país vulgui posar-se en marxa, el TC no ens aturarà”. I té tota la raó. El dia que el país vulgui no ens aturarà ni el Constitucional ni ningú. El problema és que el Constitucional, i amb ell el conjunt dels poders de l’estat, aturen que el país vulgui posar-se en marxa. Costa de creure que malgrat les garrotades que rebem, en tots els sentits, no trobem mai el moment de dir prou, i de posar-nos en marxa.

I d’això se’n valen els espanyols. Saben que som una colla de cagadubtes, capaços de passar-nos 25 anys dient que si no ens respecten a Espanya potser haurem de fer un pensament, però per més que ens apallissin aquest pensament no arriba mai. En el millor dels casos, els responsables d’haver endormiscat la població des del poder, impedint que es posés en marxa, quan es jubilen recuperen la lucidesa que no van tenir en tota la seva etapa de Govern. Però llavors la seva opinió ja no compta; potser precisament per això ara gosen donar la seva opinió. Rebem bufetades econòmiques a tort i a dret: ens espolien de mala manera, i encara hem de demanar permís per poder-nos endeutar per culpa del que ens han pres; incompleixen l’Estatut i els compromisos contrets, sovint sense ni executar els pressupostos aprovats; ens liquiden el sistema de caixes per tal d’afavorir els bancs, i aquí no tenim esma ni per a piular. Poden permetre’s el luxe d’atemptar contra la llibertat d’expressió, com en el cas de TV3 al País Valencià, saltant-se fins i tot les seves lleis, ja que la Generalitat valenciana no té potestat sancionadora en matèria de telecomunicacions; però és igual, ells saben que poden comprar els jutges perquè dicten a favor seu en el més pur estil Berlusconi, i aquí ajupim el cap i demanem perdó. Poden insultar-nos permanentment, per raó de la llengua, i encara hi ha tribunals que els donen la raó en el seu intent de trencar la convivència i crear situacions de segregació lingüística.

Tenen no només el poder polític i econòmic a les mans, sinó el poder d’impedir als nostres governants de posar-se al capdavant del país en defensa de la seva dignitat. “El dia que aquest país vulgui...”, doncs, ja seria hora senyors de CiU de no posar-hi més pals a la roda, i deixar que aquest poble es posi en marxa. Jo estic convençut que el TC no seria capaç d’aturar-nos, però de moment qui ens atura és el propi govern de la Generalitat.