Moralment inacceptable

És moralment inacceptable que abusant de la bona fe de la gent, dels encara creients en aquesta Església Catòlica, s’utilitzi la influència religiosa que poden tenir sobre un sector de l’opinió púbica, per a difondre-hi missatges i posicionaments estrictament de partit que res tenen a veure amb la jerarquia religiosa que ostenten. Els bisbes espanyols, com qualsevol altre ciutadà, tenen tot el dret a opinar i prendre partit per una o altra opció; el que és moralment repudiable és que la seva particular opinió política pretenguin disfressar-la de missatge catequètic.

Enlloc dels missatges evangèlics, ni de la doctrina de l’Església, hi trobaran adoctrinaments morals sobre la unitat dels Estats o sobre el dret a la secessió. Sí que hi poden trobar, sempre amb aquest llenguatge subliminal i difús que caracteritza els seus missatges, uns principis de defensa de la llibertat i del respecte envers les persones, d’especial protecció per al més febles i de rebuig a les riqueses terrenals. Un llenguatge tan subliminal i difús que permet a la jerarquia passar-se els evangelis pel forro, posicionar-se quan els convé al costat del poder i dels poderosos, fer els ulls grossos a les polítiques contràries a l’esperit cristià d’estima i de respecte als més febles. I com ja van fer en l’època del franquisme, posant-se al costat de la violència, del crim i de l’opressió, també ara prefereixen fer costat al poder. Un poder que els dóna prebendes i beneficis econòmics, però que menysté els principals principis evangèlics, i afavoreix els grans grups empresarials i banquers en detriment dels pobres, dels aturats i dels pensionistes. I contra això, contra aquestes polítiques hostils a l’essència del cristianisme els bisbes espanyols no hi tenen res a dir. Al poder al servei del qual treballen, els interessa una benedicció apostòlica com ja van fer amb la croada franquista; a canvi, aquest mateix poder potser tirarà terra al damunt dels casos de pederàstia i de desaparició de nadons, i sobretot els omplirà les butxaques.

És moralment inacceptable que aquesta trepa de farsants, vestits hipòcritament de púrpura enredin a la gent fent veure que el desig de llibertat d’un poble pot anar en contra de la moral cristiana. I tampoc és que sigui moralment acceptable l’actitud dels bisbes catalans que es van limitar, a tot estirar, a abstenir-se davant d’una presa de posició de la jerarquia espanyola que no tenia res a veure amb la seva comesa apostòlica. Què es pot esperar d’una jerarquia catòlica que quan algú sostreu documents que delaten corrupció i males pràctiques, es limiten a tapar-ho amb un simulacre de judici que conclourà amb la compra del silenci del cap de turc encausat?

No n’hi ha per tant!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Al final no ha estat possible. A les eleccions del proper 25 de novembre ERC i SI hi concorreran per separat. Ja es veia a venir, i per això la setmana passada deia que jo no hi perdria massa temps. No sé calibrar la magnitud dels avantatges si la coalició s’hagués portat a terme, però tampoc en faria massa escarafalls. En tot cas, és positiu que els diferents grups participants en la trobada al Parlament de Catalunya arribessin a la conclusió que l’acord no havia estat possible per manca de temps, i sobretot que la negociació l’hagin donat per acabada. El pitjor que hauria pogut passar, i potser alguns s’entestaran en què passi,  és que la negociació s’hagués anat dilatant en el temps per acabar en una gran frustració.

M’hauria agradat que l’acord hagués estat possible, però em semblen excessius i fora de lloc alguns dels estirabots que hem sentit i llegit aquests dies. Aquests acords de darrera hora per presentar-se a unes eleccions, quan arriben a bon port, acostumen a deixar descontents i fins i tot a provocar desercions per totes bandes. I si no són molt sòlids també acaben provocant tensions internes que, a vegades, esclaten o es deixen entreveure fins i tot abans del dia de les eleccions, amb el perjudici que això representa.

Està clar que n’hi ha, i deuen tenir la seva part de raó, que es lamenten de la manca de generositat d’uns i altres, sobretot dels “altres”, i de l’excessiu partidisme en lloc de prioritzar l’interès nacional. Però hi hauria moltes matisacions a fer. En primer lloc, és desmesuradament exagerat parlar d’una negligència envers l’interès nacional, quan es tracta només de sumar abans o després del 25-N el nombre de diputats independentistes obtinguts; encara que per culpa de la Llei de Hont, pugui perdre’s un o dos diputats, això suposant que no hi hagi les contrapartides negatives com deia abans. Una altra cosa és que hi ha determinats grups que saben que no tenen cap possibilitat d’obtenir representació parlamentària si es presenten per separat, i volen disfressar la seva feblesa amb una pretesa urgència nacional d’una coalició que els permeti colar-s’hi.

Precisament perquè jo també em queixava d’un excessiu fraccionament de l’independentisme, quan Esquerra anava a la deriva jo vaig optar per quedar-m’hi, tan críticament com vulgueu o pugueu imaginar. Altres, ben legítimament, van optar per sortir-ne i crear noves organitzacions. Però, ara que ERC ha reprès el rumb que no havia d’haver deixat mai, també ha faltat generositat per part dels qui van marxar i reconèixer que ja no hi ha motiu per la coexistència de dues organitzacions que persegueixen bàsicament els mateixos objectius. I si algú considera que en realitat sí que hi ha diferències substancials que justifiquen el manteniment d’organitzacions diferenciades, tampoc s’ha d’estranyar que aquestes diferències facin difícil la coalició.

Els qui de veritat creuen que hi ha una excessiva fragmentació de l’independentisme són el qui en la política del dia a dia, quan no hi ha urgències electorals ni llocs de poder en joc, treballen per l’acostament d’aquestes forces polítiques. Durant aquests dos anys, per exemple, hem vist com al Parlament de Catalunya ERC i SI marcaven dos estils de fer força diferenciats, probablement complementaris, però difícilment compatibles. Ni tan sols gosaria afirmar quin dels dos és el més encertat o el més efectiu per als interessos nacionals, i probablement tots dos han estat ben útils i han contribuït a posar l’independentisme al centre de l’agenda política catalana. No fa tantes setmanes, abans de l’11 de setembre, que encara sentíem declaracions esbiaixades que acusaven ERC de ser autonomista i no independentista. Vull dir que no es pot pretendre arreglar a darrera hora, amb tot el que també hi ha en joc en unes eleccions, el que no s’ha fet en tots aquests anys. 

Però em sembla que els qui han posat més el crit al cel per la manca d’una gran acord de coalició independentista obliden el canvi profund que ha experimentat la societat catalana en els darrers temps, i no només d’ençà de l’11 de setembre. En els darrers temps, no és que hagi sorgit o eclosionat cap grup independentista, sinó que el sentiment sobiranista ha arrelat transversalment en la societat catalana, i per tant també en el conjunt de les forces polítiques del país. No es tracta de crear aquesta gran coalició que ens ha de portar a la independència, sinó que ho farà el conjunt de les diferents forces polítiques que han assumit aquest objectiu fonamental. És possible que en algun moment del procés calgui una gran acord de Govern, que potser ni tan sols caldrà que sigui un Govern de concentració nacional, però sembla clar que encara no estem en aquest punt. Per al proper 25 de novembre, l’important és que els conjunt de partits que defensen l’exercici del dret a decidir, i tant de bo s’hi hagués afegit el PSC, obtingui una àmplia majoria parlamentària. Que sumin més els d’un partit o els d’un altre és relativament poc important, encara que cadascú intentarà defensar la transcendència del seu paper en el procés.

Hauria estat millor una coalició independentista, sí. Però no cal fer-ne escarafalls ni esquinçar-nos les vestidures. I sobretot el que no convé a ningú es perdre massa temps en fer-nos sang entre nosaltres, intentant trobar culpables, que sempre són “els altres”. El dia 25 jo comptaré com a propis tots els escons obtinguts en candidatures que tenen l’exercici del dret a decidir com una de les seves prioritats.

La crisi i l’atur no són ni a l’agenda del PP

Fins i tot als Estats Units la política econòmica que se segueix a Espanya es posa com a exemple del que no s’ha de fer. Qualsevol analfabet en economia pot entendre que a base de retallar capacitat adquisitiva i estabilitat laboral, el consum es contrau i, per tant, les empreses són les primers a patir-ne les conseqüències. A més, el Govern espanyol ha transgredit un dels principis  fonamentals de l’economia de mercat com és el de la confiança: es dedica en cos i ànima a crear aquest clima d’inseguretat fins i tot en aquells que, en principi, tenen un lloc de treball i un sou raonable.

No és pas una qüestió de polítiques de dretes o polítiques d’esquerres, perquè ja queda clar que, avui a Europa, no hi ha, i difícilment hi pot haver, polítiques realment d’esquerres: és el candidat del Partit Republicà dels Estats Units qui blasma la política espanyola. El que passa és que es pot portar a terme una política de dretes mínimament intel·ligent o es pot portar una política igualment de dretes simplement estúpida. Tothom sap que, al final, Espanya demanarà el rescat. I davant d’aquesta perspectiva, el lògic, el més intel·ligent, seria fer-ho sense demores per no donar temps a tantes especulacions ni inquietar els mercats. Però, no. Rajoy prefereix carregar l’erari públic a base de pagar interessos molt més alts pel deute, i anar fent el gallet perquè no sembli que ell es limita a obeir el que li manen a Europa. La seva rebequeria, els espanyols l’estan pagant molt cara; i, està clar, mentre no siguem independents, els catalans també ens toca el rebre.

Tot sembla indicar, doncs, que per al Partit Popular la sortida de la crisi no és en absolut una prioritat; potser ni tan sols ho tenen en l’agenda. Totes les seves mesures, conscientment, el que fan és agreujar-la fins al punt que pot arribar a ser irreversible, com la de Grècia que gràcies a les mesures imposades ja es troba en un carreró sense sortida. El que no s’entén és que els dirigents populars siguin tan hipòcrites quan rebutgen qualsevol proposta de defensa del país amb l’argument que la prioritat ha de ser sortir de la crisi i crear llocs de treball, exactament a l’inrevés del que estan fent ells. 

Què preocupa de veritat als empresaris catalans?

No ens ha pas d’estranyar que hi hagi sectors de la població que expressin la seva preocupació pel procés obert a Catalunya cap a l’Estat propi. Qualsevol proposta de futur té sempre un cert punt d’incertesa i, per tant, és lògic que preocupi i que interessi aclarir el màxim de dubtes. I si això és vàlid per a tothom, també ho és, naturalment, per al sector empresarial. Una altra cosa seria que la por o les incerteses que pot generar el procés català fos esgrimit com a excusa per a boicotejar-lo.

Perquè, de veritat als empresaris catalans els preocupa tant l’evolució independentista del país? I de veritat no els preocupa que tinguem un Estat que ens és hostil en tots els camps? No els preocupa formar part d’un Estat que incompleix normes bàsiques aprovades per les Corts, com l’Estatut? No els preocupa que aquest Estat sigui tan insolvent i incomplidor no pagant els deutes pendents amb Catalunya? No els preocupa que aquest Estat impulsi polítiques d’austeritat salvatge que redueixen la capacitat adquisitiva de la majoria, i per tant afecten molt negativament en la rendibilitat de les empreses? No els preocupa que aquest Estat es negui a fer les inversions legalment establertes en el camp de les infraestructures, imprescindibles per al desenvolupament de les empreses catalanes? No els preocupi que aquest Estat executi poc més del 30% de les inversions pressupostades a Catalunya? No els preocupa que aquest Estat signi acords internacionals per evitar que hi hagi vols directes des de Barcelona? No els preocupa que mantingui a Catalunya un sistema de transport ferroviari de rodalies i de mercaderies absolutament tercermundista? No els preocupa que aquest Estat s’oposi als acords europeus favorables al corredor mediterrani? No els preocupa que aquest Estat incompleixi els seus compromisos com el del desdoblament del la N-II? No els preocupa que aquest Estat intencionadament retardi els enllaços amb el port de mercaderies de Barcelona? ... no els preocupen totes aquestes agressions de l’Estat que perjudiquen el conjunt de la població, però també i d’una manera especial les empreses catalanes?

A la vista de les polítiques concretes, i amb els números a la mà, l’enemic número 1 de l’empresariat català és aquest Estat espanyol que ofega l’economia catalana, i excel·lint en la comesa, un Partit Popular capaç d’impulsar boicots contra les empreses catalanes. És possible que el nou Estat català no sigui perfecte, que en el procés constituent hi hagi algunes incertes. Però, de ben segur que tindrem una certesa: amb la independència s’haurà acabat d’estar sotmès a un estat que ens és hostil. Hostil a Catalunya i a tots i a cadascun dels ciutadans; i els empresaris no en són pas cap excepció.

El ministre Wert té la seva raó

Aquest debat ja hi havia estat en l’època franquista. A partir de l’expressió que la llengua és l’anima del poble, el franquisme tenia clar que havia d’imposar la llengua i la història castellana, amagant i falsejant la catalana. I, per tant, té una bona part de raó el ministre Wert quan afirma que l’escola catalana, que ha dignificat la llengua, la cultura i la història del país, hagi fet que les noves generacions, coneixent les dues llengües, les dues cultures i les dues històries, hagin après a estimar el que és seu, el que és patrimoni de tots els catalans. I si t’estimes el país és lògic que el vulguis veure lliure i pròsper, que en el nostre cas equival a dir independent. 

Però, és clar, les imposicions no generen altra cosa que rebuig. Això explica que moltes generacions que vam iniciar l’ensenyament absolutament tot en castellà i negant-nos l’existència del país, militem en el camp de l’independentisme. I és que són les agressions del franquisme abans, i ara les agressions de polítiques com les del Govern popular, les que generen nous independentistes. Suposo que el ministre Wert no fa res més que seguir la pauta donada pel PP de respondre l’independentisme de la pitjor manera possible: en lloc d’intentar contrarestar-ho explicant la bondat de l’unionisme i procurant corregir les tibantors que han potenciat el desencontre, opten per l’agressió, l’insult, la mentida, el xantatge, l’amenaça... No és que ens agradi que ens agredeixin, ni haver de suportar exabruptes i humiliacions, com les del senyor Wert (aquí cal entendre el terme “senyor” com a mer formulisme literari), però és evident que ens armen de raons per a defensar els nostres drets i afegeixen a la causa nous catalans que fins ara encara tenien la il·lusòria esperança d’assolir un bon encaix dins de l’Estat.

Però, insisteixo, la idea del ministre Wert no és descabdellada. Arreu del món, tot els països tenen cura de garantir un ensenyament que parteix de la seva llengua, la seva cultura i les seves senyes d’identitat. Amb això podem estar d’acord amb el ministre. La diferència no és de concepte, sinó d’orientació del mateix concepte. Per ell, es tracta d’imposar als catalans la llengua, la cultura, la història i les senyes d’identitat espanyola, tal com es fa amb tota naturalitat arreu d’Espanya, precisament perquè deixem de sentir-nos catalans. Per nosaltres, es tracta de voler tenir un sistema educatiu semblant al de qualsevol altre país, és a dir centrat en la llengua i la cultura pròpies. I això només ho podrem fer si aconseguim la independència.

De dropo no en té res el senyor Lara

L’estratègia desesperada del Partit Popular passa per l’amenaça, la mentida, el xantatge i, per suposat, per l’intent de crear por. A aquestes alçades, el Partit Popular pot continuar mentint tant com vulgui, ja hi estem avesat, però en realitat no enganya ningú. Per no enganyar, probablement no enganyarà ni els seus. És possible que alguns dels seus addictes, com l’editor José Manuel Lara, segueixi les consignes del partit, però és d’esperar que la majoria dels seus votants tingui una mica més de seny i de sentit comú.

No és que el Partit Popular s’exclami pel que tem que pugui passar si Catalunya segueix el seu procés alliberador, sinó que diu el que voldria que passés i el que impulsarà per evitar que el poble de Catalunya s’expressi en llibertat. Qualsevol empresari que tingui dos dits de front sap que tots els països europeus que han efectuat un procés de secessió han mantingut totes les fronteres obertes al comerç i a les persones exactament igual que abans: no hi ha cap problema, per exemple, entre Txèquia i Eslovàquia, entre Eslovènia i Croàcia, entre Letònia i Lituània, o entre aquests països i la resta d’Europa. Per tant, no és que el Partit Popular temi que hi hagi una fuga d’empreses de Catalunya cap a altres zones de l’Estat, sinó que això és el que el partit intentarà impulsar. Per fer-ho compta amb el radicalisme espanyol d’algun empresari, que també hi pot ser, que sigui capaç de perjudicar-se ell mateix per tal de seguir les consignes del partit. I això és el que ha fet el senyor Lara.

Les paraules del senyor Lara només es poden entendre en tant que nacionalista radical espanyol. Ell sap perfectament que les paraules que va dir són una completa ximpleria des del punt de vista empresarial. Molts dels llibres que circulen per les nostres llibreries, tant en català com en castellà, vénen impresos de la Xina, a Madrid s’editen també llibres en català, com des de Catalunya s’editen llibres per a tota Amèrica Llatina. Els diferents Governs espanyols, en un teòric Estat de les autonomies, han fet sempre mans i mànigues per empènyer les centrals de les grans empreses cap a Madrid. Perquè, no ens enganyem, no és que ara formem part d’un Estat i voldríem formar part d’un altre, el nostre; sinó que ara tenim un Estat que ens és hostil, que també és hostil al senyor Lara en la mesura que ens discrimina i nega les infraestructures que necessita Catalunya, i que amb un Estat propi també el senyor Lara hi sortiria guanyant. Ell, pot ser una nacionalista radical, però dropo no ho és.

El PP avala l’incompliment de les lleis

Per si encara n’hi havia que no n’estaven del tot convençuts, els pressupostos del Govern espanyol tornen a apuntar la independència com a única sortida per a Catalunya. Són uns pressupostos hostils a Catalunya, en la línea dels anteriors i per tant fent cas omís al clam de la immensa majoria d’aquest país; una majoria que també inclou les veus dels populars i dels socialistes catalans que reconeixen que tenim un sistema de finançament i unes inversions per sota del que ens pertocaria. I és que a vegades sembla com si l’actitud mesella i submisa d’alguns dirigents els eximís a ells i al que representen de la discriminació i del perjudici que ens ocasiona aquest Estat.

D’entrada, i també d’acord amb la tònica general del PP, són uns pressupostos falsejats, tramposos, irreals, basats en xifres que no es creu ningú. Quan totes les institucions internacionals i analistes mínimament seriosos auguren un decreixement d’un 1’5%, el Govern de Rajoy fa veure que es creu les pròpies mentides i elabora els pressupostos sobre la base d’una caiguda tres vegades inferior. Ho deia el mateix Montoro en la presentació d’aquests pressupostos quan reconeixia que les seves mesures havien incrementat l’economia submergida i la recessió molt per sobre del que havia estalviat a base de retallar l’Estat del benestar. Si algú fes una llista dels greuges concrets que pateix Catalunya des de fa molts anys, i que es reiteren en aquests pressupostos, seria una llista inacabable: incompliments estatutaris, obres endarrerides o deixades a mig, com la N-II, compromisos oblidats com els enllaços amb el Port de Barcelona, i partides no executades dels exigus pressupostos aprovats... Amb aquests pressupostos el que està garantit és l’aprofundiment de la crisi, l’increment de l’atur, i els desbocament del deute. Perquè, en una altra de les habituals mentides del Govern de Rajoy, les retallades d’aquest any serviran bàsicament per a finançar el restat de la banca que, contràriament al que havien assegurat, sí que computa com a deute a pagar amb els diners de tots els ciutadans.

Però aquests pressupostos tenen un altre element a tenir en compte: segons el Partit Popular, igual com havia fet el PSOE, l’incompliment de les Lleis pot ser la seva norma de conducta. L’Estatut, en tant que Llei orgànica de l’Estat, segons ells i segurament també segons els seus tribunals de justícia corromputs, no cal complir-lo. Una cosa és la negligència en el pagament dels deutes admesos i previstos en els seus pressupostos, que per sí mateixos ja haurien fet innecessari recórrer als fons de liquiditat, i l’altra la prevaricació de no incloure en els pressupostos el que està establert per llei. Montoro, com ja ha fet en altres ocasions, diu que no compleix la llei per falta de recursos; cosa que és falsa, perquè sí que en té per a altres menesters. Doncs bé, l’actitud del Partit Popular és un aval al posicionament dels catalans de no obeir les seves lleis, també per necessitats econòmiques. Per a sobreviure com a país, hem d’incomplir les seves lleis i fer el pas definitiu cap a la independència. Si ells ho fan amb les seves lleis, per què no ho hem de poder fer nosaltres amb unes lleis que ni tan sols són les nostres?

La fal•làcia del federalisme o la deriva del PSC

No ho té pas fàcil el PSC, en aquestes eleccions. Molts li auguren els pitjors resultats de la història. No sé si serà tant així, però el cert és que sembla fet expressament perquè ho sigui. Escullen un dirigent amb tan poc carisma, i pel que es veu amb tan poca capacitat de lideratge, que no se li acut altra cosa que provocar un daltabaix intern quan ja es veia a venir que hi hauria eleccions anticipades, i sobretot anant en la direcció contrària de la que, de feia temps, havia emprès la societat. És ara el PSC el que es troba en aquella situació d’ambigüitat que tant havia criticat a CiU.

Però, el problema no és tant aquesta ambigüitat, que fins ara els havia funcionat als convergents, com la credibilitat. És possible que CiU, per exemple, perdi algun vot per la dreta espanyolista però que en guanyi força més pel cantó sobiranista; exactament el mateix que li pot passar a IC-V que en pot perdre algun per l’esquerra espanyolista però guanyar-ne més pel catalanisme d’esquerres que fins ara podia votar PSC. En canvi, els socialistes catalans, en la seva ambigüitat, són acusats de traïdors pels qui esperaven d’ells un front comú amb el PP contra l’independentisme, precisament quan acaben de marginar el corrent intern més catalanista. I és que la defensa que ells fan encara del federalisme no se la creu ningú. Ni el mateix Rubalcaba en va fer menció quan, al seu costat, en la Festa de la Rosa, Pere Navarro ho presentava com a tercera via; i és que el PSOE ha mantingut sempre una oposició frontal al federalisme. Només ara, quan veuen que la cosa se’ls està escapant de les mans, tornen a insinuar que es podria avançar cap a aquesta direcció, sempre que sigui una via negociada amb el Partit Popular; és a dir, mai. De credibilitat, els socialistes catalans amb la seva proposta federalista, no en tenen cap; ni tan sols per un sector important dels seus dirigents.

I és que, si fos certa la seva aposta pel federalisme, ja haurien topat de fa temps amb el PSOE, i haurien confluït molt més amb CiU, i especialment amb UDC que era el que defensava fins ara. En el supòsit que fos certa i sincera la seva aposta pel federalisme, al marge que sigui absolutament utòpica i irrealitzable perquè no hi ha cap contrapart amb qui federar-se, estarien molt més a prop del sobiranisme que de la recentralització que ha emprès el PP, amb el vist-i-plau del PSOE. Només a partir de l’exercici del dret a decidir, d’una plena sobirania nacional, seria plantejable una hipotètica Espanya federal. I al Navarro se li veu massa el llautó per a ser creïble.

Tenim un primer plebiscit a la vista

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

A Madrid diran el que vulguin, però aquí hem iniciat un procés que hem de creure que ja no té marxa enrere, Ells hi posaran totes les traves que puguin, recorreran a tots els mitjans que tinguin al seu abast per intentar impedir-ho, però si ens mantenim ferms amb l’esperit de la darrera sessió plenària del Parlament, el futur és nostre. Cal que mantinguem, a més, la serenitat i el rigor de què ha fet gala el President, i que li ha estat reconegut també des d’altres formacions polítiques. És el millor antídot davant dels improperis, les amenaces, els xantatges, els exabruptes, les mentides i les difamacions dels sectors espanyolistes més diversos, i que encara posen més en evidència la impossibilitat de romandre en un Estat com aquest.

Tenim ara una primera cita que són les eleccions del 25 de novembre. Tothom té ben clar que es tracta d’unes eleccions plebiscitàries en què els catalans tindran l’opció de votar una de les forces que aspiren a exercir el dret a decidir, o una de les forces que neguen aquest dret als catalans. I en aquesta dicotomia, encara que ja sé que n’hi ha que prefereixen abocar-los directament al bàndol espanyolista, queda l’opció pretesament intermèdia dels suposats ingenus o il·lusos que encara parlen de la fal·làcia federalista, però que és imprescindible per a l’èxit del procés que no hi estiguin del tot en contra. El resultat de la moció que es va aprovar dijous al Parlament és el que podem esperar i desitjar per a la decisió final de separar-nos d’Espanya: una majoria que creiem en la democràcia i volem la llibertat per a Catalunya enfront dels qui neguen una i altra cosa, amb un espai al mig per als qui no optarien per la llibertat de Catalunya, però tampoc volen renegar del tot dels principis democràtics i, per tant, no serien un impediment per a la Independència.

El 25 de novembre, doncs, ens hi juguem molt: la credibilitat de tot el procés endegat. Una majoria de més del 60% de la cambra catalana partidària d’emprendre el camí de l’exercici del dret a decidir seria un bon aval per als passos següents, sobretot si els qui s’hi oposen frontalment no sobrepassen el 25%.

D’aquí a la data de les eleccions, però, es reprèn el debat i la cursa entre totes les formacions polítiques que aspiraran a obtenir els millors resultats. L’essencial serà la suma global de les forces sobiranistes, i cadascuna intentarà fer veure que la seva és la millor opció. També és d’esperar que, repetint la història, apareguin moviments i pressions de tota mena per proposar i impulsar candidatures unitàries. Sincerament, jo no hi perdria gaire temps. És evident que la proposta d’ERC d’una gran coalició que aplegués CiU, ERC, SI... era inviable; i no ho seria una coalició ERC i SI. Però tampoc cal forçar-ho ni crear falses expectatives que acaben perjudicant totes les parts. 

Fracàs de les polítiques d’austeritat

Des de l’esquerra podem protestar per les polítiques d’austeritat que imposen els mercats pel que tenen d’injust, perquè impliquen carregar la crisi als més febles, afavoreixen les desigualtats socials i obeeixen només a interessos molt concrets, justament els interessos dels mateixos que amb la seva cobdícia i afany especulatiu van generar la crisi. S’entén que, per la dreta, les injustícies socials i el patiment de la majoria de la població siguin foteses que creguin que no s’han de tenir en compte; per ells, el benestar de la majoria ha de ser només, si s’escau, l’efecte col·lateral del seu enriquiment.

Fins aquí, res a dir, a part de la ràbia i el rebuig que em mereixen aquestes polítiques orientades al benefici desmesurat d’uns pocs a costa de les penúries i l’empobriment de la majoria. Però, està clar, si després resulta que aquestes polítiques, després de tot el mal que produeixen, ni tan sols aconsegueixen els objectius proposats per ells, aleshores la ràbia i la indignació s’incrementen. Tant el govern espanyol com el català, ens van advertir que tot era culpa del desgavell de l’esquerra (no sé on van veure polítiques d’esquerra en el Govern Zapatero i en el Tripartit), i ens van assegurar que ells eren la garantia per a treure’ns de l’atzucac. Les mesures d’ajust, basades en reduir el poder adquisitiu de la majoria, i per tant reduir el conjunt de l’activitat econòmica, no han resolt absolutament res: no és només que tinguem més atur, menys prestacions socials i menys serveis bàsics, sinó que les administracions continuen agreujant el seu dèficit, perquè aquests ajustos, com a suposat estalvi de la despesa pública, no compensen la pèrdua d’ingressos derivada de la mateixa política.

I, això, no és que ho diguem des de l’esquerra. El Ministre Montoro admetia que s’ha incrementat l’economia submergida, la que no genera ingressos a l’Estat, i el frau fiscal. I només per aquests dos conceptes el Ministre admetia que la caiguda d’ingressos havia estat de 70.000 milions d’euros, quan les noves retallades previstes per a l’any que ve suposaran un estalvi de 40.000. Els beneficis de les empreses van caure un 76,4% del gener al juny, tot un rècord que els empresaris han d’agrair a l’estúpida política econòmica del Govern espanyol. Es pot ser de dretes o d’esquerres, naturalment, però aquí tenim un Govern espanyol que, a més, és incompetent, ineficaç i nociu també per als interessos de la dreta.

Espanyolisme repugnant

Un dels grans encerts de tot el procés que estem vivim, i esperem que es mantingui, és el to de serenitat amb què s’està portant. En aquest sentit, és indiscutible el mèrit d’Artur Mas no solament de fer un discurs moderat en les formes, sense renunciar a res, sinó sobretot de fer que aquesta moderació formal prevalgui també en la resta de forces polítiques. Aquest fet, precisament, ha estat remarcat per la premsa estrangera i el mateix ambaixador dels Estats Units deia que era un procés modèlic.

Però és que l’encert d’aquesta manera d’enfocar el procés de secessió adquireix més rellevància quan es contraposa amb els exabruptes, la virulència i la manca de decència amb què veiem que s’aborda el tema des de l’òptica espanyola. I això, als espanyols, ja els ve de lluny. Només recordar, per exemple, les declaracions d’aquell “pare de la Constitució” que apel·lava a la necessitat de bombardejar Barcelona de tant en tant, les ximpleries del President actual de la Junta d’Extremadura o les recents del seu antecessor socialista Fernández Vara, que reclamava la repatriació de 150.000 extremenys que, segons ell, havien estat “sostrets” pels catalans. No només un militar retirat, sinó l’ex president del Congrés, el socialista José Bono també deixava anar que preferia morir abans que veure Espanya esquinzada. Albert Rivera considerava que voler donar veu democràtica als ciutadans de Catalunya perquè puguin decidir lliurement el seu futur era una imposició identitària, que ell comparava amb el nazisme. I el seu company Jordi Cañas no tenia cap escrúpol, ni la més mínima decència o dignitat, a l’hora de donar conformitat a unes mentides d’Intereconomia, que per demostrar la perversitat del catalanisme afirmava sense rubor que aquí s’obligava als hotels a posar el pa amb tomàquet en el menú. Totes les sortides de to, les mentides, el llenguatge gaire bé bèl·lic i les apel·lacions al trencament de la cohesió social provenen dels unionistes.

I ja sabem que a l’empara de l’anonimat de la xarxa, o en sectors radicals, hi pot haver excessos tant en un bàndol com en l’altre. Però el dels espanyolistes sobrepassa tots els límits de l’imaginable, fins al punt de fer avergonyir més d’un espanyol decent. Recordem aquelles veus que, en motiu dels incendis de l’Empordà, deixaven anar que els avions en lloc de tirar aigua sobre les flames hi havien de tirar gasolina. I la darrera, més cínica, cruel i mesquina, si cap, les pintades en contra d’un dels fundadors de la Plataforma per la Llengua, Martí Gasull, uns dies després d’haver patit un accident mortal al Nepal. Un espanyolisme senzillament repugnant,    

Existim els catalans?

Ja s’ha dit moltes vegades: la clau de la discussió està en el reconeixement d’una ciutadania catalana com a subjecte de dret. Un principi que es pot simplificar amb el concepte de nació aplicable a Catalunya. Si som una nació tenim uns drets que no tindríem si fóssim només una regió o una comunitat autònoma d’un Estat. De fet, la Constitució espanyola, potser per la influència de Miquel Roca, que en tant que convergent és expert en ambigüitats, ja distingeix entre regions i nacionalitats, un terme sinònim de nació.

Les institucions espanyoles s’han cuidat prou d’anar definint les bases jurídiques per tal que hom no pugui interpretar els beneficis propis d’una nació al concepte constitucional de nacionalitat. Per això, els socialistes i els populars contraris al principi democràtic del dret a decidir o del dret reconegut internacionalment a l’autodeterminació dels pobles fan servir l’argúcia, la trampa, d’excusar-se en el fet que aquest dret es podria exercir sempre que se segueixi la legalitat vigent, que resulta que el prohibeix. Franco també deia que tothom era lliure de manifestar-se, d’associar-se i d’expressar-se, sempre que es fes seguint la legislació. Aquí, doncs, entra en joc la contraposició de la legitimitat per damunt de la legalitat; en definitiva, cap legislació no pot conculcar els drets legítims dels pobles, ni de ningú. Si per a exercir els drets legítims del poble català l’actual legislació no serveix, senzillament s’ha d’obviar i acollir-se al dret internacional.

Però, el tema de fons, des de la perspectiva del nacionalisme espanyol, és que neguen la nostra existència. Els catalans, segons ells, no existim; i per tant no té sentit reclamar drets de cap mena. No existeix el poble català, sinó espanyols, perquè els espanyols sí que existeixen, que viuen a Catalunya. També per això consideren que no existeix una llengua pròpia, sinó que hi ha, segons ells, espanyols que tenen la llengua pròpia espanyola i alguns, a més, coneixen o usen una altra llengua. Unes eleccions en clau plebiscitària o un referèndum, de fet, són una afirmació o una negació de la nostra existència.  

Per terra, mar i aire

Ja ens en podem fer pagues d’això: ens atacaran per terra, mar i aire. Algú (sempre n’hi ha amb deficiències mentals importants) ja ha advertit que abans haurem de passar per damunt del seu cadàver. Però, més enllà d’aquesta mena d’estridències que no mereixerien ni ser comentades, sí que és cert que ens hem de preparar perquè no escatimaran recursos i empraran totes les tècniques imaginables.

El portaveu del Govern de la Generalitat deia ahir que veia propostes i reaccions de part dels polítics espanyols no solament molt dispars, sinó fins i tot contradictòries. I és que és de preveure que ens passi com en els judicis de pel·lícula: primer es mira d’evitar el judici al·legant defectes de forma; tot seguit es nega cap mena de culpabilitat en l’afer; i al mateix temps, per si falla aquest argument el mateix advocat al·lega legítima defensa o presenta tota mena d’atenuants per a alleugerir la pena. I amb una mica de tot ens trobarem, i no forçosament amb cap ordre lògic. Des del primer moment, ja es va utilitzar el recurs d’advertir-nos que la independència seria la nostra ruïna econòmica; algú donava a entendre que ara, precisament ara amb la crisi que patim, no era el moment de fer plantejaments d’aquesta mena, com si per ells hi hagués mai un moment per a fer-ho; no ha faltat qui ha llançat l’amenaça de la violència, un recurs que diuen que està previst en la Constitució; o la violència d’emprar el seu sistema judicial corrupte per anul·lar les decisions democràtiques dels catalans; altres han buscat sortida a base de discutir les fórmules a emprar en tot el procés, qui ha d’autoritzar el referèndum, amb quina pregunta, quins percentatges legitimarien el procés...; no ha faltat tampoc, ni faltarà, l’amenaça econòmica no només institucional, sinó també de la indústria i el comerç català; o la de l’aïllament internacional, donant per descomptat que ells ens vetaren i boicotejaran tot el que puguin; faran sortir el fantasma de la fractura social, donanat per suposat que seran ells qui la promouran; i, avesats a les pel·lícules on hi ha el policia dur i el que fa el paper de bo, també hi haurà qui intentarà fer veure que amb bona voluntat hi ha possibilitats d’entesa, i fins i tot simularan oferir-nos tot allò que fins ara han negat.

Tot plegat forma i formarà part d’una mateixa estratègia. Fins i tot trobaran tota mena d’especialistes i suposats tècnics, jurídics o econòmics, per avalar les seves tesis. Tan bon punt vegin la més mínima feblesa per part nostra, s’hi llançaran com feres afamades, per oblidar-les a partir del mateix moment que creguin desactivat el procés d’independència. Ells ja hi estan avesats a la mentida, a l’incompliment i a passar-se les promeses pel forro. Caldrà mantenir la tensió sobre els nostres dirigents polítics perquè no cedeixin en el camí emprès, però també caldrà un desplegament mediàtic permanent per tal de contrarestar els seus atacs, per terra, mar i aire.

Negació, ràbia, negociació i acceptació

Alguns espanyols han fet el paral·lelisme del procés secessionista de Catalunya amb un càncer. Catalunya és un càncer per a Espanya. El primer que se m’acut és la mesura més dràstica i definitiva en aquests casos: l’extirpació. Si, segons ells, no existeix cap espoli fiscal sinó que encara els som una càrrega, si els portem tants maldecaps que ens consideren un càncer, la solució és molt fàcil i senzilla: cadascú a casa seva, que potser viurem millor com a bons veïns que com a mals germans.

Quan a una persona se li diagnostica, repentinament, una greu malaltia acostuma a passar per quatre etapes: la negació, la ràbia, la negociació i, finalment, l’acceptació. En un primer moment, hom prefereix creure que no pot ser cert, que hi deu haver algun error, que potser no és ben bé com li diuen els metges... Quan ja no pot continuar negant la realitat, aleshores esclata la ràbia, com pot ser que li estigui passant a ell, què ha fet ell per a merèixer això... Però la ràbia no condueix enlloc, i per tant s’imposa una negociació: acceptar només parcialment la realitat, per tal de donar peu a una excepcionalitat del seu cas; quedarà impossibilitat per a segons què, però potser tampoc serà tant o potser no serà definitiu... Finalment, no queda altre remei que l’acceptació de la realitat, per crua que sigui, i val més afrontar-la amb serenitat i tocant de peus a terra.

Jo no sé si els espanyols han de passar per aquestes quatre fases, ni si les han de passar pel mateix ordre. Però és evident que durant molt de temps han negat la realitat: han menyspreat i humiliat Catalunya convençuts que no passaria res; fins i tot després de la manifestació de l’onze de setembre alguns pretenien minimitzar-la amb l’estúpid argument que si es manifestaven un milió i mig de persones encara eren majoria els qui no ho feien. Però, potser degut a la ràpida reacció d’Artur Mas, de seguida van passar a la fase següent de la ràbia: una ràbia irracional que els fa dir tonteries, des de les amenaces d’utilitzar la violència a dir que quedaríem anorreats, fora d’Europa, o que seria la nostra ruïna. Com si fos tan fàcil de creure que sense espoli fiscal viuríem pitjor. Alguns ja intenten passar a la fase següent la de la negociació: si, contràriament al que es deia fins ara, s’acceptés un Pacte Fiscal no es faria marxa enrere en el procés secessionista? I els socialistes catalans, ja s’afanyen a reclamar del PSOE allò que mai els ha interessat, com és el federalisme. No sé si cremarem tan ràpidament les etapes, ni si es manifestaran linealment per aquest ordre, però estic convençut que més tard o més d’hora arribarem a la fase definitiva d’acceptació d’una Catalunya independent.

Que no saben llegir?

Ho deia Artur Mas en la conferència que va fer a Madrid dos dies després de la gran manifestació de l’Onze de setembre: Catalunya necessita un Estat, necessita estructures d’Estat. La resposta lògica, no sé si la que intentava provocar Artur Mas, hauria estat per part dels espanyols afirmar que Catalunya ja té un Estat, que és l’Estat espanyol, que totes les estructures d’Estat que l’Artur reclamava per a Catalunya ja les té a la seva disposició.

Però, està clar, potser Mas havia llançat calculadament l’expressió de “necessitat d’un Estat”, sense dir mai que volia una Catalunya independent, pensant en la incomoditat que li provoca aquest Estat i en el poc compromès que està aquest Estat amb Catalunya. Però, aquests dubtes que podia tenir Mas, i que segur que tenen per exemple els socialistes catalans, no tenen en absolut els polítics espanyols que descarten de totes totes que l’Estat i les seves estructures hagin de posar-se al servei, també, de Catalunya. Són ells, sobretot,  els qui neguen l’espanyolitat de la llengua catalana o l’interès que pot tenir per a Espanya qualsevol cosa que beneficiï Catalunya; el cas del corredor mediterrani n’és un bon exemple. El lògic hauria estat que el Govern espanyol reivindiqués el paper de les estructures d’Estat a favor de Catalunya. Això els hauria pogut suposar encetar un debat de fins a quin punt la solidaritat catalana és l’adequada o és excessiva, si el tracte que el PP dóna a la llengua catalana és la que correspon constitucionalment per a la seva protecció, si l’Estat respecta suficientment les competències estatutàries, i  en definitiva sobre els desencaixos que hi podria haver. 

Però, no. Per als espanyols és impensable que Catalunya tingui la pretensió d’aprofitar-se d’estructures d’Estat, i davant del repte de Mas de reclamar aquestes estructures d’Estat, ni tan sols se’ls acut de respondre-li que ja les té. En aquest sentit, mentre els espanyols consideren que Catalunya és una regió (nosaltres diem “una nació”) sense Estat, altres pensem que sí que som una nació amb Estat; el que passa és que és un Estat que ens és hostil, que posa totes les seves estructures en contra nostra. I per això en volem fugir el més aviat possible.

Qui és més independentista?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia l’altre dia. El Govern de la Generalitat ha fet un gir espectacular en el seu posicionament en relació a la sobirania nacional. No ho tenia pas previst, i potser no voldrà reconèixer-ho, però aquest gir ha estat degut a la pressió de la societat catalana posada en escena en la manifestació de l’Onze de setembre. I, ara, ens caldrà estar amatents i mantenir la pressió perquè realment el procés ja no tingui marxa enrere; però, alhora, actuar amb responsabilitat i amb visió global de país. I em sembla que la proposta de Solidaritat Catalana no va precisament en aquesta direcció.

Amb una CiU veritablement sobiranista, avançant decididament cap a un Estat propi, és evident que el paper dels partits independentistes minoritaris, com ERC o SI, pot ser menys lluït. Si algú milita en un d’aquests partits amb l’objectiu personal o de grup d’adquirir notorietat i ser al capdavant de les reivindicacions, pot pensar que aquesta gent de CiU ara li està prenent el lloc. Però per als qui hi militem amb l’únic objectiu de fer que el país avanci cap a la independència, aquest és el nostre gran èxit: haver contribuït a arrossegat una majoria social, i per tant el partit majoritari, cap a les nostres tesis independentistes. Per això, entenc que ara no és moment de fer una cursa per veure qui és més independentista, i molt menys de posar paranys per obligar el Govern a fer marxa enrere, o a semblar que ho fa, o potser a fer passos en fals.

La proposta que presenta Solidaritat, enlloc de ser una proposta positiva per a cohesionar l’objectiu comú del procés cap a la independència, sembla estar redactada expressament perquè sigui rebutjada. La idea no és altra que la de fer veure, després, que ells són els únics o els més independentistes de tots. Ridícul. Em sembla molt assenyada la posició i el full de ruta de l’ANC, que passaria per convocar eleccions anticipades per tal que sigui la següent legislatura la que prengui un caire constituent. Pretendre que CiU enceti el procés de secessió immediatament, quan no ho tenia en el seu programa electoral, és absurd. Més absurd i inviable és la pretensió d’un Govern d’unitat nacional aquest mateix 2012; un Govern d’unitat nacional només tindrà sentit en la fase definitiva de gestionar la secessió. Igualment, l’assumpció de la hisenda pròpia tampoc es pot improvisar ni provocar el tancament de caixa a base de forçar una resolució parlamentària. I tampoc sembla gens prudent introduir una simbòlica assemblea d’electes dels Països Catalans, cosa que barrejada en el mateix procés de secessió afegiria elements de confrontació i de dificultats, per un resultat del tot estèril; una altra cosa és que immediatament després d’assolir la independència caldrà veure com s’articula la coordinació i el suport als nacionalistes valencians i balears, avui en franca minoria als respectius territoris.

Ara fa un any, en aquest mateix debat de política general Solidaritat hi va presentar una bateria de més 100 propostes amb l’oblectiu de desbordar el Parlament. Si podia estar més o menys d’acord, algú podia pensar que era una acció força inútil, altres creure que podia servir per posar de manifest les greus mancances en què viu el país, però en qualsevol cas era una acció que no perjudicava ni anava en contra de res. Ara, hem d’anar més amb compte amb aquesta mena d’accions testimonials.

Naturalment que tothom és lliure de presentar les propostes que estimi convenient, però seria bo que tots plegats féssim un exercici de rigor i de serietat si de veritat volem que la independència arribi a bon port. L’experiència de la manifestació de l’Onze de setembre va ser justament que tots els partits van renunciar a bona part del protagonisme en benefici d’una plataforma unitària com l’Assemblea Nacional Catalana.

No en tenen ni la més remota idea

Pràcticament tots els mitjans de comunicació han coincidit en què el resultat de la reunió entre Mas i Rajoy estava cantat. I estava cantat, sobretot, perquè ja se sabia la posició del Govern espanyol, radicalment contrària a negociar la proposta catalana. Segurament, hi havia molts catalans, molts independentistes, que tenien un cert ai al cor (ara em diran els convergents que ells no tenien en absolut aquest dubte, com si no sabéssim d’experiències passades), pensant en la possibilitat que, per gota que Rajoy s’hi hagués posat bé, hagués fet un simple gest de comprensió, hagués insinuat una possibilitat de pacte... Mas, que ja va admetre que cercava una mínima escletxa de pacte, pogués tornar de Madrid amb un sac d’ambigüitats a refredar l’eufòria independentista.

A Madrid, potser precisament perquè es refien de les experiències passades amb CiU, i ells mateixos es creuen les pròpies mentides sobre la irrellevància del sentiment independentista, han mantingut la ja tradicional actitud fatxenda i de superioritat, sabedors de tenir el poder a les mans. Fins aquí, tot entraria en una certa lògica. El que m’ha semblat realment sorprenent és la sensació de contrarietat i d’astorament que han manifestat molts periodistes: ¿com pot ser que Artur Mas, havent tornar de Madrid amb les mans buides, amb la constatació del fracàs de la seva proposta estrella d’aquesta legislatura, sigui rebut a Barcelona amb aires de victòria i com un heroi? Em sorprèn que això sorprengui, realment. Salvador Cardús deia que, en realitat, més que celebrar cap victòria el que la gent valorava i reconeixia al President, a la Plaça de Sant Jaume, era la seva actitud plena de dignitat i de coherència. Altres, com l’ANC, potser sí que celebraven una certa victòria: Mas, com a President de la Generalitat i com a cap de CiU, no es feia marxa enrere com s’havia fet altres vegades i es mantenia ferm en les seves conviccions. I això sí que és motiu de celebració.

Si, com presumeixen molts suposats periodistes i analistes polítics, tot estava tan cantat i el resultat era tan evident, de què s’estranyen per la rebuda que va tenir Mas a Barcelona? El que està cantat és que a Madrid només hi podem anar a perdre; el risc que Rajoy hagués sortit amb vagues promeses que haguessin posat en dubte la fermesa del President era ben real. Mas se’n va sortir amb molta dignitat i fent honor al càrrec de President. I això és motiu de celebració, acostumats com estàvem a actituds claudicants. Aquests periodistes i comentaristes que afirmaven no entendre com Artur Mas podia sortir de la Moncloa amb un fracàs i ser rebut com a victoriós a Barcelona, s’ho haurien de fer mirar: no tenen ni la més remota idea del que està passant en aquest país.

La Soraya té tota la raó

La Soraya Sáenz Santamaria, vicepresidenta del Govern espanyol, tot tota la raó quan reclama seny i responsabilitat a la política catalana. Té tota la raó quan diu que ara no és hora d’aventures ni d’entretenir-se en qüestions identitàries; que ara el que toca és treballar per sortir de la crisi i ocupar-se dels problemes reals que té la gent, crear llocs de treball recuperar l’economia del país. Té tota la raó quan diu que no ens podem deixar portar per idealismes i que hem de tocar de peus a terra. I sobretot té raó quan diu que seria insensat portar el país a un carreró sense sortida.

I el President Mas sembla que ja ha començat a fer-li cas, a posar una mica de seny i assumir la seva responsabilitat. No podia continuar amb aquesta aventura tan incerta com infructuosa de cercar encaixos en una Espanya que només es mou per qüestions identitàries; una Espanya d’un radicalisme essencialista que li fa oblidar l’existència de diversitat de pobles i de llengües, que és capaç de perjudicar-se ella mateixa, com passa amb el tema del corredor mediterrani, per tal d’evitar que se’n beneficiï Catalunya. Ara toca treballar per sortir de la crisi, i la primera mesura, urgent i imprescindible, és sortir d’aquest Estat que no només està en fallida sinó que ens obliga a enfonsar-nos amb ell; per sortir de la crisi, per crear llocs de treball, per assegurar les pensions, per aturar el desmantellament de l’estat del benestar, necessitem urgentment la independència. I no pot ser que n’hi hagi que s’hi oposin per qüestions estrictament identitàries espanyoles. Ens hem de deixar d’idealismes pensant que és possible que Espanya accepti la pluralitat i la utopia de bufanúvols dels federalistes, i tocar de peus a terra: la supervivència de Catalunya i de la seva llengua passa per disposar d’un Estat propi.

Però, sobretot, hem de creure la Soraya quan diu que no podem portar el país a un carreró sense sortida. És el carreró en el qual estem ficats, que no ens aporta res més que espoli econòmic, menyspreu i agressions constants. La sortida del carreró és justament la independència. A vegades és bo escoltar els consells dels enemics.  

No hi haurà rescat

Ja fa dies que dura la comèdia: arreu del món tothom dóna per descomptat que Espanya acabarà demanant un rescat, però el Govern ho nega una i altra vegada. De fet, van fer el mateix quan es tractava de demanar un rescat per a la banca. I no en tenen prou amb negar-ho, sinó que insisteixen, amb la fatxenderia que els caracteritza, que en tot cas serà sense cap condició ni imposició forana. Probablement, si poden aguantar-ho, esperaran fins després de les eleccions basques i gallegues, encara que això representi un cost per a les arques públiques.

En aquests moments ja hi ha negociacions obertes per a aquest rescat. Com sol passar en aquests casos, potser no es discuteix tant el contingut de l’acord, perquè les condicions les posarà qui té la paella pel mànec, com la manera de presentar-lo. Ja va passar amb el rescat a la banca que el Rajoy pretenia colar que es tractava només d’una injecció de liquiditat, però en cap cas d’un rescat. També ara intentaran vendre-ho amb un altre nom: en lloc de rescat en podrien dir “ajuda financera” o “facilitar crèdit en millors condicions”, o com a mínim adjectivar la paraula “rescat” que sona excessivament forta: podria ser un “rescat tou” o un “rescat parcial”. Qualsevol cosa per no dir que la incapacitat d’aquest Govern ha fet inevitable que els vinguin a “rescatar”. Igualment, les mesures o contrapartides que imposi el BCE i la CE per al rescat, Rajoy intentarà vendre-les com si no fossin imposicions sinó recomanacions que ell, igualment, ja tenia previst de portar a terme.

Les xifres canten. Anem cada dia de mal en pitjor, i el Govern espanyol es limita a negar l’evidència, a dir que no pot aplicar el seu programa per culpa de la realitat, a maquillar l’esterilitat de les mesures preses, i a anar justificant que tot plegat ha de servir per a posar les bases per a una recuperació que cada vegada s’albira més lluny.

Entre la demència i la imbecil•litat dels espanyols

L’actuació del Govern espanyol, a part de ser una política econòmica nefasta per al país, és d’un cinisme patològic. No es tracta només que s’hagi passat vuit mesos prenent mesures improvisades, sovint contradictòries, reformant les pròpies reformes, sense cap criteri objectiu i menys d’interès per a la població, sense tenir cap visió global i definitiva de la situació, sinó que per postres actuen donant per descomptat que els ciutadans de l’Estat es troben entre la demència i la imbecil·litat.

No en tenen prou amb prendre mesures que saben que portaran més empobriment, més misèria i pèrdua de benestar dels ciutadans, tot en benefici dels grans poders econòmics al servei dels quals treballen, sinó que a més tenen el cinisme de dir-nos que ho fan per al bé del país. La vicepresidenta del Govern espanyol deia que procurarien no traslladar al consumidor l’enèsima pujada elèctrica, però tot seguit el mateix Govern crea nous impostos sobre l’energia que sap que carregaran directament sobre els consumidors. Deuen pensar que l’estat d’atordiment dels ciutadans no els farà veure que es basen sempre en l’engany i en la mentida. En aquest cas, però, les noves pujades de l’electricitat es basen en un altre engany, que millor li escauria el nom de frau, perpetrat en l’època d’Aznar. Aleshores es va fer una valoració, falsejada i inflada expressament, del que podia representar el cost de la producció de l’electricitat de manera que el Govern es comprometia a finançar la part que no es repercutia en els consumidors: era l’anomenat dèficit tarifari.

Conscients de la trampa, les companyies ja acceptaven que aquest dèficit es computés com a deute pendent, perquè els beneficis que obtenien ja assolien xifres astronòmiques. Ara, el Govern del Partit Popular, per a satisfer la voracitat dels seus amics i companys de partit que acostumen a ser a les cúpules d’aquestes empreses, van accelerant els increments de la tarifa dels consumidors per tal que l’estafa vagi totalment a compte seu. Deuen preparar el camí, perquè quan pleguin del Govern els donin també a ells una cadira ben remunerada en algun d’aquests Consells d’Administració.