La vergonya, una diferència substancial

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Podem fer les comparacions que vulguem entre la nostra situació i el procés sobiranista endegat a Catalunya, amb la realitat d’altres països. Si hi ha aspectes de la comparació que ens semblen positius els remarquem i, si convé, en reclamem una aplicació semblant en el nostre cas; mentre que si hi ha aspectes de la comparació que ens poden perjudicar, sempre podem dir que, malgrat les similituds, cada cas és diferent i que no es fer un calc mimètic d’una situació a una altra. Però hem de tenir en compte que els enemics de Catalunya també faran el mateix; per això, ells acostumen a comparar-nos despectivament amb Kosovo per la idea de la declaració unilateral d’independència, i nosaltres preferim agafar el Quebec o Escòcia com a model. De fet, ja té la seva lògica que ens vulguin comparar amb Kosovo perquè ells sí que se senten identificats amb Sèrbia.

Lògicament, ens agrada comparar-nos amb el Quebec o amb Escòcia, pel fet que es tracta de societats relativament semblants a la nostra i sobretot pel tipus de procés pacífic i democràtic que segueixen. I de seguida ens afanyem a dir que Catalunya, com a nació que cerca el seu reconeixement com a país, pot ser equiparable al Quebec o a Escòcia, però que en canvi no és equiparable l’esperit democràtic i civilitzat del Canadà i del Regne Unit amb el d’Espanya.

I jo apuntaria que, entre moltes altres, hi ha una altra diferència remarcable. Els Quebequesos sovint no se senten identificats amb un Canadà bàsicament anglòfon i consideren que aquesta diferència lingüística és prou important com per a servir de base per a la seva reivindicació secessionista, com en el cas català. Un fet que no es correspon amb la situació d’Escòcia on ni el gaèlic escocès ni l’Scots com a forma dialectal de l’anglès són decisius en la reivindicació nacionalista; els escocesos basen molt més la seva reivindicació en elements de caràcter històric, també com en el cas català. Ara bé, tant els uns com els altres perceben l’Estat, el canadenc o el britànic, així com les seves institucions, els seus partits i els seus polítics amb un cert respecte; consideren que els aniria millor amb un Estat propi, perquè no se senten prou compresos ni prou atesos però no se n’avergonyeixen. I aquesta sí que és una diferència substancial en relació amb Catalunya.

Tant al Quebec com a Escòcia el poder central de l’Estat vol preservar la seva integritat a base de convèncer-los dels avantatges que, segons els unionistes, pot tenir mantenint-se dins del Canadà o de la Gran Bretanya. Com a norma, (sempre hi pot haver alguna atzagaiada de més) no s’han de sentir avergonyits de formar part d’un Estat els representants del qual diguin les bajanades que es diuen aquí i traspuïn un odi fora mida, com el dels dirigents espanyols. És difícil d’imaginar un anglès proposant quelcom que perjudiqui el conjunt dels britànics només per a poder perjudicar els escocesos; en tot cas, promouran accions per tal de fer atractiva la proposta unionista. Ben al contrari d’aquí, que a més de no coincidir amb els seus plantejaments polítics, que podrien ser tan respectables com els nostres, ens repugnen les seves maneres, la forma d’agressió permanent que exerceixen sobre el país, així com l’insult, el xantatge i les amenaces constants. 

Senzillament, patètic

Hores d’ara, els responsables de premsa dels diversos partits ja saben que una de les seves funcions és rastrejar la premsa internacional per mirar de trobar-hi notícies o declaracions de personatges rellevants que avalin o desautoritzin tot el procés sobiranista, per després exhibir-los com un trofeu irrefutable. Ho vam veure en el Concert per la Llibertat amb la intervenció enregistrada de personalitats del món de la política i de la cultura que es mostraven com a mínim comprensius amb les aspiracions nacionals de Catalunya.

És evident que és important que hi hagi gent que des de fora entengui les nostres raons, les comparteixi o ens doni suport. Però també hem d’entendre que és molt probable que n’hi hagi molts més que no es vulguin mullar en un afer que no consideren propi, o que prefereixin quedar bé amb el poder vigent. Ni hem de sacralitzar les personalitats que ens van a favor ni desesperar-nos per les que ens puguin anar en contra. D’altra banda, una obsessió excessiva en la recerca d’aquests suports exteriors ens pot portar a situacions d’autèntic ridícul. Va ser el cas d’aquell lingüista alemany que va enviar una adhesió a una congrés o una trobada de blavers secessionistes. Ja es podien haver imaginat que difícilment un lingüista que tingui un mínim sentit del ridícul o que s’apreciï mínimament el seu prestigi professional no diria una ximpleria com les que diu el Partit Popular quan parla de l’origen del valencià, negant que formi part d’un mateix tronc lingüístic que el català del Principat,, o quan s’inventa la llengua Lapao per denominar el català de la Franja. Va resultat que el lingüista alemany no era sinó un valencià amb sentit de l’humor que va voler gastar-los la broma; però, eufòrics com estaven els secessionistes populars per la troballa, no es van adonar de l’error fins molt més tard quan ja havien presumit arreu de tenir un “lingüista alemany” que avalava les seves tesis.

Quelcom de semblant li devia passar al diputat socialista Maurici Lucena, que en llegir que en un diari alemany havien emprat el terme “pathos” per referir-se al convergent Josep Rull, li van faltar cames va ventar-li al Parlament donant per suposat que el terme volia dir “patètic”. Va ser el diputat de la CUP Joaquim Arrufat que va haver d’aclarir-li que “pathos” també vol dir “apassionat”. Probablement l’apassionament de Lucena per poder desprestigiar l’adversari el va fer precipitar i basar-se només en el traductor de Google que, certament, dóna la traducció de “patètic”. Senzillament, patètic.  

Petició clara, pública i d’abast internacional

Ho deia l’altre dia la dirigent d’ERC Anna Simó: “La petició de Referèndum a l’Estat ha de ser clara, pública, homologable internacionalment i difosa als estaments oficials”. I és que no s’hi val a dir que d’alguna manera ja s’ha informat que hi havia la intenció de celebrar una consulta. Aquesta és una argumentació que sembla estrany que pugui provenir de gent bregada en el món de la política, de la legislació i de l’àmbit jurídic. El que no està escrit i documentat no existeix.

Quan un Ajuntament, una entitat o qualsevol institució aprova una moció al final dels punts pròpiament de la queixa, de la petició, o de la declaració, s’hi afegeix un darrer apartat en què s’acorda enviar el contingut de l’acord a les instàncies superiors pertinents. Bàsicament perquè en tinguin constància. A ningú se li acut dir que ja se n’assabentaran a través dels mitjans de comunicació. En el nostre cas, a més, aquest formalisme és molt més important perquè som conscients que la petició formal al Govern espanyol no deixa de ser un pas previ, sabedors de la seva resposta, a noves accions que implicaran altres institucions de caràcter internacional. Sembla, doncs, imprescindible que la petició que faci el Govern català per a celebrar la consulta en base a les lleis espanyoles sigui amb tota la formalitat possible i amb tota la publicitat possible; perquè al final encara sortirà un Navarro qualsevol, fent veure que no s’assabenta de la pel·lícula, a dir que ells estan per una consulta pactada. Els ciutadans han de saber què s’ha demanat a Madrid, i quina ha estat la seva resposta, entre altres coses per saber qui és el qui no vol aplicar la legislació vigent que permetria la celebració de la consulta. I sobretot, perquè si la resposta és la presumible, però que també voldríem clara i pública, quedi encara més legitimat fer el següent pas.

Però és fonamental que les institucions internacionals tinguin un coneixement formal i explícit de la petició del Govern de Catalaunya, perquè quan l’Estat imposi la seva legalitat des de Catalunya puguem exhibir davant del món la nostra legitimitat. Tantes vegades com ens emmirallem amb Escòcia, i ara resulta incomprensiblement que el Govern de la Generalitat no vulgui seguir el seu model que li ha donat bons resultats i es refia, potser, d’unes habilitats secretes i d’uns plans B que al final no han existit mai.

Sota la tutela dels militars?

A Egipte, diuen, estan vivint una segona revolució. I jo la veritat és que no sabria com qualificar-la. Molts mitjans d’aquí ho presenten positivament, com si fos la culminació endegada en la primavera àrab, que ara fa dos anys no es va tancar bé. No n’estaria pas tan segur. Bàsicament, perquè de nou els militars hi estan jugant un paper decisiu, de tutela, que per principi no pot ser bo de cap de les maneres. No sé si en algun lloc del món, mai, els militars han emprès un camí de defensa de la ciutadania en el sentit més estricte; se m’acut el dubte de la revolució dels clavells, a Portugal.

És evident que el President Mursi ha exercit pèssimament la seva responsabilitat després de guanyar les eleccions. De fet, no em fiaria mai d’una formació política que basi les seves idees en una religió, tant se val si és la musulmana, la cristiana o la budista. En nom dels Germans Musulmans, Mursi va redactar i fer aprovar una Constitució clarament regressiva seguint dictàmens religiosos que maniobren a l’ombra, com en tants altres països àrabs. I ho va fer d’esquenes a la majoria de la població, tot i haver-ne obtingut el suport electoral suficient, i d’esquenes als grups de l’oposició que, de fet van ser els que van forçar la caiguda del règim autoritari de Mubarak. El descontentament general i la segona revolta ciutadana, doncs, sembla que estava plenament justificada. Però, compte, perquè en l’interès de fer caure Mursi s’hi aplegaven sectors i motivacions ben diverses i fins i tot antagòniques. Hi havia grups que havien tombat la dictadura anterior amb l’esperança d’assolir un Estat plenament democràtic, però també un exèrcit que volia mantenir els seus privilegis, els que ja gaudia quan donaven suport al Mubarak; hi havia els cristians coptes que veien perillar la llibertat religiosa, però també els salafistes que consideraven poc islamista la Constitució de Mursi; i hi havia també els antics partidaris de Mubarak.

Per tant, enderrocat Mursi, tot continua obert, inclòs l’enfrontament civil. Afortunadament, aquesta vegada els militars han deixat clar que cal convocar noves eleccions. Però, s’hi podran presentar els Germans Musulmans i el mateix Mursi? Si ara perden les eleccions els militars es donaran per satisfets, però si guanyessin de nou tornarien a sortir a barrar-li el pas? Diuen que el President del Tribunal Constitucional assumirà la presidència del nou Govern; quines garanties pot oferir un Tribunal així que accepta el dictat dels militars, sigui encertat o no. No em sembla pas malament que la ciutadania hagi enderrocat un Govern que no responia a les seves expectatives, però sí que això es faci sota la tutela dels militars. És com validar el seu paper de tutors d’una societat que pot cometre errors però que ha de decidir lliurement el seu futur, sense la tutela dels qui vetllen només per a mantenir els seus privilegis.

El Concert. Qüestions tangencials, o no

Quan algú vol desqualificar una acció o una idea, però no gosa fer-ho obertament perquè sap que li falten arguments, sempre li queda el recurs d’anar a refugiar-se en temes menors i tangencials. L’èxit del Concert per la Llibertat va ser total i sense pal·liatius; i així ho reconeixia pràcticament tothom que no tingués ànim de tergiversar la realitat. Però, està clar, n’hi havia que esperaven i desitjaven que fos un fracàs per a poder-s’hi abraonar sense miraments, i no podien pas renunciar-hi tan fàcilment només perquè la realitat els desmentís. Si no els agrada la realitat, la tergiversen, l’amaguen, o intenten desvirtuar-la amb qualsevol fotesa que ells ja es cuiden de donar-hi categoria transcendental.

Hi va haver mitjans de comunicació que, en una demostració de manca d’ètica professional, van il·lustrar la notícia amb un fotografia on es veien les grades buides de darrere l’escenari; altres que comentaven la durada excessiva del Concert, sis hores llargues, com si fos un aspecte negatiu des del punt de vista de la gestió d’un espectacle, però sense remarcar que la gent va aguantar fins al final perquè era conscient que no havia assistit a un espectacle sinó que formava part d’un acte cívic de país; no va faltar qui pretenia mesurar el Concert en funció de la qualitat i la representativitat dels artistes que hi van participar, sense mencionar per suposat que hi va haver pressions i amenaces concretes perquè alguns no hi assistissin; els detractors del Concert, tot i que de fet hauríem de dir els detractors de la llibertat que reclamava el Concert, no es van posar d’acord a l’hora de valorar la presència del Govern en l’acte, ja que mentre per uns l’absència d’Artur Mas i de Duran i Lleida venia a ser una prova de l’escassa representativitat de l’acte, per altres la presència massiva de membres del Govern evidenciava justament el contrari, que l’acte havia estat impulsat i instrumentalitzat pel Govern; curiosament, el fet que moltes de les intervencions incloguessin crítiques de caràcter polític adreçades també al Govern de la Generalitat no invalidava l’argument anterior, però sí que segons aquests s’evidenciava que el descontentament social no només tenia el caire sobiranista, quan en realitat calia interpretar que tant els uns com els altres coincidien en la necessitat d’exercir el dret a decidir i d’assolir la independència, justament com una forma de resoldre aquestes reivindicacions socials.

Ara, ens podem trobar amb el mateix a l’hora de preparar la cadena humana de l’11 de setembre. Els mitjans hostils al Concert i a la Llibertat també ho són a la Cadena humana i a la Via catalana. Per exemple, tot i que les Assemblees territorials del Pirineu de l’Assemblea Nacional Catalana  ja han manifestat, i fins i tot es van queixar a la periodista de TV3 Ariadna Oltra, el seu orgull i satisfacció per contribuir a la formació de la cadena humana, passi per on passi, conscients com els de la Catalunya Central que no es pot pretendre que passi per tot arreu, ja hi haurà qui es cuidarà d’anar provocant amb la intenció de crear tensions internes. Serà qüestió de no fer-los el joc, perquè en realitat no és que desitgin que passi per Lleida, sinó que desitgen que no passi per enlloc. 

Ni la més remota idea

Es va fer famosa la facècia del Zapatero dient que ja començava a veure els primers brots verds de la recuperació econòmica quan encara havíem d’entrar en la fase més crua de la crisi. De fet, tothom s’ha vist amb cor de ridiculitzar Zapatero per no saber veure la crisi quan ja començava a fer estralls, de confondre el verd de la podridura amb el d’imaginaris brots incipients, o de creure que tenia la banca més sòlida del món, quan el que hi havia eren enormes castells de sorra. Però, el Zapatero no ha estat pas l’únic a no tenir ni remota idea del que es portava entre mans.

Les agències de qualificació nord-americanes més prestigioses fins al darrer moment van concedir la màxima qualificació de solvència a entitats que ja estaven en fallida, com la de Lehman Brothers. El Fons Monetari Internacional tampoc va ser capaç d’alertar del perill imminent en què es trobava l’economia mundial. Les institucions europees han impulsat suposats programes de rescat que han representat la fallida total de països com Grècia i l’empitjorament d’altres com Portugal o Espanya. El Banc d’Espanya que va ser incapaç d’alertar dels riscos que estava prenent l’economia espanyola, va promoure una fusió d’entitats financeres amb l’excusa que era la manera d’enfortir-les i garantir, tal com assegurava, la seva viabilitat; i el que va aconseguir és la seva liquidació. Els entesos de la troika comunitària van donar les pautes de les reformes estructurals a seguir, i han obtingut uns resultats diametralment oposats als que preveien. La diferència entre el Govern Zapatero i el del PP, és que aquest en lloc de brots verds veu un final del túnel que cada vegada s’anuncia per més endavant, sempre és per al semestre o per a l’any següent; ha hagut de rectificar constantment les seves dades i les seves previsions i ni tan sols és capaç de donar les xifres reals del resultat dels exercicis.

Zapatero no ha estat l’únic a fer el ridicul, i ara mateix ha estat àmpliament superar per polítics de tots els colors i pels economistes més reputats. No fa pas tant que s'afirmava que després de la multimilionària injecció de diners a la banca, aquesta ja podia començar a presumir de solvència; i ja ens anuncien no solament que tot l’esforç haurà estat insuficient, sinó que se n’acosta una altra que pot ser tant o més dura que la que hem viscut fins ara. I és que els millors entesos, les més prestigioses institucions i els polítics més saberuts no tenen ni la més remota idea de cap on va l’economia, i molt menys de com redreçar-la. 

Hi ha actituds que tenen nom propi

En qualsevol mena de debat o de negociació és lògic que cadascuna de les parts, encara que no hi hagi la més mínima mala voluntat, procuri veure i remarcar les coses que li són favorables. No s’entendria que un venedor es dediqués a explicar als potencials clients inconvenients o defectes del producte que vol vendre, ni que un advocat ressaltés davant del jutge possibles agreujants o proves de culpabilitat del seu defensat. Això, que professionalment seria considerat una aberració i manca de professionalitat, en política se’n podria dir simplement traïció.

Ara mateix, el Govern espanyol, el que sempre s’havia oposat a publicar les balances fiscals, ha dit que vol tornar-les a presentar; senyal que han descobert una nova manera de calcular-les de forma que sembli que Catalunya no hi surt perdent. Ja se sap que en qüestió de números, sempre es poden fer els càlculs de maneres ben diverses perquè doni un o altre resultat. En el cas de Catalunya, quan es va començar a parlar del tema els sectors independentistes, d’ERC per exemple, es van agafar dades entre altres de gent tan poc sospitosa com el Banc de Santander. Els números que en sortien eren escandalosos. Quan finalment el Govern espanyol va accedir a fer els seus càlculs oficials, va reconèixer una xifra menor, però igualment escandalosa, els 16.000 milions d’euros anuals, que equivalia al 8’5% del PIB. Si féssim l’esforç d’imaginar quelcom ten inversemblant com impossible, que el Govern espanyol no maquillés i manipulés els números com sempre ha fet amb l’únic objectiu de combatre el sobiranisme, podríem trobar en certa manera normal que les xifres que ells donessin els fossin més favorables que les que puguem donar nosaltres. I fins aquí podria ser normal.

Continuant amb aquesta hipòtesi imaginària d’una voluntat de presentar fredament les xifres que cadascú creu més ajustades, sense cap més intencionalitat ni mala fe política, s’entendria que el Govern espanyol donés unes xifres que li fossin més favorables en comparació amb les xifres que donés el Govern de Catalunya, perquè en funció del resultat del dèficit fiscal que es reconegui en pot dependre un millor o pitjor finançament per a Catalunya. Doncs, bé, tant el PPC com Ciutadan’s ja reclamen que es faci el càlcul cercant la fórmula que ens sigui més desfavorable, per tal d’evitar que Catalunya tingui suficients recursos per a mantenir els seus hospitals, les seves escoles, les prestacions socials, la seva cultura... I això té un nom.

El sí però no, o la por a la unitat

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En política, és evident que hi ha diferències ideològiques notables, almenys a nivell teòric, entre les diferents formacions polítiques que conformen l’arc parlamentari. Ara bé, aquestes diferències sovint  queden força diluïdes quan s’ha d’assumir la responsabilitat de governar. Plantejaments que podrien semblar contraposats o antagònics queden reduïts a matisos i sensibilitats, tanmateix dignes de tenir en consideració. La necessitat de gestionar el dia a dia, tenint en compte que les decisions sovint no les prenen els governs o en tot cas les han de prendre amb condicionants molt poderosos, fa que al capdavall conflueixin posicions inicialment molt allunyades. Això, que és evident quan es parla de l’eix dreta esquerra també ho és en bona mesura a l‘hora d’enfocar el tema nacional, almenys entre els partits catalanistes.

Un cop produïda l’alternança de govern entre les principals forces catalanes, qualsevol acusació que es faci a l’oponent polític sempre pot tenir com a resposta que no és tan diferent del que feia el govern anterior. Però, està clar, els partits tenen la imperiosa necessitat de fer visible el seu perfil diferenciat del dels altres, i per això moltes vegades han de carregar contra mesures que ells haurien pres exactament igual o no poden acceptar de l’oposició propostes que potser ells també havien fet abans.

Tothom sap que en els debats de política general, per exemple, l’oposició ja té el discurs de resposta al Govern fins i tot abans d’escoltar la seva exposició. I de fet, s’assemblen més els discursos de formacions polítiques diferents quan són al govern, i també quan són a l’oposició, que el discurs d’un mateix partit segons si es troba en una o altra situació.

I en tot aquest procés cap a l’exercici del dret a decidir ens podem trobar en situacions semblants. Vull dir que, teòricament, la majoria dels partits catalans acceptarien el principi democràtic que sigui el poble el qui decideixi democràticament el seu futur. I aquest objectiu comú sembla que hauria de fer anar plegats tots aquests partits. Però, aleshores, sobrevé l’interès partidista i la necessitat de marcar perfil propi, i tothom intenta posar un accent particular, i si pot ser magnificat, per donar la sensació que tampoc en aquest tema no van en el mateix carro des de CiU a IC-V o la CUP, per exemple. Bàsicament, tots diuen el mateix, però precisament per això, perquè a determinats sectors els pot fer pànic donar la imatge i admetre que coincideixen amb adversaris que sempre havien considerat molt distants, han de donar la nota discordant.

Per això, en repetides ocasions la unitat dels partits catalans sembla esquerdar-se; però vull pensar que és més per tacticisme de curta volada que per diferències estratègiques reals i insuperables. Es tracta de no poder dir que no s’està d’acord amb un procés democràtic, però tampoc voler donar un sí massa entusiasta. I és que tenim assumit com a normal que l’oposició no pot aplaudir mai el Govern per més bé que ho faci. 

El sentit comú, aquest gran desconegut

En un anunci televisiu es presenta la fal·làcia de dir que aquella promoció de cotxes només va adreçada a persones que tenen sentit comú; i com a exemple de sentit comú se’ns presenta un senyor que decideix no acabar-se un bistec de vedella, quan tot el restaurant ja és en flames, i un altre que opta per no baixar de l’avió en ple vol, per més pressa que tingui. L’enginy del publicista està en presentar situacions absurdes, amb les quals coincidiria qualsevol com si fossin il·lustratives d’un sentit comú especial, que tothom pot presumir de tenir-lo, que el faria mereixedor del vehicle anunciat.

Però és evident que el publicista, en lloc d’haver escollit una situació tan quotidiana, però alhora tan inversemblant, com la del restaurant o la de l’avió, podia haver optat per un altre exemple de sentit comú. A qui se li acudiria continuar fent línies de TGV quan ja es veu que la majoria tenen una rendibilitat mínima, i quan per a fer aquestes noves línies s’han d’escatimar recursos per altres bandes, a pensionistes, a aturats, a usuaris de la sanitat, a escolars.... I es podria posar com a exemple, gairebé tan lògic i elemental com el del senyor que no s’acaba el bistec dins d’un restaurant en flames, el que ha fet el govern francès, que davant la situació de crisi, sense ser tan greu com a l’Estat espanyol, ha aturat el seu programa de construcció de noves vies de TGV. Què podríem pensar del senyor que per menjar-se el bistec acabés convertit en una brasa, o del viatger de l’avió que saltés en ple vol per no poder esperar l’aterratge? Com a mínim dubtaríem de la seva integritat psíquica.

I és que el concepte de sentit comú en el Govern espanyol és del tot inexistent. Recordem, per exemple, que Mariano Rajoy deia que calia jugar fort a Europa per aconseguir fons per lluitar contra l’atur juvenil, la principal xacra de la crisi actual; i va tornar de la cimera europea simulant una eufòria per haver aconseguit per als propers anys 6.000 milions per a tota Europa, dels quals 1.900 podrien anar a l’Estat espanyol. Només aquest any 2013 el Govern espanyol es gastarà 3.300 milions en continuar la construcció de més TGV, és a dir més de la meitat de tot el pressupost europeu per a la lluita contra l’atur juvenil dels propers anys. I és que la broma del TGV a l’Estat ha costat fins ara uns 45.000 milions, gairebé tant com rescatar la banca en fallida. L’única explicació possible és que el sentit comú és quelcom desconegut en aquests governs espanyols, a no ser que l’interès estigui en fer obres tan faraòniques com inútils per tal d’engruixir els sobres Bàrcenas. 

Una de gàngsters i extorsionadors

Ho hem vist repetidament al cinema. El dolent de la pel·lícula, el lladre, el xantatgista, el mafiós, el delinqüent, no en té prou amb cometre les seves malifetes sinó que hi ha fer la seva mofa, amb un aire xulesc de qui es pensa que podrà actuar sempre amb impunitat. El xantatgista, dic, pot presentar-se davant de les seves víctimes i amb un to sorneguer dir-li que ell no l’obliga ni el coacciona per a res, però que s’haurà d’atendre a les conseqüències; i pot etzibar-li com a amenaça en acomiadar-se “tu sabràs el que més et convé”.

La mateixa escena la passaven abans d’ahir a les notícies. L’inefable Montoro, que es nega a donar les xifres de dèficit pressupostari que permetrà a les diferents autonomies per aquest any 2013, precisament per a fer més difícil el seu compliment i per impedir que puguin fer els seus pressupostos amb un mínim de cara i ulls, deixava anar la seva amenaça: tot dependrà de si fan cas de les seves “recomanacions” de desmantellar les estructures d’autogovern que tenen atorgades estatutàriament. El sostre de dèficit que volen imposar a les autonomies no és el que es reserven per a ells, i les suposades duplicitats s’interpreten sempre a favor seu, de manera que són les autonomies les que han de renunciar a tenir competències, per més que les de l’Estat siguin molt més costoses i ineficients. El gàngster i el mafiós no entén de racionalitat ni de justícia, sap que té l’arma  carregada sota l’americana per si de cas, però que no li caldrà treure-la perquè confia en què les seves amenaces, sovint qualificades de “recomanacions”, seran suficients per a atemorir les víctimes. Però, això sí, a les pel·lícules el delinqüent extorsionador manté el sentit de l’humor, almenys mentre es veu guanyador, i fa ús del cinisme: “i que consti que no és cap amenaça, diu, i que serà una decisió que prendreu lliurement vosaltres”.

Al cinema, aquestes situacions resulten irritants, però queda el consol de pensar que al final sempre hi ha qui hi planta cara i aconsegueix desarticular la xarxa mafiosa. Nosaltres no aspirem pas a tant; en tenim prou en alliberar-nos d’aquesta banda de delinqüents i extorsionadors que es permeten de posar condicions per a retornar-nos només una part dels diners robats. Com a les pel·lícules, si algun incaut encara es pensa que es pot negociar amb la màfia i cercar una sortida pactada, és que s’ha begut l’enteniment i acaba vilipendiat per les dues bandes. El Montoro, i en general el Govern del PP, ja s’encarreguen de deixar clar que no hi ha mitges tintes que valguin i que ells no cessaran en les seves agressions en contra de Catalunya, ara amb un xantatge al més pur estil cinematogràfic.

De dubtes i sospites, cap, senyor ministre

El ministre Montoro demanava dies enrere que no es creessin ombres de sospita sobre Hisenda o la Casa Reial davant dels errors de l’informe que Hisenda va presentar al Jutge que porta el cas de la Infanta Cristina. Pel que sembla, en tretze documents que havien passat per mans de notaris, registradors i funcionaris d’Hisenda s’havia produït el mateix error, que no consistia en confondre atzarosament una lletra o un número del DNI, sinó en equivocar-se en tota la sèrie numèrica del codi d’identificació personal, de tal manera que, sorprenentment, el resultat de l’error coincidia amb el número de la Infanta.

Hi deu haver milions més de possibilitats de dir un número a l’atzar i que resulti ser el guanyador de la loteria, que no que persones diferents equivoquin en transcriure un número, que l’error sigui coincident i que, a més, el resultat de l’error coincideixi amb el DNI d’una Infanta. El ministre es deu pensar que la gent no ha anat mai al notari ni al registrador de la propietat, i que no sap el que és haver d’esperar pacientment que aquests professionals facin la minuciosa comparació dels números del DNI amb els del document que ells han de certificar (és la seva feina), així com de la fotografia del titular del document que s’hi ha de personar físicament. Si la venda d'aquelles finques no les va fer la Infanta, Hisenda, els registradors de la propietat i els notaris deuen saber qui n'era el titular, oi? Amb tota la cara del món, el Ministre no solament dóna credibilitat a la increïble suma d’errors, sinó que els atribueix majoritàriament als notaris. No tenen el més mínim sentit del ridícul, i ho deixen anar convençuts que, tractant-se de la Infanta, la gent i sobretot els mitjans de comunicació no hi insistiran gaire.

Però, senyor ministre, sobre aquest afer la majoria dels ciutadans no en tenim cap de dubte, i el que tenim no són sospites; el que tenim són evidències i certeses. És evident, perquè no hi ha cap altra possibilitat plausible, que aquí hi ha hagut accions clarament delictives, de falsedat documental i d'encobriment. Algú pot tenir els seus dubtes sobre l’abast de la implicació de la Infanta, tant en aquest afer d’Hisenda com en tot el cas Noos, essent impossible de pensar que ella no sabia res de res del que firmava; ara bé, del que no hi ha dubte és de la implicació delictiva en aquests informes d’Hisenda, i de la complicitat del Ministre, si més no en encobrir-ho. Però, l’engany i la mentida, en el senyor Montoro, no és cap imputació novedosa.

Wert, ministre d'Incultura i Deformació

El Ministre Wert no té ni la més remota idea del que és l’educació i l’ensenyament; i tampoc hi té cap interès ni entra dins dels seus plans ficar-s’hi. El seu és un plantejament estrictament ideològic, de nacionalisme espanyol que no admet i que combat no només la diversitat cultural i lingüística de l’Estat sinó que combat la Cultura, en majúscules. Només en una cosa sí que se li pot donar la raó, i és en el baixíssim nivell que proporciona el sistema educatiu espanyol. Però, per a arribar a aquesta conclusió tampoc el necessitàvem a ell, és clar.

Qualsevol persona mínimament preocupada per la cultura i per l’educació, hauria d’estar alarmada només de pensar que hi pugui haver governants, que se suposa que tenen estudis primaris com a mínim, que neguen els criteris acadèmics i es posen a crear noves llengües. Qualsevol persona mínimament decent i en els seus cabals sentiria vergonya de formar part d’un partit polític que, per tal d’atacar la llengua catalana, és capaç d’anomenar LAPAO a la parla catalana de la Franja, és capaç de negar la unitat de la llengua pel que fa al català parlat a València o a les Illes, i fins i tot és capaç de dir bestieses tan ridícules com les d’afirmar que el “valencià” ja es parlava no sé quants segles abans de Crist. Però als membres de la banda del Bárcenas, avesats a utilitzar les institucions per a lucrar-se personalment, no entenen de cultura ni de criteris acadèmics; per ells la reforma proposada pel ministre  Wert ja els ve com anell al dit perquè no té la més mínima intenció de esmenar els dèficits del sistema educatiu sinó d’aprofundir en la ideologització, que ell mateix defineix com a espanyolització, i que comporta aquesta farsa de mentides i d’estupideses.

Ja s’entén que el Ministre Wert pretengui destruir el model educatiu català. Primera, perquè no respon al seu criteri polític i de partit d’utilitzar l’escola com a mitjà per a espanyolitzar; però també perquè ell sap que un alumne que negués una evidència sense cap dubte acadèmic com és la realitat lingüística de l’Estat, que fos capaç de dir bajanades tan sonades com aquesta d’un hipotètic “valencià” parlat i escrit des del segle VI abans de Crist, senzillament ni superaria un examen de primària. I és que aquests dirigents del Partit Popular no solament no superarien l’àrea de llengua i de coneixement del medi, sinó que fonamentalment suspendria l’assignatura d’ètica, tant si l’anomenéssim ciència social com educació per a la ciutadania; per això la Camacho i companyia volen canviar-ho per la franquista Formación del Espíritu Nacional.

Fer saltar la xispa

Com passa també en el camp de la salut, sovint confonem els símptomes amb la malaltia. A Turquia tot va començar per les protestes per un parc, i a Brasil pel preu del transport públic. Per important que fos el parc i les reformes que hi pretenia fer el Govern, o per excessiu que fos el preu del bitllet del transport públic de les grans ciutats brasileres, és evident que això sol no justificaria la revolta que s'hi ha produït, que en algun cas pot esdevenir un controlable i que, en tot cas, no cessa fàcilment pel que ara els respectius governs pretenguin fer marxa enrere o negociar la situació.

És evident que no té res a veure la resposta del govern turc amb la resposta del brasiler. Mentre el primer, a l'estil del President sirià i en general dels règims autoritaris, ha seguit la vella estratègia de titllar els revoltats o manifestants de terroristes, de professionals de l'esvalot, de nazis, de violents, de conxorxa exterior... el segon ha reconegut que els manifestants tenien la seva part de raó. El primer confia en poder aplastar la revolta, el segon en calmar-la i cercar una solució negociada. Però, en qualsevol cas, ja s'ha destapat la caixa dels trons, i un cop oberta no està clar que es pugui tancar tan fàcilment. I és que, per normal general, la població és extremadament conservadora i es resigna fàcilment a les imposicions del poder, per evident i flagrant que sigui la seva injustícia. Arreu, i també aquí, veiem que una classe política corrupta lluny de posar-se al servei de la ciutadania posa tota la maquinària de l'Estat al servei d'uns interessos particulars molt concrets, els dels qui mouen els fils del poder, els qui fan possible el sosteniment d'un sistema en què els polítics no són sinó titelles a les seves mans. I la gent es resigna, arriba a creure que els seus mals són inevitables, i que tampoc es resol res mirant de canviar el signe del govern a través de les urnes; a tot estirar, com a Itàlia, es pot aconseguir que un pallaso irrompi puntualment en el món de la política.

I la gent va acumulant descontentament, que normalment o bé canalitza a través de l'abstenció o bé es reserva per a coure el malestar en les tertúlies de cafè. I d'això es refien els governants. La gent, a Turquia i al Brasil, però també a Grècia, a Itàlia, a Espanya o a Catalunya, està tremendament emprenyada quan veu al servei de qui està el poder que ells mateixos paguen i sustenten, que els fan pagar els plats trencats de la corrupció i de la cobdícia desbocada que ens ha portat a la crisi actual... i cal una xispa, tant se val que sigui un parc o el preu del bitllet de l'autobús, perquè esclati la revolta. A casa nostra, a les injustícies de la gestió de la crisi s'hi agefeixen les agressions constant que patim com a país. Hi haurà també una xispa capaç d'encendre la foguera o de fer volar el polvorí?

Un Estat que ens és hostil

En un estat jacobí, la centralització administrativa es justifica teòricament com una garantia d’igualtat, d’equitat i d’eficiència. Amb tot, suposo que a la Rioja o a Extremadura, posem per cas, ja deuen entendre que les propostes centralitzadores del Govern espanyol no tenen res a veure amb ells, perquè l’objectiu és clarament el de combatre l’autogovern de Catalunya. Una altra cosa és que vegin de més o menys bon grat que per a laminar el govern de la Generalitat ells hagin d’acceptar renunciar també a determinades competències; algunes de les quals potser no havien demanat mai, i en algun cas ja havien proposat de retornar-les al Govern central.

Com a norma general a la Unió europea s’aplica el principi de subsidiaritat, és a dir el d’acostar el màxim l’administració als ciutadans, per considerar que és més eficient. Però entenc que sigui discutible que en determinats casos sigui millor delegar competències fins i tot a les administracions locals, mentre que en d’altres sigui imprescindible centralitzar segons quins serveis. Per tant, és possible que de forma racional hom arribi a la conclusió que cal una major descentralització o una major concentració de serveis i de competències en funció de la seva eficàcia i interès per als ciutadans. Res de tot això no s’ha tingut en compte amb la proposta del Govern del Partit Popular, ja que no es tracta d’una proposta a favor de res sinó en contra de Catalunya. A base de mentides i de falsejar les dades, cosa amb la qual la banda del Bárcenas hi té la mà trencada, han volgut fer creure que les reformes proposades suposaran un estalvi per al contribuent, quan és absolutament al contrari. Treure les competències de les comunitats autònomes, és a dir de Catalunya, implicaria incrementar l’estructura administrativa estatal, i en aquests moment el malbaratament de recursos prové fonamentalment d’aquesta administració estatal. Per exemple, comparant les dades proporcionalment, el cost del Síndic de Greuges és la meitat del cost del defensor del Pueblo, i el cost del servei meteorològic de l’Estat quadriplica el de Catalunya, i amb unes prestacions per als ciutadans molt inferiors. Per tant, la proposta del Partit Popular tendeix a la ineficiència i al malbaratament de recursos.

Però, és que tot aquest raonament de l'eficiència que es podria aplicar en un estat jacobí, des de Catalunya ens l’hem de contemplar des d’una perspectiva força diferent. Perquè no es tracta de si determinat servei o competència es gestionarà millor o més eficientment des d’una o altra administració; perquè les competències de l’Estat espanyol s’exerceixen, per principi, contra Catalunya. El Consell d’Estat que el PP voldria que assumís el paper del Consell de Garanties estatutàries, per exemple, no és que pogués exercir més o menys bé aquestes funcions, és que radicalment les exerciria en contra, i esdevindria, com ja ho és ara o com ho és el TC, un organisme corrupte posat al servei del nacionalisme espanyol, i per tant en contra de les escasses garanties estatutàries. Les ambaixades espanyoles no solament no compleixen la funció de representació dels interessos de Catalunya a l’exterior sinó que treballen per boicotejar-los. En definitiva, per a Catalunya recentralitzar no vol dir només cedir les competències a una administració superior, perdent capacitat d’autogovern, sinó que vol dir passar de tenir unes mínimes estructures catalanes a tenir unes estructures que malbarataran els nostres diners per a atacar-nos. No és que siguem una nació sense estat, sinó que som una Nació amb un Estat que ens és hostil.   

L'independentisme avança ferm

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tenim nous resultats d’enquestes, aquesta vegada realitzades pel CEO. Amb totes les prevencions que es vulgui davant de qualsevol enquesta, i més tenint en compte els errors que s’han produït recentment, val a dir que aquesta del CEO coincideix en línies generals amb la que havia fet no fa gaire un mitjà de comunicació pel seu compte. Per tant, sí que té el valor orientatiu de la tendència que segueix el país.

Pel que fa a l’evolució del vot de la ciutadania sembla clar que el resultat és literalment el contrari del que analitzaven i pronosticaven els nacionalistes espanyols: els electors el que volen és assegurar que el procés tirarà endavant, i per això castiguen les formacions que ofereixen dubtes, com és ara CiU, amb Duran com el seu principal enemic, i el PSC que s’obstina amb unes propostes sense cap credibilitat. Lògicament, també hi ha una radicalització de l’espanyolisme en favor del C’s i en detriment del PP. Però aquests, igual com fa el Duran, s’entesten a persistir en l’error de pensar que ensorrant Artur Mas ja neutralitzen el procés, sense adonar-se que si CiU pateix una davallada justament és per les dissensions que crea el mateix Duran i aboca molts sobiranistes convergents a l’òrbita d’ERC. I tant el PP com C’s, oblidant la visió general de país, posen especial èmfasi en la perspectiva estrictament partidista remarcant que el que hi surt perdent és la coalició d’Artur Mas. En qualsevol cas, el nombre de diputats sobiranistes en un Parlament que respongués al resultat d’aquesta enquesta continuaria creixent tant en quantitat com en qualitat.

Pel que fa a la consulta sobre la Independència, l’enquesta indica que continua creixent el vot favorable, encara que també creixi el vot contrari; bàsicament perquè a mesura que es vagi veient com a més real i imminent la consulta hi haurà més indecisos o persones que podrien optar per l’abstenció que es decantin per una o altra opció. Un 55’6% a favor de la independència enfront d’un 23’4% en contra és una majoria molt àmplia, que no permet cap dubte de cap on vol anar la majoria del país; però és que amb aquestes dades, si es comptabilitza el vot emès, tal com es fa en els processos electorals, equivaldria a més d’un 70% de vots afirmatius. L’afirmació que la voluntat d’aquest 70% divideix el país, o que cal seguir la voluntat d’aquest 30% escàs que hi votaria en contra, resulta com a mínim ridícula.

Una dada interessant. De les dades d’aquesta enquesta es dedueix que bona part dels federalistes votarien que sí en la consulta, tant si això és degut a què saben que l’alternativa és la progressiva anihilació de Catalunya com a país, com si és perquè, en tot cas, són conscients que només a partir de disposar d’un Estat propi es podria plantejar qualsevol proposta federalista.

Ni a favor d’Espanya

El Govern espanyol fa temps que s’ha oblidat de governar per a Espanya, i es limita a governar pensant en com afeblir l’autogovern de Catalunya i com demostrar als catalans que si ens quedem a Espanya serà perquè ens oblidem de Catalunya. Ni hi ha llei ni mesura que pren el Govern del PP que no tingui l’objectiu de posar traves a Catalunya i de deixar clar que, per a ells, Catalunya no existeix com a país: a tot estirar és el nom que ells donen al nord-est espanyol. Volen que no hi hagi cap dubte que si ens volem quedar a Espanya a ser renunciant a la nostra llengua i a la nostra cultura, ha de ser agenollats i subjugats als seu domini.

Tant se val que sigui la seva obsessió per un quimèric corredor central, que perjudica notablement Espanya i que no interessa a Europa, com el gegantí malbaratament de recursos amb la megalòmana mania de vertebrar Espanya amb trens d’alta velocitat de nul·la rendibilitat i aeroports sense avions a totes les capitals de província; tant se val que sigui amb un llei d’Educació feta d’esquenes i en contra de la comunitat educativa com la malaltissa obcecació per no haver d’admetre l’existència de la llengua catalana més enllà de l’estricta Catalunya, i que els porta a crear hipotètiques noves llengües de la manera més burda i en contra de qualsevol criteri acadèmic; tant se val que es vulgui fer una reforma de l’administració local sense conèixer la realitat del territori, com que s’inventin el que ells anomenen mesures de racionalització administrativa, obviant que són ells els qui mantenen Ministeris sense competències i estructures anquilosades i ineficients...

Tant se val. Perquè al Partit Popular i al nacionalisme espanyol tot plegat li té un interès relatiu: s’enriuen de les necessitats de comunicació de tota la conca mediterrània amb Europa, des d’Andalusia a Catalunya; s’enriuen del dèficit espanyol i de la manca de recursos perquè ells continuen amb la disbauxa d’inversions inútils, de manteniment d’organismes i estructures obsoletes; s’enriuen de les universitats i dels criteris científics quan l’interès polític els porta a esquarterar una llengua que voldrien anihilar definitivament, com s’enriuen de les sentències dels jutges que reiteradament han donat validesa a una obvietat com és la unitat de la llengua catalana; se’n riuen de les administracions local i del criteri de subsidiaritat, que només admeten a l’hora de carregar de responsabilitats als ajuntaments i a les autonomies, però sense els recursos necessaris que es reserven per a les seves disbauxes. El sou objectiu, la seva obsessió malaltissa és únicament recentralitzar l’Estat i liquidar la diversitat de llengües, de cultures i de nacions, encara que sigui en perjudici del conjunt d’Espanya.

Imbècils, potser sí. Però tant...?

Hi ha coses que són de domini públic, però que no és políticament correcte airejar si no és a base d’eufemismes, insinuacions o ambigüitats que tothom sap desxifrar perfectament: el prestigi de la Casa reial és ja inexistent, tant pels escàndols del mateix Rei com per les intrigues econòmiques, els comptes secrets i els negocis bruts fets a l’empara de la Zarzuela; el sistema judicial espanyol està plenament supeditat als designis i a les necessitats polítiques de cada moment, i es permet d’imputar o desimputar al seu arbitri, allargar indefinidament els processos quan convé, i sentenciar per motivacions ideològiques que amb prou feines si es molesten a argumentar amb un llenguatge d’aparença jurídica.

Si finalment ha sortit a la llum pública tota la trama de l’Iñaki Undargarín no és pas perquè no fos coneguda abans, sinó per la fatxenderia i la prepotència amb què es realitzaven les operacions fraudulentes, convençuts de la seva impunitat, sense ni tan sols mantenir les formes. Fins al punt que no imputar el gendre del Rei hauria posat en excessiva evidència la Justícia. Com en el cas de la Ministra Mato que no sabia de qui era el luxós cotxe que hi havia al garatge de casa seva ni qui pagava alguns dels seus viatges familiars, ningú es creu que la Infanta Cristina no estigués al corrent de totes les activitats del seu marit, oi més quan la seva firma apareix en multitud d’actes i gestions que han resultat delictives. Com ningú es va creure que la desimputació de la Infanta no vingués motivada exclusivament per raons de caràcter polític, a les quals se sotmet el poder judicial i sobretot la Fiscalia. Després va sortir la possibilitat d’un nou frau a Hisenda derivat de la venda no declarada d’unes propietats de la mateixa infanta Cristina. L’informe de l’Agència Tributària espanyola era més que concloent. I, malgrat tot, ningú dubtava que trobarien la manera d’evitar que la Infanta fos definitivament imputada, ara per frau a Hisenda.

Fins aquí res que no fos de domini públic. Ja estem a vesats a veure com des del Tribunal Constitucional a la Fiscalia de l’Estat, tota la maquinària de la Justícia espanyola es posa al servei d’uns interessos polítics molt concrets. Alguns se n’exclamen obertament, altres prefereixen resignar-s’hi discretament, i encara n’hi ha que ho aplaudeixen. Però una cosa és que s’arribi a considerar com a inevitable la corrupció de les estructures de l’Estat, i l’altra que es tingui el cinisme i la fatxenderia de prendre tots els ciutadans espanyols com a perfectes imbècils. ¿Com és possible que tinguin el desvergonyiment de dir que l’informe presentat per Hisenda davant del jutge era erroni, i que en cadascuna de les actes notarials i registrals en què constava que la Infanta havia venut les diferents finques s’hi havia “colat” per error el DNI de la Infanta? Imbècils, potser sí; però tant...?

La dignitat de la Camacho cotitza ben poc

La dirigent dels populars a Catalunya, la inefable Alícia Sánchez Camacho, va simular sentir-se ofesa quan es va fer públic el cas d’espionatge de què havia estat objecte en un restaurant de Barcelona on s’havia reunit amb la companya d’un dels fills de Jordi Pujol. Si el “dinar de treball” ja tenia una clara intencionalitat política, molta més en van tenir els aparents escarafalls que en va fer la Camacho, posant-ho com a exemple de corrupció política. El que va passar va ser, però, que aviat es va veure que l’enregistrament d’aquella conversa privada només podia beneficiar, i per tant estar preparada, pel mateix entorn del Partit Popular.

Tan bon punt van començar a sortir indicis d’on podia venir l’interès en contractar l’empresa Método 3, els mitjans de comunicació espanyols, que d’ençà de l’inici del procés sobiranista havien endegat una campanya permanent de desprestigi i d’intoxicació de la política catalana, van deixar de parlar del tema. Tot apuntava que les gravacions il·legals havien estat encomanades i dirigides pels mateixos que després en farien els escarafalls; a Mètodo 3, hi figurava sota les sigles ASC. De cop i volta, aquell interès que havia expressat ella mateixa per anar al fons de la qüestió, descobrir qui hi havia al darrere i qui havia ordenat espiar-la, va desaparèixer. Ja s’havia llançat la primera acusació, s’havia creat l’escàndol i ja no convenia anar més enllà, no fos cas que es trobés ella mateixa davant d’un mirall. La sospita era clara, i la unanimitat amb què els mitjans afins al PP van decidir oblidar el tema en reforçava la hipòtesi. El que potser no sospitava ningú era que la dignitat de la senyora Camacho, i aquí el terme “senyora” és pura sorna, tingués un preu tan baix.

Per 80 mil euros, la Camacho ja es dóna per satisfeta, ja no li cal saber qui va ordenar espiar-la, i per això retira la denúncia presentada contra l’empresa Mètodo 3. No costa gaire tirar d’hemeroteca per recordar les seves declaracions en què manifestava la seva determinació per arribar fins al final de la qüestió. I es veu que per a la Camacho, davant del risc que una investigació seriosa acabés amb la conclusió que la mà negra no era sinó de l’entorn de la mateixa ASC, aquest final de la qüestió eren els 80 mil euros. Devia pensar que si a ella no li havien arribat els sobres Bàrcenas que es repartien entre els dirigents populars, bé podia guanyar-se el seu sobret particular. I és que la dignitat i la decència de la Camacho no es cotitza gaire més que això: 80 mil euros. 

La mentida, l’arma dels impotents

El que fa no tant era un tema gairebé marginal, avui ocupa el centre de la política nacional i estatal. I el fet de trobar-nos en plena crisi econòmica, no solament no n’és cap obstacle, com sí que ho seria per a plantejar qualsevol altra qüestió, sinó que encara fa més viu i intens el debat sobre la independència; i no deu pas ser per casualitat. Ara, el nacionalisme espanyol ja no pot fer veure que aquí no passa res, primera perquè sap que hi ha una majoria suficient per a fer el pas cap a l’Estat propi, i segona perquè sap que si el poble persisteix no hi tindrà res a fer.

Només cal fer zàping amb el comandament del televisor o rastrejar les xarxes socials per adonar-se que el tema està permanentment en boca de tothom. Anant d’un lloc a l’altre, topem amb debats o discursos a mig fer, i potser ens costa situar-nos. Ja sabem que el tema no és pas fàcil; però si obrim un canal televisiu i algú ens està parlant de les “fronteres” que es crearien amb el nou Estat, si parla del fet que la independència resolgui com per art d’encantament tots els problemes del país, que no sé què els passarà als qui no parlin català, que l’endemà de la independència ja haurem sortit de la crisi i en definitiva que viurem al país de xauxa... si sentim tot això és que el qui ens està parlant és un nacionalista espanyol, evidentment contrari a permetre que els catalans decidim el nostre futur. És curiós, o potser no tant, que per a combatre la idea del secessionisme hagin de recórrer a arguments que no fa servir ningú; o almenys ningú mínimament seriós. Els sobiranistes, ja siguin de CiU, d’ERC, de la CUP, d’IC_V o d’altres formacions serioses, remarquen sempre que no serà un procés fàcil, que evidentment no hi haurà cap mena de frontera com no n’hi ha a Europa, llevat de les que vulgui posar Espanya, que tindrem més eines per a lluitar contra la crisi i per a fer menys retallades però molta feina encara per fer, que el castellà gaudirà igualment d’algun règim de cooficialitat encara que el català com a llengua pròpia i de cohesió social hi tingui un paper predominant, i ningú planteja la independència com la solució, i menys immediata, a tots els mals. Només ho fan els espanyols que volen impedir la nostra llibertat.

I és que, quan algú vol contrarestar els arguments d’un altre, i en té prous per a fer-ho, no li cal recórrer ni a la mentida ni a l’exageració. Simplement, dient les coses tal com són li és suficient per a defensar amb solidesa la seva posició Només quan algú és conscient que no té prou arguments de pes per a combatre l’adversari, quan sap que no té raons suficients, només en aquest cas es veu obligat a falsejar la realitat, a fer veure que l’adversari diu i pretén una altra cosa per a poder tenir per on agafar-se. La mentida i l’exageració son l’arma dels qui se senten impotents per a afrontar la realitat.

Imposar o suggerir, als ciutadans o a la banca

Mentre als ciutadans se’ns imposen les mesures, sense miraments i a consciència del mal que produeixen, a la banca se li suggereix el que hauria de fer per ajudar el país a sortir de la crisi. Tot i la professió de fe que fan del liberalisme a ultrança quan els convé, a la banca no se la pot deixar caure, diuen, perquè se li ha atorgat la categoria de sistèmica; als ciutadans sí que se’ls pot deixar caure, i si arriben a una situació tan desesperada com per a pensar en el suïcidi, només els demanen que ho facin discretament, per no ofendre la sensibilitat de l’espectador.

D’aquella banca espanyola que era la més sòlida del món vam passar a una banca que  necessitava un rescat europeu en tota regla, i a costa de la ciutadania, faltaria més. Els experts, els qui regeixen l’economia del país, els gestors amb sous multimilionaris van fer els seus càlculs; i, coneixedors del tema, van determinar la xifra que necessitava la banca per a no fer fallida i tornar a ser solvent. Amb només un any, els càlculs i els raonaments d’aquells experts que no ho devien ser tant, ja han quedat obsolets; ara diuen que la mateixa banca que donaven per sanejada necessitarà 20.000 milions més. Deu vegades més del que necessitaria Catalunya per evitar les noves retallades. Per a garantir els serveis bàsics dels catalans no hi haurà diners, per a tornar a apuntalar la banca encara els en sobraran. Des del principi de la segona tongada de la crisi, que no ha fet sinó agreujar-se d’ençà que el Partit Popular aplica les seves mesures austericides, es diu que una de les claus per a la recuperació econòmica és el crèdit, sobretot per a les petites i mitjanes empreses i per a les famílies.

Quan l’anàlisi dels governants era que calia reduir el dèficit, no van dubtar gaire a l’hora d’obligar la ciutadania a pagar-ne la factura, acomiadant gent, abaixant sous i prestacions, reduint drets, desmantellant serveis bàsics... Ara ja admeten que el problema és la dificultat de trobar crèdit, però els mateixos governants que es mostraven durs i implacables amb les persones, ara es mostres condescendents i submisos amb els bancs. Rajoy demana als blancs que, si els plau, si els sembla bé, si ho creuen oportú, si no els fa res, obrin l’aixeta del crèdit, imprescindible per a sortir de la crisi. Una invitació o un suggeriment tan amable potser no és suficient mentre els bancs obtinguin préstecs al 0’5% del mateix Banc Europeu i els puguin deixar al mateix BCE o col·locar-los en deute sobirà dels estats a un interès sensiblement més alt.

Duran, el caçarecompenses

Duran i Lleida està obsessionat en fer trontollar i fer caure el Govern d’Artur Mas. No hi ha dia que no llanci alguns dels seus míssils contra la coalició de la qual teòricament n’és el Secretari General. És cert que a vegades ho fa simulant que el seu adversari és ERC, però tothom sap que la formació republicana pot ser el seu adversari com ho és també IC-V o la CUP, i probablement no tant el PP o el PSC, però no el seu enemic. Són adversaris en la mesura que competeixen electoralment, però no perquè es disputin un mateix espai.

No ens enganyem. El principal enemic de Duran, i que ell està disposat a abatre amb totes les seves forces, és Artur Mas. En tots els partits hi pot haver lluites pel poder; els republicans en sabem un niu d’aquestes coses. Però normalment es tracta de segar l’herba sota els peus més dissimuladament o d’aprofitar els errors del líder a qui es vol disputar el lideratge; no pas d’un atac frontal com és el cas del Duran. I la diferència rau en què l’objectiu personal del Duran no és el de liderar la coalició ni tant sols el d’aspirar accedir al Govern del país, sinó el d’esdevenir una peça important a Espanya. Per això, per a la seva estratègia, li convé no només boicotejar i fer caure el Govern d’Artur Mas, sinó deixar clar que sense ell això no hauria estat possible. Si ataca ERC no és pas per les discrepàncies, evidents, que pugui tenir amb els republicans, sinó justament per a provocar-los. La resposta aïrada, afortunadament no pas en excés, dels dirigents d’ERC així com dels més sobiranistes de CiU és l’aval que necessita i cerca el Duran.

El seu objectiu és aconseguir avortar el procés secessionista, com no sembla clar que ho pugui fer el Govern espanyol, i a més apuntar-s’ho com un mèrit personal. Ell ja té calculat que els resultats electorals que en seguiran poden ser catastròfics per a CiU, i probablement no tant per a ERC que es veurà com la víctima de la conxorxa interna de CiU. Probablement, sectors que fins ara no havien gosat plantejar el trencament de la coalició tindran la motivació evident per a fer-ho, i de retruc la que pot arribar a desaparèixer pot ser una UDC que per a ulls de molts serà vist com l’esca del pecat i molts militants d’Unió s’hi sentiran traïts pel seu líder. A ell, al Duran, tot això li importa un rave si, havent-se penjat la medalla de l’antisobiranisme més efectiu, és degudament recompensat pel PP espanyol.

Duran i Navarro, un desgavell compartit

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Per a bé i per a mal, el procés endegat a partir d’aquell 11 de setembre, ha portat el país a una radicalització de postures. Fins ara, qui més qui menys, tothom podia jugar a la puta i la Ramoneta, a base d’indefinicions que uns en deien màximes cotes d’autogovern, dins de l’estructura de l’Estat, i d’altres en deien tendència federalitzant. Quedava clar que hi havia una minoria netament independentista, com hi havia una altra minoria netament espanyolista; però el centre polític estava ocupat per la indefinició.

La magna manifestació popular va fer sortir de l’armari els sobiranistes convergents, i la balança es va decantar sobtadament a favor d’un procés polític que ens hauria de portar a la creació d’un Estat propi. Però no es tracta només d’haver decantat la balança cap un dels bàndols, sinó que tot aquell espai que fins ara era tingut com l’espai central, el del catalanisme assenyat, ha perdut tota credibilitat. Hem posat les cartes sobre la taula, i els qui encara mantenen el discurs abstracte i indefinit, basat en un pacte impossible, porti o no l’etiqueta federalista, han quedat descol·locats i sense cap credibilitat. El Navarro, igual que el Duran, quan surten afirmant que potser sí, però que en tot cas s’ha de fer pactant amb Madrid no poden sinó despertar somriures burletes, tant dels uns com dels altres. Una cosa és proposar seguir tots els passos previs d’oferiment de pacte, per més que sapiguem que és inútil, i fins i tot pensar que a l’hora de la veritat, un cop consumada la secessió, també caldrà un pacte final per a encaixar totes les peces, i l’altra ser tan il·lús com per pensar que podem avançar mínimament a través del pacte. Avui, afirmar que s’opta com a única via per una solució pactada equival senzillament a la renúncia a la dignitat nacional i a assumir el paper de submissió.

El pobre Navarro, pensant que a base de foragitar el sector més catalanista del PSC esdevindria el centre assenyat de la via intermèdia que defuig els extrems, s’ha trobat amb un partit notablement debilitat i més qüestionat que mai pel seus superior de Madrid, que ja s’estan pensant en establir la pròpia marca del PSOE a Catalunya. L’alternativa federalista ja no compta per a ningú: és vilipendiat pels seus socis espanyols per ser excessivament catalanista i titllat de traïdor pels qui encara creuen en Catalunya com a país. I el mateix li passa al Duran: l’alternativa no és la d’un catalanisme moderat enfront de la radicalitat sobiranista, sinó avançar cap a l’Estat propi o sucumbir a l’espanyolisme més anorreador. Navarro pot aconseguir liquidar el PSC per donar pas al PSOE instal·lat  a Catalunya, de la mateixa manera que el Duran, a base de torpedinar el procés i l’aposta de CiU, pot aconseguir fer caure Mas però també liquidar Unió que quedaria plenament assimilada pel Partit Popular.

Duran i Navarro defensen un espai que ja no existeix. Si aconsegueixen dinamitar el procés sobiranista, no serà per encetar cap tercera via, sinó que hauran obert la porta a l’assalt final de l’espanyolisme sobre Catalunya, que, tinguem-ho clar, no té altre objectiu que el d’anihilar-nos.

Qui pressiona la Justícia?

No ha sorprès massa ningú que el jutge del cas Blesa hagi denunciat tota mena de pressions que interfereixen en la seva feina i posen en qüestió la independència del poder judicial. El titular del jutjat d’instrucció número 9 de Madrid va tenir la gosadia d’empresonar l’expresident de Caja Madrid, amic personal de José Maria Aznar, que va ser qui l’hi va col·locar. La fiscalia, insòlitament o no tan insòlitament tractant-se de qui es tractava, va recórrer immediatament en defensa de Miguel Blesa.

El que sorprèn, doncs, no és que hi hagi pressions polítiques per a condicionar l’acció de la Justícia. És la cosa més absolutament normal, i no pas només per l’interès polític de tenir com a aliat l’administració de la justícia, sinó també per la connivència de magistrats i fiscals. Contínuament, la justícia espanyola pren decisions i emet sentències on l’únic que hi podem trobar de jurídic és el llenguatge; sentències, argumentades pels pèls, amb una clara i expressa voluntat d’afavorir determinades ideologies i determinats partits. Ho són les sentències en contra de la llengua catalana o en contra del món abertzale basc; les dilacions expresses per fer que determinats delictes prescriguin o evitar que perjudiquin interessos electorals; els tractes de favor que es fan a la monarquia o a l’església; l’acceptació de querelles sabent que són infundades amb la finalitat de perjudicar el querellat, encara que després se l’hagi d’absoldre... Parlar de l’administració de Justícia espanyola és parlar de corrupció i d’injustícia institucionalitzada.

El que sorprèn és que ara el jutge del cas Blesa faci cara de sorprès. Li passa el mateix que li va passar al Garzón que, després de tant de temps actuant i sentenciant amb una clara finalitat política, per exemple contra l’independentisme català, al final es va veure atrapat en la pròpia trampa d’acceptar la subordinació de la Justícia als interessos polítics. I el mateix que ell havia fet i acceptat en tantes altres ocasions, se li va girar en contra quan va tocar el poder del Partit Popular; més o menys com el que el jutge Elpidio José Silva ha volgut fer amb els amics d’Aznar. No ens hauria d’estranyar que a aquest també el facin caure.

El drama del Navarro

Pere Navarro pot acabar essent víctima d’ell mateix. De la manera més insensata i estúpida, i en una clara mostra d’incapacitat de lideratge, va començar una purga interna per a desfer-se dels sectors més catalanistes. Va aconseguir importants desercions i crear tensions internes, quan fins llavors s’havia procurat mantenir un cert equilibri entre les diferents famílies socialistes; de tal manera que el PSC, en el curt període que el Navarro hi és al capdavant, ha perdut una bona colla de líders carismàtics i de gent que donava credibilitat al partit.

Se suposa que, a part de la por i la inseguretat pròpia dels ineptes, Pere Navarro devia voler presentar-se davant del PSOE com l’home que havia acabat amb el catalanisme maragallista i havia recuperat l’esperit d’oposició al nacionalisme convergent. Devia esperar que li ho agraïssin, és clar. Però, fins i tot això li està sortint malament. Per més que renegui del sobiranisme, que advoqui per una política d’entesa amb Espanya, entenent aquesta entesa com una inevitable submissió, ja que res no és possible segons ell sense haver-ho pactat abans amb el poder espanyol, a Madrid els seus el continuen veient com un catalanista. Bé, de fet, el veuen simplement com un català, motiu més que suficient com per a no fiar-se’n. La darrera astracanada de reclamar l’anul·lació del concert basc s’entén des d’aquesta lògica d’imaginar que els espanyols, i per tant també el PSOE, no accepten el dret a decidir i les nostres aspiracions nacionals per un exigent rebuig a qualsevol mena de privilegi; sense adonar-se que els espanyols no els preocupa ni poc ni molt que hi hagi privilegis, sinó només que ens en puguem beneficiar nosaltres. És el mateix que li passa a la Camacho, que després de dir una i mil vegades que ells estan per buscar acords amb el PP espanyol, aquests la menyspreen dient-li que no hi ha més diàleg que passar tots per l’adreçador.

El Navarro, doncs, debilitat internament i molt contestat pels sectors catalanistes que encara romanen al PSC, topa frontalment amb un PSOE que abans que res és un partit espanyol, i que no li perdona que tingui la gosadia de defensar una mínima catalanitat. I comencen a sorgir veus, cada vegada amb més força, reclamant que el PSOE instal·li les seves sigles a Catalunya, com l’única garantia d‘obtenir una absoluta subordinació dels socialistes catalans. I és que, igual com passa amb el Partit Popular, no hi ha socialistes o populars catalans, sinó socialistes o populars espanyols que circumstancialment viuen a Catalunya.

Han pervertit els termes

Sembla que es torna a repetir la història de Julian Assenge. Ara ha estat un jove informàtic. Edward Snowden, qui ha tret a la llum una macro operació d’espionatge d’abast internacional, dirigida des dels Estats Units. No en tenia cap necessitat, perquè treballava amb un molt bon sou per una companyia subcontractada per la Nasa, la Booz Allen Hamilton, i hauria pogut fer la vista grossa, com se suposa que han fet abans que ell molts altres tècnics i directius. I ara li caldrà cercar refugi en algun país on denunciar els delictes no estigui perseguit, cosa realment difícil de trobar.

La seva empresa, lògicament, ja l’ha acomiadat sota l’acusació d’ “haver violat el codi ètic i la política de l’empresa”. El Govern dels Estats Units ha obert una investigació i els republicans ja en demanen obertament la seva extradició, ja que inicialment se sabia que s’havia refugiat a Hongkong. Tota una perversió del llenguatge, fins a extrems aberrants. Quan es descobreix la porqueria que va treure Julian Assenge o ara aquest cas d’espionatge massiu dirigit des de l’administració nord-americana, el primer que se li pot ocórrer a la gent honesta és que ja era hora que algú desemmascarés tanta impostura i tant d’abús de poder. Té molt de mèrit que un tècnic que podria viure còmodament i de forma folgada, faci prevaldre els seus principis i, sabent al que s’arrisca, denunciï públicament aquestes accions entre delictives i immorals. Edward Snowden, com Julian Assenge, bé mereixeria un premi i ser distingir amb tots els honors per la seva honradesa. Però, no. l’Estat, tots els estats, té el monopoli de la violència i de la injustícia, i l'Edward serà perseguit fins a ser condemnat pel delicte de denunciar el delicte.

Sarcàstica o cínicament, la seva empresa l’ha acomiadat per haver violat un “codi ètic”, que se suposa que inclou quelcom tan poc ètic com l’encobriment i la col·laboració en tasques delictives. Els jutges cobren per impartir injustícia al servei de poder i no s’entretindran en miraments formals i molts menys de caràcter ètic. En nom de la seguretat de l’Estat, el poder s’atribueix la facultat de delinquir i d’atemptar contra els propis ciutadans; i és que ens han pervertit els termes.