La CUP, Carretero i la il•lusió perduda

Finalment, les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) no seran presents a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Hi havia un nombre important d’assemblees locals partidàries de fer el pas al parlamentarisme, i una certa moguda de suports externs que els hi animaven, però a l’Assemblea de Girona es va decidir prioritzar les eleccions municipals del 2011, enlloc d’arriscar-se a fracassar en les del Parlament que s’han de celebrar la tardor de l’any que ve, amb la possibilitat que s’acabin avançant. No és una qüestió de creure o no en la necessitat de fer el salt a la via parlamentària, sinó d’analitzar si aquest és el moment oportú de fer-ho.

No puc negar que m’hauria agradat que la CUP hagués obtingut representació parlamentària. Crec que hauria estat bo per a la dinàmica política del país. Però, si un fracàs electoral degut a la precipitació i a la manca de recursos havia de perjudicar el procés d’arrelament municipalista, han fet bé de desistir-hi, de moment. És possible, d’altra banda, que aquesta decisió de la CUP faciliti la formació d’alguna altra candidatura independentista a l’entorn de la proposta de Joan Carretero. Seria una candidatura molt menys marcada ideològicament, més transversal, i probablement amb més capacitat de recollir el vot descontent de sectors propers a CiU i a ERC. Tot dependrà de la credibilitat que mereixi el conjunt de la candidatura, que no doni la imatge de rebotats de diversos signes, i que sàpiga crear una il·lusió i un engrescament col·lectiu; tasca gens fàcil, tanmateix.

Per a la CUP, presentar-se o no, suposava assumir el risc de malbaratar un projecte que de moment desperta prou simpaties en l’àmbit municipal. Per a Carretero, en canvi, és molt més arriscat no presentar-se: implicaria avortar un projecte tot just insinuat, i probablement liquidar una carrera política personal. La CUP no s’ha volgut jugar l’engrescament que ha despertat en la política local, Carretero necessita crear un engrescament col·lectiu per a fer viable el seu projecte, i els crítics d’Esquerra, l'Esquerra Independentista d’Uriel Bertran, pretenen recuperar la il·lusió perduda al si del partit republicà. És tot el país que espera recuperar una autoestima i una il·lusió col·lectiva; que es faci sota unes sigles o unes altres, és pura anècdota.

Perú: Crònica interrompuda

Dies enrere lamentava en aquesta pàgina el silenci informatiu de la majoria dels mitjans de comunicació de casa nostra respecte al conflicte que mantenien els pobles amazònics amb el Govern del Perú. Aquest, contravenint compromisos anteriors i convenis internacionals pretenia consolidar legislativament la seva política de concessió de les terres tradicionals de les comunitats indígenes a empreses internacionals per a explotar-ne els recursos naturals. Uns dies després, amb un retard de més de cinquanta dies, el conflicte va aparèixer als titulars dels nostres mitjans de comunicació, arrel d’una matança d’indígenes a la zona de Bagua. Però, d’ençà de llavors, sense acabar d’explicar ni l’origen ni el desenllaç dels fets, la premsa de casa nostra ha tornat a obviar el tema. La sort dels pobles indígenes no interessa ningú.

La gravetat dels fets, que en altres contextos hauria continuat acaparant l’actualitat informativa, també hauria de qüestionar el reconeixement internacional d’unes autoritats que utilitzen la violència indiscriminada contra determinats sectors del seu país. Però, no. La violència i el terrorisme d’Estat, quan es practica sobre comunitats indígenes i, sobretot, en benefici de grans empreses multinacionals, deixa de ser condemnable; i des d’aquí també es deu pensar que és millor estar bé amb aquest terrorisme oficialitzat, que pot resultar ben rendible. I una condició per a gaudir dels avantatges que atorga el Govern peruà per a l’explotació dels seus recursos naturals a costa del medi natural, del qual formen part les comunitats indígenes, és el silenci informatiu. Altrament, no es podrien guardar les formes ni donar suport als partidaris de la violència. La comunitat internacional ja té establerts els criteris de quins són els règims autoritaris, els de l’eix del mal, els que no respecten els drets humans... només faltaria que una lleugeresa informativa malbaratés els seus esquemes.

Així s’entén el silenci informatiu dels grans mitjans de comunicació occidentals. És cert que després de les matances d’indígenes al Perú, el mateix Govern sense admetre les seves responsabilitats en el conflicte ni emprendre cap mena d’investigació sobre els fets, ha hagut de fer marxa enrere en alguns dels seus plans. Ha estat només una victòria parcial, i encara basada en la promesa de negociar amb els dirigents de les comunitats indígenes de l’Amazònia peruana. Una promesa que, un cop aconseguida la desmobilització popular i sense els mitjans de comunicació internacionals com a testimonis, podrà ser fàcilment oblidada.

Catalunya a la deriva, i els capitans saltant abans d’hora per veure com s’enfonsa el vaixell, com si no n’haguessin estat ells els responsables

El dia que Esquerra Independentista celebra una assemblea de militants per intentar redreçar el partit, amb el lema “Torna l’Independentisme. Torna Esquerra Republicana”, Joan Puigcercós pren posicions i dóna per acabada la legislatura. De fet, també Joan Saura es veu a venir la patacada i ja anuncia que cada partit de la coalició de Govern pot prendre una posició diferent respecte al nou finançament. Tothom té la impressió que s’ha acabat la comèdia, que ja no és sostenible, ni creïble, continuar simulant que es governa, que es negocia o que s’està pensant en el futur del país.

No cal que carreguem les tintes només a una banda. La societat catalana, amb els seus líders i la seva classe política al capdavant, ha estat incapaç no ja de presentar una imatge sòlida i unitària en defensa dels interessos de Catalunya, sinó de bastir cap alternativa ni cap horitzó mínimament esperançador. Com sempre, reaccionarem tard i malament. Ens esquinçarem les vestidures i ens culpabilitzarem els uns als altres; tot per no haver d’assumir el fracàs d’una estratègia que ens ha portat fins aquí, que no ens ha portat enlloc. Mentrestant, a Madrid somriuran triomfants perquè ens hauran fet ajupir el cap, i a sobre neutralitzant-nos nosaltres mateixos per impedir cap resposta de la societat catalana.

Quan, durant mesos i anys, els nostres polítics s’han negat a fer un front comú amb visió de país, i s’han dedicat única i exclusivament a desgastar-se mútuament, fins i tot entre els dirigents d’un mateix partit, amb l’única fita de l’èxit personal i el manteniment d’unes cotes de poder, no ho tindran fàcil ara per convèncer ningú que ha arribat l’hora de fer un cop de cap. Sortir a aquestes alçades, com fa Joan Puigcercós, dient que amb els socialistes no anem enlloc, que Zapatero amb el suport del PSC s’ha burlat de Catalunya, però carregant tota la responsabilitat al Pacte Mas-Zaptero, sense admetre que és sobretot des de la perspectiva independentista que l’estratègia ha estat errònia, és simplement patètic. El fracàs anunciat d’aquesta legislatura hauria de comportar el reconeixement del fracàs personal dels dirigents que ens han portat fins aquí.

El problema és que costa de veure en el conjunt de la societat catalana unes forces i uns lideratges capaços d’agafar el relleu, ni dins del partit republicà ni a fora. A part d’intentar saltar del vaixell abans no s’enfonsi, per simular després que no es tenia res a veure amb el rumb que havia pres, hi haurà algú amb capacitat i credibilitat suficient per agafar el timó?

El PSC i la política berlusconiana

A Itàlia, al Berlusconi li funciona a la perfecció. El dirigent populista ha creat un gran imperi mediàtic a través del qual pot condicionar d’una manera decisiva l’estat d’opinió de la ciutadania. Està clar que sempre hi ha qui denuncia la prepotència d’Il Cavallieri, l’abús que fa dels mitjans que utilitza, entre altres coses, per amagar les seves corrupteles, els seus escàndols personals i els conflictes permanents amb la justícia. És l’estratègia d’anar a fons amb la corrupció, l’econòmica, però també la política i la informativa: fraus econòmics i fiscals en benefici propi, suborns de la maquinària administrativa d’hisenda o de la Justícia, i finalment manipulació informativa. A un altre nivell, a Catalunya, al PSC també li funciona a la perfecció.

L’informe de la Sindicatura de Comptes en què es constaten múltiples i greus irregularitats en la gestió de l’entramat de mitjans de comunicació de la Diputació de Barcelona, seria demolidor en qualsevol país amb un mínim de sensibilitat democràtica i d’escrupolositat pel que fa a l’ètica política. Aquí, no. Entre altres coses, perquè la Sindicatura de Comptes, tal com correspon, es limita a denunciar irregularitats comptables i administratives, i no entra en el rerefons polític de la qüestió. Tot l’entramat de mitjans de comunicació que depenen de les administracions socialistes, ja sigui de forma directa, com les que ha analitzat l’informe de la Sindicatura, o de forma indirecta a través de subvencions, actuen com a plataformes del partit condicionant descaradament l’opinió pública. Així, un informe com aquest de la Sindicatura, que per l’interès informatiu obriria portada a grans titulars als mitjans de comunicació, passa del tot desapercebut per a la majoria de la població, perquè el partit ja s’encarrega de què no aparegui per enlloc, o que ho faci molt discretament.

Només faltarà que la direcció del Partit dels Socialistes decideixi que ja ha arribat l’hora de dir sí a la proposta de nou finançament, amb el suport o sense dels republicans, i amb xifres molt semblants a les que s’han anat rebutjant fins ara, perquè posin en marxa la seva maquinària informativa: el discurs dels mitjans de comunicació, tant dels públics com dels privats, començarà a canviar per anar preparant el terreny de l’opinió pública i fer més digerible el que fins ara havia estat inacceptable. I qui es mogui, tant si és per donar massa relleu a les irregularitats denunciades per la Sindicatura de Comptes com per posar en evidència l’abaixada de pantalons en el tema del finançament, no sortirà a la foto.

El senyor Ausàs, una presa de pèl

Ja des dels inicis de la seva gestació, vaig expressar (*) la meva disconformitat amb el projecte de Llei de consultes populars que impulsa el Govern de la Generalitat de la mà d’Esquerra. No insistiré en els arguments que hi donava: les limitacions sobre els temes a consultar i el fet que en tot cas sempre s’ha de tenir el vist-i-plau del Govern espanyol. El que sí que em sembla d’un cinisme excessiu és l’actitud del Conseller Ausàs quan afirma que amb aquesta Llei de consultes populars s’hauria pogut tramitar la ILP sobre el Referèndum d’autodeterminació que acaba de rebutjar la Mesa del Parlament, per unanimitat.

Amb llei o sense llei, l’admissió a tràmit d’una iniciativa d’aquestes característiques és una decisió estrictament política. I a ningú se li escapa que les lleis espanyoles, i l’Estatut és una llei espanyola aprovada per les Corts espanyoles, mai permetran l’exercici del dret a l’autodeterminació. Aquest dret, el dia que una majoria del poble de Catalunya decideixi exercir-lo se l’haurà de prendre apel·lant a la legitimitat, encara que sigui contravenint la legislació vigent. No sé amb què es basa el Conseller Ausàs per dir que amb la seva Llei de Consultes populars es podria tramitar una Iniciativa legislativa Popular com la que ara s’ha rebutjat. Els arguments que s’han donat ara de contravenir la legislació espanyola hi seran igualment; amb l’afegit que la nova llei catalana deixa ben clar que les consultes han de ser sobre temes de competència de la Generalitat.

Algú argumenta que, amb aquesta llei, no podrem fer cap consulta sobre el dret a l’autodeterminació, però podrem posar en un compromís al Govern espanyol que ens ho haurà de prohibir. Una fal·làcia, per no dir una mentida. En primer lloc, perquè amb la Llei del senyor Ausàs, aquesta proposta ja no passarà el filtre que nosaltres mateixos ens haurem imposat, i tot això que estalviarem al Govern espanyol; i en segon lloc perquè en cas de presentar-se una proposta d’aquestes a Madrid, els espanyols ni tan sols haurien d’argumentar la negativa en base a la Constitució, sinó en base a les mateixes lleis catalanes.

Creure, com diu el senyor Ausàs, que amb aquesta llei seria possible tramitar una proposta de consulta sobre el dret a l’autodeterminació, equival a considerar que els socialistes són tan estúpids que es deixen colar un tema d'aquesta magnitud. Però imaginem que això sigui així (tot i que considero que els estúpids no són els socialistes), i que s’aprova la Llei de consultes populars que ens proposa. Aleshores, algú es creu que la Mesa del Parlament donaria llum verda a una ILP com la que ara han rebutjat? Si fos així, cap problema: encara la podríem fer coincidir amb la data del 2014 que proposava Esquerra.

Es ben bé que es refien que d’aquí a un any, ja ningú es recordarà de la ILP que abans-d’ahir es va rebutjar, i molt menys de les justificacions que ahir donava el Conseller Ausàs.

(*) (7-11-2008) (30-3-2009) (5-4-2009) (27-4-2009)

Del PP a ERC, defensant la Constitució

Tal com era de preveure, la Mesa del Parlament ha rebutjat per unanimitat (des d’Esquerra al PP) la Iniciativa Legislativa Popular que demanava l’elaboració d’una llei per a convocar un Referèndum d’autodeterminació. Els arguments per a rebutjar-la són d’una lògica constitucional impecable: decidir el futur de Catalunya no és una competència del Parlament de Catalunya, sinó del Parlament espanyol. Els promotors, Catalunya Estat Lliure i Deu Mil.cat, ja sabien d’entrada que estaven forçant una idea que, a més, entrava en contradicció amb la Llei de Consultes Populars que aquesta setmana s’ha de començar a debatre al Parlament.

Val a dir que l’acceptació per part de la Mesa del Parlament només implicava deixar obrir el procés de recollida de signatures per tal que amb l’aval d’un mínim de 50.000 persones, la proposta entrés formalment al Parlament. Aleshores, els grups polítics la podrien debatre en comissió i esmenar-la tant com volguessin, o simplement rebutjar-la. Però la negativa de tots els grups de la cambra, sense distinció entre Esquerra i el Partit Popular, és a permetre que s’iniciï la tramitació: d’aquest tema, ni parlar-ne.

Amb això, els populars n’haurien de tenir prou per a votar favorablement la Llei de Consultes Populars impulsada pel Conseller Ausàs, que preveu la possibilitat de celebrar referèndums única i exclusivament sobre temes de competència de la Generalitat, i per tant en cap cas sobre el Dret a decidir dels catalans. Probablement, el PP tampoc hi donarà suport, més que res perquè, essent a l’oposició, sempre és millor i dóna millors rèdits electorals enfrontar-se amb el govern. Però és una Llei que podien haver fet ells perfectament.

És evident que la ILP tenia la voluntat, no pas de convocar un referèndum l’any que ve, tal com deia textualment la proposta, sinó simplement posar sobre la taula i sobretot a debat públic el tema de l’autodeterminació. Ja sabien que constitucionalment la proposta era inviable, i probablement per això mateix ho volien tirar endavant abans que s’aprovés la llei catalana de consultes populars. Perquè un cop aprovada ja no tindrem ni l’argument moral de plantejar-ho: no aniríem només en contra d’unes lleis espanyoles, sinó en contra d’una llei catalana, impulsada per més inri per Esquerra.

Alternatives independentistes

En aquests moments, les CUP estan en debat intern per saber si es presentaran a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Alguns ja han expressat la seva voluntat de no fer-ho, tot i les pressions que reben i que continuaran rebent: d’aquestes pressions, algunes són ben intencionades perquè creuen que haurien de fer el salt cap al parlamentarisme, i d’altres com un dard enverinat per a provocar-ne una crisi interna o simplement per a restar vots a altres formacions independentistes. Per al país seria bo que hi hagués al Parlament una altra força independentista, però el debat es centra bàsicament en veure si hi ha possibilitats reals d’obtenir aquesta representació parlamentària.

L’altra alternativa que s’albira és la de la candidatura de Joan Carretero, a la qual difícilment donarien suport les CUP; encara que, com ha passat amb Iniciativa Internacionalista a les europees, podria acabar essent el refugi de molts votants que tenen clar que no apostaran per Esquerra però tampoc per la marginalitat d’algun altre grup radical. Res a dir, doncs, sobre la possibilitat que una segona formació independentista al Parlament vingués de la mà de Carretero. La dinàmica d’Esquerra, en qualsevol dels horitzons possibles, sembla que passa per optar a mantenir-se com a partit de Govern, ja sigui de la mà dels uns o dels altres, i amb més o menys força en funció de la configuració numèrica del Parlament. Per tant, sembla que queda un espai lliure per a una opció independentista desacomplexada i conseqüent. En qualsevol de les versions, benvinguda sigui una nova força independentista, que entre altres coses esperonaria ERC.

Una altra cosa és el plantejament de l’alternativa, el llenguatge que s’hi pot emprar, i per tant les expectatives que es poden generar. Les argumentacions aïrades i viscerals que qualifiquen molt alegrement de traïdors els qui segueixen una altra estratègia, els vaticinis catastrofistes dels qui preveuen un esfondrament definitiu d’Esquerra, o els qui proclamen que un nou independentisme al marge d’ERC pot assumir les aspiracions sobiranistes de la societat catalana, podrien portar-nos a un estrepitós fracàs. Si desqualifiquem la via d’ERC i presentem com a alternativa i esperança del sobiranisme a Catalunya aquesta nova candidatura, i després resulta que, en el millor dels casos, aconsegueix dos o tres diputats, hauríem fet un molt mal negoci. Aquests dos o tres diputats, com a complement, contrapès, o esperonament del que pugui obtenir Esquerra poden ser presentats com un gran èxit, i ser molt útils per a la dinàmica política del país; però com a alternativa, no.

Recolzar més d'una formació política

Una anècdota irrellevant, el desmentiment que va haver de fer Victor Tarradellas, de CDC, impulsor de la Plataforma per la Sobirania o del Bloc Gran del Sobiranisme, pel fet d’haver signat un manifest en què donava suport a la presentació de les CUP en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, em fa pensar en l’absurda visió exclusivista que tenim dels partits polítics. Algú es devia escandalitzar que una persona militant reconeguda de CDC signés a favor de la presentació d’una altra candidatura, la CUP, amb la qual en tot cas hauria de competir en la cursa electoral. I la suposada anomalia no es justificava pel fet que recolzant les CUP es potencia una competència directa a Esquerra més que no a CiU, sinó per la simple raó d’una pretesa incompatibilitat. Com deia aquell: o estàs amb mi o estàs contra mi.

Doncs, no. Aquesta visió és la que provoca anàlisis esbiaixades de la realitat. Pel fet de ser militant (quina paraula més horrorosa!) d’un partit, sembla que no es pugui parlar, lloar o donar suport als encerts dels altres. I si, a més, al si de cada partit hi ha una actitud recelosa, per no dir hostil, a tot el que sigui autocrítica, ja tenim les bases per al sectarisme cec que ens impedeix de veure amb un mínim d’objectivitat el panorama global del país. Quan hi ha unes eleccions no em preocupa tant, i per suposat que no només, el resultat del meu partit sinó el del conjunt de les forces polítiques. Per entendre’ns, no em preocuparia tant una nova davallada d’Esquerra, si aquesta fos compensada per l’aparició d’altres forces de caràcter independentista, com les CUP o la possible candidatura de Carretero. Però a les direccions dels partits sovint els interessa més inculcar aquesta visió exclusivista, confonent l’inevitable espot publicitari (som els millors, els únics que...) amb la realitat que és molt més plural i diversa, i sobretot molt menys compartimentada. Qualsevol militant independentista hauria de voler que creixin i esdevinguin hegemòniques les forces sobiranistes en el seu conjunt, molt més que una victòria aïllada del seu partit en concret.

Altra cosa són, està clar, els interessos dels qui entenen els partits com a simples plataformes o escales per a accedir a càrrecs ben remunerats. Aleshores sí que s’entén que l’únic que interessa és que el partit a través del qual hom vol fer carrera assoleixi el màxim de poder, prescindint del que faci la resta; o pitjor encara, en detriment dels màxims competidors que probablement haurien de ser els aliats indispensables per a fer avançar el país cap a la seva sobirania.

Sincerament, no sé de què s’havia de disculpar ni què havia de desmentir el Víctor Tarradellas, pel fet que essent militant d’un partit celebri l’aparició d’una altra força política.

Tupinada electoral confirmada

En un país democràtic no es posen mai traves per a la revisió dels resultats electorals, bàsicament per dues raons: primera perquè la revisió forma part del mateix principi democràtic de tota contesa electoral, i segona perquè el marge d’error acostuma a ser tan petit com insignificant. Per això, en els països democràtics les formacions polítiques no acostumen a qüestionar els resultats ni, per tant, a demanar-ne un nou recompte a no ser que un nombre molt reduït de vots pugui alterar el resultat. Aleshores, els impugnants esperen i esgoten la possibilitat que el petit marge d’error pugui fer decantar la balança a favor seu. Res a veure, doncs, amb el que ha passat a l’Estat espanyol en les darreres eleccions europees.

Confesso que, inicialment, no donava crèdit a les primeres reclamacions d’Iniciativa Internacionalista. Per mi, la tupinada havia estat tot el procés polític previ a què havia estat sotmesa la coalició basca: des de la prevaricadora il·legalització inicial per part del Suprem amb l’objectiu estrictament polític d’evitar la seva presència a les eleccions, a la seva marginació dels espais públics, passant per les nombroses irregularitats detectades el dia de les eleccions amb moltes meses on no hi havia paperetes d’Iniciativa Internacionalista. Al poble de Moratalaz, per exemple, la policia va desallotjar del col·legi electoral uns ciutadans que reclamaven que no podien votar perquè no hi havia paperetes de la coalició abertzale. I malgrat tot, els resultats d’Iniciativa internacionalista van ser prou remarcables: van recuperar vots al País Basc en relació a anteriors eleccions, encara que lluny dels resultats obtinguts abans d’iniciar-se la persecució política contra el món abertzale; de fet, al País Basc van superar clarament en nombre de vots als obtinguts per Aralar i EA, i es van posar al mateix nivell que el Partit Popular.

El recompte dels vots, en qualsevol país democràtic, pot detectar errors però que seran estadísticament irrellevants; entre altres coses perquè els errors, quan són errors, tant es poden haver produït en un sentit com en un altre. La reclamació d’Iniciativa Internacionalista, per tant, em semblava més un gest testimonial, ben legítim per cert. Però de seguida es va veure que la tupinada no havia estat només una acció prèvia a les eleccions, perquè les Juntes electorals actuaven coordinadament per dificultar o impedir, de manera absolutament il·legal, la presència en el recompte d’apoderats i representants de la coalició reclamant, quan no es posaven les mateixes traves per als delegats de les altres formacions polítiques. La mateixa Junta electoral central, en el moment de fer la proclamació definitiva dels resultats, ja admetia que Iniciativa Internacionalista havia tret al País Basc 1.680 vots més dels anunciats inicialment, cosa que posava la coalició abertzale clarament per davant del PP. Una diferència increïble, des del punt de vista estadístic, que no és possible atribuir-la a l’atzar. I a partir d’aquí han començat a sortir, arreu de l'Estat, anècdotes i fets concrets que evidencien que de cap de les maneres es pot parlar d'errors involuntaris ni d'accions o negligències puntuals: des del creixement insospitat del vot nul, que les Juntes electorals es neguen a revisar, al creixement també inaudit d’alguna formació política pràcticament desconeguda. Però també casos concrets com el del poble d’Amezketa, feu tradicional de l’esquerra abertzale, on segons l’escrutini oficial no hi havia cap vot per a Iniciativa Internacionalista i en canvi hi hauria guanyat per una clara majoria absoluta un partit sense cap implantació allà com és el POSI.

Només considerant les rectificacions i les reclamacions admeses oficialment per les Juntes electorals ja es podria parlar de tupinada. En qualsevol país democràtic, només tenint en compte aquestes rectificacions oficials, ja s’hauria obert una investigació perquè aquí hi ha hagut accions delictives, amb voluntat expressa d’alterar el resultat electoral, i per tant en cap cas atribuïbles a errors involuntaris. Però, el que seria normal en un país democràtic, no té perquè ser-ho a l’Estat espanyol.

Per una nova ERC

Em disposava a escriure un comentari crític amb el corrent crític d’Esquerra, l’Esquerra Independentista, quan m’adono que els mitjans de comunicació insisteixen en la intoxicació informativa; o, en el millor dels casos, en la simplificació interessada que contribueix a generalitzar la idea que això de la política és un simple joc d’interessos i d’ambicions personals. En aquests moments Esquerra Independentista està preparant per al proper dia 20 una assemblea en la qual s’hauria de debatre i aprovar la ponència Torna l'independentisme, torna Esquerra Republicana', amb l’objectiu de propiciar un gir estratègic al Partit. I, com deia, alguns mitjans ho han simplificat posant com a titulars que EI simplement vol que ERC es comprometi a no reeditar el tripartit. Aquesta ha de ser la conseqüència de l’anàlisi política, certament, però no la fita per si mateixa que podria donar per suposat que s’inclinen pel pacte amb CiU.

A risc de ser titllat de crític amb tothom, fins i tot amb els crítics, en aquest bloc no he deixat d’expressar també els meus desacord amb aspectes concrets dels diferents corrents d’ERC: ho vaig fer en més d’una ocasió amb el Reagrupament de Joan Carretero, i ho he fet també amb algun plantejament d’Esquerra Independentista. Sóc militant d’ERC en la mesura que crec que, avui per avui, amb tots els seus errors i mancances, continua essent l’eina més útil (no l’única) per fer avançar el país cap a la sobirania; i dins d’ERC, tot i no ser-ne afiliat, i també malgrat algunes discrepàncies, cada vegada més em sento proper a les tesis d’Esquerra Independentista. I la lectura de la seva ponència “Torna l’Esquerra Independentista, torna Esquerra Republicana”, més enllà dels titulars, em referma que l’anàlisi d’aquest corrent és molt més seriosa i coherent que la de l’actual direcció.

Ens cal una nova ERC capaç de liderar el moviment sobiranista del país, que no creï constants desafeccions al seu entorn, amb un full de ruta clar com no hem tingut fins ara, i sobretot amb una visió global de país que hauria de propiciar una entesa amb tots els sectors de la societat catalana interessats en avançar cap a la plena sobirania nacional. Per la Independència, som-hi!.

Nova data de caducitat

Ja tenim una nova data límit per a tancar el tema del finançament, el 15 de juliol. N’han donades tantes, incomplertes totes, que una més no té cap mena de valor ni de sentit. Però aquesta vegada diuen que va de veres, més que res perquè el cansament i el fastig que de fa temps afecta la ciutadania també deu haver arribat als mateixos protagonistes d’aquesta història. El problema rau en què aquesta és una negociació on només una part té cartes per jugar, i per tant el desenllaç difícilment ens podrà ser favorable. Si el 15 de juliol no s’ha arribat a un acord, és a dir la Generalitat no s’ha doblegat als interessos de Madrid, es tancarà el procés negociador i tot continuarà com fins ara. I, aleshores, què?

Si no hagués estat per la tossuderia d’ERC fa temps que ja s’hauria signat un mal acord; a finals de desembre els socialistes catalans ja havien donat el seu vist-i-plau a la proposta espanyola. La por a perdre el Govern de la Generalitat ha fet que els socialistes hagin allargat el procés negociador, però posant com a premissa que el seu suport a Zapatero és inalterable. Saben que el President espanyol sacrificaria el Govern de la Generalitat, i els seus companys de partit a Catalunya, abans que trair les seves conviccions de nacionalista espanyol. És més, coincidint en això plenament amb el PP, abans es faria l’harakiri donant pas a una alternança de poder també a Espanya. Un acord excessivament favorable a Catalunya, que se cenyís per exemple al que marca l’Estatut, podria ser més perjudicial per a Zapatero, electoralment parlant, que si deixa en suspens les negociacions. Els socialistes catalans els tindrà sempre al seu costat, faci el que faci, i d’això se’n val. Per tant, el qui no té armes per jugar és la part catalana.

Republicans i convergents ja tenen assumit que el 15 de juliol ha de ser de “caixa o faixa”. I fins i tot anuncien que un no acord hauria de tenir conseqüències. Però aquestes coses no s’improvisen, i l’erràtica política d’Esquerra fent la gara-gara als socialistes i mantenint una actitud de permanent hostilitat amb qui hauria de ser el seu aliat natural, farà que l’endemà del 15 de juliol no passi res. Igual com en la prevista sentència del Constitucional, que el PSOE podria aprofitar l’ocasió per a treure definitivament a la llum, hi haurà un picada de peus, declaracions i fins i tot la convocatòria d’una manifestació, però poca cosa més. La reiterada negativa de republicans i convergents a adoptar una posició de país en les qüestions essencials ens deixa orfes de lideratge i desarmats davant les agressions que continuarem patint, sense capacitat de resposta. Zapatero ho sap i se’n val.

Avui, acte de Sobirania

Els catalans ja hi estem avesats a acudir o recolzar propostes de tota mena, de caire nacionalista, que tenen la sana i lloable intenció de treure el país de l’atzucac o del cul de sac on es troba. Avui, a dos quarts de vuit del vespre, el grup Acte de Sobirania ha convocat una concentració a la plaça de Sant Jaume per reclamar als nostres representants polítics que tinguin la valentia de fer al Parlament de Catalunya un “acte de sobirania”. De fet, l’acció d’avui davant el Palau de la Generalitat s’ha de complementar amb la que està prevista per al dia 27 davant del Parlament de Catalunya. Som-hi, doncs.

Dit això, i subscrivint el contingut general del manifest de la convocatòria , em sobrevenen de nou els dubtes sobre l’eficàcia d’aquestes accions. O millor dit, de la correspondència entre el to i la magnificència de la convocatòria, i per tant de les expectatives creades, amb l’abast real que tindrà l’acció. Em semblen molt bé, subscric i recolzo, manifestos, concentracions i manifestacions com aquestes, perquè totes fan la seva aportació per a despertar la consciència nacional i per a propiciar el clima adient per fer noves passes cap a la sobirania. Però jo n’hauria rebaixat el to. Parlem d’una “crida al poble de Catalunya” a manifestar-se, “d’emplaçar la classe política a fer un Acte de Sobirania”, als quals demanem “si comparteixen o no amb nosaltres” aquest projecte. Hom pot pensar que tenim una classe política, que viu d’esquena a la ciutadania, i una societat civil que ja ha dit prou i els repta a fer una passa definitiva, a fer l’Acte de Sobirania que ha de portar Catalunya a la independència. El mateix llenguatge i les mateixes pretensions de donar a aquesta mena d’actes la solemnitat i el caire d’un repte a cara o creu (o estàs amb mi o estàs contra mi), poden esdevenir una arma de doble tall, si després la mobilització no arriba, o es queda a mig camí, o no som capaços de traduir aquesta revolta ciutadana en suport a les urnes.

Em sembla molt bé fer una crida als nostres representants polítics perquè siguin valents i treballin per fer un Acte de Sobirania al Parlament. Però hem de ser conscients del país que tenim, que al País Valencià el PP incrementa la seva majoria absoluta malgrat tots els escàndols de corrupció que els envolta, que electoralment Esquerra no aixeca el cap, però tampoc ho fa cap dels grups alternatius que s’hi presenten i que podrien recollir el descontentament de molts independentistes, que els socialistes es mantenen com a primera força i els únics que han experimentat una recuperació han estat els convergents... Cridem avui a la Plaça de Sant Jaume, i el dia 27 davant del Parlament de Catalunya, però sense la pretensió d’erigir-nos en la representació del poble de Catalunya que clama als seus polítics, no fos cas que els crits de la plaça no arribessin al despatx del primer pis del Palau.

Per una mort digna

La Junta d’Andalusia acaba d’aprovar un projecte de Llei per a garantir el dret a una mort digna, el dret de tota persona a afrontar el procés de la mort lliurement i amb dignitat. Els impulsors de la Llei parlen de regular drets i deures, de donar garanties als malalts però també seguretat jurídica a l’hora d’actuar els professionals sanitaris. I a casa nostra ja hi ha qui s’ha avançat a dir que tampoc calia una llei tan específica com l’andalusa, quan d’alguna manera la legislació actual ja preveu aquest principi d’una mort digna. I tindrien tota la raó si no fos perquè aquest principi és vulnerat de forma sistemàtica i generalitzada als nostres hospitals.

Sempre s’havia dit que la sanitat catalana era capdavantera en molts aspectes, en l’àmbit espanyol però també en l’europeu. I ho deu continuar essent en determinats aspectes de recerca o d’innovacions tecnològiques: sovint centres i especialistes catalans apareixen als mitjans de comunicació com a protagonistes d’estudis, descobertes o projectes espectaculars. Però l’assistència sanitària per a la majoria de la població ha caigut en picat. Es parla de massificació i de manca de recursos; però també s’hauria de parlar de les males pràctiques generalitzades com les que la llei andalusa intenta pal·liar, com a mínim, en un aspecte concret. Som capaços d’aplicar les tècniques més avançades i sorprenents, però sovint s’oblida la persona, el malalt. Hi ha massa especialistes disposats a tot per a recuperar el batec cardíac, la funcionalitat d’un ronyó o l’estabilització d’un tumor, sense tenir en compte que allà hi ha una persona, que en molts casos espera ser guarida, però que en molts altres el que no vol és allargar una inútil agonia i un patiment sense cap objectiu. Sovint, només amb l’objectiu d’assolir unes estadístiques o satisfer una obstinació professional sense solta ni volta. En contra de tots els principis ètics, i fins i tot en contra de la voluntat expressada pel malalt i per la família, en situacions irreversibles, es practica de forma generalitzada un acarnissament terapèutic insostenible.

En el rerefons, hi ha una errònia concepció de la mort com un fracàs de la medicina, que absurdament s’intenta retardar a qualsevol preu, en lloc d’entendre-la com un procés natural del final d’una vida. I amb la mateixa dignitat que reclamem poder viure, també hem de reclamar poder-hi morir, sense ser víctimes d’un intervencionisme fora mida que no fa sinó allargar el sofriment i impedir una mort serena, tranquil·la, i amb normalitat. És cert que una llei com l’andalusa de drets i garanties de la dignitat de les persones en el procés de la mort no hauria de ser necessària, perquè aquests drets i aquestes garanties haurien de donar-se per sobreenteses en l’actual legislació. Però la realitat, la pràctica que qui més qui menys ha viscut personalment als nostres centres hospitalaris, ens diu el contrari. Farien bé els responsables de la sanitat catalana de prendre’n bona nota.

Anar tirant, i salvant mobles

Tal com era de preveure, tothom intenta interpretar els resultats electorals segons les seves conveniències, cosa que seria normal com a disculpa de cara a la galeria, però que no ho és quan el cofoisme es manté també de portes endins. El sistema parlamentari, tant en l’àmbit espanyol com en el català, es manté relativament estable: l’oscil·lació d’un dos o un tres per cent, que pot fer decantar la balança a favor del PP o a favor del PSOE es ven com un gir espectacular de la societat espanyola cap a la dreta o cap a l’esquerra; igualment a Catalunya els partits del govern sumen ben just el 50% dels vots, amb pèrdua de suport electoral per a cadascun d’ells.

Des d’una perspectiva dels grans partits espanyols o catalans, dels qui tenen com a principal motivació arribar al poder i gaudir-ne tant de temps com sigui possible, encara que sigui per a fer polítiques molt similars a la dels seus adversaris, el sistema ja els funciona. Per lògica democràtica, cada dues o tres legislatures es produeix una alternança en el poder, i els efectes del canvi són molt més simbòlics que reals. Circumstàncies internacionals ens han arrossegat a la crisi, exactament igual com s’hauria esdevingut si hagués governat el Partit Popular; i probablement en sortirem quan la conjuntura internacional sigui favorable, tant si s’escau que hi ha un govern socialista com un de popular. Ells en són conscients. No tenen cap pretensió de capgirar res, sinó simplement d’anar administrant i sortint del pas, amb el cul aferrat a les cadires, això sí; trauran tot el profit que puguin mentre siguin al poder, conscients que un dia o altre els vindrà el relleu, i esperar el torn una nova temporada.

Però aquesta no és, o no hauria de ser, la perspectiva independentista, i concretament d'ERC, que sí que es proposa donar un tomb radical a la situació creant un Estat propi. Només cal repassar els acords i les perspectives sorgides de la darrera Conferència Nacional del 2007 i del darrer Congrés d’Esquerra, en què es parlava de fer un salt definitiu cap a la sobirania, amb data del 2014 inclosa. Això implicava, i així s’especificava en els documents oficials del partit, que havíem d’arribar a ser la força hegemònica de l’esquerra assumint el lideratge del sobiranisme a Catalunya. I des de llavors ençà, a cada resultat electoral rebem una nova clatellada que des de la direcció s’interpreta com un anar resistint, perquè també podria haver anat pitjor. Igual com els grans partits perfectament apoltronats en el poder, o en la seva avantsala esperant el relleu, nosaltres ens hem apoltronat en aquest confortable estatuts de germà petit que pot anar sucant també si sap escollir l’aliat oportú per a ser present a les esferes de poder. Però, dels grans projectes, de les grans perspectives, de les grans ambicions nacionals (de tot allò que diem en els nostres documents interns), res de res. Les frases més sentides entre els dirigents d’Esquerra són: hem resistit força bé, hem mantingut el mig escó que teníem (recordem que l’hem de compartir amb gallecs i bascos), segons com ens ho mirem tampoc hem baixat tant, i, segons com, fins i tot podem parlar d’un lleuger repunt...

Hem salvat els mobles, és cert. Però no crec que sigui això el que els sobiranistes d’aquest país esperen de nosaltres.

No ens creiem Europa, ni els polítics

Suposo que s’ha de donar per inútil la pretensió que els partits polítics facin una lectura objectiva dels resultats electorals, almenys de cara a la galeria. Com sempre, tothom ha guanyat, tothom troba alguna forma de mirar-se els resultats en positiu. Això no tindria cap mena de problema si un cop tancats els micròfons i reunits en privat els dirigents fessin de veritat la lectura que correspon als resultats. Però, no. Els polítics estan tan avesats a mentir que no solament arriben a mentir-se a sí mateixos, sinó que ells són els únics que es creuen les pròpies mentides.

La participació és una primera dada de la gran farsa que ens han volgut vendre: Europa encara queda lluny, sense unes institucions veritablement democràtiques, i amb un poder mediatitzat pels Estats. Si el President Montilla apel·lava a la participació en nom de la tradició europeista de Catalunya, ara hauria de d’admetre que els catalans som els més euro escèptics; almenys amb aquesta Europa. És la mateixa cançó que repeteixen els polítics en cada contesa electoral: hauríem d’acostar la política a la ciutadania. Però immediatament, insisteixen a fer exactament el contrari.

En temps de crisi, guanya la dreta; i l’extrema dreta. Això no és cap novetat. Probablement el PP imaginava una victòria més àmplia, però ha ensopegat a Catalunya on ha estat CiU qui ha recollit el càstig a la coalició governant, i a Euskadi on ha tret poc més que la gaire bé clandestina Iniciativa Internacionalista. I en canvi ha pujat allà on havia estat esquitxat per casos de corrupció: al País Valencià i a Madrid, per exemple. I és que la moral de la dreta ja les té aquestes coses. També a Itàlia, els escàndols del Berlusconi i la burla de llista que presentava, farcida de models, li han servit per tornar a guanyar. Per la seva banda, l’aposta de Ciutadans per l’extrema dreta, la que ha pujat arreu d’Europa, aquí li ha resultat desastrosa: la meitat de vots que el Partit antitaurí, per exemple.

CiU és l’únic partit que pot afirmar que ha pujar en percentatge i nombre absolut de vots. Mentre que Esquerra ha continuat en la seva línia descendent, malgrat haver presentat un candidatura prou sòlida i atractiva. Però els seus dirigents poden fer l’estruç i, si en lloc de comparar aquests resultats amb els de les anteriors europees que indicarien una nova davallada, els comparen amb els de les darreres eleccions espanyoles, fins i tot poden sortir cofois dient que ja han iniciat la remuntada. Qui no es conforma és perquè no vol.

Finalment, ha esclatat la violència

Ho advertia la setmana passada. Les mobilitzacions de les comunitats indígenes del Perú estaven topant amb dos grans esculls: la intransigència d’un Govern que no entén perquè ha de tenir en compte els pobles indígenes, si no els hi ha tingut mai, i la complicitat de la comunitat internacional i els seus mitjans de comunicació que han amagat el conflicte fins allà on han pogut. Fins que ha esclatat la violència. Dos esculls posats al servei de les grans companyies que veuen en la selva amazònica unes enormes possibilitats de negoci; subornant els dirigents locals i governs corruptes poden tenir carta blanca per a explotar unes terres verges, dels beneficis de les quals no en veurà res la població peruana: ni la de les ciutats ni la de les comunitats indígenes propietàries de les terres.

Les comunitats indígenes s’havien mobilitzat reclamant el dret a la vida, el dret a continuar vivint en les seves terres ancestrals. Ja no és que demanessin que l’Estat els tingués en compte com a ciutadans i, per tant, com a peruans que havien de tenir el mateix dret que els altres a l’educació, a la sanitat o als serveis bàsics; simplement reclamaven el dret a viure a les seves terres. Però els nadius són els “sense papers” al seu propi territori. Els governants de dretes que es presenten com a valedors del dret a la propietat privada, els neguen aquest dret al·legant que no tenen títols de propietat de la terra, i per tant els volen socialitzar la selva per a privatitzar-la tot seguit en benefici d’unes empreses concretes. Obliden que no és només que els indígenes es considerin propietaris de les terres perquè hi han viscut sempre, sinó que sovint senten que són ells els qui pertanyen a la terra.

Han estat setmanes de mobilitzacions pacífiques defensant el dret més elemental, el dret a la vida. Aquests dies, a les Nacions Unides s’havia celebrat el Fòrum Permanent dels pobles indígenes, que no havia merescut el mínim interès per part dels mitjans de comunicació. Ningú els ha fet cas. Fins que el Govern, segur de poder actuar amb total impunitat i complicitat de la comunitat internacional hi ha enviat l’exèrcit i les forces del seu ordre. La massacre està servida. Els morts es compten per desenes o per centenars, però la informació ens arribarà mediatitzada i d’acord amb els interessos governamentals i dels qui esperen treure’n sucosos beneficis.

Una lluita contra titans

El tema del reconeixement de les seleccions esportives catalanes és tot un calvari. És cert que en els darrers anys hi ha hagut alguns avenços, amb reconeixements internacionals en alguns esports, però cal admetre que es tracta o bé d’esports molt minoritaris (karate, futbol sala,...) o gairebé testimonials (pitch&putt, korfball, raquetbol, icestock, twirling, bitlles...) o esports que tenen més d’una versió o federació internacional (futbol australià, rugby lliga) o reconeixements parcials com és el cas de l'hoquei. En definitiva, es tracta de reconeixements que s’han produït perquè a nivell espanyol tampoc han despertat l’interès necessari per endegar la seva poderosa maquinària per a impedir-ho.

Un cas específic és el de l’hoquei. Hi va haver un primer reconeixement que va permetre fins i tot participar en un campionat del Món B, i guanyar-lo amb certa facilitat, però tot seguit les pressions polítiques espanyoles van fer que la Federació Internacional es fes enrere. Però llavors va venir un reconeixement parcial per part de la Confederació Sud-americana de patinatge, que ens va permetre participar en dues Copes d’Amèrica, cosa que no deixava de ser un xic estrambòtic. Però ara també els espanyols han posat en marxa la maquinària política per tal que aquesta Confederació Sud-americana deixi sense efecte el reconeixement de la selecció catalana. I si s’ho proposen, de ben segur que se’n sortiran.

Ser present al món no depèn del potencial de país, ja sigui humà, econòmic o esportiu, ni depèn de la legitimitat que algú pugui esgrimir, sinó simplement de disposar d’un Estat. No es tracta, doncs, que ens neguin el dret a disposar d’una selecció esportiva pròpia, sinó que ens neguen el dret a existir. O almenys a existir com a catalans. I és el resultat d’aquesta no existència, que tampoc ens permet disposar de seleccions esportives. Podem pretendre fer passar el clau per la cabota, però una i altra vegada ens trobarem frustrats perquè la poderosa maquinària dels Estats s’imposa sempre a tota lògica, i a tota altra legalitat. La legalitat, les armes, i el poder el tenen ells. La nostra és una lluita contra titans.

Una campanya gens convincent

Som a la recta final de la campanya electoral. Molts analistes diuen que ha estat una campanya avorrida, feta amb molt poc convenciment, amb desgana. Probablement, la majoria de la població l’haurà percebuda com de les menys convincents. Només mirant els caps de llista, hom ja s’adona del poc interès que tenen aquestes eleccions per als partits politics: Polítics de segons fila, retirats de la política espanyola o, en el millor dels casos, independents amb un perfil més o menys amable. Els eslògans i les frases clau de la campanya resulten tan inversemblants que difícilment poden engrescar l’electorat. Potser ja és el que es pretenia.

La llei electoral està feta a la mida dels partits espanyols. A ells els convenia una llista única, cosa que no passa a molts altres països europeus, però a la vegada tenien vergonya de presentar-la unitàriament a tot l’estat. De manera que la llei imposa una llista única, però amb la possibilitat d’amagar la veritable llista i simular que n’hi ha una de pròpia a cada comunitat. Així els socialistes ens presenten la Maria Badia com a Cap de llista, quan en realitat la catalana està per sota del López Aguilar i de la inefable Magdalena Àlvarez. I el mateix li passa al Vidal Quadras o al Raül Romeva, amb el risc aquest darrer de quedar fora del Parlament europeu perquè la seva llista és possible que en tregui només un. Les candidatures de CiU i d’ERC sí que tenen el seu cap de files en el número u de la llista, perquè cadascun és el partit majoritari de la seva coalició, però també amaguen que segons com vagin els resultats, aquests partits poden haver de cedir l’escó a un altre partit a la meitat de la legislatura.

Per més que ens diguin que un 70% de les lleis que s’apliquen a Catalunya són derivades de decisions preses al Parlament europeu, tothom sap que les grans decisions les continuen prenent els Estats. Per tant, tan poc creïbles són els eslògans que ens parlen de resoldre la crisi al Parlament europeu, com els que ens adverteixen del perill que guanyi una o altra tendència al conjunt d'Europa, o els que pretenen dir-nos que amb una mínima representació allà es defensaran els interessos de Catalunya. Tothom sap que la lectura que es farà dels resultats serà estrictament en clau interna. Els populars, possibles vencedors a nivell espanyol, ho presentaran com una derrota de Zapatero, exactament el mateix que farien els socialistes encara que a l’inrevés; CiU farà valer els seus resultats, si són positius, per preparar el retorn al Govern de la Generalitat, mentre que ERC, també si li són favorables, els farà servir per a reforçar la seva posició al sí del tripartit i per demostrar que ha tocat fons en la seva davallada de les darreres conteses electorals.

Dubto que hi hagi gaire electors que dipositin el seu vot pensant en el que podran fer els seus representants a Europa. Més aviat, els que vagin a votar, ho faran per continuar donant suport al seu partit en clau interna. I els qui sempre parlen de la necessitat de castigar la classe política en general, ara, a més d’abstenir-se, tenen l’opció de votat Iniciativa Internacionalista.

La malaltia del secessionisme (II)

Cada vegada que es produeix una escissió al sí dels moviments sobiranistes (recordem que també la Plataforma pel Dret a decidir es va partir per la meitat), podem caure en la temptació o bé de magnificar les diferències ideològiques o estratègiques per a justificar el trencament de la unitat d’acció, o bé de reduir el conflicte a interessos i ambicions personals tant dels qui es blinden en l’aparell oficialista com dels qui opten per escindir-se. Segur que ambdós factors poden ajudar a entendre el perquè de cadascun dels fraccionaments que periòdicament pateixen els grups nacionalistes, però no ens aclareixen perquè això mateix no s’esdevé en els grans partits.

Podríem parlar, en primer lloc, d’un natural problema de creixement. Quan una idea o un projecte començar a madurar i a expandir-se, no sol ser perquè d’una forma homogènia hi hagi sectors de població que assumeixin aquella primera idea, monolítica, dels impulsors, sinó perquè des de perspectives diferents hi ha qui veu en aquesta opció la possibilitat de canalitzar-hi les seves aspiracions personals. La societat, que és plural, no deixa de ser-ho pel fet que un grup vagi ampliant les seves bases i els seus suports. Per tant, tot creixement implica forçosament una major diversitat interna; de manera que cal una major capacitat de gestió d’aquesta diversitat. Quan algú promou o celebra la sortida de determinats corrents d’un partit és perquè està expressant la seva incapacitat per a gestionar aquest creixement. Està clar que aquí també hi juguen els factors personals. Sovint, les persones que han estat capaces de donar un primer impuls a un moviment. no són les més adequades per a gestionar-ne després la seva consolidació. Aleshores, les classes dirigents es creen una trama de protecció interna que impedeix l’aparició de nous dirigents que podrien fer-los el relleu; o bé els foragita.

Qualsevol moviment minoritari, sense la necessitat imperiosa de tocar de peus a terra, acostuma a crear unes grans expectatives que lògicament després es veuen frustrades. Si ja els grans partits, quan assoleixen el poder, solen decebre els seus seguidors perquè a l’hora de la veritat resulta molt més difícil d’aplicar el que es predicava des de l’oposició o en les campanyes electorals, amb molta més cruesa s’esdevé amb els grups petits. Primera perquè els reiterats fracassos, també electorals, propicien que l’oposició interna adjudiqui als seus dirigents la responsabilitat del fracàs, encara que l’alternativa hauria topat amb els mateixos esculls. I segona perquè quan aquest mateix grup ha pogut participar en alguna de les esferes de poder, sense la capacitat per a executar el seu programa, la decepció és doble. I, aleshores, és molt fàcil que en lloc d’analitzar la realitat de la situació, que equival a admetre les pròpies limitacions, apareguin visions messiàniques que opten per reiniciar el procés de cap i de nou, sense tenir en compte que hauran de recórrer el mateix camí dels qui els han precedit i tant han blasmat, i que tornaran a caure en els mateixos paranys si pretenen adjudicar les responsabilitats només a les persones i no als errors d’anàlisi.

Entenc que un primer pas per a prevenir o vacunar-nos de la malaltia del secessionisme o escissionisme intern seria reconèixer les pròpies limitacions, evitar les anàlisis lleugeres i els triomfalismes excessius quan aquestes limitacions no han fet sinó posar-nos davant de la crua realitat, i com s’acostuma a fer en algunes teràpies grupals reconèixer obertament que estem malalts.

La malaltia del secessionisme

El mateix dia que Joan Carretero presentava en societat la nova associació Rcat, encara no partit polític, al País Basc es materialitzava l’escisió d’Eusko Alkartasuna. No dubto que hi ha matisos, o si voleu discrepàncies serioses, entre els sectors oficialistes i els sectors escindits, però no pas menys que les que hi ha al si del propi grup escindit i al si del propi sector oficialista. Unes diferències internes que es fan més grans encara amb les incorporacions que acostuma haver-hi en aquestes circumstàncies; en el cas català, el Partit Republicà de l’Agustí Soler que es dissoldrà per incorporar-se al projecte de Carretero. Els independentistes ens ho hauríem de fer mirar: caldria analitzar el perquè d’aquesta tendència tan fàcil a la desintegració, i a la creació de grupuscles, que ens debiliten constantment.

Encara que sigui la meva opció personal, no em serveix de gran cosa defensar que avui per avui la millor opció continua essent mantenir-se al si d’ERC, i carregar les culpes als escindits. Entre altres coses perquè és evident que en el cas d’ERC l’escissió va ser propiciada i afavorida, i per alguns fins i tot aplaudida, per la pròpia direcció. Ens caldria una anàlisi més aprofundida i seriosa, on no es tractés de justificar perquè alguns, en un determinat moment, creuen que el millor que poden fer és crear un nou grup, ni perquè determinades direccions consideren, sense cap actitud autocrítica, que la seva és l’única estratègia possible. Si de veritat ens creiem el discurs que per assolir la independència ens cal una majoria social favorable, hem d’entendre que inevitablement aquesta majoria social haurà de comptar amb una diversitat de matisos i de posicionaments ideològics molt més àmplia que la que representen els dos sectors escindits. Se suposa que quan ERC parla de liderar un moviment social cap a la independència, ha de comptar que en aquest moviment hi haurà d’haver un ampli sector avui representat per CiU, que per la seva banda té la mateixa aspiració de lideratge que els republicans, així com hi haurà d’haver els sectors que representa el propi Carretero i la tira de grups i grupuscles que pul·lulen en el món de l’independentisme. Igualment, quan Carretero parlava ahir de l’objectiu d’aglutinar al Parlament de Catalunya 68 diputats disposats a fer una declaració unilateral d'independència, se suposa que deu comptar que la majoria d’aquests diputats seran els que pugui aportar CiU i ERC.

Aleshores, si no hi ha ningú tan insensat ni estúpid com per creure que ell tot sol assolirà la independència, com s’explica aquesta tendència a l’escissionisme permanent, que d’altra banda rara vegada tenen els nacionalistes espanyols?. Hi pot haver raons de tipus personal, d’afanys desmesurats de protagonisme o d’aferrar-se a la cadira del poder, encara que sigui el pírric poder de liderar un partit; però també hi deu haver raons que caldria explicar des de la psicologia social (o potser hauríem de parlar de psiquiatria social) que valdria la pena escatir del tot. Perquè intueixo que un possible guariment de la malaltia hauria d’anar precedit del reconeixement que patim aquesta malaltia. En continuarem parlant.

TV3, un nou pas enrere

Sort que a Catalunya tenim un Govern catalanista i que hi ha bona sintonia amb el Govern de les Illes Balears; altrament, no sé com haurien acabat les emissions de TV3 a les Illes. Una incomprensible decisió de la CCMA, amb majoria dels partits del Govern, ha fet que els illencs deixin de rebre les emissions de TV3 que han estat substituïdes pel Canal Internacional d’aquesta mateixa cadena. L’Obra Cultural Balear ha qualificat d’inacceptable aquesta decisió que no fa sinó escindir encara més l’espai comunicatiu català.

Fa molt de temps que es parla de l’”espai comunicatiu català” com un element indispensable per a la cohesió dels països de parla catalana, però també com un element que faria molt més viables i competitius els mitjans de comunicació catalans. Tant al País Valencià com a les Illes s’havia aconseguit la recepció de TV3 gràcies a iniciatives privades, d’ACPV i d’OCB respectivament, que havien estat més o menys tolerades per l’administració. Motivacions estrictament partidistes i de croada contra la llengua catalana, van fer que jutges afins a les tesis dels populars comencessin a ordenar el tancament de repetidors, sabent que vulneraven els drets dels ciutadans i negligien la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. La solució més racional que beneficiava tant a Canal 9 del País Valencià com a TV3, era la reciprocitat d’aquestes emissions. Una mesura a la qual s’ha oposat el Partit Popular no només perquè va en contra del català i per tant de TV3, sinó perquè la seva lluita també és contra el valencià i, per tant, contra Canal 9. El PP ha evidenciat una clara hostilitat contra la reciprocitat de les emissions, però els socialistes tampoc han fet cap gest significatiu, tot i que era, i és, a les seves mans resoldre el tema.

Fins aquí, encara podíem entendre que el principal obstacle per a fer efectiu l’espai comunicatiu català en l’àmbit de les televisions era l’actitud hostil del PP i la condescendència dels socialistes, inclòs el José Montilla que ho podia haver resolt quan era ministre d’Indústria. Però, com ja ha passat en altres àmbits, ara ja no és que els obstacles i les limitacions ens vinguin de fora, sinó que nosaltres mateixos hi estem posant impediments. La decisió de la CCMA suposa deixar de considerar les Illes com a país català, i donar-los el mateix tracte que es dóna als catalans residents a les Illes Britàniques o a les Seychelles, que també poden rebre el Canal Internacional de TV3. No és que fem com els crancs, caminant cap enrere, sinó que fem com els escorpins, clavant-nos l’agulló.

Els Mossos, altre cop

Un altre cop tenim els Mossos d’Esquadra al punt de mira. Noves càrregues policials, aquesta vegada en motiu d’una celebració esportiva, amb resultat de manifestants ferits i denúncies contra la seva actuació. Però aquesta vegada ha estat diferent. A part del lamentable i desafortunat desenllaç per a alguna persona en concret, tothom ha percebut que l’actuació de la policia catalana no tenia res a veure amb la de setmanes enrere. I justament per això, perquè en aquesta ocasió tot i haver-hi conseqüències i danys personals més greus hom ha percebut una actitud general més adequada dels Mossos, ens referma l’opinió negativa tant de l’actitud del mateix cos contra els estudiants anti Bolonya com dels responsables polítics que pretenien justificar-los.

Ahir parlava de la impunitat amb què les autoritats d’alguns països llatinoamericans, servint-se de les forces de seguretat de l’Estat, permeten i cometen tota mena de crims contra les comunitats indígenes per defensar interessos particulars d’empreses depredadores del territori. Allà ho poden fer perquè no hi ha mitjans de comunicació que ho certifiquin. Aquí, els ciutadans podem veure les imatges dels fets. I si bé és cert que hi poden haver incidents concrets no captats per les càmeres, sí que ens podem fer una idea global de com es desenvolupaven els fets. Malauradament, en qualsevol mena de concentració, sigui festiva o reivindicativa, hi apareixen elements que no tenen cap interès amb el que es celebra o es reivindica i que només aprofiten l’ocasió per al vandalisme desenfrenat i, si s’escau, el pillatge. Les forces de seguretat, en el nostre cas els Mossos, han de vetllar tant perquè els manifestants puguin exercir el seu dret com perquè no hi hagi actes de delinqüència que afectin el mobiliari urbà, vehicles particulars o establiments comercials.

Es pot entendre que hi pugui haver alguna situació puntual compromesa, en què és difícil impedir actituds delictives quan aquestes s’estan produint enmig d’una gran concentració de gent. Però, hauria de prevaldre el principi que en cap cas es pot reprimir i castigar persones innocents amb l’excusa que entremig també se n’hi amaguen de culpables; o el principi que en cap cas el dany produït sigui superior al que suposadament es vol impedir. I la solució és de calaix. Val més no intervenir en determinats casos en què sigui impossible detenir els culpables sense agredir-ne d’innocents, però captant les imatges pertinents per tal d’identificar-los i detenir-los després. Però, resulta que sovint es fa a l’inrevés: es carrega contra la multitud, però després no hi ha detencions ni es porta davant la justícia els causants de les destrosses, perfectament identificats. Les imatges d’uns policies embogits apallissant a tort i a dret, fins i tot una noia caiguda a terra, són condemnables des de qualsevol punt de vista. Si hi ha alguna acusació concreta, per haver comès un delicte concret, se l’ha de detenir; i si no hi ha res contra aquella persona, no tenen cap justificació els cops de porra.

Els sindicats policials es queixen amb raó. Se senten poc defensats pels seus superiors i pels responsables polítics. Amb la mateixa contundència que haurien de condemnar els Mossos que desprestigien el cos amb actuacions injustificables, haurien de defensar els qui actuen correctament. Probablement, no gosen fer ni una cosa ni l’altra perquè no estan tan segurs que hagin donat la formació adequada ni les ordres correctes als seus agents.

Perú: Indígenes contra el món

Des de fa unes setmanes, mesos, comunitats indígenes de la selva amazònica a la zona fronterera entre el Perú i Brasil estan mobilitzades en defensa de les seves terres i de les seves ancestrals formes de vida. La seva no és una lluita fàcil; des de la distància hom diria que és una lluita titànica, impossible. Durant dècades i segles han viscut oblidats i marginats de tothom. L’Estat tenia assumit que hi havia una part del territori que era improductiu, que només era els rerefons del país, la selva inabastable; per ells, pels indígenes, l’Estat no existia i es governaven per les seves pròpies lleis no escrites. Ara els ha arribat l’hora de l’extermini definitiu.

És cert que hi ha algunes convencions internacionals que reconeixen els drets de les comunitats indígenes, com també ho és que alguns països han reconegut legislativament aquests drets. Bolívia els ha incorporat recentment en el text constitucional, mentre que Brasil i Perú també tenen lleis específiques, però que no sempre compleixen. Reconèixer i respectar els drets d’unes comunitats que sobreviuen en zones inhòspites, improductives des de la perspectiva de l’Estat, és relativament fàcil. Però a països com al Perú, per exemple, la descoberta d’importants jaciments de petroli i d’altres minerals, la possibilitat de crear grans preses per a la producció d’energia elèctrica, o la concessió a empreses multinacionals per a transformar la selva en cultius extensius o simplement per a treure’n d’una tallada el recurs natural de la fusta, és una temptació excessiva. Compten amb l’escassa incidència mediàtica d’aquestes comunitats tant al propi país com en l’àmbit internacional: les seves protestes són silenciades pels mitjans de comunicació, i ningú mourà un dit pels crims comesos contra unes comunitats oficialment inexistents. L’Estat pot incomplir impunement les pròpies lleis, fent concessions a grans empreses que reporten importants beneficis, a costa de foragitar les comunitats indígenes de les seves terres que deixen de ser-ho tan bon punt hom hi descobreix quelcom per a fer-les rendibles. Les empreses saben que poden usurpar-los les propietats, de grat o per força, utilitzant sovint sicaris i grups armats propis que tenen el recolzament de les forces de seguretat de l’Estat.

En l’àmbit intern del país, les comunitats indígenes que no tenen cap força per a argumentar que importants recursos naturals no poden ser aprofitats senzillament perquè allà hi són ells, amb les seves formes de vida tradicionals. L’Estat ho té fàcil per a argumentar que l’interès general del país ha de prevaler per damunt del d’unes insignificants comunitats que ni tan sols tenen papers per a demostrar la seva existència, i molt menys les seves propietats. Internacionalment, els Estats saben que poden treure també importants beneficis per a les seves empreses, recolzant les polítiques neocolonitzadores del govern peruà.

Si aquí es poden menystenir tan fàcilment els drets de les poblacions rurals, es pot negligir amb tota impunitat el respecte pel medi ambient, i també s’incompleixen les normatives europees sobre preservació del territori, com hem vist al País Valencià, és fàcil d’imaginar que allà les comunitats indígenes no és que s’hagin d’enfrontar a governs corruptes i a empreses multinacionals sense escrúpols, és que s’enfronten al món sencer. I els mitjans de comunicació callen, naturalment.

Estar en millor disposició, per fer què?

El debat d’ahir entre els candidats catalans a les eleccions europees no va aportar gran cosa, més enllà del que tots ja sabíem. Per més que tots s’esforçaven a remarcar la importància del Parlament europeu, difícilment els espectadors en podien treure la mateixa conclusió. Coneixent les empentes que hi ha a l’interior dels partits per assolir cotes de poder, el fet que es presentin polítics de segona fila o que s’hagin anat a buscar independents, per bons que siguin a títol personal, ja demostra fins a quin punt valoren les organitzacions polítiques aquestes eleccions. Amb tot, una de les frases més rellevants va ser la del candidat popular quan va afirmar que “qui estarà en millor disposició per arreglar els problemes seran els dos grans grups, els socialistes i els populars”.

En el món de l’esport això és del tot comprensible. Majoritàriament, els aficionats són fans d’un determinat equip o d’un determinat esportista simplement perquè és guanyador. Però en política aquesta mateixa afirmació és una ximpleria. Socialistes i populars tenen raó quan afirmen que els dos grans grups a la cambra europea, a l’igual com passa a les Corts espanyoles, són els qui tallen el bacallà. I es basen en la mentalitat del seguidor esportiu que aposta gaire bé sempre pel cavall guanyador, per defensar la utilitat del vot a la seva formació. Però és que no es tracta de saber si el meu vot coincidirà amb el de la majoria, sinó en saber si aquesta majoria m’afavorirà o no, a mi particularment i al país en general. La frase del Vidal Quadras afirmant que els grups popular i socialista són els qui estaran en millor disposició és del tot certa, fins aquí; però no ho és que aquesta disposició serveixi ni per a resoldre els nostres problemes ni per a defensar els nostres interessos.

Les propostes del grup popular per aniquilar l’estat del benestar, retallar els drets dels treballadors i afavorir els interessos dels grans poders econòmics poden servir per a resoldre els problemes dels qui ens han portat a la crisi actual, però no dels qui l’estan patint. Els interessos de Catalunya a Europa difícilment els defensarà qui no és capaç, i sobretot qui no té la voluntat, de defensar-los a Catalunya i a l’Estat espanyol. Sospito que l’electorat optarà més per una vaga intuïció del qui millor s’adiu amb la seva manera de pensar, que pel que realment cregui que pugui fer cada candidat un cop sigui al Parlament europeu.

L’odi del PP envers la llengua dels valencians

A les Corts valencianes, s’ha escenificar per enèsima vegada l’odi visceral del Partit Popular envers la llengua dels valencians. Empantanegats com estan en un mar de corrupcions que els esquitxen per tot arreu, no s’estan de mostrar la seva visceralitat en contra de la llengua pròpia i en contra de la diversitat, sense fer concessions de cap mena en l’àmbit de la llengua. Davant d’una iniciativa parlamentària de Compromís pel País Valencià en favor de la reciprocitat de les emissions de TV3 i de Canal 9, el Partit Popular ha tornat a votar-hi en contra, sense necessitat d’argumentar res: l’odi no té mai argumentacions.

S’ha de reconèixer que la política del Partit Popular al País Valencià està essent exitosa per als seus objectius: com a mínim a les zones urbanes, estan aconseguint la substitució lingüística de la llengua dels valencians pel castellà. La falsa polèmica sobre la unitat de la llengua hi té ben poc a veure. És una polèmica falsa perquè a nivell acadèmic no hi ha cap mena de dubte al respecte; però sobretot és falsa perquè les accions del Govern de la Generalitat valenciana van només encaminades a impedir que la llengua dels valencians (tant els faria el nom) pugui sobreviure. La gent que té un mínim de decència, i un mínim de cultura, encara que estigui en administracions controlades pel PP, no gosa escriure en aquella aberrant ortografia inventada amb l’únic propòsit de diferenciar el valencià del català, per això cada vegada més la mateixa Generalitat valenciana utilitza el castellà com a llengua única de l’administració.

De forma obsessiva, com s’ha vist també a Galícia, els governs del Partit Popular no fan sinó crear normes i lleis per barrar el pas a qualsevol intent de normalització de la llengua. La reciprocitat de les emissions de TV3 i de Canal 9, tot i que va ser aprovada al Senat també pels senadors populars valencians, és negada de forma reiterada des de València perquè saben que això donaria a Canal 9, i per tant a la llengua dels valencians, la possibilitat de passar d’una potencial audiència de 4 milions a una d’11 milions, amb tots els beneficis que això representaria per a llengua, però també per a la publicitat, per a les empreses valencianes, i per a la mateixa viabilitat econòmica de Canal 9. Només l’odi del Partit Popular envers la pròpia llengua pot fer-los mantenir una actitud tan visceral que prefereix perjudicar els seus interessos, també econòmics, a condició de poder liquidar definitivament la llengua dels valencians. O com a mínim, intentar-ho.

A Iniciativa se li acaba la paciència

El diputat d’ICV i ex Conseller de Medi Ambient Salvador Milà acaba d’afirmar amb tota rotunditat que al seu partit “se li acaba la paciència”, i emplaça per després de les eleccions europees per replantejar-se coses al Govern català. La gota que està a punt de fer vessar el vas és el pla del Govern per donar suport a l’automoció, que subvencionarà fins i tot vehicles que contaminen per sobre del que estableixen les directives europees de futur, i amb el qual discrepa també el govern espanyol. Iniciativa és l’escolanet petit de la coalició i es fa l’ofesa per unes polítiques que considera de dretes, però que de fet segueixen la tònica general d’aquest Govern.

Les amenaces de Salvador Milà es poden interpretar en clau electoral, simplement per marcar perfil propi de cara a aquestes eleccions europees, però segurament van una mica més enllà pensant que les eleccions autonòmiques també són a la cantonada. Segons com vagi la sentència del Tribunal Constitucional amb el consegüent acatament per part del Govern, i segons com es resolgui el tema del finançament, és possible que no calgui esperar un any per a les noves eleccions. Iniciativa, com Esquerra, sap que el balanç governamental és extraordinàriament pobre, i en tot cas amb constants contradiccions amb la teòrica ideologia esquerranosa del partit. El Conseller Baltasar s’ha trobat sovint contra les cordes per actuacions que, al marge de ser blasmades per l’oposició, han estat criticades per bona part de les associacions ecologistes. De la mateixa manera que el paper d’Esquerra ha estat també criticat per sectors independentistes que consideren excessives les claudicacions que han hagut de fer.

La paciència dels polítics, quan s’hi juguen les garrofes, és infinita. Per tant, a Iniciativa no és que se’ls acabi la paciència per una suposada marginació al si del Govern català, ni per haver de fer polítiques de dretes, sinó que davant la proximitat d’unes noves eleccions temen perdre suport del seu electorat i quedar fora d'un nou repartiment del pastís. Si, com és de preveure, Raül Romeva, tot i haver fet una bona tasca com a eurodiputat, acaba perdent el seu lloc a Europa s’encendran totes les alarmes a ICV. I Salvador Milà no fa sinó preparar el terreny.

Polítiques d’esquerres a la Generalitat?

Tal com estava previst, o que tothom preveia excepte els il·lusos que parlaven d’una hipotètica solitud de Zapatero, aquest va sortir ben airós del debat de l’Estat de la Nació, l’espanyola s’entén. I ho va fer traient-se asos de la màniga, amb promeses com ha fet sempre, comptant amb què per ell les promeses no són mai cap compromís a complir, i sobretot comprometent els altres. La primera reacció de la Generalitat davant de la proposta de Zapatero per ajudar el sector de l’automòbil, va ser simular un emprenyament i manifestar rotundament que el Govern català no s’hi sumaria. Ben poc els ha durat fer el gallet.

Ben aviat, davant l’evidència que qui mana és qui té el poder, van començar a dir que s’ho havien de pensar, després que ja s’ho estudiarien, per acabar dient que traurien un pla propi, genuïnament català. I ja l’han tret. Amb problemes entre els socis del Govern, però ja l’han tret. És un pla diferent, amb algunes modificacions, i no pas positives totes elles. D’una banda, s’amplia a motocicletes i furgonetes, però de l’altra també s’amplia el límit contaminant que havien de tenir els cotxes nous, així com el seu preu de compra. Unes mesures, aquestes darreres que si les hagués tret el Partit Popular, l’esquerra hauria posat el crit al cel; aquí, només s’hi ha oposat Iniciativa. A Madrid, el Govern socialista té les mans lliures per a actuar, i en tot cas té només pressions per la dreta; mentre que al Govern de la Generalitat teòricament hi ha dos partits que podrien pressionar els socialistes cap a l’esquerra.

Hi ha l’argument, l’argument típic de la dreta, que per tal d’ajudar el sector es pot justificar tot: des de no ser tan exigent en el tema de la preservació del medi ambient, a fer-hi entrar la compra de vehicles de la gama alta, o de luxe. L’argument no és, però, ni de dretes ni d’esquerres, sinó de tenir el cul llogat. Algun savi de palau els ha fet veure que si es fomenta la compra de vehicles d’alt cost, que només podran adquirir els qui no pateixen massa la crisi, podran recuperar els diners de les ajudes a través dels mateixos impostos que generaran les vendes. La perversitat del pla, més enllà del resultat que està per veure, tant l’espanyol com el català, rau en el fet que es faci en funció de la possibilitat de recuperar els diners invertits en lloc de fer-ho en funció de l’interès dels ciutadans que se’n podrien beneficiar.

Una política d'Esquerra que pot merèixer qualsevol mena de qualificatiu, menys d'esquerres.

Els partits necessiten publicitat institucional

A cada campanya electoral es repeteix la mateixa història: els mitjans de comunicació públics han d’expressar la seva protesta per la imposició d’uns blocs electorals en els informatius. Sembla del tot absurd que s’imposi als periodistes un temps i un ordre predeterminat, al marge de l’interès periodístic de la notícia. Els partits polítics callen, com si el tema no anés amb ells, però donen l’ordre als seus representants al Consell de Govern de la CCMA perquè imposin aquesta mena de censura als mitjans de comunicació. Tenen una por injustificada que allò que diguin o facin en campanya electoral no tingui cap mena d’interès periodístic.

I dic injustificada no pas perquè no estigui justificada la seva por, en relació a l’interès del que diuen o del que fan. Resulta gaire bé surrealista escoltar les declaracions dels candidats que no cal que organitzin cap acte en concret per cridar l’atenció, perquè ja saben que disposen d’uns determinats minuts als informatius. Aleshores, els estrategs del partit, comptant amb què els periodistes són obligats a degradar la seva professió fent publireportatges gratuïts, preparen per a cada dia un tema que consideren que els pot ser rendible electoralment. I el periodista s’ha de limitar a recollir sovint bajanades tan impresentables com les dels qui diuen que van a Europa a resoldre la crisi econòmica, a crear ocupació, a fer sentir la veu del país o a no sé quantes coses més. I després s’estranyen de la baixa participació. Sort n’hi ha que encara hi ha molta gent que anem a votar més per un instint d’afavorir una idea general, que creiem que més o menys representen els partits, més que no pas votar per portar unes polítiques concretes a un Parlament tan llunyà com el d’Estrasburg.

Però dic que és injustificada la por dels polítics, perquè ells saben que els periodistes en general, quan no hi ha campanya electoral, ja es dediquen bàsicament a reproduir les afirmacions d’uns i altres, sense més criteri objectiu que els d’acontentar una determinada parròquia. Fa molt de temps que la majoria dels mitjans de comunicació renuncien a informar del que passa per limitar-se a dir simplement el que els mateixos protagonistes diuen que passa. Les portades i els grans titulars els ocupen sempre les declaracions dels polítics més que informacions de fets reals que s'hagin esdevingut. L’única diferència és que normalment els periodistes de forma instintiva ja fan el seu còmput de temps i ordre d’aparició, en funció del pes polític de cadascú més que en funció de l’interès real del que diuen, sovint reiteratiu, absurd i fastijós.

A mà armada contra la llengua

Com cada any, a Mallorca celebraven l’Acampallengua, una trobada entre festiva i reivindicativa a favor de la llengua catalana, organitzada per l’Obra Cultural Balear. A les Illes, el procés de normalització de la llengua té unes especificitats que el fan més difícil, comptant a més, a diferència de Catalunya, que en les alternances de poder quan governa el PP hi ha una posició declaradament hostil per part de les institucions. La llei estableix que el català és la llengua pròpia de les Illes Balears i l’oficial, conjuntament amb el castellà. Però la realitat és que sovint les reivindicacions lingüístiques dels illencs passen per reclamar que, com a mínim, es compleixi la llei.

La presència de la Guàrdia Civil a l’Acampallengua d’enguany, com en algunes edicions anteriors, no tenia altre objectiu que el de la intimidació. I de passada intentar buscar qualsevol excusa per intervenir-hi o per formular-hi algun tipus de denúncia. Una actitud que evidentment no gosarien mai tenir envers qualsevol altra activitat lúdica o turística que no fos organitzada per una entitat de signe cultural i catalanista. La seva era un actitud estrictament ideològica, de fidelitat a les consignes d’hostilitat envers la llengua catalana. Amb la mateixa fermesa que defensaven la il·legalitat de la piscina de l’ultradretà Pedro J. es dediquen a fustigar qualsevol activitat a favor del que estableix l’Estatut en matèria lingüística. Per això, van procedir a la detenció del Coordinador de l’Obra Cultural Balear en un clar abús d’autoritat, sabent evidentment que l’haurien de deixar al cap d’unes hores, però intentant, com a mínim, perjudicar l’Acampallengua que es desenvolupava amb tota normalitat i tranquil·litat.

Legalment, no tenien res contra en Tomeu Martí, Coordinador d’OCB, ni contra l’Acampallengua, però ideològicament ells eren contraris a la llengua oficial de les Illes, i amb aquesta motivació actuaven. En cap cas es pot considerar aquesta gentussa com a membres d’una institució que vetlli per la seguretat dels ciutadans i per l’acompliment de la llei. No són sinó un braç armat que provoca el desordre i persegueix, quan li convé ideològicament, els qui defensen la legalitat vigent, la que estableix l’oficialitat de la llengua catalana a les Illes. I és que el nacionalisme espanyol no té cap mena de mania a l’hora d’emprar la violència i d’intervenir a mà armada per a imposar les seves tesis. El que digui la Llei els importa un rave.

La grip i altres enganys (II)

Quan apareix a casa nostra un brot de legionel·la, per exemple, al marge de les atencions que calgui per a les persones afectades, s’intenta localitzar la font exacta del focus infecciós, i per tant les seves causes. En el cas de la grip nova, no. Per tant, a falta d’informacions oficials hom pot recórrer a les informacions més o menys alternatives: potser no ens donaran la veritat absoluta, però la mentida absoluta ja la tenim de les fonts oficials. Vegem, doncs, algunes de les teories que han aparegut per explicar l’origen de la grip nova.

Algú ens recorda que fa tres anys la revista Science ja havia advertit del risc que es podia derivar, per a la propagació de la grip porcina, de les grans explotacions ramaderes del sector, sobretot quan es tenen en pèssimes condicions de salubritat. Empreses agroalimentàries americanes haurien instal·lat les seves explotacions al nord de Mèxic, justament per evitar excessives exigències i controls sanitaris. Al poble de La Gloria, a l’Estat de Veracruz, ja des de finals del 2008, havien alertat d’una estranya malaltia que afectava les vies respiratòries i que d’alguna manera o altra podia haver afectat més del 60% de la població, unes 3.000 persones; les autoritats mexicanes protectores dels interessos de les explotacions ramaderes de la zona, no solament es van negar a iniciar cap mena d’investigació sinó que es van dedicar a reprimir els qui pretenien fer algun tipus de reclamació o protesta. Hi va haver detencions i amenaces de mort contra els qui demanaven explicacions sobre el tema. I encara abans, el setembre del 2008, a la mateixa zona es van produir diversos brots de grip aviar que si bé van ser detectats per les autoritats sanitàries, inclosa l’OMS, es van amagar a la població local i a l’opinió pública per no perjudicar el sector. La premsa alternativa comença a donar noms i cognoms: les “Granjas Carroll”, de l’empresa nordamericana Smithfield Foods, la principal productora del món de carn de porc. A més, les autoritats mexicanes no reconeixen que hi ha un brot epidèmic de la grip porcina fins al 27 d’abril, quan el primer cas diagnosticat va ser el d’una nena de La Gloria el dia 2 d’abril.

Per un altre cantó, apareix la sospita d’un origen intencionat de la grip nova. Algú destapa que en els plans de defensa dels Estats Units des de fa anys s’especulava, i fins i tot es fixava la data del 2009, amb una prova del que podria ser una poderosa arma bacteriològica. El 17 de juny de 1996, la Força Aèria dels EUA va publicar Força Aèria 2025, un estudi en el qual ja es preveia com a hipòtesi imaginària, per aquest any 2009, un brot epidèmic que podria provocar la mort de 30 milions de persones. Es tractaria d’estudiar com es podria propagar, i posteriorment controlar, un brot epidèmic de nova creació. Pura especulació, naturalment. Però resulta que el febrer d’aquest anys, dos mesos abans de l’aparició de la grip nova, l’empresa farmacèutica Baxter International Inc a Àustria envia "involuntàriament" mostres contaminades de grip aviar a diversos països. I curiosament, Walter E. Boomer, comandant general i sotsdirector del cos de Marines dels Estats Units, ja retirat, és actualment al consell d'administració de Baxter International.

Algú fa el símil dels virus informàtics, sovint creats i promoguts per les mateixes empreses que comercialitzen els antivirus, i relaciona la possibilitat de propagació d’una determiada epidèmia amb la fabricació de la corresponent vacuna salvadora. Els beneficis que la vacuna, pel pànic creat, donaria a empreses com Baxter Internacional serien astronòmics. Entre els qui tenen interessos en aquest sector apareixen noms com George Shultz, Lodewijk JR de Vink i l'exsecretari de Defensa Donald Rumsfeld.

El cert és que l’OMS es desperta tard per donar l’alerta, que es parla molt de com s’estén la grip nova però molt poc de quins poden ser els orígens. I davant la manca de credibilitat de les fonts oficials és lògic que es disparin tota mena de conjectures, amb més o menys fonament, però alguna potser no desencaminada del tot. Una altra cosa és l’abast real que pot acabar tenint aquesta grip porcina. Hi ha qui afirma que les administracions intenten donar la sensació que tot està controlat, amagant que d’aquí a uns mesos, cap a la tardor, hi pot haver un rebrot molt més potent i letal. El Periódico, per exemple, parlava de la possibilitat que un 50% de la població europea podria acabar patint, amb més o menys intensitat, la grip nova. Val més no esverar ni alarmar excessivament la ciutadania i deixar-ho així: oficialment, no passa res, està tot controlat.

Sobre la grip i altres enganys (I)

Estem tan avesats a què les institucions polítiques procurin amagar-nos la realitat, ens la distorsionin o ens la donin en les dosis que convé al poder, que és normal l’aparició de tota mena d’especulacions davant de qualsevol fenomen aparentment inexplicable. Totes les institucions tenen com a norma controlar i censurar la informació que arriba a la ciutadania, no fos cas que es creés una alarma excessiva, que la ciutadania no sabés interpretar-la adequadament o que intentés donar-hi respostes al marge de les institucionalment establertes. Naturalment, això obre la porta a tota mena de rumors i d’informacions alternatives on, com en les notes oficials, és igualment difícil discernir entre la realitat i l’interès, sigui econòmic o ideològic. És el que ha passat amb la grip nova.

De cop i volta, entre Mèxic i els Estats Units apareix una rara grip anomenada porcina, fins que els interessos del sector obliguen a canviar-ne el nom pel més genèric i imprecís de “grip nova”. L’alarma s’estén ràpidament arreu del món, amb mesures que a primer cop d’ull semblen desmesurades, però ningú informa de la procedència exacte i sobretot de l’origen del focus infecciós. Ni l’OMS, ni els Estats ni cap altra mena d’institució semblen interessades, al principi, a indagar sobre aquestes qüestions. Acostumats com estem que davant de qualsevol incident, per més evident que ens sembli, se’n vol saber la causa exacta, sobta que en aquest cas hi hagi un silenci total. Això obre la porta a tota mena d’investigacions alternatives, sense massa garanties tampoc de rigor i, per tant, de credibilitat. Però la negació de la veritat ja la tenim per la via oficial.

Són diverses, doncs, les teories alternatives que han circulat en mitjans de comunicació més o menys alternatius. Algú podrà dir que són poc fiables; però del que sí podem estar segurs és que les fonts oficials tenen el propòsit ferm d'amagar-nos la veritat o com a mínim d’explicar-nos només una visió interessada, que sovint s’ha demostrat falsa. El doctor Rima E. Laibow, cap de la Natural Solutions Foundation, afirmava en relació a la grip aviària: “La nostra estimació és que la soca pandèmica de la grip aviària ja s'ha creat mitjançant enginyeria genètica als Estats Units”. I versions semblants s’havien donat per explicar l’aparició i posterior propagació del virus del VIH.

Demà, doncs, completaria el tema amb algunes de les versions aparegudes recentment en diversos mitjans de comunicació sobre l’origen de la grip porcina, rebatejada com a grip nova.

Ni el Tribunal Constitucional s’ho empassa

Molt feble havia de ser l’argumentació presentada per la fiscalia de l’Estat, i donada per bona pel Tribunal Suprem, perquè el Tribunal Constitucional no hagi gosat mantenir la prohibició a Iniciativa Internacionalista de presentar-se a les eleccions europees. Prou s’ho devien mirar, com ja havien fet en anteriors ocasions, amb ganes i voluntat de barrar el pas a la candidatura abertzale, però aquesta vegada no s’hi han vist amb cor. I és que les raons exposades per l’Estat en les successives accions per neutralitzar l’esquerra abertzale, cada vegada arribaven a extrems més aberrants d’anar contra les pròpies lleis espanyoles i contra els principis de dret més elementals.

En un judici normal, ara el procés s’hauria de seguir al revés. La fiscalia i l’advocat de l’Estat enceten investigacions sobre cada candidatura de l’esquerra basca, sense denúncia prèvia i per motivacions estrictament polítiques. Per sí mateix, això ja és un acte delictiu, en la mesura que persegueix unes finalitats partidistes per a beneficiar-ne uns i perjudicar-ne uns altres; és, a més, un acte discriminatori perquè en tot cas haurien de ser investigades totes les candidatures, oi més quan tothom sap que sempre hi ha candidatures d’extrema dreta vinculades amb grups violents que mai no investiga ningú. En les anteriors ocasions, fins i tot textualment, les argumentacions de l’Estat i les sentències amb les quals s’eliminava una candidatura incloïen raonaments estrictament ideològics; i en el cas d’Iniciativa Internacionalista fins i tot el Tribunal Constitucional ha hagut d’admetre que “no tenen prou entitat provatòria”, i que “no justifiquen el sacrifici dels drets fonamentals de participació política en termes d'igualtat, i la lliure defensa i promoció de la seva ideologia”. És evident, doncs, que hi ha hagut una actuació manifestament perversa orientada a perjudicar una determinada ideologia en benefici d’unes altres, palesant una manca d’imparcialitat per part de la fiscalia i del Tribunal Suprem. I això també està tipificat penalment.

Però, tant se val. Ja havia passat en altres ocasions, quan s’havia clausurat algun mitjà de comunicació de forma il·lícita fins al punt de ser invalidada la seva sentència per altes instàncies europees, que les institucions de l’Estat, encara que fossin desautoritzades a posteriori, ja havien aconseguit l’objectiu de perjudicar la ideologia abertzale. No estic segur que en aquest cas els surti tan bé, perquè precisament aquesta grollera i antidemocràtica actuació de l’Estat pot generar un sentiment de solidaritat envers les víctimes de tanta arbitrarietat i poden rebre el suport de persones que inicialment no tenien previst de votar-los. Jo mateix m’ho estic pensant.

Sobirania i Justícia, un pas més cap a la Independència

La presentació de l’Associació Sobirania i Justícia és una nota més d’esperança en aquest lent procés cap a la independència. Podria dir-se que la nova entitat presidida per l’ex conseller de Justícia Agustí Bassols, d’Unió Democràtica, és una més entre tantes, i que ja en tenim moltes d’associacions i plataformes sobiranistes. És cert, però la importància d’aquesta rau en el fet que cobreix un sector de la societat catalana que fins ara semblava allunyat de les tesis independentistes. Diguem que és aquell sector que s’ha passat trenta anys insistint en la necessitat i en la voluntat de trobar un encaix dins d’Espanya.

El naixement de Sobirania i Justícia és una demostració més que l’alternativa sobiranista no es fa, almenys no pas només, a base del creixement dels grups tradicionalment independentistes, només cal veure l’atzucac en què ens ha posat l’actual direcció d’Esquerra, sinó sobretot a base del convenciment a què arriben altres sectors de la societat catalana. I en aquest cas, és tracta de sectors importants en la mesura que poden convèncer l’empresariat català, la dreta catalana, de la necessitat i la viabilitat de la independència. Agustí Bassols deia que l’associació, dins del panorama actual de múltiples associacions afins, té la voluntat de treballar en solitari fins que es donin les condicions necessàries per unir totes les voluntats i sensibilitats sobiranistes. I un discurs semblant feia la Patrícia Gabancho dient d’entrada que ella no forma part, ni en formarà, de Sobirania i Justícia; però era allà per donar-hi suport i encoratjar el treball per un objectiu comú en el qual de ben segur que, si no ho esguerra la mesquinesa d’alguns dirigents polítics, en un moment o altre ens hem de trobar.

Podríem dir que s’estan posant les bases socials per a què el país faci un pas definitiu cap a la seva sobirania i l’exercici del dret a decidir. Afortunadament, la independència ja no és cosa de grups radicals o marginals, tampoc de sectors intel·lectuals o testimonials, ni tan sols d’aquells que de sempre han pregonat la independència com a única via per a la nostra supervivència, afortunadament la independència pot començar a ser una necessitat sentida per àmplies capes de la societat catalana que cobreixen tot el ventall ideològic. Potser estem arribant a aquell punt en què el veritable impediment per a avançar cap a aquesta fita col·lectiva és la classe política que estem patint ara mateix.